Moltes gràcies. Com anem? És un plaer.
Ah, m'asseuré. El que vinc a explicar-vos no és divertit i crec que tampoc és inspirador, però no conec cap altra forma de pujar a l'escenari si no és per parlar de l'atzar, de l'arbitrarietat i sobretot d'una cosa que em fa ballar el cap des de fa gairebé 30 anys. Ara sabran per què a mi la vida em va canviar per complet el 14 de novembre del 1995.
Mai he explicat això a dalt d'un escenari com ho explicaré avui, així que tampoc sé quant durarà. Sé que els productors m'ho permeten. "Si és curt, és curt.
Si és llarg, és llarg". Però també els vaig dir que vaig canviar de tema. No pensava parlar d'això.
Hi ha una cosa que no puc fer des de fa gairebé 30 anys, que és pujar a un cotxe pel costat del volant. Puc anar de copilot, puc anar a la part del darrere, però no puc anar al volant, ni tan sols amb el cotxe apagat. No puc asseure'm on està el volant.
El 14 de novembre de l'any 1995, cap a les tres de la tarda, vaig anar per última vegada en un cotxe davant del volant. Vaig fer marxa enrere per sortir al carrer i vaig matar, sense voler, la filla de tres anys de la meva germana, la Rebeca. Entre el cop sec que vaig sentir, implacable, i la certesa, 10 segons després, que en realitat havia xocat contra un tronc.
. . Ho dic ara perquè respireu, perquè no vull jugar amb un parany literari.
Durant aquests 10 segons, van transcórrer els 10 segons més llargs de tota la meva vida. I tot el que explicaré avui aquí transcorre durant els 10 segons en què vaig creure que havia matat la meva neboda de tres anys. Era el 14 de novembre de l'any 1995, l'aniversari de la meva àvia paterna.
Per això recordo la data tan clarament. Estàvem celebrant l'aniversari amb un rostit a la hisenda, una casa de camp molt gran a la ciutat de Mercedes, província de Buenos Aires, la meva àvia, la de l'aniversari, el meu pare, Roberto, la meva mare, Chichita, la meva germana, Florencia, el seu marit i el meu cunyat, el negre Sánchez, i la petita Rebeca. A les tres de la tarda en punt, ja fèiem la sobretaula, li demano al meu pare que em deixi el cotxe per anar a lliurar una entrevista al diari.
Pujo al cotxe, l'encenc, miro pel retrovisor per si hi havien gossos, gats o nens al darrere i, aleshores, faig marxa enrere per sortir al carrer i, de sobte, immediatament, no havia fet ni 10 metres marxa enrere i sento un cop sec, crac! , contra la part posterior del cotxe, i el món s'atura per sempre. Em quedo aferrat al volant i veig.
. . Davant, hi ha la taula, amb la família fent la sobretaula, jo veig la meva família fent la sobretaula, i la meva germana és la primera a aixecar-se cridant el nom de la seva filla.
"Rebeca! ". Immediatament, la meva mare s'aixeca i, amb la veu de la meva mare, diu: "L'ha atropellada, l'ha atropellada!
". I jo estic així al volant i sé, fefaentment, perquè ho va dir la meva germana, perquè ho va confirmar la meva mare, sé fefaentment que acabo de matar la Rebeca, la meva neboda de tres anys, la meva fillola, la primera neta de la meva mare, la primera neta del meu pare, la primera filla de la meva germana. Ho sé, el meu cervell ho entén d'aquesta manera.
Ho repetiré perquè no quedin dubtes: vaig xocar contra un tronc, la nena feia la migdiada a dins de casa. Vull que ho sapigueu perquè no és una tragèdia això que estic explicant. És un trauma, no pas una tragèdia.
I el trauma pot ocórrer fins i tot sense tragèdia. Jo tinc les mans aferrades al volant i el meu cervell confirma que la meva neboda acaba de morir perquè la meva germana va dir "Rebeca! ", la meva mare va dir "L'ha atropellada!
" i perquè el soroll que jo havia sentit era un soroll terminal, crac! , i després, crac, crac, crac. .
. Una persona no sobreviu després d'aquest soroll. Miro la meva mare, que continua aixecada dient: "L'ha atropellada!
