La pregunta que em fan molt sovint és: "Podem entrenar el nostre cervell per viure millor? És veritat que puc canviar les meves habilitats, que puc estar de més bon humor i que puc alliberar-me de la inseguretat que sento, que puc ser menys tímid o menys tímida, que puc gestionar millor el que em passa emocionalment?". I la resposta rotunda és que sí que podem, que el nostre cervell s'entrena, que podem canviar les nostres connexions neuronals. I d'això us en parlaré avui. Em dic Ana Ibáñez, soc neurocientífica, soc també enginyera química. Vaig ser nedadora en una època.
Soc pilot d'helicòpter, però sobretot el que soc és una entrenadora de cervells. Vull que tots nosaltres aprenguem a aprofitar el que sabem avui de neurociència per viure millor en qualsevol àmbit. I aquesta és una cosa que, per sort, ja tenim a l'abast. Hi ha entrenaments cerebrals per canviar com ens sentim, allò que fem, els nostres pensaments i, en definitiva, per viure millor. Jo vaig adonar-me molt aviat que la ment és la que fa que tinguem èxit o no, la que fa que vegem el món com un lloc d'oportunitats o com un lloc d'amenaces. I jo,
a la meva època de nedadora, per exemple, tenia clar que el meu entrenament físic era molt important, però que la diferència estava, en el moment de la competició, en si la meva ment era l'adequada o no. Això ho canviava tot. Hi ha una neurociència més teòrica, hi ha neurociència de recerca, però a la que jo em dedico des de fa 16 anys és la neurociència aplicada, què podem fer dia a dia per arribar a un lloc millor. Hola, Ana. Com estàs? Em dic Jesús. T'he sentit comentar en diverses ocasions que és el nostre cervell el
que moltes vegades ens boicoteja i ens enganya. Em preguntava si tindries l’amabilitat d'aprofundir-hi i donar-nos-hi més detalls. Comprendre que el nostre cervell té un grau d'evolució menor del que necessitem avui dia és un punt de partida important per saber que nosaltres hem de programar el nostre cervell perquè ens doni allò que, de manera natural, no ens dona. Això té a veure amb el fet que nosaltres, per biologia, estem formatats, estem programats, perquè la primera prioritat del nostre cervell sigui defensar-nos de les amenaces. Però això ens deixa fora d'una cosa importantíssima avui dia, que és aprofitar
les oportunitats: no només defensar-nos d'amenaces, sinó que el nostre cervell ens doni l'impuls per mirar d’aconseguir allò que ens farà créixer i que potser és una novetat. El nostre cervell, de manera biològica, està programat per fer-nos sentir temor davant de qualsevol situació nova, on ell no pot identificar quin serà el resultat d'aquesta situació. Tot allò que és nou suposa un acte de confiança en què el nostre cervell pensi que això nou tindrà un final feliç. Quan ell no pot fer això, el que farà és injectar-te por, temor, dubtes, inseguretat. Per això dic que el cervell
et boicoteja. Dia a dia, ens passa tothora, ens enfrontem a situacions noves. Situacions noves com ara haver de lliurar un projecte, exposar-nos a alguna cosa, que canviï alguna cosa, un canvi professional, un canvi personal, exàmens... Tot això són amenaces per al nostre cervell, perquè li exigeixen fer una cosa que ell no pot anticipar com s'acabarà. Per tant, allò que tendirà a fer, si nosaltres no ho impedim, és dotar-nos de por, de pensaments, d'inquietud, de preocupació. És aquí on entra el coneixement del cervell i la neurociència per saber que, si nosaltres volem evitar aquest boicot, hem
de donar-li la seguretat que ell, per biologia, no ens està donant. En aquest sentit, una cosa molt útil és dotar-lo d'imatges en què ell pugui pensar o incorporar, dins de les memòries cerebrals, que això que li pretens demanar, aquesta novetat que tu vols, té un final feliç. Per això és tan important, perquè el cervell no ens boicotegi, que nosaltres puguem romandre lligats a pensaments d'èxit en aquelles coses que estem intentant fer. Aristòtil va dir una frase amb la qual estic molt d'acord. Va dir: "La por no és sinó l'anticipació del patiment perquè alguna cosa surti
malament". Però només és això. És una anticipació, un dubte de si alguna cosa sortirà malament. Fixeu-vos que, la major part de les vegades, tot el que ens explica el nostre cervell i tota la por que ens crea, en realitat no surt malament. Hi ha dos grans circuits cerebrals. Un té a veure amb el circuit de la por cerebral, que ens defensa, i l’altre té a veure amb el circuit de l’oportunitat o dels beneficis d’intentar coses. Aquest altre circuit, que té a veure amb el circuit de recompensa, s'activa si som capaços de calmar el nostre cervell,
de fer que aquest circuit d'alarma no estigui tan actiu i pugui connectar àrees del nostre còrtex prefrontal, on hi ha aquest altre circuit d'oportunitat. Hola, Ana. Em dic Elena. Jo et segueixo a les xarxes, i m'ha sorprès que, a més de ser neurocientífica i experta en entrenament cerebral, ets pilot d'helicòpters. Podries parlar-nos més d'aquesta faceta de la teva vida? Hola, Elena. Moltes gràcies per la teva pregunta. Sí, jo soc pilot d'helicòpter, i fixa't: jo vaig decidir fer-me pilot d'helicòpter per aquesta barreja entre fascinació i temor que em causava volar. En realitat, no va ser sinó
un desafiament a la meva ment, en el qual jo era capaç de superar aquesta por que al principi em feia volar. En la meva tasca de neurocientífica, m'ha ajudat molt haver passat per aquestes etapes, perquè he comprovat en primera persona que el nostre cervell es pot anar transformant, no per vèncer aquesta por, sinó per travessar-la. I és una cosa de la qual és interessant parlar-ne. Des del punt de vista cerebral, tots tenim accés a una cosa que ara sabem, que és poder portar el nostre cervell a una incomoditat, que és una incomoditat determinada, i mantenir-lo
