Versión Completa. Claves para evitar la dependencia emocional. Silvia Congost, psicóloga

Hola Silvia, soc l'Águeda. -Hola, Águeda, què tal? -Encantada. Entre moltes altres coses soc mare de tres fills adolescents ja, i m'interessa molt tot el que has d'explicar-nos. I volia començar preguntant per l'autoestima. ¿Quina importància té, què és l'autoestima, i per què és tan important l'autoestima? Sí, és un terme importantíssim en la nostra vida. Mira, l'autoestima, perquè l'entenguem, analitzem una mica l'origen etimològic. Ve de la paraula "acte", que ve del grec i significa "a un mateix", I de la paraula "estima", que ve del llatí i significa "valorar o donar valor". És a dir, quan ens preguntem

"com és la meva autoestima?" el que m'estic preguntant en realitat és "com de valuós em sento?" o "quant valor em dono a mi mateix?". És clar, quan jo connecto amb aquest "com de valuós soc", això em porta automàticament a "Com resolc les situacions que visc a la vida". Per exemple, si sento que soc una persona forta i capaç, això em portarà a resoldre les dificultats que hi hagi en la meva vida, els reptes que em posi, aconseguir els objectius que em marqui, Amb més facilitat que si jo sento o penso o tinc la seguretat que

soc una persona que no soc capaç, que soc feble, que no estic a l'altura, que no soc suficient, que és el que creu molta gent amb baixa autoestima. Després també, si penso que soc una persona poc important o poc valuosa, això probablement em portarà a tenir por que ningú em triï, no? I per exemple, en les relacions de parella, si jo sento que no valc i sento que ningú em triarà, connectaré amb la por a quedar-me sola, a quedar-me soltera tota la meva vida, a no poder ser mare, a no poder tenir fills, per exemple,

A veure'm desvalguda. Llavors, això em pot portar a una sèrie de conseqüències com, doncs, que m'aferri a una persona, a una relació que potser és tòxica. Però abans de quedar-me sola prefereixo seguir. O em pot portar a situacions com deixar passar oportunitats importants en la meva vida. Evitar promocions dins del treball, que m'estan oferint l'oportunitat de promocionar-me. I anar deixant passar aquestes oportunitats perquè em sento insegura i sento que no estic a l'altura. I, és clar, això em generarà ansietat, em generarà molts símptomes que també poden ser depressius, I tindrà conseqüències negatives en la meva

vida. ¿I com afecta l'autoestima a les relacions personals, a les relacions de parella, a l'entorn professional? O sigui, quines claus hi ha per poder reforçar aquesta autoestima? És clar. Els psicòlegs sabem que l'autoestima és la base de la gran majoria de problemes que vivim els éssers humans. De fet, hi ha un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Berna que és molt interessant perquè efectivament demostren que l'autoestima es construeix principalment entre els quatre anys i els deu anys dels nens. Però després, aquesta autoestima va augmentant Al llarg de l'evolució de la persona i arriba

al seu punt més àlgid als 60. Entre els 60 i els 70 és quan la persona, en general, té una autoestima més alta. Probablement perquè se senten més segurs, tens ja més experiència, ja passes més de determinades coses, i no dones tanta importància a unes altres. Llavors, aquí és on estem millor a nivell d'autoestima. I després ja, a partir dels 70, aquesta va disminuint, probablement pels problemes amb els que ja ens anem trobant, ja deixem de treballar... Però, per centrar-nos una mica En com aconseguir enfortir la nostra autoestima, en Nathaniel Branden, que és un psicoterapeuta

canadenc que va escriure un llibre meravellós, que és 'Els sis pilars de l'autoestima'. Ell els resumeix en aquests sis pilars, que per a mi són molt gràfics, i descriu molt bé com ho hauríem de fer. El primer d'ells és viure d'una manera conscient. És a dir, ser persones que ens analitzem, que som capaços de fer-nos preguntes, que tractem de mirar-nos a nosaltres mateixos per millorar o per veure què és el que podem canviar o hauríem de canviar per tenir una vida millor o ser millors persones. Després hi ha un altre pilar que és l'acceptació d'un

mateix, L'auto acceptació. Acceptar-nos vol dir abraçar-nos per ser com som. Això no ho podem fer sense connectar amb alguna cosa que per a mi és molt important, que és el nostre nen interior. Fer un viatge per descobrir com ha estat el nen que tots portem dins, què és el que vivim en la nostra infància, com ens van tractar els nostres pares, què és el que ens van donar, què ens va faltar durant aquesta etapa, quines mancances vam tenir, ens ajuda moltíssim a entendre per què avui som l'adult que som i tenim l'autoestima que tenim. Cadascun

portem unes motxilles a la nostra esquena amb unes experiències emocionals. I en funció del que hem tingut o ens ha faltat, sobretot a nivell de reconeixement o desaprovació, i a nivell d'afecte o de carències afectives. Aquests són els dos pilars que construiran una autoestima sòlida. Llavors, connectar amb aquest nen ens permet connectar també amb la compassió, que és un altre ingredient molt important per enfortir l'autoestima. La compassió és la capacitat d'empatitzar amb el dolor d'una altra persona, de sentir el seu dolor. Però hi ha alguna cosa en nosaltres que ens mou per intentar suavitzar-ho, d'evitar-ho,

que aquesta persona pateixi menys. Llavors, això és el que ens porta a poder acceptar-nos per ser com som i malgrat tot abraçar-nos. Però això no treu que després hem d'anar al tercer pas, que és prendre responsabilitat, responsabilitzar-nos. És a dir, un cop jo soc capaç de mirar-me a mi mateix i m'accepto per ser com soc, he d'adonar-me que és responsabilitat meva fer alguna cosa per millorar en aquells aspectes en què jo pugui millorar. Llavors, prendre responsabilitats. Doncs, demanar ajuda si a vegades necessitem fer-ho. Acceptar que hi ha certs aspectes en què hauríem de canviar. Fixa't

que hi ha moltes persones, segur que coneixes algú que no té aquesta capacitat d'autoanàlisi o d'assumir aquesta part que hauria de canviar. Quan no tenim aquesta capacitat, no millorem ni canviem res. Llavors, aquest punt també és molt important. Realment aquí et victimitzes, no? En lloc d'intentar responsabilitzar-se es passa al victimisme. Exacte. Passem al victimisme i a la resignació també. Que no hi ha res pitjor que resignar-se perquè és: "Puc canviar-ho, però em dic a mi mateix que és el que hi ha, llavors no faig res tampoc". Després hi ha un altre pilar molt important que