", i penso en aquesta frase. Amb aquesta frase, no només està dient: "He perdut la meva neta". La meva mare també està dient: "No ets el fill que jo em pensava".
La meva mare, la Chichita Casciari. Una dona que, quan vaig néixer, va decidir que jo era un nen prodigi. Ho va decidir.
No hi havia cap prova. "És un geni! ".
Va començar a dir que era un geni des que tenia quatre mesos. I jo era un idiota grassonet. No tenia res de bo.
L'única cosa bona que tenia és que havia après a llegir i a escriure molt aviat, i escrivia poesies. Poesies, des dels sis anys, que amagava al doble fons de la tauleta de nit, perquè el meu pare, en Roberto Casciari, no sospités que jo era homosexual. Jo amagava les poesies perquè, als anys setanta, quan uns pares veien el seu fill baró escrivint poesies, li deien: "Marieta, marieta!
". Així que jo amagava les poesies i la meva mare, que em creia un geni, quan jo era a l'escola, buscava en el doble fons de la tauleta de nit aquestes poesies i, quan en veia una de nova, la mostrava a les seves amigues. "És un geni!
És un geni, un nen prodigi! ". La meva mare em feia passar molta vergonya, pel que pensava de mi i per la seva veu.
"Hernán! Ja han vist els teus amiguets la bella poesia que vas escriure? ".
I jo em moria de vergonya. La veu de la meva mare. El pitjor que et pot tocar en la infància és una mare extravertida.
És un espant. Jo admirava les mares que tenien els meus amics. Quan jo anava a casa dels meus amics, les mares deixaven la safata amb el ColaCao i fotien el camp, com Déu mana, sense interactuar.
La meva mare, no. La meva mare deixava la safata amb la llet amb xocolata i parlava amb els meus amics. "L'Hernán ja es neteja el cul al bidet!
". Quina vergonya! Però, al mateix temps, la sensació d'amor.
Al mateix temps. Vaig viure amb vergonya. Per la veu de la meva mare, per allò que pensava de mi.
Vaig créixer, vaig anar a viure a altres països. M'empaitava la vergonya de la meva mare. Fins que un dia, vaig tenir una filla.
Quan aquesta filla va fer sis, set anys, jo recordava les meves poesies dels sis, set anys. I de la meva mare també vaig saber que darrere de l'enuig que em provocava, de la vergonya que em feia que ella llegís les meves poesies dolentes i digués a les seves amigues que jo era un geni, darrere de tota aquesta ràbia, jo crec que, per alguna raó, jo sabia que, a casa meva, algú em llegia. Que hi havia algú al món que, malgrat tot, sempre, sempre confiaria en mi.
Fins que vaig escoltar: "L'ha atropellada! L'ha atropellada! ".
No va dir: "L'has atropellada! ". No m'ho va dir a mi, li ho va dir al món.
En aquesta frase, quan jo vaig fer marxa enrere i vaig matar sense voler a la filla de la meva germana, ella no va dir: "L'has atropellada! ", va dir: "L'ha atropellada! ".
No va dir res més. I jo ho vaig saber aferrat al volant. Ho vaig saber.
Vaig saber que la meva vida ja no era. Que la meva vida, tal com estava transcorrent, havia arribat al final. Vaig saber que la meva neboda de tres anys era morta a la part de darrere del cotxe, que, quan jo vaig mirar pel retrovisor, no la vaig veure perquè, segurament, ella devia estar asseguda jugant a l'herba amb una filera de formigues o buscant un trèvol de quatre fulles.
Possiblement, jo no hauria pogut veure-la mai, vaig pensar. I vaig pensar: "He matat la Rebeca. He matat la llum d'aquesta família.
Tres anys, la Rebeca. He matat la primera neta d'en Roberto i la Chichita, la primera filla de la Florencia, la meva germana, i del que era el meu amic i després el meu cunyat, el negre Sánchez". I va ser el primer que vaig pensar quan tots es van aixecar de la taula i van arrencar a córrer cap a mi.
No cap a mi. Van arrencar a córrer per arribar a la part del darrere del cotxe i veure el cos sense vida de la nena. Quan van arrencar a córrer, el primer que vaig pensar, aferrat al volant.
. . Havien passat només dos segons dels 10 segons que us narraré.
