Gràcies. És un honor ser aquí. Gràcies per la invitació. És un plaer molt gran. Em dic Yokoi Kenji Diaz. Soc fill d'un pare japonès molt tradicional, que sempre va parlar molt poc. I, si parlàvem, era en japonès. La meva mare és colombiana. Llatina. Parla pels descosits. Vaig créixer veient-los en un conveni: el meu pare només li parla japonès i ella només li respon en castellà. Ells entenen mútuament l'idioma oposat. Ja no se n'adonen, però la conseqüència és que som quatre germans que vam créixer escoltant dos idiomes I sentint una empatia profunda per dues cultures molt

diferents, molt diferents. Estic casat des de fa 23 anys. Tenim dos fills. En Kenji David ja té 22 anys, el nostre fill gran. El petit en té 16, en Keigo Daniel. El gran va néixer al Japó, i el petit, a Colòmbia. Soc treballador social. Em dedico fa moltíssims anys a analitzar patrons de comportament a la nostra societat per entendre una mica el perquè de les coses molt positives com la disciplina del japonès i els seus èxits, algunes de molt negatives com el perquè del suïcidi en un país com el Japó, De coses molt positives com

el perquè de tanta alegria i aquesta capacitat d'improvisar del llatinoamericà, el perquè de la violència a Llatinoamèrica i dels patrons de pobresa que són difícils de combatre. Ho he de dir abans de començar: no soc coach, no soc un líder... Com es diu? Motivacional, positivista o alguna cosa així i no tinc la culpa del que de vegades passa a les xarxes. Vull dir... No sé com explicar-ho. De vegades, m'arriben, per exemple, frases interessants molt motivacionals d'en Yokoi Kenji amb una foto d'en Yokoi Kenji que jo no he dit mai, i les veig i dic: "Ostres,

si jo no...". Però són bones, així que me les aprenc perquè són meves. Perquè es viralitzen, de vegades. No suporto veure el meu propi contingut, els meus propis vídeos. No sé per què. Passa molt, no? No suportem escoltar la nostra veu. "Jo parlo així? Aquest és el meu to?". Però m'he obligat a fer-ho perquè m'espanten alguns vídeos que m'arriben amb certs títols com Deu passos per aconseguir l'èxit segons en Yokoi Kenji . I jo dic: "Ostres, quins són? No els conec. Jo quan he dit això?". Aleshores, m'assec a mirar-ho i són fragments de diversos

vídeos. De conceptes que han agafat i n'han creat un. Dic: "Ja ho entenc". I s'ha fet viral. Me'n va arribar un de pitjor que deia: Com ser ric segons en Yokoi Kenji . Em vaig asseure amb la dona i vaig dir: "Mirem el vídeo per veure com ser-ho". El pitjor és que ho dic jo. Soc treballador social, així que estava fent una feina social i algú em va dir: "Hi ha diversos Yokoi Kenji voltant perquè, com que vostè no té xarxes, han nascut diversos Yokoi Kenji pel seu contingut que d'altres estan filmant". Jo no ho

entenia, vaig anar-ho a mirar i vaig trobar diversos Yokoi Kenji. Els vaig escriure, vaig parlar amb mi mateix diverses vegades. Va ser estrany realment parlar amb aquestes persones. "Ei, què caram fas?", els deia jo. "Què fas?". "Sí, fill meu, què vols?", em deia. A això: "Fill meu, jo soc en Yokoi Kenji". I em responien: "I jo com sé que tu sí que ets en Yokoi Kenji?". "Doncs jo, com a mínim, sé que tu no ho ets. Torna'm el nom". Ja avui tot el que està certificat som nosaltres. Sempre acostumo a ensenyar una miqueta de japonès

abans de qualsevol intervenció. Com diuen a Llatinoamèrica, per trencar el gel. No sé si en voleu aprendre. Sí. Una de les millors tècniques per aprendre japonès és no pensar en espanyol. És només per gaudir-ho com si fóssim criatures. Potser per això els va molt bé als infants aprenent una altra llengua. Amb tot el respecte... Com si fóssim criatures. Amb tot el respecte, "nas" en japonès es diu "hana". Si us plau, feu amb mi: "Hana". -"Hana". -Excel·lent. "Mimi". -"Mimi". -Una altra vegada: "Hana". -"Hana". -"Mimi". -"Mimi". -"Kuchi". "Kuchi". Aquesta és fàcil per allò de "cuchi cuchi", oi?

-Una altra vegada, si us plau: "Mimi". -"Mimi". -"Kuchi". -"Kuchi". -"Hana". -"Hana". -"Me". -"Me". "Ull" es diu "me". -I l'última: "Atama". -"Atama". -"Atama". -"Atama". -"Hana". -"Hana". -"Me". -"Me". -"Kuchi". -"Kuchi". -"Mimi". -"Mimi". Veig que ho heu après. Si us plau, toqueu-vos "mimi". Molt bé, excel·lent. Si us plau, toqueu-vos "kuchi". Aquesta és fàcil. Si us plau, toqueu-vos "hana". Molt bé. No, anàveu bé. Estava bé, estava bé. Si us plau, toqueu-vos "me". Ara, sí: "Atama". Només hi ha una manera de verificar si realment ho hem après o no. Què us sembla? Potser és precipitat, però és que us veig

fent-ho molt bé. Jo em toco la part de la cara i vosaltres ho pronuncieu en japonès. A veure si funciona. Intentem-ho. "Mimi", "kuchi", "hana", "me", "atama". Un aplaudiment, si us plau. Que ràpid. Molt bé. Hola, Yokoi. Em dic Franz. M'ha semblat molt interessant, per una banda, la barreja cultural que tens: d'una banda, la japonesa, i de l'altra, la colombiana. Em pregunto: ¿Aquesta combinació de cultures què ha representat per a tu? Podries una mica fer una valoració de cadascuna? Què és el que treus i aprens de cadascuna, també? Sí, vaja. Avui dia, ha representat per a

mi, per a la meva família en general, un repte molt gran de cerca d'equilibri entre, especialment, dues coses molt fonamentals d'aquestes cultures tan diferents. Una és l'estrident disciplina del japonès, que li ha generat tants èxits. I aquesta capacitat que té el llatí... És envejable això: el llatí té una capacitat enorme De funcionar molt bé en el caos. Quasi és addicte al caos. Perquè el caos li va molt bé. En el caos, es requereix improvisar, no tenir por, ser molt fort. Sembla ser que, des de la infantesa, aquestes comunitats, la nostra gent, en dic jo, va

haver d'enfrontar-se a coses molt complexes: una època molt violenta, fins i tot dels pares cap als fills, amenaces, no només de guerrilles o coses així. No. Amenaces com: "Si arribes tard, et mato a cops". I el llatí arribava tard. Això va donar una elasticitat al cervell del llatí, Que ell no ho sap, però quan surt, quan va al Japó o és a Europa, reacciona i improvisa de tal manera que realment sorprèn. Diem: "Com poden fer-ho tan bé en el caos?". La zona de confort del llatí és el caos. Però, quan no hi ha caos, el

llatí s'estressa. Quan cal complir un mètode, quan cal ser puntual, quan només s'ha de fer cas. Quan els dius: "No et matarà ningú. Només has de fer això així". Al llatí comença, de cop, a picar-li tot. Diu: "Però qui m'amenaçarà perquè faci les coses bé?". Això, és clar, és inconscient, però és envejable la capacitat que té el llatí De no ofegar-se en un got d'aigua, encara que té tendència de queixar-se molt quan és en un mar. El japonès, d'altra banda. Té una cosa que jo envejo també molt, que és el seu sentit de tribu. Els

japonesos... Ho resumeixo en una història curta. Arribo amb els meus fills al Japó. Veig dos nens jugant a l'escala mecànica, dos japonesets. Miro els meus fills i els dic: "Mireu. Mireu el que faré. Nens, fixeu-vos-hi. Keigo i David, poseu-hi atenció". I miro els nens japonesos i els dic: "Abunai yo mo sou. Abunai". "Això és perillós". "Sore wa chou dame sho". "No ho podeu fer". I els nens japonesos, automàticament, fan així a les escales, arriben al final de l'escala mecànica, el petit està espantat i surt corrent amb la meva veu, però el gran sap què ha

de fer. Em mira i diu: "Sumimasen". "Perdó", i se'n va. Els meus fills es van quedar astorats. "Com és possible que et facin cas, pare? Els coneixes?". "No, no els conec". "I per què et fan cas?". "Perquè soc un adult". "Com? No ho entenc. Per què?". "Perquè, al Japó, qualsevol infant pot ser renyat per qualsevol adult perquè són tots els nostres fills. És més, jo els he d'esbroncar...". Com ho diem? "Renyar", "esbroncar", veritat? "Perquè, si no, soc un adult irresponsable. Si veig un infant fent una cosa indeguda i no li crido l'atenció, no estic complint

un sentit comú del Japó, així que els renyo". "I què t'ha dit?". "M'ha demanat perdó i se n'ha anat". I els meus fills van dir: "Ostres! Com pot ser?". Jo estava molt feliç que els meus fills, que han crescut a Llatinoamèrica, Que són colombians, encara que el gran va néixer al Japó, però són colombians, veiessin aquest exemple. "Mireu". Els vaig dir: "Amb això apreneu una lliçó important". L'únic que van aprendre va ser a dir-me: "Pare, mira aquests nens, renya'ls. Esbronca'ls també". "Pare, mira. Mira aquell què fa". "I per què et fan cas?". Els vaig dir:

"Per què em fa cas la canalla japonesa? Perquè els únics nens que en aquest país no em farien cas sou vosaltres, que sí que sou els meus fills". Perquè són llatins i, vaja, estan acostumats al caos. "M'ha esbroncat, però a la tercera li faig cas, vaig al límit, porto el pare fins al límit i torno, ja sé gestionar molt bé aquest límit". Però al Japó tenen aquesta capacitat del sentit de tribu. Un veí em va esbroncar, em va renyar molt. Jo ho vaig dir al meu pare i el meu pare va sortir i li va

donar les gràcies. Va dir: "Ell és el teu pare". I jo: "El veí és el meu pare?". "Quan jo no hi soc, ell és el teu pare. I la senyora del davant, el mestre i tothom té autoritat perquè sou els nostres fills". Aquest sentit de tribu dels japonesos, que es connecta amb no llençar cap paper a terra, Amb deixar els banys públics nets per al següent... Aquest sentit de tribu és envejable. Ara, els dos en extrem generen patologies fortes, també, i conseqüències de vegades nefastes, com el suïcidi o l'homicidi. Per això, la cerca de l'equilibri

és la meva conclusió, Franz, quant a aquestes dues cultures. Hola, Yokoi. Soc en Jesús. T'he sentit en alguna xerrada parlar sobre els conceptes d' ikigai i shimei . M'agradaria que n'expliquessis el significat i que ens en donessis algun exemple. Moltes gràcies. Gràcies, Jesús. Sí. Ikigai i shimei . Bé, shimei és el propòsit de la vida, el que venim a fer a aquest món. Parla de fer. Una de les conclusions del shimei més important és que té a veure amb l'ésser humà. Amb el servei als altres. En

el procés del shimei , de vegades diem: "No m'interessa l'ésser humà. M'interessen les tortugues, vull salvar les tortugues. Les tortugues són més boniques que l'ésser humà. Són inofensives, les salvaré". Però, sempre, quan anem avançant, diem: "Bé, necessito més éssers humans per salvar més tortugues. Necessito l'ésser humà". I és bonic, perquè algú deia, parlant de defensar la fauna i la natura: "Yokoi, però si esborréssim l'ésser humà de la Terra, floriria tot. S'acabarien tots els problemes del món". Sí, però qui donaria aquesta notícia? Qui faria poesia sobre això? Qui veuria la primavera? Qui ens ensenyaria a

sospirar i a veure la bellesa de...? Els dinosaures ja van tenir el seu moment. Van ser protagonistes. Ara ho som nosaltres. Encara que som un problema, alhora som una de les millors solucions també per a moltes situacions. Això és el shimei . El món del shimei és molt interessant. Ara hi ha el concepte d' ikigai . L' ikigai no té a veure amb l'altre, sinó amb mi. L' ikigai és una cosa interna. Un exemple senzill és que, si jo tinc un shimei definit, un propòsit de vida definit, es

pot truncar si hi ha un accident, si resulto pres per alguna raó I, aleshores, ja no puc anar a salvar les tortugues. Un propòsit es pot truncar: si perdo les mans, aleshores, l'he de canviar. Però l' ikigai no es trunca per res. Si resulto pres, allà floreix també l' ikigai . Si perdo les mans, floreix encara més. L' ikigai és una cosa que ve de dins, és de dins. Per això, una de les traduccions és "sentit de vida". Jo, quan parlo d' ikigai o de shimei , dic: "Són en japonès, però no vol

dir que siguin japonesos". És com el cinquè sabor, l' umami . Li van posar umami , però no se'l van inventar els japonesos. Només li van posar aquest nom, que va agradar, i així el van batejar. Però amb l' ikigai i el shimei és igual. Són a tot arreu. Vaig créixer amb un avi colombià, un paisa. És a dir, d'aquella zona on tenen un accent molt peculiar i homes de negocis. Aleshores, ell sempre parlava molt i deia una frase fascinant, el meu avi. Tots a la família, quan parlem de l'avi, podem

repetir la frase de l'avi. Ell ho deia amb accent colombià: "No, germà. A aquest preu que l'hi dono, això és un regal. Encara més, emporti-s'ho. Si no li agrada, no m'ho paga. Vinga, emporti-s'ho, tingui". I així venia ell les coses. És a dir: "Emporti-s'ho, que jo estic segur que li agradarà. Si no, no m'ho paga". Aquesta seguretat, és clar, generava estrès a la meva àvia. Deia: "L'hi robaran". Però ell tenia una seguretat i ho venia. Era un home comerciant, diferent del meu pare, japonès, un home d'empresa. El meu avi era un comerciant. Va acabar enllitat

per un càncer. Vaig viatjar des del Japó amb 16 anys per visitar l'avi al seu llit. Ja els havien dit a l'hospital: "Portin-lo a casa perquè mori, que se'n vagi amb els seus familiars". Jo vaig anar a Colòmbia amb 16 anys a veure l'avi i l'àvia em va explicar: "Què et sembla el que m'ha fet en Jaime?". Jaime Gómez, el meu avi. "Què ha fet, àvia?". M'ha dit: "Planxa'm totes les camises i els pantalons i penja'ls allà davant, si us plau. Els vull veure". Aleshores, li vam planxar totes les camises i els pantalons. Cada dia,

venien moltes persones a visitar-lo, Perquè ell va influir en molta gent i em deien... Eren cinc persones, de vegades deu, que a diari tocava rebre perquè a l'avi el coneixia molta gent. Tothom venia a desitjar-li que es millorés i es veia la tristesa en les persones en veure aquell home tan fort prostrat en un llit. Però ell els deia alguna cosa i tots s'enduien una camisa o un pantaló. La meva àvia es va apropar a la porta i va sentir la frase: "Això és un regal. I a aquest preu que l'hi dono... No, és un

regal, germà. Emporti-s'ho, emporti-s'ho". Va vendre totes les seves camises, els pantalons... I la meva àvia va dir: "Quina vergonya, Kenji. He sentit una vergonya... No hem estat tan malament a la família com per haver de vendre la roba". "I per què l'avi ho ha fet?". "Perquè ell és així". Ell va dir: "No ho faré servir més, no sortiré d'aquí. Jo ja me'n vaig. I aquestes camises? Me les he posat només una vegada. Unes són de Noruega, del Japó...". Els fills, arreu del món, li enviaven camises, al seu gust, i les va vendre totes. Va deixar

la seva tauleta de nit plena de diners perquè el seu ikigai era vendre, i no ho feia per diners. Una persona que té ikigai no pot deixar de fer el seu ikigai . Aleshores, a aquestes persones els preguntem: "Et paguen igual. Per què arribes més d'hora? Et paguen igual. Per què no surts ja?". "No, és que no puc deixar això inacabat". "Però per què?". No ho saben ni explicar, però és pel seu ikigai . Treballar amb persones que tenen ikigai és satisfactori. Perquè, òbviament, necessiten el sou, necessiten el sou,

però no ho fan per això. Ho fan pel seu ikigai . Per això, si a una àvia, amb una família que ha prosperat, li diuen: "Àvia, ja no cal que cuinis, ja no has de fer el cafè ni res", L'àvia diu: "No, perquè em moro. Si no em deixen fer el menjar, el cafè...". Realment, morirà més de pressa si li treuen el seu ikigai . Aquests són els dos conceptes, prou llargs. Resumint-ho, és una mica d' ikigai i de shimei , Jesús. Gràcies. Hola, Yokoi. Soc l'Estefanía Gómez, com el teu avi,

i també soc de Llatinoamèrica. He notat que, com a tu, em fascina el concepte de la felicitat. M'agradaria saber si ens pots donar un concepte de què és la felicitat i si tens alguna història commovedora que vulguis compartir. Gràcies, Estefanía. Sí, bé. Jo aprecio els dos conceptes profundament: la felicitat i la tristesa, que sempre van de bracet. El que passa és que el que no aconsegueixo dominar és l'algorisme de les xarxes i, aleshores, sembla que sempre parli de la felicitat, però hi ha una bellesa enorme en la tristesa, en acceptar-la, en viure-la, en rebre-la. Una

