Moltes gràcies. I per mi és un plaer ser aquí. Jo soc l'Emilio Duró. Soc pare, per mi és el més important. Espòs. Tinc germans. Soc empresari i, des de fa molts anys, estic intentant saber què té sentit a la vida. Tinc 64 anys. Aviat, em van anar bé els estudis. Després, me'n vaig anar al món empresarial. També vaig tenir la sort que em van anar relativament bé els èxits empresarials i, en un moment determinat de la meva vida, quan tot anava bé, quan tot em funcionava, quan pensava que la vida era meravellosa, em vaig adonar

que no era gaire feliç. Això va coincidir amb un cop a la vida. Tots tenim cops a la vida. L'Universitat Harvard diu que tenim un mínim de quatre grans cops a la vida. Doncs a mi se'm van ajuntar cops personals i vaig tenir un moment de tristesa. La vida és un codi de barres. Hi ha ratlles blanques, ratlles negres, i crec que el més important és veure com veus més blanques que negres. I, com us dic, la vida em cau i vaig començar a preguntar-me de què va això. I jo sempre em vaig dir: "Per

què vaig néixer? Vaig néixer per atzar? Havia de néixer?". I jo crec que això és el Camí de Santiago. Al Camí de Santiago, tu surts, i els que heu fet el Camí de Santiago el coneixeu, surts i hi ha gent que vol anar amb tu i tu no vols anar-hi. Hi ha gent amb qui tu vols anar, ells no volen anar amb tu. Hi ha gent que t'acompanya tot el camí. Hi ha gent que t'acompanya en petits trossets. Vosaltres avui m'esteu acompanyant en un dia del Camí de Santiago. Però, és clar, a mesura que un

es va fent gran, s'adona que arriba al final del Camí de Santiago. I jo el que tractaré avui d'explicar-vos el millor que pugui i amb el que sàpiga és el que jo crec. Quan em pregunteu coses, us diré el que he anat aprenent amb 64 anys. Segurament, si m'arribeu a preguntar això fa 20 anys, o fa 30, o fa 40, us hauria dit el contrari. I, a més, que té a veure amb el que jo anomeno l'esperança. Veureu que vivim en un món envoltat de males notícies. Vivim en un món on sembla que tot és

un desastre, en el qual hem deixat de riure. Els nens riuen 200-300 cops al dia, nosaltres no arribem a 20 al mes. Hem posat el mal humor de professió. Si rius, no treballes. Tot ha de ser científic. I jo tinc els meus dubtes. Tinc els meus dubtes perquè les coses més meravelloses de la vida crec que no es poden demostrar. I això és una mica del que m'he adonat Amb el temps: que, al final de la vida l'únic que t'importa són els éssers que has estimat, les persones que han estat al teu costat. M'adono que

la causa principal de tristesa, avui, a la vida és la solitud, és curiós. En un món com el nostre, perquè vosaltres veniu de famílies, aquí, llatines, la majoria, com jo, i nosaltres, quan estàvem tristos, què fèiem? Ens abraçàvem, ens tocàvem, ens besàvem. Ara preguntem a Google què hem de fer, o a la intel·ligència artificial. I dic: "Doncs no sé si jo estic equivocat, que podria estar-ho, O si potser tinc raó". Això és el que intentaré explicar. Hi ha un experiment que m'encanta, de la Universitat Harvard, per a mi extraordinari: s'agafen unes ratetes i es posen

en un gerro amb aigua. Una rateta de laboratori aguanta entre 13 i 15 minuts nedant abans d'ofegar-se. Al cap de 13 minuts, s'ofega. I això es fa amb moltíssimes ratetes. M'imagino que abans que s'ofeguin les salven. I a una, quan està a punt d'ofegar-se, se l'agafa i se la treu i se la deixa descansar Sobre un tamboret o una tauleta. Ella descansa, es recupera i al cap de poc temps la torno a posar. Ella torna a nedar i, quan està a punt d'ofegar-se, se la treu i se la torna a posar, i es fa així

diverses vegades. Aquesta rateta aguanta 60 hores nedant. I per què aguanta 60 hores? Perquè té l'esperança que la salvaran. Jo crec que la vida és esperança. Qui ens ha mort l'esperança? És a dir, jo crec que podem lluitar amb el dolor, però podem lluitar amb el patiment? I jo crec que sí. I a les escoles ens van ensenyar matemàtiques, física i química. ¿Algú ens va ensenyar Com superar els mals moments? Algú ens va ensenyar com viure davant de l'adversitat? Algú ens va ensenyar la humilitat i una sèrie de coses? Si voleu, us intentaré explicar el

que sigui. Aleshores, jo crec que hem comès un error seriós: el que no es pot demostrar no existeix. Tots volem dedicar-nos a les ciències i no a les lletres, però les grans preguntes de la vida, qui soc, on soc, per què soc aquí, les continuem tenint. Però jo us demano un favor: no em feu cas, jo no m'aclareixo amb la meva vida. La gent em diu: "Ets optimista?". Doncs depèn del dia. "I ets feliç?". Doncs depèn del dia. Aleshores, el meu objectiu? Doncs, l'altre dia veient un vídeo meravellós de l'Albert Espinosa, crec que l'objectiu de

la vida és anar a dormir sense por i despertar-se sense angoixes. I crec que hem aconseguit un món on tots anem angoixats. I la meva pregunta és molt simple, llegia l'altre dia en un diari. Hi havia un senyor que havia perdut un fill, i després al segon fill, amb sis anys, amb una malaltia rara. I crec que el títol era "I tu per què corres?". D'acord? I aquesta va ser la meva pregunta: "I jo per què corro?". En un moment determinat de la vida, em vaig adonar que corria, corria, però no sabia per què corria.

I crec que a vegades ens hem d'aturar a pensar per què correm. Ens passem la vida corrent sense sentit. Veia un vídeo meravellós d'en Ric Elías, que és aquell senyor que es va estavellar al riu Hudson. Ell diu que anava en un avió i, de cop i volta, el pilot veu que això s'està movent i diu: "Prepareu-vos per a l'impacte". "En aquell moment, vaig saber que em moriria. I a mesura que estàvem caient...", i us ho resumeixo molt ràpidament, "tres coses van passar per la meva ment: la primera, em vaig adonar que la vida canvia

en un instant". I d'això jo me'n vaig adonar, que jo sabia lluitar contra cops tècnics. Com lluites contra cops emocionals? Perquè lluitar contra un moment que puguis resoldre logicomatemàticament és fàcil. Com lluites amb alguna cosa que no sempre depèn de tu? Aleshores, ell diu: "En aquell moment em vaig adonar que la vida canviava en un instant i em vaig dir una cosa a mi mateix: si sortia viu, Guardaria el vi dolent i em prendria el bo". I és curiós, ens passem la vida guardant i dient "En el futur seré més feliç”. El segon, diu: "A

mesura que estàvem caient, em vaig penedir dels mals moments que havia fet passar a gent que m'estimava". "Em penedeixo del temps que he estat discutint amb gent que estimava. I si sortís viu, tinc clar que prefereixo ser feliç a tenir raó". Diu: "I, també, quan quèiem, em vaig adonar que morir no fa por, però és molt trist, és molt trist. I em vaig dir a mi mateix: 'Què és el que t'importa a la vida?'. I l'únic que m'importava és veure créixer els meus fills. Al capdavall vaig salvar la vida de miracle". És aquell famós accident.