en aquesta incomoditat per tal que ell comenci a generar una neuroquímica que ens fa més fàcil travessar la por. La por no es venç, sinó que la por es traspassa. Quan el nostre cervell es veu sotmès a un estrès, com quan afrontes una situació que t'està generant temor, ell produeix una neuroquímica adequada que fa que, primer, el teu cervell es posi en alerta, que després pugui enfocar-se a anar superant la situació que et dona temor, i finalment segrega aquesta neuroquímica que tots coneixem, que es diu dopamina, que és la que et va donant premis a
cada passa que tu fas per suportar això. Així que poder comptar amb el nostre cervell com a aliat per quedar-se en la incomoditat d'aquesta situació nova, travessar-la i començar a tenir aquest premi de dopamina, el premi de fer-te sentir bé, conquerint i vencent aquesta por és una cosa que, cerebralment, podem fer tots. Així que l'experiència com a pilot ara la gaudeixo moltíssim, però va passar per totes les etapes, i una d’elles va ser el temor. Hola, Ana. Em dic Beatriz. Com a experta en neurociència que ets, m'agradaria que m'expliquessis quins són per a tu els
descobriments més importants sobre el cervell que ens podrien ajudar a millorar la nostra vida en el dia a dia. Moltes gràcies, Beatriz, per aquesta pregunta, que em permet parlar del que, en la meva tasca en neurociència, crec que és el descobriment que més faig servir en el dia a dia i amb què puc ajudar més persones a portar el seu cervell i la seva ment a un lloc més enllà. Fixeu-vos que, dins de la neurociència, per descomptat gaudim molt amb la plasticitat cerebral. Això que ja al segle XIX va dir el nostre estimat Santiago Ramón
y Cajal, que va ser el primer visionari que es va adonar que el nostre cervell pot canviar, i que no només canvia pel que fa a les connexions neuronals, sinó que les neurones poden canviar per dins, com es comuniquen... Doncs després, al segle XX, vam aprendre que podem canviar fins i tot l'entorn cerebral en què el nostre cervell és capaç d'aïllar àrees per fer coses que abans no feia. És a dir, el nostre cervell pot reprogramar àrees cerebrals per aconseguir fer coses en aquestes àrees per a les quals no estava predestinat. Hi ha grans, grandíssims,
descobriments que s'estan aplicant, sobretot, amb un objectiu clínic, perquè persones que han vist disminuïdes àrees cerebrals puguin superar aquestes disminucions i millorar-les. Fixeu-vos: hi ha un estudi que em fa gaudir molt, dut a terme a la Universitat de Stanford, a càrrec de l’Eric Knudsen, que ara ja està jubilat, però encara continua endavant, que és demostrar com podem accedir a més plasticitat, és a dir, a més transformació cerebral encara en el dia a dia. Com ho podem fer? Doncs, bé, una de les grans maneres és demanar al nostre cervell que faci alguna cosa fora d'allò que
sap fer substancialment bé. És a dir, el nostre cervell està molt còmode quan fa coses de manera automàtica i les sap fer molt bé. Doncs quan forcem el nostre cervell a anar a un lloc incòmode, aleshores comencen a passar coses. Sabeu quin és el lloc més incòmode per al nostre cervell? La comissió d’errors. Quan nosaltres cometem un error, el nostre sistema nerviós s'altera i pensa: "Passa alguna cosa que m'està posant en una amenaça, perquè estic cometent un error". Hem d'aprofitar els errors perquè és quan es genera una neuroquímica que és meravellosa per poder portar el
nostre cervell a un altre lloc. Hi ha tres substàncies químiques que són importantíssimes quan cometem un error. Davant aquesta amenaça del nostre sistema nerviós per fer una cosa malament, ell comença a generar una cosa que s'anomena epinefrina, que és una substància química que ens posa en alerta i, aleshores, es posa a treballar perquè ha de resoldre-la. En segon lloc, hi ha una substància que es diu acetilcolina, i aquesta substància el que fa és enfocar-nos perquè ens enfoquem en allò que volem millorar. I fixeu-vos que aquí hi ha la clau, que utilitzem molt en neurociència i
que jo utilitzo als meus entrenaments, perquè aquesta acetilcolina, en el moment en què se segrega, si en aquest moment som capaços de donar una molt bona raó al nostre cervell perquè enfoqui on volem anar, estem provocant aquesta transformació neuronal i estem fent que aquesta plasticitat que s'està generant en aquell moment la puguem aprofitar. Per què és tan important tenir-hi un objectiu? Perquè, si no, perdem aquesta neuroquímica i caiem en això que tots coneixem molt bé, que és la frustració. Aquest moment és clau: si ets capaç de, en el moment de frustració, continuar generant esforç i
que el teu cervell aprofiti aquesta neuroquímica per anar un pas més enllà, aguantar aquesta incomoditat, llavors estàs aprofitant aquesta plasticitat. Quan això passa, quan tu t’aferres al teu objectiu i estàs aguantant aquesta incomoditat, el teu cervell comença a regalar-te un premi en forma de dopamina. Dopamina és aquesta sensació de premi, de regal, de "Ho estàs fent bé". Aleshores, el teu cervell, de sobte, comença a adonar-se que aquests canvis que està fent són positius. Així que, de tots els descobriments que hi ha ara en neurociència, per mi aquest avenç és fonamental: saber com podem fer que
el nostre cervell aprofiti l’errada, com podem donar-li seguretat en la incomoditat i com aprofitar les finestretes que se'ns obren al cervell perquè transformi estructures. Jo treballo amb això cada dia amb persones, i ho veiem, veiem els canvis. Hola, Ana. Em dic Isabel, encantada. Jo volia plantejar-te una pregunta, perquè noto que cada cop em costa més mantenir l'atenció i la concentració, i no només ho noto en mi, sinó en molta gent al meu voltant. Com podem entrenar la nostra concentració? Hola, Isabel. Moltes gràcies per la teva pregunta. Això que et passa a tu, ens passa a
un percentatge altíssim de persones avui dia, i ho estem veient molt en persones joves. Els que ens dediquem a l'entrenament cerebral aplicat per millorar el dia a dia, veiem que una de les primeres causes de buscar entrenament cerebral és precisament aquest, com aconseguir focalitzar-nos més en coses i que la nostra atenció no es distregui tant. És normal que el nostre cervell, que està reprogramant-se tot el temps, davant d'una societat i un dia a dia que ens exigeix estar atents a moltes coses, la programació principal sigui aquesta precisament, la de poder saltar i estar atent a
