Gràcies. A vosaltres. Gràcies. Moltes gràcies per aquest acolliment tan càlid. Em dic Andrés Parra i soc un actor colombià, reconegut, sobretot, després d'haver fet de Pablo Escobar. Després, van venir altres personatges: Chávez, Jadue... Bé, hem fet altres coses, Anestesia... Per allà la gent se'n recorda. I això va fer que guanyés Una mena de fama que jo tenia una capacitat molt bona de crear personatges. I fa un parell d'anys vaig veure que, desafortunadament, havia posat aquesta capacitat o aquest talent en contra meva i que havia construït un gran personatge que em portava molt de patiment. Aleshores,
és difícil presentar-me perquè no tinc encara gaire clar qui s'amaga sota aquest personatge que em vaig construir. Tinc més claredat sobre qui era quan estava ficat en el personatge, de qui em queda encara molt: un personatge que em tenia permanentment angoixat, Ansiós, insatisfet, avorrit, tot el temps al caire de la depressió. Un personatge per a qui era molt important l'èxit, els premis, protagonitzar pel·lícules, tenir molts seguidors a Twitter i Instagram i acumular molts diners. Estava molt obsessionat perquè no em volia gastar ni un cèntim. Sí, a qui li importava molt l'estatus, ser important, ser reconegut
i ser valorat. Per a qui era molt difícil posar límits, dir que no. Per a qui era massa important el què diran I que havia construït la seva vida per agradar, per ser volgut, per ser estimat, aprofitat, abraçat... Amb massa por a l'abandonament i al rebuig. Sí, era un home molt... Era molt dolorós de portar. I fa dos anys em vaig adonar que estava en mans d'aquest home. I que l'havia hagut de construir per poder sobreviure i per poder adaptar-me al món. I fa dos anys que intento veure qui hi ha a sota, qui soc
jo de veritat. Aleshores, he pres la decisió de posar tota aquesta experiència també per a... Per aconseguir saber qui soc jo. I això em té ja molt més tranquil. Encara que no es noti. Jo crec que aquesta és la meva presentació. Conclusió: no, no tinc ni idea de qui soc. Sé que em dic Andrés, que soc de Colòmbia i que soc actor, dels bons. I em sembla molt important advertir-vos que faig un esforç per no ser tan grosser, però no ho he aconseguit. Però és pura confiança i amistat. Si jo no pogués parlar així, Vol
dir que la cosa està molt de mentides. Lamento molt si us pertorba, si us fereixo sense voler, però és amb molt d'amor. Cada grosseria és un acte d'amor i de sinceritat. No sé si teniu cap pregunta, cap dubte. Andrés, molt de gust. Em dic Felipe Posada. És un plaer ser aquí escoltant-te. M'encantaria saber per què vas prendre la decisió de ser actor. M'encanta aquesta pregunta. És una pregunta molt bona perquè... És fantàstica. Està molt bé la pregunta. Perquè me'n vaig adonar no fa gaire, i crec que és perquè la meva relació amb la professió és
tan diferent, i és perquè jo... tinc un trauma d'infància de rebuig i d'abandonament claríssim, una cosa que a vegades en diuen "la síndrome del nen invisible". Vaig arribar molt tard a casa després de molt de temps i ningú es ficava amb mi. Els meus germans estaven amb altres coses. I em vaig començar a convertir en un nen molt solitari. I aquí va començar l'ansietat per menjar. Em sentia molt buit també. I m'engreixo... I, quan t'engreixes en aquesta societat, sense voler, et comences a convertir també en un "outsider", un marginal, el gras tampoc és benvingut a
tots els llocs. Per al gras no hi ha roba, millor que el grassonet no vingui a la festa, cap noia vol ser la xicota del gras. Aleshores, jo vivia això. I això em va començar a generar molta angoixa i un desig molt gran de ser una altra persona. No volia ser gras. I el teatre es va presentar com una opció per fer-me desaparèixer. Quan veig una obra de teatre per primera vegada, dic: "Merda, un es pot maquillar, un es pot disfressar... Jo podria ser una altra persona una estona". Per a mi era molt important ser
un altre una estona. Ser jo era una merda. Era una càrrega massa... No m'agradava. El que jo veia al mirall no m'agradava, i el que sentia, el que em deien i el que... I, d'altra banda, sense adonar-me'n, l'atenció que anava buscant de la meva família, que em veiessin, que s'adonessin que jo era allà, També me la donava l'escenari. Doncs mira. Aleshores, el teatre va venir a això. Jo em faig actor per desaparèixer i per ser vist. I, en això, la professió ha estat molt generosa. Jo crec que em va salvar l'art. Em va salvar la
vida perquè vaig trobar el meu lloc, finalment. En aquell moment, hi havia massa caos. Ai, i el teatre va ser: "Aquí, sí". Allà ningú jutjava, ningú criticava, ningú es burlava, i era una passada. I em miraven i m'aplaudien. Però vaig tenir una sort Que poca gent té, i és que tenia una família... Jo crec que, és clar, com que els importava una merda, quan vaig dir que volia ser actor, ningú es va escandalitzar, m'entens? Podia dir que volia ser assassí, actor, el que volgués, que em donarien suport. I, en un moment, quan ja s'estava apropant
la realitat, quan ja m'havia de graduar a l'escola i ara ja tocava prendre la decisió, em vaig espantar molt perquè, a més, el que jo volia era ser actor de teatre, i jo sabia que... Doncs un actor de teatre, a Colòmbia almenys, no és una professió que... I em vaig penedir. I el segon que m'agradava molt era l'aviació. Vaig dir: "Seré pilot". I un dia me'n vaig informar, del curs, etcètera, i ho vaig comentar al pare. Recordo que el meu pare em va dir: "I això què és?". I jo: "Seré pilot". I em va dir:
"Per què?". I jo li vaig dir: "Perquè em sembla una passada ser pilot". "Et sembla una passada ser pilot d'avió? Què coi has de ser pilot?". I em va dir: "No. No vols ser actor per por de la pobresa, que és diferent. No tens por de ser actor, tens por de ser pobre". "I aquest no és el fill que jo volia", em va dir. I em va dir: "Anem a la teva habitació i mostra'm un sol cartell d'un avió, d'una cabina, qualsevol cosa que tingui a veure amb l'aviació". No hi havia res, tot eren teatres
i merdes. Sempre em van donar suport. No em vaig haver de barallar amb la família, afortunadament. Pel que els dic: com que jo... Com que no em veien, "Fes el que vulguis!". I jo crec que sí, l'actuació també m'ha regalat una cosa que m'agrada molt, que és la... Hòstia, és molt boig. Van ser 30 o 35 anys tractant d'estudiar l'ésser humà i la complexitat que és l'ésser humà, que és el que dic: ara l'estic tractant de posar al meu servei. Però també per això m'han cridat més l'atenció els personatges fotuts. Perquè jo crec que la
misèria humana està bé reconèixer-la. Està bé reconèixer que tenim una vida miserable, que no som feliços quan ho tenim tot. Em vaig penedir, vaig prendre una mala decisió, estic deprimit, estic trist, estic... Jo crec que per això m'agraden tant aquests personatges: els alcoholitzats, solitaris, deprimits, fets merda. Em sembla molt important que la gent vegi que la majoria de nosaltres estem vivint... malament. El que passa és que cal estar... Sí, jo he tractat també que els meus personatges parlin d'aquest tio que amaguem, d'aquest cosí que no convidem a Nadal perquè... està molt... Jo sento que la
