Moltíssimes gràcies a tots els qui sou avui aquí. Per mi, és una gran il·lusió tornar a compartir una estona amb Aprenem junts , de BBVA, i ser avui aquí responent les vostres preguntes, parlant de la ment, del cos, de l'esperit, de l'ànima, de l'educació, del que ens succeeix. Pensava en com començar avui aquestes noves paraules aquí i, aquest cap de setmana, em va passar una anècdota molt divertida amb els meus fills. Jo soc mare de quatre nens i estem imbuïts en el món del futbol. Els encanta el futbol. La nostra vida gira al voltant

de qui marca, com juguem... Fem quinieles de tots els partits de Primera, Segona i Segona B. Aquest dissabte, mentre jugava Espanya, tots amb la nostra samarreta de l'equip, cada 15 minuts els meus fills se n'anaven al passadís i necessitaven replicar alguna de les jugades ells amb la pilota. Al passadís: "Mare, mira com he repetit aquesta jugada que ha fet aquest futbolista!". Després, tornaven, miraven una mica més i tornaven a anar al passadís. Em vaig adonar d'una cosa important que jo ja feia temps que observava, i és que tots tendim a repetir el que veiem. És

a dir, observem les coses del nostre entorn i tendim a replicar-les de certa manera. La causa de tot això són les neurones mirall, aquestes neurones que són al nostre cervell i que ens duen a imitar i a replicar el que tenim al davant. Però, és clar, de vegades el que veiem té una influència brutal en el nostre inconscient, en la nostra conducta, i ens allunya de coses de la vida real absolutament necessàries. Crec que ja intuïu per on vaig. És a dir, moltes vegades, estem sotmesos a estímuls constants: a les xarxes, a la pantalla, als

videojocs, a les notícies, en tot el que ens arriba. I això influeix en les nostres emocions, en la nostra salut física i psicològica, en com ens comportem amb la resta, en com ens tractem, en com emmalaltim... Però també té una influència molt important, i és que, en un món com el que habitem ara, on passem moltes hores enganxats a la pantalla, hem deixat de connectar amb temes molt importants: amb la natura, amb la contemplació, amb la lectura, amb les persones. Si no en tenim cura, perdem la capacitat de comunicar-nos amb els altres. Al cap i

a la fi, gran part de la vida, o probablement el més important en aquesta vida, és que ens sentim estimats i siguem capaços d'estimar els altres. Però això també ha de ser a la vida real. Hem de tornar a la vida real, a connectar amb les persones. Coneixent com som, què convé al nostre cervell, a la nostra ment, al nostre esperit, podem envellir millor i treure la millor versió de la nostra vida. Estimats amics i tota la gent que m'escolta, aquí em teniu per respondre les vostres preguntes i intentar-vos acostar a aquest món apassionant de

la neurociència. Hola, Marian, soc la Isabel. Et volia preguntar com podem trobar aquelles persones a qui tu anomenes "persones vitamina" en qualsevol àmbit de la nostra vida. I una cosa molt important per a mi: com podem ser nosaltres mateixos? Gràcies, Isabel, per la teva pregunta. A mi m'encanta el concepte de persona vitamina. Va sorgir fa molts anys en una conferència a Mèxic. Feia estona que parlava del tema de les persones tòxiques i de com influeixen les persones que ens fan mal i que ens humilien en la nostra salut física i psicològica. En un moment donat,

em vaig adonar que feia massa que parlàvem De la paraula tòxic i vaig dir: "Cal canviar la manera en què parlem de les persones i en què parlem de nosaltres mateixos". I se'm va ocórrer el concepte de persona vitamina. Al cap i a la fi, influeix poderosament com diem les coses, els termes que emprem per parlar de la resta i de nosaltres mateixos. Començaria contestant la teva pregunta amb una idea molt important: per estar bé amb algú, el primer és estar bé amb un mateix. Estar bé amb un mateix significa que em conec, que

em comprenc, perquè comprendre m'alleuja, que soc capaç d'acceptar, acceptar les meves limitacions, Acceptar que hi ha coses que no puc canviar, acceptar que he comès errors, acceptar que soc imperfecte en parcel·les de la meva vida... I, d'altra banda, decidir superar allò que em dol, que em fereix, que duc enquistat a la vida, aprendre a superar els petits traumes, patiments... Perquè, si jo no em conec, no em comprenc, no m'accepto, és molt més difícil que sigui vitamina per a la resta. Necessito identificar, per començar, qui soc, com és la meva manera de ser. Jo ho acostumo

a explicar amb el que denomino "esquema de personalitat". Tots nosaltres tenim trets de personalitat: Som impacients, som persones tímides, de vegades hipersensibles o PAS, d'alta sensibilitat, obsessius, hipocondríacs, perfeccionistes, impulsius... És a dir, tenim trets de personalitat. Quan vivim crònicament estressats, quan estem en mode d'alerta, quan no tenim temps de connectar amb el bo de la vida perquè vivim sempre a còpia d'estímuls, surt aquesta pitjor versió de nosaltres. L'hipersensible es converteix en una persona vulnerable, el tímid es bloqueja, l'obsessiu viu sempre amb pensaments remugants, La persona perfeccionista viu en una sensació d'insatisfacció vital. Si això es

manté en el temps, tendim a somatitzar. Somatitzar significa que duem tots aquests símptomes al cos i que la nostra ment activa símptomes psicològics. Per tant, el primer és conèixer qui soc jo, en qui em converteixo quan visc en un mode d'alerta de manera constant, com somatitzo en el meu cos i quins símptomes psicològics apareixen. D'altra banda, hi ha una pregunta molt important, i és quins són els meus factors d'estrès, què em descarrega a mi, què em posa en mode d'alerta, què em puja el cortisol. De vegades, no tenim identificat el que ens posa en mode

d'alerta. Poden ser persones, records, circumstàncies. De vegades, pot ser pujar a un avió, pot ser veure el meu compte corrent, pot ser pensar en el meu passat, pot ser una ferida sense resoldre que ha deixat el meu organisme i la meva ment en mode d'alerta. Jo m'he de conèixer. També he d'identificar quines són les meves pors. Per mi, una de les coses més importants que necessitem és saber que tots tenim pors. La por és fisiològicament real. La por és en una zona del cervell. Hi ha gent que em diu: "Marian, a mi m'agradaria no tenir

mai por". Això no és possible, perquè la por existeix perquè siguem prudents. El dolent és quan la por fa un cop d'estat a la meva ment i és el que influeix en totes les decisions que prenc. De vegades, les pors són fàcilment identificables: la por de la malaltia, la por de la mort... Però hi ha altres vegades que les pors són més subtils: la por de causar decepció, la por de no ser perfecte, la por que no m'estimin, la por de perdre el control, la por de patir, la por del dolor... I algunes d'aquestes pors,

en petites dosis, són necessàries per a la vida. Quan jo em vaig coneixent, de vegades necessito sanar certs traumes, ferides, patrons repetits que fa anys que ocorren, inclús a la meva família. Molts, quan analitzem la nostra família, ens adonem que hi ha patrons que s'han repetit de pares a fills, el que denomino moltes vegades al llibre, a Troba la teva persona vitamina , "els meus fonaments emocionals". És a dir, allò viscut a casa quan soc petit ho considero normal. De vegades, hi ha patrons a casa: el que mengem, com parlem, com demostrem afecte, com

escollim parella... De vegades, per poder ser vitamina, jo necessito tenir identificats aquests patrons i adonar-me de si realment són bons, són saludables, són sans, emocionalment sans, o són tòxics, em produeixen alguna mena de pertorbació o em fan escollir malament. Quan jo escullo les persones del meu voltant, de vegades les escullo des de la ferida, des de la carència, des de l'absència, o de vegades les escullo sabent que necessito persones al meu voltant que m'ajudin. Per ser persona vitamina, identifico, conec, supero I, després, he de saber una idea importantíssima. S'han fet estudis a escala mundial de

què és el que ens fa envellir de la manera més saludable possible i s'ha vist, després de múltiples estudis a la Universitat Harvard, que el més important són les relacions. Sentir-se sol fa emmalaltir, no sentir-se estimat fa emmalaltir, sentir-se humiliat fa emmalaltir. La soledat és profundament tòxica. Per tant, si hagués de dir la... Per mi, la gran vacuna per als pròxims anys és trobar persones al nostre voltant que ens facin sentir bé, que ens ajudin, que siguin els nostres amics, les nostres amigues, en qui confiem, Perquè aleshores s'activa una substància meravellosa, un neurotransmissor, una hormona,

en la meva opinió molt poderosa, que és l'oxitocina, que és amb nosaltres des de l'inici de la vida, en el moment del part i de la lactància. El vincle d'aquest nadó amb la seva mare, aquesta pell a pell que sabem que disminueix els nivells de cortisol. Quan estem amb les nostres persones vitamina, l'oxitocina s'allibera, ens sentim millor, s'enforteix el sistema immune i ens sentim molt millor amb nosaltres mateixos i som capaços de ser vitamina per a la resta. Hola, Marian. Soc la Cecilia i vinc del Perú. Bé, sembla que, si ets una persona seriosa, els

altres et veuen com una persona responsable i confiada, i si veuen que ets una persona amb bon humor, sembla que siguis una persona despreocupada i simple. Marian, tu creus en l'optimisme? El meu pare té una frase que diu que el sentit de l'humor és patrimoni dels intel·ligents. L'optimisme és una manera de connectar amb la realitat. És a dir, tot el que ens passa en aquesta vida ho podem veure com a problema o com a oportunitat. La felicitat no és el que ens passa, sinó com interpretem el que ens passa. Un dia arribem a la feina,

el nostre cap està de mal humor, ens renya, ens diu que no arribem a les coses com a ell li agradaria, arribes a casa de mal humor i passa una cosa a casa positiva i et costa percebre-ho. Ets en una mena de mentalitat negativa i tant és la cosa bona que passi perquè, en el fons, a la feina les coses no van bé. Un dia, arribes a la feina, el teu cap et diu que està encantat amb tu i que t'apuja el sou. Arribes a casa, el teu fill ha suspès Matemàtiques, hi ha hagut un

problema, s'han barallat i, vaja, Tampoc n'hi ha per a tant, tota la canalla es baralla. És a dir, tendim a canviar la interpretació de la vida segons molts aspectes. Aquesta interpretació té molt a veure amb l'optimisme i el pessimisme. S'ha investigat si és un tema genètic, si és un tema d'aprenentatge, per què de vegades tenim aquesta veu interior negativa. El pessimisme, aquesta veu interior negativa, durant molts segles va ser fonamental per a la supervivència, perquè vivíem de vegades en entorns hostils en què calia estar atent per sobreviure. El dolent és quan vivim constantment en mode

d'alerta, Quan pensem que tothom és hostil constantment. He explicat moltes vegades que no estem dissenyats per viure en mode d'alerta, perquè emmalaltim. Estem dissenyats, de vegades, per viure en mode d'alerta i sobreviure i, d'altres, desconnectar del mode d'alerta i gaudir de la vida, entrar en aquest mode parasimpàtic del sistema nerviós en què ens relaxem, meditem, contemplem, descansem, gaudim de les coses bones que ens passen. D'altra banda, aquest pessimisme, moltes vegades, està influït per la nostra imaginació. Recordeu això tan important: la nostra ment i el nostre cos no distingeixen una amenaça real d'una d'imaginària. Som pessimistes

per la imaginació, perquè el nostre cap ens porta constantment coses negatives que ens poden passar. El 90 % dels casos no passaran mai, però influeixen en la nostra salut física i psicològica. Si jo hagués de definir l'optimisme o l'actitud positiva, diria que té molt a veure amb com em parlo, aquesta remor interior a què jo he dedicat moltes hores perquè és una part fonamental de la psicoteràpia que fem en consulta. Quan una persona acudeix a la consulta, un dels temes més important és com et parles. "És que estic trist, és que no ho aconseguiré, No

ho intentaré. M'han fet una oferta de feina, però segur que finalment agafen a algú altre". Aquesta veu interior té una influència molt important a la nostra vida i està científicament demostrat que l'actitud prèvia a moltes circumstàncies de la vida influeix poderosament en el resultat. Si tu vas, per exemple, un dia a una entrevista de feina i dius: "Bé, segur que no m'agafen, segur que hi ha gent que parla millor anglès que jo. Hi ha gent que té unes eines o que sap més d'aquests temes d'economia o de finances, o del que sigui, i que en

sap més que jo i no crec que m'agafin". La manera en què tu et parles influeix a l'àrea cerebral que, en aquest moment, ha de trobar la solució per convèncer al del davant, per solucionar el que t'està preguntant, per ser creatiu. Quan jo em parlo malament, la meva escorça prefrontal s'omple de grisos, està menys lúcida, està menys brillant i responc pitjor a les coses que em passen. Un altre exemple típic és el dels exàmens. Quan una persona va a un examen, a una oposició, a les PAU, als exàmens finals de la universitat, Quan portes la

informació més o menys sabuda i et poses al davant de l'examen, el normal i lògic és que aparegui a poc a poc la solució i que siguis capaç de plasmar el que saps. Però, si tu arribes a l'examen nerviós, pensant: "Segur que em surt malament, segur que no me'n recordo...", el teu cervell té menys capacitat de trobar la solució. Per tant, tenim un tema fonamental amb l'optimisme, i és: la meva veu interior m'estira cap amunt o cap avall? Tots la tenim. Les dones la tenim molt més intensa perquè té un component emocional. Tot reduccionisme sempre