és l'assertivitat. És aquesta capacitat d'expressar els nostres drets, els nostres gustos, les nostres opinions i desitjos, davant d'altres persones. Sempre amb respecte, però expressar el que sentim, si hi ha alguna cosa que ens desagrada o hi ha alguna cosa que no volem. La capacitat de dir no, que tantes vegades ens costa quan la nostra autoestima no és prou forta. Perquè tenim por del que pensaran, a generar una discussió, un conflicte, al que ens diran, a quedar-nos sols. Llavors, aquest punt també és molt important. Després n'hi ha un altre que jo valoro molt també, Que és

el de viure amb un propòsit. No podem tenir una bona autoestima si no tenim uns objectius en la nostra vida, si no sabem cap a on anem. De fet, jo crec que hi ha poques coses que generen tanta ansietat en l'ésser humà com sentir que anem a la deriva, que no sabem cap a on ens dirigim, que la nostra vida no té una direcció. Llavors, fixar-nos uns propòsits, tenir unes metes, per després poder anar avaluant si els passos que anem donant ens van acostant cap aquesta direcció o no. I si hem de reajustar-nos, també és

molt important. I l'últim pilar seria viure de forma íntegra, ser persones íntegres. Aquest punt ell a vegades ho explica dient que hauríem de ser persones que tractem de promoure l'autoestima en els altres. Això vol dir, doncs, ser un exemple també. És a dir, tractar tothom per igual, tractar tothom amb respecte, no jutjar, no etiquetar les altres persones, ser clars amb el que volem, deixar espai, acceptar els altres com són, però posar límits també, saber dir no. Llavors, com més visquem com a persones íntegres, enfortint aquests sis pilars, més crearem també en el nostre entorn persones

amb el nostre exemple amb una bona autoestima. Dit això, a mi em preocupen ara els meus fills, no? ¿Com detecto jo si ells tenen un bon nivell d'autoestima o realment no? -És clar. Perquè ara en l'adolescència és bastant complicat. I l'autoestima en l'adolescència és una cosa molt delicada. És clar, és veritat. L'autoestima, mira, sobretot per identificar-la, podem veure-ho en si són nens o nenes o adolescents que són segurs o insegurs. Normalment, quan tenen una autoestima massa baixa, ho veiem perquè són persones especialment insegures, que sempre estan dubtant de les decisions que han de prendre. Potser

veiem que es comparen molt amb els seus amics, no? A aquesta edat necessiten molt el reconeixement i l'aprovació dels altres. Llavors, quan no la reben, això els afecta especialment. Si no tenen una bona base, es poden enfonsar amb facilitat. Llavors, és molt important evitar, doncs, comparar-los amb altres, no? Per part dels mateixos pares. Evitar, sobretot, la sobreprotecció. Perquè a vegades ens demanen ajuda per tot I és perquè els hem sobreprotegit massa. Deixar-los també que s'equivoquin, que ells mateixos experimentin, que es demostrin a si mateixos. Però quan veiem que la seva autoestima, detectem que és massa

baixa, amb demostrar-los que estem aquí, que confiem en ells, amb deixar-los espai i reforçar-los i reconèixer-los pels esforços que fan i per les qualitats que veiem que tenen i el que posen de la seva part per a superar cada dificultat. O animant-los també al fet que vagin cap als seus objectius, allò que desitgen, allò que els atrau, són les millors eines. I una pregunta. Si tu reforces molt aquesta autoestima... Hi ha moltes vegades que podem pensar que estem creant persones egoistes o excessivament orgulloses de si mateixes. Fins a quin punt...? ¿On és aquest equilibri per

tenir una bona autoestima, però tampoc excedir-se? No sé com... Sí. Aquesta és una pregunta que és molt freqüent, que és una por que moltes vegades tenim. I la veritat és que enfortir l'autoestima és fer-li sentir al teu fill o a aquesta altra persona que és fort i capaç, que és important i que és valuós per ser com és, Igual que ho són la resta dels éssers humans, igual que ho són la resta de les persones. O sigui, es tracta de no transmetre-li que és el millor de tots o que està per sobre dels altres o

que els altres estan per sota d'ell o d'ella, sinó que té aquesta importància, aquesta vàlua personal igual que la tenen els altres. No que està per sobre, però, i aquí hem de vigilar, tampoc per sota. Que és el que ens passa quan tenim problemes d'autoestima, que ens comparem i sentim que estem per sota. Però per donar reconeixement I donar o educar o tenir cura amb molt d'afecte, això no farà que es converteixi en una persona que es cregui que estava per sobre. -D'acord. En els teus llibres parles molt d'un concepte de pensament, PEC. Pots explicar-nos

què és i posar algun exemple? El PEC. Sí. Això... Sí. És una idea que vaig tenir perquè l'ésser humà funciona sempre de la següent forma. El primer que fem és pensem. S'activa en nosaltres un pensament. Imagina't, per exemple, que jo he d'enfrontar una conferència en un lloc que em genera, doncs, cert respecte i em crea certa inseguretat. I jo, el primer que em dic a mi mateixa és: "No soc capaç. No seré capaç. I si no ho faig bé? Què passarà?". Llavors, aquest pensament de "no puc, no soc capaç, no soc suficient, els altres que

hi han anat són persones amb molta més experiència que jo", farà que s'activin en mi, automàticament, un seguit d'emocions que sempre estan en sintonia amb el pensament. Si jo em dic "no soc capaç", em sentiré insegura, connectaré amb pors, em paralitzaré, potser. I aquestes emocions són les que faran que jo després acabi comportant-me, tingui una conducta determinada davant d'aquesta situació. Igual em quedaré paralitzada, Igual ho deixaré a mitges, potser no m'hi presentaré. I llavors jo analitzaré aquesta conducta que he tingut i diré: "Veus? Si és que ja t'ho deia jo. Ja ho deia, no era

capaç. Mira". Llavors, és clar, quan tenim aquest tipus de creences incorporades, d'aquest tipus, de "no soc important, no valc, no soc capaç, no soc suficient, no mereixo, no soc digne", això ens porta a anar acumulant experiències que ens demostren, que confirmen aquesta creença, que ens demostren que és veritat. Perquè al final, el cos sempre acaba obeint les ordres del cervell. Si el cervell li diu: "On vas? Que no ets capaç", el cos es bloqueja. -S'incapacita. Queda incapacitat i li costa molt més. Llavors, es tracta de prendre consciència de com pensem, de què és el que

ens diem a nosaltres mateixos per veure si són creences que són limitadores i que ens bloquegen. I canviar-les si és que ens adonem que no són reals, veritablement, per altres que siguin positives. Perquè al final, aquestes creences, si fem un procés de creixement personal, sempre ens adonem que les hem après en la infància. I que vénen donades per aquestes experiències o missatges que ens van donar els nostres pares, generalment, o potser a l'escola, ja sigui de manera directa o indirecta, però el nen l'ha anat incorporant. ¿I és complicat passar d'aquests pensaments negatius, per així dir-ho,

a pensaments positius? No és complicat. Tampoc... O sigui, cal posar-hi voluntat i constància, però es pot fer el canvi. Sobretot, per a mi la clau està en prendre consciència de com ho hem après perquè ens adonem que nosaltres no som això, que no hem nascut ja amb aquesta creença. I que prenguem consciència que si haguéssim nascut en una altra família, en un altre entorn diferent, amb uns pares i circumstàncies diferents, probablement l'autoimatge que tenim de nosaltres mateixos també seria diferent. Llavors, quan veus això és quan ja t'obres a la possibilitat que potser no és així.