"I, quan estava, al cap d'un mes, a la funció de teatre de la meva filleta, ella estava ballant, no és una gran ballarina, però feia el que podia, em vaig posar a plorar com un boig perquè vaig entendre el sentit de la vida. Vaig entendre que l'únic que m'importava a la vida és ser un bon pare, només volia ser bon pare". Aleshores, estic obert a les preguntes que vulgueu. Us diré el que m'hauria agradat que m'haguessin dit quan tenia 20 anys. Us intentaré transmetre la meva experiència. És la idònia? Jo crec que no, o sigui,

a la vida hi ha tantes realitats com gent que mira. "I amb això què aconsegueixes?". Doncs depèn. En uns moments, ser feliç. En altres, sobreviure i, en altres, el que puc. M'ha costat moltíssim entendre de què va això i no ho sé, però sí que tinc una cosa clara: Que no us matin el sentit de vida, d'acord? I la principal causa de la infelicitat és la solitud. La solitud, la solitud. I és increïble que a nosaltres ens vinguin a explicar els del nord com ser feliços. La Universitat Michigan va fer un estudi l'altre dia per

veure com és la gent que més èxit té a la vida i viu més. El primer és que no venen sols. I el segon, que tenen una vida social activa. És a dir, s'han gastat una fortuna per descobrir el bar i la família. Però si ho coneixem de tota la vida! Si portem tota la vida en això! Ens ho heu d'explicar a nosaltres? I per això et ve una persona amb "les dotze lleis de l'èxit", amb 18 divorcis, i et diu com ser feliç. Dic: "No em toquis". Perquè la mala sort s'enganxa, la mala sort

existeix, després us ho ensenyo. Moltíssimes gràcies. Hola, Emilio. Em dic Johana Ríos i et faré una pregunta que crec que ens passa a la majoria de la població. Acabes de dir tu que els nens riuen com centenars de vegades al dia i, no obstant això, els adults, com 20. I crec que és perquè tenim un sentiment de no arribar a tot. Vida professional, vida personal... Si dedico molt a la personal, tinc càrrec de consciència per no millorar la professional. Si dedico a la professional, tinc càrrec de consciència per no atendre la personal. Aleshores, crec que

vivim en una societat en què anem súper, súper, súper de pressa, no tenim temps ni de somriure, com tu molt bé has dit. A mi m'agradaria saber què opines sobre aquesta manera de viure tan de pressa que tenim avui dia. Crec que tens tota la raó, tota la raó en el sentit que... Per exemple, hi ha Un vídeo meravellós d'un senyor que es diu Tal Ben-Shahar, professor de la Universitat Harvard, que és sobre felicitat i és molt curiós. I, aleshores, ell pregunta a mares i a pares què és el que més estimen. En aquest cas,

va fer per a mares i van dir: "Als meus fills". És curiós, i això ho diríem tots els que tenim fills. I s'adona que quan estan amb ells no són feliços. I per què? Doncs és molt simple. Si poso una cançó que t'agrada, li posaries un 10. Si li poso una altra cançó que t'agrada, un altre 10. Però si poses les dues cançons alhora, què tens? Un estrès insuportable. Aquesta és la vida moderna. Si tu estàs cuinant, ets feliç. Si treballes, ets feliç. Si celebres un aniversari, ets feliç. Si ets amb el teu fill, ets

feliç. Si estàs enviant un whatsapp, ets feliç. Si estàs escrivint un mail , ets feliç. Quan deixes de ser feliç? Quan intentes fer-ho tot alhora. Deixes de ser feliç i el que tens és un estrès insuportable. I aquest crec que és el motiu principal de l'ansietat, que sempre acaba en depressió. En Ludwig crec que també ha fet un reportatge preciós De per què augmenta l'ansietat, la tristesa. I és curiosíssim: és per la cerca del plaer, que té a veure amb el que ara diré. És a dir, què és la cerca del plaer? Tot és

matèria, ets un animal que sobreviu. És clar, si som animals, què fa un animal? Buscar el plaer. El que fa és sobreviure. No té preocupacions sobre si és bo o dolent, cosa que intenta sobreviure. Això és el que hem dit als nens, que l'objectiu és sobreviure. L'objectiu és sobreviure, de manera que val tot. "Busca el plaer". El plaer mata. Això és enfocar la vida per feina, no per projecte. Una neurona connecta amb l'altra i la fa vibrar a través d'una cosa que es diu dopamina . Dona plaer, però no dona felicitat. És la diferència

entre benestar i felicitat. En canvi, hi ha una altra alternativa, que és la serotonina. La serotonina és que una neurona connecta amb l'altra i, en comptes de fer-la vibrar, la tranquil·litza. Mentre que la dopamina es produeix individualment, amb un mateix, la serotonina es produeix amb els altres, fent la vida fantàstica a la resta. La dopamina mata la serotonina. Fixeu-vos que aquesta societat moderna, tens tota la raó, la basem en la immediatesa, en la manca de propòsit a la vida, perquè ens hem centrat en com viure, no en què viure. Des que naixem fins que morim,

només busquem una cosa: que ens estimin. Tots busquem amor. I estem davant una pantalla plana i ens deixem la vida per veure quants likes he tingut, m'enteneu? I, és clar, quan aconsegueixes likes ? Quan fas les més grans salvatjades del món. I, segon, una societat immediata. Fixeu-vos que abans vèiem una sèrie, la veies un dilluns I dilluns que ve era la segona part. Avui hi veus 18 capítols seguits. "És que he demanat tal cosa i encara no m'ha arribat", enteneu? "Si l'has demanat fa una hora!" "Sí, però no la tinc". És una societat

de tot al moment. Hi ha un experiment interessantíssim de Harvard. Es posen nens de dos-tres anys i se'ls posa una xocolatina a sobre de la taula. Diuen: "Si te la menges, no te'n donaré una altra. Si no te la menges, te'n donaré una altra". Alguns nens... Tenen dos o tres anyets. Diu la professora: "Jo ara sortiré". Alguns nens es posen nerviosos quan surt la professora, miren la xocolatina i els veus com es controlen, fan així i no se la mengen. I hi ha altres nens que es mengen la seva, la del veí i totes les

que troben. Es mira la vida d'aquests nens. Aquells nens capaços de resistir la temptació de menjar-se la xocolatina, treuen millors notes a l'escola, van aprovar sis o set vegades més les carreres universitàries, la seva vida va moltíssim millor, els seus treballs van molt millor, tenen menor taxa de divorci... O sigui, objectivament, han aconseguit resultats brutalment superiors a qui? Als nens que se la van menjar. I fixeu-vos que això és curiosíssim. I per què? Amb nens de dos o tres anys? Per no menjar-te una xocolatina? És per la capacitat de diferir recompenses. Per això, si jo

soc capaç de no menjar-me la xocolatina, ja veureu que això es fa de petitó, això què provoca? Que, davant d'un problema amb la meva parella, dic: "Parlem demà, que ja saps que t'estimo". Implica compromís. Són capaços que, si es creua un cotxe, es controlen i diuen: "Pobre home, potser té pressa". Aleshores, la societat actual és així. És una societat immediata, els nens es concentren molt menys, és veritat, han de fer 24 o 25 coses alhora, ho tenen tot alhora, i això provoca ansietat. I què provoca l'ansietat? L'ansietat provoca depressió. Aquí tenim les dades. Ja tenim