és una pobresa, Però en general les dones tendim a connectar tot el que ens passa amb una veu interior i amb una emoció. Els homes, en general, saben compartimentar millor el que els va succeint amb la seva veu interior i, en alguns moments, inclús, la veu interior els deixa en pau, cosa que a nosaltres no ens passa i ens fa patir moltíssim. Perquè ho portem tot. Jo avui soc aquí, tinc un fill que ha estat malalt aquest cap de setmana i jo estic amb el tema del meu fill al cap. De tant en tant, em

torna i penso: "A veure com passa el dia". La veu interior influeix poderosament, com dèiem, En el resultat de moltes de les coses que ens passen. La veu interior influeix en el sistema immune. L'optimisme, per tant, influeix en el sistema immune, influeix en la manera que jo tinc d'afrontar la malaltia. Perquè la felicitat, al meu parer... És una paraula molt gastada, la felicitat, però acostumo a dir que la felicitat és gaudir de les coses bones quan arriben i gestionar les dolentes quan arriben. Tots els que som aquí, inclosa jo, evidentment, els càmeres i tot l'equip

que tenim aquí d' Aprenem junts , tots lliurem batalles en temes de la nostra vida. A tots ens preocupen moltes coses. No conec una vida sense batalles, per més guapo, ric, poderós i... Tots tenim coses que ens preocupen. A la microvida que portem, tots tenim algun tema: de parella, de salut, d'alguna cosa de les nostres ferides sense resoldre, del futur, del passat, del present... Però la clau és com jo em parlo d'aquestes coses que em succeeixen. Si jo em parlo en negatiu de tot el que em succeeix, perquè de vegades les coses que ens passen

són molt doloroses, això influeix en com jo seré capaç de gestionar-ho. Podem educar l'optimisme? Podem educar l'optimisme. Tenim aquesta neuroplasticitat meravellosa, Amb aquella frase de Ramón y Cajal, el nostre estimat premi nobel de Medicina, que deia que tot ésser humà, si s'ho proposa, aquesta és la clau, si s'ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell. Per què el "si s'ho proposa" és tan important? Perquè aquesta és la part d'actitud, de jo arrenco i ho intento. Si jo soc dels que pensen que l'optimisme no serveix per a res, no m'ho proposaré mai. Per a això,

el primer és identificar com em tracto, identificar com parlo en general, com és el meu discurs, quines són la mena de paraules que jo acostumo a emprar. ¿Soc dels que sempre parla en negatiu, criticant-ho tot i jutjant, O intento que hi hagi un discurs una mica més neutre o positiu? Com parlo dels altres? ¿Com parlo de les meves decisions, del meu passat, del meu present i del meu futur? Començar a visualitzar coses bones de la vida. De vegades, tendim a tenir aquest filtre, aquestes ulleres que ens fan veure-ho tot de manera grisa i només veiem

problemes i no veiem oportunitats. Quan parlo de visualitzar, significa de vegades visualitzar il·lusions. Acostumo a dir que no importa fer castells en l'aire, sempre que siguem capaços de crear fonaments sota aquests castells. Somiar en gran, actuar en petit. "Vull ser metge". "D'acord, posa't a estudiar". "Vull tenir una salut física millor. Començo a fer exercici cada dia". "Vull trobar parella". "Vull aconseguir una feina als Estats Units". "Vull...". Per voler... Voler és meravellós. El tema és que jo sigui, a poc a poc, capaç d'anar forjant aquestes eines per aconseguir-ho. L'optimisme és una manera de connectar amb la

realitat i de veure la realitat. Però l'important és que, sota aquest optimisme, Jo vagi desenvolupant eines per aconseguir fomentar aquesta veu interior positiva. Però hi ha moments a la vida en què som incapaços d'activar aquest optimisme, perquè hem patit molt, perquè estem travessant una depressió, un problema de salut greu, tenim circumstàncies molt adverses... Quan no tenim ni una eina per activar l'optimisme, perquè la vida ha sigut molt dura o està sent molt dura amb nosaltres, que no tinguem por de demanar ajuda perquè algú ens recondueixi cap a una nova manera de mirar la realitat, tornar

a veure la realitat amb ulls nous, Que sabem que això, a la llarga, millorarà la nostra salut física i psicològica. Hola, Marian, soc en David. Per començar, gràcies per tota la il·lusió, la força, la passió, que ens trasllades. Mira, soc pare d'una filla de 20 anys i d'un fill de 14 anys. Aleshores, més que una pregunta, és una pauta o pautes. ¿Què podem fer perquè sàpiguen que hi som, que estem disponibles, però alhora no estar les 24 hores del dia en estat d'alerta? Gràcies. Bé, David, moltíssimes gràcies per la teva pregunta, Perquè em parles de

la conciliació, em parles de l'educació, em preguntes sobre com ser un bon pare en aquest món accelerat que ens ha tocat viure i, d'altra banda, tenir la sensació que ho fem al millor possible, que els transmetem les millors eines, però sense viure esgotats. Et respondria amb una cosa que jo també he viscut a la meva pròpia pell, un tema que tracto molt a la consulta, que és conciliar. La conciliació és un repte, no és fàcil i ens porta a saber escollir sense culpa, a saber renunciar sense culpa. Els últims anys, ens arriben, a través de

les xarxes i d'informació, Un excés d'informació sobre com ser bon pare, connectar amb els teus fills, l'adolescència, aprendre a treure el millor d'ells, la psicologia positiva en l'educació... D'altra banda, volem créixer professionalment, ens volem cuidar, fer esport, menjar de manera saludable. Aleshores, ens adonem que no hi arribem. És a dir, conec molt poca gent que digui: "Doncs jo arribo a tot perfectament. A mi no em costa gens. Jo tinc els meus fills i la meva feina. A la feina, soc feliç. Amb els meus fills, feliç. Em cuido, faig esport i, a més, no em costa

gens. Dormo perfectament vuit hores d'una tirada, tinc una alimentació saludable, els meus fills no es queixen de res a casa i a la feina el meu cap està encantat amb mi". Jo això no ho conec. Si hi ha algú així, m'encantaria coneixe'l, per saber quin és el seu mètode o quina és l'equació de la seva vida. Quan va arribar la pandèmia, jo estava embarassada del meu quart fill i va néixer durant el confinament. El gran en tenia cinc. El segon, tres. El tercer, un, i el petit acabat de néixer. Jo em vaig col·lapsar. No hi

arribava. Intentava ajudar, com a psiquiatra, durant el confinament, ajudar a la meva manera, intentar divulgar, intentar no abandonar els meus pacients en aquell moment. M'intentava cuidar, acabava de tenir un nadó. Intentava que els meus fills mengessin més o menys bé. I em vaig adonar que era absolutament impossible. Ho vaig passar malament, vaig patir. Un dia, em vaig asseure amb una cartolina a la taula de casa meva i hi vaig començar a apuntar totes les coses que jo volia fer, que em venia de gust fer més o menys bé: Cuidar el meu marit, els meus fills,

la meva salut, continuar divulgant, estudiar, contestar els correus que m'arribaven... Van sortir unes 30 coses. Em vaig adonar que era absolutament impossible, sobretot amb un nen que calia alimentar, el petit, que acabava de néixer. Em vaig adonar que la clau de la vida era aprendre a renunciar sense culpa sabent escollir el millor a cada moment. Em semblava impossible, perquè jo mateixa vaig aprendre a dir que no. Jo no sabia dir que no, jo pensava que la clau de la vida era intentar ajudar tothom sempre que poguessis, I fer-ho tot al millor possible. Em vaig adonar

que hi havia èpoques de la vida en què calia renunciar a certs aspectes, certes coses que ens agraden, a favor d'altres que són més necessàries. De vegades són moments de la vida, altres vegades són setmanes de la vida, altres vegades són dies i altres vegades són anys. El primer de tot és saber que, per estar bé amb algú, amb els meus fills, jo he d'estar bé amb mi mateixa. Aquesta frase la repeteixo en molts moments I en moltes circumstàncies. Per estar bé amb els meus fills, he de saber que ells tenen moments de la seva

vida en què la presència del pare, de la mare o dels cuidadors és més important i altres moments en què el que és necessari és tenir converses interessants, que ells sàpiguen que hi som... No és la mateixa presència quan és un nadó, quan són nens de dos anys, quan comencen les extraescolars, quan és l'adolescència... És a dir, canviem. La nostra funció de pares també es va adaptant A com ells es van fent grans. Ara entraria amb diverses idees importants. La primera és un concepte que a mi m'ha ajudat molt a la vida personal i que

jo empro a la consulta. De fet, surt al meu últim llibre, Recupera la teva ment, reconquista la teva vida , i dedico un capítol a això: el que denomino la "bateria mental". És un concepte. Nosaltres tenim l'escorça prefrontal, que és la zona del nostre cervell que ens ajuda a connectar, a resoldre, a parar atenció, a ser capaços de gestionar els impulsos, la impaciència, la irritabilitat... És una zona molt important. Nosaltres, durant molts anys, hem pensat que l'escorça prefrontal, l'atenció, és una pila eterna: que podem treballar 24 hores davant de l'ordinador i que hauríem de funcionar

24 hores davant de l'ordinador perquè fem esport i mengem bé. La realitat és que aquesta pila, jo l'anomeno la "bateria mental", al llarg del dia es va desgastant. Dormim vuit hores, ens llevem fenomenal. Imaginem que tenim la pila al 100 %, al 95 %, perquè al 100 % passa menys vegades a l'any. Ens llevem amb el 90 % o 95 % de la pila, Agafem el cotxe, l'autobús, el metro, i a treballar. La pila comença a baixar. El trànsit, els crits, arribo tard, s'ha espatllat el metro, l'autobús no arriba... És a dir, les múltiples variables

que van succeint. Arribo a la feina, tinc una discussió. Ve el meu cap, un company. No tinc temps de menjar bé. Menjo malament, no em prova. De sobte, arribo a casa a les sis, set, vuit, nou del vespre. La bateria està a menys del 20 %. Una de les coses que jo dic, simplificant-ho, és que, quan la meva bateria està a menys d'un 20 %, surt la meva pitjor versió. Obro la nevera, ja no em ve de gust el bròcoli, lògicament. Ara em ve de gust aquell hidrat de carboni amb sal i sucre poc saludable

o demanar menjar a domicili. Estic més irritable, estic més impacient, més sensible, amb menys capacitat de parlar. És a dir, els nostres viuen la nostra pitjor versió. Arribem a casa i hi troben gent esgotada, pares esgotats, perquè durant el dia hem anat resolent tot el que calia resoldre i, quan arribem a casa, intentem que els nostres fills vegin... La nostra parella, home, dona, marit, muller... Però, és clar, costa perquè cal fer el doble, el triple, d'esforç per connectar-hi de la millor manera. Però són les seves gotes de pares, són els seus moments de pares, i

per això moltes vegades hem de cuidar-nos i dir: "He d'arribar a casa no tan defallit, perquè quan arriba el meu fill...". A mi em passa. Arriben els meus fills i tots em volen explicar l'escola, els gols, què ha passat amb cadascun dels seus companys... Els agrada que els expliqui contes de nit. I jo em vaig adonar de què era la bateria en mi. Jo tinc moltíssima imaginació, i m'estiro al llit i els explico aventures fantàstiques I barrejo històries i personatges de contes, des d'Obèlix fins a Aladín, explico tota mena d'històries. I hi havia vegades en

què m'estirava al llit i havia de recórrer als Tres porquets . És a dir, no hi havia imaginació. Jo, que tinc una imaginació... Aleshores, em deien: "Mare, Els tres porquets , no". Però no n'hi havia més, no hi havia capacitat d'inventar res. És a dir, aquesta pila estava al 0,5 %. La conciliació consisteix a entendre com soc jo, com soc jo amb ells, com soc jo capaç de demostrar-los afecte, com són cadascun d'ells. No són iguals, els fills que tenim. En tinguem un, dos, tres, quatre... Els que tinguem. Cadascun requereix un moment de

connexió, té una sensibilitat diferent, hi ha moments en què, de sobte, obre el canal de comunicació i cal caçar-ho al vol. Amb un dels meus fills, a qui li costa expressar les seves emocions, he descobert que, quan m'estiro amb ell a la nit, es pot estar mitja hora explicant-me temes. Tot el que no ha explicat durant el dia ho explica en aquest moment. Intentar saber com són ells. De vegades, serà anar a fer activitats, anar a veure un concert, anar a prendre alguna cosa a un bar, a una terrasseta, Dur-los a una llibreria, a una

biblioteca... És a dir, viure experiències amb ells. En el cas de l'adolescència, funciona molt bé perquè et van parlant. Si tu t'asseus al seu costat i els dius: "Explica'm com estàs", probablement els costi molt més expressar-ho que si ho fan durant una activitat. Però, com a pares, hem de saber que no sempre estem al 100 %, no ens podem culpabilitzar constantment. Un dels temes que he intentat divulgar més aquest any és la culpa, sobretot amb la mare, amb la maternitat, perquè a les dones, avui dia, com que treballem, moltes vegades ens costa connectar Com ens

agradaria amb els nostres fills i som plenament conscients que veuen una part, un aspecte, de nosaltres mateixes, cansada, esgotada, irritable, i ens sentim culpables. Hauríem de ser a la funció, els hauríem d'haver fer la disfressa, hauríem... Però ens costa arribar a tot, perquè ens costa arribar a tot. De vegades, el que cal pensar és a què puc renunciar una mica, què puc enfortir. Hi ha èpoques a la vida en què hi estarem més pendents i menys, i saber que és un equilibri, que són uns malabars. Jo utilitzo molt l'escorça prefrontal Per decidir que hi ha