Només dos. Aferrat al volant, vaig pensar: "Ai, tant de bo que el negre em mati". El negre és el meu cunyat, el negre Sánchez, el que venia corrent.
"Tant de bo que sigui tan gran la seva alienació de pare que, quan arribi a la part del darrere del cotxe i vegi l'estropell de la filla morta, tant de bo que em tregui del cotxe per la finestreta, sense obrir la porta, i que em llenci a terra i em comenci a colpir, pam! ". No per mala persona, sinó per alienació, per emoció violenta.
"Tant de bo que el negre. . .
", pensava jo, aferrat al volant, ". . .
em colpegi, em colpegi". I jo pensava: "Jo restaria quiet i boca amunt, mirant al cel, i em deixaria colpir, perquè preferiria que el negre em matés i no haver de suïcidar-me jo sol a casa aquella nit". Això vaig pensar.
El negre Sánchez. El meu amic, el negre Sánchez, havia perdut la seva filla. Quatre anys abans, el negre Sánchez no era família meva.
Era una llegenda urbana al meu poble. Tristament cèlebre, el negre Sánchez. Jo en tenia 18, en aquell moment, i ell en tindria 20, 21, i ja deien d'ell el pitjor: que havia matat un policia donant-li puntades al cap, que, quan et pegava, no et deixava blaus, et deixava un encefalograma pla.
El negre Sánchez era d'aquestes persones que, de nit, caminaven pel poble i les dones canviaven de vorera. Jo no el coneixia, era una llegenda. I, un dia, va sonar el telèfon de casa meva i vaig sentir: "Hola, soc Pablo Sánchez.
Tu ets en Casciari? Ens hem de veure". Ell, 21.
Jo, 18. "Vaig cap a casa teva, prepara't". Així era el negre Sánchez.
El vaig veure arribar, jo estava a la vorera de casa meva. Es va asseure al meu costat, em va dir que havia sigut dolent amb moltíssima gent i que volia escriure 100 cartes, em va dir, demanant perdó a les 100 persones que havia tractat malament. Però ell feia moltes faltes d'ortografia, em va dir, i com que sabia que jo escrivia al diari, al diari del meu poble, volia que jo corregís les faltes d'ortografia.
"Perquè aquestes 100 cartes de perdó", em va dir, "seran la meva biografia". Jo el mirava i em deia: "Aquest no és un bandarra, un delinqüent". Un delinqüent no té idees literàries tan brillants.
I vam estar parlant, recordo, a la vorera de casa meva. Jo no podia creure, d'una banda, que estigués parlant amb la llegenda, amb el tristament cèlebre, però tampoc podia entendre que aquest personatge no fora en absolut allò que pensaven al poble. Era un noi jove cansat de la seva fama de busca-raons.
Ningú l'estimava, però ell volia ser estimat. Volia canviar la seva vida. I el vaig fer entrar a casa.
No hi eren els meus pares. Mai hauria convidat a casa meva un dimecres a la tarda al negre Sánchez amb els meus pares allà. Sí que hi era la meva germaneta, la Florencia, de 15 anys, estudiant solfeig al menjador.
En aquella època, ella m'odiava, a mi i a tots els meus amics. I jo vaig fer entrar al negre Sánchez per portar-lo a l'habitació, però el negre Sánchez, quan va entrar, va sentir el so del piano al menjador i hi va entrar. Jo vaig tancar els ulls dient: "Ai, no, quina mala idea ficar l'assassí del poble a casa quan la meva germana està tocant el piano".
La meva germana va sentir, va ensumar presències, va deixar de tocar, es va girar, ens va veure drets a mi i al negre Sánchez i va dir el que deia sempre quan jo entrava amb els meus amics. "Marxeu d'aquí, idiotes, que estic estudiant! Aneu-vos-en!
", va dir la meva germana, de 15 anys, i jo de nou vaig tancar els ulls: "No, al negre Sánchez no. Ningú li diu això". Per molt menys, el negre Sánchez havia deixat paralítica a un munt de gent.
El negre Sánchez va mirar la meva germana. La meva germana va mirar al negre Sánchez. Jo estava al mig.
La línia recta de les seves mirades va fer un silenci en tot el poble. El negre, mirant la meva germana, li va dir: "Com et dius? ".
