Bona tarda, soc la Mara, Mara Dierssen, i soc neurobiòloga. Em dedico a la investigació científica i treballo en un centre que es troba a Barcelona i s’anomena Centre de Regulació Genòmica, que segur que us sona a xinès, però és on hi ha tota una sèrie de grups d’investigació que estem intentant comprendre diferents processos biològics. En el meu cas, jo soc una enamorada de la neurociència. I em passa des que era molt petita, de fet. Quan era una nena bastant petita, Em sorprenia molt que quan jo pensava que se m’havia ocorregut una idea fantàstica i deia:
“Quina idea, mare meva”, doncs resulta que ja se li havia acudit a algú i ho havia explicat millor que jo. I això em va fer pensar: com és possible que, sent tan diferents i, segurament, tenint unes vides tan diferents, puguem tenir idees tan similars i emocions tan similars? I el meu pare era neurocirurgià, i ell em va començar a interessar pel cervell. Em va començar a dir: “Això depèn del cervell humà, De com està organitzat el cervell humà”. Així que, gràcies a la inspiració del meu pare, però també del nostre neurocièntífic més gran espanyol, el
professor Santiago Ramón i Cajal, vaig començar a pensar que em volia dedicar a la neurociència i a la investigació científica. A partir d’aquí, al meu laboratori el que més ens interessa és com aprenem. Com és possible... Imagineu, si ara portéssim un cervell aquí, us traguéssim a algú el cervell, no ho farem perquè quedaria una mica “gore”, però si traguéssim un cervell, veuríem una massa més o menys gelatinosa, I heu de pensar que d’aquí surt qui sou vosaltres. D’aquí surten les idees, surten les emocions, surt allò que pensem... I comprendre com ocorre aquesta espècie de màgia
és el que ens interessa al meu laboratori. Penseu, simplement, en la quantitat de records que teniu emmagatzemats. Si ara us poseu a recordar quan éreu petits o què vau fer l’estiu passat, tot és allà. Com és possible? Com podem emmagatzemar aquesta quantitat d’informació? Doncs aquestes són les coses que estudiem al laboratori. També intentem veure com, a partir de comprendre aquests processos, també podem millorar la vida de persones que, per exemple, Tenen discapacitat intel·lectual. En el meu cas concret, he treballat durant molt de temps per intentar entendre per què les persones amb síndrome de Down tenen
problemes de memòria d’aprenentatge. Però bé, com que hem vingut avui a parlar d’Educació i Ciència i crec que teniu algunes preguntes, doncs vinga, endavant. Hola, Mara. Soc professora. Cada vegada es qüestiona més la tècnica de memoritzar a l’aprenentatge. Realment sabem com aprèn el cervell i quines tècniques o estratègies són les més eficaces a l’aprenentatge? Realment, encara no sabem bé què ocorre al cervell quan aprenem. Tenim algunes pistes. És a dir, sabem, per exemple, que, efectivament, el fet de memoritzar és important per l’aprenentatge, però sabem que hi ha alguns elements que han de coincidir amb aquesta
memorització perquè sigui útil. És a dir, donar context, la motivació, que t’interessi allò que t’estan ensenyant. És molt més fàcil recordar alguna cosa que t’importa, recordar alguna cosa que et sembla divertida o que et sembla interessant o que et sorprèn, que alguna cosa que no té interès per tu. I, de fet, inclús són coses que potser pots no entendre quin sentit tenen. Jo crec que un dels elements més importants de l’aprenentatge és, precisament, el fet de saber motivar, saber ensenyar d’una manera divertida i que ens sembli divertida. Els científics estem tota l’estona aprenent i estem
tot el dia llegint coses, però ens agrada tant que ens encanta, ens encanta llegir articles que són molt densos, i acabar-los d’entendre ens sembla un repte magnífic. Però jo crec que el problema que tenim és que, a la fi, Intentem mantenir un model educatiu que potser no és el més adequat. El nostre model educatiu sobretot intenta proporcionar informació. Potser no als primers anys d’escola, però després sí, perquè has de complir un programa, complir un currículum, i això impedeix que, en lloc de només informar, formem. Einstein deia que aprendre, l’educació, no és ensenyar les peces d’informació,
sinó que és aprendre a pensar, I crec que això és molt important. Aleshores, potser el que hem de fer és replantejar-nos què és l’educació, per què eduquem. Per ensenyar una sèrie d’informacions que ens semblen bàsiques? Per transmetre-les? Bé, això potser a l’època d’Aristòtil, en què el coneixement es duplicava cada 100 anys, doncs bé, però ara, que es duplica cada dos... doncs no sé si té gaire sentit. Potser el que hem de fer és formar ments crítiques que siguin capaces de pensar, de replantejar-se les coses i d’avançar. Hola, Mara. Al vostre laboratori Heu estudiat molt la
plasticitat del cervell. Ens podries dir a quines conclusions heu arribat? La plasticitat cerebral és una propietat que té el cervell de modificar la seva estructura i la seva funció en relació amb l’experiència. I això és molt important perquè pensem que és la base del que anomenem aprenentatge, de poder canviar en certa manera aquestes connexions neuronals. Com funciona? Heu de pensar que el cervell és, sens dubte, l’òrgan més complex que coneixem i, segurament, ho és a moltes escales. Només en termes de nombres de neurones, el nostre cervell s’ha calculat que té uns 86.000 milions de neurones.