I ja quan comences a treballar amb una creença afirmativa, que no et sembli que t'estàs autoconvencent d'alguna cosa que no té cap sentit per a tu, sinó que en el fons sàpigues que això és així perquè és així en tots, T'adones que comences a sentir-te d'una altra manera i comences a obrir-te, a actuar d'una altra manera. I l'experiència et comença a demostrar a tu mateix, comença a demostrar que sí que ets capaç, que sí que pots, que sí que mereixes. Un altre tema que m'interessa molt del que tu treballes i crec que ets especialista i

que, de fet, en la teva consulta treballes molt, que és el tema de les relacions dependents. Què són les relacions dependents i com podem detectar-les? Sí. Mira, el que seria la dependència emocional, que és el que ens passa quan estem en relacions En què hi ha dependència, és la... Jo sempre la defineixo com la incapacitat de tallar una relació en aquells casos en què tots sempre hauríem de tallar-la. És com si fos una addicció que podem tenir a una droga, però en aquest cas és cap a una altra persona. Pot ser qualsevol tipus de persona

amb la qual tinguem una relació. Jo ho treballo normalment des de la relació de parella i és com... La persona que sent o té dependència, el que sent és: "Ja ho veig que aquesta persona no és la persona que jo voldria al meu costat, que no soc feliç, que té molts aspectes que no m'agraden, però no soc capaç, no puc tallar". La idea de tallar la relació a aquestes persones els aterra. ¿I quins serien aquests casos en què sempre hauríem de tallar tots, perquè puguem identificar-los? Doncs mira, el primer és quan no s'és correspost en

l'amor. És a dir, quan estàs amb algú que ja no t'estima. Això es pot donar de dues maneres. Pot ser que aquesta persona vingui i et digui: "Mira, Àgata, ja no t'estimo, no vull estar més amb tu, vull deixar la relació". Aquí, és clar, si tu tens dependència, la teva reacció serà "No, no, no, per favor, per favor". Comencem a arrossegar-nos. Comencem fins i tot a denigrar-nos. "No em deixis. Canviaré això. Faré allò altre. Ja seré més així com a tu t'agrada". Potser comencem a cedir en coses que no encaixen amb els nostres propis valors.

Llavors, aquí, fixa't que entrem en una dinàmica de perdre la dignitat quan en realitat l'altra persona ens està dient que no ens estima. No hi ha res més que parlar, en realitat. Però estem aquí perquè hi ha dependència, perquè no volem tallar-ho. O pot ser també que aquesta persona no ens estimi, però no ens ho digui. I són aquestes persones molt manipuladores que vénen i et regalen les orelles i et diuen: "Ets meravellosa, No sé què faria sense tu, ets el més important que tens". Bla, bla, bla, bla, bla. "Que tinc". Però després, d'altra banda,

veus que t'enganya, que t'oculta coses, que es comporta d'una manera, que amb els actes t'està demostrant que no t'estima. Jo sempre, als meus pacients... Hi ha una frase que ells coneixen, que és "tapa't les orelles i mira". Quan el que et diu i el que fa no encaixa, sempre has de quedar-te amb la seva conducta, amb el que t'està demostrant amb els actes, perquè això és el que no menteix. Aquí hi ha la realitat. Llavors, aquest seria un cas, quan l'altra persona ja no t'estima. Una altra circumstància en la qual sempre hauríem de tallar la

relació, i quan hi ha dependència no ho fem, és quan la nostra autorealització personal es veu obstaculitzada. És a dir, quan jo no puc ser jo mateixa, no puc expandir-me, no puc créixer, no puc fer les coses que a mi m'agradaria fer, anar amb les persones amb les que a mi m'agradaria anar. Pot ser que deixi la meva feina, els meus projectes, etcètera. I em vaig perdent a poc a poc a mi mateixa. Per agradar-te a tu, perquè tu no em deixis, jo em vaig convertint en el que crec que tu vols que sigui. -Em

vaig adaptant a tu. -Exacte. I llavors són aquests casos en què moltes vegades et mires al mirall i no et reconeixes i et preguntes: "On he quedat jo?". -M'he perdut, sí. -És clar. M'he perdut a mi mateixa. Ja no sé ni com era abans d'aquesta relació. I això, el que ens demostra és que ens hem abandonat, ens hem oblidat de nosaltres mateixos, d'aquest nen que portem dins també, i del que som en essència. I ens hem adaptat a l'altre, però ens hem perdut pel camí. I així no podem ser feliços de cap manera. I també

hem de tallar la relació quan estem així. I després hi ha el tercer grup, que és quan hi ha maltractament psicològic o físic. Sobretot el maltractament psicològic. És el gran maltractament invisible que no es veu, però que està molt estès. És escandalosament present en moltes relacions. Llavors, aprendre a identificar aquests casos. Quan la persona et prohibeix coses, t'obliga a fer coses, quan t'insulten, quan et denigren, quan et menyspreen, quan et menystenen, no? Jo veig molts casos de persones, per exemple, que estan amb parelles que diuen: "És que s'enfada i deixa de parlar-me durant tres dies".

És clar. Com podem tolerar això? Conviure amb algú que deixa de parlar-nos durant tres dies? Això és maltractament en tota regla. I hi ha persones que em diuen: "Bé, ja, Sílvia, però és clar, és que això passa perquè està molt nerviós per la feina, per tal". I és clar, i jo els dic a vegades: "Ja, però, i què passa si quan està nerviós o nerviosa...?" Perquè el maltractament està tant en homes com en dones, eh? "¿... si un dia està molt nerviós o nerviosa et fot un cop de puny?". I després em diuen: "No, no,