misèria s'ha d'exposar. Quin és el problema? Però no agrada. És millor amagar-la. Miri, han sospirat per allà. Ja sabem que hi ha algú fet merda aquí, almenys un. Aquí els anem detectant. Hola, Andrés. Com estàs? Soc l'Estefanía i et volia preguntar si potser en la teva vida has tingut una faceta no tan coneguda com la d'actor, i com la comèdia t'ha ajudat en les diferents etapes de la teva vida. Uf! No, jo soc actor. He estat actor sempre. Som, crec, actors, tots, sempre. No, no he tingut cap altra faceta. No he fet res. Crec que
no. He fet altres històries, però... Però no, he estat actor sempre. La comèdia ha estat sempre present també perquè he tingut coses que han tingut a veure amb la comèdia, però crec que la comèdia... Crec que la comèdia és un bon termòmetre per a veure que hi ha una ferida que ja s'ha guarit. Jo crec que la comèdia és un bon termòmetre per a això. Si jo ja em puc burlar de la meva tragèdia, de les meves estries, dels meus pits, de tota la merda que em va passar... Si ja me'n puc riure, burlar i
acceptar-ho, això ja parla d'una ferida que s'ha guarit. Mentre la comèdia em... Un altre sospir. Ui, aquí hi ha algú ben fotut. O molt avorrit. Jo crec que la comèdia és molt sanadora. Uf! Jo crec que per això diuen que els països més feliços del món són els que més es burlen d'ells mateixos. Aquests són els països més feliços. Si a mi això el que em fa és que m'altera, m'irrita i em frustra, aquí hi ha alguna cosa que encara no... no he aconseguit entendre o no he aconseguit acceptar. No, l'humor ho és tot. Ai,
l'humor és... Ai, l'humor... L'humor sana molt. Però això que dic, sobretot: l'humor et diu on ets. Si és una cosa que encara em fa vergonya parlar-ne, hi ha alguna cosa que encara no està gaire clara. L'"stand up", per exemple, parlant d'això, és com un experiment. Jo crec que és un exercici de catarsi, del meu trànsit pel sofriment. Quan per fi vaig poder parlar del sofriment, de la depressió, d'haver estat medicat, de tot el que em va passar en algun moment, de les pèrdues i dels... va aparèixer l'"stand up". Però és... Una necessitat de compartir que
sí que hi ha una sortida, que sí que es pot, que sí que hi ha una altra forma de viure o de... No ho sé, jo no he aconseguit saber gaire bé l'"stand up" de què es tracta. Una mica això, compartir el meu trànsit a través del dolor, dels traumes, de la grassor, de tot el que em va fer començar a crear el personatge de qui et parlava al principi, per defensar-me, per encaixar, per... Sense perdre una mica el meu humor. Jo soc ben grosser, malparlat, bast i... Un espectacle porc també. Hi ha una part
porca important. Però sí, és una invitació a reflexionar, crec. A sacsejar-se. Jo crec que aquest és l'objectiu del xou, realment. "Estàs vivint la vida que vols viure de veritat o estàs vivint la vida dels teus tiets, dels teus pares, de la teva parella? Estàs vivint una vida prestada?". Aleshores, és com agafar el públic i fer-li així... "Fins quan, amic? Quant de temps més passarà?". "Per engegar això a la merda i ser jo". Aquesta és la idea del xou, perquè jo vaig durar molts anys actuant i molt deprimit per culpa d'això. Per tanta por que tenia
de renunciar a moltes coses que, suposadament, eren per a mi... Perquè cal allunyar-se de gent, perquè cal... És molt dur. Deixar d'actuar és molt dur. Perquè jo crec que significa una mica renunciar a... Tu tens una vida muntada de 45 anys i acceptes que això és una farsa? "Trenca això". És dur. Però si pots mig animar la gent, com: "Vinga, fes-ho". Sí, s'aixecarà molta pols. És dur. I després toca recollir cadàvers. Això és una merda. Però, quan passa... Això, això. És clar, és això. Per això es diu una invitació a despertar. És com: "Ja!". "No,
però el meu prestigi, la meva família, el meu espòs, els meus fills, moltes coses". Fes-ho, coi. Surt d'allà. Sí, jo sempre he dit això, fer 80 anys i dir: "Hauria d'haver fet això fa 60 anys. I no ho vaig fer perquè què havia de pensar la meva família, Què havien de pensar els meus amics?". Sí, el xou és això, és... Aleshores, el portarem a moltes parts, a veure si reclutem gent i que se sacsegin. Hola, Andrés, em dic Lorena. Et segueixo en les xarxes socials i he vist que parles molt de les relacions personals. Què
penses de l'amor i el desamor? Uf, noi! Uf, noi! Comença la festa. Tinc l'autoritat moral per parlar de l'amor perquè, si hi havia algú tòxic, nociu i que va arrossegar les seves parelles a les cúspides més altes de la merda, soc jo, i no me'n sento orgullós, però és cert. Crec que vaig venir a això a aquesta vida. És el gran karma, diguem-ne. La "fucking" parella. Jo no he tingut, gràcies a Déu, problemes de salut. Tinc un ull inflat, però passarà en res. No he tingut problemes econòmics, ho he de dir. No, a mi m'ha
anat bé. No tinc una família disfuncional. No odio els meus pares ni els meus germans ni res d'això. Tinc una bona carrera professional. M'entens? Però l'amor? La pesta. I després d'analitzar-ho molt i de menjar molta merda, perquè ha estat el més dolorós... La vida et dona el que més et farà mal per aprendre. Aleshores, si el tema és de parella, per aquí marxaran i per aquí van venir amb mi. Aleshores, van fer una conspiració allà i van dir: "Posem fi a aquest malparit". I això van fer. I jo m'havia convençut que passar per un divorci
significava la fi de la vida perquè les meves relacions, totes, havien estat molt tòxiques. El senyor Toxicitat. Recordeu que ja us ho he dit? Acabar una relació era una cosa d'un drama... Era molt dur, molt, molt dur. I sempre pensava que, el dia que em passés això a mi, moriria. I jo crec que l'univers ho sabia i, aleshores, ho va fer possible. L'univers va dir: "Ah, sí? Moriràs? Bé, doncs mirarem". I arriba el divorci. És un tema del qual m'agrada molt parlar, però ho resumiré: jo crec que hi ha un punt de partida important, i
és l'enorme menyspreu que sentim per nosaltres mateixos. No podem estar sols. No ens agrada. I estem en un sistema que ens ha convençut que necessitem una altra persona per estar complets. D'aquí neix la mitja taronja: tu sol no estàs complet. Aleshores, parteix d'una... Parteix de sentir-nos deformes, incomplets. "Jo necessito que algú vingui i em completi i em valori perquè soc incapaç de fer això amb mi. Jo no puc estar sol amb mi, jo no m'aguanto". I ens venien una idea que, només fins que un altre em valori, jo tinc valor. Hi ha una obsessió amb
tenir parella. I, si algú no té parella, el miren com: "Aquest paio alguna cosa té". "Ui, aquest paio no té parella. Alguna cosa té". Sí, és una cosa... I, quan trobes una persona que et dona valor, t'enamores. Però, per a mi, no t'enamores de l'altre, t'enamores del que l'altre et fa sentir. M'importa una merda qui ets, no sé ni el teu nom. El que m'agrada és que em truca, em cuida, m'atén, està pendent de mi. Aleshores, hem fet de l'amor un exercici que és: "La meva felicitat, ara que som parella, és la teva responsabilitat. Jo
ja no em faré càrrec de res. Molt bé". Aleshores, agafo tota la meva motxilla de traumes, de merda, Tota la merda que carrego, i la llanço a l'altre, perquè per això som parella. Si no, per què? "Ah, és a dir, no em faràs feliç? No em trucaràs, no estaràs pendent de mi, no em buscaràs, no canviaràs fins que et converteixis en el que necessito que siguis? Aleshores, per què som parella?". Aleshores, jo crec que hem fet de l'amor una tirania molt subtil, on jo el que faig és fotre l'altre i no deixar-lo ser qui és.