èpoques en què a això no arribo i no hi arribo, i no hi arribo perquè no podem arribar a tot, però que no suspenguem en res: que no suspenguem en com ens cuidem, en com cuidem la nostra parella, que no suspenguem a la nostra feina, que no suspenguem en com cuidem els nostres pares, si és que viuen... És a dir, no podem ser de deu en tot. De deu com a pares, de deu com a fills, de deu com a treballadors, de deu amb la salut, amb el son... No podem. Però que siguem conscients de

quines variables van tenint a la nostra vida i, per fer-ho, ens hem d'aturar, Hem de reflexionar, de tant en tant, dir: "Ui, la vida se'm menja, se'm menja. De sobte, ha passat aquest any i no m'he adonat que els meus fills es fan grans, els veig distants, estan enganxats als mòbils, estic distanciat de la meva parella perquè m'he enfocat tant en els nens... Acaba de néixer un nadó i no tinc comunicació amb la meva parella". És a dir, de tant en tant, no tenir por de frenar, d'analitzar en quin punt em trobo a la vida,

d'adonar-me que potser en aquest moment he de renunciar a un aspecte. Hi ha gent a qui li encanta l'esport, Gent que té massa vida social, gent que viatja molt, gent que dedica molt de temps, potser, a coses que li impedeixen enfocar-se en l'important. És un repte. No hi ha una resposta perfecta, però la meva opinió és que saber quins són els aspectes més importants de la meva vida, saber-los escollir sense culpa, saber-hi renunciar sense culpa i dedicar-los tot el temps que puguem és una vacuna per a la seva salut física i psicològica. Hola, Marian, és

un plaer coneixe't avui en persona. Soc feliç de compartir aquests moments amb tu. A l'actualitat, tothom parla de benestar, de ser a l'aquí i l'ara, i és com un mantra de benestar. Però crec que és ben difícil ser a l'aquí i l'ara, perquè et venen records anteriors, nostàlgies. Com ho fas tu, Marian? M'agrada aquesta pregunta perquè és una cosa que, en el fons, si ens aturem a pensar, a tots ens inquieta en algun moment. Diuen: "Aprofita el present, viu el present, connecta", i tu intentes gaudir, vas a un lloc, ets en una escena meravellosa, en

família, Amb gent que estimes i, de sobte, t'entra una nostàlgia, recordes una cosa del passat, trobes a faltar algú, t'entra una por. L'altre dia, m'explicava una pacient que estava en una situació idíl·lica: se'n va anar amb la família al camp, van dur el pícnic, hi havia un riuet, no feia fred ni calor, una persona havia dut la guitarra, van començar a tocar la guitarra, alguns van començar a ballar... És a dir, un ambient... I, de sobte, ella va començar: "I si algú emmalalteix? I si això no ho podem repetir? A la meva mare li encantaria

ser aquí, va morir fa dos anys". "Mare, em veus?". Se li van entelar els ulls, va començar a recordar la seva mare, que no havia dit a la mare com l'estimava a la fi de la vida, que no l'havia cuidada... Aleshores en un ambient meravellós, ella plorava, el seu marit no entenia què passava, perquè li deia... Ella deia que plorava de felicitat perquè no volia enterbolir l'ambient, però el marit, que la coneixia, deia: "Mira, a tu et passa alguna cosa". Diu: "És que no vaig dir a la meva mare com l'estimava abans de morir". I

el marit li diu: "Ara? Hi has pensat en aquest moment? Què ha passat per què ho recordis ara?". Aleshores, ella em va venir a veure a la consulta I em va dir: "Marian, per què em passa això? ¿Per què, en els moments en què de sobte tot va relativament bé, el meu cap em porta pensaments, records, nostàlgies del passat o pors del futur?". Per començar, quan parlem d'aquesta felicitat o d'aquesta capacitat de viure una vida equilibrada i sana, jo sempre dic que això depèn molt d'haver superat les ferides del passat i de viure amb il·lusió

el futur. Si vivim enganxats al passat, som nostàlgics, depressius... Si vivim angoixats pel futur, tenim ansietat. Finalment, tenim ansietat i depressió, que són les grans malalties del segle XXI. És cert que la clau a la vida consisteix a connectar amb el nostre present de la millor manera possible, és a dir, amb les petites alegries, els petits detalls. Però ocorren diversos factors. Per començar, la nostra ment no sempre la podem controlar i hi ha coses que, de manera subconscient, ens porten records. A qui no li ha passat? Hi ha coses que s'entenen molt bé. De sobte,

som en un lloc meravellós... Em deia l'altre dia una pacient meva que se'n va anar a Itàlia, va entrar en una botiga, estava feliç, I a la botiga hi havia una olor, una botiga de perfums, que li va recordar la seva àvia. Aleshores, de sobte se'n va anar al seu passat. És a dir, hi ha vegades que hi ha estímuls que activen records i, altres vegades, associacions que no són conscients, però que activen coses del nostre cervell. És a dir, el nostre inconscient detecta coses de la realitat molt abans que la nostra consciència. Per això

de vegades som a llocs i recordem coses del passat, del futur. Ho veiem i diem: "Però per què recordo jo ara això? Per què em ve això al cap?". La neurociència ha avançat molt en aquests aspectes i veiem que l'inconscient va més de pressa, lògicament, que la nostra escorça prefrontal, que és la que ens ajuda a dir: "Això és per això". Però d'aquí uns anys entendrem molt millor com funciona. Però, mentrestant, quines eines funcionen? Mentrestant, ¿quines eines són les necessàries per connectar al millor possible amb el present? Ens ha tocat viure un present accelerat, hiperestimulat.

Jo acostumo a dir que li hem posat fast a la vida: els àudios x1.5, x2... Jo parlo rapidíssim als àudios perquè ningú li posi l'1.5. Vull que la gent escolti l'àudio amb tota mena de detalls. Quan posem fast a la vida, ens assabentem del gruix, però perdem els detalls i, al cap i a la fi, la felicitat és als petits detalls. El fast love , el fast food , la fast life , l'acceleració de tot. Perquè sembla que l'important és consumir molt sense reflexionar sobre què consumim. Això, per mi,

és un gran diagnòstic del segle XXI. Hem ficat aquesta acceleració a tot, amb aquest FOMO, el fear of missing out , la por de perdre'm coses. Hem de viure constantment connectats, accelerats, a còpia de drogodependència emocional. És a dir, necessito sentir I necessito saber constantment què passa amb els meus amics, a Instagram, a TikTok, a les pàgines de notícies que cadascú llegeixi... És a dir, és impossible estar al dia de tot i a l'acceleració a què ho consumim. Consumir de pressa sense reflexionar sobre el consumit, quin tema tan important avui dia. Per tant, accelerats,

no podem gaudir dels petits plaers del dia. Si anem a un restaurant un dia i demanem una carn boníssima amb una salsa amb bolets deliciosa, li posen un maridatge amb el vi, Té un pa que han fet al mateix restaurant amb olives, et posen oli per sucar-lo... Tot això és deliciós. Però, si ho has de menjar en tres minuts cronometrats, en surts sabent que hi havia un pa, que hi havia un tros de carn que no has identificat què era, el vi no has sabut identificar si era bo, dolent o intermedi. Has sabut que has

menjat, has pogut identificar el producte, però no l'has assaborit. Per tant, una vida accelerada és una vida que no s'assaboreix, i la felicitat es troba en aquest present, en el fet que hi hagi moments en què jo posi fre a la vida, en què jo digui: "Un momentet, ho gaudiré". Sense estímuls externs. És a dir, menjo i menjo, sense estar contestant correus, sense estar amb mil temes... Jo menjo. Veig una cosa i la contemplo. Que important que és la contemplació. La contemplació és mirar el que hi ha fora amb ulls nous. És a dir... De

fet, avui dia es recomana la contemplació com a mètode d'enfortiment de l'escorça prefrontal. Inclús els holandesos han anat més lluny i parlen del nixen , que és no fer res, sense culpa. De sobte, m'assec i estic deu minuts sens fer res. L'altre dia... He decidit introduir-ho a la meva vida com puc, El no fer res sense culpa. Aleshores, de vegades... Ho he fet tres vegades, eh? M'assec en un banc i observo. Aleshores, no faig res. Simplement observo, freno, baixo, i a veure què passa. L'únic que faig una mica és intentar respirar profundament. L'altre dia,

estava esperant a la parada de l'autobús de l'escola dels nens. Hi vaig arribar amb deu minuts. Em vaig asseure en un banc proper i vaig dir: "Bé, no faré res. Deu minuts". Res, ni tan sols... Res, simplement observar. Vaig veure uns vellets molt grans amb bastó travessar el carrer, Com ella l'ajudava a ella a travessar. Em va semblar molt tendra, l'escena. Aleshores, vaig agrair tenir l'oportunitat de veure'ls, aquesta sensació d'agraïment, que jo ho faig servir molt per connectar amb el present. De sobte, un home s'asseu al meu costat al banc i em diu: "Ui, doctora,

aprofitant que no està fent res, li volia consultar que tinc ansietat. Tinc com taquicàrdies tot el dia". Dic: "Mira, és que soc en els meus deu minuts de no fer res sense culpa". I em va dir, amb molta gràcia: "Doncs tornaré en un moment en què estiguis fent alguna cosa". Però, en condicions normals, hauria atès aquell home del banc, però en aquell moment havia decidit Fer-me violència per frenar. Avui dia, accelerats, ens hem de fer violència per poder frenar i connectar amb aquest present, no les 24 hores al dia, sinó que hi hagi instants al

llarg del dia, de la setmana, en què jo de sobte dic: "Doncs soc aquí amb el meu fill, la meva parella, la meva mare...". Em deia un altre dia un pacient: "Vaig a veure la mare a la residència de gent gran i, encara que sé que no se n'assabenta ni recorda gaires coses, li acaricio les mans, li explico alguna cosa dels meus fills... Durant aquesta estona, que ella noti Que jo freno per mirar-la als ulls". Una part de gaudir del present és com miro la realitat. N'hi ha prou amb mirar alguna cosa amb interès perquè

es torni interessant, però hem de tornar a aprendre a mirar la realitat. Accelerats, veiem la realitat d'una altra manera. Com connectem amb el present? El primer de tot és decidir que vull connectar amb el present. És una decisió. El segon és adonar-me d'on visc més accelerat: si a la feina, a la meva vida personal... Tercer, quines són les meves vies d'escapament. És a dir, ¿visc constantment a la meva via d'escapament, Al meu dispensador automàtic de dopamina, que són les xarxes socials i, aleshores, cada vegada que estic una mica aclaparat, angoixat o estressat, me'n vaig a