és clar. Llavors, si et pega, això ja no. Aquí ja posaria un límit". Sí, però una cosa és maltractament físic i una altra psicològic. Quin és pitjor? Per què pensem que el físic és pitjor que el psicològic? Perquè el psicològic et pot destruir fins al fons. Fins i tot hi ha persones que les porta a la seva pròpia destrucció física real. Llavors, és clar, hem de ser capaços d'identificar aquestes situacions perquè puguem decidir què és el que volem fer i enfrontar-nos cap a sortir d'aquesta relació encara que ens costi. I com se surt d'aquesta relació,

no? Perquè al final, entenc que és un vincle bastant complicat de trencar. -És clar. -Com se surt? És clar. Mira, el primer que cal fer és prendre consciència. Hem de ser conscients que tenim dependència i entendre la magnitud del que això significa. La dependència és una addicció, i quan acceptes que tens una addicció, has de deixar de consumir. Llavors, el primer que cal fer és apartar-se d'aquesta persona. Si necessitem ajuda, hem de demanar-la. Hi ha persones que a vegades amb un llibre o amb una conferència els és suficient per fer el clic, però n'hi ha

d'altres que necessiten ajuda terapèutica. I després han de fer un treball per enfortir la seva autoestima, tornem a l'autoestima, per recuperar-se a si mateixes, Adonar-se que són capaços d'estar sense aquesta persona, prendre consciència que realment no estaven tan bé aquí en la relació. Perquè, és clar, tenim aquesta relació idealitzada. Hem normalitzat moltes coses de les que han ocorregut i vivim amb molt d'autoengany, autoenganyant-nos, pensant que allò tampoc és tan greu, que en el futur ja canviarà o ja funcionarem millor quan passi això, quan superem allò. Llavors, es tracta de ser conscients del que ens passa,

prendre distància d'aquesta persona perquè puguem veure amb claredat què és el que ha passat. I mentrestant enfortir la nostra autoestima Per evitar tornar a recaure. És clar, prendre distància significa contacte zero. Jo sempre parlo del contacte zero, que és no tenir cap contacte amb aquesta persona. I tu que tens fills em preguntaràs, segurament, o ja t'ho estàs preguntant. -Això estava... Què passa? És clar. -Com ho fem quan hi ha fills? Perquè aquesta també és una pregunta molt freqüent. Quan hi ha fills, el contacte zero absolut, i més si són petits, no es pot fer, però

hem de fer el més semblant al contacte zero. És molt important que entenguem això. Perquè si no sempre utilitzem l'excusa de: "No, és que ara ve a buscar els nens. No, és que ara tal". I estem aquí mirant: "Mira, ara s'ha canviat el cotxe, ara ha perdut cinc quilos, ara sí que es cuida, ara això...". I això ens genera molta més ansietat quan veiem aquestes coses. Com menys informació tinguem d'ell o d'ella, més tranquils estarem i més ràpid superarem aquest procés de dol que hem de travessar, aquesta ruptura. Normalment, aquest tipus de relacions van vinculades

a relacions tòxiques, no? Com defineixes tu aquestes relacions tòxiques? És clar. Sí. Quan hi ha dependència sempre es tracta d'una relació tòxica, però les relacions tòxiques, en general, són aquelles relacions que ens fan patir. Perquè ho entenguem ràpid. Quan tu estàs amb algú que quan quedes amb aquesta persona, sigui una parella o sigui un amic o un pare, una mare, un familiar, i tu t'acostes a aquesta persona i pateixes, ho passes malament, és perquè aquesta relació és tòxica. Potser no et tracti bé. Potser sí, que et deixi de banda, que et menyspreï, que tingui reaccions

d'aquest tipus. I llavors hem de ser molt clars, Adonar-nos del que està passant, parlar amb aquesta persona per prendre distància. No es tracta de parlar amb ella en plan assenyalant-li: "Perquè tu...". Hi ha una dita que diu: "Quan tu assenyales algú amb un dit hi ha tres dits que t'assenyalen a tu". És a dir, quan vols dir-li alguna cosa a algú que et molesta, que no t'agrada o que et fa mal, comença per tu. Parla amb aquesta persona i li expliques: "Mira, em sento així quan em tractes d'aquesta forma, quan actues així, quan em dius

això, quan fas allò altre. Per tant, prendré distància. A partir d'ara vindré a veure't menys, Ja no quedaré més amb tu, prendré aquesta decisió". I el tercer pas evidentment és distanciar-nos. Fer-ho. Perquè a vegades hi ha gent que es queixa molt però no passa a l'acció. I el que no hem de fer amb aquestes persones que són tòxiques és quedar atrapades en intentar canviar-les. O intentar que s'adonin que no haurien d'actuar així, no? A mi em diuen moltes vegades: "És que he intentat fer-li veure per activa i per passiva, al meu pare o mare, que

em fa mal quan em tracta d'aquesta forma, o que reacciona d'aquella altra". És que no es tracta d'això, perquè l'altra persona probablement no està preparada per fer aquest canvi, per veure-ho. Som nosaltres. O no vol realment fer aquest canvi. Però normalment, si no volem sol ser perquè no ho veiem, perquè el nostre nivell de consciència no ens permet arribar-hi. No n'hi ha prou. I què passa quan...? Torno jo a la situació de "tinc fills o filles" i em trobo amb que començo a identificar que hi ha una relació estranya. Quins paràmetres? ¿O com puc jo

identificar que efectivament hi ha una relació de dependència o una relació tòxica? I què puc fer? Perquè, és clar, sobretot en l'adolescència, és molt complicat quan tu t'enfrontes als teus fills volent fer-los veure alguna cosa. I aquí ja és difícil, no? Ells tendeixen a fer el contrari que tu els estàs indicant. Llavors, com gestionar això? És clar. Tendeixen a fer el contrari que els indiques, però en el fons tendeixen a fer coses que nosaltres els hem ensenyat, també. És a dir... Bé, d'una banda, per identificar-ho, per anar a la primera pregunta. Normalment, quan estan en

una relació que és tòxica o amb dependència emocional amb la seva parella, Ho veiem perquè veiem que es van aïllant cada vegada més, que es van tancant en ells mateixos cada vegada més, els canvia el caràcter, es tornen més grisos, més irascibles, més callats, deixen de quedar amb els amics o les amigues perquè sempre estan pendents d'aquesta parella. Veiem que tenen conductes diferents a les habituals. Que de sobte és com que no reconeixes el teu fill o la teva filla, tenint depèn de quines conductes. Llavors, quan veiem canvis així hauríem de posar molta atenció i

tractar de demostrar-los, no dir-los el que han de fer, però fer-los saber que estem aquí I que si tenen algun problema, que poden comptar amb nosaltres, que els escoltarem, i que si volen demanar-nos algun consell, aquí estarem. I si no, doncs, si ja veiem que la cosa no va molt bé, igual donar-los un llibre perquè el llegeixin o els podem preguntar si voldrien visitar algun professional o així. Perquè a vegades des de dins costa més que ens facin cas que una persona que està fora. I després, respecte al que podem fer, jo sempre amb aquest

tema ho tinc molt clar. El millor que podem fer és intentar ser bons exemples per a ells. És a dir, ells al final Acaben copiant patrons que nosaltres els hem ensenyat. Mira, ara estic recordant un cas que vaig tenir a la consulta, d'una noia que va venir perquè feia vuit anys en una relació. Ella tenia com uns 27 anys i des de feia vuit anys estava amb un noi que aparentment, ella ho explicava com que havia estat sempre molt bé, vivien junts, tenien bones feines els dos, però ell va conèixer una altra noia, la va