Perquè recorda que no et vas enamorar de l'altre, et vas enamorar del que l'altre et feia sentir. Vas sentir que el paio era esportista, però te'n vas oblidar. A tu això no t'importa. Quan et treus això i t'adones que sí, que matina, etcètera, aleshores ja dius que ja no t'agrada tant l'esport. Aleshores, crec que, mentre nosaltres no entenguem que ningú té cap obligació amb nosaltres i que no tinc dret a demanar res... Quan entenguem això, jo crec que tindrem unes relacions més sanes. I li van posar "responsabilitat afectiva", és a dir, "fes-te càrrec de mi
i estarem bé, i aquesta relació funcionarà en la mesura que em facis cas I que facis el que jo necessito que facis per sentir-me bé, i que et converteixis en la persona que jo necessito per a mi perquè, evidentment, tu no ets, però jo t'aniré manipulant a poc a poc". I entrem en aquest exercici. I, quan te n'adones, estàs ficat en una infelicitat... Perquè jo crec que l'ésser humà no va néixer per ser sotmès. L'ésser humà jo crec que és de raça lliure, indomable. Fa dos anys que intento entendre això, que la meva parella no
té cap obligació amb mi de res. I que de la meva felicitat m'he d'encarregar jo. Però és el que et dic: quan entrem en una relació, tota la meva part emocional ara depèn de tu. Jo ja no me'n faig càrrec. Aleshores, crec que hem de... I d'això hem estat còmplices tots, la música, l'art, la literatura... Ens van vendre aquesta idea de l'amor. Un amor romàntic que el que fa és molt de mal. L'únic que has fet a la vida és danyar gent en nom de l'amor. "Resulta que tu... Resulta que tu, resulta que tu, resulta
que tu vas fer això". Veus com em poses?", diu un. "Veus com em poses?". Si et poses així, ets tu. Jo què tinc a veure? No fem mai: "Resulta que jo...". "Resulta que tinc un trauma i m'afecta que no em truquin, però m'ho estic treballant". Ja. No és: "Resulta que no em truques, que no m'estimes!". Imagina-t'ho, la gelosia és una mostra d'amor. Perquè, si no sent gelosia, és que no li agrado. Tenim una nociva... crec, visió de l'amor. Molt... Però crec que està canviant i cada vegada la gent s'està... Jo, almenys, agraeixo molt haver sortit
d'aquesta merda, ja. Jo no m'ho permeto més. Tornar a agafar una persona i pretendre canviar-la? Per jo sentir-me bé? No, prefereixo marxar. No som honestos. És un altre problema: les relacions no comencen amb transparència. Tu surts amb una dona, i a la dona li agrada ballar salsa i a tu no. I tu li dius: "No, a mi m'encanta". Així és! I un any més tard ja odies ballar salsa. "I ara, no només no ballaré, sinó que tu tampoc ballaràs". I així es queda la gent. Les relacions tendeixen... És com una presó i això va desgastant
i tu... Però és molt dur fer-se'n càrrec. Que és l'altre problema que tenim, cultural, que no pot fer mal, que les coses no han de fer mal. En el dolor és on et transformes. Les transformacions fan mal. No, el dolor és inevitable. A les coses de l'esperit no els pots posar anestèsia. Tenen un cost i cal assumir-lo. Has de pagar un peatge que és molt dolorós. I a mi me'l van cobrar. I després d'aquella relació i d'aquella merda tan dura que va ser, ve: "Ah, el del problema era jo. Tots aquests anys, el de la
culpa he estat jo. Sí, soc un tirà, soc un malparit, soc una mala persona, soc un manipulador de merda. Faig molt de mal i a qui més mal faig és a qui més estimo, suposadament". A un amic, mai. Manipular un amic, mai. A la parella. Aleshores, són moltes coses, Però també és aquesta, entendre que... Jo aquells dies vaig fer la pregunta, que és una manera de saber on s'està: si avui et digués que el defecte que tant et molesta de la teva parella, el que et pertorba, no només no canviarà, sinó que empitjorarà, et quedes
o marxes? Però t'ho dic com un fet. He anat al futur i he tornat, i et dic: "Empitjorarà. Et quedes o marxes?". "No, el meu amor farà que ell canviï". "No, l'amor és aguantar". La gent comença a opinar i de debò és aquest concepte, primer, que l'amor és patir, l'amor és aguantar i l'amor és estar com el cul, però continuar allà. Sí o no? I dos, que el meu amor et farà canviar. No, no passarà. L'únic que canvia és un. I és més fotut perquè és quan et doni la gana. No és que jo et
digui: "Fumar és dolent. Deixa de fumar". I l'altre: "Ai, sí, gràcies". El procés entre entendre la merda i fer-la conscient És important. Jo sí que crec que ha arribat l'hora de replantejar la convivència. Hi ha un grup que ho ha aconseguit, molt bé per ells. Jo, malauradament, no puc. No serveixo per a això. Sé que... Jo ara valoro molt estar en companyia, però és important l'aire, deixar-se de veure també. Quin mal convidat. Ha mort una persona allà, s'ha desmaiat algú. -Hola, Andrés. -Hola, vida meva. -Com estàs? -Bé. -Em dic Karina. -Que bonic. La meva pregunta
és: ha valgut la pena aixecar-se un dia i prendre la decisió que vas prendre fa dos anys? Amiga, que què? Ha valgut totalment la pena, i no només això, et diré una altra cosa millor: i honro cada segon. Després vaig entendre tota la merda que m'havia de menjar per ser avui aquí. Perquè el que dic: no és gratuït. I no volem patir, però tampoc volem que requereixi temps Ni que impliqui treball. Ho volem tot ja, ja, ja, ja, ja. Cada llàgrima, cada angoixa, cada nit en vetlla, cada atac de pànic, cada atac d'ansietat... Tot va
valer la pena. Jo només tinc agraïment per totes les coses dolentes que em van passar, per les nits en què sentia que m'estava tornant boig. Que m'agafava el cap i deia: "Però, home! Soc famós, ho tinc tot... Per què em continuo sentint així, com el cul? Què passa?". Ho agraeixo, ho honro, ho beneeixo. No canviaria res. Honro moltíssim el meu matrimoni. Les històries d'amor cal honrar-les totes. On hi va haver amor, aquesta merda cal honrar-la. Perquè jo crec que, al final, és la gran cerca: seguir connectats en l'amor. Aleshores, si hi ha hagut deu minuts
d'amor al cor, això cal honrar-ho. Encara que la resta hagi estat una merda, en el teu cas. En el meu, no va ser així. Jo honro la història i l'agraeixo. Jo no em poso a dir: "No hauria d'haver fet això. No, tot és perfecte. Tot és perfecte. És massa queixa, molta queixa. Ens queixem i ens queixem i víctimes i assenyalem i critiquem i culpem, i no hem aconseguit veure que tot és perfecte com està. És el cap el que està boig. Jo honro i agraeixo cada gota de patiment. Encara. Sona com que ja no pateixo.