I la meva germana, la rebel, va abaixar la vista i va dir: "Florencia". I el negre Sánchez va dir: "Mira, Florencia, el teu germà i jo estarem aquí al menjador, així que no pots tocar més el piano. Ara vull que t'aixequis i em preparis un te".
I la meva germana, la rebel, es va aixecar en silenci i va anar cap a la cuina. Jo el vaig mirar com dient: "Com t'ho has fet per amansir aquesta fera? ".
Dos minuts després, la meva germana va tornar amb un te calent, el va deixar a la taula del menjador i va marxar sense dir ni piu. El negre Sánchez tenia 21 anys. La meva germana, 15.
Un any després, es van casar. La meva germana estava embarassada de la Rebeca. I la Rebeca va ser la que va girar el negre Sánchez com una mitja.
I el negre Sánchez va començar a ser el pare model, la millor persona del món. I, quan la Rebeca tenia tres anys i escaig, el 14 de novembre del 1995, tots estàvem a l'aniversari de l'àvia i jo vaig fer marxa enrere. I el negre Sánchez s'anava apropant i jo vaig pensar: "Tant de bo em mati.
Tant de bo em mati perquè sap matar, perquè ja ha matat. Tant de bo em doni puntades al cap com la llegenda de la nit en què va matar un policia. Jo deixaré que em mati perquè no soc capaç de suïcidar-me sol aquesta nit a casa.
No sé matar, no sé comprar una arma, no sé ficar-hi les bales. No sabria penjar-me d'una biga, soc gras, es trencaria la biga. Tinc vertigen per llençar-me d'un cinquè pis, ni tan sols podria pujar a un cinquè pis.
No sé ficar el cap al forn, no tinc ni idea de com s'encén un forn. Tant de bo em mati perquè, si no em mata. .
. ", vaig pensar, aferrat al volant. Havien passat tres segons.
Aferrat al volant, vaig pensar: "Perquè, si el negre no em mata, jo aquesta tarda surto corrent i me'n vaig a viure a Finlàndia". Vull que escolteu perfectament el que em va passar en el moment en què vaig saber que havia matat la meva neboda. El que va passar en el moment en què el meu cervell confirmava que la meva germana perdia la seva filla, i els meus pares perdien la seva primera neta.
No vaig ser empàtic. No vaig dir: "Em poso en la pell. .
. ". No, vaig dir: "Perquè, si el negre no em mata, me'n vaig a Ezeiza, compro un passatge i me'n vaig a viure a Finlàndia.
Fujo d'aquest drama i d'aquesta família". No tenim ni idea de qui som enmig de la tragèdia. Això va ser el primer que vaig aprendre en aquests 30 anys des que va passar el que us estic explicant.
No tenim la menor idea de qui som enmig de la tragèdia. Sospitem qui podem ser. Sospitem que, si un dia s'enfonsa el Titanic i nosaltres hi anem a bord, serem aquells que ajudaran als nens i a les ancianes.
Però no ho sabem. Sospitem que serem el músic que toca el violí mentre el vaixell s'enfonsa. Sospitem.
No sabem mai qui serem. Jo vaig descobrir, al cap de tres segons, que la meva decisió era anar-me'n, escapar-me, fugir a Finlàndia. Ser xarcuter a Finlàndia, ni tan sols escriptor.
Que no em conegui ningú. Vagar amb els ulls buits pels carrers glaçats de Finlàndia, tractant d'oblidar les empremtes d'haver matat la meva neboda. Sense trucar mai als meus pares, ni a la meva germana, ni al meu amic el negre Sánchez.
Desaparèixer, que els altres diguin: "Haurà embogit, haurà mort". I jo, a Finlàndia. No sabem qui som enmig de la tragèdia.
Faig un apunt. Hi ha una pel·lícula espectacular, crec que és belga o suïssa, no ho recordo, no importa, que comença de la següent manera. Uns pares molt rossos, de vacances a l'hivern, esquiant a Suïssa amb els seus dos fills, també rossos, perfectes.
Família perfecta de gent rossa que esquia a Suïssa. Tots meravellosos, i els pares, grans esquiadors, ensenyant a esquiar als seus fills, fins que, de sobte, comença a tremolar la terra a l'estació d'esquí, tots miren cap a la dreta i una allau de neu s'acosta implacable. Tots els que hi ha a l'estació d'esquí saben que moriran immediatament.