més del 15 % dels nens, avui, amb ansietat, més del 14 %, amb depressió i altres malalties mentals. Si les sumeu, és el vint-i-tants per cent. Amb més de 50 anys, més del 40 % de la població té problemes mentals, manca de son, ansietat. I això té una explicació. Durant 3,8 milions, quin ha estat l'objectiu de la vida? Sobreviure. La genètica és molt dura. Ho deia en Punset. Quan surt una gasela coixa, els lleons no diuen "A la coixa, no". Van a buscar la coixa. Després això era molt simple. Jo hauria mort, amb sinusitis. Petit,

hauria mort. Era una vida curta. Vivíem molt poc. I sortíem a caçar. Hi va haver una sequera fa molts anys I això va provocar que l'ésser humà morís, la majoria, i, per primera vegada a la vida, van ser capaços de conrear o de tenir un animal que podien munyir. I aquí comencen les preocupacions. Perquè ens assentem, i he de plantar alguna cosa, regar-ho, adobar-ho i, sobretot, que no vinguis tu i t'ho mengis, que és meu. Quants vestits teniu, o abrics, a casa? I els passes d'hivern a estiu, d'estiu a hivern. "Un de fa 20 anys

algun dia m'anirà bé". Continuem vivint a la jungla. Encara anem al bufet lliure i ens ho mengem tot. "No, per si de cas". Encara anem als hotels i ens emportem els sabonets, les sabatilles blanques. I per què te'ls emportes? No ho pots evitar. Fixeu-vos que tot és un sense sentit. Això és perquè per a la societat moderna, ho sento moltíssim, a la qual anem, no estàvem preparats, mai ningú no ha viscut així, mai. I això és el que provoca l'ansietat, la tristesa i tot el que esteu veient. Aleshores, fixeu-vos que és un canvi total sobre

el que havíem viscut. No hi té a veure res la vida que portem ara Amb la que portàvem, quan? Fa 200, 300 i 500 anys. I hem passat que l'objectiu a la vida era sobreviure a que l'objectiu avui és viure. L'objectiu no és posar anys a la vida. L'objectiu és posar vida als anys. Però, és clar, el que s'ha fet ha estat duplicar una altra vegada l'esperança de vida. I els que sou aquí viureu 31 000 dies de mitjana. Si vius 10 000 dies, què és la vida? Sobreviure. Si vius 20 000 dies, què és?

Coneixements és viure. Si vius 31 000 dies, què és la vida? Es pot viure 100 anys amb una persona trista? Es pot viure amb un amargat durant 100 anys? Alguns de vosaltres penseu en la parella que teniu. No mor fins als 100! Diuen: "No fotis!". Doncs sí. "A la meva parella no li importa que viatgi". Per què li ha d'importar? Diu: "M'ha sortit un projecte fora". "Agafa'l, agafa'l!". El que esteu pensant és que voleu viure amb una persona que estigui boja, que balli, canti, senti, transmeti vida. I per primera vegada a la vida, aquestes ja

no són les actituds. Jo em vaig equivocar. Com que això em funcionava bé, pensava que la vida eren coneixements. Després, em vaig adonar que a part dels coneixements, cal una manera de veure la vida. Jo fitxo la gent en funció de com puja les escales. Hi ha gent que transmet, no ho heu vist? I m'adono que no només són coneixements, també són actituds. Però les actituds són el cubalibre, recordeu-vos de la dopamina, això serveix puntualment. L'estat d'ànim és puntual, allò que és important és el teu sentit de vida. En Viktor Frankl descobreix que la gent

als camps de concentració nazi Que ho ha perdut tot mor en menys de dues setmanes. La gent que tenia un nen malalt o els pares malalts trigava més a morir o no moria. I descobreix una cosa terrible: que la vida només és meravellosa quan tens un perquè, no només un com. I diferencia entre cos i ànima. Què és cos? El que és tangible, com viure. Què és ànima? El perquè viure. Després només podreu viure feliços si teniu un perquè aixecar-vos cada matí. I la vida no és el que ens van explicar. Voleu canviar estats d'ànim?

Us atreviu? Els que vulgueu poseu-vos drets si podeu i a la persona que tingueu al costat li doneu una abraçada forta de set segons. Set segons. Heu vist com us ha canviat l'estat d'ànim? Heu vist com rieu? I us diré més, encara que sembli una ximpleria, ¿heu vist que alguns de nosaltres no som capaços d'aguantar set segons abraçats? Això és una malaltia molt greu, d'acord? Els nens que no han estat tocats no saben tocar. I això normalment s'acaba en depressió. Crec que és una malaltia que es diu alexitímia, incapacitat d'expressar emocions. D'acord? Aleshores, ja veieu

que és molt més efectiva una abraçada que qualsevol altra cosa. I heu vist que les nenes feu així? Les noies. Heu vist com ha canviat l'ambient de la sala? Després quan tingueu algú que ho està passant malament, no li deixis anar un rotllo, fes-li una abraçada, digues-li com l'estimes. Què busquen els vostres fills? Què busqueu vosaltres? Què busquem a la vida? Què estic buscant jo? Que m'estimeu. Això és el que estem buscant. Però, és clar, si això ho transformem en likes , ho tenim difícil. I no sé si t'he contestat. Amb això, què us

tracto...? Podeu seure, moltíssimes gràcies. ¿I amb això què hem fet? Hem fet un món, per a vosaltres i per a mi, on cada dia, ara te la jugues. Cada dia preneu 35 000 decisions, ho sabíeu? Per tant, què et jugaràs? És un món de "Si no ho tinc ara, ja t'ho pots quedar". Després, "És que me la jugo. El tren passa una vegada per la vida". El tren passa cada dia 35 000 cops. M'enteneu? El que hem fet, d'angoixes. Sempre te la jugues. A qui es para, l'avancen. Doncs que m'avancin, tu! Si vas per la

carretera i hi ha algú que et posa les llums al clatell i tu t'apartes, t'avança i li fas així i ell et fa així... Per què competeixo amb algú que no he vist? Després fixeu-vos que aquesta és la vida actual: ansietat. Jo sempre em faig una pregunta: som abelles o som mosques? Som mosques, home. Les abelles veuen la mel. Les mosques què veuen? La porqueria. Després, la nostra ment està especialitzada a veure l'error. Si hi ha una falta d'ortografia, què veureu? La falta d'ortografia. La nostra ment es dedica... És un cercador. I el que vol

és sobreviure, no pas viure. ¿Com reprogramem la ment perquè quan us mireu al mirall, nois o noies, i et surti un gra vegis la resta de la cara? ¿Com aconseguim que al matí us digueu tot el bo que teniu i no el que us falta? Quants de vosaltres programeu somnis? Quants de vosaltres teniu una llista de coses bones a la vida? Dius: "Mira quina sort. Estic viu. Soc l'esperma que va guanyar". No és cap broma. Imagineu-vos la resta. Sempre ho he pensat. "Tinc família". Quants de vosaltres canteu? Aquest matí, en venir aquí, què heu dit?