Jo pateixo com un condemnat. Soc addicte al patiment. A la bicicleta, al patiment i al menjar. Són els meus tres vicis. Però m'he reconciliat amb el dolor. He entès la missió que té el dolor. I la pròxima vegada que sentis que ve alguna cosa dolorosa, en lloc de... Entrega't i fes-te miques. Aleshores, potser arriba la claredat, que no és més que una altra cosa que la consciència que aquí l'únic responsable ets tu, tu i les teves reaccions de merda cada vegada que alguna cosa no surt com volies que sortís. Resumint-ho, és així. -Hola, Andrés. Soc
en Daniel. -Hola, Dani. Ara que parlaves, estic feliçment casat. -De fet, la meva dona m'ha portat aquí. -Petó, petó! Jo no sabia a què venia, era només per això. Era una trampa. He vingut a veure el meu mestre, l'Andy Parra, perquè t'admiro. Aleshores, et vull agrair de debò tot el que fas. Que bonic. Bé... I la pregunta és: has interpretat personatges molt coneguts, com Chávez, Escobar... Voldria que ens expliquessis com aquests personatges t'han impactat, t'han marcat I, d'altra banda, alguna anècdota curiosa que potser has viscut gràcies a aquests personatges. Està molt bé la pregunta. El
que passa és que, és clar, és molt difícil de respondre pel que et dic, perquè a mi, la professió... La professió va deixar de ser important, i això és una cagada. Els premis van deixar de ser importants. El reconeixement va deixar de ser important. Estic molt agraït a tots els meus personatges. De debò, estic molt agraït a la professió, al que m'ha donat, però no és l'important. No ho és. Aleshores, em costa molt respondre perquè... Sí. Em van ensenyar, òbviament, moltes coses. Em van ensenyar moltes, moltes coses. Sí, però no. És una cagada això perquè,
a més, em va passar molt jove. I, a vegades, em preocupa. Pel que dic, perquè abans: "Ah, el premi. Cal guanyar el premi i ser el millor actor, el millor Escobar, el millor Chávez...". I avui miro enrere i dic: "No era tan important". Em preocupa. No, la teva pregunta m'ha deixat molt preocupat, tio. Perquè, aleshores, jo ara què faig? I és que m'estic adonant ara d'una altra cosa, i és que... potser ja no necessito ser vist ni desaparèixer tampoc. I és com si la professió hagués complit la seva missió. Ai, no, això és una merda.
Deu ser, aleshores, que ja s'ha acabat? Ai, no, passem a una altra cosa. Quina gonorrea! Si ja no vull actuar més? Que jo digui: "Sí, però per a què?". Això sí que és greu. Doncs potser estem entrant en el moment en què la... la professió hagi complert la seva missió. Ai, no, no, no diguem això! No, no, això és molt depriment. Sí, sí, ho traiem, però... O deixa-ho, el que vulguis. Com vulguis. Però el tema és aquest. És com... Sí, no és l'important. No, això no era l'important. Saps què és l'important? Haver-se adonat que això
no era l'important. Això sí que és important. I, encara que no sigui important, important, important, alguna anècdota, alguna cosa? No, no recordo res. No, el que passa és que, el que et dic, jo tinc un talent molt perillós... Ostres, el que deixaré anar... Posa aquesta! Jo tinc un talent molt perillós, que és poder construir personatges. Tinc una certa facilitat pel desig compulsiu de desaparèixer. Ho entens? Aleshores, he de tenir molt de compte perquè, en parella, abans, i encara crec que puc caure en això, sense adonar-me'n, també tinc l'habilitat de transformar-me en qui vulguis que jo
sigui. I jo ni me n'adono. "Ah, t'agrada... A mi també". I em comença a agradar de debò i passo a ser això. Entens el gran problema que tinc? Si no m'abandones, si no marxes, si no em critiques i si no em rebutges, em converteixo en qui vulguis. "Digue'm, què necessites?". "A mi m'agraden els metges". Metge. Sí, estic donant exemples... No, el que et dic, jo em preparo fent un estudi molt profund de qui és aquesta gent, quina és la seva part obscura, quina és la seva part lluminosa, quin és el seu... És molt difícil parlar
d'això ara. Quina cagada. És molt difícil parlar d'això ara. És com si hagués perdut totalment l'interès. Per això. No, no és... No, és interessant. És molt estrany. Això no m'havia passat mai. Com preparo un personatge? Per a què? Ara tu ja has fet molt d'èmfasi en el jo. Primer, jo. Segon, jo. Tercer, jo. Però, en aquell moment, quan estaves creant els personatges, on era aquell jo, on era l'Andrés? No sabem on és. Entesos. -I ara? -No sé on és. Es troba molt més prop. I ara, en aquesta creació de personatge, avui, demà, on és l'Andrés?