Abans es pensava que n’eren 100.000 milions, ara les han tornades a comptar i sembla que en són 86.000. Bé, les han tornades a comptar... A veure, això ja sabeu com funciona: les compten en l’humà tipus. Què és l’humà tipus? Home, caucàsic, d’uns 50 anys, 70 quilos. A les noies no ens compten les neurones. Ha de ser perquè en tenim més. Aleshores, aquestes neurones estan connectades per bilions de contactes. Aquests contactes s’anomenen sinapsis. Bé, Santiago Ramón y Cajal, que ja ho sabeu, abans els científics tenien més poesia, els anomenava “petons protoplasmàtics”. Són contactes entre les neurones
a través de les quals aquestes neurones es parlen. Al sistema nerviós és, una mica, com a la vida: el més important són els contactes, on, com i amb qui els facis. I això per què passa? Perquè, a la fi, la funció... No ho sé, l’aprenentatge, la memòria, l’emoció... no és a cada neurona. És a la xarxa. Nosaltres podem canviar una mica aquests contactes. Com? A través de la plasticitat. I, en canviar aquests contactes, també canviem la manera en què es comporta aquesta xarxa, en què aquestes neurones se sincronitzen. Aleshores, aquesta plasticitat és molt important, sobretot
per poder modificar l’activitat mental. En el cas de les nostres investigacions, el que hem vist és que quan nosaltres posem els ratolins en un ambient enriquit, que seria com portar-los a l’escola, però amb els ratolins es fa posant-los a capses amb molts altres ratolins i amb joguines, els canvies les joguines cada dos o tres dies... Aleshores, tenen cada vegada una cosa nova per veure. El que fem és mirar, després, com ha canviat el seu cervell. I el que veiem és que quan tu els enriqueixes l’ambient, aquestes dendrites creixen. Aquests contactes es reforcen i, a la
fi, què passa? Doncs que el ratolí aprèn millor, també. El que hem fet nosaltres és dir: “Val, a veure si ara aconseguim entendre si això funciona bé o no en casos de discapacitat intel·lectual”. I hem vist que no funciona tan bé. Aleshores, el que intentem fer és buscar per què aquesta plasticitat no funciona bé i intervenir-hi. Per exemple, si falta una proteïna o si hi ha massa dosi d’aquesta proteïna i això és el que fa que no funcioni bé, Doncs aquí podem intervenir. Hola, Mara. Quins consells ens donaries per fomentar la diversitat en l’àmbit de
l’educació i, sobretot, de l’escola? El tema de la diversitat és una assignatura pendent. Fixa-t’hi, el problema que tenim és que el nostre cervell, per funcionar, necessita establir categories. Però té un problema, i és que, normalment, assignem a cada categoria unes característiques. Passa molt amb les persones amb discapacitat intel·lectual. La gent, quan veu una persona amb síndrome de Down, Doncs potser ja d’entrada diu: “Ui, a veure què passarà”. Jo tinc un grup de música i vam començar amb una idea molt bàsica que era dir: “Intentarem...”. Tot i saber des de la neurobiologia que allò diferent ens
fa una mica de por... I, de fet, això ho sabem perquè s’activen regions relacionades amb l’emoció de la por quan veiem algú que és diferent a nosaltres, doncs vam dir: “A veure si ho aconseguim evitar”. Com ho evitem? Doncs la millor manera d’evitar-ho és barrejant-te. Barrejant-te, perquè així coneixes aquesta persona i li perds la por. Aleshores, el que vam fer va ser un projecte anomenat “Realitats paral·leles” i, de fet, vam fer un disc. I vam demanar a persones amb discapacitat intel·lectual, amb síndrome de Down però també amb altres discapacitats, que escriguessin lletres de cançons. I
vam demanar al meu grup i a un altre grup de música de nois joves, entre els quals hi havia els meus dos fills, per cert, que fessin també amb nosaltres el projecte. Clar, al principi, els amics dels meus fills deien: “Ui, però quan vinguin, què els diem? Però què ens diran a nosaltres? Però ens entendrem?”. Quan vam acabar el projecte, a més que ja eren molt amics, un d’ells, un dels amics del meu fill, em va dir: “És increïble, però si els passen les mateixes coses que a nosaltres. Si tenen els mateixos problemes, si senten
les mateixes coses. També tenen xicotes i xicots, i els preocupen i són gelosos”. Aleshores, jo crec que el problema de la falta de diversitat és la falta de diversitat que tenim nosaltres mateixos, la falta d’integració, que encara no l’hem aconseguit, i no poder-nos alliberar d’aquests estereotips. Hi ha una cosa que sabem, i és que, si tu ets conscient Que tens estereotips, els evitaràs d’una manera molt més fàcil. Això és molt important. També ens passa en ciència. Bé, en ciència i en altres coses. Com sabeu, per exemple, el tema de les dones... Les dones, a les
posicions de “caps”, de lideratge, no hi són, o n’hi ha menys. I aquí també hi ha un biaix i també hi ha un estereotip. I, de fet, no sé si us en recordeu, però fa un parell d’anys, a l’enquesta de la Fundació Espanyola per la Ciència i la Tecnologia, que fa una enquesta de percepció de la ciència, preguntaven sobre la incorporació de les dones a la ciència d’alt nivell. El 63% dels enquestats pensava que les dones no valíem per ser científiques d’alt nivell. Increïble, no? Per què? Doncs perquè hi ha una sèrie d’estereotips que hem
de vèncer. Aquesta diversitat és molt important. Per què? Perquè els grups diversos són els grups més creatius, són els grups més capaços d’innovar. I és lògic. Si tu estàs sempre amb els mateixos, compartint les mateixes idees, sempre estàs d’acord amb tot, a més que és un rotllo, és molt avorrit, no aconsegueixes avançar. S’avança quan hi ha posicions diferents, Perquè et fa replantejar-te les teves idees i això és el que, a la fi, permet que les coses avancin, que la ciència avanci. I, a més, és molt més gratificant el fet de poder-ho compartir amb tothom, no
només amb els que són del teu tipus. Has parlat sobre Albert Einstein i he recordat una altra cita d’ell, que era que la nostra ment és com un paracaigudes. Que només funciona si l’obrim, i et volia preguntar què en penses. Penses que tenim la ment suficientment oberta Per incloure la diversitat a la feina? Penso que encara no, no la tenim suficientment oberta. I penso que és un problema, també, d’educació. Quan nosaltres afrontem el tema de la diversitat, és des de ben petits. I és des de ben petits que necessitem integrar aquesta diversitat al nostre estat