determinades coses. Per això, quan de sobte li demanem que es concentri en alguna cosa, se sorprèn, porque es una actividad a la qual no està acostumat. Això ho hem d'entrenar. Per poder concentrar-nos en alguna cosa, necessitem que el nostre cervell faci una cosa una mica contradictòria, perquè necessita, en primer lloc, calmar-se prou i, alhora, necessita tenir prou energia. És un equilibri entre calma i energia. Al dia a dia, nosaltres podem fer coses per entrar en una bombolla de concentració, per crear una bombolla de concentració que ha de mantenir aquests dos elements, calma i energia. I
com ho aconseguim? Doncs, des del punt de vista cerebral, la calma, per poder-te concentrar després, es dona perquè el teu cervell produeix unes freqüències que s'anomenen alfa, que són les de la calma. Les freqüències alfa són les que tots coneixem quan estàs en calma, passejant per la natura o passejant a la vora del mar, o escoltant bona música. Aquestes freqüències de calma fan que el teu cervell perdi alerta cap a l'exterior i es pugui centrar més en una activitat com és concentrar-se. Aleshores, abans de buscar un moment de concentració, és molt bo que facis alguna
cosa que alimenti aquestes freqüències alfa al teu cervell. Per a cadascú de nosaltres pot ser diferent, però, en general, una cosa que ens serveix a tots és escoltar una música que t'agradi, perquè això et situa en un lloc còmode i segur. I una cosa que ara se sap, perquè es pot mesurar amb electroencefalogrames, és que, si després de fer un exercici intens en un període de temps molt curt, com pot ser moure't, ballar o saltar abans de voler concentrar-te, el nostre cervell, just després de fer un exercici intens, genera ràfegues de freqüència alfa de la
calma. Això ho hem viscut perquè, normalment, després de fer esport, t'envaeix una sensació serena, de calma. Això és perquè tens freqüències alfa. Si t’has de concentrar, t’anirà molt bé posar-te música i, a més, moure’t vigorosament. Això ja et donarà freqüències alfa. I, després, necessitem que tingui l'energia cerebral adequada per poder-se concentrar. Perquè concentrar-se exigeix que el cervell sigui capaç d’abaixar-li el volum a l'exterior, a tot el que està passant, i que, de tot el que percep, només es concentri en allò en què vols fixar l'atenció. Aquesta baixada de volum és un esforç cerebral. Per fer-ho,
el nostre hemisferi esquerre utilitza unes àrees que s'anomenen el frontal i el prefrontal esquerre, i aquestes àrees necessiten energia, necessiten reg cerebral per poder-se posar en ús. Aleshores, què ens va bé per això? Bé, l'ajudarà aquest exercici vigorós que has fet abans, que t'ha donat alfa, i també l'ajuda que fem una transició, és a dir, que no el forcis a fer aquest esforç de cop, sinó que facis una transició on puguis posar, per exemple, una música que és animada, però que el deixi en un lloc segur, de bona activitat o de bona activació, i d'aquesta
manera anirà entrant en aquest moment de concentració. Per concentrar-nos, necessitem una mitjana de cinc o vuit minuts en què es produeix aquesta transició. És a dir, el nostre cervell està treballant per generar aquestes freqüències beta, que són les de la concentració, i que tu et puguis concentrar després. També ajuda molt, per concentrar-se, tenir un element que sempre és present en la concentració. Per exemple, quan jo he d'escriure o he de pensar alguna cosa, tinc una espelma que sol tenir la mateixa olor, perquè el meu cervell ja identifica que, quan encenc l'espelma, genera les freqüències beta
de la concentració. Quan jo vull introduir-me en aquesta bombolla de concentració, on hi ha aquesta música, l’exercici previ, la música i, després, l’espelma, genera concentració. I un exercici que et pot ajudar molt per atraure aquesta energia necessària de concentració, que en el fons és portar a la teva ment d’un focus obert a un focus més tancat, és el següent, que és molt simple i que ho podem fer tots: si tu portes la teva mirada cap a determinats objectes que ens envolten ara mateix i rumies el nom de l'objecte... Jo estic mirant des d'aquí i puc
posar escala, cortina, terra, sabata... Quan tu obligues el teu cervell a posar la mirada sobre determinats objectes i a pensar-ne el nom, o també pots pensar en el color, estàs fent l'exercici que el teu cervell passi a un estat de concentració, d'enfocament. Hola, Ana. Primer de tot, enhorabona pel teu llibre<i> Sorprende a tu mente</i> . M'ha encantat. I enhorabona per la teva gran tasca. Al llibre parles molt de l'ansietat, i és un problema que acuita la nostra societat ara mateix. Com pots treballar el teu cervell per bregar amb aquesta sensació tan aclaparadora? L'ansietat és molt
incòmoda, i és important saber, en primer lloc, que l'ansietat pren formes diferents per a cadascú de nosaltres. L'ansietat que pot sentir una persona pot estar més lligada a pensament, a tenir molts pensaments invasius, incòmodes... O pot ser molt més físic, de sentir-se incòmode físicament, sentir el cor, tenir problemes amb la digestió... Per a altres persones, l'ansietat és tancar-se en si mateixes i no gosar sortir. L'ansietat té moltes formes. Què cal entendre de l'ansietat? Que, si bé els símptomes que sentim són absolutament reals i incòmodes, l'ansietat en realitat és un mecanisme cerebral. El teu cervell t'explica
una història quan sents ansietat. L'ansietat no és sinó una por allotjada al teu cervell que ha fet que reprogrami la seva activitat per fer-te sentir en alerta i inquiet o inquieta, encara que no faci falta. El tema amb l’ansietat és que procedeix d’un lloc cerebral al qual tenim poc accés. És a dir, pot passar-te que tinguis ansietat i no entenguis per què tens ansietat, o pensar que tens ansietat i que pot haver-hi causes, però no són prou importants ni grans perquè tu estiguis sentint una cosa tan greu o tan incòmoda físicament. Per què passa això?