Tampoc...? Per això dic que és tot molt estrany. Perquè estic obsessionat a saber qui soc. I necessites saber qui ets? Sí, perquè la versió falsa em va fer molt de mal. El fals jo em va fer molt de mal, va ser molt dolorós. Vaig haver de dissimular i aguantar moltes coses pensant que això era jo, que això estava bé i que això... Aleshores, jo sí que crec que és molt important... Crec que aquest és el gran èxit a la vida. Avui dia, penso que aquest sí que és el gran èxit a la vida: apropar-se a
qui és un. Perquè vivim en permanent falsedat i sabem que hi ha coses que no volem fer i les fem. I sabem que no les volem fer i les fem. Per això que et dic, per agradar, per caure bé, per encaixar, perquè la família, el marit... I hi ha un sacrifici intern permanent i jo crec que aquesta és la depressió en què estem. Vivim una falsedat. Aleshores, diguem-ne que... Uf, això és molt dur perquè m'estic adonant en aquest moment d'això. És clar. I és com si la professió es polvoritzés, aquí es polvoritza. Perquè fa massa
temps que dedico tota la meva energia, tota la meva imaginació i tota la meva ment a saber com és Escobar, Chávez, Jadue... I jo? I jo, quan? És ja. És: "On hi ha falsedat? On estem actuant? On estem dient-nos mentides? On estem sacrificant la nostra pròpia felicitat perquè l'altre estigui tranquil?". Tot el que he dit. És molt fotut. No, això és una cagada. Això ha estat una cagada. No, quin desastre. Què farem? Obrir OnlyFans. Obriré OnlyFans. Aquí sí que em veuran: "Jo!". Ai, no, que malament. Ai, no, quin moment més boig. Hola, Andrés, molt de
gust. Em dic Ofelia. Un plaer, de debò, coneixe't. -T'estimo. -Superfan. Andrés, t'he sentit a parlar molt sobre les teves pors. Creus que tens ja vençuda aquesta part o n'hi ha alguna que encara està amagada? No, hi ha molta por encara, òbviament. Hi ha molta, molta, molta por. Encara confonc molt l'amor amb la por. No, jo... Crec que la diferència és que ara hi ha por, però ara m'adono que hi ha por. Abans no me n'adonava. "Ah, m'ha fet por". Aleshores, miro, observo, tracto d'observar d'on ve la por, què és. "De què parlem aquí? Què passa?".
Crec que aquesta ha estat una de les coses més difícils, deixar d'estimar des de la por, per exemple. Por que marxis, por que em deixis, por que em deixis de parlar, que em contestis malament, que et molestis, por de perdre't. Por. Por. Por. Por. Por. Por. Por. Por de fer alguna cosa que no t'agradi. Por que del teu rebuig. Por. Por. Por. Por. Hi ha molta por. Però aquí vaig. Se suposa que un no pot barrejar les dues. Se suposa que, quan estàs enamorat, no pot entrar la por. Jo no he arribat a aquest estat.
Aleshores, la por t'està ajudant a coneixe't. La por, el dolor, la frustració, l'èxit. La por és un aliat aquí. Si un aconsegueix saber per a què és la por, què m'està mostrant... Jo crec que és més aviat això: tot ve a mostrar-nos coses. "Compte, mira, falta... Compte aquí. Compte amb això. Compte amb això". Sí, no ho sé. Quina gràcia. Quina por. -Hola, Andrés, Soc en Jon. -Hola, Jon. En primer lloc, la meva admiració i respecte per la teva carrera. -Gràcies, amic. -T'he seguit des de fa molts anys i, personalment, m'agrades molt més quan has fet
caracteritzacions còmiques en algun moment. Són les que més m'encanten. -La de "Los protectores" em sembla top. -Bella! Té a veure amb el futbol i m'encanta. I la meva pregunta és: en algun moment, has dit que vivíem en una societat que necessitava veure'ns deprimits perquè, contents, érem perillosos. Per què penses això? Jo penso que una persona lliure i feliç consumeix molt menys. Aleshores, felicitat és estrenar cotxe, felicitat és l'ascens, felicitat és el premi, felicitat és el viatge, felicitat és l'estalvi, felicitat és la casa nova, felicitat és la parella, els fills... I som com un hàmster. Perquè
ho compres, al mes no tens res i torna i no tens res. "És clar, no era la moto el que jo necessitava, era una bicicleta". Aleshores, ens fiquem en un sistema en què és molt difícil estar tranquil. Perquè tot és... Tot és desitjar alguna cosa i aferrar-m'hi quan per fi l'aconsegueixo. "Necessito una parella per ser algú. Necessito una parella per sentir-me bé, per sentir-me complet. L'he aconseguit. I si marxa? I si marxa? I si marxa?". I aquesta és la vida. Una societat... No dic que jo ho sigui. Jo, ni lliure ni feliç. Encara no. Ho
intento. Però si de debò fossis feliç amb res... Que ens ho diuen des de fa molt. Ens van vendre una idea de l'èxit que és un frau contundent. Ho puc dir perquè ja ho he viscut. Pensava que l'èxit em trauria l'angoixa i la vida de merda que tenia. -I eres feliç així? -Absolutament infeliç. Per això t'ho dic, era el pitjor de tot. Era una merda. Se sent un fins i tot desagraït, m'entens? "Però com et pots queixar, home? Com m'has de dir que no és suficient?". "No, no, no, no. Continuo malament". Aleshores... I ens ho
repeteixen i ho veus a la Bíblia i ho veus en Osho, en el corrent que sigui, no importa. Si ets ateu... No importa perquè no és un tema religiós, És un tema de l'ésser. T'ho han dit, però un no ho entén. Aquest conte que la felicitat és per dins i no és per fora. I no ho entenem i ens fa ràbia que ens diguin això. Quan aconsegueixes l'èxit i t'adones que tampoc, aquí és quan un ha de...: "Sí que és per un altre camí". Aquesta és la trampa en què hem caigut. Perquè cal ser algú,
com si ja no fossis algú. No, no, cal ser algú. I el prestigi i el què diran... Perquè com posaràs un fill teu a qualsevol escola? "Com em veuran arribar a l'oficina amb aquest cotxe? No, jo tinc...". És tot aparentar. "He de, he de...". Personatge. Estàs actuant un personatge, encara que no ho sàpigues. Això és el que vull que entenguis. Encara que no ho sàpigues, ho estàs fent. No, no, no, mentida! -Hola, Andrés. -Hola, amor. Entenc el que dius i entenc el teu punt. És a dir, podem ser feliços amb menys coses. Però també, avui
dia, als joves els venem aquesta idea de "sigues feliç amb res". Aleshores, també, fins a quin punt hi ha aquesta línia fina...? Ara, els joves, els nens: "Mare, jo vull ser feliç, jo no vull treballar, jo no vull estudiar, jo no vull res a la vida". Aleshores, també és un punt que cal veure. Sí, jo crec que no cal anar a cap extrem tampoc. Sí, jo crec molt en la tebiesa, en l'equilibri, en el... en la part justa de les coses. Però crec que sí que ve una generació molt més rebel i molt més anàrquica.
Aquesta submissió nostra aquesta gent no la vol. El problema no és d'ells, és nostre. Ve una generació que farà el que li doni la gana, i això està molt bé. Això està perfecte. El que passa és que, com que el que a ell li dona la gana de fer no em satisfà a mi perquè jo vull que facis el que per a mi està bé, doncs pateixo. Tu no pateixes per la decisió d'ell, sinó perquè no concorda amb la teva. Aquí està la molèstia. Perquè jo vull que ell sigui com jo vull que ell sigui.
