Versión Completa. Manual para crear relaciones sanas. Arun Mansukhani, psicólogo y sexólogo

Moltes gràcies per l'aplaudiment. Sobretot, perquè encara no he parlat gens. Si aplaudiu al final, serà un bon senyal, el senyal que he dit alguna cosa interessant. Bé, em presento, per començar, em dic Arun Mansukhani, soc psicòleg clínic, sexòleg. Malgrat la meva aparença clarament nòrdica, soc d'origen hindú. Això ho dissipo jo al principi perquè, si no, és el xafardeig del dia. Crec que fa quasi 30 anys, aquest any en fa 29... Fa 29 anys que treballo com a psicòleg, psicòleg clínic, Fent xerrades, cursos, conferències al públic general. Quasi més, moltíssim més, a professionals de la salut

mental. És molt divertit, sobretot les xerrades al públic general són molt divertides, però el que a mi realment m'apassiona, el que més m'agrada, és el treball clínic, i em continua apassionant, em continua encantant. Aquest moment en què tu t'asseus davant d'algú que, al cap i a la fi, és essencialment com tu. És una relació horitzontal, que és el que ho complica. Bé, i vas... Algú que és com tu, però que, és clar, està passant per un mal moment, per una mala temporada, per un moment molt dolent. Jo treballo amb trauma complex, amb persones que han

patit abusos sexuals, amb traumes d'aferrament, amb persones que passen per moments realment dolents. Però, alhora, és com una oportunitat de veure com les persones són capaces d'anar trobant recursos, sortides, solucions. Jo crec que això per mi ha sigut com un regal. La sort de veure com persones van resolent la seva vida amb la teva ajuda, més o menys, de vegades amb el teu acompanyament, ni tan sols del tot amb la teva ajuda. Veure com les persones som capaces de sortir de situacions difícils i, d'alguna manera, influir sobre el nostre estat. A més, s'aprèn moltíssim. Jo

crec que quasi tot el que he après, quasi tot no, però un percentatge altíssim, ho he après allà, a la consulta, a les sessions. Potser una de les coses que he après i que em va costar d'entendre a l'inici és que el que més ens mou, per a bé o per a mal, són les relacions interpersonals. Els moments de més felicitat de la vida, generalment, si en feu un resum, si recordeu els millors moments de la vostra vida, veureu que quasi sempre estan relacionats amb algú, amb alguna cosa que té a veure amb el fet

relacional: el naixement d'un fill, Una amistat que vau tenir a l'escola... Quasi tots els moments positius tenen a veure amb el fet relacional, i quasi tots els negatius, també, amb pèrdues, amb ruptures, amb abandonaments, amb traïcions... Els humans som profundament socials i el fet relacional ens mou moltíssim. I el que més ens mou és la intimitat, les relacions clarament properes, les relacions realment íntimes. La investigació, a més, ens dona la raó, ens explica, ens ensenya que el fet que aquestes relacions siguin saludables té a veure amb la salut física, amb la salut emocional, té a

veure, fins i tot, amb la longevitat. Sabem que les persones que tenen relacions sanes viuen més Que si no les tinguessin. D'alguna manera, m'he anat especialitzant en relacions. És en el que treballo la major part del temps. Ara, si voleu, em podeu fer les preguntes que considereu. Hola, Arun, soc la María. Ets psicòleg especialista en relacions i m'agradaria preguntar-te quins aspectes no hauríem de negociar per tenir una relació sana. Hi ha un concepte molt senzill, jo crec que és molt senzill, em sembla molt interessant i el faig servir molt, que són les relacions horitzontals i

les relacions verticals. No sé si n'heu sentit a parlar. Les relacions horitzontals són aquelles en què el poder Està equitativament repartit en la relació. Avui parlarem molt de poder i això pot ser que cridi l'atenció perquè tendim a pensar que el poder no té a veure amb les relacions íntimes i, lamentablement, el poder hi té molt a veure. Les relacions horitzontals serien aquelles en què el poder està equitativament repartit. Les relacions esdevindrien verticals... En horitzontal, el poder està en equilibri, i les relacions es tornarien verticals, es desequilibrarien, per dir-ho així, quan el poder està repartit

de manera desigual, quan una de les dues parts té més poder que l'altra. El poder té a veure amb la capacitat de prendre decisions, El poder té a veure amb el control, però també té a veure amb la responsabilitat. Hi ha una frase que la majoria atribueix a Stan Lee, al dels superherois, però que la va dir Roosevelt, el president nord-americà, que deia que tot gran poder comporta una gran responsabilitat. El poder comporta responsabilitat. La responsabilitat de cuidar, de proveir. Anomenem relació horitzontal aquella en què el poder està equitativament repartit. Ambdós tenen la possibilitat de

prendre decisions, ambdós tenen control, ambdós cuiden i són cuidats, ambdós proveeixen i són proveïts. Això seria una relació horitzontal. Seria vertical quan això es desequilibra. En principi, tenim relacions verticals que són sanes. Se us acudeix alguna, oi? A algú se li acudeix alguna? La relació entre un cuidador, una mare, i un nadó. És una relació absolutament vertical. El cuidador, la cuidadora, la mare, té tot el poder, la responsabilitat, ha de prendre les decisions, ha de cuidar, ha de proveir... A més, és sa que això sigui així. Quan tenim mares o cuidadors que no ho respecten,

això té un nom tècnic, ho anomenem parentificació. És a dir, obliguem les criatures a fer-se adultes abans d'hora. Això seria una relació vertical sana. Històricament, les relacions verticals han sigut la norma, com a mínim, en temps històrics. Si anem des de fa 12.000 anys fins ara, tot aquest espai de temps, a la majoria de la societat, hem tingut relacions verticals. Les persones eren diferents en funció de l'estatus, en funció del gènere, en funció de l'edat. A quasi totes les societats que coneixem, els reis tenien més poder que els aristòcrates, els aristòcrates tenien més poder que

el poble, el clergat tenia poder... Vull dir que hi havia una estratificació, Les persones eren diferents, el poder era diferent i la gent ho assumia. Això no només passava en l'àmbit social, passava també en l'àmbit íntim i personal. Les relacions de parella estaven totalment marcades pel poder, per la divisió de gènere, o les relacions amb els fills, que no eren igualitàries. Fixa't que al llarg de la nostra història aquesta ha sigut la relació normal fins fa ben poc. Això ja ha volat. Nosaltres som la generació de l'horitzontalitat. Nosaltres considerem que les relacions han de ser

horitzontals. Totes. Considerem que som tos iguals, té a veure amb la democràcia. Si tots som iguals, la relació sana ha de ser horitzontal. Jo puc ser un cap, però jo no puc parlar malament o insultar una empleada o un empleat. Tots hi estaríem d'acord. Potser la nostra posició no sigui del tot horitzontal en un moment X, però realment la nostra relació de base, diguem-ne, ha de ser horitzontal. Igual amb un jutge o amb un metge. En les relacions íntimes en particular, té moltíssima importància, perquè tal com ho veiem ara, i no sempre ha sigut així,

no és possible una intimitat vertadera sense horitzontalitat. Realment, perquè hi hagi una relació d'intimitat, Tu i jo ens hem de trobar al mateix pla de poder. No de funcions, necessàriament, però hi ha d'haver un mateix pla de poder. De manera que ambdós estem en aquesta relació perquè volem i lliurement. Canvia la visió del que és una relació sana al llarg del temps i en diferents cultures, segurament. A la nostra, sens dubte, el que marca les relacions sanes, del tipus que siguin, és que sigui una relació horitzontal en què aquest poder estigui equitativament repartit. D'acord? Problema,

no tothom està preparat per tenir relacions horitzontals, Però tindrem temps de parlar-ne. Hola, soc l'Olga. ¿Ens podries, si us plau, explicar quin és el límit entre la dependència emocional i la independència sana? I com ens podem identificar en qualsevol de les dues? Té a veure una mica amb el que acabem de parlar de les relacions horitzontals, no? Com deia, a les relacions d'intimitat, sens dubte, l'horitzontalitat ha de ser la norma. A les de parella, jo crec que és una obvietat. Crec que hi ha molt poca gent ara que no ho tingui clar, que la relació

de parella ha de ser una relació totalment horitzontal, Amb un poder repartit. Si anem més enllà, inclús les relacions amb els fills han de tenir molta més horitzontalitat que fa uns anys. Què passa? Que no tothom està preparat per tenir relacions horitzontals. Perquè les relacions horitzontals són difícils, són complexes, precisament perquè si ambdós tenim el mateix poder, jo tinc menys poder i tinc menys control. Aleshores, si jo he d'intimar, m'he d'obrir i intimar amb algú que em pot fer molt de mal. És a dir, algú que, com que té capacitat de presa de decisions, em

pot deixar, em pot abandonar, em pot trair, es pot riure de mi. Poden passar tantes coses... Les relacions horitzontals produeixen un gran pànic i això fa que hi hagi moltes persones que, realment, no hi estiguin disposades o no puguin tenir relacions horitzontals. Aquestes persones tendiran a desequilibrar la relació. Si no puc tenir una relació horitzontal, què faré? Intentar-la fer vertical. Sí? Com l'intentaré fer vertical? Tenim un munt de trucs, el més clar és tornar-se dominant, controlador. Si hi ha dominància i control, ja sabem que no és horitzontal. Em torno dominant i controlador subtil, soc més

intel·ligent, Soc qui pren les decisions, però finalment... No sé si ho veieu. Aquests serien els patrons dominants en les relacions, persones que es col·loquen en un patró en què dominen. El domini de vegades pot ser així, de vegades pot ser molt més subtil... Persones que sembla que no estan dominant. Us explico una història d'una parella que vaig veure fa temps en sessió. Feia un munt d'anys que tenien una relació, havien tingut tres fills, ambdós eren persones liberals i ella havia deixat de treballar quan havien tingut els fills, que ja havien crescut... Una situació que li