Llavors, la mare abraça els seus dos fills, tanca els ulls esperant la mort amb ells i, immediatament, un miracle, silenci. L'allau s'atura a metres de la mort, no mor ningú i, llavors, la mare aixeca la vista per buscar els ulls del pare, i el pare corria tot sol. Gairebé estava al vestíbul de l'hotel, a 100 metres de distància, corrent tot sol.
I el pare s'atura en escoltar el silenci, es gira i es creuen les mirades de la mare, que abraçava els fills, i del pare, corrent. I les vacances tot just comencen. Ningú sap qui serà exactament enmig de la tragèdia, si el que toca el violí o el que es llença al bot salvavides per damunt dels caps dels nens i de les dones.
Jo sí que ho sé. El 14 de novembre del 1995 a les 15:05 de la tarda, jo vaig saber que era un fill de puta. Ho vaig saber.
Podeu dir-me: "Era un tronc, no va passar res". No importa. En aquell moment, tres segons després, quatre segons després, al meu cap, la mort de la meva neboda era un fet confirmat, perquè la meva germana va dir: "Rebeca!
", i perquè la meva mare, amb els seus crits de mare, va dir: "L'ha atropellada! ", no va dir: "L'has atropellada! ", va dir: "L'ha atropellada!
". Llavors, era veritat, i, llavors, també va ser veritat, i ho vull subratllar, que la meva decisió era fugir i viure sol a Finlàndia. Des de la taula, la meva mare ja corria, la meva germana corria, el negre Sánchez era qui anava més avançat.
El meu pare, no. Ni tan sols es va aixecar. Havia empal·lidit, ho vaig notar, i va començar a buscar un sifó amb la intenció de posar-li gasosa al vi.
Ho vaig veure, al cap de quatre segons: en Roberto Casciari, el meu pare, incapaç, des que jo el conec, d'enfrontar qualsevol conflicte. No la mort de la seva neta, qualsevol conflicte. El meu pare, la persona més distant i introvertida que conec, tractant de posar-li gasosa al vi, pàl·lid.
Vaig pensar, aferrat al volant, en una escena del meu pare i jo, com qui pensa per última vegada en els seus abans d'anar-se'n i desaparèixer. Sabent que me n'anava a Finlàndia, també vaig pensar en ell, en Roberto, el meu pare, admirat per silenciós. El meu pare no parlava, es movia per casa quan jo era petit.
Com els gats, que sembla que caminen en una segona capa del Photoshop. Pot haver-hi un incendi i el gat va tranquil cap a l'altre costat. Pot estar morint-se una neta i el gat busca la gasosa per posar-li al vi.
El meu pare sempre va ser així i jo sempre, des de petitó, vaig ser una mena de gos coniller cada vegada que veia al meu pare. Quan el teu pare és tan felí i ets el seu fill, et converteixes en un gos que el mira i diu: "M'estima? On s'ha ficat?
Ara ve, però ara marxa. M'està mirant". Estava obsessionat amb el meu pare quan era petit.
El meu pare tenia al seu escriptori un calaix tancat amb pany i clau. Mai deixava la clau a la vista, i jo pensava: "Aquí deu tenir tots els seus secrets. Aquí deuen estar els secrets d'en Roberto Casciari".
I una tarda de diumenge, jo era sol a casa, vaig trobar en una altra part de la casa una clau estranya, i vaig saber a l'instant que aquella era la clau del calaix secret del meu pare. I un diumenge a la tarda, quan jo tenia vuit anys, vaig obrir el calaix secret d'en Roberto i vaig trobar un munt de. .
. Jo tenia un munt d'expectatives, i es van fer realitat. Hi havia coses que jo mai havia vist.
El meu pare és gestor administratiu, sempre comptant diners que no eren seus. Hi havia un feix de bitllets, bitllets de cent mil pesos, tots ordenats en el mateix sentit, amb la flaire del Banco Provincia. Vaig estar jugant amb els bitllets.
Hi havia un cronòmetre que jo sabia que existia, un cronòmetre molt pesant, alemany, amb tres agulles. I vaig estar cronometrant. Estava avorrit, no tenia res a fer.