Que ho fem tots. No dic: "Tu, mala mare". I l'altra cosa és que jo crec... No ens estressem tant per això perquè, al final, passarà el que passarà. M'entens? I, si tu necessitaves un fill X o Y per entendre alguna cosa teva, ell ja és aquí, i això és inevitable i no podràs fer res. Res. Si necessitaves un fill que vingués a decebre't terriblement a la vida, el necessitaves tu, no ell. Ell és feliç sent ningú. No, no, mentida, mentida. No, no. Això no sortirà, afortunadament. Ens ha anat molt malament en aquesta merda. Andrés, en
primer lloc, moltes gràcies per compartir la teva experiència supremament enriquidora. Jo et volia preguntar quin i com ha estat el punt d'inflexió en què et vas adonar que calia un canvi. El 13 d'abril del 2022. Em fa molta vergonya dir-ho Perquè sona molt estrany, però és la veritat. És el dia en què jo col·lapso. Col·lapso en plors. M'estiro a un llit i començo a plorar molt, molt. Molt, molt, molt, molt. Imatges de la vida i del que havia passat... Un moment... de plors molt particular. I em vaig quedar molt cansat, com si m'hagués passat una
aplanadora per sobre. I em vaig adormir. I vaig entrar en un son així... I sento una veu que em pregunta qui em va dir a mi que jo no podia ser feliç sense aquesta cosa o l'altra. I això va ser molt estrany. I jo vaig fer... Jo era aquí i vaig fer... I, pam, ho vaig entendre. Ho vaig entendre tot. És el dia en què tinc consciència, que era el que no tenia abans, consciència. Em costa molt parlar d'això perquè... és una cosa que està molt de moda, Que és això del despertar espiritual i el
despertar i... Però això va ser el que em va passar. És així. Et despertes d'un malson molt fotut en què has estat tota la teva vida. Fas... "Ai, collons!". I tot canvia. I és quan vaig dir: "Em dedicaré a esbrinar què em va passar, què em va passar. Què és això?". Una felicitat, una felicitat. Un estat de pau, un estat d'amor. Vaig entrar en un estat molt, molt estrany. I va ser molt dur per a mi perquè, el que et dic, jo no creia gens en aquestes històries. I la forma en què vaig passar de
l'estat de tristor més profund que he viscut a l'esclat més gran de felicitat al qual no he tornat... Jo crec que treballo ara en això per veure si m'aconsegueixo apropar a aquest moment una altra vegada. Crec que va ser un moment... És l'única vegada que he experimentat el fenomen de la felicitat de dins, no la que depèn d'una cosa de fora. Aquell dia, la felicitat es va manifestar dins meu. Hi va haver un... I jo vaig dir: "Què m'acaba de passar? I qui m'ha parlat? Però, un moment, si jo soc els meus pensaments...". Aquí comencen
molts... "Deu ser que aquí no n'hi ha un, sinó que n'hi ha dos? Deu ser que aquí hi ha un paio que pensa i un altre que veu el que jo penso? Ah, hi ha un personatge i estic jo". El gran descobriment d'aquell dia va ser això. Sí, jo tinc un personatge i està també l'ésser, que ni tan sols es diu Andrés. L'Andrés forma part del personatge. Hi ha un ésser sota tota aquesta merda que per fi es manifesta, que em diu: "Andrés, soc aquí i aquí he estat sempre i soc qui té totes les
respostes i no estàs sol. I ets savi. Però estàs molt distret. Estàs molt distret. Has marxat. Torna a casa. Vine a casa. Vine aquí. Soc aquí. Era aquí. Vine, vine, vine". Aleshores, fa dos anys i mig que intento tornar a casa. Perquè a casa és on hi ha tot. Per això dic que la professió va fer... Què és la professió? Distracció. Com aconsegueixo jo tornar a entrar en contacte amb el que va passar aquell dia? Va ser molt boig. I, el que et dic, fa dos anys que intento entendre què em va passar la tarda
del 13 d'abril del 2022. Va implicar qüestionar tota la meva vida, totes les meves creences, tot pel que jo em feia matar. Ha estat un treball molt intens, de viatge cap a la part profunda del meu ésser. Qui soc jo? On soc jo de debò i on és, el que dic, la informació prestada, les creences heretades, el que va dir una tieta, el que diu l'avi, el que demana la societat, el que exigeix el veí? No, no, no. Jo, jo, jo. On soc? Aquesta experiència va ser molt malparida. Però et dic que va passar així.
Jo no ho he tret ni d'un llibre... No, no, em va passar... que una veu em va parlar i vaig entrar en un estat de felicitat, i després: "Ah, la meva veu. És a dir, que, és clar, és aquí tot". Aquest va ser el fet contundent després d'una gran plorada. És molt difícil. És molt difícil. Em fa molta pena parlar-ne. Però això ho va canviar tot. Bé, són tres coses. La primera: ara ets religiós? La segona: després que... Els que et seguim hem vist que llegeixes llibres, vas a teràpia, cada vegada vas més en bici...
Per a tu, quina seria l'estratègia per a aquesta cerca del jo? I l'altra part seria: quan parles de les immundícies, sempre pensava que hi havia una connotació negativa, però ara que t'escolto una mica més, sento que és com una positivització de totes les coses negatives que hi ha en les persones. Per a tu, exactament, què és ser una immundícia? No, jo els dic "immundícies d'amor" a les marranades, a les immundícies, la porqueria. Tenia un tiet, que va morir, que em deia "Ñerito". "Ñerito, anem al parc. Ñerito...". Jo sempre he tingut una relació amb la paraula
"ñerito" de molta estima. I marranada i immundícia, per a mi, és el mateix. És amor, no té cap... No soc religiós i no he estat mai religiós. No. I, després, m'has dit que quina era l'estratègia... Per als que et seguim, has tingut diversos processos... Per exemple, començar a llegir llibres i aportar coses que t'ensenyen o que pretens que t'ensenyin. I sento que estàs en una cerca. Per a tu, quines són les coses més importants que realment t'han servit o que consideres Que et porten a descobrir l'Andrés que encara no has pogut trobar? Bé. La meditació
s'ha tornat important. No havia meditat mai. Mai. Vaig començar a meditar. Però jo crec que el que més m'ha servit en aquest procés és... Em vaig obsessionar amb el tema de l'autoobservació. Tracto d'estar tot el dia mirant el personatge. Tracto tot el dia de mirar-me des d'aquí. Tracto tot el dia d'estar atent a les meves reaccions cada vegada que alguna cosa no surt com jo volia que sortís. A les meves creences, al meu geni... Tot el dia em miro, sense canviar res. No canvio res, només observo. Per a mi, la feina s'ha convertit a ser
cada dia més conscient. En la mesura en què cada dia siguis més conscient, menys mal pots fer. Ningú fa mal sent conscient que està fent mal, no es pot. Jo ho puc saber, tenir la informació. Però, si no en soc conscient, faig mal. Ningú et fa mal sent conscient. Aleshores, ha estat un treball de mirar-me, tot el dia em miro. Tracto d'estar mirant-me. Què em molesta, què... I he començat a tractar de cultivar el poder d'estar alegrement amb la meva pròpia companyia en silenci i en quietud. Hi ha una frase molt bonica del meu guia
o de la persona que m'ajuda, i és: "En el silenci, parla Déu". Ara tracto d'estar molt en silenci, de trobar moments de: "Bé, qui soc jo?". I és un treball d'anar traient les mentides. "Jo soc els meus diners? No. D'acord. Soc la meva família? No. Soc la meva professió? No". És més aviat un treball de... Cal netejar merda, cal escombrar... Hi ha molta merda i s'ha d'escombrar. Fins que connectis, pum. "Ah, aquest sí que soc jo". En aquest jo se suposa que no hi ha necessitat de res, està tot perfecte. Això també ho estic fent.