passa a molta gent. Els fills havien crescut i ella anava a tornar a treballar. Diguem que eren comptables, economistes, per no donar-ne gaires detalls. Ella volia tornar a treballar, feia més de 20 anys que no treballava. Li va sortir una feina amb una amiga que tenia una empresa petita, que li va dir: "Ideal perquè vull algú de molta confiança, és una empresa petita, pots començar amb tres o quatre hores al dia". És a dir, la feina ideal per començar i reinserir-se. Aleshores, ella, contentíssima, ho explica a la seva parella. Li diu: "Escolta, que tinc aquesta

opció". Ell li diu: "Per què t'has d'embolicar? Si estàs molt tranquil·la a casa sense cap problema. A més, no saps com ha canviat el món laboral. Això no té res a veure amb el que nosaltres vam estudiar. A veure si t'hi ficaràs i a veure si l'empresa tindrà un problema fiscal, a veure si acabes perdent una amiga a part de la feina...". Fixeu-vos que en aparença l'estava cuidant, l'estava protegint, però és, realment, una incapacitat per trobar-se en igualtat. Els dominis poden ser això, molt subtils. Hi poden haver maneres de controlar que no tinguin a veure

amb el domini, que tinguin a veure amb les cures. Jo et cuido un munt, però recordeu que en una relació horitzontal les cures han d'estar repartides. O jo faig que tu em cuidis o jo faig que tu, d'alguna manera, Siguis com un intermediari entre jo i el món. Per exemple, recordo una parella. A ella li costava molt trobar feina. La seva parella, eren dues dones, tenia una empresa petita que no tenia res a veure amb la seva professió. I ella volia, tant sí com no, que la seva parella la contractés. La parella li va dir

que no podia, que era una empresa petita. Es va enfadar moltíssim. "Quina barra, que no em contractes!". És una persona que espera que les dificultats, d'alguna manera, se les resolgui l'altre. Tot això són relacions desequilibrades. Aquestes són les relacions que no són relacions sanes, Relacions en què aquest equilibri no es produirà. Com distingim la relació sana? Se m'ocorren una sèrie d'idees. La primera, la que hem dit: poder, control i decisions repartits. No hi ha d'haver por. Si hi ha por, por que t'enfadis, por que jo ho faci malament, por de no estar a l'altura... Si

hi ha por, això no és una relació que funcioni gaire bé. Junt amb la por, com em sento a la relació? Em sento relaxat la major part del temps? Em sento tranquil? Puc ser jo mateix a la relació? Quan em passa alguna cosa dolenta, em vindria de gust parlar amb la meva parella? Si les respostes són sí, la relació és sana, si les respostes són no, aquesta relació no sona gaire sana. No només com em sento, com em comporto? Encara riem junts? Jo diria que el riure... A mi és que m'agrada molt el riure, sempre

dic ximpleries. Jo penso que la gent que deixa de riure junta, siguin amics, siguin parella... No dic que estigueu tot el dia rient, però que conservin aquesta naturalitat del riure. Una parella que no riu gens, jo què sé... Que n'hi poden haver, hi ha gent molt seriosa per la vida. Però el riure, si no el riure, com a mínim, la capacitat de divertir-nos junts, El fet de voler fer coses junts perquè ens divertim fent coses junts. Voler fer coses separades i tolerar-nos, perquè la relació sana no és una relació de fusió. És una relació d'interdependència,

l'horitzontal de què parlàvem, no una en què ens fusionem. Fem coses junts i fem coses separats. Ens tolerem fent coses separats. Jo diria que, una mica, aquestes són les indicacions que estàs en una parella sana o no, o no estàs en una parella sana. No sé si us serveix. Si algú sortirà d'aquí i posarà fi a la seva relació... Si algú ho vol fer, que ho consulti abans. Hola, Arun, soc l'Elena. M'ha semblat molt interessant la pregunta que t'han fet anteriorment i, en relació amb ella, m'agradaria preguntar-te si podem canviar el nostre aferrament perquè aquest

no afecti les nostres relacions al llarg de la nostra vida. Gràcies. Moltes gràcies, Elena. Quina bona pregunta. Doncs, a veure, l'aferrament... Era qüestió de temps que sortís. L'aferrament és una teoria psicològica molt coneguda que té una particularitat. Li passa com a la psicoanàlisi, que ha arribat a la societat general. Moltíssima gent té nocions d'aferrament sense haver-ne llegit mai res. Ara surt a la premsa cada dos per tres, els estils d'aferrament, que si l'ansiós, l'evasiu... Això s'ajunta amb una característica nostra humana, que és que ens encanten els horòscops. No sé si us n'heu adonat. Ens encanta

pronosticar el que tu faràs. Si jo soc capaç de pronosticar el que tu faràs d'entrada, fixa't quants perills m'estalvio. Aleshores, fem servir diverses coses, fem servir els horòscops com a horòscops. Escorpió? No t'ajuntis amb un escorpió. Si funcionés, seria fenomenal, oi? Quan ja llegeixes una mica, deixes de fer servir els horòscops, però anem utilitzant altres coses. És un quatre social, no sé si us sona. Un quatre social, mai. Finalment, és el mateix, fem servir classificacions o, fins i tot, la personalitat, els trastorns de personalitat. És un narcisista. A l'aferrament li passa el mateix, és un

aferrament ansiós, és un aferrament evasiu. Això, realment, no funciona així. L'aferrament no és un tipus de personalitat. Ens relacionem o ens vinculem quan som petits i això, d'alguna manera, marca la nostra manera de relacionar-nos. Oblida't una mica de la paraula "aferrament". El tipus de relació que jo vaig tenir amb les meves primeres figures marcarà una mica el patró de les relacions d'intimitat Perquè són les primeres relacions d'intimitat que tenim, les més importants. I són les que traslladarem quan tornem a tenir relacions d'intimitat a l'edat adulta. Si jo no vaig poder confiar en els meus pares,

imagina-t'ho, per la raó que sigui, perquè eren poc confiables, difícilment confiaré després. Si jo vaig passar por amb els meus pares, em costarà més. Dit això, no tenim un únic tipus d'aferrament. Els adults tenim una barreja de tipus. De fet, en els adults no parlem de tipus d'aferrament, parlem d'estils o ni això, ara parlem d'estratègies d'aferrament. Nosaltres podem fer servir estratègies d'un tipus o d'un altre. Com més estrès, faràs servir estratègies una mica pitjors. Aquesta vinculació que vam tenir amb els nostres pares condicionarà dos elements que són els que realment ens interessen, que es troben

a la base dels tipus d'aferrament: la meva capacitat d'autonomia i la meva capacitat d'intimitat. La meva capacitat d'autonomia és la meva capacitat d'estar bé a soles amb mi mateix. Fins a quin punt jo soc capaç d'estar en intimitat amb mi mateix? I la meva capacitat d'intimitat amb la resta és fins a quin punt puc estar tranquil, relaxat i a gust amb la resta. Això és el que realment hem de veure. Si fallem en qualsevol d'aquestes dues, serà molt difícil que tinguem relacions sanes. Si jo no estic bé amb mi mateix, si a mi em falla

l'autonomia, com accediré a les relacions? Penseu-ho un segon. Des de la dependència. Perquè jo no estic bé, necessito ser amb l'altre. Aleshores, el tipus de relació que muntaré no serà horitzontal. Sí? No sé si hi veieu la lògica. D'altra banda, si jo no aconsegueixo estar calmat, tranquil, regulat... Si jo no puc confiar en la resta, confiar-hi afectivament, no vull dir que pensi que em robaran, però tenir aquesta capacitat de confiar que els altres no em faran mal, Tenir seguretat relacional, ho anomenem també, no podré estar en intimitat. I aquestes dues tenen molt a veure amb

les nostres relacions de petits, tenen molt a veure amb l'aferrament. Potser això seria el més interessant. Em sembla més útil veure-ho des d'aquí que dir "soc ansiós" o "soc evasiu", sinó realment dir: "A veure, jo funciono bé en autonomia? Funciono bé en intimitat?". I on falli és el que he de desenvolupar. Si tens molta autonomia, no et posis a fer ioga. Fer ioga sempre està bé, però ves a fer un esport d'equip si ja estàs de puta mare amb tu mateix. D'altra banda, si el que et falla és la capacitat de ser amb tu mateix,

intenta, a poc a poc, anar desenvolupant aquesta part. Jo diria que es pot canviar, és clar. Però més que pensar en un tipus que et marca, és a dir: "Aquesta relació em va influir i ho puc mirar des de dos punts de vista". Des d'aquí puc una mica intentar veure on fallo més, quin em falla més. Tinc problemes de confiança? Tinc problemes per ser amb la resta? Hi ha persones que no poden ser amb els altres, no sé si ho heu notat. No mantenen contacte ocular o mantenen relacions molt superficials. Les relacions superficials són les

que mantenim a l'ascensor. Parleu ràpidament d'un tema gastat com el temps. Imagineu que algú en un ascensor us toca el braç i us diu: "Com va? Com estàs?". Quin cangueli, oi? Això és directament un assetjador o una assetjadora, perquè la intimitat és difícil. Als humans ens costa molt la intimitat. És veure això. Soc capaç de tenir intimitat? Estic còmode en la intimitat? I això, lamentablement, tindrà molta relació amb fins a quin punt els nostres pares, en criar-nos, van ser capaços de tenir la seva pròpia autonomia i, alhora, eren capaços d'estar en intimitat. Quan això falla,

és molt més difícil per a mi, però es pot construir. Hi ha un tipus d'aferrament que s'anomena l'aferrament segur adquirit. No es pot adquirir en una botiga, potser en alguna teràpia, sí. Aferrament segur adquirit. Són persones que van tenir situacions familiars no del tot bones, però que al llarg de la vida han anat reparant la seva manera de relacionar-se i vincular-se. Cap a això hem de tendir una mica, perquè qui més qui menys té alguna coseta, tothom té alguna pedrada. La gent perillosa en té tres o més. Una pedrada o dues està bé, tres ja...