mental, a la nostra manera de veure les coses. Si t’hi fixes, als nens molt petits, i això és una observació que s’ha fet, els encanta, no els importa gens, i si hi ha un nen amb síndrome de Down, una nena amb síndrome de Down a classe, s’integra estupendament, està de meravella. I és a mesura que van creixent Que apareixen els estereotips que, a més, moltes vegades són, simplement, culturals. Aleshores, crec que aquesta plasticitat de què parlàvem abans ens ha de permetre repensar les nostres posicions i les nostres idees, i entendre el valor d’aquesta diversitat. Perquè,
a la fi, el problema que tenim amb el que tu deies d’obrir la ment és que la nostra educació el que fa és ensenyar-nos una sèrie d’estereotips “per se”. Fa poc es va publicar en una de les revistes científiques més importants, anomenada “Science”, un estudi d’uns investigadors als Estats Units. Eren psicòlegs, sobretot, i van fer un estudi per veure quan les nenes assumien els estereotips sobre les seves capacitats intel·lectuals. I es van adonar a l’estudi que això succeïa als sis anys. És a dir, als sis anys, les nenes van començar a pensar que potser la
ciència més dura, la física, per exemple, potser no era gaire de nenes, que potser per les matemàtiques tampoc servien tant. Cosa que no és certa, perquè després, quan s’estudien de debò aquests factors, hom s’adona que els resultats que obtenen les nenes en matemàtiques són millors que els dels nens. Però quan a tu et diuen: “Ui, per això potser...”, “Ai, bonica, tu creus...?”, “No, això potser és una mica difícil per tu”. A tu què et passa? Que ho fas pitjor. S’ha vist que aquests estereotips a la fi influeixen en com hom és capaç de realitzar les
tasques, és a dir, influeixen en la teva capacitat. D’altra banda, el nostre sistema educatiu... Que, ho torno a dir, ens hauríem de replantejar quin és l’objectiu d’educar en aquest moment en què tota la informació està disponible. Aleshores, potser una de les coses que hauria d’ensenyar la educació És justament això: què fer per no perdre talent pel camí. Perquè estem perdent talent. Talents diferents, sí, però talent. Jo crec que el fet d’integrar persones diferents, persones diverses, l’únic que farà és enriquir-nos. Jo tinc uns amics, una família que són tres germans. La seva mare és profe, ella
és Aída i els germans són dos bessons que es diuen Sergi i Eugeni. Aquests nois tenen una malaltia molt discapacitant, que s’anomena malaltia de Wilson. Amb aquesta malaltia, el que passa és que no metabolitzen bé els metalls I, aleshores, es dipositen aquests metalls al cervell i impedeixen que les neurones funcionin bé, sobretot a regions relacionades amb el moviment. Aleshores, els costa molt parlar, els costa moure’s i més coses. De fet, els tres germans ho tenen, i quan els ho van detectar, la mare es va trobar amb els tres fills alhora, dos en cadira de rodes
i la germana, que era una mica més gran, també amb una discapacitat molt important. Els dos nois estudien programació i van a l’Escola d’Enginyeria. Fa poc van fer una màquina de jocs, la van fer des de zero Amb un programa nou, una programa computacional nou molt interessant, i van aconseguir fer un sistema que era una espècie de videojoc, però una mica diferent. Utilitzava sistemes d’intel·ligència artificial. L’Aída va fer amb mi la seva tesis de fi de grau, i la va fer sobre el tema més difícil que es podia fer. Jo li deia: “Però Aída, tu
estàs segura que vols fer ara xarxes neuronals?”. És com la intelligència artificial però aplicant tota una sèrie d’elements computacionals i algoritmes, que jo deia: “Mare meva, aquesta noia”. Però bé, ho va fer i va obtenir, de fet, el primer premi que donaven a una noia De tesi de fi de grau. Els seus germans fan vela, vela adaptada. I jo els preguntava: “Com ho feu? Perquè... per fer-ho amb el problema motor...”. I em diuen: “Cap problema”. De fet, són campions d’Espanya de vela. Un dels dos germans, l’Eugeni, em diu: “No, la meva companya...”, perquè van per
parelles, “De fet, la meva companya és una noia invident”. I jo vaig pensar: “Mare meva, doncs entre el que tu tardes a dir-l’hi i el que l’altra ha de fer...”. I em diu: “No, no, si ens entenem molt bé”. I, de fet, el que feien era desenvolupar una aplicació perquè ell pogués donar la instrucció a través d’un sistema de sintetitzador de veu, i així era molt més ràpid. El fet de tenir una capacitat diferent o un problema, moltes vegades et dona també un avantatge en altres aspectes. Una altra persona que a mi em sembla que
és un exemple molt bonic és el meu pare. Ell era neurocirurgià i va patir un accident cerebrovascular i es va quedar afàsic, no podia parlar. Entenia perfectament, però no podia produir llenguatge. Ell sempre deia... De fet, va seguir publicant articles després de quedar-se afàsic, i sempre deia una cosa que em sembla molt bonica: “L’emoció recupera la funció”. Ell deia que quan tu sents emoció, aquesta força... Emoció ve de moure’s, “emovere”. Aquesta força és la que et fa aprendre, seguir endavant. I, a la fi, els humans som això. El més important és l’emoció. Hola, Mara. Un
dels camps principals d’investigació que tens és estudiar què ocorre amb la síndrome de Down. A mi m’agradaria que ens expliquessis per què i com va sorgir un interès en aquest camp científic, en aquest tema. Vaig començar a fer la meva tesi amb el professor Jesús Flórez i amb la professora Maruja Urlé, i vaig començar estudiant el sistema opiaci, que és com l’opi endogen, i estudiava el sistema respiratori per veure què feia. Imagina’t quines coses. Bé, doncs a partir d’aquí, jo vaig fer la meva tesi, la tesina, i, de sobte, un dia em vaig assabentar que
en Jesús era pare d’una nena amb síndrome de Down. I un dia li vaig preguntar: “Però, Jesús, per què no estudies la síndrome de Down?”. I em va dir: “Bé, encara no hi ha bones eines”. I és cert, en aquella època no teníem encara models experimentals, no teníem models animals. Els models animals ens han obert unes portes increïbles pel coneixement científic, perquè abans l’únic que podíem fer era intentar entendre què passava als cervells de persones que havien mort i, aleshores, ho estudiàvem, però era molt limitat. I, evidentment, no en podies entendre el funcionament. Podies entendre
les lesions, però no el funcionament. Aleshores, després de fer la meva tesi, vaig anar a fer un postdoctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, també en Farmacologia, i un dia em va trucar en Jesús i em va dir: “Mara, ja en tenim un model experimental! Ja podem!”. I vaig tornar a Santander. Vaig tornar a Santander i vam iniciar una línia que hem continuat als dos laboratoris. A la Universitat de Cantàbria l’ha continuat ell amb la doctora Martínez-Cué, que va fer la tesi amb mi, I jo l’he continuat, en aquest moment, al Centre de Regulació Genòmica.