enganyar, la va estar enganyant molt de temps. Que si "No, que ets una paranoica, que ets tu que t'ho fas tot". Això és molt freqüent també quan un dels dos menteix l'altre. És com, a vegades hi ha una manipulació que t'acabes creient Que t'estàs tornant boig o boja. Llavors ella, bé, va venir a veure'm, vam fer tot un treball. Li va costar molt sortir, però al final ho va aconseguir, es va alliberar. I, curiosament, al cap d'un any o així, va aparèixer la mare a la consulta. Em va venir a veure la seva mare. Que

jo no sabia que era la seva mare i m'ho va explicar: "Mira, soc la mare de tal". I va venir perquè estava... No aconseguia superar una relació que, teòricament, ja havia deixat feia un any, amb un senyor amb el qual havia estat, crec que van ser 20. O sigui, la seva filla havia crescut també amb aquest senyor. I el senyor... Ella m'explicava que havia conegut una altra dona, però que no tenia clar si volia estar amb l'altra dona o amb ella. Ella hi era esperant a veure si es decidia. I li deia: "No, és que

tu ets molt important, no vull tallar el contacte amb tu, però, és clar, és que ella...". I va quedar atrapada aquí i aquest embús va durar com un any. Com un any o dos anys o més, no? Va durar moltíssim. Llavors, és clar, jo li vaig dir a ella: "¿Coneixes algú que ha tingut una relació molt semblant a aquesta que tu m'estàs explicant?". I, és clar, ja aquí ella es va posar a plorar. I va dir: "Ostres, la meva filla". No? És exactament la mateixa relació. És clar, no ens adonem, però som els models dels

quals els nostres fills aprenen. És clar, som els seus referents. Llavors, moltes persones a mi em diuen sovint: "És que, Sílvia, si no fos pels fills jo ja m'hauria separat". Aquesta frase l'he escoltat infinitat de vegades. Però no ens adonem del gran error que cometem quan quedem atrapats. Jo sé que un pare o una mare ho fa com un sacrifici, com un acte de generositat enorme, Però el que estem fent és ensenyant-los als nostres fills que aquesta forma de relacionar-nos, aquest model de relació, és el normal, és el correcte. Llavors, ells, amb moltes probabilitats, buscaran

persones amb les quals reproduir aquest mateix model. I això ho hauríem de veure per poder començar-ho a canviar, no? Començar a canviar-ho. Quan un pare li demostra als seus fills que, si no està bé o la relació és tòxica i no és sana, pot separar-se per començar de nou la seva vida, alliberat, feliç, recuperant-se a si mateix, aquí és on estem sent veritablement Un bon exemple per a ells. I això és el que els hauríem d'ensenyar sempre. Ensenyar-los, en definitiva, també, a pensar en l'amor d'una manera sana, d'una manera racional, d'una forma molt més coherent

i que no els porti mai a perdre l'autoestima o, el pitjor que hi ha, perdre la dignitat. Bé, potser és que les relacions llargues són complicades, no? Una de les coses que tu comentes, que a mi em sembla fantàstica, és aquest concepte d'amor romàntic. Que jo parlo sempre de les princeses Disney i els prínceps blaus. I jo crec que aquí, sobretot, hi ha una generació, bé, i continua, no?, en la qual se'ns ensenya que l'amor és per sempre, fins que la mort ens separi. I no sé fins a quin punt això és o no és

una cosa realista. Sí, sí. Aquí jo crec que això és l'epicentre de tot el problema. Fixa't que pot semblar un tòpic, però és real. Ens eduquen amb aquests contes ja des que som petits i petites. Sobre totes les nenes. De prínceps i princeses, les cançons també d'amor, aquestes romàntiques, les pel·lícules també. -Hollywood i altres. -Sí. Llavors, és clar, creixem amb aquesta idea interioritzada. Jo ho veig fins i tot amb les nenes d'ara. Amb aquesta idea que l'amor és això, de tenir una relació és una cosa que és fantàstica i meravellosa. Que pot ser que et

porti a travessar períodes de més dificultats, però que si aguantes, si romans aquí, si et mantens, al final sempre aconsegueixes un final fantàstic i meravellós. Aquest final feliç que t'han explicat. Llavors, és clar, ens comencem a trobar amb problemes i dificultats i no tenim ni idea d'on hem de posar els límits. Pensem, tenim aquesta idea que l'amor és per sempre, Connectem amb la idea que quan tenim una relació aquesta persona ens pertany d'alguna manera. És com "ja està, ja tinc parella, aquí em quedo". I és clar, aquí anem una mica perduts. Perquè pot ser que

no estiguem bé i no sabem mai què és el que hem de fer. És molt pitjor. Llavors, pensem que mai s'acabarà l'amor, Igual que pensem que l'avió no caurà o pensem que mai ens morirem. I no ens adonem que en aquesta vida, en realitat, res no ens pertany. Tot el que tenim, D'alguna manera, ho prenem prestat de la vida. Però tard o d'hora l'hi haurem de tornar. Llavors... I si a això li sumem una frase que també m'agrada molt, d'en Zygmunt Bauman, del llibre 'Amor líquid', que diu que estar en una relació de parella és

una perpètua incertesa. I és veritat. No hi ha garanties mai en cap relació de parella. I això... No hem d'estar aixecant-nos cada dia pensant i repetint que es pot acabar la relació. No cal. Però tenir assumit que no hi ha garanties i que és veritat que pot acabar en qualsevol moment, Igual ens portaria al fet que si la relació s'acaba, no s'enfonsi la nostra vida com s'enfonsa moltes vegades, que ja tot perd sentit, fins i tot pot ser que pensis en el suïcidi, que la teva vida ja no val la pena. Això el que demostra

és que tenim un concepte de l'amor que és completament malentès, no? Està malentès. El concepte d'incertesa també és una mica complex per a l'ésser humà, no? En tots els aspectes. -Abans parlaves de límits. -Sí. On són aquests límits? O sigui, ¿com podem identificar aquests límits Que, bé, que jo t'he escoltat a tu explicar? Mira, el tema dels límits, que sí, que a mi em sembla de gran importància, jo sempre l'uneixo al tema dels valors. És a dir, hauríem de sempre tenir clar quins són els nostres valors, què és allò que per a nosaltres és innegociable.

Llavors, els nostres valors sempre és allò que ens indica allò al que més importància donem nosaltres. Hem de triar persones que comparteixin aquests mateixos valors. Si pensem en els nostres amics, en general, sempre són persones que tenen valors semblants als nostres. Per això els triem i per això ens sentim còmodes amb ells. És com que parlem el mateix idioma, sentim que hi ha sintonia. Però, en canvi, ¿per què triem tantes vegades parelles que no tenen res a veure amb els nostres valors? Això jo jo ho veig a la consulta diàriament. Els dones una llista de

valors, els marquen i dius: "D'acord, i ara anem a veure un per un, aquesta persona amb la qual no estàs bé, quants d'aquests valors té, amb quants coincideix". I se sorprenen perquè veuen que no n'hi ha pràcticament cap. És clar, per poder estar bé aquí necessites que aquesta persona canviï tot això. I això no passarà. Tots tenim els valors que tenim, no els podem canviar perquè sí. I no ens sentirem còmodes, no? Perquè les coses importants les veurem diferent i llavors no mirem cap a la mateixa direcció. I sempre que passa una cosa que xoca

amb algun dels nostres valors, aquí hauríem de posar un límit. També hi ha una altra cosa, un altre aspecte, tu que tens fills, que et pot ajudar i a altres persones també. És quan vius una situació determinada en la relació que et fa patir, però no estàs segura de si hauries de posar un límit o no, pregunta't: "Si jo veiés que el meu fill o la meva filla Viu una situació igual amb la seva parella, jo què li diria? Que ho deixi passar o que això no ho pot tolerar de cap manera?". Perquè quan penses

en un fill, normalment veus els límits, on han d'anar, amb una claredat total i absoluta. Una pregunta, i també vinculant-la als fills, no? -El tema de la gelosia. -Sí. És un tema molt complicat i que la gent jove, aparentment ara, és un element que dins de les seves relacions, sobretot vinculat a les xarxes socials, al mòbil, al no sé què, està tornant amb molta força. Sí. De fet, hi ha estudis que demostren que és com que ho veuen exagerat, els nostres missatges, Que no haurien de permetre determinades coses, determinades conductes o tractes. I és com

que ells només veuen greu o com de violència de gènere el fet que els agredeixin físicament o els insultin a partir de determinat nivell. I, és clar, evidentment, el tema de la desconfiança, la gelosia i el control són aspectes que danyen moltíssim les relacions de parella. Sens dubte. És com... Potser no les trenquen per complet, però és com un virus que es fica aquí i el va intoxicant. És clar, tu necessites estar amb una persona Amb qui et sentis tranquil. Tranquil que no t'enganyarà. Perquè hi ha persones que tenen gelosia malaltissa i n'hi ha d'altres

que són geloses... Perquè m'ha passat en casos que m'han vingut a veure a la consulta que diuen: "És que vinc perquè tinc un problema de gelosia". Però quan t'ho expliquen, és clar, tu dius: "Home, però és que qui no estaria gelós si es comporta d'aquesta forma? És que sembla que ho fa a propòsit perquè tu et sentis insegur o insegura". Llavors, aquí també hauríem de posar límits. Però, les persones que es comporten de manera gelosa, però que ja és una cosa que és malaltissa, És una cosa que va bastant lligada també amb l'autoestima. Quan són

persones insegures, que tenen una autoimatge de si mateixes defectuosa, senten que no estan a l'altura, es comparen amb les altres, llavors veuen potencials candidats per a la seva parella per tots costats. Tenen por que la seva parella els deixi per aquestes persones. Llavors, veuen perill a cada cantonada. I això els fa sentir molt malament i posar-se agressius o agressives, controlar, voler controlar el mòbil, voler controlar les xarxes, etcètera. I, és clar, això és un... No es pot viure al costat d'algú així. És un no viure. Llavors, aquestes persones, si són conscients d'això, tornem al mateix,

poden demanar ajuda per enfortir la seva autoestima. I poden fer canvis importants. I després... És clar, però el que passa és que molts cops no ho són. O a vegades diuen: "D'acord, demanaré ajuda perquè tu m'estàs amenaçant que si no demano ajuda em deixaràs perquè ja no aguantes més aquesta situació". -Realment no ho reconeixen. -No. Exacte. Així no canvien. Van allà, cobreixen l'expedient, però segueixen sent igual, segueixen actuant igual i funcionant de la mateixa manera. Llavors, és molt important que ho vegin. I després hi ha casos que són persones que estan ja més danyades, que

són més traumàtics, que criden, que xisclen, que és com que ja tenen problemes afegits. I quan algú viu al costat d'una persona que funciona d'aquesta manera, hauria de plantejar-se seriosament si vol seguir aquí i per què està seguint al seu costat, no? Sílvia, una pregunta. ¿Quins són els errors, els més freqüents, que cometem en les parelles? I com es poden solucionar? Bé, errors en les relacions en cometem bastants i, és clar, com que ningú ens educa per com fer-ho bé en una relació de parella, No hi ha formacions, a l'escola tampoc. Jo crec que hi

hauria d'haver alguna assignatura a l'escola. Sí. Estaria fenomenal. Relació de parella. Fins i tot un, dos, tres, i diversos cursos. Perquè fixa't que al final, tots al llarg de la nostra vida tindrem alguna relació i si ningú ens ensenya, doncs és fàcil que acabem cometent tots errors molt semblants. Des de la part de l'enamorament, que parlàvem abans, en la qual ja moltes vegades no triem la nostra parella, ens trien. Com anem tan mancats de reconeixement, Que ens diguin coses boniques, que algú ens regali una mica les orelles, ve algú que diu "que ets molt maca,

que m'encantes, que m'encantaria estar amb tu", i ja... -T'ho creus. -Ja s'obre el cel. Ja està. Aquesta persona de cop i volta ens encanta, encara que no ens agradés gens feia un temps, ja tot és perfecte. I aquí ja comencem malament perquè no triem, no ens plantegem què busquem, no? Llavors, un error és no plantejar-nos què busco jo en l'altra persona abans de començar una relació. Després, ae vegades, bé, comencem la relació, anem fluint I entrem en un període de deixadesa en què ja, com que, "Bé, com que ja el tinc o ja la tinc,

ara ja em descuido, ja deixo de tenir en compte determinades coses". Que al principi, com que som molt curosos. Ens anem relaxant i tenim determinades conductes que es poden carregar també, segons com poden desgastar una mica el nostre vincle. Quan apareixen fills també. Oblidar-nos que som parella i passar simplement a ser pares, a ser educadors, i no mantenir un espai personal nostre com a parella. La part sexual, que a vegades hi ha parelles que la descuiden. Hi ha moltes parelles que no tenen vida sexual. És clar, llavors, jo no crec que siguin parella. Són amics,

comparteixen pis, fan de pares, però no tenen una relació de parella com a tal. Perquè la part sexual és un dels pilars més importants dels tres pilars essencials en la relació. Llavors, aquesta part també. Si hi ha problemes, hauríem de demanar ajuda. Quan hi ha problemes a nivell sexual, és cert que, en general, i més als homes, potser, els costa molt demanar ajuda. És com... Bé. Però quan demanen ajuda, també són problemes que, en general, se solucionen amb força rapidesa. Llavors, jo crec que val la pena. Després hi ha problemes a nivell de comunicació, que

no sabem comunicar-nos bé o no ens comuniquem d'una manera respectuosa. Pensem que l'altra persona ja ha de saber què és el que ens està passant, ja ha d'intuir què és el que ens passa pel cap perquè, és clar, ja ens coneix, ja ho hauria de saber, no? O la típica situació d'una dona que arriba de la perruqueria i dona per fet que l'home ja ha de veure que t'has canviat el pentinat, Que t'has fet metxes. I com que no et diu res, ja comences a molestar-te. En comptes d'entrar i dir: "Escolta, mira, he anat a

la perruqueria. T'agrada com m'ha quedat?". I llavors et dirà: "Doncs et veig molt maca". Tot perfecte, tots contents. Però no. Anem aquí. I després, per a mi, un error que crec que és dels més estesos i els més greus, l'error per excel·lència, és tractar de canviar l'altre. És com "trio aquesta persona, no?". Et trio a tu per algun motiu, probablement perquè tu t'has fixat en mi, I després "ja li aniré posant jo els atributs que a mi em vinguin bé, ja aniré fent jo que es converteixi en la persona que jo vull que sigui". I

llavors és com que comencem a exigir-li. "És que no ets afectuós, és que no ets detallista, és que no em tens en compte, és que no fas això, no fas allò altre". I, és clar, llavors hauríem de preguntar... Perquè probablement aquesta persona sempre ha estat igual. Per què hem triat aquesta persona així? I segur... A vegades hi ha algú que, quan jo dic això, diu: "No, Sílvia, però és que al principi no era així". I jo els dic: "Ja, però, quin principi?". Estem parlant de l'enamorament. El primer any, any i mig, no compta. O sigui,

no pots prendre l'etapa d'enamorament com a referència perquè aquí no estàs veient la realitat perquè estem enamorats. Hi ha una sèrie de canvis químics en el cervell que fan que tu no vegis la realitat com és, que tot ho veus més bonic, com que res et preocupa, ho passes tot per alt, les teves manies desapareixen, i després cau la realitat, però sempre ha estat aquí. Llavors, hauríem de plantejar-nos per què hem triat aquesta persona i si realment aquesta persona ens agrada. Jo a vegades els dic també: "Si a tu et diguessin...". Que aquesta és una

pregunta que jo crec que dona molt que pensar. "Si a tu et diguessin que la teva parella, d'aquí a deu anys, seguirà sent exactament igual del que és avui, la triaries?". Bona pregunta. Perquè davant d'aquesta pregunta, quan algú està en una relació que és tòxica, la seva resposta automàtica és no. "No, no, no, no". Llavors aquí ja connecta amb "No, no, no, necessito que canviï això, que canvi allò altre". I aquí és quan ja anem malament una altra vegada. Per estar en una relació bé, hem de sentir que hi ha respecte i acceptació total d'allò

que és l'altra persona, de qui és l'altra persona. Evidentment, pot tenir característiques que m'agradaran menys, no? Tothom... Ningú és perfecte i tothom tindrà alguna cosa que no m'agradarà o que no ens agradarà. Però es tracta de sentir que aquests aspectes que no ens agraden tant no necessitem que els canviïn. Som capaços d'acceptar-los i no ens afecten, no ens danyen la dignitat, no ens fa mal l'autoestima, no ens fa sentir malament, no ens fa acabar plorant aquests aspectes que no ens agraden. Podem tolerar-los. Llavors, quan hi ha acceptació i respecte, normalment també hi ha un altre

ingredient que és bàsic, que és l'admiració. Hem de sentir que admirem la nostra parella. Quan deixem d'admirar-lo o admirar-la és quan apareix la decepció. I la decepció mata l'amor. Quan aquesta persona ens decep, ha fet una cosa que dius: "Amb qui estic? Però com és possible que hagi fet això? No m'ho esperava, no ho hagués dit mai". Aquí és com que cau d'aquí on el teníem I ja no el veiem mai més igual. És molt difícil superar això. Per exemple, quan hi ha un engany, no? Quan hi ha una infidelitat. Hi ha persones que, si

és una infidelitat puntual, potser la superen perquè tots dos s'adonen que hi han tingut alguna cosa a veure. Igual un ha deixat bastant a l'altre de costat i l'altre, doncs, s'ha acostat a un company de treball i han acabat tenint una història, però se'n penedeix, se sent molt malament. Igual amb una teràpia de parella poden fins i tot enfortir més el seu vincle. Però, ¿què passa amb aquests casos en els que porta cinc anys De relació paral·lela amb algú més? Això no es pot tolerar, no? Llavors, quan es descobreix això, aquí hi ha una decepció

tan gran que és impossible, impossible, per molta teràpia que es faci, de superar això. Perquè tu ja no estimes aquesta persona, ja no l'estimes. Quan algú viu una cosa així et dirà: "No, però jo ho vull solucionar perquè jo encara l'estimo". Però no és veritat. Estimar és una cosa que es dona quan hi ha un donar i rebre a parts iguals. Ha de ser recíproc. I quan tu sents que has donat, però no has rebut, o que el que has rebut és una cosa que t'ha danyat, tu no et sents estimat aquí. I si no

et sents estimat per la teva parella, no pots estimar-lo o estimar-la tampoc. Llavors, plantejar-nos si acceptem la nostra parella com és. I si admirem aquesta persona. És bàsic. Quan no és així és quan entrem en aquesta dinàmica d'intentar canviar l'altra persona. Una pregunta, perquè has mencionat... Que a mi em resulta molt interessant i segur que tu tens la resposta. Quan algú enganya una altra persona i porta aquesta vida paral·lela, Com és capaç de mantenir aquesta vida paral·lela? I per què ho fa? Perquè, realment, jo sempre he pensat que és més senzill parlar i dir, sobretot

quan la relació és llarga: "Escolta, doncs ja porto anys, sento alguna cosa per una altra persona. Seiem i parlem-ho". ¿Per què hi ha aquesta por a enfrontar-se a aquest moment de parlar i de posar les coses clares? Mira, hi ha moltes persones que no ho fan, no tant per por, sinó perquè ja els va bé. És a dir, sobretot persones... Que jo he vist més casos en homes, en aquest cas. Hi ha dones també, però jo he vist més homes que tenen una vida paral·lela. Perquè tenen la seva dona i tenen els seus fills. Tenen

com l'estructura oficial, socialment ben vista, muntada i estructurada. I això és intocable, això que no ho toqui ningú. Però després jo tinc la meva història també per un altre costat. Llavors, és com que ja els va bé. Aquí tenen aquesta aparença, però després tenen la part sexual amb aquesta altra persona que tenen les seves fantasies i les seves històries. Però què passa quan la dona descobreix això? Normalment, no volen perdre-ho, no? I pot ser que entrem en el parany... -En el joc. -En el joc, exacte, que aquests homes et diguin: "És que... No, no, és

que a tu no et vull perdre. És que això ja ho he deixat". I després t'assabentes que segueix en contacte. O "Farem teràpia per superar-ho", però després t'assabentes que segueix en contacte. O comença a tractar-te d'una manera que a sobre sembla que tu li hagis de demanar perdó a ell, a sobre que és l'altra persona la que t'ha enganyat. Llavors, entrem en un joc en el que és la persona que ha estat enganyada la qual ha de despertar i prendre consciència de què és el que està passant. O sigui, la seva parella li ha demostrat

amb els actes que fa anys que ni l'estima ni la respecta. Al contrari, la menysprea, la menysté, la humilia, perquè és molt humiliant per a una persona sentir que la teva parella ha actuat d'aquesta forma. I aquí, evidentment, no hi ha amor. Jo recordo ara... L'altre dia, en un dels viatges que faig en tren, que vaig molt en AVE, que vaig veure una pel·lícula del Ricardo Darín. -Sí. -No recordo quina pel·lícula és, però igual tu l'has... -'No sos vos, soy yo'. -Sí, crec que era aquesta. Que ell es troba amb un amic i li diu:

"Què, què tal, com va amb la teva dona, l'Ana?". I li diu: "Ah, molt bé, molt bé". "Sí? I com et va amb l'Alicia, amb l'amant?". "També molt bé". I li diu: "Llavors? Llavors amb l'Ana no estàs bé". "Sí, sí, estic molt bé". És clar, aquestes persones, dins del seu cap, igual poden pensar que estan molt bé i que estimen moltíssim la seva dona, no? Com et deia. Però, és clar, encara que ells estiguin convençuts que estimen la seva dona, quan tu estimes, no... O sigui, l'amor sempre implica bondat i compassió. Si tu vols, estimes

algú, no faràs res amb el que sàpigues que aquesta persona patirà. I si no, qualsevol persona pot pensar en algú a qui estima. Som incapaços de fer mal a aquesta persona a propòsit. I aquest home, probablement, si pensa en... Què passa si la seva dona descobreix que està amb la tal Alicia? Doncs segurament ell és conscient, encara que no ho vulgui pensar, Que patirà, que no li agradarà, i que potser, fins i tot, això la durà a que vulgui deixar-lo. Llavors, sap que li està fent mal, el que passa és que li importa un rave.

O sigui, la meva traducció aquí és: li importa un rave i per això ho fa i es queda tan ample. I hi ha moltes persones que actuen així, però qui està al seu costat i descobreix aquesta mentida ha de recuperar la dignitat i posar un límit molt ferm aquí. Bé, per acabar, vull que m'expliquis l'anècdota del traductor de parelles. Parlant de traduccions, no? -Que crec que és molt divertida. -Sí. Mira, el traductor de la Sílvia, que així ho hem anomenat, va néixer en un taller... Jo faig tallers d'autoestima i de relacions tòxiques. I en un

taller de cap de setmana hi havia un grup que... Ells em comencen a explicar casos o situacions que viuen. "És clar, Sílvia, però que jo estic amb un noi que em diu que...". M'explicava aquesta noia: "Que em diu que m'estima, però que necessita un temps perquè, és clar, tal...". I jo li dic: "Doncs si necessita temps és que no t'estima i ja està". Punt final. Perquè si t'estimés, estaria amb tu. No necessita pensar si vol estar amb tu. On anem a parar? Llavors, és clar, un altre del grup, molt divertit, va dir: "Hauries de crear

el Congost Translator". I llavors d'aquí... Em va donar que pensar. Jo que sempre estic pensant en idees noves. I vaig començar a pensar i dic: "Doncs escolta, és veritat". Perquè jo hi ha situacions que les veig molt clares. I de vegades, quan estàs implicat emocionalment, no ho veus. Per evident que sembli. Li vam donar un parell de voltes i vam crear el traductor de la Silvia. I això, fins i tot... Ara estem fent Amb la Patricia Ramírez, una altra psicòloga, un binòleg, que és 'Deu maneres de carregar-te la teva relació de parella', en el qual

hem inclòs també el traductor de la Silvia. Ho portem aquí en físic i portàtil per escenificar algunes d'aquestes situacions. Per exemple, doncs això, el cas de "necessito temps". Temps per a què? Per pensar si tu ets prou bona com perquè jo et triï? Si ets prou per a mi o no? -Això és humiliant. -És clar. Totalment. Com et quedes tu? I a part, quan algú et demana temps... Perquè molta gent ho diu tot orgullós: "Sí, ens hem donat temps". És clar. Què som durant aquest temps? Perquè qui demana temps normalment està per aquí vivint la

vida. I li diuen: "Ah, però, no estàs amb...?". "No, no. Ens hem donat temps". Per això faig el que vull, el que em dona la gana. I l'altre està allà... "No, és que li he donat temps...". De celibat. És clar. No pot ser això. I a part, després què, ens posem una data? "A partir de tal dia". Perquè això també ho fan. "Ens hem donat fins al 15 d'octubre". És clar. I el 15 d'octubre què passarà? T'il·luminaràs i ho veuràs tot clar? Això no té sentit, no? O quan una persona, per exemple... Una altra traducció

és... Et diuen: "M'encantes, però ara en aquest moment tinc problemes, he de resoldre coses, tal". Doncs no. Jo dic sempre: "Quan hi ha un però, aquest però es carrega tot l'anterior". És com que posessis un "no" davant. "No m'encantes, no m'agrades i no res". Perquè si no, de nou, ens autoenganyem. El traductor de la Silvia és una eina creada per evitar l'autoengany. Perquè tendim a creure el que ens agradaria que ens diguessin. Llavors, quan diuen: "M'agrades molt, però...", a tu el "però"... Et dóna igual el que vingui després. "És que m'ha dit que li agrado,

llavors no està tot perdut. Hi ha possibilitats". Ja. Però resulta que se n'ha anat. Aquesta persona on és? Jo no la veig. Llavors no està al teu costat. S'ha acabat la relació. I com més aviat ho assumeixis, abans podràs seguir amb la teva vida. Igual que amb les persones que diuen que tenen por al compromís. O aquestes coses de "no ets tu, soc jo". També. N'hi ha moltíssims. De fet, la gent per Instagram últimament ens n'envia moltíssims. "Vull que el teu traductor em tradueixi aquesta situació". I ens va molt bé perquè les utilitzem cada setmana.

De fet, a Instagram traiem una traducció. I crea molta polèmica també perquè aquí es veu que hi ha molta gent que no vol acceptar això. Quan tu li dius a algú: "És que si et diu això és que no t'estima", es reboten, es rebel·len, no ho suporten. No volen, no volen. Ells volen seguir amb el seu autoengany encara que estan patint. Llavors, si ens genera aquesta reacció, precisament és perquè tenim una cosa que reflexionar sobre el tema i valdria la pena que ho penséssim. Bé, bé. Doncs aquest traductor jo el vull. -Promet, no? -Sí, sí.

I per als nens és fantàstic, et diré, sobretot per als adolescents. -Doncs sí. -És fantàstic. -Caldria pensar com adaptar-lo. -Caldrà patentar-lo. Sí. Bé, Sílvia, moltíssimes gràcies. M'ha encantat. He après moltíssim. -T'ho agraeixo. -Que bé. Un plaer, Águeda. Ha estat... Ha passat volant. Ha estat meravellós. -Moltes gràcies. -A tu.