Perquè la majoria dels nostres temors, de les nostres pors, de les nostres inseguretats, venen d'un lloc cerebral que és del subconscient. El nostre cervell ens alimenta contínuament d'informació que ha deixat guardada i que nosaltres ni tan sols sabem que hi és. Però, quina informació és la que guarda de manera més forta el nostre cervell? Aquella informació que posa en perill la nostra supervivència. Sobretot, ell guardarà amb pany i clau, aquells records i experiències que t'ho han fet passar malament, perquè ell ha interpretat que això és una amenaça, pot passar-te alguna cosa. Si ho recordeu, l'objectiu
del cervell és la nostra supervivència, no pas que siguem feliços o que ens desenvolupem. L'ansietat té a veure molt amb això. El nostre cervell va alimentant contínuament informació guardada, i li ha donat un biaix, és molt més negativa que positiva. Això és com les estrelles. Pensem que les estrelles surten a la nit quan, en realitat, les estrelles hi són sempre. Amb el nostre subconscient passa el mateix. No som conscients que hi és, no arriba a un pla racional, però el nostre subconscient està alimentant tots i cadascun dels nostres pensaments, totes i cadascuna de les nostres
accions. I és important saber-ho, quan ho sabem és quan podem canviar-ho. I com ho fem? A aquest efecte, us donaré una imatge que ajuda molt, és com si nosaltres extraiem el nostre cervell de nosaltres mateixos i ens el posem davant. Això que posem davant no serà un cervell perfecte, com hem estudiat. No, posarem davant un cervell que, en realitat, és un nen que està espantat. Vull que vegeu que és un cervell quan sent ansietat. L'ansietat no és sinó la manera que té el cervell de dir-nos que està mort de por. Quan nosaltres ens posem amb
sentit comú pensant que el cervell és un nen espantat, se'ns fa molt més fàcil veure com podem calmar-lo. Quan tens un episodi en què el teu cor comença a funcionar i a bategar de manera accelerada sense una causa que puguis identificar, o et trobes en un període en què tens molta invasió de pensaments, en realitat és que el teu cervell és aquest nen que està tan espantat, t'envia aquests símptomes perquè t'adonis que vol que el cuidis i li treguis la por. Quan tu veus un nen espantat, primer vols demostrar-li calma, normalment. El vols mirar amb
ulls de calma perquè no vegi por en tu. Estàs transmetent: "Mira, jo estic segur". Com fem això amb el nostre cervell? Fent alguna cosa físicament que no és d'ansietat, sinó de calma. Què és el més ràpid per dir al nostre sistema nerviós que nosaltres estem calmats? És la respiració. Per això els exercicis de respiració són tan útils per fer baixar l'ansietat. Si tu entres en un patró de respiració on respires de manera abdominal i exhales en exhalacions més llargues que les inhalacions, el teu cervell, que coneix aquest esquema de respiració i el té lligat a
calma, es comença a calmar perquè diu: "Espera, jo estic sentint ansietat, però està respirant amb calma. Tinc associat que aquesta respiració està associada a calma". Aleshores, començarà a produir la neuroquímica i les freqüències cerebrals adequades a la calma. En segon lloc, és empatitzar. Si un nen té por, has d'acceptar que sent por, i ell ha de saber que ho està passant malament i que tu te n'adones. Amb el cervell passa igual. No podem obviar els símptomes, sinó que els hem de mirar i dir-nos de manera conscient: "Entenc que estàs espantat, i per això sento aquests
símptomes, però això no és real. És un mecanisme. Aleshores, no lluitaré contra els símptomes, però et despistaré perquè et fixis en altres coses i no en els teus símptomes". Què ens ajuda en això? El sensorial. Per fer baixar l'ansietat, és important connectar amb els sentits. Per tant, una música que tu has escoltat abans, en èpoques en què estaves calmat, t'ajudarà molt a calmar el teu cervell. Pots posar una música i, malgrat que estiguis sentint símptomes incòmodes d'ansietat, tu poses una música i el teu cervell començarà a reconèixer novament que aquesta música està relacionada amb no
tenir por i estar en calma i llavors anirà cap allà. Així que és important entendre que és normal sentir ansietat, però que la fem créixer sempre que ens preocupem massa per ella. Al nostre radar cerebral, ell està veient com és d’important. Si et preocupes molt, et quedes molt enganxat als símptomes, en el fons li dius a aquest nen: "Tens raons per estar espantat". I el que volem demostrar al nostre cervell és: "No, no tens raons per estar tan espantat. Vull que connectis amb àrees cerebrals més sofisticades que et demostren que això no és un problema
de supervivència, que la meva vida no està en amenaça per sentir estrès o per viure situacions que suposen reptes". Mirar-nos així i calmar-lo des d'aquest lloc ens ajuda molt per a l'ansietat. Us vull explicar un cas concret, parlant de l'ansietat. L'ansietat és present en tots nosaltres. Part del col·lectiu que jo entreno... Hi ha una part que és d'alt rendiment, és a dir, són persones... Alt rendiment professional o esportiu. Són persones a qui se'ls exigeix en la seva feina més enllà del normal. En aquest cas, us vull parlar d'un esportista de primer nivell que sentia molta
ansietat, i que s'estava lesionant sovint per l'ansietat que li provocava el seu cervell. Què li passava a aquest cervell? Quan vaig treballar amb ell, el vaig fer entrenar les freqüències cerebrals, li feia uns electroencefalogrames a temps real, llegia les seves freqüències cerebrals per fer que el seu cervell fos conscient d'aquestes freqüències i pogués optimitzar-les. El que vam veure amb ell és que hi havia una part emocional, que ell no identificava, que li estava pujant contínuament informació d'alerta i d'alarma, de manera que, quan sortia al terreny de joc, no era capaç d'aïllar-se del seu món emocional,
sinó que se l'emportava al terreny de joc. Quan al teu sistema li estàs exigint moltíssim físicament, i mentalment també li estàs exigint molt, és molt fàcil que es trenqui. Vam fer una feina d'identificar què li havia passat a aquest nen espantat que ell tenia al seu cervell, què havia passat a la infància que li estava donant tot el temps aquesta informació d'alerta cerebral que li estava exigint tant i que li generava aquesta incomoditat que s'emportava al terreny de joc. El que va poder fer de manera conscient és superar allò que havia estat un trauma emocional.