I entrenar, fer exercici i tractar de menjar una mica millor. Però no perdre de vista això, com estic reaccionant. Com reacciono? Per què m'ha fet això tanta ràbia? Això per què m'empipa tant? Per què? Perquè no és ella. És la meva reacció al que em diu. És el que he de revisar. Per què el que m'ha dit m'ha posat així? Aleshores, en la mesura en què ho vas comprenent i ho vas entenent, això va guarint. Jo pensaria que el despertar és això, que no et pots queixar més. Ja no pots culpar a ningú. Ara és
el teu problema. Aquesta constant revisió de coses no et genera la mateixa angoixa que tenies abans? Què? Estar constantment analitzant-te i mirant-te des de fora no et genera una angoixa igual a la que tenies abans de tota la crisi? Angoixa? No. No. No, perquè és el que et dic... M'angoixaria si jo volgués canviar el que estic mirant. Mira't. Ja. Observa. Al revés, m'ha permès distanciar-me de l'emoció. Entendre que aquest no soc jo realment, que aquest no soc jo. Ai, no, m'ha tret un pes de sobre. Perquè et posa en una situació en què no dius:
"Soc ràbia". Quan no t'observes, ets ràbia. Ets ràbia. Quan t'observes: "Ah, estic passant per una ràbia". I et veus així d'infantil. Et veus com de nen ets, de babau. "Aquest paio, empipat perquè un avió sortirà en retard. Mira'l". I, aleshores, jo em veig: "Puta merda! El meu temps...". Quan et comences a mirar com ets de ridícul, això no angoixa. Això està molt bé. I dius: "I si és una ximpleria? És a dir, estic patint per aquesta ximpleria?". Però només te n'adones quan poses distància. Mentre estàs entre la merda, aleshores penses: "És la seva culpa i
jo no mereixo aquest tracte. A mi no em tracten així perquè jo soc fantàstic". Quan surts i et veus parlant així, dius: "Soc molt patètic. Què acabo de dir? Que a mi no em parla ningú així? Com si jo fos algú o què?". M'entens? No angoixa, no angoixa. A mi no m'ha angoixat. I a vegades me n'oblido també. A vegades estic en pilot automàtic i reacciono com un cul. I a la mitja hora me n'adono: "Com he dit això? Semblo boig". Ja vas veient que els estats de tristesa passen. Abans, deies: "Soc aquesta tristor, estic
en la merda, estic...". Ara dius: "Mira aquest paio, està molt malament. Pobre, li passarà". I sí, ho entens i passa. Això és el que tracto de fer. Faig el meu exercici, medito... I em miro molt. Em miro com estic assegut. Per exemple, mira, ara em passa que... Un té... Hi ha la història de matar el temps. Com mato el temps? Com mato el temps? Jo he descobert, en els temps morts del temps, Una superoportunitat per estar amb mi. Aleshores, jo, ara, si vaig al banc, tracto de, en lloc d'estar allà mirant el torn com un
babau així, dic: "Tinc l'oportunitat d'estar amb mi. Que bé. L'aprofitaré". Sec i em relaxo. A veure què em dirà avui. O en un avió. Jo abans... La llista de pel·lícules, necessito mirar set pel·lícules. Jo, ara, t'ho juro: pujo als avions i... I allà em quedo, callat. Ens van vendre una idea del silenci com si el silenci fos el pitjor. Som una... Som soroll, fixa-t'hi, i distracció. Queda't quiet, calla. Queda't aquí. Tracto de no oblidar-me'n i reconciliar-me amb el silenci, amb la soledat, amb no voler res, amb no ser ningú. Que la teva màxima pretensió a
la vida sigui ser ningú, saps aquesta felicitat? Que un dia de debò t'aixequis i diguis: "Saps què? Jo vull ser ningú". Et treus tot aquest llast de damunt, d'agradar, de la roba, del maquillatge, la postura, com seus... El personatge, tot això és actuació. Tot això és actuació. Actuació, actuació. Renunciar al desig de ser algú, de tenir alguna cosa. Aquest és el meu gran somni a la vida, arribar a aquest punt. Avui, aquest és el meu somni. El dia en què m'aixequi i pugui dir: "Sí, és cert, no vull ser ningú i no vull res. Això
és suficient", i seure així, amb la mateixa samarreta, fet un desastre... "Que bo". Allà. A gust. Allà, mirant arbres. Ja. Aquest és l'estat més bell. Prefereixo això mil vegades, ja, que... El temps, la roba, les botes i les coses, i quines hores són, i el vol, i fer això, i comprar, i fer... Això és un manicomi. Estem en un manicomi i ho normalitzem. Feina, feina, comprar, comprar, gastar, gastar, gastar, gastar, com em veig?, com em veuen?, vestir-me, apuntar-me, la flacor, amagar panxa, la foto... I no tens ni idea de qui ets. Com no has d'estar
trist i angoixat? Per això a mi... A vegades em truquen. "Volem que facis una xerrada en una empresa per motivar-los a guanyar molt més...". I dius: "Escolta, crec que soc el pitjor convidat. No em porteu a mi. No soc". "Tenim una crisi a l'àrea de vendes i necessitem que els homes es posin la samarreta per l'empresa i que aconseguim arribar...". I jo: "Se'n penedirà. Jo el que vull és que tots renunciïn avui i marxin, i es posin a vendre manilles a La Guajira", Sí, jo, de "speaker", poc de futur. -Hola, Andrés. -Hola, "baby". Tinc una
pregunta. Ja hem parlat una mica d'espiritualitat, que és bastant profund. Com va ser la teva experiència amb el messies, però amb el del futbol? Lionel Messi, a la sèrie 'Los protectores'. Ai, Messi! Això de Messi és una passada perquè... Ai... Quan jo estava passant per l'etapa més dura va ser quan es va fer aquesta escena. A mi m'agrada mirar-la, sobretot per recordar com estava jo en veritat. I això de Messi va ser una passada perquè és fantàstic. No hi ha res millor que conèixer algú Que no és conscient de com és de famós. I jo
crec que a aquest home li passa això. Ell no... Aleshores, va ser una passada conèixer-lo. Aquesta és una "andressada". És clar, aquesta era amb Messi. Bé... I vam arribar allà i Messi, Messi, Messi. "Que vindrà Messi". Jo no soc futboler. Però, òbviament, sé qui és Messi, lògicament. Aleshores, arriba Messi... El saludem, es fa l'escena i... Per a mi, era molt important que ell entengués Que el meu personatge seria molt abusiu i molt pocavergonya amb ell perquè el meu personatge en aquesta sèrie és un paio que no té filtre. L'hi vaig comentar, ho vam assajar, li
va agradar, bé. Vam repetir l'escena tres vegades. Bé, l'home, bé. Molt bé, l'home, de debò. I, és clar, va acabar el dia, sí o no? Ja, bé, ja. I començo a veure que tot el món porta samarretes, evidentment, de futbol, lògicament. Endevineu qui és l'únic babau a qui no se li va acudir portar una samarreta perquè l'hi signés? Jo. Això és una "andressada". I jo els mirava i deia: "Collons, per què no n'he portat? Soc un babau". Aleshores, no havien guanyat el Mundial. Òbviament, tots amb la samarreta d'Argentina, de tots els equips en què havia