I ben endins, embolicades amb paper d'estrassa, hi havia sis revistes pornogràfiques, amb dones nues, però, encara més estrany, amb homes nus al damunt de les dones nues, fent acrobàcies. Almenys a mi, amb vuit anys, em semblaven acrobàcies. Aquella tarda de diumenge, vaig furtar del calaix secret del meu pare tres bitllets del feix, 300.
000 pesos, eren molts calés, i vaig endur-me dues revistes. Vaig furtar allò que abundava. El cronòmetre, no, perquè se n'hagués adonat.
Després, vaig endreçar-ho tot, vaig tancar i vaig guardar la clau. De tot això, me'n recordava, aferrat al volant, mentre mirava com el meu pare li posava gasosa al vi mentre moria la seva neta, la meva neboda. Vaig anar-me'n a l'habitació, sobretot, a mirar les revistes pornogràfiques.
Jo mai havia vist res semblant. Em van cridar molt l'atenció dues coses de les revistes. Primer, els pèls dels adults i la seva ubicació.
L'home, sobretot, tenia pèls per tot arreu. Amb vuit anys, jo era imberbe, no tenia pèls. I el porno dels setanta era tremendament pelut.
No pas com ara, que tots van depilats. Eren micos cardant, era espantós. I l'altra cosa que em va cridar l'atenció és que les lletres a dels títols i dels epígrafs de les revistes pornogràfiques, les lletres a tenien dos puntets a sobre.
Jo no sabia. . .
Eren revistes que, segurament, li havia portat d'Europa al meu pare algun amic sibarita. Devien ser revistes finlandeses, daneses. Per això els puntets sobre la a.
Jo deia: "Per què hi ha puntets sobre la a? Per què hi ha pèl aquí? ".
Se'm barreja encara avui la fascinació per la pornografia i la sintaxi, al mateix temps. I suposo que per això l'endemà, el dilluns, vaig dur-me a l'escola els 300. 000 pesos a la butxaca i les dues revistes pornogràfiques al maletí.
Segon curs. Set anys, vuit. A l'esbarjo, vaig comprar-me més entrepans dels que un grassonet pot menjar en tota la vida escolar, amb tots els diners que duia.
Entrepans, entrepans, entrepans. I, en el segon esbarjo, vaig mostrar-li al meu company de pupitre, en Juanjo Bugarín, vaig mostrar-li les revistes pornogràfiques. En Juanjo Bugarín mirava així.
Em va declarar immediatament el millor amic del món. I, en virtut d'aquesta flamant amistat, li vaig regalar al Juanjo Bugarín una de les revistes. I en Juanjo se la va endur cap a casa.
Jo vaig tornar a casa només amb una revista i 63. 000 pesos tan sols. Vam dinar, ningú va adonar-se del furt.
El meu pare no parlava. Jo tampoc hauria sabut si ell s'hagués adonat. El meu pare sempre fugia dels conflictes.
Va ser tímid i introvertit sempre. I, en un moment de la nit, mentre estàvem sopant, quan jo pensava que l'entremaliadura havia passat a la història, a dos quarts d'onze de la nit va sonar el telèfon de casa. El va agafar la meva mare.
Estàvem asseguts a la taula, el meu pare aquí, la meva mare aquí i jo aquí. I la meva mare va agafar el telèfon i jo vaig notar, vaig saber, com ho va saber el gos de Pavlov, que quelcom dolent estava passant amb mi i amb el que havia fet aquell matí. La meva mare respon.
"Hola, Mabel". En escoltar Mabel, jo vaig saber que era la mare del meu company de pupitre, en Juanjo Bugarín. La mare va començar a cridar pel telèfon i jo la sentia claríssim: "El teu fill, revista pornogràfica, Chichita!
Hi ha una cigala gegant, Chichita! ". I la meva mare va començar a obrir els ulls.
Jo sentia la mirada. Jo continuava menjant i sentia la mirada de la meva mare aquí. És clar, jo no entenia la situació.
No sabia que fos tan greu regalar-li a un nen de set anys una revista pornogràfica amb sexe explícit. No ho sabia, i tampoc comprenia la història des de la perspectiva matrimonial. Perquè aquella mirada de la Chichita al telèfon, que jo pensava que era per a mi, no era per a mi.