"Mira quina sort, plou. Segur que sortiran bolets. Segur que... Mira quina sort. Estic viu"? Quants heu cantat amb la vostra família? Si ens hem carregat l'art, el ball, el cant. Si us plau. Si no hi ha res millor a la vida que cantar per canviar l'ànim. A la vida tot comença amb una emoció i acaba amb una emoció. ¿Com pot ser que ens hàgim carregat milions d'anys de saviesa, de lletres? Perquè les lletres no busquen el com, busquen el perquè, per què vas néixer, per què, quin sentit té això. Com hi ha gent que s'ha

carregat milers d'anys? De què? D'emocions. I d'això m'he adonat amb els anys, però no m'ho preguntis amb 20 anys, que aquesta és la meva gran pregunta. Si viureu 100 anys, qui us ha d'explicar de què va la vida? Gent amb 200 anys o gent amb 100? Perquè som molt més ximples, però molt més savis. Hi ha algun avi aquí? Què és el que més estimeu a la vida? És així. Has vist que eres dur amb els teus fills i ara...? Sabeu que un avi que no veu els seus nets perd esperança de vida? ¿Sabeu que

un pare o una mare que no veu els seus fills perd esperança de vida? Qui va dir que l'èxit era fora? Què passa quan no veus els teus éssers estimats? Hem preguntat a gent amb 100 anys de què va això. Hem preguntat de què es penedeixen. Sabeu de què es penedeix la gent quan es mor? De cinc coses. La primera, d'haver fet el que els altres volien i no el que ell volia. D'haver venut la vida. No vengueu la vida. Del primer que tothom es penedeix és d'haver viscut la vida que volien els seus pares.

I quin és el problema? Els nostres pares, avis i besavis van viure una vida que no és l'actual. La segona cosa que tothom se'n penedeix: d'haver treballat tant, a costa de la família i la salut. Treballeu fort, mai a costa de la família ni de la salut. A la vida hi ha coses importants i coses secundàries. La tercera cosa que tothom se'n penedeix és de no haver expressat més emocions positives, tocat més, abraçat més, besat més, sentit més. La quarta cosa que tots se'n penedeixen és haver-se'n anat a viure lluny dels seus éssers estimats. Fins

al 1900 no viatjàvem. A partir del 1900, on era l'èxit? A Silicon Valley. La pregunta és: què se t'ha perdut a Silicon Valley? Sol com una bola, sense els teus éssers estimats. Ho estic dient seriosament. Es pot ser feliç quan no et veuen els pares, els avis? Quan la teva mare té una malaltia i no la veus? Aneu amb compte. Jo no dic que la gent no viatgi, ben al contrari. Però aneu amb compte perquè ja l'objectiu de la vida no és sobreviure, no és només material. Vaig veure l'altre dia un vídeo meravellós en què

una senyora de 90 anys diu: "Quan jo tenia vuit anys i el meu germà, quatre, ens van agafar els nazis. No sabíem que eren els nazis. I vaig veure que el meu germà va perdre les sabates. 'Estàs boig, veuràs quan arribem a casa, la mare et renyirà. Fixa't, que ho perds tot'. Va ser l'última vegada a la meva vida que el vaig veure. Des de llavors només em vaig fer una promesa a la vida: mai no me n'aniria a dormir amb deutes pendents". Si us he de donar un consell, no us n'aneu a dormir amb

deutes pendents. I molts d'aquí hem anat a dormir amb deutes pendents. La cinquena cosa de la qual tots se'n penedeixen què és? De no haver estat més feliç. I tothom diu una única paraula. Només hi ha una cosa important a la vida i és quant has estimat. I, fixeu-vos, hi ha un llibre meravellós, es diu Dimarts amb el meu vell professor , És una persona amb èxit que només vol que la toquin, l'abracin, la besen. Després tornem als orígens. La vida és amor? L'univers és amor? Déu és amor? Coneixeu algú que estimi i que

no sigui feliç? En incrementar l'esperança de vida, hem agafat models de 20 anys i no de 100. Per una cosa que us pregunto ara: quants de vosaltres creieu que tots som iguals? Aixequeu la mà. Un. Quants creieu que tots som diferents? Aixequeu la mà. Ara penseu en la ximpleria que acabeu de dir. Sou únics o esteu repetits? No veieu que totes les vides són copiades d'altres? Únic en què? Quan tens 20 anys, què t'importa? La parella, els flirts, sortir. Quan tens 40 anys què et preocupa? El poder. Amb 64 anys, quan trobes companys de COU,

de què creieu que parlem? De triglicèrids, colesterol, si estàs jubilat. "Emilio, per què no veus que la vida està repetida?". Si viureu 100 anys, qui us ha d'explicar de què va això? Mira, l'Alice Herz-Sommer, no sé si la coneixeu, és una persona que, amb 108 anys, tocava tres hores de piano cada dia. Amb 111 anys va morir. Amb 108 anys, llegia cada dia. La supervivent més antiga del camp de concentració nazi. I li fan un vídeo per preguntar-li d'on treu la força. I aquest dia fa molt de vent, ella se subjecta el gorro i li

puja la faldilla. I un xaval jove li diu: "Senyora, que se li veu tot". Diu: "Fill meu, el que vostè està veient té 100 anys d'antiguitat". Diu: "El gorro és nou". A ella, quan tenia 39 anys, ella va néixer a Praga, la van agafar els nazis perquè havien de fer un vídeo de propaganda i ella tocava el piano. I ella sabia que, si tocava malament, la matarien. La van agafar amb el fill de cinc anys. Van matar la seva família i només van quedar ella i el seu fill. I li pregunten: "Vostè diu que al

camp de concentració era feliç?". Diu: "És clar". "Que reia?". "És clar, estava amb el meu fill de cinc anys. Com no ha de riure un nen si veu la seva mare riure? Quan un nen està amb la seva mare, tot és possible. No té por. No es preocupa". Diuen: "Però vostè diu que és bona, és dolenta, els odia?". Diu: "Jo mai odio ningú. Tots som de vegades bons i de vegades dolents. Però no soc idiota. Sé que existeix el que és dolent, però decideixo fixar-me en el que és bo". Quin és el secret de la

vida? El coeficient d'optimisme. Quants de vosaltres sou optimistes? Aixequeu la mà. Optimistes. Enhorabona. Optimistes, mans a dalt. Quants d'aquí sou pessimistes? Aixequeu la mà. Això s'anomena negació de la realitat . Au! De cada 100 persones, 82 són negatives. Tret d'aquí, que hi ha una preselecció natural de gent optimista, alegre. Tothom creu que és optimista. ¿Us en recordeu d'aquell paracaigudista que va caure i se la va fotre contra el fanal? Us en recordeu? Si tu ets el que te la fots, què és el primer que has de fer? El primer és ser realista. Dir: "Me

l'he fotut". Com diguis "Igual no m'han vist. Potser no enfocaven"... No, t'ha vist tothom. Ets trending topic . Era el paio més vist a Espanya. És com: "He tingut sis parelles i les sis m'han deixat". "Elles s'ho perden". Estàs segur? Aleshores, el primer és la realitat. Segon, estàs penjat al fanal. Quan estàs penjat al fanal, què has de fer? Centrar-te a baixar del fanal. I què fem? Buscar excuses. "M'han llençat malament. Feia molt de vent. Ha estat culpa del paracaigudes". Centra't a baixar del fanal. Un nen, quan cau, què fa? Mira. Un nen de

dos anys mira, per veure què ha de fer. Si no hi ha ningú, fa així i continua. Si hi ha algú, què fa? Això ets tu. Tu estàs sol per la muntanya i caus. Et queixes? Per què? Si estàs sol. Tu et queixes si algú t'escolta. Si no, per què et queixes? Després centra't a baixar del fanal. I quan arribes a terra, hi ha dues alternatives. Una, la que vol la genètica: que vegis el dolent. Què faràs? "Soc una desgràcia. No serveixo per a res. Un any entrenant per això. Es riuran de mi. Es riuran

dels meus fills. Em faran fora de les Forces Armades". I encertes. Però hi ha una altra alternativa, eh? "Soc trending topic , nano. L'any vinent salto perquè tothom m'espera a mi. Fins i tot cobraré per saltar. Fins i tot faré publicitat al paracaigudes". I també encertes. La vida és igual per a tothom. El que no és igual és com la interpretem. I disculpeu que m'enrotlli. Alguna pregunta més? Gràcies, Emilio. Em dic Elvira Yáñez. Pertanyo a una generació en què la nostra gent gran han traslladat la teoria de l'esforç I ens han dit "Si tu

vols, pots". És la frase, el lema, que a mi m'ha acompanyat a la meva vida. I et vull preguntar quina opinió tens. Creus que tot el que et proposes a la vida ho pots aconseguir? Jo crec que això és una cosa que no és veritat. A la vida hi ha realitats. ¿A qui no li agradaria ser maco, alt, meravellós, número u, treure-ho tot bé? Crec que és una cosa en què ens estem equivocant. Ens estem equivocant. No tot és "Si vols, pots". O sigui, tots tenim els nostres talents, les nostres maneres de ser. Sí que