Quan treballes amb persones amb síndrome de Down, jo sempre dic que els científics també hem de pensar que darrere dels tubs hi ha persones, i a mi em sembla fonamental conèixer aquestes persones, apropar-t’hi. Sí que és cert que hi ha vegades que parlem de la síndrome de Down com si fos una malaltia. I, de fet, el que és, és una discapacitat. És a dir, aquestes persones tenen una patologia cerebral que fa que els costi més aprendre, però també els costa més aprendre a les persones que tenen trastorns de l’aprenentatge, per exemple, O també els costa
més aprendre a persones que tenen trastorns d’hiperactivitat amb dèficit d’atenció. És a dir, sí que és cert que hi ha uns canvis cerebrals que impedeixen que l’aprenentatge, que la memòria, que les funcions mentals siguin tan eficients com per les altres persones, però això no vol dir que aquestes persones siguin malaltes. I, a més, el problema que tenim amb això és que hi ha una connotació social, que és el que a la fi fa que aquestes persones no vulguin, lògicament, que se’ls anomeni malalts. Per què? Perquè ells no estan malalts, ells tenen unes condicions que fan
que els costin més algunes coses. Però si a la definició de malaltia Li estem atorgant una connotació negativa de: “Ai, pobre”, “Ai, t’he de protegir”, clar, això és el que no ha de passar. Potser qui ens hauríem d’intentar curar som la resta, i no intentar que les persones que són una mica diferents siguin com nosaltres. Ara hem fet el Congrés Internacional de la Societat per l’Estudi de la Trisomia 21, i en aquest congrés teníem tot un dia dedicat perquè els científics coneguessin les persones amb síndrome de Down i les famílies, Per establir un diàleg de
manera que, realment, la ciència entengui, també, què hi ha rere aquestes persones que estudiem i que intentem ajudar. Jo crec que, de la neurociència, una de les coses que podem i hem d’aprendre és, precisament, aquesta: que apropant-nos a la resta, pensant en ells, pensant com estan, qui són i volent-los conèixer, és com realment aconseguirem aquesta diversitat, aquesta riquesa que necessitem. A més, des del punt de vista científic, també és un repte, en realitat, perquè què és la síndrome de Down? La síndrome de Down és deguda a la presència de tres còpies de tot un cromosoma.
No és que tinguis un gen que està malament, sinó que tens tot un cromosoma que hi és de massa. I això significa que tenim més de 300 gens que estan en excés, i això és el que produeix el fenotip. Clar, a veure com corregeixes tu 300 gens. És un repte. La nostra estratègia al laboratori va ser dir: “Bé, a veure si entre aquests 300 gens hi ha algun que estigui més relacionat amb el fenotip que estem estudiant, Amb l’alteració de la memòria de l’aprenentatge, que és el que volem corregir”. No és una tasca fàcil perquè
clar, com ho fas? Bé, doncs vam dir: “A veure si només posant en excés de dosi un gen que pensem que pot estar implicat...”. Això és com ser detectius, és com un Cluedo però al laboratori. “Bé, doncs a veure si posem només a aquest tres còpies i la resta ho deixem normal, i a veure si ja només amb això tenen problemes d’aprenentatge i memòria, perquè això voldria dir que aquest gen és suficient, posar-lo de més és suficient Per produir les alteracions”. I, efectivament, en vam trobar un que sí, que semblava que era suficient. Aleshores, vam
dir: “Val, l’intentarem corregir, a veure si en normalitzem la dosi”. I això és el que vam fer, en primer lloc amb teràpia gènica, i vam veure que corregia els defectes de memòria d’aprenentatge a un ratolí amb trisomia. És a dir, que vam dir: “Bé, això sembla que podria anar per aquí”. I, clar, això no ho pots traslladar a l’humà, perquè a l’humà encara la teràpia gènica pel cervell no la tenim posada a punt. Aleshores, vam cercar... De fet, uns altres col·legues havien trobat Una substància que podia inhibir una mica la funció d’aquesta proteïna, d’aquest gen,
i a la fi vam acabar fent un parell d’assajos clínics, que crec que és una de les coses que a mi més m’ha gratificat, perquè pensar que... Vull dir, la ciència és una barbaritat. Veure per primera vegada una cosa, entendre per primera vegada una cosa, descobrir alguna cosa que ningú més ha vist... Bé, és un esclat intel·lectual enorme. Però el fet que a més, que això que fas aconsegueixi, encara que sigui una mica, Fer millor la vida d’altres persones, això no té preu. Hola, Mara. M’agradaria que ens expliquessis com influeix l’educació a l’escola als nens.
L’educació diguem-ne que, si pensem en termes de com es desenvolupa el cervell, l’educació, tant a l’escola com a casa, és el que permet que, en un moment en què hi ha molta plasticitat, en què el cervell s’està construint, que és el que passa durant el desenvolupament, és el que permet que el cervell es desenvolupi adequadament. Què és el que hauríem de pretendre? Que puguem ser tot allò que estem dotats per ser, Que aconseguíssim el màxim de les nostres capacitats i que, a més, ho aconseguíssim d’una manera que ens fes feliços, que estiguéssim satisfets i contents.
Quan nosaltres naixem, el nostre cervell neix amb molt poques connexions ja formades, és a dir, per descomptat que hi ha connexions que ja hi són, però la resta, sobretot a algunes àrees del cervell, les hem de formar. I hi ha molts experiments que mostren com, si tu, per exemple, anul·les, sobretot en àrees sensorials, anul·les la visió en un ull, i això s’ha fet amb models animals, Tu veus que els mapes cerebrals que estan relacionats amb la visió canvien una mica. El que nosaltres fem, sobretot durant aquests primers anys, condicionarà molt com aquest cervell assoleix els
seus màxims potencials. I, des d’aquest punt de vista, jo crec que a mi hi ha diverses coses... Jo soc mare de quatre fills, quatre nois, i jo sempre m’he plantejat moltes coses en aquest sentit. Perquè l’educació no és només proporcionar informació, és molt més. És ensenyar a pensar, és ensenyar a qüestionar-nos les coses. El més important a la ciència són les preguntes, no les respostes. I a mi em sembla que l’educació el que hauria de fer és afavorir que les persones fóssim crítiques, que les persones aprenguéssim a pensar, a raonar. Jo crec que hauríem d’incloure