Això és per preocupar-se una miqueta més. Hola, Arun. ¿Com podem educar els nostres fills perquè no depenguin emocionalment de ningú? Mira, quan jo vaig començar a fer cursos de dependència, quasi tots els cursos s'anomenaven "Com no caure en la dependència emocional", "Estimar o dependre"... És a dir, tota l'estona la idea era que dependència i amor eren coses separades. Jo mateix pensava una mica en aquesta línia. És un error greu. Tu has dit: "¿Com podem fer que els nostres fills No depenguin emocionalment de ningú?". Si aconsegueixes que el teu fill no depengui emocionalment de ningú, enhorabona,

tens un psicòpata. Perquè un psicòpata no depèn emocionalment de ningú. Els éssers humans som dependents per naturalesa. Som l'espècie més dependent. Se'ns coneix com una espècie ultrasocial. Tenim una capacitat de connectar amb la resta, una necessitat, a més, de connectar amb els altres. La dependència hi serà. A mi m'espanta molt... Inclús en algunes teràpies diuen a la persona: "Has de ser independent". Això espanta molt a la gent perquè, realment, aquest no pot ser l'objectiu. Nosaltres el que hem de poder fer és ser interdependents. I per a això, a part de la intimitat, hem de desenvolupar

l'autonomia. Realment, anomenaríem dependència emocional la gent que d'alguna manera té dificultats per a qualsevol de les dues, per a l'autonomia o per a la intimitat. Generen patrons dependents. El clàssic seria la persona que genera un patró dependent emocional: persones que volen agradar, persones cuidadores, persones que es desviuen per tu. Són persones que veiem que estan en desequilibri o que sempre fan de més. Persones que sembla que s'hagin de guanyar la parella Com si no fossin prou bones. Les persones que tenen dificultats en intimitat, generalment, adopten el rol contrari, el contradependent. Tota l'estona s'allunyen o es

distancien. A més, veiem que la majoria, amb certa freqüència, forma parelles entre si. Aquestes persones són com el Coiot i el Correcamins, sempre hi ha un corrent darrere de l'altre. Perquè aquests dos patrons... Perquè quan un... Abans parlàvem de la infantesa i dels problemes. Quan un té una sèrie de carències, escull des d'allà. Com jo escullo des d'aquesta por, escullo des d'aquesta carència, Escullo persones compatibles amb aquesta carència. Aquí, compatible no és una paraula bona. Perquè el fet de ser compatible em fa mantenir la carència. Per això veiem que hi ha tantes persones en què

el desequilibri... Una part de la parella s'entrega, ajuda, és la que o el que fa coses per la relació, i l'altra part sempre intenta desenganxar-se'n perquè, d'alguna manera, han buscat una relació complementària. Per no relacionar-nos des de la carència, que seria la gran qüestió. Si ens relacionem des de la carència, anem malament. Com ho fem? El principal és ser conscient de la nostra carència. I això no és gens fàcil. Inclús jo diria que potser hi ha persones que no ho podran fer sense una ajuda externa, d'altres, no, d'altres ho podran fer. Això, generalment, tarda una

mica de temps. És difícil que amb 18, 20 o 25 anys un sigui conscient de la seva carència. Aquest procés, no us turmenteu, sol ocórrer a partir dels 40. D'acord? Això és un nombre quasi a l'atzar, en funció de la gent que he anat veient. Bé, no és a l'atzar, realment cal un cert procés, un cert autoconeixement. No sempre, però molts cops les parelles que escollim a una edat molt primerenca, amb més freqüència, és més probable que s'escullin des de la carència. El principal és prendre consciència de la meva història vital, De la relació que

vaig tenir amb els meus pares i quina mena de carència em va poder deixar. Ara tornem al que jo deia. Una manera molt senzilla de pensar-hi és això de l'autonomia i la intimitat. Intentar pensar tota l'estona on falleu més i d'on pot venir això, què va poder passar. Potser els vostres pares o mares tenien dificultats amb la intimitat o eren molt dolents exercint el poder i aleshores exercien el poder d'una manera molt dominant. Aleshores, jo m'he acostumat a relacions dominants, m'he acostumat que les relacions d'intimitat siguin dominants. Una vegada prenem consciència d'aquesta carència És quan

podem començar, d'alguna manera, a desactivar-la. Però no només per prendre'n consciència, sinó que a partir d'aquí, realment, hem de fer una sèrie de coses per canviar-ho. Ho deia abans, si detecteu que teniu poca capacitat d'intimitat, hi ha tota una sèrie de coses que es poden fer cap aquesta direcció. Si detecteu que teniu poca capacitat d'autonomia, igual. Hi haurà vegades en què necessitareu ajuda. No sempre ho pot fer un per si sol. Cadascú ha de decidir si és capaç de resoldre-ho pel seu compte o si en algun moment necessita assistència d'algú que l'ajudi a fer-ho. Hola,

Arun, soc la Natalia Romero. Ja que hem parlat de la dependència, et volia preguntar on queda l'amor en tot això. Que bonic que és l'amor correspost, si no és correspost, problema. L'amor és molt important, les nostres parelles es formen per amor. Novament, això no ha sigut la norma al llarg de la història. Tradicionalment, les parelles no es formaven per amor, o era un amor molt condicionat. Però les nostres, sí. Quan parlem d'amor, jo, d'entrada, voldria distingir tres tipus d'amor diferents, que a més crec que els sabreu. L'enamorament o amor passional, que és una qüestió hormonal,

que és quasi universal. Tots l'heu sentit, crec, o tots l'heu sentit en algun moment, espero. Qui no l'hagi sentit ja, que s'hi posi. Sentir aquest amor passional és molt bonic, però és un moment molt boig també. De fet, és un mal moment per formar parella perquè és un moment en què el cap no ens funciona bé. Ortega, a l'enamorament, el va anomenar la imbecil·litat mental transitòria. Freud el va anomenar neurosi de transferència. L'enamorament no és gaire bon moment per escollir parella. A quasi totes les cultures, hi ha un conte que avisa el jovent sobre això.

L'heu llegit, aquest conte el recull un senyor que es diu Shakespeare. Es titula 'Romeu i Julieta'. Romeu i Julieta són dues persones joves que s'enamoren. Cometen l'error de voler viure junts. El resultat és que mor fins a l'apuntador. Aquest conte és universal. Existeix a pràcticament totes les cultures que coneixem. A la cultura de la qual vinc, la cultura índia, des de petits hem sentit el conte de Lela i Majluf, que són, a més, hindú i musulmana, per complicar-ho encara més. És aquest avís constant. L'enamorament no és un bon moment per escollir parella. Segurament és cert

perquè durant l'enamorament, realment, el que ocorre és un falsejament de la realitat. No sé si us n'heu adonat. Durant l'enamorament, un ofereix el millor de si mateix. Imagineu-vos que jo conec algú, espero que la meva dona no m'estigui escoltant. Imagineu-vos que no estigués casat, que no tingués parella, i conec algú aquesta nit i comencem a parlar de les aficions. Diu: "Quines són les teves aficions?", a mi em sortiria dir-li el senderisme. Aquesta va ser la meva afició fins als 24 anys. Jo no li diré que m'estiro al llit a mirar els clàssics. No vull dir

els autors clàssics, sinó el Madrid-Barcelona. Li oferiré la millor versió de mi i, d'alguna manera, no la vull enganyar, simplement, em surt: "M'encanta el senderisme". No només oferim el millor, sinó que inclús millorem. Si la nostra relació avança, segurament acabarem anant a fer senderisme perquè ella haurà dit també: "M'encanta el senderisme. Anem-hi els dos". Els dos fa 15 anys que no fem senderisme. Jo les tendes que muntava eren canadenques, ara són uns iglús superestranys que es munten sols. L'experiència serà un desastre, amb els dos intentant fingir que fem senderisme. Així que mostrem el millor, millorem.

Però, a més, hi ha un tercer element, i és que l'amor encega. Això ho heu comprovat també. Teniu un bon amic, una bona amiga, que s'enamora i al cap de poc parleu amb aquesta nova persona. Us ha passat? Aquesta persona us parla del vostre amic o amiga, a qui coneixeu molt bé, i dieu: "Mare meva, quan realment el conegui... No està veient res". Aleshores, el tercer element és que, a més, no veiem res. I el quart element, per acabar-ho d'adobar, és el poc que veiem el que no ens agrada. Caldrà fer-ne una tesi doctoral, ja

que no sé per què fa gràcia. El que més gràcia et fa al principi és el que més et toca els nassos passat un cert temps, d'acord? Quasi totes les meves parelles: "Que graciós, que despistat que és". Despistat fins que et quedes a la porta de casa amb la canalla i sense la clau de casa perquè: "Crec que me l'he oblidada a dins". Aleshores, la gràcia s'acaba. L'enamorament, fixeu-vos-hi, és aquesta cosa molt bonica, molt hormonal, però que realment potser no és la parella. De fet, nosaltres tenim una frase a teràpia de parella que solem dir

els professionals, com a mínim al meu centre, i és que la parella comença quan l'enamorament s'acaba. Realment, l'enamorament és un estat drogat en què estàs drogat per la teva pròpia bioquímica. Quan aquesta droga baixa, és quan tu començaràs a veure l'altre. De fet, tu veus l'altre quan l'altre et decep, ens agradi o no, quan l'altre fa el que no esperàvem que fes. Realment, és quan veiem l'altre i és quan comença la parella. Aquest seria l'altre tipus d'amor. Però enmig d'aquests dos hi ha un altre tipus d'amor que és l'amor romàntic. Aquest el coneixeu, oi? Si

l'amor passional era universal, l'amor romàntic és molt cultural. Sorgeix a Europa a l'edat mitjana, no el coneixem a totes les cultures, sorgeix amb el cavaller de l'armadura que surt a rescatar, Cavaller valent i honest. I ella és una donzella dolça i honrada. Aquestes són les variables. Molta gent dirà: "Ja no ens arriba". Encara ens arriba. Continuem tenint el que a mi m'agrada anomenar les restes del naufragi de l'amor romàntic. Encara vivim sota l'amor romàntic. De fet, nosaltres hem fet una barreja entre dos mites tradicionals: 'La Bella i la Bèstia' i 'La Ventafocs'. I Hollywood fa

un munt de pel·lícules amb aquest mite. Per exemple, els que tenim una certa edat 'Pretty Woman' és 'La Ventafocs' i 'La Bella i la Bèstia', Les dues juntes. Ella és d'origen humil, prostituta, i ell és ric, de Wall Street, un príncep d'ara, un paio de Wall Street. Però, a més, ell és una bèstia perquè no ha après a estimar, perquè ha tingut una infantesa molt dura, i ella, com que és capaç de veure el bon home que hi ha al darrere, el bell que hi ha rere la bèstia, el transformarà amb el seu amor. Això