la pantalla? Perquè, finalment, a la vida, quan vull connectar amb el present, de vegades sorgeix l'avorriment, de vegades sorgeix el malestar, de vegades sorgeix l'angoixa, de vegades sorgeixen coses pendents al meu cap de coses que no he fet, temes que m'angoixen, que no sé resoldre. Aleshores, el meu cervell em diu: "No, no pateixis. Corre, via d'escapament. Ves al teu dispensador de dopamina que t'anestesiarà la ment I així no connectes amb el present". Aleshores, la clau és dir: "No, un moment. Jo vull aprendre a enfrontar-me al present, encara que de vegades aquest present em costi, encara

que no sigui fàcil". Abraçar, natura, música, coses relacionades amb la mà... Per tant, connectar amb el present és que m'arriba allò bo i ho gaudeixo, que faig servir les mans, que toco, que abraço, que no tinc por d'expressar afecte, que identifico quines són les meves vies d'escapament, què em té accelerat i hiperestimulat. I torno... Doncs, potser, de vegades és si tinc una mascota, si tinc un gos, que genera oxitocina i, per tant, m'ajuda a connectar. Que sigui capaç de gaudir i que, de vegades, quan em vinguin aquests pensaments del passat o del futur, els vegi,

els rebi i els deixi passar i segueixi amb el meu present. Si és una cosa important, ja tornaran i els hauré de resoldre. Que aquest moment es converteixi en un instant de gaudi, de connexió i que després jo digui: "Estic aprenent a connectar amb el meu present i això m'agrada". Hola, Marian, com va? Soc la María. Bé, ens has parlat de la importància de les relacions i et volia preguntar més en concret pel tema de la parella, Perquè és una de les eleccions més importants que fem i, de vegades, és difícil encertar-la. M'agradaria saber, des

del punt de vista de la ciència i la psicologia, com és que escollim la nostra parella. Bé, moltíssimes gràcies, María, per la pregunta. Crec que és un tema que a tots ens interessa. Tinguem o no tinguem parella, estiguem o no estiguem compromesos, l'amor ens agrada a tots. En el fons, tots volem que ens estimin, tots volem estimar i a tots ens agradaria que la parella que escollim fos l'adequada i la que ens durés per sempre. Però de vegades no funciona així, De vegades les coses no surten com ens agradaria. De vegades, escollim una parella pensant

que és l'adequada i, de sobte, al cap d'un temps, descobrim que ens hem equivocat. Quan jo era a la consulta, al principi de tot, feia pràctiques amb el meu pare i m'asseia al seu costat. El meu pare és molt bo fent teràpia de parella i jo l'admiro moltíssim: com em va ensenyar a ajudar que les parelles es perdonin, es reconciliïn, ajudar moltes parelles que porten anys o que porten poc de temps però que ho volen tornar a intentar. Recordo que, jo asseguda al seu costat, em deia moltes vegades: "Però si aquí el que passa és

que no han escollit bé. En aquestes persones es veu clarament que això no sortiria bé". Em vaig posar a observar desenes, centenars, d'històries que arribaven a la meva vida, tant en l'àmbit personal com professional, i intentava entendre per què la gent escollia com escollia. Aleshores, avui us explicaré diversos conceptes que em van ajudar després d'observar, estudiar i investigar per al tema de la parella. En aquesta pregunta, María, jo parlaré dels que busquem o dels que busquen parella a llarg termini, no dels que busquen de sobte un encontre sexual, una parella per a un estiu, etcètera,

sinó de quan tenim Aquest desig de trobar la persona adequada per a la nostra vida. El primer de tot és que hi ha un concepte molt important que jo vaig anomenar els "fonaments emocionals", perquè a mi em funcionava. Jo a la consulta dibuixo una caseta i, aleshores, hi acostumo a posar el que un té a la seva caseta. Són aquests fonaments, aquestes bases emocionals, que tots portem segons com hem viscut, com hem vist les relacions entre els nostres pares, avis, cuidadors... com hem vist l'amor al nostre voltant. Jo pregunto moltes vegades a la gent quan

arriba a la meva consulta: "¿Tens algun matrimoni, alguna parella, que admiris, que et sembli que ha sigut un bon exemple per a tu en l'àmbit de l'amor?". Perquè, és clar, són molt importants els referents a la vida. Fa poc... Una pacient de la consulta va néixer en un entorn molt desfavorable: la seva mare va tenir moltes parelles, ella no va saber mai qui era el seu pare, va viure sempre la violència a casa, la seva mare se'n va anar una temporada, es va quedar sense mare, després va tornar, la va criar una tia, la tia

era soltera, després la tia va tenir una parella... És a dir, ella no va tenir mai referents d'afecte. A l'hora d'escollir parella, ella no sabia què havia de buscar. No sabia si havia de sadollar un buit, buscar pell, companyia, algú bo, algú treballador... Finalment, es va equivocar. Ella és conscient que els seus fonaments emocionals eren molt dèbils i que no l'ajudaven a escollir bé. Us dono un exemple: una dona que ha viscut a casa seva un pare alcohòlic, amb problemes d'alcoholisme. Al cervell d'aquesta nena poden passar diverses coses. La primera és que l'alcoholisme el detesti,

perquè el seu pare venia alcohòlic i cridava, hi havia violència a casa, hi havia una situació crítica I, per tant, ella odiï tot el relacionat amb l'alcohol. A l'edat adulta, quan ella ho repliqui, buscarà potser gent que no begui gens, però que no begui ni una copa de vi, ni una cervesa, ni brindi, perquè això li genera... li reobre la ferida. Però també hi ha molta gent i tots coneixem... Jo, quan vaig fer torns a la unitat d'addiccions, em va sorprendre enormement. De sobte, una dona venia a fer teràpia familiar, teràpia de parella, perquè la

seva parella, el seu marit, era alcohòlic, i em deia: "Mira quina mala sort. El meu pare també va ser alcohòlic, el meu avi també va ser alcohòlic...". Jo deia: "Com és possible? ¿Com és possible que, en una família en què el teu pare i el teu avi van ser alcohòlics, tu hagis replicat això?". Aleshores, em vaig adonar que, de vegades, quan nosaltres hem après una cosa, hem vist certs patrons, ens costa molt més discernir, quan aquests venen, si són bons o dolents. Si hi ha hagut sempre crits a casa, de vegades aquests crits nosaltres pensem

que són normals, perquè la gent es parla en forma de crits, la gent es falta al respecte moltes vegades, i jo em faig gran I, de sobte, tinc relacions en què hi ha una miqueta de violència. Quan a un l'hi preguntes, li dius: "Però això no ho pots acceptar". I et diu: "Bé, jo és que ho he vist normal sempre". Això passa també en positiu. Imaginem una família en què hi ha molta expressió d'afecte. A casa meva, per exemple. A la meva família som tan expressius... Una cosa... Ens diem una quantitat de vegades "t'estimo" al

dia... És massa. Som molt i molt expressius, però perquè venim de famílies en què expressem moltes coses. Hi ha gent que ve a casa meva i li sembla una mica enganxifós com som els Rojas. Però, vaja, som així, som extremadament afectius. Quan nosaltres hem escollit parella, hem escollit parelles molt afectives perquè hem replicat el que hem vist a casa. Cadascun de nosaltres tendeix a buscar temes relacionats amb aquests fonaments, de vegades perquè en fugim, de vegades perquè ho repliquem. El positiu és tenir-ho identificat i dir: "D'acord, jo sé que aquests són els meus fonaments, però

això està bé o no està bé?". Perquè de vegades els fonaments són la cerca de sanar alguna ferida. Els nostres fonaments emocionals influeixen poderosament en què escollim. Què més hi influeix? La parella anterior que hàgim tingut. Això és molt important. Si venim d'una parella que ens ha fet mal d'alguna manera, Ens n'anem a l'extrem contrari. A la consulta, sempre pregunto als meus pacients: "Per què et vas casar o per què vas escollir aquesta parella?". A vegades, la gent diu: "Era boníssim, tenia aquestes qualitats...". I hi ha vegades que diuen: "En contraposició amb allò de què

venia. És que venia de l'oposat i, aleshores, vaig anar a això, perquè venia d'una cosa que m'havia fet patir tant que qualsevol cosa que m'hi recordés em feia fugir en el sentit contrari". Quan coneixem els nostres fonaments emocionals, cal tenir en compte que la fase d'escollir parella són diferents processos bioquímics, mentals, hormonals... Les hormones hi tenen un paper apassionant. El meu pare té una frase que m'encanta que diu: "L'amor, quan arriba, pot ser molt cec, però quan se'n va és molt lúcid". Això, dit a la nostra escorça prefrontal: l'amor, quan arriba, sistema límbic a dojo.

Bloqueja l'escorça prefrontal. Per tant, no veig res. Tant és si té 20 anys més, 20 anys menys, està casat, casada, té fills, viu en un altre país, coses... És igual, perquè l'escorça prefrontal no ho veu, però sent l'emoció tan forta que cerca el vincle. Ara, quan passen uns mesos... La persona que més ha estudiat aquests temes és la doctora Helen Fisher, als Estats Units, i diu que dura al voltant de 17 mesos. Ella fa una mitjana de 17 mesos. De sobte, baixa l'escuma aquesta i de cop veus una quantitat de coses... Hi ha molta gent

que et diu: "Això no ho tenia al principi". No ho vas veure. La teva escorça prefrontal estava ennuvolada, no ho va veure. A mi m'encanta perquè hi ha gent que em ve a veure a la consulta i diu: "Marian, tinc l'escorça prefrontal bloquejada, però no me la desbloquegis per ara, que és tal la sensació de benestar, de pensar que ho té tot perfecte o que és absolutament perfecta...". Aleshores, bé, m'encanta que la gent ja es vagi coneixent. De fet, Helen Fisher diu que són tres fases. Diu que, per començar, hi ha el desig sexual, que

és aquesta part més animal, més instintiva, en què sents una atracció. Després, hi ha l'amor romàntic, que és que, d'entre tots o totes, et comences a enfocar, a concentrar, només en un o en una. En acabat, hi ha l'afecció, que és: "Vull estar amb aquesta persona la resta de la meva vida". Jo tendeixo a ampliar-ho una mica respecte a Helen Fisher. Per començar, hi ha l'espurna, efectivament. Arribem a un lloc i algú ens crida l'atenció. Pot ser un tema físic, per com parla, per com vesteix... Veiem alguna cosa de l'altra persona i el meu cos,

la meva ment, reacciona i li ve de gust apropar-se a aquesta altra persona, coneixe-la més... De vegades, passa en un primer moment i de vegades és gent que fa temps que és a la nostra vida i un dia ho sents d'una altra manera. El segon pas, que és el que ens saltem sempre, perquè l'escorça prefrontal és allà, que està mig atordida, és posar-hi una mica de cap, posar-hi una mica d'escorça prefrontal i, en aquest instant en què l'espurna s'ha començat a activar, dir: "Em convé? Em fa ser millor persona? Es troba dins els meus criteris,

el que jo sé que és bo per a mi?". Per a això, jo m'he hagut de conèixer i aquests fonaments emocionals tenir-los identificats i dir: "A mi em convé una persona esportista. A mi em convé una persona amb molt sentit de l'humor. A mi em convé una persona molt treballadora". Perquè tots tenim la nostra història i hi ha coses que ens convenen més perquè cal pensar a llarg termini. Una cosa és el curt termini. Però és que, quan tu penses a llarg termini, l'escorça prefrontal és clau. Però, durant molts moments d'enamorament, bloquegem aquesta escorça prefrontal

i directament ens enamorem. Quan ens enamorem, ja és molt més difícil perquè cal esperar a veure si això es consolida o no i patim. I el que ve després, el recordar, el culpabilitzar-me... Aleshores, l'espurna, ficar-hi una mica el cap en aquest moment... Que de vegades és qüestió de minuts. En el meu cas, vaig tardar dos anys, amb l'escorça prefrontal. Vull dir que després n'hi ha que tarden temps, com jo. Enamorar-se. Després, la part fonamental, que és la voluntat. La voluntat és que jo decideixo que, encara que hi hagi dies en què em vingui més o

menys de gust, que els sentiments fluctuïn... intentaré treballar la relació. El que passa és que moltes vegades ho posem tot a mans dels sentiments. Tots els que som aquí, de vegades, estimem molt els nostres pares, germans, fills, amics... però hi ha dies que ens cauen pitjor, que els suportem menys, però no per això els descartem de la nostra vida. Sabem que els sentiments fluctuen, però que la raó ha d'aprendre a conduir, de vegades, aquests sentiments I que sempre que puguem cal intentar treballar la relació, perquè és molt satisfactori adonar-te que treballes el que vas escollir