nena, després de molta teràpia, de parlar molt amb el terapeuta, va aprendre, quan tenia moments de tristesa profunda, a no sortir. Perquè abans el que feia era sortir, sortir de festa, sortir de marxa, buscar algú que la tragués d'aquell entorn. Va aprendre que, quan estava trista, inclús li trucaven i li deien: "Sortim". "No, que tinc visita". "Tens visita? De qui?", "No, d'una amiga. L'amiga Tristesa em visita. I a teràpia he après que l'he de rebre i d'atendre. Així com atenc l'alegria i me'n vaig de festa i faig coses quan estic alegre, ara estic trista i

l'he de patir, perquè si me n'evadeixo, si me'n vaig de festa i obligo el meu cervell a ser feliç i li dono només dopamina, la tristesa cada vegada arribarà amb més força i serà molt perillós. Així que el millor és rebre-la i despatxar-la". Dit això, jo vaig entrar en una profunda tristesa al Japó perquè soc llatí, com haureu notat. El meu nom, la meva fisonomia... però jo soc llatí. Crec que la meva dona és més japonesa que jo. Sí, és més pragmàtica. Jo soc molt llatí, però... vaig arribar al Japó amb deu anys i era

un nen que parlava. Parlava molt. No em van reprimir per expressar el que sentia. I arribo a un lloc on no entenc res i on no m'entenen. Entro en un silenci de mesos. Mesos només observant. Un silenci profund. Després, vaig entendre l'important que va ser per mi aquest silenci, però em va fer molta pena, em va generar molta tristesa. I els altres nens, alguns, van arribar a ser cruels amb mi, assetjament escolar: "Kenji-kun nan mo wakaranai kara, hachi kumi ni". "En Kenji no entén res. Envieu-lo a la sala vuit". Jo era de la sala cinc.

Érem de la sala cinc. Existia la sala sis, però no la set. És a dir, que la vuit, vaig deduir, deu ser una manera japonesa de dir "ves a pastar fang, que no entens res". Una cosa així. Caminant per l'escola vaig descobrir que sí que existia la sala vuit. "Hachi kumi". "Sala vuit". Ho recordo fins avui. Vaig ser feliç a la sala vuit. Em vaig aturar a la porta de la sala vuit a mirar i a dir: "Aquí és on m'envien sempre que no entenc alguna cosa". I quan miro dins, hi ha una mestra amb

set alumnes, la majoria, amb síndrome de Down. Era la sala de la canalla especial. La sala vuit. Jugaven amb plastilina, amb massilla de color. Queia molta saliva als pupitres. La mestra tenia una tovallola, cadascú tenia una tovalloleta, i amb això netejava la boqueta dels nens i una per a la neteja. Em vaig quedar hipnotitzat veient l'escena i vaig sentir molta ràbia perquè vaig dir: "Ah, per això m'envien a aquesta sala". Fins això vaig tardar a entendre. "Ja sé el que em volen dir". Volia anar a pegar-los. Era tan fàcil per mi pegar-los! Lamento dir-ho, però

la falta d'educació en els nostres països fa que no dialoguem i que siguem violents, així que era molt fàcil per mi anar a pegar al nen. Però tenia una profunda debilitat per la plastilina i ells jugaven amb plastilina. I jo era en un país on no entenia res. I la mestra em va parlar pel meu nom. "Kenji-kun, nani shitteru no?". "Què fas allà?". "Haitte". "Entra". Va dir una paraula que em va enganxar. "Tetsudatte". "Ajuda'm". Jo entenia molt bé la paraula "ajuda" perquè el mestre deia a tothom: "Ajudeu en Kenji". "Kenji tetsudatte". "Ajudeu en Kenji, porteu

en Kenji, feu venir en Kenji". No entenia res. "I ara la mestra diu: 'tetsudatte', 'ajuda'm'? Però jo per a què serveixo al Japó? No serveixo per a res. No ho entenc. En què la puc ajudar?". I em va dir: "Seu aquí i no deixis que en Kaoru mengi la plastilina". Un nen que es deia Kaoru feia un panet i hi havia un moment en què s'hipnotitzava amb el seu propi pa i se'l volia menjar, i jo: "Para, no és per menjar". I ell em mirava i continuava jugant. Feia cas, però calia despertar-lo de la seva

hipnosi perquè s'enamorava del seu propi pa. I això passava cada tres o quatre minuts. La mestra, de vegades, havia d'anar a treure-l'hi, Però ara hi era jo. "Que fàcil la tasca. Jugar amb plastilina, cuidar en Kaoru i ja està". Van passar minuts, hores, i jo vaig dir a la professora: "Em vull quedar a la sala vuit. Aquí aprenc més. Aquí aprenen els colors, just el que necessito, els nombres... I jo trigo a aprendre, però ells triguen més perquè són molt feliços i només volen jugar". Ells sí que aprenen, però cal instruir-los amb cançons, amb jocs...

I era just el que jo necessitava. A més, em sentia com un professor improvisat. Passar de no entendre res en una sala, així, mirant el sostre, tres tipus d'escriptura, a ara ser professor d'uns nens que mengen la plastilina i jo els dic que no, que cantem i, ara, els colors i una altra vegada els colors... La mestra va advocar per mi amb els altres mestres: "Deixeu-me en Kenji aquí, a la sala vuit. Ell realment aquí és funcional i va aprenent. Jo l'instrueixo". Em vaig quedar a la vuit. El que va començar com un assetjament i

que em va generar molta tristesa em va treure de la tristesa. Sala vuit. Vaig ser molt feliç a la sala vuit. També crec que, inconscientment, em va apropar a una problemàtica social que, potser, em va generar aquesta inclinació cap al que faig avui, que és el tema social. Així que no sé si serveix, però evadir-se de la tristesa, de vegades, és evadir-se de la mateixa felicitat. Cal gestionar, respectar, els dos conceptes. Hola, Yokoi. Et volia preguntar quina importància té l'educació per tu i per al desenvolupament de les persones. Recorda'm el nom. Perdona. -Mauro. -Quina edat

tens, Mauro? -Setze. -Setze. Gràcies, Mauro. Mauro, jo estic molt sorprès positivament pel que passa amb l'educació actual, perquè parlo amb els meus fills i hi ha una cosa dins meu... En realitat, és algú dins meu, que no estima gaire els meus fills, i és el Kenji de la infantesa. Jo adoro els meus fills, però el meu nen interior els odia una mica. Perquè el meu nen interior no entén per què tenen tantes facilitats mentre que ell no en va tenir. "¿Per què ens van obligar a llegir, Ens van obligar a escriure, ens van obligar a

l'educació... i ara ells tenen l'opció de què volen estudiar, si volen començar a llegir, si no, que escullin el llibre que volen llegir...?". I això molesta el meu nen interior. Però, quan parlo amb els meus fills, saben molt més del que jo sabia a la mateixa edat i això m'impressiona moltíssim. Quan els pregunto: "Però per què saps això? On ho has llegit?". "No, ho vaig sentir a dir a un professor que és YouTuber, un mestre que és TikToker". "Per què saps tant de química? Per què et va bé la química?". "Ah, és que segueixo...". Hi

ha un home fascinant que segueixo amb els meus fills. Jasantaolalla. Jasantaolalla. Ell és científic i tracta tots aquests temes. Però la manera en què els tracta, de dir: "Què passaria si Superman corre a aquesta velocitat i intenta detenir un tren?". Aleshores, és clar, enganxa el jovent. El meu fill sap tota aquesta terminologia. Això repercuteix en les bones qualificacions i, a més, en el criteri propi, Perquè ja puc parlar amb els meus fills de capitalisme, socialisme, feminisme, comunisme, cristianisme i tots els "-ismes", i ja tenen el seu punt de vista, però també tenen criteri propi gràcies

a les xarxes socials. És increïble el que passa a l'educació actual. Jo vaig arribar al Japó i no hi havia lectures en castellà, tot era en japonès. Aleshores, vaig començar a llegir els llibres que hi havia a casa. Stephen King. Vaig llegir Isabel Allende. Si hagués crescut a Colòmbia, no els hauria llegit. Però era l'únic que la meva mare tenia i vaig llegir tots aquests llibres. Quan no n'hi havia més: "Hi ha una llatina que viu a no sé quantes estacions i té llibres. Porta-li aquests i feu un intercanvi", com si fossin tresors. Viatjar hores

i intercanviar llibres. Vam descobrir una llibreria hispana a Ochanomizu, a Tokio. Calia anar-hi, demanar els llibres i esperar tres mesos que t'arribessin per correu. Quan arribaven, apreuar la lectura, és a dir, no llegir-lo tot, perquè s'acaba i et quedes un altre cop... Imagineu-vos-ho: "Llegiré només un capítol al tren, en uns dies llegiré l'altre. El rellegeixo i en trec conclusions que ni l'autor s'imagina". Per la fam que jo tenia de lectura al Japó. Aleshores, crec que són dos escenaris increïbles que demostren que l'ésser humà amb molta fam creix, però quan hi ha tantes opcions també és

fascinant. Així que és una generació que m'impressiona molt i m'agrada cap on va l'educació. M'agrada molt. Va ser més fàcil per a mi, Mauro. Va ser molt més fàcil per a mi que per a tu Perquè jo només tenia una opció. Només una opció. Ser traductor i estudiar humanitats, res més. "Què vol fer en Kenji?". "Això". "I per què?". "Sent una passió profunda perquè només hi ha això". És més difícil per al Mauro. Quan els hi mostren tantes, és molt difícil. El cervell pateix i l'adult és molt cruel. Diu: "Mira, jo només tenia això i

ho vaig fer. Com no has de poder amb tot el que et donem?". Doncs això és el difícil. És increïble, però quan anem a la nevera, si només hi ha una salsitxa i uns ous, endevineu què menjarem. Farem un plat... Però, quan la nevera és plena, el cervell pateix tant que, fins i tot tenint gana, l'ansietat ens la treu i diem: "No ho sé. És que no sé què menjar perquè és plena". Vosaltres sou d'una època en què tenim la nevera plena d'opcions i per això ho teniu difícil. Els meus fills, el Mauro, ho tenen

molt difícil. No penseu que és anormal o que és de desagraït no saber ni què estudiar. És normal. És molt difícil, aquesta època, però, vaja, és el que hi ha. També té la seva part fascinant, com he dit al principi. Hi ha mestres que ens marquen de per vida. És una vocació meravellosa. Per començar, la mestra de la sala vuit. Després hi havia el professor d'Anglès. En Saito Satoshi... Umemiya. En realitat, el mestre... Bé, estudiar anglès era crític. Per al japonès és molt difícil estudiar anglès Perquè el japonès és com el castellà. Quant a la

pronunciació, és pla: "Arigato", "sayonara". Però l'anglès, no. Que faci la llengua així: "Banana", no, no, no. "Banana". Ah. Aleshores, porten un nadiu de sala a sala perquè tothom miri com ho fa la llengua, a dibuixar-la per poder... Però el mestre d'Anglès japonès era, per mi, tràgic de veure perquè jo no parlava japonès, només parlava castellà, I ara havia d'aprendre anglès en japonès. Jo ho veia i deia: "No, ara ve la confusió de la meva vida". Però, casualment, ell era disruptiu, és a dir, un professor... boig? Perquè pujava al seu pupitre, a la seva taula. Hi

pujava. Un japonès no fa això mai. Ell hi pujava i cridava: "Minasan, jinsei wa subarashii". "La vida és meravellosa". I saltava i ho escrivia en anglès. Tota la classe era així. "La vida és meravellosa". Trobar-lo als passadissos era terrible perquè t'agafava: "Yokoi-kun". "Nen Yokoi". "Tsukamareta no". "T'he enxampat. La vida és meravellosa". Deies: "¿Què té de meravellós, la vida, si cal aprendre anglès en japonès i ja se m'està oblidant el castellà? No entenc japonès, encara menys aprendré anglès. Estic confós. La meva vida és trista i he d'aguantar aquest senyor cridant que la vida és meravellosa". Jo

em vaig graduar i, amb 18 anys, el vaig veure a l'estació de Nakayama. Ell em va convidar a un cafè... És que semblava llatí. "Kōhī nomi ni ikou". "Anem a prendre un cafè". Parlava i parlava, continuava igual. Jo el mirava i em sentia ja... Jo era traductor d'una institució important, em sentia com un adult, com seriós, com... De fet, quan ens vam veure, ell va cridar: "Yokoi-kun!". "Nen Yokoi, la vida és meravellosa". I jo vaig córrer a dir-li: "Calli, quina vergonya. Jo ja soc adult". Amb aquesta edat, pensem: "Jo soc adult, no soc un nen.

Parli amb duresa". Era un japonès molt diferent. Jo li vaig preguntar... Perquè vaig dir: "Potser no el veig mai més. Tinc molts plans de viatjar pel món, però em vull treure aquesta espina amb aquest professor". I l'hi vaig dir. No li vaig dir "ridícul", que això era el que pensàvem tots: "El mestre és tan ridícul...". "Nande sonna ee?". "Mestre, vostè per què era tan dinàmic?", li vaig dir. "Tan alegre. Els japonesos no són així. Els altres professors també ho veien estrany i vostè continua així". I ell, remenant el cafè, em va dir: "Himitsu nan da".

"És un secret". "Demo ore no seito janai kara, oshiete ageru". "Però com que ja no ets el meu alumne, t'ho explicaré. La meva dona, professora també. Ens vam conèixer en una convenció de mestres. La nostra passió: ensenyar. No vam voler tenir fills perquè en teníem molts cada dia per atendre. Però ella va emmalaltir de leucèmia. Jo vaig prometre quedar-me amb ella fins al final, agenollat i, fins i tot, anar-me'n amb ella". I un japonès, quan diu això, ho fa. Kamikazes, harakiri. Honor de samurai: "Moro per la causa, i aquesta causa no és una guerra. És

la meva dona. És l'amor. Moro amb ella". Però ella no li va permetre ni tan sols que es quedés agenollat. Li va dir: "Si m'estimes de debò, has d'anar a ensenyar perquè jo no puc. Soc en un llit i la meva única felicitat en aquest moment és saber que el meu marit se'n va a ensenyar la canalla. Així que dona'm l'honor de marxar d'aquesta vida sabent que estàs ensenyant". I ell li va dir: "No puc, no puc. Com t'he de deixar aquí? No puc". "Si m'estimes, ho pots fer, Saito". Aleshores, ell s'aixecava, s'eixugava les llàgrimes

i li deia: "Et demostraré que t'estimo". I se n'anava a l'escola. Arribava, em va explicar, a l'escola, a l'entrada, on tots arribàvem, Agafava aire, es netejava les llàgrimes i deia: "Chieko, et demostro que t'estimo". Entrava a ensenyar i complia la consigna de la dona, perquè li va deixar una consigna: "Somriu als nens i digue'ls que la vida és meravellosa, que la gaudeixin". Per això ho feia. Òbviament, quan em va explicar això, ja no el podia ni mirar. Jo l'havia jutjat de ridícul. Jo estava així, veient com em queien les llàgrimes, i ell em deia: "Naku

na". "No ploris. No t'ho he explicat perquè ploris. Ella ja se n'ha anat, però em va ensenyar a viure. Ella em va ensenyar que la vida es meravellosa. Per això, els mestres ho sabien i a mi sempre em van deixar fer tot aquest escàndol, perquè era una promesa que havia de complir per a la meva dona". Jo vaig demanar perdó al mestre, li vaig dir: "Gomen nasai". "Perdoni, mestre. Jo pensava que vostè era 'baka', algú ridícul, un ximple. Vostè és un heroi". Encara no l'he oblidat. De fet, el recordo sempre que passo un moment molt

difícil. Recordo el mestre i dic: "Vinga, la vida és meravellosa. Ara és quan toca demostrar-ho. Per aquells que no hi són, per aquells que han marxat". Tenim sempre persones valuoses a la nostra vida per qui cal aixecar el cap i continuar. Gràcies per recordar-m'ho. Hola, Kenji Yokoi, em dic Andrés. També, igual que tu, soc colombià, també Gómez, soc paisa. Sempre ha sigut un somni per mi veure't cara a cara, com ho estic en aquest moment. L'he complert avui, estic molt nerviós, a part que veig molt els teus vídeos, intento educar el meu fill de la

manera que tu eduques els teus. La meva pregunta és sobre el tema de la resiliència, Quines estratègies personals has tingut tu per afrontar-ho i per entendre-ho i alguna història teva pròpia que ens puguis, avui dia, explicar que t'hagi marcat la vida i coses així. Gràcies. Quina pregunta més excel·lent. Sí. És una paraula que vam aprendre a pronunciar al nostre món hispanoparlant, en castellà, "resiliència". Va adquirir una connotació més important a la pandèmia, la resiliència. Però el concepte sempre l'ha manejat l'ésser humà, i és aquesta capacitat de recuperar-se en cas de crisi. Aquesta és la quarta

vegada que visito Espanya. Puntualment, vaig a Figueres. Hi tinc un projecte perquè allà hi ha el Triangle de Dalí, i és per un tema de resiliència. És a dir, els japonesos, en veure el meu comportament, el primer que van fer va ser enviar-me al psicòleg. Jo els deia: "¿Però per què m'envieu al psicòleg si els altres nens japonesos també peguen? També es colpegen. Per què només a mi?", "Per les respostes". "Quines respostes?". "Quan preguntem a un nen japonès per què ha pegat, els japonesos abaixen el cap, ploren i diuen: 'Perdó, no sé què m'ha passat,

no ho hauria d'haver fet', però quan preguntem a en Kenji: 'Per què li has pegat?', aixeques el cap i dius: 'S'ho ha guanyat. Ell s'ho ha guanyat, s'ho ha buscat', i estàs molt feliç". És clar, jo venia d'una cultura on els adults et miraven: "Què t'ha passat a la cara, a la boca? Per què tens la cara rebentada? Per què tens la boca colpejada?". "Baralla a l'escola". "T'has barallat a l'escola?". I a Colòmbia deien: "I l'altre com ha quedat?". "L'altre? No, pitjor". "Ah, d'acord". Això és el que preocupava els adults. "No criem babaus. Que bé

que li hagis pegat. Aleshores, s'ha acabat". Imagineu-vos créixer així. Em porten al Japó i jo estic orgullós de colpejar-me amb tothom. Cap al psicòleg. I el mestre em comença a tractar. Fins avui dia, jo vaig a teràpia, és molt important per a mi. És essencial per a mi, la teràpia. Crec que els països més desenvolupats els reconec, No pels seus edificis i carreteres, sinó pel desenvolupament cognitiu dels seus ciutadans. Si es normalitza la teràpia, diem: "Soc en un país desenvolupat on les persones parlen de les seves patologies tranquil·lament". Com quan diuen... Avui ja s'ha normalitzat

dir: "Soc intolerant a la lactosa. Aquesta llet té lactosa o no?". Així, també, a poc a poc, l'ésser humà ha d'anar desenvolupant el fet de normalitzar les patologies i dir: "Jo tinc aquests problemes, aquests graus, m'altero, soc molt sensible a les emocions". Aleshores, ja els amics ho saben: "Ell crida, sí, però...", o "No l'exposem a certes situacions perquè és sensible a les emocions", o "L'altre no ho és. No és que ens odiï, és que ell riu així de poc i ja és feliç". El Japó és així i jo aprecio la teràpia per això. Però quan

el mestre, el psicòleg, em va dir: "Nande souiu koto shi?". "Per què ho has fet?". Perquè hi havia coses que jo feia que realment no tenien sentit. Addicte al caos. Veig que va tot molt bé, m'estic portant bé, tothom m'elogia i hi ha una veu dins meu que diu: "No pot ser. Cal trencar alguna cosa, tu. Quina por, passarà alguna cosa dolenta i jo no penso esperar que això passi. Trencaré alguna cosa", i generava caos. Per què soc així? Després, em sentia molt malament amb el psicòleg, plorant, també plorava molt. "Per què creus que ets

així?". La meva conclusió, Potser molt occidental, llatina, no ho sé: "Atama okashi". "Jo crec que estic boig, mestre". És el que diem, no? "Jo crec que estic boig". I el mestre va dir: "Hi ha un boig que admiro molt i respecto molt, que ha aconseguit equilibrar la seva bogeria i que té un talent increïble. Es diu Dalí". El psicòleg era el mateix mestre de manualitats, d'art, i em va presentar Dalí i els seus dibuixos. Jo m'hi vaig obsessionar perquè era una bogeria: elefants amb potes primes i llargues. Coses molt estranyes. Era com si algú expressés

tot el caos que hi havia al meu cervell i era una manera de veure l'altre dient: "No estàs boig. Això es pot pintar i es pot expressar". No vaig oblidar mai Dalí. Van passar més coses amb Dalí i, una vegada, una familiar de la meva dona em va dir: "Visc a Figueres". "Ah, sí?". "Sí". "I com és Figueres?". "És bonic, hi ha molts japonesos". "Sí? Per què?". "Venen a veure un pintor que hi té la seva casa i la gent...". "I com es diu?". "No ho sé, Kenji, però... Investiga-ho. És un senyor amb bigoti". "Té

bigoti? És Dalí". Aleshores, vam viatjar per conèixer Dalí. Hi ha fissures, fractures, en l'ésser humà. El japonès, quan cau una tassa de te, té l'oportunitat de salvar-la molt important, i és que li fa kintsugi : la torna a enganxar, i les esquerdes les aprofundeix i hi aplica or. Així, no perd una peça valuosa que va heretar de l'avi. Tothom diu: "T'ha caigut en aquesta generació". "Sí, però li he fet kintsugi ". "Ah, d'acord". I el kintsugi és: ara té unes esquerdes Que no té cap altra tassa, òbviament, però estan ressaltades amb

or. "Oh, que bonic". Això no pot ser fet expressament, ha de ser involuntari i en una tassa de valor. Això va néixer fa molts anys amb un emperador que va enviar aquest repte als seus artesans per salvar dues tassetes. Un d'ells va dir: "Ressaltem les esquerdes, les omplim d'or, perquè la vida és així, no? Senyor, no podem treure allò negatiu que passa, però ho podem ressaltar amb or". A l'home li va agradar la idea I, fins avui, existeix l'art del kintsugi . "Resiliència", per mi, és això, és no amagar les esquerdes. De primer, aprofundir-les,

és a dir, buscar els trossos i aprofundir-hi perquè no sanin en fals. Aprofundir és parlar-ne, reflexionar, buscar persones que han viscut la mateixa experiència, teràpia. Això és, finalment, també la teràpia. El terapeuta no és un mag o un místic. La gent va al terapeuta amb una mala actitud, com: "A veure, vostè què veu en mi?". Ell no sap res, què hi ha de veure? És només un estadista de patrons de comportament. Jo soc qui descobreix coses amb el terapeuta. Jo soc qui en prenc nota i dic: "I perquè pensa que faig això? I què diu

el seu estudi sobre...?". En prenc nota i ho descobreixo, aprofundeixo en les meves esquerdes, després les enganxo amb el perdó. És un procés llarg d'entendre, que el perdó em beneficia més a mi que als meus agressors. Però he de perdonar per no viure amb tota aquesta gent dins meu, com deia el poema: "La Maria vivia amb sis marits, només un era real. Maria, Maria. Però cinc eren imaginaris. La Maria vivia amb sis marits, un de real, cinc d'imaginaris. Un a la nevera, un a la rentadora, un altre al rebost, un a sota del llit". Eren

tots els homes que li havien fet mal des de la seva infantesa. I ella vivia amb ells, hi parlava, li recordaven coses i la feien plorar. I el pobre real era qui pagava les conseqüències dels altres cinc. Ningú sabia que vivia amb cinc marits fins que no els va perdonar. I perdonar-los va ser treure'ls de casa seva. Perquè el perdó fa això, allibera. Aleshores, va poder tenir la seva vida amb el seu marit real. Perquè, si no vivim, si no perdonem, dormim amb totes aquestes persones. Òbviament, això s'aplica a homes i a dones. No té

gènere, el tema del perdó, però això és la resiliència. Aprofundir les meves ferides, després perdonar i, finalment, aplicar-hi or, que és el servei, l'amor, la gràcia. Conceptes fascinants que ens fan dir: "Com que a mi m'ha passat, no permetré que a altra gent li passi. Hi vull fer alguna cosa". És aplicar or a l'esquerda. De primer, aprofundeixo la meva ferida, sano amb el perdó i ara li dono un propòsit. Això és or. Fer alguna cosa amb la meva història perquè els altres no hagin de viure el mateix o, com a mínim, se sentin acompanyats. "Jo

vaig viure el mateix i sé com és aquest procés". Una persona que ha fet kintsugi , resiliència de debò, per exemple, no parla malament del seu primer matrimoni. No sap com parlar-ne malament. El màxim que dirà és: "He après molt. Ella i jo hem après. Gràcies a aquests errors que hem comès, avui dia puc gaudir bé de la meva relació actual". Però no parla malament del passat perquè ha fet kintsugi , ho ha ressaltat amb or i està, inclús, agraït De tot aquest procés. Hola, Yokoi. Jo soc l'Alicia. Estic fascinada escoltant-te. Per començar,

et dono les gràcies per compartir tanta saviesa amb nosaltres i, també, amb les noves generacions. Et volia preguntar... T'he sentit parlar molt sobre els valors universals. A mi, com a escriptora, és una cosa que m'interessa perquè entenc que fa com de nexe, que generen vincles entre persones i entre cultures, i això és una cosa a què tu sempre dones molta importància. Et volia preguntar per què i, també, si hi ha Alguna història en concret que t'hagi servit d'inspiració en aquest sentit. Gràcies. És que són diferents. Els japonesos i els colombians són molt diferents. La seva

fesomia. Els colombians veuen els japonesos tots iguals. Diuen: "Tots són iguals". I els japonesos veuen els colombians i també diuen: "Tots tenen el nas gran, tots són iguals. Tots tenen els ulls grans". A l'inici, aquest xoc genera... Un xoc cultural, en diuen. I adversitat. Diem: "Són molt diferents". Mentre ho investiguem, diem: "No pot ser. És la mateixa gallina al Japó i la mateixa gallina a Colòmbia". Però la gallina a Colòmbia fa "quiquiriquí", oi? Aquí com fa, a Espanya? "Quiquiriquí"? Els japonesos diuen "kokkekokko". Dius: "No, una gallina no fa 'kokkekokko'. Vull anar a escoltar una gallina

japonesa, a veure si en japonès cloqueja: 'kokkekokko'". I ells sí que escolten "kokkekokko". I així. Hi ha tantes coses que diem: "Són diferents". Per ells, el semàfor... O la poma verda no és verda, és blava. Però és la mateixa poma. Per què la veuen blava? "Ao ringo". I són tantes diferències que sentim: "No, són d'un altre planeta. No ens entendrem mai, això és molt diferent". A poc a poc, m'agrada veure la vida del migrant, perquè jo visito molts països i veig migrants que: "Quant fa?". "Tres mesos i estic que em moro, ploro". "Quant fa?". "Un

any i no m'he mort, ploro menys". "Un any i mig". "I com estàs?". "Odio aquests o aquests altres. Ells em cauen bé, ells no tant...". "Dos anys". "Com va?". "Els odio a tots". "Tres anys". "Com va?". "Els estimo a tots, tots són bonics". "Quatre anys". "Cinc anys". "Com va?". "Hi ha de tot, Yokoi. Aquests són bons i aquests són dolents...". Aleshores, amb aquest procés, dius: "No hi irrompo perquè ho està vivint. Ara jura que odia aquesta nacionalitat, però d'aquí uns anys els veurem i s'adonaran Que arribarà un punt en què tots som universals i iguals".

"Ningen". Això es tradueix en "humanitat". Ens n'adonem. "Com són els japonesos?". "Diferents en això, en això... Però, si em preguntes la veritat real, són iguals". Riuen igual. Quan ploren, ploren igual. Quan fan l'amor, l'han de fer igual, no hi ha una altra manera. Quan pateixen, pateixen igual. Sí, hi ha moltes diferències, però si arriba a un punt en què neix un sol idioma, tots el parlen, el dominen bé: "Som-hi, cal salvar aquesta persona", i la salven. La humanitat, aquest llenguatge meravellós. Per això, entendre l'idioma, de vegades, és un problema. Jo vaig presentar una colombiana i

un amic japonès en el nostre procés de turisme social. Bé, ell la va conèixer fent quiropràxia, perquè resulta que era un jove que feia quiropràxia. L'assumpte és que es van conèixer pel nostre projecte, es van enamorar i es van casar. Però en Hiro, en Hirokazu, no parla castellà, no parlava bé el castellà, i l'Andrea no parlava japonès. I la gent em deia: "Kenji, però com s'entendran?". Doncs s'entenen de meravella perquè no parlen el mateix idioma. És com els meus pares. Com? Quan discuteixen, la discussió és curta. De fet, la discussió arriba a un punt en

què un diuen: "És que em fa ràbia perquè potser no m'entendrà. No puc atacar més". I l'altre diu: "Tampoc em puc defensar més", i només es miren amb molta ira, molta ràbia i, després, se'ls va passant. En una parella que té el mateix idioma, la discussió pot durar fins a les dues, tres, quatre i cinc del matí. I a aquesta hora mirar-se els dos hispanoparlants i dir: "És que parlo xinès o què? Per què no m'entens?". Inclús ja ni recorden per què es barallen. Estan cansats, ni ho saben, perquè l'idioma, de vegades, és un problema.

Hi ha un llenguatge universal millor que el nostre propi idioma, i és el somriure, i... No sé com dir-ho, però agafar-li la mà: "Vinga, que jo t'hi porto", "Vinga, jo t'ho indico". Hi ha una pel·lícula que em fascina, que es diu Un conte xinès . És argentina. És d'un xinès que arriba a l'Argentina i hi ha un argentí molt parc, de molt mal caràcter, "mala llet", en diuen, no? Però no ho pot negar, és un ésser humà. I la història que passa d'aquí cap allà és fascinant. Aquesta mena de realitats em fascina. Quan convius

amb tantes nacionalitats, comences a descobrir que qui fa mala cara potser és algú tendre per dins, i qui somriu molt potser em roba. No sabem res de les persones, així que, simplement, el millor és confiar-hi. Hi ha una altra pel·lícula boníssima que es diu Crash . Parla d'aquesta mena de situacions en què l'ésser humà és dolent en certes situacions, actua molt malament quan és a la feina, es permet no saludar, no somriure, però, de sobte, hi ha un incendi i va i és qui salva a tothom, fins al punt d'exposar-hi la vida, i et

quedes: "¿Com és que aquest home amb tanta mala llet Ha salvat tots aquests?". Perquè no ho sabem. No sabem res de ningú. Per això no és bo jutjar, perquè algú que em saluda i és molt maco, de sobte, potser no em salva mai. I l'altre, el meu veí que ni saluda, potser m'acabi salvant. No sé si anomenar-ho "principis" o "valors", però aquesta humanitat és el llenguatge per excel·lència que jo penso que començarem a fer servir tots al món. Busquem unificar monedes, com unificar... Treure visats, fronteres, però no és tan rellevant com unificar els nostres principis

universals i dir: "Ell parla el mateix llenguatge que jo, el llenguatge de la humanitat". Hola, soc l'Elisa Gómez, és un plaer coneixe't. M'agradaria preguntar-te sobre el benestar emocional perquè crec que és una cosa que ens preocupa a tots. ¿Quines serien les teves pràctiques per poder mantenir una bona salut mental? Bé, ja ho he dit moltes vegades i no me'n canso. Gràcies per la pregunta, perquè no em canso de dir: "Vaig a teràpia". La teràpia no només és asseure's davant d'una persona. Comencem a identificar els moments terapèutics. Dic: "Rebo teràpia en aquests moments. El meu cervell

vol fugir d'aquí, però en realitat vol fugir perquè viu a la zona de confort, i jo necessito ser aquí". Ho identifico i dic: "Continuo aquí amb aquestes persones que em fan patir, però en realitat és perquè és teràpia. Equilibren la meva bogeria i jo ho necessito". La teràpia... No vaig imaginar mai que un terapeuta tant important per mi fos... la meva mascota, el meu gos. Ja ho havien dit els escrits. La natura. Ja ho havien dit. El nostre contacte amb la natura. Per això els entrenen i alguns són de servei. El meu és de suport

emocional. Realment ho és perquè em centra moltíssim. Els meus fills ja són grans, es cuiden sols i ells ara em cuiden. Però tinc com un nen allà que em diu: "Ep, calma't, perquè hem d'anar a fer pipí, a fer caca, perquè m'has de treure...". És increïble com és de terapèutic aquest contacte. Fa poc vaig llegir sobre una presó Que va permetre als presos el privilegi per bon comportament de tenir un gat. A mesura que milloraven de comportament, els donaven premis per als seus gats, com joguines, millor menjar, llits... En aquesta presó es van començar a

comportar de meravella, perquè ells sentien: "Jo soc un animal, un monstre fort que no mereix que li donin res i puc fer-ho tot sol, però aquest gat és inofensiu. Ell no s'ho mereix. Per ell soc tan fort com per portar-me bé perquè el meu gat vol un ratolí de peluix i l'hi aconseguiré". I ho van aconseguir. És a dir, Va millorar el comportament de persones amb molts conflictes per uns gats als quals van permetre entrar a la presó. Ara hi ha històries i testimonis. Crec que cap aquí va la humanitat. Ja ens ho havien dit,

no? El desenvolupament d'una societat es notarà en el comportament d'ells cap als seus animals. Sembla una bogeria perquè també hi ha una cosa de: "Però són gossos. Els tracten com infants, com humans". També hi ha l'extrem. Perquè no hem d'idolatrar tampoc les mascotes fins al punt de fer-les patir per idolatrar-les. És a dir, abusem ara en altres sentits d'aquests animalets de la natura. Així que aquestes són algunes de les meves pràctiques. I anar al Japó, perquè últimament em reconeixen molt a països hispanoparlants. No hi ha cap país de Sud-Amèrica on vagi i no em diguin:

"Yokoi, Yokoi". Això deshumanitza bastant, em genera crisi i, aleshores, m'escapo al Japó. Al Japó soc un més de 120.000.000 japonesos. Tots ens assemblem. No sé qui soc jo. No, no, és mentida. Hola, Yokoi, soc la Nora. Molt de gust de saludar-te. M'està encantant conèixer la teva filosofia de vida i l'optimisme que ens trasllades. En aquest sentit, m'agradaria saber com aconsegueixes tenir aquest optimisme, inclús en situacions complicades i què ens podries dir a nosaltres per, com a mínim, intentar-ho. Aprofitant que estic preguntant, també si ens pots posar algun exemple que il·lustri, encara que ens n'has explicat

ja molts que il·lustren optimisme també i resiliència, etcètera, en aquest cas, que et centris en l'optimisme. Gràcies, Nora. M'agradaria dir que tinc algunes tècniques, que és un mètode o alguna cosa així, però crec que vaig néixer així, en el sentit que és un problema, de fet, ser tan optimista. Però la meva dona hi dona prou equilibri perquè ella és molt més realista. Jo confio, per mi, tothom és maco, meravellós: "No pot ser que ens estigui mentint", i la meva dona: "Espera, calma't". Soc molt sensible, aleshores, és una cosa bona, però també és perillós. ¿Per què,

discutint amb la meva dona, sento un abandó I una traïció terrible només per un gest o una paraula? Per què sento un...? No és tan greu, el tema, però tampoc puc negar que em dol a l'ànima i que en vull fer un drama. No vull que es burlin del meu drama o em doldrà molt més, i no puc negar que és dolor. Però per què? Anant a teràpia, descobreixo que una història que jo explicava de manera positiva, quan em deien: "Yokoi, viatges molt?". "Sí, vaig viatjar per primera vegada en avió amb sis anys, sol". Positiu.

Viatjo des dels sis anys en avió. Però quan el terapeuta em va preguntar: "I què va passar? Com va anar?". "Em van enviar de Panamà a Bogotà". "I què va passar?". "Arribava a les set. La família va pensar que era a les set del vespre i vaig arribar a les set del matí". "Què va passar?". "Tenia sis anys i em van deixar tres hores a l'aeroport perquè la família llatina pensava que era al vespre". "Tres hores, Yokoi, i què va passar?". "Em vaig quedar mirant avions". L'auxiliar de vol, l'hostessa, em va dir: "Me n'he d'anar.

Pren aquest suc i un panet". Em va deixar allà mirant els avions. "Ara et vindran a buscar". Arriben els pilots de la companyia aèria. Estan fumant, perquè en aquella època es podia fumar a qualsevol lloc. Un d'ells va tenir la grandiosa idea d'aturar-se al meu costat, treure una cigarreta i recordo fins avui el que em va dir. Jo mirava els avions, no el vaig mirar i ell va dir: "No, xinès, t'han deixat, però tot anirà bé". Colombià, ell. "Tot anirà bé. Tot anirà bé". Em va dir: "Tinc dos fills macos, rossos. D'ulls clars, perquè la

meva dona és europea. Tu combinaries perfectament enmig dels dos. Jo et cuidaré, xinet. Tot anirà bé. Jo ara responc per tu". Ens n'anem i va començar a explicar-me els lloc on viatjaríem perquè la meva família m'havia abandonat a l'aeroport. Jo estava amb sis anys així, amb un panet i un suc a la mà mirant cap endavant. Amb sis anys un ja és un nen expert, és a dir, un llatí, un nen que diu: "Mentida, mentida. Pura mentida. Ja em venen a buscar". Però al meu cervell era inevitable. El meu cervell s'imaginava jugant amb dos nens

rossos tota la vida, a Disney World, a tot arreu. Jo m'imaginava amb la meva nova vida amb aquell senyor. Tots se'n reien. Jo havia guardat aquesta història i, de fet, l'explico amb alegria, però va ser una tragèdia al meu cervell. Jo no vaig pensar mai que el cervell associa aquestes coses a situacions i a converses. I aquest pilot, desgraciat, perquè no té gràcia el que va fer, en realitat. Bé, sí, és graciós, però s'apareix una vegada i una altra a la meva vida, i jo no ho identificava. S'apareix a dir-me: "No, xinés, t'han deixat". Torna

i diu això en una conversa amb la meva dona. Sento que m'han deixat, que s'ha acabat. I el nen que ho va viure només tenia el panet i el suc. Ah, però els infants creixen. Ara soc un adult i tinc una rabieta, però d'adult. I la rabieta d'un adult és diferent de la d'un nen perquè ara em puc defensar. Una de les millors teràpies per a aquest nen és anar a menjar sol. Anar al cine sol, anar a fer karaoke sol. Això és de teràpia del Japó. "Com dius?". Si tu aconsegueixes anar a menjar sol

un bon plat, sol, és perquè és saludable, perquè t'estimes, t'aprecies, i dius: "No, estic menjant sol". Si aconsegueixes anar al cine sol, com el jovent d'avui... Els joves d'avui van al cine sols. I els adults diem: "Ai, aquest nen sol... Vinga, seu. Doneu-li crispetes o alguna cosa". No, ell està sol. El meu fill va al cine sol i té xicota. "I has anat al cine sol?". "Sí". "Però tu tens xicota". "Sí". "Per què?". "És que ella no entén 'Spiderman'. 'Spiderman' és important". Són sans emocionalment. "No vull contestar preguntes. No em puc perdre res". Vaig a

menjar sol, al cine sol, a fer karaoke sol. Un karaoke, cantar per a mi. Sense gravar, sense un "en viu". No, és per a mi. Em va costar tant aquestes tres teràpies. De fet, quan vaig anar a menjar sol un bon plat, el meu nen interior va sortir: "Què ha passat? A qui cal matar?". Perquè quan menges sol és perquè estàs molt malament. "No. De fet, estic bé". I el meu nen interior em va dir: "És per la teràpia". "Sí, mengem tu i jo". I encara em costa moltíssim. Moltíssim. Soc la generació que es va

haver de guanyar els adults, Guanyar-se el respecte dels adults. Els nostres fills són els que ens escolten dir: "No has de fer res per guanyar-te el meu respecte. Jo et respecto, t'estimo...". No han de fer res per sentir-se estimats. "Jo t'adoro, t'estimo així". Des d'això, conquerirem les diferències. Així, més o menys així, teràpies que faig. No sempre ho aconsegueixo, de vegades perdo els estreps, però com a mínim ja sé les meves dolences. Hola, Yokoi. Soc la Vanesa i tinc una pregunta. ¿Com animes les persones a desenvolupar la seva creativitat i també a buscar solucions innovadores

per al seu dia a dia? Gràcies. Quina pregunta més bonica. Crec que sempre em veig amb aquest tema parlant de combatre la vergonya. No hi ha creativitat si tinc vergonya del què diran: "Què diran si faig això? Què diran si faig allò? Què pensaran?". Això anul·la la creativitat. Jo, com tot ésser humà i com tot nen adolescent, sentia molta vergonya de tot. Això feia, m'ho van explicar, a una edat molt primerenca, que fos més maldestre. Tenia tanta por de fer soroll que feia soroll. Tenia tanta por que em caigués res que em queia, de caure

davant d'altres que queia. I un dia me'n vaig cansar i vaig dir: "Ho he d'aconseguir". I més al Japó, que és silenciós, tothom està així al tren, observant. És a dir, es ressalta el comportament en un país amb tant de silenci. I jo em vaig estressar tant que vaig fer una teràpia que no oblido mai. No sé per què la vaig fer, si ho vaig llegir o algú m'ho va dir, però vaig dir: "La pròxima vegada que caigui en públic, no m'aixecaré". "Rodaré i em rebolcaré en la meva vergonya", vaig pensar. Molt espanyol. "A rebolcar-me,

a veure si em moro d'això. No ho aguanto més. Quina pena, quina pena... Si vull tenir èxit a la vida, l'he d'abandonar, perquè em trava, m'espanto. Així que la pròxima vegada que caigui...". I ho vaig complir. A l'estació de Nakayama, vaig caure. Ja havia caigut diverses vegades i sempre: "Me n'he oblidat". Però aquell dia ho vaig recordar i vaig començar a rodar. Vaig rodar uns deu metres, potser, una cosa llarguíssima, i em vaig aixecar a mirar directament les persones que m'estiguessin veient. "És increïble, ningú ho ha vist. No sé per què tanta por si no

em veu ningú. Tanta gent i tothom...". Però, òbviament, un nen rodant tant va fer que uns japonesos s'aturessin a mirar-me així. I el vellet de la meva estació de Nakayama, el de les verdures, va sortir així a mirar-me. Jo em vaig aixecar, em vaig mirar i vaig dir: "Daijoubu desu". "Estic bé". "Daijoubu desu". I el vellet va fer així. Fins avui ho recordo. I un altre que em mirava va aplaudir i tothom, unes tres persones, em van aplaudir, i jo: "Gràcies". I me'n vaig anar. Avui rebo bastants aplaudiments, però aquest va ser el primer, Quan

vaig començar de mala manera a combatre la meva vergonya. És com un monstre que ni tan sols existeix. És a dir, de primer l'he de vèncer perquè neixi la creativitat. De fet, per això Dalí és interessant, perquè fa uns dibuixos que dius: "Ah, no. Aquest home va ser un pintor increïble", i en fa d'altres que dius: "Ui, no, però com va fer una cosa tan lletja?". Va agafar un pop i va pintar, va llançar-hi un ou i coses que dius... Va tenir molts contemporanis que deien: "Ell no és artista, simplement, està boig". Però, vaja, vergonya

no en tenia. Ell va experimentar, va experimentar, i que ha generat un turisme increïble allà i que ha arribat arreu del món, com al Japó, no ho pot negar ningú. Però cal vèncer la vergonya, la por del què diran. És increïble com això es pot dur fins a la tomba. Ens enterren amb aquest monstre si no el vencem. Hola, Yokoi. Em dic Pablo. Vaig tenir la sort de poder viure un semestre a Bogotà. Aleshores, he pogut conèixer una mica la cultura colombiana i et volia preguntar: per tu, què és l'èxit? ¿Quines eines ens podries donar

segons alguna experiència Que hagis tingut? Moltes gràcies. Gràcies. Bé, això. Això és l'èxit, és a dir, poder-se despullar davant dels altres i dir: "Són les meves vergonyes, però són meves. Això és el que hi ha". Jo, fent servir un altre exemple, crec que a l'inici vaig fracassar amb la meva dona perquè no vaig ser així. No em vaig despullar davant d'ella. Vaig voler ser molt elegant. Vaig voler ser molt seriós, fort, molt segur. La vaig voler conquerir amb molt de filtre de la meva època, que era la cara, l'actitud... Després, et vas traient la roba

a poc a poc i, aleshores, hi ha una certa decepció de l'altra banda: "No pensava que fossis així". I jo sempre deia: "És clar. No ens han ensenyat això de l'èxit, de poder emprendre i anar cap a l'èxit així, despullant-se". Jo hauria hagut de mirar la meva dona, treure-m'ho tot, quedar-me nu davant d'ella i dir-li: "Mira, això és el que hi ha. Amb el que hi ha farem alguna cosa. Ara bé, tingues en compte que fa fred a Madrid. Això no es queda així". Hauria sigut una mica vergonyós, però des d'això, des d'aquest punt, des

del que hi ha, vaig conquerint. Però quan passa el contrari, que ho venen molt avui dia: "L'èxit es conquereix. Per començar, publica fotos amb cotxes, digues que tens diners, augmenta les xifres, fes veure que sí encara que no...", i dius: "No ho sé". També ho anomenen "fum", molt de fum. En algun moment, Es veurà la realitat i el millor és començar des de baix sense perdre, òbviament, la dignitat, però començar des d'on som. Dir: "Això és el que hi ha i, amb el que hi ha, cal aconseguir-ho". En una època en què hi ha tantes

eines per a l'èxit, en què es parla tant de l'èxit, perdem l'autenticitat, allò orgànic, el fet de dir: "Bé, però això és el que hi ha. Aquesta és la meva realitat, aquesta és la veritat". Jo em sento feliç i sé que he de millorar, però és això. Això és el que soc i no taparé les meves xifres, la meva realitat, les meves vergonyes, la meva teràpia, la meva tristesa, la meva depressió, el meu dolor, els meus fracassos, La meva primera llar, els errors que vaig cometre amb el primer fill, que fins avui li demano perdó...

"Eres el conillet d'índies. No sabia ser pare. No és que tracti millor el teu germà. És que seria terrible tornar a repetir aquell tracte tan dolent". Aleshores, ell ho entén. Èxit, crec que és això. Ara tenim set de veure gent autèntica, real. M'agraden els bons negocis d'aliments, de menjar. Hi ha llocs on arribes i dius: "Que bé, que ben organitzat, net, tot molt bé, perfecte". I dius: "Vaja, està massa net, Massa perfecte". I quan et serveixen, dius: "No ho sé". N'hi ha d'altres que potser no són tan nets, no estan bruts, però no són tan

brillants, i dius: "Quina delícia menjar aquí. Et recomano aquest lloc. No et sorprenguis quan hi arribis. No és una gran cosa, però és deliciós el que hi serveixen". Aleshores, tenir coherència és essencial en el camí a l'èxit. Hola, Yokoi. Em dic Briana. És un plaer ser aquí, compartint sabers amb vostè. La meva pregunta és... Amb tota probabilitat, li queden moltíssims anys més d'experiència, aprenentatge i lliçons, però la pregunta és: fins avui dia, el moment present, quina és la lliçó més important? O, d'una altra manera, ¿quin és o quins són els aprenentatges més importants que ha

tingut a la seva vida? Gràcies. Fins aquest moment, la gràcia. Hi ha el perdó, que és meravellós, però després hi ha la gràcia. La gràcia és... donar coses a qui no ho mereix. Aleshores, és un risc alt. Donar coses a qui no ho mereix. Però, per alguna raó, sento que és una de les lliçons més importants que vull transmetre als meus fills. Saber defensar els seus drets. Saber parlar, expressar-se de manera clara, no confondre les persones. Respectar les opinions dels altres, saber estimar, perdonar... però, sobretot, tenir gràcia. I no sé ni què dir als meus

fills per explicar-los la gràcia. "Però què és això, pare?. "És donar coses qui no ho mereix". "Què vols dir?". És que quan donem coses a qui no ho mereix, potser aquesta persona se n'aprofita, perquè no ho mereix. Ni tan sols ho està demanant. I jo l'hi dono. Potser el que fa és abusar, però hi ha molts casos en què la persona rep un impacte tan fort per la gràcia que canvia, és a dir, no pot tornar a ser el mateix. "Em va tractar malament i jo el vaig tractar bé. Em va tractar mal i jo

li vaig somriure". "No puc, no vull". "Però jo sí que puc per vostè i vull. Calmaré la situació i l'abraçaré. Esperi". Exemples senzills com... Els miserables. Un capellà allotja un pres, un fugitiu. Un reu fugitiu, l'allotja. Li dona menjar, el tracta com si fos un fill. Les monges li diuen: "Pare, ens robarà, ens pot matar". "No, no, jo ja sé què faig". El tracta com un fill. El reu no ho pot creure: tant d'afecte, tanta estima... Però, de nit, no aguanta la natura salvatge de la seva vida I s'endú tota la plata, els utensilis... Ho

fica en una bossa i s'escapa. L'enxampen amb tot això i el porten davant del capellà i diuen: "Aquest boig diu que vostè li ha regalat aquestes coses de plata, aquest lladre pocavergonya. Però això no pot ser seu". El capellà el mira i diu: "T'has oblidat dels canelobres". Treu dues coses més de plata i els hi dona. És a dir, absurd. Les monges miren el capellà. El lladre diu: "Sí, ho veu? No era mentida, ell m'ho ha regalat", i s'escapa. Però alguna cosa passa al cervell d'aquest lladre que no pot tornar a robar. No pot. No

pot tornar a fer res dolent. No pot. Això absurd que va fer el capellà, aquest acte de gràcia, fa que l'home no pugui robar i comença a donar-hi voltes. Tantes voltes que comença a estudiar, a llegir, a millorar, a entendre la vida. Finalment, canvia de vida. Es fa... crec que alcalde. Sí, una mena d'alcalde d'una ciutat, però aquell policia sempre el busca i el descobreix: "Ell era un reu i el vaig deixar anar", i el comença a buscar. En fi, Els miserables , el llibre de Victor Hugo, les pel·lícules, mireu-les. Però aquesta gràcia que

transforma, no sé com explicar-ho, no la tinc ni de bon tros. De vegades, ho sembla i dius: "Ho puc fer". Però com m'agradaria que els meus fills la tinguessin! La tenen molt més que jo. És bonic de veure en els fills. De vegades, són més tolerants, més amables. Però em sembla una ensenyança fascinant, això de la gràcia, sense donar-li una connotació política ni religiosa, sinó com un tret. Si és diví, potser és allà, Potser està a l'abast de la nostra humanitat.

V. Completa. El lenguaje que une a la humanidad. Yokoi Kenji, trabajador social y conferenciante