és 'La Bella i la Bèstia'. Fixeu-vos-hi. Podem anar a una de més recent, aquesta de les '50 ombres de Grey'. Ell és milionari i ella és la seva secretària. Tornem al mateix. Si us hi fixeu, aquest mite de l'amor romàntic el tenim aquí, ens el venen diàriament. Aleshores, en la transició entre l'amor passional i aquest altre amor del qual encara no hem parlat, el tercer, apareix aquest amor romàntic que ha fet un desastre amb les parelles. L'amor romàntic ha fet quasi tant de mal a les parelles com la poesia, desastrosa amb l'amor romàntic i amb

les parelles també. Perquè aquest altre tipus d'amor, que alguns l'anomenen amor madur... Hi ha un filòsof francès que m'encanta, Comte-Sponville, André Comte-Sponville, que l'anomena amor-acció. Diu que hi ha l'amor-passió, que te'l produeixen les hormones, i que hi ha l'amor-acció, que tu te l'has de treballar. Això vol dir que sempre cal treballar-se'l? No. Això vol dir que cal treballar-se'l com a 'Pretty Woman'? No, simplement, vol dir que una relació de parella sana és una cosa que es construeix i que és activa, que no es produirà per aquestes coses de l'amor romàntic. Aquest tercer tipus d'amor, l'amor

madur... Hi ha un altre llibre magnífic de fa uns quants anys, 'L'art d'estimar'. Imagino que el coneixeu. Els que el vau llegir fa molt de temps, d'Erich Fromm, torneu-lo a llegir. Em sembla un llibre excepcional. Els que no l'heu llegit mai, llegiu-lo ara. Parla d'això de l'amor madur i el mateix Erich Fromm ens diu Que l'amor madur ha de ser estrany en una societat en què hi ha tant poques persones madures. Per tant... L'amor madur, segurament, és difícil. Aleshores, on queda l'amor en tot això? Aquesta és una mica la idea, oi? Com més carència, més

amor passional, més amor romàntic, més números perquè la cosa surti malament. D'acord? Com més puguem transcendir, superar la decepció de la fi de l'enamorament, que sempre és una decepció, o hi ha un element de decepció, la relació sigui raonablement bona, compte, valgui la pena I puguem fer la transició cap a un amor més treballat, un amor de parella, doncs això ja seria un altre tipus de relació. Molt de gust, Arun. Em dic Isaac. Sobre salut, benestar físic i emocional, ¿què hauríem de canviar per tenir una millor qualitat en les relacions personals i en la nostra

vida en general? Que interessant això que em preguntes, Isaac, perquè la salut està molt relacionada amb les relacions. De fet, per exemple, suposo que heu vist articles, etcètera, que relacionen la soledat, soledat sentida, sentir-se sol, no necessàriament estar-ho, sentir-se sol, Amb l'empitjorament de qualsevol mena de malaltia, amb el deteriorament cognitiu, amb una major taxa de recuperació després d'una operació, per exemple, amb la longevitat acurtada també. És a dir, tenir relacions sanes és millor que no tenir-ne. La carència, sentir-me sol i aïllat, produeix un detriment de la meva salut i comencem a entendre una mica per

què. Perquè indueix a hàbits no del tot correctes, eleva els nivells de cortisol, per una sèrie de coses que ja anem entenent. Però, d'altra banda, les relacions tòxiques són pitjors, o les relacions altament conflictives són encara pitjors. La soledat afecta la salut, però les relacions conflictives l'afecten encara més. Sabem que les persones que estan en relacions conflictives tenen una major taxa de malalties mentals. Sabem que les persones, això és una investigació del psicòleg Gottman, que les persones que estan en relacions conflictives tenen més infeccions bacterianes i víriques al llarg de l'any. El sistema immunitari descendeix.

Sabem que tenen pitjors taxes de recuperació després d'una malaltia. I sabem que, a més, aquestes relacions conflictives no només fan mal a les persones que estan en la relació, sinó a les persones que hi ha al voltant, Encara que aquesta conflictivitat no es dirigeixi cap aquestes persones. Simplement, el fet de relacionar-te amb persones que estan en conflicte és dolent per a la teva salut. Què ens preocupa sobretot? La canalla. D'acord? I sabem que hi ha una correlació entre les hormones d'estrès, mesurades en orina, en la canalla i el nivell de conflictivitat dels seus pares. Sí?

Quan dic estrès, sona una mica... L'estrès és possiblement el que més mal fa a la nostra salut física i a la nostra salut emocional, que, al cap i a la fi, són quasi dues cares de la mateixa moneda. L'estrès... Elizabeth Blackburn, premi Nobel, fa ja una sèrie d'anys que va trobar que l'estrès acurta els telòmers de les cèl·lules, si us sona una mica, és el que té a veure amb la capacitat de replicació de les cèl·lules, amb el fet que les cèl·lules envelleixin més o menys, per resumir-ho de pressa. L'estrès fa que envellim més, acurta

la longevitat. Fixa't que el tema de les relacions no és qualsevol cosa, té a veure amb la nostra salut, té a veure amb els anys que viurem i té a veure amb com de bé o malament viurem, perquè aquí comença la segona part, que és relacions i benestar. Sempre ens preguntem: "Què dona la felicitat?". Bé, la felicitat és un terme molt de carrer. Als professionals no ens agrada parlar de felicitat perquè la felicitat, per definició, només ocorre en moments molt concrets. La felicitat són esclats, tu no pots estar feliç tota l'estona. Si estàs feliç tota

l'estona, et mediquem i et tanquem perquè estàs maníac. No pots estar feliç tota l'estona, o ets una persona d'aquelles de positivitat tòxica que posa a tothom dels nervis. Aleshores, no es pot estar feliç tota l'estona, però sí que hi pot haver més o menys un benestar. Tenim moltes investigacions intentant estudiar què és el que més contribueix al benestar. La més llarga, com a mínim, i una de les més sòlides, és una feta per la Universitat de Harvard, que fa quasi 80 anys que fa una investigació amb un grup de persones, ja en són unes 3.000,

homes, dones, parelles, canalla... Estudien de manera longitudinal un munt de persones. I la idea d'aquesta investigació... S'anomena "investigació de Harvard del desenvolupament adult", ho podeu buscar i veureu que apareix a molts llocs. La idea central d'aquesta investigació és intentar respondre quin factor és el que més influeix sobre la salut i el benestar. D'acord? I ja tenim un munt de resultats I ja sabem quin és el factor que més hi influeix. Aquesta investigació de Harvard ens diu que el que més influeix sobre la salut i el benestar són, ja us ho imagineu, les relacions, sobretot, les

relacions íntimes. Les persones que aconsegueixen tenir un espai íntim saludable baixen moltíssim els seus nivells d'estrès. La major part de l'estrès ocorre en espais molt propers i molt íntims. Però, a més, quan jo tinc un bon grup proper, inclús els estressors externs es veuran reparats, es veuran esmorteïts per aquest grup. Sí, té sentit? Es redueix l'estrès del mateix grup, de la parella, i es redueix l'estrès que ve de fora. Fixeu-vos en la importància que tinguem relacions sanes i que siguem capaços de tenir-les, que puguem fer els canvis en nosaltres suficients per poder-les tenir nosaltres i

per poder escollir persones que les tenen. Hola, Arun, soc la Vanesa. A mi m'interessa molt el tema de la relació entre els símptomes físics que podem sentir amb una mala salut mental. Per exemple, molts cops anem al metge, no et veuen res, et fa mal alguna cosa i et poden dir: "És una cosa psicològica". ¿Pots desenvolupar una mica... aquest tema? Sí, és clar que sí. Molt interessant això que dius perquè, realment, la distinció entre psicològic-físic i psicològic-biològic és totalment artificial. La fem nosaltres perquè estudiem des d'aquí, però, realment, psicològic-físic i psicològic-biològic són dues cares de

la mateixa moneda. Aleshores, hi ha una influència, vull dir, hi ha una evolució conjunta de les dues. Per exemple, perquè te'n facis una idea, en el dolor físic, quan sentim dolor físic, S'activen una sèrie d'àrees del cervell, i quan sentim dolor emocional, perdó, dolor social, s'activen quasi les mateixes àrees. El cervell fa servir les mateixes àrees per al dolor físic i per al dolor social. Que interessant això, oi? El cervell no distingeix realment entre un tipus i un altre. I això té a veure amb el que dèiem abans de com són d'importants les relacions per

a nosaltres. Un dolor físic és un perill per a la meva integritat, i un dolor social, també. És un perill igual i el meu cervell ho interpretarà igual. Què vol dir això? Que aquest grau de superposició és enorme I hi haurà constantment una interacció. Alhora, qüestions emocionals i socials, per tant, poden causar problemes físics, i a l'inrevés, problemes físics poden causar problemes emocionals. Per exemple, quan tenim estrès, puja el nivell de cortisol, l'hormona de l'estrès, i això té tota una sèrie d'efectes. Però, si l'estrès es manté, el cortisol es regula, fins i tot baixa. Quan

el cortisol baixa, sabem que puja, que es dispara, el sistema immunitari. Possiblement, moltes de les malalties autoimmunes inflamatòries, que sabeu que ara n'hem detectat moltíssimes, hi tenen alguna cosa a veure, i l'estrès hi influeix. Per tant, jo fa temps que advoco perquè no fem servir el terme "psicològic". Hem de fer servir el terme "psicogènic", perquè quan tu dius "psicològic" és com si fos imaginari. No? Psicològic és... "Té un dolor psicològic, s'ho inventa". El següent pràcticament és: "Convenç-la que no ho senti o dona-li un mastegot perquè és imaginari". No, "psicològic" no és imaginari. Parlem de "psicogènic".