Era per al meu pare. El meu pare menjava una milanesa amb les orelles vermelles, com si al plat hi hagués una conversa sobre política, sobre coses serioses. I, quan la Chichita va penjar i va tornar a la taula, jo vaig fer el que feia sempre que la mare s'acostava quan jo havia fet una cagada grossa.
Vaig tancar els ulls i em vaig protegir. I com que vaig tancar els ulls i em vaig protegir, no vaig saber a qui s'adreçaven els crits de la Chichita. Jo vaig fer així i la Chichita va dir: "Et faré fer el paperot de la teva vida, tros de soca!
". Li ho deia al meu pare, i jo pensava que m'ho deia a mi. "Ara aniràs a la casa dels Bugarín i t'enduràs la maleïda revista!
". I jo pensava que m'ho deia a mi. I després vaig sentir que deia: "I, tu, idiota, l'acompanyaràs!
". Això pensava que li ho deia al meu pare. Ens vam aixecar els dos alhora amb aquesta cara.
La casa dels Bugarín quedava a dues illes de casa meva. En Roberto i jo vam fer aquests 200 metres en silenci. El meu pare no va parlar amb mi en cap moment.
No em va dir: "Però què has fet, marrec? ". Res.
Fugint del conflicte, el meu pare i jo vam anar a casa dels Bugarín un dilluns a dos quarts de dotze de la nit, a l'hivern. Mai vaig saber que l'humiliat no era jo. El càstig no l'imposava la mare al fill.
El càstig l'imposava l'esposa al marit, i qui rebia aquell càstig era un gestor administratiu de 32 anys que fugia del conflicte sempre. No he conegut mai a una persona tan tímida. Vaig conèixer prou bé el meu pare, tot i que ell no era gaire de deixar-se conèixer, i us asseguro que aquella nit va ser la més vergonyosa de tota la seva vida.
Com li va costar al pobre home trucar al timbre, era tard a la nit, a casa d'una altra gent, perquè li retornessin una revista pornogràfica amb penis així de grans en plena època de Videla, en plena dictadura. Li va costar tant parlar, demanar perdó. La mare d'en Juanjo Bugarín li va donar la revista així, sense contacte visual, i quan el meu pare va voler disculpar-se, va tancar-li la porta als nassos.
Al meu pare, que era l'home més bo del barri, va tancar-li la porta als nassos. I ens en vam tornar, caminant a les fosques pel carrer 32, el pare de 32 i el fill de vuit. La meva mare ens esperava a la cantonada de casa així, enutjada.
Semblava la silueta d'un gerro. I jo, aferrat al volant, mentre veia a en Roberto, pobret, pàl·lid, posant-li gasosa al vi perquè no sabia com reaccionar davant la mort. Jo no feia més que recordar les dues caminades.
Les dues caminades que vam fer en Roberto i jo. No me les podia treure del cap per un petit detall. Vam fer les dues caminades, la d'anada a buscar la revista i la caminada de tornada, les vam fer agafats de la mà.
I jo estava aferrat al volant i recordava quan tenia vuit anys i que la cagada més gran de la teva vida sigui furtar-li una revista al teu pare i regalar-la a un amiguet. Tenir vuit anys i que el més espantós que t'hagi passat sigui tornar amb el teu pare de la mà pel carrer a les fosques. Cinc segons havien passat.
El meu pare ja li havia posat gasosa al vi, la meva mare ja havia fet la volta a la taula, la meva germana, amb els ulls plens d'espant, havia saltat la taula i el negre Sánchez era qui més a prop del cotxe estava, i jo continuava aferrat així pensant a morir sol a Finlàndia. Pensant a buscar feina en un supermercat. Pensant si mai tornaria a escriure o no.
"Es pot tornar a escriure després de matar la teva neboda i fugir? Es pot tornar a ser feliç o intentar-ho? L'intent de ser feliç, no parlo de ser-ho, l'intent de ser feliç, és plausible?
Com serà fer l'amor després de matar la teva neboda fent marxa enrere amb el cotxe? S'apareixerà la cara de la nena de tres anys en ple orgasme per recordar-te que l'orgasme no és res que tu mereixes? Com serà Nadal a Finlàndia?
Què passarà a Finlàndia el 14 de novembre de qualsevol any posterior a 1995? Podré començar a oblidar? ".