en un moment donat. Perquè canviem, perquè pensem que sentirem sempre el mateix, que no canviarem, ni ells ni elles, que serem sempre iguals. Però és que l'amor per se sempre es va modificant, els sentiments... Nosaltres madurem com a éssers humans. Aleshores, cal anar-nos adaptant a aquests canvis i, per a això, necessitem la voluntat, exercitar-la. Per a això cal intentar-ho treballar al millor possible. Deia el Quixot: "Qui en el casament encerta, en res erra". És a dir, si l'encertem en això, tenim moltes més probabilitats que la nostra vida sigui molt més feliç, molt més plena. I

a aquells que m'estiguin escoltant i que encara busquin algú: que es coneguin, que s'identifiquin, que vegin què necessiten per treure el millor que duen dins i que, quan arribi, que ho intentin treballar per treure la millor versió d'aquesta parella, perquè l'amor és el que ens fa més feliços, més forts i més plens en aquesta vida. Hola, Marian, em dic Juan Carlos. Et volia demanar una recepta o que ens indiquessis les qualitats necessàries perquè una relació sigui Equilibrada o tan equilibrada com sigui possible. Moltíssimes gràcies, Juan Carlos. M'encanta que em facis aquesta pregunta perquè, al cap

i a la fi, tots volem que la relació que tenim funcioni. Tots volem que la persona que hem escollit, amb qui convivim, amb qui estem compromesos o casats, tan sana com es pugui. Hi ha persones, hi ha investigadors, psicòlegs, sociòlegs, el meu pare, que fa molts anys que investiguen i escolten persones que han tingut crisis de parella, persones que han intentat que les seves relacions funcionin de la millor manera possible... I, per tant, sí que hi ha eines que recomanen. A la consulta, a la meva vida personal i, evidentment, a la meva vida de parella,

intento inculcar-ne algunes i implementar-les a poc a poc per fer que funcioni i ajudar les persones que trobo pel camí perquè això també els funcioni. El primer de tot és que, quan estem en una relació, hem de saber si aquesta relació que tenim és una relació fàcil o una relació complicada. A què em refereixo amb això? De vegades, estem en una relació I tenim la sensació que les coses sempre flueixen relativament. És una cosa que va bé. Hi ha persones que tenen una relació de parella en què hi ha poques discussions, la relació familiar és

bona, amb els fills... Un nota que això va bé. El normal és que hi hagi alts i baixos, el normal és que hi hagi moments més complicats, de més distanciament, moments en què hi ha més discussions, hi ha més tensió, ens surten una mica més les nostres ferides... Perquè, és clar, una vida de parella són anys i, per tant, un va recordant, i la memòria, El nostre estimat hipocamp, ens va recordant cosetes. Aleshores, de sobte passa una cosa i aquesta família política torna. Els temes de diners, les ferides... I, és clar, un al final es

compromet amb algú, però hi ha una família al darrere. Sorgeixen circumstàncies internes que fan que aquesta relació es tensi. I és normal perquè les relacions vives tenen moments de tensió. El tema és ser conscient que de vegades travessem moments de més distanciament, estem més enfadats... De vegades, hi ha crisis de veritat, Hi ha humiliacions, hi ha infidelitats, hi ha mentides, hi ha temes molt greus, i aleshores és quan les dues persones s'han d'asseure l'una al davant de l'altra i dir: "Ho volem solucionar?". Perquè, per solucionar-ho, és cosa de dos. Hi ha vegades que tira més

un que l'altre. Això ho veiem sempre a teràpia de parella, que hi ha un que notes que tira més perquè té molt més d'interès que l'altre, per alguna raó. De vegades, un vol ser perdonat, un vol que el perdonin, un no sap perdonar. Hi ha gent que ve i diu: "Marian, perquè la meva relació funcioni, necessito perdonar i no sé perdonar". Per tant, si hagués de donar el primer consell, seria aprendre a perdonar. Tots necessitem que ens perdonin, perquè de vegades ens equivoquem, de vegades fem coses que no estan bé, i passa perquè la vida

és així, som imperfectes. El tema és que de vegades fem coses que són molt dures, que fereixen molt l'altra persona o debiliten molt la relació, i de vegades són petites coses del dia a dia. D'altra banda, així com volem que ens perdonin, necessitem perdonar. Jo sempre dic que perdonar és un acte d'amor. Perdonar és anar al passat i tornar-ne sa i estalvi. Perdonar no significa anar al passat i "No, ja està", o a aquesta persona que m'ha fet moltíssim mal la porto a casa meva cada dia... Això ho dic en condicions diferents a la parella.

A una persona que m'ha fet molt de mal, un cap, un ex xicot, una exparella, de sobte me la porto a casa. No, perdonar és que, quan vas a aquella escena del passat, cou una mica, però em torna a permetre connectar amb el present. No em neurotitza, no m'intoxica de cortisol, no m'omple de ràbia, no treu el pitjor de mi. Per perdonar, cal aprendre a gestionar com parlo respecte al que va succeir. Si porto escenes semblants al llarg de la vida de manera constant i, per tant, quan intento perdonar, em ve una tirallonga d'escenes similars

i no ho puc fer. Perdonar és fonamental. El segon és fomentar les habilitats de comunicació, és a dir, com em comunico, com explico com estic, com explico a la persona que tinc al davant que estic trista, que estic cansada, que últimament no em sento tan estimat o estimada Per la persona que tinc a casa... És a dir, com vaig explicant com estic jo i com ho rep l'altra persona. De vegades, vivim, convivim, amb persones que tenen alexitímia, que són alexitímics. Significa a , partícula negativa, lexos i timia . És a dir, la

capacitat que jo tinc per expressar les meves emocions. Els alexitímics són gent molt més interna, a qui els costa expressar molt més el que senten. No significa que no tinguin emocions ni sentiments. Compte, això és importantíssim. Significa que el canal de comunicació no el tenen tan obert I s'ho guarden. Aleshores, hi ha persones... Penso en un pacient que l'altre dia va venir a la meva consulta perquè la seva dona m'ho havia demanat. La dona em va dir: "Parla amb ell i digue-li que em digui de tant en tant que m'estima". Ve el marit i li

dic... Fa deu anys que estan casats. Li dic: "Li pots dir que l'estimes?". I em diu: "Ja l'hi vaig dir el dia que ens vam casar i no he canviat d'opinió". I li dic: "Però és que no saps... De vegades, et prometo que ajuda dir-ho al llarg de la setmana". "No en soc capaç, Marian. Els meus pares no es van dir mai 't'estimo'. A mi els meus pares no em van dir mai que m'estimaven. Jo sabia que m'estimaven i, de fet, sé que m'estimen, però no ens ho diem". Però la seva dona diu: "M'aniria molt

bé que, de tant en tant, m'ho digués". Aleshores, hem negociat un cor una vegada al dia per WhatsApp. Bé, a poc a poc es comença. És a dir, com són els meus llenguatges de l'amor, com ho comunico. De vegades, és amb detalls, amb missatges, verbalment, les meves cares, el llenguatge verbal i no verbal. Hi ha persones que expressen moltíssim amb la cara. Tots, que coneixem les nostres parelles, marits, dones, sabem que la cara ho diu tot. Depenent de com entra per la porta ell o ella: "Passa alguna cosa", no? És a dir, com cuido jo

la meva comunicació? Soc capaç d'expressar-me? De vegades, nosaltres, a teràpia de parella, un dels temes a què jo dedico més hores és a com em comunico, com expresso el meu desgrat, el meu enuig, la meva frustració. "No m'ajudes!". Aleshores, crits, silenci. Et castigo amb el silenci, et castigo amb els meus crits, et castigo fent coses que boicotegen la relació. Compte amb això. El tercer, identificar com és la meva sensibilitat i la de la persona amb qui estic. Hi ha persones que tenen aquesta alta sensibilitat. Són persones altament sensibles que ho capten tot: un mal to,

un silenci, un gest... Ho capten tot i, aleshores, estan a flor de pell i viuen constantment en mode d'alerta en la relació perquè qualsevol detall els fa patir. D'altra banda, hi ha persones que tenen molta menys sensibilitat, que cuiden menys els detalls, cuiden menys tota aquesta mena de temes tan importants, El que em porta al punt següent: com cuido els detalls? Hi ha d'haver detalls, hi ha d'haver la capacitat de recordar les coses importants per a l'altra persona. Si per a l'altra persona, per a ell o ella, és important el seu aniversari, el seu sant,

que li pregunti per la feina, per la família, que n'estigui pendent... Conèixer l'altra persona. Al cap i a la fi, com millor conec la persona que tinc al davant, més fàcil és fer-la feliç. Per coneixe-la, de vegades, he de sortir de mi mateix, de mi mateixa, i dir: "Què necessita? ¿Quines són les coses que jo sé Que fan feliç la persona que tinc al davant?". Jo, per exemple, al meu matrimoni, al meu marit li encanten les pel·lícules de ciència-ficció. A mi m'horroritzen, no soc capaç de veure-les, però de tant en tant li dic: "Escolta, ¿no

et sembla que avui és el típic dia per mirar una pel·li de ciència-ficció?". I això ho faig per amor, no perquè m'agradi la ciència-ficció, però perquè sé que a ell li ve de gust i no me les posa perquè sé que no m'agraden. Però de vegades no ens ve de gust, estem cansats, estem frustrats I el que volem és que ens cuidin. Fer, de tant en tant, escapades. Això, la meva germana, la Isabel, que és psicòloga, ho recomana moltíssim. Una escapada, que pot ser anar dues hores a un bar i deixar la canalla amb algú

que se'ls quedi per cuidar-los i prendre alguna cosa i riure. Anar a un concert. Si pots passar una nit fora de casa... Per tornar a connectar, perquè aquests sentiments tornin. Perquè de vegades vivim en aquesta roda de família, canalla, família política, feina, Els problemes que cal gestionar i la vida de parella es converteix en una vida de resolució de problemes, de gestió de dies, de gestió de canalla, i no hi ha aquell amor pel qual vam escollir la persona. Cal tornar a aquell pell a pell, tornar a les abraçades, intentar tenir una vida sexual al

més saludable possible. Hi ha èpoques de molta més vida sexual i èpoques de menys. Però intentar que això sigui un tema de què podem parlar, perquè hi ha vegades en què no estem en els mateixos moments de sexualitat, d'afectivitat, d'intimitat, de pell, i això requereix, hi torno, conversa, poder parlar els temes I que no faltin mai moments de riure. El sentit de l'humor. Fomentar moments en què ens puguem fer un fart de riure, desdramatitzar. Perquè, si una parella porta molt de temps, el lògic és que hagi passat moments bons, però també moments molt dolents, perquè

mor gent, perquè hi ha problemes econòmics, perquè hi ha problemes de salut, perquè hi ha ferides dins el matrimoni, perquè hi ha moments en què ens fem mal sense voler, perquè hi ha temes que cadascú porta de la seva història, les seves ferides, Que són temes d'una sensibilitat enorme que de vegades no sabem gestionar... I que de tant en tant hi puguem donar una dosi d'humor. Una parella que riu és una parella que té moltes probabilitats de funcionar molt millor. Cuidar-nos, saber sortir de nosaltres mateixos. Generositat, respecte. Si ens equivoquem, perquè sempre ens equivoquem, perquè

no som perfectes, no tenir por de demanar perdó ni de perdonar nosaltres quan calgui fer-ho. Hola, Marian, soc la Virginia. Abans ens has parlat de les persones vitamina, Però jo ara et volia preguntar sobre les persones tòxiques o les relacions tòxiques. ¿Com saber si et trobes en una i quins límits hi hauríem de posar? Gràcies, Virginia, per la teva pregunta. Vull partir d'un matís important, i és que a mi el concepte de "persona tòxica" no m'agrada perquè crec que ningú és tòxic per si mateix, és tòxic l'efecte que produeixen en nosaltres. Tots tenim algú que,

només pensar en aquella persona, del nostre passat, del nostre present, ens puja el cortisol. És a dir, són aquestes persones que ens intoxiquen, Que ens posen en mode d'alerta, però ells no són tòxics de per si. El que ha passat és que, en algun moment, ens han fallat, ens han humiliat, no han estat a l'altura del que nosaltres volíem, no han complert les nostres expectatives... Són persones que ens han traït, que no ens estimen com voldríem que ens estimessin o que no ens tracten com voldríem que ens tractessin. El més important és identificar-los. Un primer

concepte que jo faig servir és dir: "Aquesta persona és tòxica individual?". És a dir, només és tòxica per a mi o és tòxica per a moltes persones? Això és interessant de saber perquè hi ha persones que tenen una toxicitat que molts detecten, però el que sol passar és que porten una motxilla de ferides, d'inseguretats, de fantasmes sense resoldre i, quan topen amb nosaltres, ens ho llancen de cop. No ho saben fer d'una altra manera. Hi ha persones que han patit tant que, quan estan amb les persones del voltant, sempre han de parlar del seu problema,