D’aquesta manera, la seva ansietat va disminuir fins a arribar a desaparèixer, i les seves lesions van disminuir moltíssim. Però, sobretot, el que va augmentar és la seguretat com a esportista, perquè el seu cervell ja no li demanava que emprés tanta energia combatent pensaments negatius. Hola, Ana. Tornant a allò que ens explicaves sobre l'ansietat, em preguntava si ens podries explicar les diferències entre l'ansietat i l'estrès i, sobretot, com gestionar millor l'estrès. Estrès i ansietat no són el mateix, però tendim a confondre’ls, en la manera habitual i col·loquial de parlar. L'estrès és necessari perquè nosaltres aconseguim fer
alguna cosa que se surt del normal. Qualsevol situació que et fa sentir incòmode, perquè saps que has de treure alguna cosa de tu que t'exigeix. Això és molt bo, perquè, des del punt de vista cerebral, el nostre cervell es reprograma, es desenvolupa, si li demanem aquestes coses. Si no les hi demanem, romandria sempre igual. De fet, aquestes substàncies químiques que se segreguen quan nosaltres tenim estrès són les que ens permeten assolir connexions neuronals, fer coses, utilitzar capacitat cerebral, que, altrament, no faríem. Però hi ha una diferència enorme entre l'estrès i l'ansietat. L'estrès ens passa sempre
que hi ha un element estressor present. L'estrès no et passa perquè sí. Sents estrès quan t'has d'enfrontar a una situació que t'estressa. Per contra, l'ansietat és un mecanisme cerebral. L'ansietat apareix sense que hi hagi d'haver cap element extern que t'estressi o que hi hagi raons per generar-te ansietat. L'ansietat, en molts casos, és l'estrès crònic que s'ha allotjat al nostre cervell i que fa que sentis ansietat. L'ansietat, de fet, ens amenaça o ens envaeix en moments que són de calma. Hi ha molta gent que té un atac d’ansietat quan està conduint, per exemple. Els atacs de
pànic es donen moltes vegades en situacions en què no està passant res perquè tinguem un atac de pànic. No obstant això, és la manera com el teu cervell deixa anar de sobte la pressió que està continguda en aquesta olla de pressió. I és la seva forma de cridar-te: "Escolta, tinc por". Quan li interessa més al teu cervell dir-te que té por? Li interessa dir-t'ho quan ell identifica que tu estàs molt en calma, perquè, com faria un nen espantat, si et veu en calma i que no empatitzes amb la por que ell sent, voldrà fer-t'ho veure,
perquè dirà: "Escolta, creus que estic bé, però en realitat no ho estic, i t'ho demostraré". Com t'ho demostra? Amb un atac d'ansietat o amb un episodi on tu tindràs aquestes sensacions físiques. Aleshores, és important entendre que estrès i ansietat són diferents, i que ansietat és un mecanisme cerebral. Però fixeu-vos, hi ha un estudi que a mi m'agrada molt, a la Universitat Harvard, en aquest cas. Aquest estudi ha demostrat què passa si nosaltres reprogramem el nostre cervell i donem a l'estrès un significat diferent. Què passa si nosaltres li donem un significat diferent a tenir un cor
bategant fort, a estar transpirant o a tenir una respiració més accelerada. Què passa si al cervell, en comptes de dir-li que tal cosa és negativa i que estem davant d'una amenaça... Què passa si li diem que és quelcom positiu? Canviarà alguna cosa? I és molt interessant perquè, efectivament, canvia. El que ara sabem, perquè s'estudia per ressonància magnètica funcional, és la manera que tenim de fer imatges del nostre cervell, i també amb electroencefalogrames, és la manera de llegir la nostra electricitat cerebral i veure quines freqüències està sintonitzant, si sintonitza les de la calma o no... Doncs
el que ara sabem és que, si nosaltres fem l'exercici de pensar que, quan tens aquests símptomes, el que fas és tenir el missatge que aquest és el meu cos treballant per a mi, per fer-me un superhome o una superdona per fer front a aquest episodi, tot canvia. El teu cervell, en comptes de veure-ho com un acte de supervivència, ho veu com un acte de poder, s'enforteix. I va més enllà. El que s'ha demostrat és que, encara que el cor bategui més fort, és a dir, tingui més reg, no té associat l'efecte negatiu cardiovascular que sí
que tindria un estrès que accelera el teu cor, però que té la connotació negativa. Quan tu et sents a gust amb els teus símptomes d'estrès, els teus vasos sanguinis no estan contrets, i aquest és un gran descobriment, perquè fa que, si nosaltres connectem amb l'estrès d'una manera positiva, estem fent que el nostre organisme estigui traient el millor de si i que, a més, això no ens vingui malament, sinó que el faci desenvolupar. Això és importantíssim, perquè hi ha dos tipus d'estrès. Hi ha l'estrès positiu, que es diu eustrès, i l'estrès negatiu, que ens fa mal,
que s'anomena distrès. Jo us estic parlant de l'eustrès, d'aquest estrès que ens desenvolupa en comptes de perjudicar-nos. Doncs hi ha dues variables que cal que siguin presents perquè el nostre estrès es mantingui positiu i sigui eustrès. Una de les variables és que tinguem molt clar, i li diguem al nostre cervell, quin és el benefici que hi ha darrere d'aquest estrès que estem sentint. On em porta, què guanyo jo posant el meu sistema fora d'aquesta zona de confort. I, en segon lloc, limitar el temps en què està sotmès a l'estrès. No hi ha cap estrès positiu
que, allargat durant molt de temps, es pugui mantenir positiu, perquè el nostre organisme no té la capacitat de regenerar-se d'aquest estrès i no pot disminuir la càrrega alostàtica que comporta l'estrès. Però si tu mantens l'estrès en un període determinat de temps i el teu cervell ho sap, aquí estàs fent que el teu estrès sigui positiu. I això, moltes vegades, l'únic que necessita és que nosaltres siguem conscients que aquesta situació és incòmoda, estic estressat, però que durarà tantes hores o tants dies... Pot durar mesos, pot ser una situació laboral que duri més temps, però sempre que
el teu cervell sap que tindrà un final, estàs caient en estrès positiu. Ara farem un exercici que jo treballo dia a dia, i que és molt simple, però és molt poderós. Per fer aquest exercici, farem servir una habilitat que té el nostre cervell, i és la tridimensionalitat. Us demanaré que tanqueu els ulls i que, amb els ulls tancats, seguiu les meves instruccions. Podeu imaginar-vos l'espai que hi ha entre les vostres orelles? Podeu imaginar la distància que hi ha entre la vostra orella dreta i la punta del vostre nas? Podeu imaginar la distància entre la vostra