Fixeu-vos en el fill de puta que esteu veient en aquest escenari. Vull subratllar novament la idea principal del que us estic explicant. En el meu cap, jo havia matat la meva neboda fent marxa enrere amb el cotxe, la meva neboda de tres anys, primera neta i primera filla.
I jo estava preguntant-me com seria Nadal a Finlàndia. Havien passat cinc segons, sis segons, set segons. "Tornaré a ser feliç?
". Creieu que hi ha empatia amb les persones que venen corrent de la sobretaula cap a mi? O sentiu només: "Podré tornar a ser feliç?
A escriure? Què passarà quan faci l'amor? com seran els meus orgasmes?
"? No sabem qui som enmig de la tragèdia. Van ser 10 segons espectaculars, en el sentit espantós de la paraula <i> espectacular.
</i> En aquests 10 segons, em vaig conèixer com no hagués volgut conèixer-me mai. Van ser els 10 segons més llargs de la meva vida perquè, literalment, encara que sembli fal·laç dir <i> literalment en aquest cas,</i> literalment el temps es trenca dins del teu cap i ocorren totes les coses que he anat explicant en aquesta estona. La meva mare, extravertida, no va dir: "L'has atropellada", va dir: "L'ha atropellada".
No va dir res més. El meu pare li va posar gasosa al vi sabent. .
. que tindríem un enterrament de taüt petit. La meva germana.
. . A la Florencia encara li duren els ulls espantats, i el negre Sánchez va ser el primer a arribar a la part del darrere del cotxe.
Va ser el primer que va veure que jo havia xocat contra un tronc i va dir als altres: "És un tronc, és un tronc, tot està bé". I els altres van dir: "Ah! ".
I van tornar-se a asseure a la taula i va tornar la música. El meu pare va continuar posant-li gasosa al vi. La Chichita va començar a explicar ximpleries.
Jo vaig tornar a ser un geni incomprès. Cap ni una de les persones que hi havia aquella tarda en l'aniversari de la meva àvia se'n recorda, d'això. Segons ells, no va passar res.
Jo continuava aferrat al volant, molt més que aquests 10 segons. No podia deixar anar el volant. Ningú, eh?
Ningú recorda res important d'aquella tarda. Ningú es va aixecar en plena nit els 10 anys següents, almenys una vegada al mes, cridant. Em va passar durant gairebé 10 anys, que em despertava del somni sense el final feliç del tronc.
Cridant. Va començar a anar a menys 10 anys després, quan vaig escriure la història. Escriure és meravellós en moltíssims sentits.
Un d'ells és canalitzar un trauma, posar-lo per escrit, compartir-lo amb altra gent, que el trauma no sigui només teu. Però avui dia encara em passa, eh? L'any que ve farà ja 30 anys i jo a vegades em desperto tremolant amb un fred estrany, com si visqués en un apartament a Finlàndia, amb els ulls secs de no plorar.
I em pregunto què és el que sovint em fa venir pell de gallina. I jo crec que sé què és. És la fragilitat de la pau la que a vegades no em deixa dormir.
La fragilitat, la fragilitat de la pau. Jo vaig arribar de Buenos Aires ahir, vaig deixar a la meva dona i a la meva filla petita a casa, en pau. Vaig arribar a l'hotel, em vaig trobar amb la meva filla gran, que viu aquí, entre nosaltres, en pau.
També vosaltres heu vingut aquest migdia deixant les famílies en pau a casa. I ara estem en pau, en aquest teatre. Aquesta pau és fràgil.
Sabem, d'alguna manera, que la desgràcia, aquesta àguila silenciosa, està sobrevolant el teatre. Està buscant un caparró, qualsevol, no importa. És l'atzar, és l'arbitrarietat.
Algú de nosaltres, la setmana que ve, l'any que ve, farà sense voler marxa enrere. És la fragilitat de la pau la que ens deixa, a vegades, els ulls secs de no plorar, en un apartament de Finlàndia, sospesant si no hagués estat millor haver tingut la voluntat de matar-se. Per sort, per sort, gairebé sempre és un tronc.
I, llavors, vivim en pau. Però tots sabem, enmig de les rialles, de l'amor, de les nits amb amics, del sexe, de Nadal, dels llibres, dels discos. .
. tots sabem que no sempre és un tronc. A vegades, és Finlàndia.