és cert que nosaltres tenim tres cervells. Elvira, viurem 100 anys. Quina és la primera causa d'èxit a la vida? La salut. Teniu un cervell, es diu reptilià , que prefereix càncer, infart o depressió a un estrès que no pot controlar. Després, si sabem que la felicitat ve també de substàncies químiques, ve de l'oxitocina, de la dopamina, de la serotonina... Crec que la serotonina és l'hormona de l'amor, que ve quan surts amb gent i et reuneixes. O la dopamina, que és l'hormona del plaer, quan menges, quan beus. O l'oxitocina, que crec que ve fent esport.

Després tens els analgèsics naturals, que són les endorfines. Aleshores, aquest cervell reptilià es cuida a través de què? Amb esport, amb alimentació correcta, viurem 100 anys, i la primera causa d'infelicitat a la vida és el son, no dormir. Segona part: hi ha un cervell emocional, on hi ha les emocions. La il·lusió, la passió, el contacte físic. Aquest cervell té una part genètica. Més del 50 %. L'altra és apresa de zero a tres anys. Alguna gent diu que de zero a un any. Per això, la NASA fitxa per coeficient d'optimisme. En paraules del director de la

NASA, vostè s'imagina anar d'aquí a la Lluna amb un pessimista? Aleshores, quan vosaltres treballeu o fitxeu algú en una empresa, busques que sàpiga i, després què busques? Una actitud davant de la vida. Després fixeu-vos que prop del 90 % de la vida ve de les teves actituds. Potser hauríem de començar la vida fent esport cada dia. Després hauríem de fer què? Cantar, ballar, il·lusionar-te, dir "Jo serveixo". Heu vist la corredora aquella que als Jocs Olímpics ha sortit i, abans de saltar, diu: "Avui és el teu gran dia. T'estan esperant. Això és fantàstic"? Sou el que

us dieu. Això és un cercador. Igual que quan poses a l'ordinador... Vols comprar-te, jo què sé, un telèfon Què fa el Big Data? Agafa informació teva. I de què t'arriba informació després? De telèfons. Aquesta és la vostra ment. La vostra ment és un selector i cerca el que li ordeneu. Si vas pel carrer i hi ha mil persones i un amic, què hi veuràs? A aquest amic. De la mateixa manera, si li programes que avui serà un mal dia... Però això ho fem sense voler. Estem preparats per sobreviure. I, després hi ha una part de

còrtex. El còrtex és el cervell pensant, que només pensa què vols. Per això, quan aneu a la funció de teatre de la vostra filla, qui és la que balla millor? La vostra filla. Al vídeo què surt? La filla. Tota la informació què és? La teva filla. Et diuen: "Escolta, que maca que estava la meva". "Doncs la meva, millor". En arribar a casa dius: "T'has fixat? La nostra és la que estava millor". Perquè la nostra ment és selectora. Selecciona la informació que està d'acord amb el que pensem. Per això, el dia que dius "Estic malament", què

atraus? Tot això negre. I això ho veureu. Hi ha gent que diu: "Em cauen totes les desgràcies". Dic: "Mira que és gran l'univers com per recollir desgràcies i enviar-te-les a tu. Et canvien de zona i els marrons et segueixen, no t'hi has fixat?”. Diuen: "Van a per mi". Però qui va a per tu? ¿Et creus que l'univers porta no sé quants milions d'anys esperant-te? La ment no vol veure la veritat. Només vol tenir raó. Per això hi ha tantes veritats com persones que la miren. Per això hi ha tants colors com persones que s'ho miren.

La realitat no existeix. Del que em vaig adonar és que la vida depèn de les ulleres que et poses. Però el problema és que tu no pots triar aquestes ulleres. I, si no, molta gent està lluitant davant de l'adversitat i, si li dius a sobre que tot depèn de tu, és que et mata. Només falta que, a una persona que només té ganes de plorar i està feta pols, li diguis "Tu pots, treu el millor de tu, pensa en positiu". És que, aleshores, et mata. Crec que és molt millor fer una abraçada, "T'estimo amb bogeria

i veurem com sortim d'aquí". D'acord? Us ho dic de debò. No tothom té les possibilitats... Us diré més: per què lluitem a la vida? Pel que a casa nostra era referent o lloaven els nostres pares. Els que veniu de famílies que només parlaven de diners, per què lluiteu? Per diners. Perquè, al final, tots volem ser estimats. I això té a veure amb els... Si és el mateix. Amb les pors. Quines són les dues grans pors de la humanitat? Por al fracàs i por al rebuig. La por del fracàs quina és? La por a la paraula

no . De les primeres 100 000 paraules que rep un nen, el 98 % són negatives. "Compte! No, no, no". Diu: "M'ha sortit negatiu". No sé per què. I la por del fracàs on fa? Aquí, a l'estómac. Aleshores, la por què fa? Us en recordeu de quan anàveu a ballar de joves? Anaves a una discoteca i li deies al disc-jòquei : "Posa una lenta". Us en recordeu? Deia: "A les nou". "A les nou, no. A les set, que a les nou se'n va". I a les set què feien? Tancaven els llums, et posaven

els llums de coloraines i el If you leave me now... Aleshores, se n'anava tothom a la pista, tu anaves directe cap a la noia o el noi i t'entrava una por tremenda, tartamudejaves, suaves per aquí i per aquí i li deies: "Estudies o treballes? A quina escola vas?". I què feies l'endemà per vèncer això? Un cubalibre. Emborratxar-te. Por al fracàs. Per què no li deies "Vols ballar? Saps que tens uns ulls preciosos? Saps que fa temps que em fixo en tu? Et puc acompanyar a casa?"? Por al fracàs. Però hi ha una por pitjor,

el rebuig. És la por de no ser estimat. Aquells que vingueu de famílies de "Si no fas això, no t'estimo. No m'esperava això de tu. Si veritablement m'estimessis, no m'hauries dit això". Què passarà? Que feu el que feu, heu de competir. És el que s'anomena por al rebuig . Aleshores, a la teva pregunta: no, no tot depèn de tu. Perquè crec que crear falses expectatives a la gent és negatiu. D'acord? Crec que no és bo. Això no vol dir no animar-los o donar-los suport, però no tot depèn de tu. Per mi, que potser estic

equivocat. Perquè, si no, crearem una sèrie de bojos paranoics que competeixen per tot. Mira, te'n poso un exemple més i us deixo. Es posen dos micos i el mico, si et dona una pedra a la mà, tu, de premi, li dones un tros de cogombre. És un mico feliç, perquè menja cogombre. Al mico del costat, quan doni la pedra, En comptes de cogombre li donarem un granet de raïm, que els agrada més. D'acord? En presència de l'altre. Aleshores, un dona la pedra, li donen cogombre, se'l menja feliç. L'altre dona la pedra i, en comptes de

cogombre, li donem un granet de raïm, que els agrada més. Quan l'altre dona la pedra i li dones cogombre, l'agafa i te'l llença a la cara. Això s'anomena salari injust . O sigui, demà et diuen: "Oferta: cost, vuit euros". Ets feliç. Fins que al del costat li'n cobren quatre. Ja us han amargat la vida. Després, per què ens hem de comparar? A la teva resposta, ho he fet tan bé com he pogut, compte amb la meritocràcia. Compte amb les comparacions. Compte quan a algú li dius que pot quedar primer. No tothom pot. I el

que és pitjor, si dones una medalla al primer, desmotives als altres 40. D'acord? Però aquesta és la meva opinió. Però jo què sé. Gràcies. Alguna pregunta més? Hola, Emilio. Em dic Natalia Barrios, soc psicòloga i cada dia a la meva consulta observo que la gent ens queixem molt, Estem veient constantment el que és negatiu. Observo que la gent veu el got mig buit. M'agradaria que ens donessis alguna recomanació que ajudés la gent i a mi mateixa a veure el got més ple. A veure, primer, enhorabona. Enhorabona perquè, de veritat, la vostra professió és estar sempre

amb gent que ho ha passat malament o ho està passant malament i empatitzes. Després el que has de fer cada dia per recuperar-te i ser tu mateixa no és fàcil. Segon, Jo vinc de ciències i vull que us situeu. Una persona de ciències. I, en un moment determinat, m'esclata la vida i m'adono que, per armes tècniques, no me'n surto. Sabia lluitar contra un balanç, un compte de resultats, no sabia lluitar contra la mort de la meva mare, contra un cop emocional. I acudeixo a la psicologia per preguntar-vos: "Vosaltres, que veieu milions de casos, digues-me què

fa la gent en la meva situació per sortir". Quan estava passant el mal moment, jo era professor de la universitat, parlava de coses serioses I em va agafar aquell mal moment on vaig tenir la sort d'aprendre de la psicologia positiva, perquè la psicologia clínica ha fet una feina meravellosa ajudant a gent amb gravíssims problemes. I el 1980, la psicologia fa un canvi fantàstic que és, a banda d'estudiar la gent que té gravíssims problemes, comença a estudiar com és aquella mena de gent que, malgrat les circumstàncies, és feliç. Perquè veieu que hi ha... A la vostra

empresa o on visqueu, a la vostra mateixa empresa, hi ha dues persones fent el mateix I una feliç i l'altra no, la qual cosa vol dir que no deuen veure el mateix. Aleshores, això què significa? Que és la teva ment la que projecta la realitat. I amb la psicologia positiva, que em sembla genial, vaig començar a estudiar per què hi ha gent que és feliç i no té res i gent que ho té tot i és infeliç. Vaig començar a estudiar com és la gent que s'aixeca amb il·lusió al matí. Comencem a estudiar com és

aquella mena de gent que, vagi on vagi, només veu la part bona. Comencem a estudiar com és la gent que sempre t'alegra la vida. Quan sabem, per genètica, que la nostra ment està preparada per què? Per veure el que és dolent. Després jo pensava, com tothom, que la felicitat venia de què? Del poder, dels béns, de tenir-ne més, de ser el mico alfa, perquè era una manera de ser estimat. M'esclata això. I aleshores veig gent, al meu voltant, molt feliç que no té res i començo a veure que la taxa de divorcis i problemes de

molta gent que ha aconseguit l'èxit és molt més alta que als altres. Veig que molts no han pogut ni estar amb els seus fills i em replantejo si, vivint 100 anys, o vivint 60 o vivint 20, l'èxit és el mateix. Aleshores m'adono que no estem preparats per ser feliços. Estem preparats per què? Per sobreviure. I hi ha un article, un estudi, que em va encantar, que és: en una pantalla d'ordinador hi ha, mida fotografia de carnet, moltes cares, totes tristes i una feliç, aquí camuflada. Tu el que has de fer és veure-la. I tu, quan

la veus, prems amb el botó la positiva. Costa moltíssim trobar-la. Quan la prems, et tornen a canviar i has de cercar la positiva. Si tu fas això durant, crec que és 21 dies, un quart d'hora al dia, arriba un moment en què només sortir el gràfic veus la positiva. Què has fet? Has reconnectat. Ho sé perquè un amic meu, que no era gaire positiu i que m'ho va ensenyar, diu: "Mira què he trobat. No sé què em passa, que trobo aparcament. No sé què passa, vaig a un restaurant i em fixo en la taula lliure,

no en les que estan plenes. No sé què em passa...". Què ha fet, què ha estat? Reconnectar, reconnectar, reconnectar. Però, és clar, això és complicat perquè la teva ment viu amb una programació que tu has fet. Aleshores, arriba un moment en què es converteix en un hàbit. Com canviem hàbits? Com ho fem? Aleshores, jo crec que hi ha una part de psiquiatria que heu fet, clínica, que... Et donen pastilles, una sèrie de substàncies químiques per ajudar a sortir. I després hi ha una part, que és la majoria de nosaltres, que són moments puntuals, que el

que necessitem és una abraçada, algú que ens escolti, ajudar-nos a reprogramar. Després això és el que esteu fent els psicòlegs. És un treball meravellós per veure com aconseguim que gent normal tingui resultats extraordinaris. El que esteu intentant estudiar és quins són els hàbits d'una persona feliç. Podem estudiar com ajudar la gent a ser més feliç. Per exemple, avui sabem que cantant ets més feliç. Avui sabem que, programant la ment al matí Amb una llista de coses bones, ets més feliç. Avui sabem que, centrant-te en el que és bo i no en el que és dolent,

ets més feliç. Sabem que, fent esport, et treus preocupacions. Avui sabem que, a través de la meditació, la relaxació, que és importantíssim que ho feu, canvieu estats d'ànim. Però... Tot això és perfecte, però "Escolta, Emilio, em poso en forma, li poso passió, estudio... I amb això què tinc?" Absolutament res. Absolutament res, perquè hi ha un quadrant espiritual i un sentit de vida i una sèrie de coses que no controlem. Aleshores, ja m'agradaria donar-te una solució. Me l'aplicaria jo. No la tinc, però sí que és cert que, si vens de famílies que transmeten il·lusió, tindràs il·lusió.

Sí que és cert que les emocions s'encomanen. Si voleu tenir fills meravellosos, haureu de ser meravellosos. Si voleu tenir una vida fantàstica, haureu de ser fantàstics. I això és el que ens costa, perquè, no, és que la culpa és... El que sou parella. La culpa és d'ell. I ell què diu? Que la culpa és d'ella. Ja m'agradaria donar-te una millor resposta. No en tinc. T'he contestat tan bé com he sabut. Tant de bo tingués una resposta. No creieu que jo patiria? Quines més coses? Hola, Emilio, soc l'Ana i el primer de tot és que estic

molt agraïda d'haver decidit venir aquí avui perquè estic aprenent moltíssim, que és l'objectiu, i moltes de les coses que dius estan ressonant molt en mi. Però jo soc aquesta mena de persones que de vegades necessita exemples com a molt personalitzats perquè el granet de la reflexió s'activi encara més. Aleshores, jo volia demanar-te si poguessis compartir-nos algun esdeveniment, alguna cosa que hagi passat a la teva vida, Que creguis que, compartint-nos-ho, sembraràs encara un granet més important en nosaltres per a la reflexió. Et faré una pregunta. Ets més feliç el divendres o el diumenge? Sonarà a tòpic

el que diré, però jo em considero feliç en general. Qui no es considera feliç en general? Depèn del dia. La ment... Ets allò que et dius. Mai us digueu coses que no voleu que passin. I, segon, mai us parleu en negatiu. Ets el que et dius. La ment es programa. Hi ha una prova a Suïssa En què gent que s'aixeca als matins i es diu "Avui serà un gran dia". Estan malalts. "Estic bé". El sol fet de dir-se "Estic bé" els provoca més d'un 40 % de millores. Us en puc dir un altre exemple. El

sol fet, quan tingueu un problema, quan la vida et va malament... Tu no ets culpable de tot allò que et passa, però sí que ets responsable de la teva resposta. El que us matarà a la vida és el que no podeu actuar. En el moment a la vida en què a mi em va esclatar, i així t'ho lligo, Vaig trobar una persona fantàstica, meravellosa, d'acord? Era aquell temps on hi havia l'Stephen Covey amb Els set hàbits de les persones altament efectives . I em van donar molts consells. Un primer consell que em van donar

va ser que, quan la vida t'esclati, i a tots ens esclata, agafis paper i bolígraf i posis el que és important a la vida i el que no. Perquè quan la ment està amb un problema molt, molt seriós, treu les estupideses i se centra en el que és important. Sou més feliços el divendres o el diumenge? -El divendres. -Per què? Si el divendres treballes i diumenge és festiu. Perquè la felicitat no és el que vius. Un gos és feliç quan li prepares el menjar, no quan menja. La felicitat és l'esperança de. Les vacances. L'època de

més felicitat és aquella mena de gent que programa les vacances set setmanes abans perquè fa set setmanes que ho gaudeix. Quan hi va, no valia la pena. De tot el que has pensat, era millor la preparació que quan hi ets. Després fixeu-vos que, al final, la vida és esperança. Un altre exemple que em va marcar. La teoria dels vidres trencats. Aquesta sí que em va marcar. S'agafa un cotxe i se li trenca un retrovisor i se'l deixa aparcat. En menys d'una setmana queda totalment destrossat. Per què? Perquè estem en una societat líquida, una societat sense

ordre. Si això és ple de porqueria i t'estàs menjant una mandarina, on llences les pells? A terra. Doncs el sol fet d'aixecar-te al matí i obligar-te a fer el llit ben fet Et canvia el dia. Com l'habitació. Si vosaltres teniu l'habitació ordenada, quan entres i t'has de treure alguna cosa, ho ordenes. Si està tot per terra, què fas? Ho llences a terra. Aleshores, aviat m'adono que... No dic les depressions greus, per a això hi ha els grans professionals. Però els mals moments comencen per petites coses. Per anar-se'n deixant. Aleshores, el sol fet de pintar-te fa

canviar l'estat d'ànim. El fet de dir-te que serà un gran dia. Aleshores jo vaig aprendre, i això m'ho va ensenyar un senyor que es deia Brian Tracy i em va encantar, perquè quan som petits tot depèn dels pares. Després, si caus, és culpa del teu pare o de la teva mare. Per això plores. Però a mesura que vas fent-te gran, has de pujar una pujada i vas assumint una paraula per a mi bàsica, que és responsabilitat . Què vol dir responsabilitat ? Respondre amb habilitat. Però a ningú no ens agrada això. Per què?

Perquè implica compromís. Aleshores, què busques? Al teu pare i a la teva mare. "M'han suspès. Em tenen mania. Van contra mi". "El món va contra mi". Fins que arribes als 18, 21 anys, i la teva vida depèn de tu, i dona un pànic terrible. Perquè ets aquí i has de saltar a l'altra banda. Has de fer un gran salt. I fins ara has tingut el que s'anomena un focus de control extern . Què és un focus de control extern? La meva vida no depèn de mi. El professor em té mania. Si no menjo, els

meus pares em porten el menjar, la meva mare em cuidarà. De cop, dius: "La meva vida depèn de mi. I, si vull canviar la meva vida, de mi depèn canviar-la". Què fem la majoria? Fem marxa enrere. I continuem buscant algú que ens cuidi. El que busquem són ancoratges per no prendre responsabilitats. I això és terrible. I el 82 % de la gent el que fa és fer un saltet, de manera que cau a la vall de les excuses. Ens passem la vida excusant-nos en comptes de progressant, explicant-nos les nostres desgràcies en comptes de dir com

podem canviar. "Escolta, m'agradaria ser pintor". "I per què no pintes?". "Amb això no et guanyes la vida". "Per què no ho proves?". "És que ningú no m'ha ensenyat". "Però tens 40 anys. Tens 60 anys de vida. Fes-ho". "No, perquè no tinc temps". El que us estic tractant de transmetre: davant d'un problema, tens dues alternatives: buscar culpables o dir: "No en soc culpable, però soc responsable de la meva reacció davant d'això". I que us digueu mentalment "Depèn de mi. Soc responsable". I aquesta ximpleria que us dic Farà que agafeu la responsabilitat de la vostra vida. Passareu

a l'altra banda. I això s'anomena focus de control . Hi ha gent que té un focus de control intern, que és "La meva vida depèn de mi, amb la qual cosa soc jo el responsable de la meva vida", i gent amb un focus de control extern: depèn dels altres, de les circumstàncies i la sort. Aquesta gent sempre és infeliç. Som destructors de nosaltres mateixos. I per què som així? Ho he dit abans perquè l'objectiu de la vida No era viure, era sobreviure. I com sobrevivíem? Sense intentar res. Sense provar res. Tenint por. Amb paràlisi.

Amb paràlisi. Quan passava un os et quedaves quiet perquè, si no, et veia. Us intento dir que tot el que servia per sobreviure ja no serveix. Aleshores us demanaré que estigueu bojos. L'altre dia vaig veure la pel·lícula La La Land i em va encantar. Em va emocionar. Són bojos que són capaços de viure els seus somnis. I, al final, a més, de crear les seves pròpies realitats, escriure la pròpia vida. És que la raó i l'emoció no hi tenen res a veure. Ja m'agradaria. No hi tenen res a veure. Per això hi ha gent que

encara continua pensant que ballar és una pèrdua de temps, que cantar és una pèrdua de temps, abraçar és una pèrdua de temps. I en arribar a casa: "Que cansat estic. Vinc destrossat". Encara hi ha gent, perdoneu la frase, que s'emociona amb un balanç. "Cal augmentar un 3 % les vendes de cargols". Es pot viure...? Són 100 anys amb les vendes de cargols! I què li dius? El que us tracto de dir és que viureu 100 anys. No els perdeu. Transmeteu il·lusió, passió, alegria. L'altre dia vaig veure un altre article. Agafava els 20 experts més grans

de felicitat del món. Què deien que era la felicitat? Parlen de domini de la ment. Emocions positives. Parlen de sentiment de gratitud, donar les gràcies. El que més em va sorprendre és que, per exemple, del sentiment de gratitud, 35 %. El coeficient d'optimisme, que és que, davant d'un problema, et preguntes què hi pots fer, no qui ha sigut. Doncs un 20 %. L'actitud mental, un 12 %. El control de la ment, tal. El que més em va sorprendre és que el sentit de vida, el propòsit de vida, era un 2 %. Crec que no hem

entès res. Perquè fixeu-vos: què ens va dir Freud? Que érem animals. Si som animals, la felicitat és al plaer. I descobreixo que el plaer mata. Tots els que sou aquí ho sabeu perfectament. I als vostres fills amb què els eduqueu? Amb l'esforç. Un aprenentatge fàcil porta a una vida difícil. Després tenim un senyor que es diu Adler, que va dir: "No és veritat. La felicitat ve d'on? Del poder". D'acord? I què és el poder? Si soc cap, tothom m'estimarà, m'aplaudirà? Tothom em donarà la raó? Fins que ve un senyor, en Viktor Frankl, autor de

L'home a la recerca de sentit , La vida és bella , el que va descobrir als camps de concentració que la gent amb un propòsit de vida era feliç, que la gent feliç té un perquè aixecar-se cada matí, un sentit de vida. Per això, en escoltar La vida és bella se't posa la pell de gallina. Mireu-la 80 000 vegades. Jo, quan estic trist, me la poso. Sempre mirem el que ens manca, no el que tenim. Després si feu una llista de tot el que teniu, és meravellós. Però feu-la. Perquè, si no la feu,

què farà la ment? El que et manca. Dediqueu tres minuts del matí a coses per les quals donar les gràcies. Poseu-li música que us animi. Abraceu, toqueu. Què més us demano? Davant d'un problema, soc el responsable de la resposta. Què més us demano? Torneu a les arts. Però, bé, tot això ho hem substituït per què? Per tècniques del comunicador eficaç. I això és la vida! Et conviden a un bufet i hi ha el que diu "Mira que bé!" i el que diu "El salmó, fluix". Però si tens 87 plats! "Sí, però el salmó m'ha defraudat.

No és el que m'esperava". Doncs menja una altra cosa! Us imagineu el vostre pare o mare si arriba a viure...? Si el meu pare, que en pau descansi, i la meva mare, arriben a viure aquest món. "No m'he canviat el mòbil. Tinc el model antic. I què faré?". Dic: "Jo em suïcidava". Una persona que té el model antic... Això és dur. Fitxa gent per coeficient d'optimisme, per il·lusió, per passió, per alegria. A una persona li puc ensenyar coses, no li puc canviar el caràcter. No sé si m'explico. Jo us ho parlo amb el cor. "Emilio,

i tens raó". Jo què sé! A veure. El primer: jo crec que, tot i ser com som, es poden canviar petites coses. Segon, heu de ser realistes sobre que estem preparats pel que és dolent i no pel que és bo. Es fa un estudi a 10 000 persones per veure les emocions que tenen durant 13 anys. Per cada emoció positiva en tenen 21 negatives. Aquesta és la realitat. Després, genèticament, la nostra ment està preparada per a la supervivència. Després de 64 anys si hagués cregut, primer, que la vida era coneixement, i, després, pensat que la

vida eren actituds, avui, i ja sé que això a molts no els agradarà, crec que és sentit de vida. Si hagués de, avui, dedicar-me a la formació, si hagués de triar la vida, si hagués d'ensenyar alguna cosa als nens, el primer que els ensenyaria, el primer, és el cervell reptilià. Que comencessin el dia fent esport. És el que recomano a tothom. Segon, que facin un pla d'alimentació. I tercer, que dormin prou. La primera causa d'infelicitat, us ho he dit, és no dormir. Després, el cos és el temple de l'ànima. Vivint 100 anys, això no està

preparat per a 100 anys. Si la genètica arriba a saber-ho, hagués fet que la capacitat de tenir fills es perdés als 90, No als 40. La crisi dels 40 és real. Aquella frase, "De 40 cap amunt no et mullis la panxa", és certa. D'acord? Allò que a partir dels 40 anys... No és cap broma. I veureu que és una de les crisis més grans. Què us demano, si us plau? Estava preparat per, màxim, 40 anys i a partir dels 40 anys la genètica volia matar-te. I et posava una càries o un empastament. Ara què? Et

posa una càries, te l'empastes. Et treu vista, et poses ulleres. Diu: "El paio aquest no es mor". I, si el vell no mor, el jove no ve. Després lluitareu contra una cosa que no estava prevista, que és triplicar l'esperança de vida. Ho sento, per primera vegada a la vida, feu esport cada dia. Exigiu a les escoles que comencin una hora abans els nens fent esport i veureu com carreguen oxitocina, serotonina. Hem de canviar l'educació totalment. Segon, teniu un cervell que es diu límbic . És on hi ha les emocions. Aquest cervell té una part

genètica, recordeu-vos, en la seva immensa majoria. L'altra és apresa. Però s'aprèn per amor i per imitació. Després què us demano? Toqueu, abraceu, beseu. Sobretot, a la primera etapa de la vida. I, si la mare balla, ballaré. Si el pare canta, cantaré. Si el pare i la mare estan enfadats, estan enfadats amb mi. Després aquest cervell és on hi ha les emocions. Les emocions es contagien i les emocions manipulen el que pensem. Després, primer, hora esportiva. Segon, feu-los somiar. No els mateu somnis. La La Land . Digueu-los: "T'espera un dia fantàstic. Estudiaràs història. Veuràs la

història de la vida. Gaudiràs". Sabeu de què depèn que un nen aprengui? Del que s'estimi al professor. Utilitzem la raó per justificar el que sentim. A la vida tot comença amb una emoció i acaba amb una emoció. Què us demano? Mostreu emocions. Quan algú ho estigui passant malament, abraçada d'os, d'acord? Quan ho està passant malament, always look at the bright side of life . Canvia la vida. És a dir, què us demano? Envolteu-vos de gent positiva. Les emocions s'encomanen. Recordeu-vos que la ment està preparada per veure el que és dolent. Què us demano? Reprogrameu-la. L'important

a la vida són les emocions. D'acord? Què us demano? No visqueu sols. Sortiu, toqueu, abraceu, pinteu-vos, poseu-li color, balleu, feu de la vida una cosa meravellosa. La vida és un breu moment que et dona la mort. Us ho dic de debò. Per tant, què us demano? Un, als nens i a vosaltres, poseu-vos en forma. Dos, poseu-li passió. Tres, estudieu. Estudieu. Tots volem viure amb qui? Amb una persona, primer, que es cuidi físicament. Segon, amb un que estigui sonat, que estigui boig, que et digui: "Estàs millor que mai. Anem a ballar, a cantar, al cinema". "No.

Al cinema...?". Ja els coneixeu, no? I, tercer, què busques? Un que estudiï, home. No pots viure 100 anys amb un que no... O sigui, viure amb una persona que no llegeix en tota la vida... Algun se m'està espantant. "Jo en tinc un a casa. Què faig?". Col·loca'l on puguis com més aviat millor. "Canviarà a pitjor i, a més, el copiaran a ell, els fills". Us ho dic amb afecte, eh? Aleshores, tenim un quadrant físic? Sí. Un quadrant emocional? Sí. Un quadrant intel·lectual? Sí. Però tenim un quadrant espiritual? No en tingueu cap dubte. Després la gran

pregunta "Per què vaig néixer? Havia de néixer? Qui soc? Per què vaig néixer?". No en tingueu cap dubte. Vau néixer perquè havies de néixer. L'univers no té atzar. No permeteu que el materialisme domini la vostra vida i veureu com, al final de la vida, tot encaixa. L'únic que he trobat, el meu agafador, és a la part espiritual. "Emilio, et demostro que no". Ni se t'acudeixi. Estic arribant al final del Camí de Santiago. Ara no em desmunteu que Santiago no s'acaba allà. Ha estat un veritable honor. Cuideu-vos molt i moltes gràcies.

V. Completa. “La clave de todo es tener un sentido de vida”. Emilio Duró, empresario y profesor