orella esquerra i la punta del vostre nas? Podeu imaginar l’espai que ocupa la vostra llengua dins de la boca? Podeu imaginar-vos la columna d'aire que recorre el vostre nas? Podeu imaginar la distància entre la punta del nas i la punta de la barbeta? I podeu imaginar la distància que hi ha entre les vostres orelles? Ja podeu obrir els ulls. Fixeu-vos que un exercici tan simple té una habilitat, que s'ha llegit amb electroencefalogrames en aquest cas, de produir moltes freqüències alfa de la calma. I per què passa això? Perquè quan el nostre cervell roman pendent de
si mateix, imaginant els espais que ens contenen a nosaltres, treballa amb una faceta, que és la tridimensionalitat, l'espai. I això té un benefici immediat, que és pujar aquestes freqüències alfa. Si voleu calmar-vos abans d’una tasca, si voleu portar el vostre cervell a un lloc de més calma i de més freqüències alfa que us faran afrontar aquesta situació des d'un lloc millor, podeu tancar un moment els ulls i fer vosaltres aquest exercici que us acabo d'ensenyar. I així esteu calmant el vostre cervell. Hola, Ana. Em dic Eugenia. T'he sentit dir que l'autoestima la podem fabricar nosaltres
mateixos al cervell. Això és cert? Sí, és cert, i és importantíssim que ho sapiguem. L'autoestima es programa, i no només es programa, sinó que es reprograma. L'autoestima és una cosa canviant, és variable i que nosaltres podem modificar. Crec que és molt important saber que el cervell té aquesta habilitat, perquè és una de les grans habilitats cerebrals que tenim i que fa que la nostra vida millori i, sobretot, que puguem treure el millor de nosaltres i gaudir de les nostres capacitats. Què és l’autoestima? L'autoestima és com d’estimats ens sentim, en primer lloc, per nosaltres mateixos i
pels altres. Aquí passa quelcom, des de la nostra programació cerebral, des que naixem i anem programant i incorporant informació al nostre cervell, i és que l'autoestima és una de les claus inicials que el nostre cervell ha de treballar i programar per a la seva supervivència, perquè l'autoestima determina com d’estimats ens sentim per cobrir dues grans necessitats humanes, que són, en primer lloc, sentir-nos estimats perquè ens cuidin, que és clau per a la nostra supervivència des que naixem, i, en segon lloc, que ens acceptin en un grup. Perquè, si manca alguna de les dues, si no
ens volen, no ens cuiden o no ens accepten en un grup, nosaltres no sobrevivim. I el nostre cervell, en el seu afany i el seu objectiu de la nostra supervivència, de protegir-nos, està formatat des del moment que naixem per estar molt pendent d'això, de si ens volen i de si ens accepten. I amb això determina com som d’estimats i com és la nostra autoestima. Però aquí passa una cosa curiosa, i que és bo que sapiguem també, referent al cervell, i és: quina informació incorpora pel que fa a l’autoestima, primer, el cervell en les nostres etapes
inicials d'educació i de vida? Doncs la primera cosa que incorpora és, per comparació als altres, com ens veiem. Estableix com som d’estimats pels altres, perquè fixeu-vos que, ja a l'entorn familiar, cadascun de nosaltres ha hagut de buscar un espai, i el cervell ha treballat perquè ens estimin. I com ho ha fet? Soc el fill gran o el fill petit i s'espera de mi que sigui responsable? O puc ser el rebel, o puc ser el que tregui bones notes, o puc ser el més creatiu. En el fons, el nostre cervell està sempre buscant la seguretat que
allò que som és una cosa que els altres veuen i per això ens estimen, i continuem pertanyent al grup. I fixeu-vos que això ve des del subconscient. Què passa? Que nosaltres continuem creixent i, aleshores, entra la següent part de l'autoestima, que és com ens estimem nosaltres, com som d’estimats als nostres ulls. I és aquí on trobem la reprogramació de l'autoestima, que no només és bo que la fem, sinó que cal que la fem. És en aquesta reprogramació de l'autoestima on nosaltres podem posar la informació cerebral, que ja no només ets estimat perquè eres totes aquestes
coses, sinó que ets estimable pel simple fet de ser, pel simple fet de tenir aquelles coses dins teu que són talents, que és molt bo que descobrim, i que simplement per això tu tens una raó de ser i la teva supervivència no està amenaçada. No importa el que un altre pensi de nosaltres, perquè ja no és una qüestió de vida o mort, mentre sí que ho podia ser en un cervell infantil. I com ho fem? Doncs la manera més directa de fer-ho és recordar al nostre cervell situacions ja viscudes on ell ha pogut experimentar que,
efectivament, eres estimable per tu mateix. Quan passa això? Passa, sobretot, quan estem orgullosos de nosaltres mateixos. Si som capaços d’omplir la nostra memòria cerebral de situacions d'orgull, on nosaltres ens hem sentit bé amb nosaltres mateixos, i pujar-les a la superfície, que formin part del nostre bagatge cerebral, la nostra autoestima ja puja, perquè, independentment del que escoltis, tindràs la certesa que pots estar orgullós de tu mateix, i el teu cervell t'anirà alimentant d’aquests pensaments. Quan això et costa, és molt bo afegir el factor extern. Allò que els altres estan veient de tu, que potser és opac
per a tu, o potser està ocult als teus ulls. Perquè moltes vegades allò que som està ocult a nosaltres mateixos, i és una persona propera la que t'ho pot dir, i et pot dir: "Mira, a mi m'agrada de tu això i això, o em sorprèn això i això". Aleshores, les persones que t'estimen o que tens a prop o que et coneixen sí que tenen una visió més clara de les coses en les quals tu brilles. Si utilitzem aquesta informació a favor nostre, estem donant més raons al nostre cervell perquè ens doni missatges d'estimar-nos a nosaltres
mateixos. I aquí hi ha una frase que a mi m'agrada molt, i és que l'acte egoista més generós que podem fer pels altres és estimar-nos nosaltres mateixos. Perquè, si ens estimem a nosaltres mateixos i pugem la nostra autoestima, desprendrem coses molt més positives, farem que els nostres entorns millorin. Crec que estareu d'acord amb el fet que les persones que pateixen d'autoestima baixa, normalment fan que els entorns en pateixin també una mica perquè ens preocupem per elles. No vol dir que sempre l'autoestima hagi d'estar alta. No, l'autoestima és viva, puja, baixa... Però l'important és que nosaltres