el mètode científic com a assignatura a les escoles, que és molt més divertit, perquè has de seguir una lògica, has de controlar les variables, és molt més interessant. Jo penso que, si no l’apliques, a la fi perds un potencial molt gran. Jo escolto moltes vegades gent que té una experiència i diu: “A mi em sembla que passa això”. Si això tu ho sistematitzes, pots arribar a una conclusió que després pot servir. Per mi és molt important que ens replantegem què és l’educació i com eduquem, tant a casa com fora de casa. Un altre aspecte fonamental
és que hem de fomentar aquesta creativitat, però això no es pot fer si hom té por, si té por d’equivocar-se, si té por de fer-ho malament. Aleshores, mai donarem una idea nova perquè: “A veure si m’equivoco”. I, a la fi, el nostre sistema educatiu sembla que estigui fet Per classificar la gent per la seva intel·ligència, perquè el que veiem és la nota dels exàmens. El que utilitzem per veure si un nen va bé o malament a l’escola són les notes. Què reflecteixen les notes? Si ha fet millor un examen. I què? Això realment reflecteix la
intel·ligència? Les capacitats? Doncs, segurament, no. Aleshores, jo crec que podríem aprendre molt del que ens ha d’explicar la neurociència i aplicar-ho a les aules. Com, per exemple, l’atenció. Vosaltres ara m’esteu escoltant i fa una estona que parlo, però, en realitat, L’estona que un cervell pot mantenir l’atenció no és tan llarga. Tenir els nens asseguts durant tres hores no és una bona idea. I menys quan són petits, que es volen anar aixecant. Els hi hem de deixar, el sistema motor és molt important i l’exercici augmenta el que s’anomena la neurogènesi adulta. Abans pensàvem que una vegada
es tenien les neurones que es tenien, això era tot, però ara sabem que no, que al cervell adult també es generen noves neurones. Després s’han de fer servir perquè, si no, es perden, però... Tot aquest tipus de coses que sabem des de la neurociència jo crec que es podrien aplicar a les classes, Fer-les més divertides, fer que els joves es puguin aixecar, puguin caminar, puguin donar les seves idees, aprenguin de les experiències. Tot això, que es puguin equivocar, donin les seves opinions, discuteixin. Totes aquestes coses jo crec que millorarien molt el sistema. Durant els últims
anys són més freqüents els atacs d’ansietat, de pànic, d’estrès... i també en adolescents. Per què ocorre això? Nosaltres el que estudiàvem, sobretot, era el sistema de la por. Al sistema de nervis central hi ha tota una part que s’encarrega de la por. La por és una emoció molt adaptativa Perquè el que fa és que tu et protegeixes. Si no tens por... Els Pere Sense Por a la fi s’acaben arriscant. El que passa és que quan es converteix en una cosa patològica com, per exemple, els trastorns de pànic o els trastorns d’ansietat, encara que els trastorns
d’ansietat són també en altres parts del cervell, el que passa és que les nostres respostes deixen de ser adaptatives. Per exemple, nosaltres estudiàvem els trastorns de pànic, els atacs de pànic, que també són ara més freqüents que abans, de fet. I el que ocorres és que tu, de sobte, sents aquesta angoixa, però no hi ha cap raó objectiva perquè la sentis. Aleshores, deixa de ser adaptativa. Què ocorre? Que aquests trastorns de pànic, els trastorns d’ansietat, venen molt determinats per l’estrès i venen molt determinats per l’estrès continuat. És a dir, quan estàs sotmès constantment a situacions
d’estrès i, per desgràcia, durant els últims anys, la nostra societat s’ha tornat més competitiva, hem de donar millors resultats en tot, sempre anem amb presses, sempre estem pressionats... Clar, no és el millor entorn per estar tranquil, relaxat, perfecte i sense estrès. Això, de forma crònica, a la fi comporta que s’hagi vist un increment de la psicopatologia. De fet, no només això. Per exemple, fa poc es va publicar a una revista molt prestigiosa que s’anomena “Lancet”, que és una revista clínica... Van fer un estudi de veure com havia impactat la crisi econòmica a la societat, a
la psicopatologia, a l’increment de quadres depressius, d’ansietat, d’angoixa, etcètera. I es van adonar que, sobretot a països on s’havien promogut el que anomenen mesures d’austeritat, Havia incrementat d’una manera molt significativa la psicopatologia, en comparació amb països que no havien aplicat aquest tipus de polítiques. Per què? Perquè aquestes polítiques, a la fi, han generat una situació de molt d’estrès a les famílies, a les persones. Les persones han perdut les feines, s’han generat situacions de pobresa a persones que abans treballaven, però amb les retallades, etcètera, també a l’educació, als menjadors escolars... Tot això ha fet que hi
hagi una situació d’estrès generalitzat que ha comportat un increment de totes les psicopatologies. Les persones adolescents són especialment sensibles a l’estrès. Són cervells que encara no han desenvolupat totes les seves estructures d’una manera completa, i l’estructura que més tard es desenvolupa és, precisament, una part que s’anomena escorça cerebral, i a l’interior d’aquesta, la que es troba aquí, a baix del front, que és l’escorça prefrontal. El que sabem és que, de fet, abans pensàvem que hom ja es desenvolupava a l’adolescència, més o menys, ja estava. De fet, abans es pensava que els primers sis anys eren
el període que anomenàvem “crític”, més plàstic. Però ara se sap que no, que la gent, als 23, 25, etcètera, encara segueix desenvolupant i madurant la seva escorça prefrontal. Què fa l’escorça prefrontal? És un sistema una mica de control, és un sistema de presa de decisió on es troben les funcions executives, però també és un sistema de control. I és un sistema que actua sobre el sistema emocional que fa que es temperin les seves respostes. Aleshores, les respostes més impulsives... Quan som més petits ja sabeu que tenim unes respostes més impulsives i, de fet, com més
petit, més impulsiu ets. Només heu de mirar un nen de dos o tres anys: Si s’ha de tirar a terra i tenir una rabiola, doncs cap problema, es tira a terra i es posa a plorar. Imagina’t un adult fent això. Què passa? Que els adults ja tenim desenvolupat aquest sistema. Aleshores, comptem fins a quatre, excepte quan som al futbol o al cotxe. Aquí no sé què passa, però de sobte, l’escorça prefrontal es desconnecta. Bé, i en algunes ocasions, també, al Parlament. No sé què passa. Però bé, el cas és que com que no tens encara