És a dir, una cosa psicosocial em pot generar un mal que es torna físic. Encara que només sigui la tensió que genera el meu cos En una situació emocional, això està tenint una repercussió, però a més pot tenir repercussions. Ja hem vist que l'aspecte social ens afecta en l'àmbit de les malalties, en l'àmbit de la longevitat. Hi ha uns estudis superinteressants, si vols els pots buscar, que s'anomenen ACE Studies, estudis d'Adverse Childhood Experiences en anglès. Sí? Aleshores, això és... Comencen amb un grup de metges que, treballant amb persones obeses, molt obeses, troben que hi ha

un grup de persones que, quan comencen a perdre pes, deixen el programa. No són psicòlegs ni psiquiatres. Aleshores, diuen: "Què li passa a aquesta persona?". Ho comencen a estudiar i veuen que aquestes persones han viscut moltes situacions traumàtiques a la vida. Diuen: "El trauma és molt important perquè vulguin seguir una dieta o no, per què més pot ser?". Més o menys, t'ho resumeixo, no va ser així del tot. Total, es posen a estudiar-ho i troben en aquests estudis que les situacions traumàtiques interpersonals, no de trauma físic, sinó trauma emocional, tenen influències molt profundes sobre la

salut, sobre la salut psicològica, sobre la salut física, sobre, per exemple, la proporció d'infarts, Sobre malaltia renal, sobre malalties immunològiques... És a dir, que realment hem de parlar de "psicogènic", de com són dues cares de la mateixa moneda i que "psicològic" no és imaginari. Hola, Arun, soc l'Olga. ¿Em podries explicar com establir relacions sanes amb nosaltres mateixos? Molt bé. D'acord, t'ho explicaré, però m'has de pagar abans una quantitat. Si tingués el secret, el vendríem com un regenerador capil·lar. No, però sí que hi ha una sèrie de pautes. Sabem que hi ha una sèrie de coses

que podem fer per millorar, per sanar la relació amb nosaltres mateixos, que a més, com hem vist, és clau per poder tenir relacions sanes amb la resta. D'alguna manera, la gent s'obsessiona a trobar la relació sana, a trobar la persona. Aquest no és el camí, d'acord? El camí, realment, és sanar-me jo. Jo dic que les persones que tenen aquest aferrament segur, etcètera, els anomeno "els verds", fent una mica una broma. I cal anar a buscar els verds, no? Però realment cal buscar-los dins de nosaltres. Cal desenvolupar el verd en nosaltres perquè, inclús si ens trobem

algú Capaç de tenir una relació sana, si jo no en soc capaç, no podré connectar amb aquesta persona. I aquesta persona no serà capaç de connectar amb mi. Hi haurà una interferència perquè jo no estic buscant... Em sentiré inclús malament, difícil o incòmode en una relació horitzontal perquè són relacions difícils i jo no he arribat a un cert punt. Com arribem a aquest punt? Bé, tradicionalment, es parla molt d'autoestima. Desenvolupar l'autoestima. És un terme que ara ens agrada una miqueta menys. És un terme que es va desenvolupar als anys 70 a Califòrnia, va tenir el

seu moment, I ara tenim certs dubtes respecte a aquest terme. Va començar amb una investigació de la Universitat de Florida amb què es va veure que les persones amb l'autoestima alta no sempre tenien millors relacions amb la resta. Inclús algunes persones amb l'autoestima alta tenien una pitjor relació amb la resta. Eren menys empàtics. Eren persones més dures, més distanciades. Les investigacions també apunten que, per exemple, quan s'estudien delinqüents juvenils, els delinqüents juvenils que després cometen crims pitjors, tenen una autoestima millor quan se'ls hi mesura. És a dir, una millor autoestima et fa ser millor delinqüent.

Sí? L'autoestima et fa ser millor futbolista, però no necessàriament és el que buscarem. Aquest terme té aquest problema, que no sempre és positiu. Està, de fet, molt basat en la part positiva, en el "jo valc". De vegades, s'associa quasi amb la positivitat tòxica. "Jo he de poder, jo he de ser-ne capaç". Pot ser molt fràgil. Jo puc saltar de sentir que valc a sentir que no valc. Ara, més que d'autoestima, parlem de tenir una relació sana amb un mateix, el que tu acabes de definir. Per resumir-ho, parlem de quatre elements que són molt fàcils de

recordar. El primer és l'autoconeixement. M'he de conèixer amb el que és bo i el que és dolent. He de recordar que no hi ha ningú perfecte. Si jo em veig i només veig el que és bo, anem malament. Sí? De fet, si voleu, podem fer servir la teoria d'un psiquiatre nord-americà de fa uns anys que m'encanta, que és Harry Stack Sullivan, que diu que tots nosaltres tenim tres parts que són el jo bo, el jo dolent i el no-jo. El jo bo és tot allò que jo ensenyo, que jo mostro, del que jo estic orgullós.

El que heu vist és el meu jo bo. El jo dolent és allò que amago. Sé que hi és, però no m'agrada ensenyar-lo. Si entrevistéssiu la meva família, coneixeríeu el meu jo dolent. I el no-jo és tot allò que jo nego que tingui, que jo no reconec que soc, d'acord? I diríem: "I com trobem el no-jo?". Harry Stack Sullivan ens dona una pista, en els conflictes amb la resta. Aquestes coses que nosaltres diem: "No soc jo, és que tu m'has fet... No, jo no, és que ell m'ha tret de polleguera, o ella". Aquest és el

nostre no-jo, que també cal reconèixer. Hi ha una part de nosaltres que segurament ens agrada tan poc que la traiem. Aquesta pot ser una eina. Aleshores, l'objectiu d'estimar-me... Estimar-me no des de la positivitat fantàstica de "jo soc fantàstic". No, estimar-me amb el bo i el dolent ha de ser estimar-me. D'acord? Molts cops, a teràpia, comencem a l'inrevés. Fem que persones que encara no s'estimen comencin, com a mínim, a cuidar-se. Perquè a l'inrevés també funciona. Si no us agraden els gossos i jo deixo un gos aquesta nit a casa vostra, que pel que sigui, un cadellet,

no us en podeu desfer... I dieu: "Quina mandra, el gos, ara l'he de treure al carrer". Però el gos es queda tres mesos, el cuideu, el netegeu, li doneu menjar, es posa malaltó, l'heu de cuidar... I jo vinc tres mesos després i em vull endur el gos. Segurament, no deixareu que me l'emporti perquè cuidar et fa estimar. Sí? Aleshores, començant-nos a cuidar, podem començar també a anar en la direcció oposada. Aquesta és la relació sana. També en podem dir una mica més. Com cuidar-nos? Què és cuidar-nos? El principal són els hàbits saludables, i això ho

diem un munt i a la gent li costa entendre-ho. Hàbits de son. El son està profundament relacionat, per exemple, amb la depressió o amb els pensaments obsessius. No dic que perquè dormis bé resoldràs una depressió profunda, però el somni és una cosa importantíssima. Dormir bé, menjar bé, eliminar les microaddiccions. Les macro, evidentment, vull dir, no preneu drogues, no preneu alcohol, això ja ho donem per fet, però les micro... "Em vaig quedar fins a les tres de la matinada mirant Netflix i m'havia de llevar a les set del matí". Això és una microaddicció. Procrastinar és una

addicció. Qualsevol cosa que em faci sentir bé de forma immediata però que m'aporti problemes ara mateix és una estructura addictiva. Procrastinar molts cops ho és. Aquesta seria la primera, començar a cuidar-nos en aquest àmbit. Fer esport. Novament. Possiblement, la millor inversió que podem fer Per a la nostra salut física i mental és començar a fer esport. D'acord? Potser també ioga i meditació. Si teniu molta ansietat, molta depressió o algun altre trastorn, no comenceu per ioga o meditació. Està contraindicada. La meditació no està indicada per a tothom. Si jo estic malament i m'assec amb els ulls

tancats a connectar amb mi mateix, a veure amb qui connecto i a veure com ho gestiono. És millor que us calceu unes vambes i que sortiu a córrer. Així és la capacitat contrària, em distancio de mi. L'esport és fonamental, de debò. Els estudis ens diuen que la relació que té l'esport amb, el que m'interessa a mi, la salut mental és altíssima. Intenteu escollir un esport que us agradi, és clar. I això serien una mica les cures bàsiques. Les relacions socials, també, activitats a la natura. Tot això són maneres de cuidar-me que em poden dur, a

poc a poc, a començar-me a estimar i a començar-me a veure. És a dir, puc fer el camí invers, des de les autocures començar a ser més compassiu. Precisament, perquè soc més compassiu soc més capaç de veure'm. Perquè quan jo no soc compassiu, tampoc em puc veure Perquè em fa molt de mal veure'm. Sí? No sé si hi veieu la lògica. Aleshores, serien aquestes, i podem anar en una direcció o l'altra. Hola, Arun, soc la Claudia. Et volia preguntar per la teva experiència a la consulta. Com és la salut mental dels adolescents avui? Més que

de la meva consulta, que finalment és una mostra molt petita, sí que et puc explicar el que sabem de la salut mental en general. D'entrada, feia dues dècades que milloraven una sèrie de paràmetres objectius. És a dir, els joves consumien menys drogues, menys alcohol, fumaven menys... Les últimes dues dècades, des de l'any 2000 fins avui, Aquests nivells han anat millorant. Estàvem relativament contents. A les últimes investigacions, han tornat a empitjorar. No podem estar del tot contents. Tornen a fumar més, tornen a beure més alcohol, etcètera. El que no ha canviat gaire són els paràmetres de

salut mental, que han anat empitjorant d'una manera mantinguda. Sens dubte, els paràmetres que tenim ara són els pitjors que hem registrat mai. Sense sortir gaire del nostre entorn, a Espanya, un de cada dos joves diu haver tingut un trastorn mental en algun moment, emocional o mental. És a dir, reconeix haver tingut un trastorn emocional o mental En algun moment de la vida. I diríem: "Bé, és que la gent creu que ho té, però no ho té". Però un de cada tres ha sigut diagnosticat amb un trastorn per algun professional de la salut mental, un psicòleg