estiguem segurs i molt propers a aquelles eines que ens fan veure qui som en profunditat. D'aquesta manera, farem que aquest ésser estimable pels altres i per nosaltres mateixos sigui d'una manera sana, d'una manera real, i el nostre cervell es reprogrami amb això. Hola, Ana. Em dic Jonathan i m'agradaria preguntar-te: de vegades, en el nostre dia a dia, vivim complicacions. Aleshores, el nostre cervell crea un bucle. M'agradaria saber com sortir-ne en les nostres crisis i reptes. Gràcies. Hola, Jonathan. Gràcies per la teva pregunta. Efectivament, la vida és això. La vida és canvi. La vida és transformació,
és sorpresa. I molts d’aquests canvis són voluntaris, però moltíssims són involuntaris. Al nostre cervell no li agraden les sorpreses. Qualsevol canvi de rumb a la nostra vida, encara que pugui ser molt positiu per a nosaltres i ens desenvolupi, per al nostre cervell, en primera instància, no ho és. No és positiu. Ell vol que continuem fent el mateix. Per això, qualsevol canvi de rumb, qualsevol crisi, qualsevol cosa que a la teva vida passi de ser d'una manera a una altra, serà un moment incòmode, serà un moment en què patiràs i serà un moment que et sotmetrà
a una incertesa que, si el teu cervell se la pogués estalviar, se l'estalviaria. Això és molt important saber-ho, perquè el cervell, en aquest canvi, voldrà continuar enganxat a l’anterior perquè no vol canviar. Aleshores, és molt probable, i ho haureu viscut, possiblement, que hi hagi un àmbit de la teva vida que vols canviar, que necessites canviar, el teu organisme t'està demanant d'alguna manera, de vegades de manera física, amb símptomes, de vegades amb baix ànim o amb depressió... El teu organisme t'està dient que necessites canviar això perquè ja no funciona i, tanmateix, et sorprens perquè no t'està
ajudant a fer aquest canvi. Dius: "I com serà que, si el meu organisme sap que això ja no funciona i estic patint i somatitzant...? Per què no em donarà la seguretat, l’optimisme o les eines per canviar?". I això passa poques vegades. Per què no t'ho dona? Perquè el grau d'evolució cerebral és menor que el que necessites perquè t'ho doni. Hem d'ajudar-lo una vegada més. Hem de donar-li aquesta empenta que per evolució encara no tenim. Com ho fem? Sempre que siguis capaç, davant d'un canvi, d'ensenyar-li que el que hi ha darrere d'aquest canvi et portarà a
un lloc on et trobaràs bé... I no ha de ser extraordinari. L'únic que necessita el teu cervell és saber que sobreviurà a aquest canvi. No cal que la teva vida millori molt després d'aquest canvi. Només necessitem que el cervell perdi la por a les coses negatives que poden passar. Si aconseguim això, ja ens estem ajudant molt en forma d'informació cerebral. Moltes de les nostres crisis tenen una base emocional. Tot allò que tingui a veure amb separacions, amb preocupació pels fills, per la nostra família, amb pèrdues de persones que estimem, tot això són estressos emocionals i
crisis del nostre cervell. Si emocionalment ho estàs passant malament, és difícil que et concentris bé, que tinguis bona memòria, que dormis bé. Tot el nostre mecanisme cerebral de la resta d’àmbits es veu afectat. Fixeu-vos que, per exemple, una separació és una crisi, i el nostre cervell no ens ajuda gaire quan ens passa això. L'hem d'ajudar en el sentit de... Quan es produeix una separació emocional amb algú, passa perquè algú dels implicats ja no estava bé. Si no, no hi ha aquesta crisi. El punt de partida és una situació que ja no està funcionant, que ha
de passar una transició per anar a un lloc nou. Què passa al nostre cervell en la transició? Que ell, tot i saber que no estava bé, s’estima més boig conegut que savi per conèixer. Què farà en aquell moment? T'omplirà de pensaments obsessius, t'omplirà de pensaments on la realitat passada millora. No era bona, però esborrarà el que no era bo i t'alimentarà de coses que eren especialment bones en aquesta situació, perquè et vol convèncer, en el fons, que el que hi havia abans era millor que el que vindrà perquè això ho desconeix. Però això és fals,
és un mecanisme cerebral. Quan no estàs bé en una situació, ha de passar alguna cosa enmig que transformi això perquè puguis arribar a un lloc millor. Doncs aquí hi ha una cosa que és molt efectiva, i és connectar-se amb les nostres sensacions físiques i emocionals d'estar bé. És a dir, si prenem l'exemple d'una relació personal que s'acaba, és molt important fer-li sentir al meu cervell com estic jo quan estic bé personalment, com estic jo quan estic bé emocionalment, com és aquesta situació. I vull que, en aquest cas, siguis capaç de tancar els ulls, connectar-te amb
aquestes emocions i siguis capaç de veure que això s'implantarà en el futur. A ell li agraden les bones sensacions. Si tu li fas sentir aquestes bones sensacions i li dius: "Aquí és on jo poso l'objectiu en el futur", ell començarà a treballar a favor teu. Per això és tan important, en les crisis, donar-li primer el significat... Què és una crisi? És una transició d'una cosa coneguda, on alguna cosa ja estava fallant, per això hi ha una crisi, i necessites canviar alguna cosa. Això ja no funcionava. Si això no funcionava, fem una transició per arribar a
una cosa nova. Cal acompanyar-lo i il·lusionar-lo amb el fet que això nou tindrà bones sensacions emocionals i corporals per a tu. Hola, Ana. Com estàs? Em dic Diana i soc mare de dos nens. M'encantaria preguntar-te i saber si és possible fer entrenament cerebral amb nens i joves, i en quina mesura se'ls pot ajudar. Hola, Diana. Quina bona pregunta, que m'encanta respondre des de la neurociència d'avui dia, des de la neurociència aplicada, perquè, efectivament, els nostres nens i joves estan en un moment de plasticitat cerebral increïble. És a dir, és el moment de l'evolució on més