jugat, i jo... I a mi em va acabar signant un tovalló o alguna merda així. Aquesta és una "andressada" clàssica. A mi aquestes merdes no se m'acudeixen. Per què no porto jo una samarreta? Però va estar molt bé. És un home molt senzill, molt humil, molt tranquil, molt... Sí, és fantàstic. Em vaig divertir molt, em va servir, em va distreure. Em va distreure perquè jo, en aquell moment, estava molt malament. Estava molt trist. Aleshores, va ser bonic. És una passada veure algú bé quan un està tan malament. Messi. Fantàstic. Andrés, després d'haver parlat de totes
aquestes coses de sanació, tinc dues preguntes. La primera és com d'important creus que és Demanar-te a tu mateix perdó, i a la resta, per, diguem-ne, algunes equivocacions que hagis pogut tenir en el passat. I la segona seria què diries al nen de qui comentaves que menjava i menjava per sentir-se buit. Vida meva... No, a aquest nen jo no tinc gaire a dir-li. Jo crec que aquest nen ja... Aquest nen està ja... Et donaré una gran notícia: aquest nen està molt bé ara. Ell està molt bé. Ell està molt bé i està molt agraït. I és
aquí i agraeix la teva pregunta. Amb el tema del perdó, jo crec que no hi ha res a perdonar ni ningú a qui perdonar perquè tot ho necessitava, torno i l'hi dic, i perquè les cagades que fem a la vida, normalment, tenen a veure amb un estat d'ignorància, de son. Jo no puc demanar perdó per una cosa que vaig fer dormint, m'entens?, en la ignorància. Perquè jo el que soc és un ignorant. "No sabia què feia". Has sentit aquesta dita? I, quan surts de la ignorància, tampoc la cagues, en teoria. La consciència no la deixa...
Aleshores, jo crec que no, jo crec que cal donar les gràcies. Jo no crec que calgui perdonar a ningú. Jo no renego del meu passat. Jo agraeixo molt. Tracto d'estar en aquest sentiment, tot el temps, de gratitud per aquest viatge. Però, sí, l'Andy està bé. L'Andy està molt bé. L'Andy està... L'Andy està molt tranquil. L'Andy, simplement, va interpretar una sèrie de coses que van passar, en el seu moment, I, afortunadament, les va comprendre. Aleshores, no hi ha un ressentiment amb la mare o amb el pare. No hi ha res d'això. Hi ha un profund agraïment.
La ferida d'infància és molt important. I no se salva ningú. No seràs un pare que no causi una ferida en els teus fills. És impossible. A menys que no en tinguis. Aleshores, jo agraeixo la ferida, cada dia, perquè és el que dic... Està bé. Em miro fa dos anys i dic: "Uf! Ai, quin patiment, quin dolor, quin estat de bogeria tan...". No hi havia sortida, no hi havia cap sortida. Aquest era jo i punt. No, molt agraït. L'Andy, bé. L'Andy, bé. Hola, Andrés, moltes gràcies per compartir avui la teva experiència i, sobretot, per convidar-nos també
a reflexionar a nosaltres. Aleshores, tinc una pregunta sobre si poguessis parlar amb el teu jo de fa 30 anys: què li diries sobre la importància de viure des del jo autèntic? No, és que... Em preocupa que a la següent vida se'n torni a oblidar. Jo crec que li diria: "No, no ens en podem oblidar. No ens en podem oblidar. No podem oblidar com és d'important posar-nos per davant sempre. No podem oblidar com és d'important estar en la nostra companyia, en la nostra presència, en el nostre silenci, en el nostre estat de...". Que tant de bo
no ens n'oblidem és l'únic que demano. Que si un ja n'ha vist una petita part, que això es mantingui. Això em semblaria molt frustrant: tornar I estar en el mateix lloc. Però jo crec que no, cert? És a dir, no tindria gaire lògica. De sobte, un torna i té més temps de treballar. No, no ho sé. Jo a vegades caic en això, dic: "Si hagués sabut abans això d'aquesta cosa... Si hagués sabut això abans d'aquella altra...". Molt perillós, aquest terreny, que és la culpa, i la culpa no serveix per a res. Aleshores, quan el meu
cervell... Quan el personatge arrenca per marxar cap allà... Perquè, com que necessita que jo pateixi, perquè en soc addicte... Jo ja soc com: "No, no, no. Això no. Per a què?". No, era aquell dia. Jo havia d'entendre el que havia d'entendre aquell dia, no seria abans ni seria després. Era aquell dia. I el següent esdeveniment traumàtic que m'està esperant, perquè jo tampoc sé què ve, serà el dia que és. Perquè jo no és que estigui ja llest, ja, levitant. No. Som molt tossuts, seguim sent molt tossuts I seguim creient que tenim el control de tot
i que és quan nosaltres diguem i quan nosaltres vulguem. I no funciona així. Aleshores, no. Era aquí. I el que vingui, bo o dolent, és així. Dependrà de com jo... ho interpreti, com reaccioni, com ho resolgui. El fet és aquí i és un el que... Crec que ara tinc eines que no em deixaran tornar a naufragar. Potser entri aigua i es trenquin veles i per aquí caigui algú, Però enfonsar-nos una altra vegada? No ho crec ja. Que jo crec que es tracta d'això, d'afrontar la vida amb eines que no permetin que un s'enfonsi. Perquè enfonsar-se,
uf. Sí, jo crec que, el que dic, hem passat... hem passat la vida complaent la resta. Hem passat la vida acumulant coses. I ens oblidem de nosaltres mateixos. Estem enganyats, estem desconnectats, estem perduts. I és molt difícil saber Què vull sense saber qui soc. Però, bé, això són... són processos i tots carreguem el que toca carregar. Però anem al mateix lloc, que jo crec que és, finalment, aprendre a estimar. Jo crec que vam venir a això. El dia que aconsegueixis estimar-ho tot i a tots. Imagina't el que falta per a això. Bé, us volia donar
les gràcies per haver vingut, per escoltar-me, i desitjo de tot cor, de debò, Que aconseguiu adonar-vos del banquet que tenim i de la forma en què ens estem morint de fam, enmig d'un banquet. I l'única invitació és: intenteu observar la quantitat de condicions que poseu a la vostra felicitat, com ens neguem a ser feliços fins a no tenir això, això, això i això. I, quan ho tinc, continuo negant-me a ser feliç perquè no ho vull perdre ni que marxi ni... Això seria. Hi ha un banquet així, hi ha molta pizza, molta hamburguesa... Està així, ple,
i nosaltres, no, prenent aigua de mar. Us estimo, porqueries immundes. Que Déu us beneeixi. I disculpeu. Moltes gràcies.