o un psiquiatre. Aleshores, realment, tenim una dada que ja d'entrada ens espanta. Ens posem a mirar què hi pot haver a sota. Segurament, hi ha un primer aspecte que té a veure amb prendre consciència, amb adonar-nos de coses de les quals abans no ens adonàvem. Em ve al cap la gimnasta estatunidenca Seymour Biles, no sé si la recordeu, que en plenes Olimpíades va dir: "Escolta, això a mi em provoca ansietat, em foten molta canya, jo no continuo". Això és fantàstic. Nadia Comaneci es va empassar no sabem quantes coses i va continuar. Estem farts de sentir

històries de persones que han hagut de suportar unes situacions insuportables i que no es plantejaven que allò era una raó per parar. I ara, cada cop més... Hi ha un primer fenomen, que jo crec que és molt positiu, que és un reconeixement més gran i posar en primer pla la meva salut per sobre de l'èxit, per sobre de la feina i per sobre d'altres coses. "Si això em fa mal...". Hi ha una part que és positiva. N'hi ha una segona, que segurament té a veure amb un contagi. La quantitat d'informació que tenen els adolescents i

els preadolescents sobre salut mental és tremenda. Jo tinc dues filles de 13 i de 15. Se m'omple la casa d'amigues preguntant-me: "I el trastorn bipolar, doncs?". No "el trastorn bipolar, explica-me'l", sinó "el trastorn bipolar és cert que és més freqüent...?". Preguntes superconcretes. Et quedes al·lucinat. Sempre els pregunto on ho han après. A TikTok. És a dir, jo no he entrat a TikTok, però em fa una por... No sé què hi pot haver, perquè la quantitat de coses que hi ha... Hi ha molta més informació i hi pot haver un fenomen de contagi. Després, hi ha

segurament una sèrie de factors socials, que segurament n'hi ha un munt. Però què veiem? Vivim en societats més competitives que mai. La societat és cada cop més competitiva. La meva filla, la de 15, ha d'escollir ara quina carrera farà, si farà ciències o lletres, i segons això, el seu primer i segon de batxillerat. Per exemple, si tria fer Medicina, ha d'estar amb 15, 16, 17, 18 escarrassant-s'hi. És a dir, aquest és un nivell de competitivitat que no existia fa 30 anys. Hi ha una competitivitat altíssima amb un futur més incert, O com a mínim aquesta

és la sensació. Suposem que aquestes dues són una molt mala combinació. Tenim una menor tolerància a la frustració, això ho sabem. Això, en part, és bo perquè heu hagut de tolerar menys frustració. No és culpa vostra, heu tolerat menys coses. A mi, de petit, m'encantava 'Mazinger Z'. Els joves no sabeu què és, als més grans alguna llàgrima ens surt. Sortia els dissabtes a una hora en concret. Recordo que un cop em vaig perdre un capítol. "Cap problema, el miro a YouTube". No he tornat a veure aquell capítol. No vaig poder tornar a veure aquell capítol.

Es va acabar. Vaig haver d'esperar una setmana per mirar el següent capítol. Aguantar una setmana sencera els meus companys parlant del capítol que jo no havia vist. És a dir, la nostra infantesa era plena de frustracions i això era terrible, no dic que sigui bo. Però, inevitablement, a mesura que millorem unes coses, segurament, les persones toleren menys la frustració, i això és bo, però pot tenir un component també en això que estem veient. I una última cosa és que tenim més pressió social que mai. La pressió social, sobretot per al jovent, ve dels iguals. La

gent gran, els carcamals, importem poc. És el grup d'iguals el que pesa. I el grup d'iguals s'ha fet omnipresent a través dels dispositius. La meva filla és a la seva habitació, però hi està tota l'estona en contacte. Vam marxar una setmana a Galícia, però hi va estar sempre en contacte. Això abans no passava. Abans, el grup d'iguals era quan tu eres amb el grup d'iguals de cinc a deu. Si marxaves a l'estiu, marxaves a l'estiu. Trobaves un altre grup d'iguals, però no el teu. Ara no, ara es troba amb la seva cosina i ambdues són

amb el seu grup d'iguals. No estan en contacte entre elles. Aquesta pressió ha augmentat un munt i aquest és un element que tenim claríssim. Les pantalles. És a dir, el que estem fent amb la canalla, amb els mòbils i les tauletes, La investigació ens diu que és un disbarat. És un disbarat, el dany que fa a la salut és tremend, més a les nenes que als nens, a qui sembla que influeix més la pressió social. En nenes, hi ha una correlació entre el nombre d'hores dedicades a les pantalles i la salut mental. A partir d'un

cert nombre d'hores, augmenten exponencialment els trastorns. D'acord? Això és una cosa que hem de recordar. I són allà. Jo no paro de veure canalla amb tauletes, amb les meves nenes ens barallem cada dia. És molt bo perquè és el meu càstig preferit. No despareu taula? Sense mòbil. "Sempre ens treus el mòbil". Perquè és el mòbil el que no hauries de tenir. Em va fantàstic com a càstig. Tot això pot estar influint en el fet que tinguem una joventut més conscient que mai, amb més capacitat de demanar ajuda que mai. Els serveis de salut mental públics

i privats estan col·lapsats en aquest país, totalment col·lapsats. Tot això és positiu, però també hi ha elements que són preocupants. Hi ha alguns indicadors objectius que són molt preocupants. El nombre de suïcidis, per exemple. El nombre de suïcidis a la infantesa ha pujat I el nombre de suïcidis entre adolescents ha pujat. Parlem ja de persones que tenen un nivell de malestar tan alt com per intentar-se fer mal. És a dir, realment hi ha molt per mirar i molt per corregir. I el primer serien les tauletes i les pantalles. Seria el primer que caldria començar a

limitar d'una manera brutal ja, si poguéssim. Hola, Arun. Molt de gust de ser en aquesta xerrada. Jo em volia detenir en una frase teva que diu que el que més calma un adolescent és tenir un adult present que se'n fa càrrec. M'agradaria que desenvolupessis una mica aquesta idea, Sobretot perquè els que som pares d'adolescents sempre tenim la sensació que els destorbem. Els destorbem. Sí, no és una sensació. Els destorbem. D'acord? Per això hem de quasi desaparèixer amb el mobiliari i aparèixer quan ens ho demanen. Què és el que més calma una criatura, una criatura que

ho passa malament? Si ho pensem, normalment, si tot ha anat bé, un adult. Un adult que se'n fa càrrec és el que més calma una criatura. Un adolescent es troba en transició. Però, a més, què és el que més calma un adult si estem en crisi? Un adult que se'n fa càrrec. Si ho penseu, aquí estem molt tranquils, però imagineu-vos que es declara un incendi. Entrem tots en pànic, no tenim ni idea de què fer. I, de sobte, el regidor d'aquí diu: "Tothom tranquil, jo vaig ser bomber. Tothom a terra". Tots ens posem a terra

i ens treu a tots de grapes d'aquí. Com ens sentim? Encantats de la vida que aquest adult s'hagi fet càrrec de nosaltres en una situació de crisi. Per tant, el fet que hi hagi un adult... Un adult, fixa-t'hi, ja ho estem veient, és algú que no perd la calma. Algú que des de la calma sap què cal fer, sap quan cal fer-ho i és capaç de dur-ho a terme. Quan aquesta figura apareix, és fenomenal per a la canalla, per als adults i per als adolescents, que es troben en transició entre una banda i l'altra, perquè

ens ajuda a regular-nos, a calmar-nos, a sentir-nos segurs, d'alguna manera, oi? Què passa? Que no tenim gaires adults emocionals. Tenim molts adults cronològics, però no gaires adults emocionals. Cronològics sí que ho sabeu, oi? Quan ja us guanyeu la vida, sou adults ja. Cronològicament, ja us heu emancipat i viviu pel vostre compte, sou adults. L'adult emocional és algú que pot funcionar així, des del fet de ser adult. A més, l'estat adult no és un estat continu. Inclús la gent adulta emocional no es troba tota l'estona en l'estat d'adult emocional. No? Sou adults, més o menys, gent,

vull pensar, regulada i que funciona bé. Ara sou amb un amic o una amiga fent broma i, pràcticament, sou un nen o una nena un altre cop. O passa algú i us enfadeu molt perquè se salta un estop. Crides i, en aquell moment, no ets l'adult calmat que diu: "S'ha saltat l'estop, deu anar nerviosa, aquesta persona". No, això no existeix. Anem canviant. A qui anomenem adults emocionals? Les persones que tenen aquest estat, com a mínim, i que hi connecten, diverses vegades al dia, com a mínim, o que estan presents quan cal. Sí? Però veiem que

hi ha molta gent que no connecta amb aquest estat adult, que no és capaç de connectar realment amb aquest estat. Aleshores, quan aquests adults no hi són, la canalla o els adolescents pateixen més. L'adolescent és, en certa manera, un nen adult en crisi. Crisi, canvi, com amb el foc, per dir-ho d'alguna manera. Necessita aquest adult. De la mateixa manera que molts cops rebutja els seus propis pares, però sí que busca altres figures. Molts cops, les altres figures poden ser del seu propi grup o poden ser altres adults que li donen calma, un professor o un

tiet, una tieta, no ho sé, alguna altra persona que d'alguna manera funciona així. En la mesura que els pares puguem connectar més amb el nostre adult emocional, podrem regular més els nostres fills adolescents. Hola, Arun, em dic Laura. Per començar, et vull agrair la qualitat i la claredat de la teva exposició. Moltes gràcies. D'altra banda, et vull preguntar sobre els canvis de l'etapa adolescent. Quins creus tu que són els més importants que experimenten? L'adolescència, com hem dit, és canvi. Quins són els canvis? El primer, el més obvi, el físic. Canvien. Passen d'aquelles criatures rodanxones, encantadores,

amb peus preciosos a ser uns adolescents amb peus ossuts. Estic obsessionat amb els peus. Les meves filles sempre em diuen que no parli dels peus, però em xoca perquè és on més noto, potser, el canvi de les nenes. El cos sencer canvia. Hi ha tota una sèrie de canvis hormonals i, per tant, hi ha una certa inestabilitat emocional. Tampoc hem de pensar que és una cosa tremenda, però hi ha més inestabilitat emocional durant l'adolescència perquè hi ha un canvi hormonal. El cervell canvia. Tenim dos períodes a la nostra vida, en el nostre desenvolupament... Nosaltres naixem

amb un cervell immadur. El nostre cervell pesa, aproximadament, un 25 % de petits del que pesarà com a adults, i el nostre cervell es desenvolupa al llarg de la vida. Això és una anomalia, tant en espècies d'animals... Els ximpanzés naixen amb un 50 %, i els macacos, amb un 70 %. El nostre cervell es desenvolupa al llarg de la nostra vida, per això tenim un comportament tan plàstic i per això som tan socials. Doncs hi ha dos grans moments. Un és just abans del naixement fins als dos anys, hi ha un període de sinaptogènesi, l'anomenem,

en què es formen connexions sinàptiques, perdem les connexions que no funcionen. I el segon gran període d'això és a l'adolescència. Canvia el cervell i canvien ells, una cosa que tots els pares i mares hem vist amb horror. No sé si heu vist com les vostres estimades nenes I els vostres nens canvien. La roba que duien no els agrada gens, tot canvia. Es volen posar un pírcing, jo què sé, totes aquestes coses que tenim amb els adolescents, perquè hi ha aquesta mena de canvi cerebral. Alhora, canvia tot el comportament. D'acord? L'adolescent... Per què canvia el comportament?