ser víctimes... Aquest pensament tan negatiu, aquest discurs tan tòxic. Aleshores, molts notem que tenen alguna cosa. Però, en general, el que ha passat amb aquestes persones és que han patit o que no identifiquen les seves emocions, o que viuen envoltats de ferides o de traumes sense sanar. Però, quan és un tòxic individual, vol dir que, per alguna raó, aquesta persona m'afecta a mi. Ara, mentre m'escolteu, els que sou aquí presents i els que m'escoltareu d'aquí un temps, vull que identifiqueu... O, probablement, ja us hagi vingut aquella persona. Les sogres mítiques, el cunyat, el cap, una

exparella, una nora, un gendre, És a dir, aquelles persones que en algun moment de la vida o del nostre present ens fan patir. El que hem de saber és que això té un impacte en la nostra salut física. Per començar, cal identificar qui són aquestes persones que em fan mal. ¿Em fan mal per una cosa real que succeeix, per una cosa que jo m'imagino o per una cosa que va passar i que jo no he sigut encara capaç de cloure o de perdonar? Cada vegada que aquella persona em ve al cap, emmalalteixo? Soc capaç de

manejar-ho, soc capaç de sanar-ho, de gestionar-ho? O, potser, me n'he de distanciar? Hi ha vegades a la vida en què ens hem de distanciar de gent que no ens fa cap bé. L'altre dia parlava amb una amiga que té una mare que es passa el dia comentant com ella educa els seus fills, la vida que porta, la parella que té, com està la casa, l'ordre... Ella és mare d'una família nombrosa i, aleshores, té la casa com la té. Cada vegada que arriba, li critica la neteja, la roba, la canalla, com de malament mengen els fills,

que és mala mare... Aleshores, ella viu en alerta constantment perquè els àudios de la seva mare són terribles, perquè la seva mare ve a casa seva i ho jutja tot... Em deia l'altre dia: "Marian, però és ma mare". I li dic: "Ja, però és que cada vegada que ve la teva mare a casa, que és cada dia, estàs en mode d'alerta, esperes la frase negativa. Fas les coses pel que la teva mare et dirà. Vol dir que la teva mare és tòxica? No. Vol dir que la presència de la teva mare i els àudios de

la teva mare activen el teu mode d'alerta". Els hem d'identificar. De vegades ens n'hem de distanciar, de vegades hi hem de posar límits i de vegades les hem de perdonar. No sempre és fàcil. Vull dir, perquè el perdó, que aquí ja n'hem parlat, és un acte d'amor. És a dir, hi ha persones al llarg de la vida que ens fallen. Per començar, hi ha el que va passar, després, com jo em narro el que va passar, i per acabar, com m'influeix avui dia. Quan aquestes persones tenen la capacitat de posar-nos en mode d'alerta moltes vegades,

aquest mode d'alerta ens intoxica de cortisol, aquesta intoxicació de cortisol, de què s'ha parlat molt i jo he divulgat sobre ella, té la capacitat d'emmalaltir-me de manera física, psicològica i de conducta. Quan jo visc en mode d'alerta constant per persones del meu entorn que activen aquesta toxicitat, el meu sistema immune es deteriora, tendeixo més a emmalaltir, aquesta intoxicació de cortisol m'inflama, això té la capacitat d'influir en tiroides, paratiroides, en l'eix intestí-cervell... Un dirà: "Pot la meva sogra afectar el meu intestí-cervell?". Sí que pot, sí. Per què? Perquè viure constantment en mode d'alerta activa, per exemple,

la microbiota i pot deteriorar o fer emmalaltir la meva microbiota, aquest conjunt de microorganismes que poblen l'aparell intestinal: Virus, bacteris, protozous, fongs. I l'equilibri de la microbiota avui dia coneixem més que mai l'important que és per al meu sistema immune, per als meus neurotransmissors o per a la meva inflamació. Per tant, quan jo visc constantment amb gent al meu voltant que activa el meu mode d'alerta, el meu cos respon, el meu cos escolta. El problema és que de vegades donem per fet que és normal viure amb aquesta toxicitat a l'entorn. Ho identifico, soc prudent amb

aquestes persones, soc com més discret millor, perquè aquesta persona un dia, en un moment teu de debilitat, Li expliques el teu secret, que has sigut infidel, has robat diners o alguna cosa menys important, i un dia dolent aquesta persona aprofita aquesta informació i et fa molt mal amb ella. Tendim a ser discrets, quan una d'aquestes persones sigui prop de nosaltres, amb com li compartim la nostra intimitat. El següent és intentar-me'n allunyar o posar límits si puc. Hi ha vegades que no puc, perquè és gent que viu al meu nucli, perquè treballo amb ells o perquè

és gent del meu entorn més personal i, aleshores, no els puc treure de la meva vida O no puc sortir de la seva vida. Aleshores, jo he d'aprendre, de mica en mica, a gestionar que no m'afecti tant. Una de les coses que jo acostumo a recomanar és saber com arribo a aquestes persones emocionalment. Dono un exemple. Imagineu-vos aquesta persona de què us parlava, aquesta mare de família: ella està cansada al llarg del dia i, aleshores, arriba a les vuit de la tarda, hora del caos, de banyar la canalla, el marit no treballa a casa i

la mare sempre s'hi passa al voltant de les vuit, dos quarts de vuit, quan la casa és un xafarranxo en combat, En què la casa és un caos, els lavabos estan sense recollir, alguns nens sopen, l'altre no vol sopar... I la mare ve a aquesta hora i comenta com està la casa. Doncs una de les coses que jo li explico és: per començar, com arribes tu a les vuit de la tarda? És clar, no és el mateix com gestionem aquestes persones tòxiques a les deu del matí, quan estem forts, o en moments de la setmana

i del mes en què estem millor, que en moments en què estem completament desgastats. Si jo he d'anar a visitar una persona que sé que m'afecta... Estic pensant en un pacient meu Que té la seva mare en una residència de gent gran i la mare està molt malalta, té Alzheimer, i quan el veu tendeix a recordar-li coses dolentes que feia el pare quan... Té Alzheimer, però té moments de record i, sempre que va el fill a la residència, l'intoxica de cortisol en aquell moment. Aleshores, jo sempre li dic... A aquest pacient meu, sempre li dic:

"Has de saber en quin moment vas a veure la teva mare. ¿Dia esgotat després d'haver estat a l'oficina, que no pots més? No hi vagis en aquell moment. Hi has d'anar, potser, un dissabte de matí, que has anat a fer abans esport i després has quedat per dinar amb uns amics". És a dir, protegir aquests moments en què topem aquelles persones que ens activen estats d'alerta. Protegir-los. No sempre és fàcil. Hi ha vegades a la vida que ens toquen com són, però una mica identificar, conèixer, protegir, posar límits, perdonar quan podem perdonar i, si això

ens continua fent mal, que siguem capaços d'allunyar-nos-en sentint-nos com menys culpables millor. De vegades, saber escollir aquells moments, Saber-los identificar i saber-nos-en allunyar protegeix la nostra salut física, la nostra salut psicològica i la resta de relacions que tenim al nostre voltant. Hola, Marian. T'hem sentit dir que som addictes a la immediatesa, que ens costa moltíssim aprofundir en les coses. ¿Per què creus que passa això i què podem fer per ser menys superficials? Com a metge, tendeixo a observar els símptomes de la societat i el que em preocupa actualment és que s'han ajuntat una sèrie de

símptomes, entre els quals hi ha aquests que tu m'expliques, I he buscat quina n'és la base, quin diagnòstic ens està succeint. Tots hem notat els últims temps que som més addictes a la superficialitat, drogodependents emocionals, més irritables, més impacients. Ens costa més tolerar el dolor, el patiment, el malestar. Ens agrada la rapidesa, ens agraden els estímuls, ens costa parar, reflexionar i prendre decisions amb pausa. Ens costa concentrar-nos en les coses, en una novel·la, un llibre. És a dir, és com que... Alguns inclús em diuen: "Marian, Deu ser que jo ja no tinc la intel·ligència que

tenia abans? Per què tinc menys memòria? Per què m'assabento pitjor de les coses?". Això ho he resumit en tres diagnòstics que crec que ens poden ajudar a entendre què li està passant a la societat avui dia. El primer és aquesta intoxicació de cortisol. Fa anys que vivim en mode d'alerta. Coneixem aquesta intoxicació de cortisol, que és l'hormona de l'estrès. El primer que hem de saber és que el cortisol no només s'activa quan ens hi va la supervivència física, És a dir, vaig pel carrer i apareix un lladre o vaig per la selva i apareix un

lleó, sinó també quan la meva supervivència econòmica, professional, social o afectiva perillen. És a dir, ve la meva parella, el meu marit, la meva dona, i em diu: "Hem de parlar, he conegut una altra persona". Es dispara el cortisol, supervivència afectiva. La meva parella perilla. Ve el meu cap i em diu: "No estic content amb tu, no estic contenta amb tu. No arribes als objectius anuals. Si això no canvia, l'any vinent no seràs aquí". Supervivència professional, es dispara el cortisol. De sobte, tinc un problema econòmic, la hipoteca, tinc un problema a la feina, m'abaixen el

sou, inverteixo diners en un lloc i els perdo. Supervivència econòmica. De sobte, els meus amics queden per a un pla i s'obliden d'avisar-me. Supervivència social. És a dir, aquesta intoxicació de cortisol no només ocorre quan hi ha un lleó, quan de sobte ve el lladre, hi ha una guerra, hi ha una bomba, sinó altres tipus de supervivència. El següent és la supervivència de les persones que més estimem. Si jo sé que el meu fill pateix assetjament escolar, que al meu marit o a la meva dona li estan buscant un càncer, que el meu pare té

un inici de demència... És a dir, si la gent que més estimo està en mode d'alerta, jo també pateixo aquest mode d'alerta. I el següent és que la meva ment i el meu cos no distingeixen una amenaça real d'una d'imaginària. És a dir, amb una cosa física real que em passa o amb una cosa imaginària, s'activa el mateix mecanisme, aquesta intoxicació, aquesta pujada o aquesta activació d'aquest neurotransmissor. Una societat intoxicada de cortisol per por, per soledat, Per un mode d'alerta mantingut, bloqueja l'escorça prefrontal i, per tant, anem en mode de supervivència, molt més egoista, parem

pitjor atenció. Si jo ho hagués de comparar amb un nen petit, un nen que viu un drama, una situació crítica a la seva família, pares que se separen, violència, situació econòmica complicada, que ha patit un abús sexual o alguna mena de violència, aquest nen està en mode d'alerta, intoxicació de cortisol. Per tant, la seva escorça prefrontal funciona pitjor. Li costarà molt més parar atenció a l'escola, Concentrar-se, entendre què li diu el professor. Aquest nen pot ser que un digui que té problemes d'atenció, inclús que tingui un TDAH, però abans d'entrar en alguna cosa relacionada amb

la medicació, jo sempre recomano buscar si hi ha una base emocional, si aquest nen està patint por, si hi ha alguna situació que ha fet que la seva escorça prefrontal no estigui connectant de la millor manera possible amb la realitat. Tots nosaltres, intoxicats de cortisol per aquest mode de por, els macroproblemes de la vida, encenem les notícies, i les microbatalles, Aquesta incertesa... No ens ensenyen a viure amb incertesa. La gestió emocional és clau. La gestió del no, de la frustració, de la por, del que no podem controlar. Però aquesta escorça prefrontal em començarà a funcionar

pitjor. Una escorça prefrontal que funciona pitjor em porta al meu segon diagnòstic. Ens trobem en plena crisi d'atenció, en plena crisi d'escorces prefrontals mundials. No pensem bé, ens costa raonar, ens costa assabentar-nos de les coses. A mi això em recorda molt a la pel·lícula de Matrix , Aquell moment de la pastilla vermella i la pastilla blava, en què amb una pots veure la veritat de les coses i amb l'altra vius endormiscat. Quan un té una crisi, segon diagnòstic, sigui una crisi de sanitat, econòmica o sigui el que sigui, un necessita que uns paios molt

llestos, que sàpiguen molt d'un tema, es reuneixin, es posin d'acord i en comencin a parlar, que busquin en altres moments de la història o en altres llocs del món en què ha succeït una crisi similar, que les anomenin, que prenguin idees sobre com ha passat, que comencin a posar remei a la crisi I que executin les eines o les mesures per sortir de la crisi. Una crisi d'escorça prefrontal elimina molts dels passos necessaris per sortir d'una crisi. Perquè cal pensar, perquè cal aprofundir-hi, perquè cal llegir, perquè algú ha d'obrir els ulls en una societat en

què vivim en aquesta mena de maquinària en què cada vegada ens costa més aprofundir. Què genera la crisi d'atenció? Evidentment, com he dit, la por, la incertesa, però també la hiperestimulació, el fast , les distraccions... Hi ha estudis importantíssims avui dia Sobre com viure constantment distrets deteriora la nostra capacitat cognitiva. Pensem pitjor. Ens fem addictes a l'irrellevant, al superficial. Ets un dia a la feina angoixat i et parlen de qualsevol notícia nova, entres a internet, ho comences a buscar i et surt i cerques l'irrellevant i et fiques en aquella notícia viral surrealista. "Perd 20

quilos en tres dies. No imaginaràs mai com. El què va passar després et deixarà impactat". Clic. I, de sobte, en un moment en què estàs buscant una notícia important, geopolítica, nacional i internacional, econòmica, mires una notícia... Quantes vegades ens hem ficat en unes notícies d'un nivell...? Perquè això és dopamina, i ara vaig al meu tercer diagnòstic: vivim intoxicats de dopamina. La dopamina és una hormona meravellosa i, igual que el cortisol, són dues hormones fonamentals per a la supervivència. El cortisol, perquè m'ajuda a sortir corrent si apareix un lleó o l'amenaça, i la dopamina és necessària

perquè és la que es troba present en la supervivència, en les relacions sexuals i en l'alimentació. És a dir, sexe i menjar. Tot això funciona a còpia del sistema de recompensa. Un tendeix a repetir el que li agrada i hi tenen molt a veure la meva neurona, el meu sistema de recompensa i la dopamina. Vaig a sopar un dia amb la meva parella, amb el meu marit, la meva dona, vaig a prendre un vi bo, un sopar bo, ho gaudeixo, després, mantinc relacions sexuals i, aleshores, la meva neurona rep una cosa positiva, l'axó té un

potencial d'acció, una càrrega elèctrica arriba a les potetes de la neurona, s'obren unes vesícules i surt la dopamina a l'espai entre les dues neurones. La següent neurona té al seu cap uns receptors especialitzats en dopamina, ve que ha arribat la dopamina i diu: "Ui, això és bo, això m'agrada". La dopamina excita la següent neurona, la següent, la següent i la següent. Jo tendeixo a repetir el que em calma, el que m'agrada i el que em genera plaer. Aquesta és la clau. El cervell té memòria. El cervell recorda el que li dona plaer, el que el

calma, el que l'excita. Així sorgeixen els hàbits. Tendim a repetir el que ens agrada. De vegades aquests hàbits són bons i de vegades no són tan bons. Aquest sistema de recompensa funciona molt bé, però van arribar les drogues i van piratejar el sistema. Per això les drogues són addictives i hi intervenen diferents factors neurobioquímics, però un de molt important és la dopamina. Hi entra un concepte fonamental que hem d'entendre: el meu cos busca constantment l'equilibri, és a dir, el meu cos busca l'homeòstasi, que jo no estigui disparat en cap paràmetre en cap moment. Si jo

de sobte em prenc 20 magdalenes, tinc una pujada de sucre enorme i, aleshores, el cos em diu: "Un moment, que aquesta hiperglucèmia no és bona". Avisa el pàncrees, el pàncrees allibera insulina i es va regulant. Però, si soc diabètic, puc tenir un problema de salut. Doncs això passa amb el sodi, el potassi, el pH, la temperatura... És a dir, el meu cos constantment intenta, a la seva manera, anar regulant els canvis per aconseguir aquest equilibri. Però estem en un canvi constant. Per això aquests mecanismes reguladors són tan importants. Què fa el meu cervell per protegir-me

de l'excés de dopamina? El primer que fa... Al cap de la neurona, hi ha receptors dopaminèrgics i n'eliminarà alguns perquè hi hagi menys transmissió d'aquesta excitació dopaminèrgica. Per tant, encara que jo hagi consumit molta cocaïna, dono l'exemple de la cocaïna, transmetrà menys informació. Però al meu cervell li ha agradat la cocaïna i, per tant, en vol més. Per això totes les drogues funcionen amb la tolerància. Necessito més dosi per sentir el mateix. Qui regula l'excés de dopamina al cos? Si, en una banda de la corda, així ho dibuixo al llibre, tinc el plaer, la dopamina,

estirant, estirant, estirant, qui hi ha a l'altra banda intentant equilibrar la corda? El dolor. Es comencen a generar substàncies de dolor Per equilibrar l'excés de plaer. El plaer i el dolor són dues cares de la mateixa moneda. Aleshores, arriba un moment en què jo ja no consumeixo perquè busqui plaer, sinó per esquivar el dolor. Tot em fa mal, tot em pertorba, tot em molesta, tot m'avorreix i ens convertim en una societat que no pot gestionar la frustració. No podem gestionar el dolor, no tolerem l'avorriment. Les classes són avorrides, els llibres són avorrits, tot és avorrit.

No soc capaç de gestionar-ho. A mi per què em preocupa? Perquè la societat, el món, ha de ser capaç D'entendre que el dolor forma part de la vida. No existeix una vida sense dolor. No ens podem passar la vida fugint del dolor. Si això ho comparem amb la gent jove, avui dia, no els deixem de donar productes dopaminèrgics i, per tant, convertim aquesta societat que a mi em preocupa profundament en una joventut i en una societat adulta que cada vegada tolera pitjor el dolor, l'avorriment, el malestar. És a dir, ens convertim en éssers intolerants a

qualsevol cosa. Tots notem que hi ha una impaciència a l'ambient, que ens costa molt aguantar les coses. Ens costa la gent que parla a poc a poc, L'avi que deixa d'escoltar i a qui cal repetir-li tot tres vegades. Cada vegada ens costa més suportar-ho i, en un moment en què estic avorrit o estressat, el meu cervell em diu: "No t'avorreixis i no t'estressis". Però, quan jo elimino l'avorriment de la meva vida, bloquejo el que es diu la "xarxa neuronal per defecte" o la "divagació mental". La xarxa neuronal per defecte és el que s'activa al meu

cervell quan no faig res. Durant molts anys es va pensar que, quan no fèiem res ni pensàvem en res de manera conscient, El cervell estava en mode apagat. Avui dia, sabem que hi ha una energia al cervell quan divaguem. És un moment molt important, perquè donem forma als nostres pensaments, al nostre passat, al nostre futur. Tenim sensació d'identitat, qui soc jo? Hi ha una sensació falsa, i això està molt ben dissenyat, que estem resolent problemes constantment. Estic comprant. Estic fent un Bizum. Estic mirant les rebaixes d'aquest tema. Estic mirant les notícies. Estic veient com està

la meva família perquè estic mirant les seves fotos. És a dir, ens enganyem pensant que estem sent molt productius mentre perdem llargues hores al telèfon. És molt difícil perquè és molt més fàcil segrestar els nostres instints que dominar-los. I aquestes escorces prefrontals s'adormen amb facilitat. Què busco amb aquesta feina i, humilment, amb aquesta divulgació? Intentar que la gent digui: "Jo vull desenvolupar la meva escorça prefrontal. Jo vull tenir el meu sistema de recompensa el millor possible. Jo vull ser capaç de tolerar petites dosis de dolor i de patiment". Ensenyar als meus fills, Ensenyar a la

societat, que de vegades cal tolerar una mica de dolor, que no em prenc un analgèsic només em comença a fer mal, o l'ansiolític, sinó que soc capaç de gestionar-ho de la millor manera possible. Efectivament, cada vegada tolerem pitjor el dolor i el patiment. Som cada vegada més... Vivim més enganxats a l'irrellevant, al superflu, al que és tendència, perquè aprofundir requereix parar, requereix tornar a enfortir la meva escorça prefrontal. I això de vegades no és fàcil. Requereix anar contra corrent, requereix dedicar-hi un espai. Si us hagués de donar un consell per a això, Començaria amb treure

les alertes del mòbil. Quan trec les alertes del mòbil, les notificacions, tinc un parell de setmanes d'abstinència, m'hi fico el doble de vegades, però després em sento lliure perquè, si és important, em trucaran. Després, tenir moments de mode avió. De vegades, quan freno, em faig preguntes que no tenen una resposta fàcil. Però no es tracta de fer callar totes aquestes preguntes que em sorgeixin a la ment. De vegades, cal fer-se preguntes relacionades amb la transcendència, amb la vida, amb el sentit de les coses. Però, de vegades, no tenen una resposta fàcil ni que em satisfaci

en aquell moment. Però, com a mínim, he de ser capaç de fer-me preguntes. Deia Einstein que l'important en aquesta vida és no deixar-se de fer preguntes, perquè quan ens fem preguntes neix la fascinació, les ganes d'aprendre. I el cor és molt agraït a tenir il·lusions, esperances i ganes d'aprendre coses noves en aquesta vida. Jo recomanaria obrir els ulls, no tenir por de saber la veritat de certs temes, assabentar-nos del que està succeint. Si teniu fills adolescents, posar això sobre la taula i parlar de les coses. Perquè necessitem envellir amb el millor sistema de recompensa possible

al nostre cervell, amb el millor equilibri plaer-dolor, perquè el dolor arriba. Perquè, com més capaços siguem de gestionar-lo, més vies d'escapament pròpies tindrem. No oblidem que el cervell recorda el que el calma, el que l'excita i el que li dona plaer, i d'això venen els meus hàbits, bons i dolents. Cal tenir rutines positives relacionades amb els meus sistemes de recompensa, perquè cal gaudir i la dopamina és bona, però que no sigui la dopamina I les vies d'escapament les que inundin la meva vida. Hola, Marian, soc en Ricardo. T'he de dir que et segueixo molt activament

a les xarxes socials i les teves xerrades divulgatives, però que és un gran plaer coneixe't en persona i per això em permetré el luxe de preguntar-te dues coses. La primera és si és cert que últimament ha empitjorat la salut mental i l'altra, molt relacionada, és quins són els pilars fonamentals per a la psicoteràpia. Bé, moltíssimes gràcies, Ricardo, per la teva pregunta. Em llances dues preguntes que jo crec que són molt importants. La primera és què està passant amb la salut mental. Durant molts anys, parlàvem poc de la salut mental. Jo vinc d'una família de psiquiatres:

avi psiquiatre, pare psiquiatre i, després, a la meva generació també som diversos psiquiatres. No tenia res a veure la psiquiatria que feia el meu avi amb la que jo faig. Alguna vegada penso que, si el meu avi tornés, s'assegués a la consulta amb mi i escoltés el que fem a teràpia, pensaria que és una altra especialitat, que no té res a veure amb la psiquiatria que ell va viure. La psiquiatria d'aleshores era una psiquiatria molt més dura, malalties molt greus, tractaments de vegades agressius, en què hi havia poca esperança amb aquests tractaments, Alleujaves algun símptoma,

però era molt dur. No es parlava de la patologia d'avui dia, de la patologia de la salut mental, de la depressió, de l'ansietat, de tots aquests temes. Per començar, jo crec que cal distingir dos termes. El primer és la patologia mental greu, que ha existit sempre, en què podem posar la psiquiatria de tipus esquizofrènia, trastorn bipolar, autisme, trastorn obsessivocompulsiu, etcètera. Després, al meu parer, hi ha un altre pilar que és el trauma, les ferides. I el tercer és la patologia de la vida corrent. És a dir, avui dia hem ficat la salut mental al discurs,

cosa que m'alegra, perquè quan jo era una nena de 18 anys recordo que vaig tornar un dia de classe, a primer de carrera, em vaig asseure amb el meu pare, que és psiquiatre, i li vaig dir: "Pare, ens parlen a la universitat de la prevenció del càncer de mama, del càncer de còlon, dels problemes cardiovasculars... Ningú parla de salut mental. Quan dic que faré psiquiatria, tothom em diu: 'Però ja ho saps des de primer?'. Bé, és que jo he escollit Medicina per ser psiquiatra. Inclús hi ha gent que em diu que la psiquiatria no hauria

de ser una branca de la medicina". I li dic: "Pare, jo el que vull és fer prevenció en salut mental. A mi el que m'agradaria és intentar que la gent entengués que pots cuidar la teva ment i el teu món emocional per envellir millor, per no caure en certes malalties mentals... I, si a sobre això té una unió amb la ment i el cos, doncs que la gent ho sàpiga". Recordo que el meu pare em va dir: "Doncs em sembla una gran idea". Aleshores, mentre jo estudiava Medicina, m'adonava que es parlava molt poc de salut

mental. Tu veies a la diapositiva del professor: "Migranyes. Causes", moltes raons. I a baix es veia en petit: "Causes emocionals", com un percentatge baixíssim. Segons la Universitat Harvard, el 80 % de les malalties d'atenció primària estan relacionades amb les emocions. És a dir, no cal que ho digui la Universitat Harvard. Avui dia coneixem la influència tan important que tenen les emocions a la nostra salut física. Quina és la patologia de la vida corrent? Doncs que, de sobte, les coses que ens passen sembla que tenen un component psicològic: la síndrome del burnout , Tot el

relacionat amb l'astènia primaveral... Hi ha molts símptomes psicològics. El que passa és que avui dia li posem nom a les coses. El tema és que això sigui una etiqueta que ens influeixi en com ens observem. No es tracta de trobar constantment símptomes o síndromes i que un digui: "És que a mi em passa això, és que jo tinc tots aquests símptomes o aquestes síndromes". Significa que la mateixa vida causa emocions, activa sensacions, activa processos mentals. I entendre que això succeeix. De vegades té a veure amb les hormones, amb l'època de la vida, amb el desgast,

amb la feina. Per fi posem nom a les coses, però no patologitzem tot el que ens passa. Hem d'aprendre també a gestionar el que passa en el nostre dia a dia. No tot ha de ser pal·liat amb medicació, no tot ha de ser tractat per un professional. Hi ha vegades que hi ha processos que cal viure, cadascú a mesura que ens vagi succeint. Fa uns dies em vaig trobar un company meu de la carrera que és traumatòleg. Feia moltíssims anys que no ens vèiem i em va dir: "Escolta, Marian, tu ets psiquiatra, oi?". Li dic:

"Sí". I diu: "Jo soc traumatòleg. En què t'has especialitzat?". I li dic: "Doncs...". De sobte, no vaig saber què contestar-li, així, de cop. Dic: "Tu en què t'has especialitzat?". I em diu: "Jo, en el dit gros del peu". Dic: "Ah". Diu: "És que és fonamental, el dit gros del peu. Com t'aixeques, com camines, la teva esquena, la zona lumbar, la zona cervical, les migranyes... El dit gros del peu, Marian, és fonamental per ser feliç en aquesta vida. I tu què fas?". I li dic: "La teva tasca i la meva són complementàries". És clar, la seva

felicitat, el dit gros del peu... És cert Que estem tan hiperespecialitzats de vegades en medicina que ens costa veure l'ésser humà com un tot. Ens costa veure els 360 graus de la persona. Mens sana in corpore sano . Cada vegada entenem millor que les emocions influeixen en la nostra salut. També sabem que la inflamació corporal arriba a la inflamació cerebral. Hi ha psiquiatres que fa anys que treballem la depressió com una malaltia inflamatòria del cervell. Si jo tinc una malaltia autoimmune o una malaltia inflamatòria, tinc més risc de tenir algun símptoma psicològic. Hi ha un

concepte que m'agrada divulgar a les meves conferències i sessions, en què dic: cal entendre l'organisme des de la neurona a l'emoció. Comprendre alleuja. Quan nosaltres ens enfrontem als nostres símptomes, les nostres pors, les nostres inseguretats, les nostres ansietats, observem coses i, de sobte, veiem que tenim un tema autoimmune, tenim atacs d'ansietat o tenim agorafòbia, tenim pensaments intrusius negatius al cap, tenim insomni, tenim un problema neurològic... És a dir, anem veien que tenim petits símptomes Físics o psicològics. Per abordar-ho, cal entendre que funcionem com un tot. A la part neuronal, a la part més bioquímica, tinc

la neurona, els neurotransmissors, el cortisol, la dopamina, els receptors, la microbiota, la inflamació, els telòmers, el nervi vague, és a dir, el més purament físic de l'organisme, més biològic. Però no podem dissociar el físic de l'emocional, és a dir, aquests fonaments emocionals, aquestes ferides, aquests traumes, com em parlo jo, la meva veu interior, com estimo, com cerco l'afecte. Entendre que la ment i el cos estan profundament units És fonamental a l'hora d'abordar una teràpia. Jo acudeixo al professional perquè hi ha un moment en què veig que jo sol o jo sola no puc. Tinc una

tristesa que no em deixa en pau. Tinc uns pensaments de fer-me mal que em fan patir enormement. Soc incapaç de relacionar-me d'una manera adequada amb l'entorn. Tinc atacs d'ansietat, tinc pors incontrolables. I un acudeix al metge. És important veure si el meu cos ja se n'està adonant. El meu cos se n'adona en forma de símptomes, en forma de dolor, En forma d'inflamació, en forma de problemes gàstrics. Se m'adormen les mans, tic a l'ull, visió borrosa, problemes a les articulacions... És a dir, no oblidem que estem units. El meu cos escolta com em sento, el meu

cos escolta com em parlo. Cada vegada hi ha més professionals que busquem entendre l'ésser humà com un tot, entendre que hi ha una part espiritual, que transcendir, que aturar-se, contemplar i meditar són processos sanadors del meu cos. Però també entendre que, si jo estic en ple atac d'ansietat, posar-me a meditar pot potenciar la meva ansietat. Un no pot passar del ritme frenètic a frenar de cop i començar a respirar profundament. Hi ha processos interns que hem d'anar introduint a poc a poc per anar sanant el que ens passa. Al meu parer, avui dia la teràpia

ha d'anar enfocada a entendre el cos i a entendre la ment, a veure quina és la part més bioquímica i la part més emocional. L'interessant, el bonic, l'espectacular, és anar veient que, a mesura que van millorant els dos àmbits, l'organisme és molt agraït. L'únic dolent és que són processos molt lents i hem parlat avui aquí, en aquesta estona junts, De l'acceleració que busquem avui dia, del fast . I ens costa, perquè la teràpia és lenta i sanar-nos de veritat requereix temps, perquè cal identificar coses, perquè la part conscient i inconscient, el fet de reconèixer

les meves ferides, que el meu cos vagi responent i es vagi sanant... Tots busquem pastilles ràpides. L'altre dia, em deia un pacient: "Marian, dona'm la pastilla més ràpida per trobar-me bé en dos o tres dies". I li dic: "És que això no existeix. El cos té els seus processos". En aquesta vida accelerada que duem, de vegades ens costa acceptar els processos lents de l'organisme, de la ment, de l'ànima i de l'esperit Per poder-nos recuperar. Jo recomano que, si algú està travessant un moment dolent, que sap que li passa alguna cosa, que té una ferida sense

sanar, que té por, massa por, que sap que podria arribar a una millor versió de si mateix, però no ho està aconseguint, que nota que fa aigües en algun aspecte de la seva vida, que les seves vies d'escapament dopaminèrgiques l'estan destruint, que no tingui por de demanar ajuda. Que no tingui por d'acudir a un professional, que li obri el cor perquè, amb tota la delicadesa del món, pugui sanar aquesta ferida, ajudar-lo a recompondre's Per assolir la millor versió de si mateix en aquesta vida per ser feliç i per fer feliços els que l'envolten. I diria

jo una cosa molt important. No he dit aquesta frase i a mi m'encanta, i és que la felicitat, al cap i a la fi, depèn del sentit que cadascú de nosaltres dona a la seva vida. És a dir, em llevo al matí i dic: "La meva vida té un sentit, tinc un propòsit. Què faig per millorar la meva vida? Què faig per millorar la vida dels altres?". El propòsit de vida està molt vinculat A nosaltres mateixos i a les persones que ens envolten. Hem de tenir un sentit de vida. Quan vivim sense sentit, el nostre

cos, la nostra ment, el nostre esperit i la nostra ànima no són capaços de viure en el buit. Els angoixa el buit, no els agrada el no-res i tendeixen a substituir el sentit per les sensacions. Busquen sensacions constants, que ja sabem que són dopaminèrgiques: menjar, sexe, massatges, alcohol, drogues, TikTok... No tot és dolent, però em destrueix, em genera un buit quan substitueixen el sentit vertader de la vida. El sentit de la vida requereix escorça prefrontal: m'aturo i reflexiono, m'aturo i transcendeixo, em faig preguntes i les intento respondre. Us donaria uns consells, per acabar, que a

mi m'ajuden i em funcionen, que són potser, coneixent la nova neurociència de les emocions, coses que anem descobrint que són bones per al nostre organisme, la nostra ment i el nostre món emocional. Una és que aprenguem a abraçar el dolor. Aquesta corda de què parlàvem abans en què, d'una banda estira el plaer i de l'altra, el dolor. ¿Què passa si jo començo a estirar de mica en mica el dolor i accepto microdosis de dolor? Que la meva corda cerca l'equilibri i comença a generar dopamina endògena. Tinc set i espero una mica. Em ve de gust

mirar el telèfon i espero. Em fa mal i vull un analgèsic i espero. Em ve de gust menjar això ara i espero mitja hora. És a dir, em freno els impulsos primaris. Frenar els impulsos primaris el que fa és enfortir la meva corda i generar plaer. Qui no ha fet el Camí de Sant Jaume, per exemple, amb butllofes, plovent, fred, calor, la sabata que t'oprimeix, hi arribes suant... Però, de sobte, és aquest dolor acceptat, Arribes a Santiago de Compostela... Sensació de benestar. Has acceptat microdosis de dolor al llarg d'unes hores i després el cervell t'ho

recompensa. Que no tinguem por d'abraçar una mica el dolor. Un altre concepte interessant, entenent la dopamina, és fer el dejú, el dejú dopaminèrgic. Un psicòleg americà, Cameron Sepah, fa uns mesos va llançar un missatge al seu LinkedIn i va dir que fem dejú de dopamina, a Silicon Valley i a Palo Alto. Aleshores, què significa aquest dejú? Un no pot deixar la dopamina de cop perquè ens llevem, ens motivem i som feliços gràcies a la dopamina. És la que ens ajuda a enamorar-nos, a sentir les coses positives, els plaers de la vida. Però, si tenim alguna

carretera dopaminèrgica a què de sobte estiguem massa enganxats, sigui el menjar, sigui l'alcohol, sigui el tabac, sigui TikTok, siguin els videojocs, i notem que ens treuen massa temps, fer una miqueta de dejú, evitar aquesta carretera dopaminèrgica unes setmanes, ens ajuda a recuperar i a reconquerir la nostra vida. I el tercer és activar l'estat de flux. El flow . Ho va descobrir el doctor Mihály, un hongarès-estatunidenc, quan en un camp de refugiats jugava als escacs i notava que en aquell moment ja no tenia por, no ho passava tan malament. És interessantíssim entendre què passa al

cervell quan entrem en aquest estat. ¿Qui no s'ha posat a pintar i, de sobte, ha perdut la noció del temps? A endreçar casa seva, l'hort, a compondre una cançó... Algú a qui li agradi la cuina es posa a cuinar plats diferents I, de sobte, han passat sis hores, han passat tres hores. Què ocorre al cervell? El lòbul parietal s'apaga. Per tant, no hi ha noció del temps. Perdo el concepte d'amenaça, gaudeixo del procés i no es tracta tant de trobar una solució o d'acabar això que faig, sinó de gaudir del que faig. Necessita tenir una

miqueta de repte, una miqueta de dificultat manual, una miqueta, no gaire, però de sobte m'evadeixo. A mi em va passar, mentre escrivia el meu últim llibre, que m'asseia amb l'ordinador, els meus apunts, els meus esquemes I, aleshores, jo m'hi passava de sobte hores i era conscient que el temps havia passat perquè el sol que entrava per la finestra... Hi ha un edifici, deixava de tenir sol i havia d'encendre el llum. Aleshores, deia: "Ja han passat tres hores. Mare meva, se me n'ha anat el temps". Quan un gaudeix d'aquests moments, l'escorça prefrontal es troba en un

moment àlgid. L'estat de flux consisteix en el fet que jo sigui capaç de ficar-me en una activitat que gaudeixo, que té una miqueta de risc, que no té res a veure amb la pantalla, Que té a veure amb la meva creativitat i que m'ajuda a no tenir por, a gaudir i a fer que, de vegades, en aquest moment de la història en què solem perdre el temps, que aquest temps estigui dedicat a fer una cosa molt bona al meu cervell. Estic gaudint moltíssim. De vegades, vivim intoxicats de cortisol. De vegades, intoxicats de dopamina. De vegades,

amb les escorces prefrontals endormiscades. Que tornem a connectar amb la vida real, que siguem vitamina per als que ens envolten, que alliberem oxitocina a les persones del nostre voltant, que no tinguem por de tornar a tocar, a abraçar, A connectar amb les persones que estimem, perquè aquesta és la millor eina per preservar la nostra salut física i psicològica. Moltes gràcies.

V. Completa. Recupera tu mente, reconquista tu vida. Marian Rojas-Estapé, psiquiatra y escritora