podem fer per desenvolupar les connexions neuronals. A mi m'agrada fer l'analogia que, així com als nostres nens els portem a fer activitats extraescolars perquè es desenvolupin, que facin esport per desenvolupar les seves estructures, perquè s'enforteixin, perquè tinguin més capacitat, passa exactament igual amb l'entrenament cerebral. Amb els nostres nens, si podem entrenar les seves freqüències cerebrals i àrees cerebrals, aconseguirem que siguin més forts cerebralment, que puguin adquirir més seguretat, es coneguin millor, descansin millor, gestionar millor tota la informació que reben de l'exterior avui dia, que és moltíssima, que puguin fer front als reptes sense que el
seu sistema entri en estrès, bregar molt millor amb les exigències, fent que el seu cervell també sàpiga descansar, que potser és una de les grans coses que els adults no hem après bé. El nostre cervell no s'ha programat bé, i això fa que els adults patim tant amb tantes coses. Si a un cervell li ensenyes des del principi que pot treballar i esforçar-se molt i, alhora, que el descans és necessàri, positiu i que també és un premi per a ell mateix, aconseguiràs un adult que sàpiga equilibrar els períodes d'esforç i descans, que sàpiga llegir-se, que
sàpiga entendre que les emocions no sempre són positives, que hi ha emocions que de vegades són incòmodes i negatives, però que no passa res, això no el posa en amenaça Però tot això s'aprèn molt millor a l'etapa infantil, quan el cervell és molt més receptiu a la informació. Però hi ha una cosa que també podem tractar quan parlem de nens i joves. És una cosa que ara pateixen molt, precisament pel que dèiem d'aquesta dificultat de concentrar-nos i de focalitzar-nos. Perquè els nostres nens i joves reben tants estímuls de l'exterior que, per a ells, encara és
més difícil abaixar el volum de tots aquests estímuls per concentrar-se en una sola cosa, sobretot si és una cosa que no els interessa ni els motiva. Hi ha nens i nenes i joves que tenen una intel·ligència sensorial enorme. Això vol dir que perceben més estímuls de l'exterior que no pas un cervell que no té aquesta intel·ligència. És aquí on entra el perfil de nens i nenes i joves i també adults que pateixen l'anomenat dèficit d'atenció. Jo no estic d’acord amb el terme <i> dèficit d’atenció.</i> Les persones que cauen en aquest sac que s'anomena dèficit d'atenció,
amb hiperactivitat o sense, al 90 % dels casos, per no dir més, són persones amb una intel·ligència sensorial fora del normal, extraordinària. Són persones creatives, sensibles, són persones amb molt bones idees, persones que veuen coses que se surten del que veu una ment normal. Tenen una dificultat cerebral que és com poder calmar el seu cervell quan ho necessiten per no percebre tant de l'exterior i que sí que els permeti concentrar-se, i a ells els costa més. Així que, en aquests casos, hem de calmar-los i dir-los: "Estem davant d'una intel·ligència extraordinària, necessitem que el teu cervell
entengui que tu tens aquesta intel·ligència i et premiï per ella, cosa que et donarà seguretat i autoestima. Però també necessitem que el teu cervell sàpiga que ha de fer un esforç extra per concentrar-se". Això sí que ho podem entrenar. Aquesta bombolla de concentració, en aquests casos, l'hem de fer encara millor. Hem d'ajudar-los perquè el seu entorn els permeti tenir allò que ells necessiten i faci que el seu cervell estigui tranquil i es pugui focalitzar. I això inclou introduir eines com la música, encara que no sembli una música calmada. Si és una música que manté atent
el seu cervell, el manté entretingut, el cervell es quedarà tranquil i li permetrà concentrar-se després. Aquí hi ha determinats exercicis que es poden fer per ajudar els nens a concentrar-se més, i un és l'exercici d’anomenar objectes del voltant. Però, com que en aquest cas pretenem que parteixin d'una calma que <i> a priori</i> ells no tenen dins seu, l'exercici de poder escoltar una música que els agradi i de respirar donant prioritat al temps d'exhalació ens ajudarà. El nostre cervell es calma molt quan l'exhalació d’aire és més llarga que la inhalació. A aquest tipus de cervells que
van molt ràpids, els va molt bé aquest tipus d'exercici i, amb això, els ajudarem. Responent la teva pregunta, efectivament, podem entrenar els nens. És molt bo que ho fem i crec que, en el futur, serà una cosa que veurem amb normalitat. Una cosa fascinant de la neurociència, i que espero que hàgiu pogut entreveure en aquests minuts plegats, és que ara sabem més del nostre cervell que mai a la història. Tenim més eines avui de les que mai no hem tingut, però també és el dia del futur en què menys sabem i menys eines tenim. És
una ciència tan viva que cada dia que passa n’aprenem més. Cada dia que passa ens empoderem més. Nosaltres, cadascun de nosaltres, som capaços de fer coses en l’àmbit cerebral, amb exercicis, per poder salvar aquelles deficiències que el nostre cervell té avui dia i que ens impedeix sentir-nos millor del que ens sentim, que puguem brillar amb les capacitats que cadascú de nosaltres tenim i que no necessàriament estan sortint a la llum. Acompanyar el nostre cervell en això és una tasca apassionant. Jo dedico el meu temps i la meva passió a això i és perquè no hi
ha res més gratificant que poder portar una persona que ho està passant malament o que no està brillant en la seva justa mesura per tal que ho faci. Si coneixeu la frase del meu estimat Santiago Ramón y Cajal... Ell va ser molt màgic al món de la neurociència, es va atrevir a somiar, es va atrevir a veure més enllà i ell va dir aquesta frase: "Qualsevol home o dona, si ho pretén, si ho vol fer, pot ser escultor del seu propi cervell". Mai ha estat més certa aquesta frase que avui dia, molt més que quan
ell, com a precursor, ho va veure. Nosaltres podem esculpir el nostre cervell. I jo encara afegiria: l'important és que l’esculpim, no només des de l'esforç, que també, perquè tots els nostres talents interns innats sortiran més a la llum si afegim l’esforç als nostres talents, però no només serà des de l'esforç, sinó des del gaudi. Al nostre cervell li encanta gaudir, perquè això li dona un missatge de seguretat. I el nostre cervell, sobretot, vol la nostra supervivència i que nosaltres estiguem segurs. El gaudi és la més gran de les eines que tenim perquè, juntament amb l'esforç,
aconseguim treure el millor de nosaltres. Espero que tot això us il·lumini, jugueu amb el vostre cervell, us atreviu a canviar coses, us atreviu a somiar i a jugar amb aquest cervell que no és tan perfecte. Nosaltres el podem fer molt més perfecte.