Això és molt interessant. Evolutivament, podem entendre que la infantesa és un període evolutivament dissenyat, diguem-ne, sabem que l'evolució és bona. Vull dir que té la seva funció evolutiva Perquè la criatura aprengui tot el que pugui de la seva família. Aleshores, la canalla es creu tot el que li diu la família. No? Ho heu comprovat, els nens petits fan cas, es creuen tot el que els dieu, estan convençuts que teniu raó i, normalment, no ho qüestionen. Això està molt bé perquè jo aprofito tota l'experiència de la família en què he nascut. Evolutivament, si poguéssim pensar, diríem:

"I què passa si m'ha tocat una família tarada? És molt possible. I si tot el que jo he après està tarat? Ara, quan jo surti al món, seré un tarat". No és que la canalla ho pensi, però d'alguna manera funciona així. Aleshores, apareix l'adolescència, en què, de sobte, el grup de referència canviarà. Així que jo ja no he d'aprendre més coses d'aquests tarats o no, no he d'aprendre res, ja he après tot el que havia d'aprendre en deu o onze anys. Ara he d'aprendre de la resta del món, sobretot, dels iguals i dels altres adults

joves. Aleshores, el nen s'orienta cap enfora. Hi ha una investigació de Stanford que té a veure amb el que dèiem abans, que troba que quan els nens petits senten la veu de la seva mare, la figura d'aferrament, se'ls activen els circuits de recompensa. Ho heu comprovat, oi? Jo arribava, premia el timbre, obria la porta i les meves dues nenes venien corrent, "pare, pare, pare", i m'ho explicaven tot de seguida, es posaven supercontentes. Se'ls activaven els circuits de recompensa fins als 12 o 13 anys, aproximadament. Amb 12 o 13 anys, ja no s'activen els circuits de

recompensa quan sentim la veu dels nostres pares. Els circuits de recompensa s'activen quan sentim veus diferents i estranyes. La veu dels nostres pares, de fet, ens cansa. Aleshores, els destorbem? Sí, no és una sensació. Tens la sensació que els teus fills es cansen de sentir-te? No és una sensació, es cansen de sentir-te. En aquest canvi, fixeu-vos que tot el cervell és com si s'orientés cap enfora. Aquest és el canvi, jo diria, més important, perquè això duu al fet que el grup de referència passi de ser la família al grup d'iguals. Una altra situació de terror

per als pares perquè ara, segons el grup d'iguals... El que faci o digui el grup d'iguals és el que val. El que jo digui no serveix de res. Mira que jo vaig estar deu anys tenint-la ben convençuda. Tant és, tot es perd. I és més, hi ha un tancament quant a la família. Abans arribava, ja us ho he dit, les nenes... Ara arribo, premo el timbre, obro la porta i l'única que és allà per rebre'm és la gosseta, que aquesta, pobra, aquesta continua igual, ve corrent, cal dedicar-li els seus cinc minuts, si no, plora. Les

nenes no surten de l'habitació. Són a la seva habitació. Si jo les crido, responen la tercera o quarta vegada amb un "què?". Us sona? I tu dius: "Per què em contestes així?". "Perquè t'he contestat els tres primers cops", cosa que jo no he sentit, deu ser que... Hi ha tot aquest tancament. Aleshores, tots aquests canvis ens obliguen, alhora, a canviar nosaltres en la manera de relacionar-nos. És quan molts pares desisteixen o s'ensorren, no? D'alguna manera, pensen que els fills deixen de necessitar els pares. No és cert. Els continuen necessitant, però d'una altra manera. És a

dir, tu ja no pots continuar fent les coses com les feies abans, les has d'acomodar a la nova manera de fer les coses del teu fill. I l'últim canvi, que també em sembla important, és el canvi de l'autoconcepte, de la relació amb un mateix. Si fins aleshores la relació amb un mateix depenia molt de com jo em sentia amb els meus pares i amb la meva família, a partir d'ara la relació dependrà molt de com em sento amb els iguals. De manera que, si jo tinc un problema amb els iguals, Tindré un humor pèssim a

casa, encara que a casa les coses vagin bé. Aleshores, teniu aquesta sensació que el vostre fill o la vostra filla ve cabrejadíssim, no sabeu per què, segurament perquè ha passat alguna cosa en el seu grup d'iguals. Aparentment, pot ser molt petit, però per ells té tot el pes del món. A més, la teva frase ja no em serveix. D'acord? Recordo una pacient que m'explicava que la seva filla li deia: "Mare, soc horrible". Aleshores, la seva mare li va dir: "Horrible, dius? Si tu ets preciosa, bonica...". I ella li va dir: "Tu que has de dir,

si ets la meva mare?". Això és un molt bon resum del pes que té la paraula dels pares, que abans ho era tot. Jo dic de broma molts cops que abans érem Batman i ara ni el Joker, perquè si fossis el Joker... I ara! Directament, al costat de les cortines. Aleshores, aquests són els canvis que hem de tenir en compte. Com a mare d'un fill adolescent, jo et volia demanar alguna cosa més positiva. Ens has deixat una mica... ¿Ens podries donar algunes claus per millorar la convivència amb aquest fill adolescent? Sí, pràcticament, t'he de dir

que t'acompanyo en el sentiment, mare de fill adolescent... No, hi ha coses positives. A veure, la relació amb els fills adolescents té molt a veure amb la mena de relació que hàgim tingut abans. De fet, fins a cert punt, una part del que ocorrerà amb els nostres fills adolescents té a veure amb com han sigut aquestes estructures anteriors, si hi ha hagut una bona estructura de confiança, si hi ha hagut una bona estructura de poder... Sí? Novament, apareix el poder, que deia que no ens agrada pensar en el poder quan parlem de les relacions íntimes,

però hi és sempre present. En les relacions amb els fills, el poder hi és sempre present. I direu: "Poder, per què?". La majoria de les coses que nosaltres fem o demanem als nostres fills que facin, encara que sigui per al seu bé, són coses que ells no farien. Si deixo que les meves filles se'n vagin al llit a l'hora que vulguin i que mengin el que vulguin menjar, s'anirien a dormir a les dues de la matinada i haurien menjat ganxets. Aleshores, jo, en virtut d'un major poder, faig que facin una cosa que d'entrada no els

ve de gust. Si us pareu a pensar, aquesta és una part molt important de la relació dels pares amb els fills. Com hem gestionat aquest poder és fonamental. Si aquest poder ha sigut respectuós, però hi ha estat present... Podem tenir dos tipus de problemes: persones que no han fet un poder respectuós i que han sigut molt dominants. El que passava en generacions anteriors. Molts de nosaltres som fills d'estructures molt dominants i no volem de cap manera tenir aquesta estructura. Però tenim també el problema contrari: gent que no és conscient que cal exercir el poder. Sí?

Quan tu... Per què? Perquè un nen no es pot governar a si mateix. Si tu deixes un nen governar-se a si mateix, El que fas és que sigui un esclau de la seva pròpia impulsivitat, perquè el nen no en té encara la capacitat. De fet, desenvoluparà aquesta capacitat en la mesura que tu, d'una manera sana, l'ajudis a regular-se. Alhora, això és molt important perquè és el que més canviarà amb els adolescents. Si ho penses, què és el que més ens costa? Que abans tu ho deies i calia fer-ho, i ara tu ho dius i no

sabem si ho podrà fer, si ho podrà mantenir. L'estructura de poder ha canviat radicalment. Una de les primeres coses que hem de fer és ser-ne conscients I, a partir d'aquí, escollir molt bé les batalles. No podem estar tota l'estona en batalla. El nostre poder ja és menor per definició, però això no vol dir que puguem deixar anar el poder. Parlo de canalla de 12, 13, 14, 15, 16 anys. No podem deixar anar el poder i ells entenen que no el poden deixar anar. Però hem de tenir molt clar on, com, per què i el que

sigui que realment emfasitzem i que ens n'assegurem. El poder és la primera cosa. La segona, bé, tenir fills és també com un enamorament, no? No sé si... Jo recordo que és una fase de molt d'enamorament. Recordo que, quan vaig tenir tant la primera com la segona, jo treballava. Treballant, em venien les caretes d'elles de nadons i jo em posava a riure sol com un tarat, que és una cosa molt d'enamorament, quan estàs enamorat, que recordes. El final de l'enamorament és l'adolescència amb els fills. De sobte, dius: "Ostres, ja m'ha passat". Aleshores, cal saber-ho gestionar, cal

poder anar d'una relació vertical a una d'horitzontal. Aquest és el gran repte dels pares, anar-ho fent horitzontal, tenint en compte que encara hi ha moltes coses que hem de seguir fent Des dels pares. Aleshores, com s'ha d'anar fent? Una altra cosa que podem fer, relacionada amb això, és recordar les coses bones dels nostres fills, que de vegades se'ns obliden. Els éssers humans no ho fem gaire bé. Els éssers humans veiem els defectes, ho sabeu, oi? Ens fixem molt en els defectes, ens fixem molt poc en les coses positives. Això és una característica del nostre cervell.