ben desenvolupat aquest control sobre el sistema emocional, aquest sistema emocional és molt predominant i, de fet, a l’adolescència hi ha una cosa que s’anomena La “síndrome adolescent”. Per què? No perquè sigui una síndrome, sinó perquè quan la gent és adolescent, quan sou adolescents, tots compartiu algunes característiques. Entre altres, que teniu més tendència a posar-vos en risc, és a dir, que això de la por... Encara no està gaire ben desenvolupada aquesta por protectora. Aleshores, les activitats de risc, com pujar a un cotxe i conduir a tota velocitat, fer carreres i totes aquestes coses que fan els
nois joves, Etcètera, etcètera. L’altra cosa que us passa és que a vegades no sabeu llegir bé les emocions del que ocorre. Sempre explico el cas dels meus fills: “Bon dia, amor”. “Per què t’enfades amb mi?”. “Si només t’he dit bon dia”. És a dir, a vegades, a l’adolescència, es produeix aquesta tendència de llegir d’una manera una mica esbiaixada el que t’està dient la resta. Això influeix molt en com després nosaltres reaccionem. A més, en aquest moment, per desgràcia, Hi ha una sèrie de situacions que també venen influenciades per com està l’entorn. És a dir, ens
trobem en aquest moment en un entorn molt competitiu en el qual, de fet, diguem-ne que, a vegades, estem inclús perdent valors que són molt fonamentals. Nosaltres, els humans, som éssers socials, i per poder seguir convivint en societat que és el que ens fa humans, necessitem un esquema de valors. Si aquest esquema de valors no hi és, no podem viure en societat. Aquesta pèrdua de valors s’ha traslladat també a les escoles, i ara afrontem molts més casos, per exemple, d’assetjament O de “bullying”. Coses d’aquestes, que també augmenten l’estrès. I, a més, la societat ens està ensenyant
des de fa molt de temps... Jo crec que això, de tota manera, va canviant a poc a poc, i depèn de nosaltres, qui ho canviarem serem nosaltres, qui som avui aquí asseguts som qui ho podem canviar, però el que passa també és que aquesta pèrdua de valors ens està fent molt egoistes. Aleshores, ens trobem en una societat on triomfar significa arribar a obtenir una feina molt bona, tenir un cotxe magnífic, una casa fantàstica. Això, potser, no és triomfar. Potser triomfar és aconseguir fer que el món sigui millor. Jo, sempre que parlàvem amb els meus fills
de què volien ser i què farien, sempre els deia: “Mira, tu escull la feina que t’agradi molt, la feina que pagaries per fer, que diguis ‘Jo per fer això pagaria’”. Jo i molts dels neurocientífics pagaríem per fer neurociència, perquè ens sembla el millor. I els deia: “El segon que heu de pensar és que allò que feu què aportarà? Què ens portarà? Què donarà a la resta?”. Què pot dir la neurociència sobre l’enamorament? Sobre com es produeix i quant dura l’amor als éssers humans? Com es produeix l’amor? Crec que és difícil que ho pugui respondre la
neurociència. Però la neurociència el que sí que pot fer és estudiar què passa quan estàs enamorat. I això s’ha fet. De fet, hi ha tota una sèrie de treballs que han intentat comprendre per què, o què passa al cervell quan ens enamorem. I el que han vist és que, de fet, quan t’enamores d’algú Passen diverses coses. Això s’ha vist a estudis que anomenem “de neuroimatge”. Què són els estudis de neuroimatge? Doncs el que fem és posar una persona a un aparell de ressonància magnètica, i el que fem és mirar quines àrees del cervell estan actives
quan la persona recorda la persona que estima, t’explica que està enamorada, etcètera. És una mesura una mica... Bé, no del tot fidedigna, però funciona força bé si controles totes les variables. Aleshores, què s’ha vist? Doncs s’han vist diverses coses. La primera és que, quan t’enamores, S’activa una zona anomenada àrea tegmental ventral, que té un nom molt estrany, però simplement és una zona on hi ha un tipus de neurones anomenades dopaminèrgiques. Què és la dopamina? Doncs seria la poció de l’amor cerebral, en aquest cas. En realitat, seria la poció del plaer, i fa moltes més coses:
també ens ajuda a aprendre i a moltes més funcions. Però en el cas de l’enamorament, el que s’ha vist és que quan estàs enamorat d’algú, s’allibera dopamina, s’activen les àrees dopaminèrgiques. Aquestes àrees són molt interessants, perquè també són les àrees que s’activen quan tu, per exemple, prens algun tipus de drogues. Aleshores, la dopamina, de fet, està relacionada amb l’addicció. I si t’hi fixes, quan estàs enamorat i hi ha alguns grups, com el grup de la doctora Nora Volkow, que treballa als Estats Units, que ho han investigat i s’han adonat que els símptomes són semblants. Per
exemple, quan estàs enamorat i et deixa la parella, tens la síndrome d’abstinència, sí o no? Jo ho sé perquè el meu fill, quan li agradava una noia, Venia a casa, feia dos minuts que l’havia deixat de veure i la trucava cinc minuts més tard. I jo li deia: “Però no us heu dit ja tot el que us havíeu de dir, fill meu?”. Perquè, clar, havien estat tot el dia junts. Després, quan ja et cases, ja, gràcies a Déu, hom s'hi habitua, si no, seria terrible. Però aquest és un dels símptomes. L’altre és que crees una
dependència. “No puc viure sense tu”. Això també passa. “Et necessito”. Totes les coses són molt paral·leles i, en realitat, el que sabem és que, de fet, s’activen sistemes cerebrals molt similars. Què passa? Què sembla que passa? Que, realment, quan ens enamorem, tenim una... Jo l’anomeno “l’eufòria dopaminèrgica”. Abans... Jo recordo que quan era petita hi havia una cançó que deia: “Em puja la bilirubina quan et miro i no em mires”. Hauria de ser: “Em puja la dopamina”. Però bé, ho perdonem perquè encara no se sabia. Què més ocorres quan ens enamorem? Una altra cosa que em
sembla molt divertida, perquè el que s’ha mirat són les zones que s’activen i les zones que s’apaguen. Doncs una de les zones que s’apaguen és la del judici social. Quan coneixem algú, establim un judici social, diem: aquesta persona és simpàtica, és lletja, és guapa... Però quan t’enamores, aquesta zona s’apaga i la teva xicota ja pot ser més lletja que Picio, que et sembla la cosa més guapa que has vist a la teva vida. Passa també quan tens un fill, i ho dic per experiència pròpia. Surt aquell nen, que acaba de nàixer, i ja sabeu com
són els nounats, que home, bonics, bonics, no ho són. I dius: “És preciós, mare meva, la cosa més guapa del món”. Això amb l’edat també es passa. Pel que fa a quant dura això, és molt complicat. Per què? Perquè jo crec que, de fet, no se sap tant per dades reals amb la neurociència com per observacions de manera social o neuropsicològica. El problema és que no tenim encara suficient informació per saber si això té un correlat. I sé que hi ha gent que diu que l’amor dura el que dura la dopamina. Això no és cert.
Això és un mite. Com que fem servir només un 10% del cervell, un altre mite. Res, no en feu cas. Què passa? De fet, la dopamina té una vida mitjana molt curta, és a dir, que si durés això, estaríem perduts. De tota manera, també és cert que tendim molt a banalitzar aquest tema, i una de les coses que sabem des de la neurobiologia, que s’ha publicat, és que és cert que hi ha persones a qui els costen més les relacions i hi ha elements genètics que, a més, estan relacionats amb la dopamina, que fan que
hi hagi persones més fredes o menys fredes. Però això no significa que no hagis de treballar per la relació, perquè, a la fi, això i no la dopamina, o el que duri la dopamina, això no té res a veure. El que farà que una relació duri És que tu t’ho curris, i ja està. M’agradaria preguntar com afecta al nostre cervell, als nostres gens, el que mengem. Doncs afecta molt, encara que és una c osa que hem començat a entendre millor des de fa relativament poc. I és una cosa que ha obert un nou camp d’investigació,
perquè resulta que el que mengem influeix en moltes més coses de les que pensàvem i, de fet, hi ha una cosa que s’anomena l’eix intestí-cervell. Tenim un minicervell també al nostre intestí i tenim a diversos òrgans més. També hi ha un mini cervell a la nostra pell, al cor... Però pel que fa a l’alimentació, hi ha diverses coses que sabem: resulta que nosaltres, els humans, convivim també amb microbis. I, de fet, hi ha moltes més cèl·lules no humanes al nostre organisme que cèl·lules humanes, que ho sapigueu. Per si de cas. Aquest perfil s’anomena microbioma. Resulta
que sabem que aquest microbioma influeix molt més del que pensàvem en els processos biològics de l’organisme, que potser acaba sent com una simbiosi, d’alguna manera, però molt més influent del que pensàvem fins fa uns anys. Una de les coses que s’estan estudiant, per exemple, és si persones amb autisme o amb discapacitat intel·lectual tenen perfils de microbioma una mica diferents. I s’ha vist que sí. I, de fet, en models animals s’ha pogut veure si canviant aquest microbioma i implantant el microbioma... Imagina que agafes un microbioma, els microbis que tens aquí, i els passes d’un ratolí normal
a un ratolí amb autisme. Doncs el ratolí amb autisme resulta que nota una millora del reconeixement social i de les alteracions que té. Encara no n’entenem gaire bé el mecanisme, però són coses que estem veient que són així. I, de fet, hi ha una síndrome que és molt interessant, que es produeix quan tens una infecció per toxoplasma gondii, resulta que això... Per exemple, imagina-t’ho, el toxoplasma gondii infecta un ratolí. Doncs el toxoplasma, per poder sobreviure, ha d’acabar a l’estómac del gat. Què fa el toxoplasma? Com aconsegueix que el ratolí es posi a l’estómac del gat?
Bé, doncs li segresta el sistema de reconeixement de la por i li’l bloqueja. El ratolí és com en Pere Sense Por, es posa davant del gat i diu: “Vinga, menja’m”. I el gat se’l menja, lògicament. I el toxoplasma pot sobreviure. I, als humans, s’ha vist que les persones que han patit una infecció per toxoplasma gondii, resulta que també tenen alguns aspectes psicopatològis, alguns elements psicopatològics. És a dir, que l’espècie humana També es troba en la mateixa situació que la resta de les espècies, diguem-ne. El que passa és que, fins que ho puguem comprendre millor, i
són aspectes que en aquest moment són motiu d’investigació de laboratori realment molt potents i molt importants, és a dir, que crec que avançarem molt en aquest camp, però fins que no ho comprenguem millor, encara ens costarà una mica saber com canalitzar aquest coneixement per, per exemple, provar tractaments amb probiòtics o algunes altres estratègies. Per ara, el que et diria és que és evident que l’alimentació influeix en com funcionen tots els nostres òrgans I, en aquest moment en què tenim tanta tendència al plaer fàcil i immediat, a les dietes obesogèniques i a la brioixeria fàcil i
plena de sucre, doncs potser sí que està bé que intentem, tot i que no en sapiguem gaire, del microbioma, intentem .... ser molt més conscients del que l’alimentació pot significar pel funcionament del nostre organisme. Hola, Mara. Tal com has mencionat abans, hi ha poca presència de dones a ciències, com, per exemple, la física O enginyeries. Quin missatge donaries tu per promocionar les carreres científiques a les nenes i joves? Jo us puc dir que crec que no hi ha una professió més divertida i més gratificant que la ciència, que dedicar-se a la ciència. Però a moltes
nenes el que els passa és que no confien en elles mateixes, pensen que no valdran per la ciència, pensen que no tenen capacitats perquè, a més que els ho diu la societat, els ho diuen els estereotips: quan surten els anuncis de joguines, què surt? Les nenes jugant a les casetes i els nens amb els Lego i jocs mecànics. Clar, amb aquesta predisposició, anem malament. Doncs jo, si fos ministra d’Educació, el primer que faria és dir: “Canviem els anuncis, nois. Des d’ara, posarem anuncis que valguin per nois i per noies, i que tothom vegi també les
nenes jugant a muntar un Meccano o fer una construcció de Lego”. A més, jo crec que el problema rau també en altres aspectes, no és només que la societat no consideri que aquestes professions són adequades, i crec que s’ha fet un esforç molt important per part dels científics i, també, per part dels mitjans per fomentar i desenvolupar Vocacions científiques entre les dones. Però, evidentment, a carreres com les enginyeries, la física, etcètera, les matemàtiques, entren menys noies, i hi ha moltes raons. L’estereotip friqui, per exemple. Hi ha moltes dones que no els agrada l’estereotip friqui. Dels
programadors, per exemple. Només heu de veure els de “Big Bang”. Clar, si em fixo en la neurocientífica que hi surt... No ho sé, jo no m’hi veig gaire reflectida. I el mateix ells, els físics que hi surten. És un estereotip Amb el qual potser les dones no ens sentim identificades. D’altra banda, també, el fet que una vegada que hi arribes i que, per exemple, ara a Ciències Biològiques, a Biomedicina, a Ciències Biomèdiques en general, sí que hi ha moltes més dones, però les anem perdent pel camí. Per què? Moltes vegades perquè han de prendre la
decisió, que no l’haurien d’haver de prendre, han de decidir entre la família o la feina. No té sentit que seguim així. És a dir, d’alguna manera hem de facilitar que, encara que hagis tingut, com jo, quatre fills, hi puguis arribar, I que, quan t’avaluen, es tinguin en compte aquestes coses. Moltes vegades no deixem que aquestes dones arribin perquè els posem moltes dificultats pel camí, i aleshores, què passa? Que, tot i que ara... Em fa molta gràcia quan dic: “No, encara no hem solucionat aquest problema cultural”, i em diuen: “No, però ara els nois ajudem molt
més”. Si no es tracta d’ajudar, nois, es tracta de compartir responsabilitats. I compartir responsabilitats significa que si has d’anar a recollir el nen perquè jo tinc una reunió que em posen a les set de la tarda, doncs hi hauràs d’anar tu. I si els dos ens hem de quedar, potser el que ha de passar És que el nostre centre, la nostra institució, no posi reunions a les set de la tarda perquè hem d’anar a recollir els nens, els dos. Aquesta responsabilitat compartida encara no hi és i encara seguirà sense ser-hi. Ha millorat molt, eh? Jo
recordo que quan em vaig casar, eren altres temps, clar, però la primera vegada que vam visitar els meus sogres, el meu home es va posar a estendre la roba i el seu pare li va dir: “Però què fas? La teva dona no et cuida? No ho fa ella?”. Diu: “És científica”. Aleshores, va dir: “D’acord, ho entenc”. Però, a la fi, el que passa és que aquestes traves van fent que anem perdent dones. Si anem una mica més enllà, passa encara més, i és que els sistemes d’avaluació també estan fets per homes, per a homes. És
a dir, les coses que valorem es troben molt més a les característiques masculines que a les femenines. Per exemple, em fa molta gràcia... Vaig estar fa poc a un panel d’avaluació i estàvem avaluant currículums, i a mi m’amoïnava molt el biaix de gènere. Em vaig adonar Que hi havia un criteri on sempre les dones sortien pitjor avaluades, sortien amb menys puntuació, i era una cosa que anomenem l’impacte de la teva investigació. Clar, quan a una dona li pregunten: “Quin serà l’impacte social de la teva investigació?”, les dones solen dir: “Bé, ja ho vorem, hi arribarem
algun dia”, i els homes solen dir: “Jo curaré demà el càncer”. L’actitud, i no és que ells diguin les coses com no són, simplement és que són més capaços de vendre’s. Nosaltres ens venem fatal, I us ho dic perquè jo, que contracto gent, quan em venen noies o nois, l’entrevista l’he de fer diferent, perquè el noi et respon d’una manera completament diferent. La noia què et pregunta normalment? “Bé, però exactament, què hauria de fer? Clar, és que no sé si tinc les capacitats per això”. El noi què et diu? “Sí, sí, per descomptat. I quant
guanyaré, per cert?”. És a dir, l’actitud és molt diferent. Aquí ens trobem amb un altre escull, i és que si no adaptem els nostres sistemes d’avaluació, i a més no som conscients dels nostres biaixos, No avaluarem adequadament, no serem capaços d’identificar el talent que no és com l’estereotip que nosaltres tenim, justament perquè se’n surt d’aquest estereotip. Aleshores, per exemple, una de les coses que nosaltres fem és que hem fet un vídeo on recordem aquests biaixos que podem tenir a l’avaluació. Veure’l... La gent no vol ser injusta, no vol no escollir les dones, no és cert,
clar, que volen, però veiem que estan esbiaixats i això, si és al subconscient, no ho saps, no te n’adones. Aleshores, si poses el vídeo, les coses funcionen molt millor. Per què? Perquè te’n fas conscient. Per exemple, els recordem que les cartes de recomanació de nois i noies s’escriuen de manera diferent. Les de les noies són més curtes, fan més referències a coses personals. Les dels nois són més llargues, fan més referència als seus èxits, per exemple. Les noies responen de manera diferent. Les noies, quan els diuen: “Com has arribat a aquest descobriment?”, un comentari molt
típic és: “Bé, vaig tenir molta sort”. No, quina sort has de tenir? No, hi has arribat perquè tu ho has fet. Ens falta molt creure’ns-ho. I després, quan a més, arribes a posicions de més lideratge, també moltes vegades el que passa és que l’estil de lideratge és molt diferent. Estem acostumades a un estil de lideratge, tots, molt masculí, i una líder femenina que adopta algunes postures doncs és difícil. I, a més, nosaltres, segurament per cultura també, som més líders de consens. No vol dir que no hi hagi homes que siguin líders de consens. De fet,
hi ha un estudi on es comparaven dos perfils de líder exactament iguals, però a un li posaven nom de noi i a l’altre de noia, però el que hi havia escrit era el mateix. “Què opinaries d’un líder que fos així i així?”. Aleshores, d’aquest mateix perfil per noi, tothom deia: “És un líder fantàstic, una persona perfecta per dirigir”. De la noia deien: “És una bruixa”. Amb el mateix perfil. Aleshores, seguim tenint aquest biaix. De tota manera, què els diria jo? Que, tot i que sabem tot el que sabem, val la pena, i val la pena
dedicar-se a la ciència, però també val la pena arribar a posicions de lideratge. Per què? Perquè tens l’oportunitat de demostrar la teva visió, De pensar en una estratègia que millori les coses, de pensar com pots construir una massa crítica científica que ens faci avançar, que ens faci innovar, que ens faci crear, que canviï les coses, que les faci millors. I que també ens faci canviar una mica el model de negoci que tenim ara de la ciència, que està molt basat en aconseguir diners i tot és horrible, perquè sempre estàs demanant projectes. Ara, amb la crisi
econòmica, més. I, realment, la ciència necessita temps, necessita calma. Necessites poder concentrar-te, llegir, Entendre. I si sempre estàs pensant: “A veure com l’hi venc a aquest home perquè em doni diners”, anem molt malament. Els polítics també haurien de començar a entendre que si volen ciència i si volen una ciència de debò, han de fomentar que hi hagi una massa crítica, que hi hagi molts investigadors. No només quatre laboratoris fantàstics. Molts investigadors, perquè això és el que ens farà avançar. I per això s’han de posar diners, perquè si no, els laboratoris moren. Si tu no pots
contractar gent jove, portar de nou la gent que ha marxat, portar-la un altre cop aquí, si no pots fer els experiments, i això necessita diners, Doncs és difícil que puguem seguir avançant. Jo crec que la neurociència té molt per aportar a l’educació, però també té molt per aportar a la societat. I si hem aprés alguna cosa és que les persones han de tenir valors, i aquests valors els hem d’educar. I l’educació no és només ensenyar informació, no és només connectar la informació als cervells dels nens perquè se’ls oblidi després de l’examen, és molt més. L’educació,
a la fi, és crear persones que puguin aportar valor, És permetre que les persones arribin a ser el que volen ser, és permetre que les persones ens puguin ajudar a millorar. I, per això, han de ser crítiques, han d’aprendre a pensar, han d’aprendre que el millor que poden donar de si és el que poden donar a la societat. I jo crec que, n’estic segura, que no sé si heu après molt i heu reconnectat les vostres neurones avui, però estic segura que tots sortirem d’aquí pensant que sí que podem fer el món, encara que sigui, una
mica millor. Moltes gràcies.