Ho sabeu també, oi? L'evolució ens ha fet ser així. Jo dic de broma que som fills d'un angoixat, no? Imagineu, fa 200.000 anys, dos homínids anaven pel riu, Un d'ells va trobar un lloc meravellós i va dir: "Quedem-nos-hi, això és fantàstic. Aquí al solet, el riu...". I l'altre va dir: "No, aquí no, que segur que ens mengen els lleons. Anem a aquella cova humida i horrible. Tanquem-nos-hi i, a més, posem-hi una palissada al davant, perquè potser...". El que es va quedar al riu va morir, no és el vostre avantpassat, se'l va menjar un lleó. El

vostre avantpassat és l'angoixat que va anar a la cova. És a dir, som fills d'aquell paio, a qui no convidaríem a una festa, però aquest paio és d'on venim. El nostre cervell és un cervell d'angoixes, superentrenat per veure el que no va bé. Com més important sigui el tema, més encara. Què és el més important, vull pensar, per a la majoria dels pares sans? Els nostres fills. "És molt important, això està canviant...". Què veiem? Les coses dolentes, i estem hiperfocalitzats en les coses dolentes. Aleshores, calmar-nos, començar a veure les coses bones, que segur que n'hi

ha. Començar a reforçar les coses bones. D'acord? No reforçar-ho de qualsevol manera, si ho reforcem sense solta ni volta, facilitem trets narcisistes. Això és així. Cal reforçar el que realment cal reforçar quan la criatura fa... Però hi ha d'haver un desequilibri entre el reforç i la crítica. Hi ha d'haver, com a mínim, perquè us orienteu, cinc elogis per cada crítica. Sí? Ho feu? Cinc elogis per cada crítica? Amb la canalla, amb la vostra parella, amb vosaltres mateixos... Ja sabeu que aquesta és la ràtio que se suposa que hem de tenir. Elogiar, no comparar-los amb els

amics, valorar els amics. No comparar els amics amb... "Escolta, les teves amiguetes d'abans, que eren molt estudioses, ja no vas amb elles?". No, ha canviat de grup de referència, no ataquis el grup de referència. Després, tenir molta paciència, no intentar-nos comunicar... És un altre error dels pares, que tota l'estona ho intentem. Esperem que surtin de l'habitació per abordar-los. No, intenteu desaparèixer amb les cortines i, de sobte, un dia us parlen. "Saps que l'altre dia a classe...?". Aleshores, escolta, saber escoltar amb paciència. No feu gaires preguntes. Mai més de dues preguntes seguides. També us heu vist

en aquesta situació? Arriba l'adolescent, us parla, tu fas més de dues preguntes seguides i diu: "Me'n vaig". Què ha passat? Has fet més de dues preguntes seguides, ja t'ho va dir el psicòleg. No fer això, ser-hi amb calma, Intentar no abordar-los dins la seva guarida, on ells estan forts. A més, quan entrem a la guarida, només veiem fallades per part seva. Aprendre això, el fet de poder-los valorar, de poder-nos comunicar, de poder-los escoltar i veure on podem exercir aquest poder. Té una part molt bonica que, de vegades, des de l'angoixa, els pares perdem, que és

la creació d'un ésser. Tu estàs veient com s'està creant un ésser autònom, i a mi això em sembla fascinant. Aleshores, també ser capaç de veure això, valorar l'originalitat, valorar aquest creixement que tenen. I recordar que és un moment d'una inseguretat profunda, encara que l'adolescent no mostri inseguretat. Perquè l'últim que jo he de mostrar si tinc por què és? Por. Per tant, jo no mostro inseguretat. Potser no n'és ni conscient, que és el que passa a molts adolescents, ni tan sols en són conscients. Però estan molt insegurs perquè són molt dependents. Recordeu que som amb algú

que passa per aquesta situació i, des d'aquí, intenteu connectar amb ells. Hola, Arun, em dic Marina. M'agradaria saber si existeix un moment ideal o un moment d'inflexió En què caldria prendre la decisió de començar una teràpia. Tal com estem, hauríem de veure quan començar-la. Tothom fa teràpia ara mateix, i els que no, en volen fer. Però, vaja, sí, jo crec que sí que hi ha respostes per a això, no? Clarament, i curtes, a més. Vull dir que és fàcil. Jo diria que cal començar una teràpia, buscar ajuda, quan jo clarament veig que els meus recursos

no serveixen, no funcionen. No s'ha de buscar una teràpia per ser més feliç. Cauríem en això que dèiem de la positivitat tòxica. La idea que tot pot ser felicitat absoluta... Això és un error garrafal. Però sí, si jo veig que no aconsegueixo resoldre les situacions que tinc entre mans, aquest és un bon moment per acudir a teràpia. Normalment, aquest moment estarà relacionat, novament, amb el fet interpersonal que dèiem. La majoria de vegades, els conflictes ocorreran de manera interpersonal. Molts cops jo pensaré que aquest conflicte no és meu o que no és el meu problema, és

el meu fill qui o és la meva parella qui, no? Hi ha una frase que nosaltres diem: "El problema és de qui el pateix". Si jo pateixo el problema, el problema és meu. I molts d'aquests problemes, encara que jo senti que no tenen a veure amb mi, Tenen a veure amb mi. Si són amb el meu fill o la meva filla, alguna cosa puc millorar, segurament, i si són amb una parella, també, o potser m'han d'ajudar a deixar la parella, perquè no soc capaç d'acabar-ho. En qualsevol d'aquestes situacions, jo diria que, quan jo veig que

els meus recursos no són suficients, cal buscar que hi hagi una bona comunicació entre les persones, que jo pugui parlar, que em vingui de gust parlar i explicar-li coses i que, a més, parlant ens entenguem, que siguem capaços de resoldre els conflictes. Això és molt important també. Les parelles que funcionen bé d'aquelles que no funcionen bé no es distingeixen tant en el fet que unes tinguin conflictes i les altres no, es distingeixen en el fet que resolguin bé els conflictes o no. Les parelles que no funcionen bé no resolen els conflictes, els aparquen, i passat

un temps tornen a estar bé, però perquè no toquen el fet conflictiu. Aleshores, més o menys estem bé fins que tenim el següent conflicte. Les parelles que funcionen bé resolen els conflictes i, quan resolem un conflicte, fixa-t'hi, ens apropem més que abans. Un conflicte ben resolt és una manera d'apropar-nos, així que, realment, podem dir que una parella Progressa amb els conflictes si els resol bé. Sí? Així que si hi ha qualsevol d'aquestes situacions, jo veig que no en soc capaç i, en el cas de les parelles, hi ha qualsevol d'aquests elements, és un bon moment

per acudir a teràpia, o bé en parella, o bé potser sol perquè, si la parella no hi vol anar, potser és el moment de plantejar-te anar-hi sol a veure on ens porta això. Bé, he estat fent una defensa de les relacions, no? He dit: "Les relacions a llarg termini són difícils, són punyeteres, però cal fer-les...". Possiblement, una pregunta que em faríeu és: "Per què?". Per què hem de lluitar per les relacions a llarg termini? Tenim relacions a curt termini i llestos. Quan s'acabin, doncs s'acaben. Això és una gran temptació. És una gran temptació perquè, realment,

quan em surten males cartes, direm, jo en tinc la sensació, el més còmode és dir: "Escartejo un altre cop", oi? Hi ha una temptació, i no parlo només de relacions de parella, parlo de relacions en general. Però hi ha raons per intentar mantenir relacions a llarg termini. Hi insisteixo, no necessàriament de parella, però sí tenir gent que ens acompanyi durant períodes amplis. La primera és perquè, segurament, aquestes relacions són més autèntiques. És a dir, les relacions més superficials o més curtes en el temps Són les relacions d'enamorament. Realment, tu no veus l'altra persona. Tu veus

l'altra persona quan veus els punts febles. Arribar al punt en què un és capaç d'estimar l'altre amb les seves virtuts i, sobretot, els seus defectes, és un moment molt bonic, hi insisteixo, sempre que els defectes no siguin "m'està dominant", ja enteneu on ho col·loquem. Aquest és un gran moment, desenvolupar aquesta capacitat en mi. Però, a més, el fet que a tu t'estimin quan et veuen, el fet de ser vist d'entrada, que algú et vegi i no et rebutgi, és molt calmant per a nosaltres. Ens comencem a sentir, d'alguna manera, bons o mereixedors Perquè hi ha

aquesta persona que em veu i no li semblo tan malament i em continua estimant. Això és molt calmant, aquesta és la segona raó. Això només passarà en relacions més llargues en què, realment, ens arribem a conèixer. Recordeu que és fonamental que hi hagi decepcions. Hi haurà decepcions en les relacions a llarg termini perquè hi haurà enamoraments que s'acaben. És impossible que no hi hagi decepcions, ningú és perfecte. És impossible que la persona no et decebi, és impossible que tu no decebis la persona. En amistats, en parelles, apareixerà aquesta decepció. La gestió d'això és el que

ens permetrà fer aquestes dues coses. La tercera, segurament la més important... Hi ha una frase d'Aristòtil que diu que no ens podem conèixer a nosaltres mateixos excepte des de la mirada de l'altre. Això que parlàvem del psiquiatre nord-americà, de Harry Stack Sullivan, del no-jo, aquestes parts de mi que jo no veig, aquestes parts de mi que només surten realment en la interacció, en la interacció íntima, en aquesta interacció íntima que passa en les relacions a llarg termini, amb persones que et coneixen i que et veuen. Aquest tercer element em sembla també crucial perquè, realment, és

una manera de desenvolupar-nos, De coneixe'ns a nosaltres mateixos i d'anar cap aquestes quatre "auto" que dèiem: l'autoconeixement, l'autoacceptació, l'autocompassió i les autocures, i des d'aquí poder tenir relacions sanes. Així que us desitjo relacions sanes, com més sanes millor, i que, si no ho són, els poseu fi. Tampoc es tracta de seguir perquè sí, si la relació no funciona, no funciona. Potser cal dir: "S'ha acabat aquest joc de cartes", i en provem un altre, no passa res. Moltes gràcies per l'atenció. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres.