Soc l'Antonio Basanta, editor, docent, gestor cultural i, per damunt de tot, un autèntic enamorat de la lectura. Hola, Antonio. Em dic Marta i soc professora especialista en llengua. Tenia moltes ganes de compartir amb tu aquesta estona i de poder conèixer-te una mica més. La primera pregunta que et vull fer és què significa per a tu llegir. Bé, en primer lloc, és un plaer estar amb tu, conversar amb tu i aprendre de tu. Per mi, llegir és l'experiència i la companyia més decisiva de la meva vida. Per mi llegir és molt més, per descomptat, que el
desenvolupament d'una destresa o una habilitat. En el fons és una manera, una forma, de ser i d'estar a la vida. I, a més, quan un revisa la seva pròpia biografia, troba que la lectura ha estat permanentment present en tota ella. ¿Tu te'n recordes d'aquella preciosa novel·la Gairebé d'adolescència de Jack London que es diu 'The Call of the Wild', "La crida del salvatge" o "La crida de la selva"? Doncs jo moltes vegades he pensat que la meva vida només s'explica des de la crida de la lectura. Per què? Doncs perquè no només l'he viscuda com una
afició, o la visc com una passió. En el fons la visc com una vocació. És a dir, com la resposta a alguna cosa que permanentment m'està cridant. I, de fet, fixa't, el meu primer record escolar està associat a un episodi en què la lectura era clau. Estàvem a preparatòria. Per tant, teníem entre set i vuit anys. Jo arrossegava, des dels mateixos orígens i fonaments del meu ensenyament i aprenentatge com a lectura, una dislèxia i, per tant, cada cop que m'enfrontava a la lectura d'un text, jo tenia una situació de tensió profunda. Però aquell dia, aquell
dia del mes de febrer, va passar un fet portentós i és que el nostre professor, el germà Apolinar, jo anava al Col·legi Menesià, un col·legi religiós, va decidir amb magnanimitat Que tots els que estàvem aprenent a llegir tindríem un reconeixement i tots tindríem una medalla. I a mi em va concedir la medalla de penúltim en lectura. Però és clar que a mi no em va importar allò de penúltim, el que m'importava és que la lectura m'oferia una forma de reconeixement. I recordo com en arribar a casa la meva mare estava planxant, mai ho oblidaré, jo
em vaig abraçar a la seva cama, li vaig ensenyar aquella medalla, per cert, força ronyosa, i no vaig poder deixar de plorar. I després la lectura em va acompanyar al llarg de tota la meva formació escolar, i no per la formació escolar, sinó perquè vaig tenir la immensa sort de néixer en una casa on era molt important, primer, explicar històries saber històries del passat, del present i del que pogués venir, i, en segon lloc, que estimava els llibres. Estimava profundament els llibres. I, per tant, tot i que jo, durant tota la meva educació escolar, mai
no vaig ser convidat a la lectura, sí que vaig tenir la sort d'uns pares que m'anaven regalant Llibres que em van permetre conèixer Milú i Tintín. O, per exemple, em van permetre conèixer tota la saga dels Jack, Dolly, Lucy i Jorge d'Enid Blyton. Em van permetre entrar al món fascinant de Verne, al meravellós de Salgari o a l'incommensurable d'Stevenson, per mi, un dels meus autors d'infància i joventut de capçalera. Aquesta crida de la lectura em va orientar cap al que es deia el Batxillerat de Lletres i posteriorment a cursar la carrera de Filosofia i Lletres,
l'especialitat de Literatura Hispànica, Exercir com a docent amb un compromís molt explícit entorn del foment de la lectura i després, fixa't, per això passar al món de l'edició o al món de la creació i direcció de projectes culturals que tots tenen a veure amb la lectura. I quan dic "tots ells tenen a veure amb la lectura", vull dir que tots ells tenen a veure potser amb el tret més significatiu de la nostra espècie, de la nostra espècie humana. Perquè, per paradoxal que pugui semblar, la lectura és sens dubte anterior a l'escriptura i fins i tot
anterior al llenguatge. Els éssers humans si som el que som és perquè des de l'origen vam ser lectors. Lectors de l'entorn, del llamp, del foc, del bosc, del mar. Lectors dels nostres semblants, del seu riure, del seu plor, de la seva angoixa, de la seva esperança. Lectors, per descomptat, de nosaltres mateixos, del nostre afecte, del nostre desafecte, de la nostra alegria o del nostre dolor. És veritat que hi va haver un moment transcendental En el nostre desenvolupament com a espècie en què aquesta capacitat lectora es va ampliar de forma extraordinària, i és el moment màgic
i històricament indatable de l'origen de la paraula. Quan aquesta espècie va transformar els sons guturals en paraules. I és curiós, perquè no sabem quan va sorgir històricament la paraula però sí que comencem a saber Qui origina la paraula, i la paraula l'originen les dones. És a dir, en les anàlisis de l'aparell fonador dels nostres avantpassats barons o femelles, s'ha comprovat que la complexitat de l'aparell fonador és infinitament més gran a la dona que a l'home, i, per tant, res estrany seria pensar que va ser la dona la que va desenvolupar una capacitat de verbalització i
fonació diferent de la pura emissió d'elements guturals. I per què? Doncs perquè a la nostra etapa de caçadors recol·lectors, així com l'home sortia a la recerca de la caça per a la supervivència de la comunitat la dona es quedava fent comunitat. I per fer comunitat el que utilitzava fonamentalment era la comunicació, una comunicació que es basava en la paraula i els gestos. Fixa't, per això les dones teniu cinc vegades els codis gestuals que tenim els barons, perquè sou comunicadores netes I a més busqueu la màxima eficàcia en la comunicació. Aquest moment fundacional de la paraula
que ja, diguem, potencia la lectura més primigènia té també un altre impuls decisiu, que tu coneixes perfectament, que és el moment en què màgicament apareixen els alfabets. I aquí hi ha un mite meravellós que no em resistiré a explicar-te. Veuràs: et convido a fer un viatge. Un viatge amb vaixell. Anirem cap a l'illa de Samotràcia. I en aquest vaixell tenim al capdavant al més bell dels prínceps troians, que és Cadmo. Cadmo navega feliç cap a l'illa de Samotràcia perquè hi trobarà la seva xicota, la princesa Harmonia, amb la qual es casarà. Quan ell arriba a
l'illa i saluda cerimoniosament Harmonia, aquesta el convida a pujar a un carro tot ell d'or, del qual tiren un lleó i un porc senglar. És clar, no hi ha enfrontament possible entre ells perquè som al regne d'Harmonia i tots dos es dirigeixen cap a l'edifici en què se celebraran les esposalles. Entra Harmonia. Cadmo, seguint la norma de la cerimònia nupcial, queda apartat al fons del lloc i ella travessa la sala mirant a esquerra i a dreta, mentre les flautes, les cítares, les lires, entonen una melodia, i arriba fins al final, on estan asseguts tots els
déus de l'Olimp, perquè han vingut a celebrar les noces de Cadmo i d'Harmonia. Quan Harmonia s'asseu, comença una de les parts més importants de les esposalles, Que és el lliurament dels regals per part dels assistents. En primer lloc, hi acudeixen els amics. Després, hi acudeixen els germans. Després, hi acudeixen els pares. I, finalment, hi acudeixen els déus, cadascun dels quals porta un preciós regal. Atenea, la deessa de la saviesa, regala a Harmonia un mantell màgic, que la farà romandre visible o invisible, anticip de 'Harry Potter', Segons vegi "la veritat" o "la no veritat". Quan ella
estigui davant d'un fet veritable, serà visible. Quan estigui davant de la falsedat o la mentida, serà invisible. Demèter li regala la més fèrtil de les collites. Hefest, la joia més meravellosa que puguis imaginar i, finalment, s'aixeca Zeus. I Zeus li fa un regal que, qui ens explica aquesta història, Heròdot, que llest, no fa coincidir amb cap objecte, perquè el que Zeus li lliura és Tot allò que és perfecte. Un concepte més que un objecte. Només queda un regal per arribar, el que Cadmo lliurarà a la seva xicota. Es fa un silenci extraordinari a la sala.
Cadmo es dirigeix a Harmonia, ajunta les mans com qui està recollint aigua o bressolant l'aire i en deslligar una bosseta que portava agafada al seu cinturó i obrir-la va dipositant a les mans d'Harmonia, unes, diu Heròdot, Petites peces fràgils, febles com ales de mosca. Segons van caient aquestes peces, Zeus s'aixeca irat i ordena a tots els déus que immediatament desapareguin i retornin a l'Olimp. Perquè Zeus ha estat capaç d'identificar immediatament el que significaven aquests signes, que no era altra cosa que la conquesta per als homes del que fins ara només era propietat dels déus, és
a dir, de la immortalitat. Perquè allò que Cadmo acaba de dipositar en mans d'Harmonia Són els primers signes de l'alfabet, els que permetran que l'escriptura perpetuï la memòria dels homes i, per tant, que la immortalitat, només reservada per als déus, sigui també una forma que la nostra humanitat podrà gaudir. En un món tan audiovisual com en el que vivim, on rebem la informació d'una manera tan còmoda, per a què serveix llegir? Bé, serveix per a tot. Efectivament, nosaltres ens trobem Ara mateix en una situació fascinant. Internet és una de les aportacions més fonamentals que poguéssim
haver somiat. La possibilitat que a un simple cop de teclat nosaltres puguem accedir a infinitat de fonts d'informació és realment prodigiosa amb el que sempre va somiar la humanitat i que, a més, en aquest cas té una possibilitat il·limitada d'actualitzar-se, de recrear-se permanentment i, per si faltés alguna cosa, De barrejar diverses fonts informatives que són rellevants. Fins ara aquesta informació se cenyia a les nostres enciclopèdies de paper, amb una paradoxa, i és que en el moment en què el text s'imprimia, aquell text, per quedar fixat, quedava desactualitzat. Segon, només permetia la font informativa textual, però
és que en algunes veus enciclopèdiques és fonamental disposar d'altres fonts. Quan jo llegeixo Beethoven necessito escoltar la seva música, o quan llegeixo Botticelli, necessito contemplar la major part possible De la seva prodigiosa obra pictòrica. Això és internet, però alhora té un problema i és el problema de la magnitud, de l'allau, informació indiscriminada a la qual nosaltres arribem amb aquesta facilitat. I és allà on la lectura torna a adquirir una funció fonamental, perquè el bon lector és aquell que està ensinistrat per discriminar entre les diferents fonts informatives aquelles que realment són més veraces. Perquè no podem
oblidar, com diu Kafka, que tot exercici de lectura És un exercici de camí cap a la veritat, la veritat amb majúscula o la veritat amb minúscula. Per tant, la feina que ara hem de fer és la formació de les persones perquè siguin capaces de treure el màxim partit a aquest patrimoni extraordinari que significa internet. No quedar sepultats darrere de la seva allau d'informació i sí continuar caminant, alimentant l'element més important per donar sentit a la vida que s'anomena curiositat i emoció. Mira, un quan ja ha complert uns quants anys, Acaba deduint que a aquesta vida
només venim a una cosa: a estimar i que ens estimin. Això és el més important. I tant me fa des del registre que tu ho vulguis contemplar: des del registre de les relacions familiars, des del registre de les relacions amistoses o des del que tu representes, Marta. Tu representes una acció, i alhora una professió, vital per a la nostra societat, que és l'educació i els educadors, però sense amor, sense afecte, sense amor, en el sentit més ampli del terme, És impossible educar. Es pot instruir, potser, però no educar. Educar vol dir emocionar-se junts. Educar vol
dir descobrir junts. Educar vol dir caminar junts. Educar vol dir acomiadar-se junts. Perquè el triomf més gran per a un docent és que tots els alumnes el superin. De la mateixa manera que la gran virtut que un docent té és estar permanentment alimentant-se dels alumnes. Aquest element és vital en l'educació. Hem de provocar l'interès perpetu per l'aprenentatge i mostrar als nostres alumnes que no hi ha res més fascinant, res més divertit i res més genuïnament humà que la possibilitat d'aprendre fins al darrer moment de la nostra existència. Això és una cosa que recentment ens assevera
la neurociència. I és que de tots els òrgans del nostre cos el més plàstic, el més flexible, el més immortal és el cervell, Que continua aprenent de continu. Aprenem de nens, aprenem d'adolescents, aprenem de joves, aprenem d'adults i aprenem de gent gran. Jo avui estic aprenent de tu, de la teva mirada, del teu somriure, del teu interès de la teva atenció. Però estic aprenent també de cadascuna de les coses que m'envolten, entre altres coses, perquè són noves per a mi. I en ser noves per a mi, estan estimulant el meu cervell, estan estimulant la meva
curiositat, m'estan dient: "Tens la capacitat d'obrir finestretes", com si estiguéssim en un nou calendari d'Advent i descobrir què hi ha darrere de cadascuna. I això és meravellós. Al final viure és un exercici d'emoció. Som en la mesura que siguem capaços de seguir-nos emocionant. Som en la mesura que siguem capaços de continuar aprenent. Per a què serveix llegir, em preguntaves. Doncs mira, et comentaré una anècdota que em sembla meravellosa i, per descomptat, una de les respostes més lúcides i més estimulants de quantes jo conec A la pregunta que m'has fet. Un altre viatge. Aquesta vegada anem
a mitjans del segle XX. I anirem a Oxford. Al Col·legi de la Magdalena. El professor de literatura comparada està conversant amb els alumnes i en un moment determinat un s'aixeca i li diu: "Professor, per a què llegim?". El professor queda en silenci, diposita el llibre que portava sobre la taula, es gira, s'acosta a la finestra Sobre la qual la pluja va caient impedint gairebé veure la bellesa del jardí del col·legi que davant seu s'estén, finalment es gira i diu: "Llegim per saber que no estem sols". És clar. L'ésser humà, si és una cosa, és un
ésser social. Nosaltres ens fem des dels altres, som com l'heura que per créixer s'ha d'anar recolzant sobre un mur, sobre una tàpia. Això és el que ens ha fet ser l'espècie que som. I la lectura ens diu: "Ni ets únic. Ni ets el primer. Incorpora't al cabal de la vida i flueix amb mi des de tots i cadascun dels altres. Vols ser nàufrag? Naufraga amb Robinson. Vols conèixer el fons dels mars? Et presento en Nemo i el Nautilus. Vols anar al fons de la Terra? Vols anar a la Lluna? Vols saber-te membre de la selva?
Shere Khan, Mowgli, Bagheera, Baloo? Viu-ho a través de la lectura i viu a través d'aquestes vivències amb la mateixa profunditat que si ho estiguessis fent en la realitat". Aquesta és la màgia. I aquest és un per què i un per a què llegir. Antonio, tu vas desenvolupar un projecte molt interessant, la Casa del Lector, a l'espai de l'Escorxador, a Madrid. Explica'ns una miqueta en què consisteix i què pot aportar a les persones i la societat. Efectivament, aquest és un projecte... Fixa't com passa el temps. T'explico una mica el context. Nosaltres estàvem buscant, des de la
fundació en què jo en aquell moment treballava, un lloc a Madrid on generar una aposta per la lectura. Evidentment, Madrid té un equipament, diguem-ne, cultural extraordinari i pràcticament tot el camp de la lectura estava cobert en forma de biblioteques o instituts de recerca o, per descomptat, centres educatius, centres escolars... I jo hi va haver un dia que vaig fer una simple reflexió gramatical. El que era important sempre era el llibre. El que era important sempre era la lectura. Però em vaig preguntar: "¿Realment el subjecte de la pregària és 'la lectura' i 'el llibre', o ho
és 'el lector'?". És clar. El subjecte de la lectura és el lector i aquest és el punt fonamental per estudiar per conèixer i per analitzar. Aleshores a Madrid s'estava recuperant un espai de caràcter industrial i històric, com és el vell Escorxador, que nosaltres, En el moment en què mostrem interès per formar-ne part, aconseguim que l'Ajuntament de Madrid dediqués íntegrament a l'acció cultural. I ara ve el més important. L'Ajuntament de Madrid va dir: "El volem dedicar a l'acció cultural però a l'acció cultural d'avantguarda”. I nosaltres vam dir: "Ha de ser-hi la lectura, perquè no hi ha
més avantguarda que el fet de llegir". I dos: perquè la lectura ara mateix està travessant també una transformació extraordinària I potencialment riquíssima. Tendim sempre a enfrontar els mitjans com si l'un i l'altre s'haguessin d'anul·lar quan el que fan és completar-se i complementar-se. És clar que defensem ardorosament les virtuts de la lectura en paper. ¿Però per què no obrir-nos a les noves formes de lectura que ens estan proporcionant des dels mitjans tecnològics a qualsevol altre dels que pugui venir més endavant? És més, ¿per què no obrim la lectura al conjunt de les necessitats de l'ésser humà?
Perquè, si abans parlàvem que som 'sapiens' per, Fonamentalment, lectors, també la lectura és necessària per a qualsevol pràctica vital. Mira, per això el que hem de saber és què és llegir i per saber què és llegir jo sempre aconsello acudir als verbs fundacionals. En primer lloc, llegir és observar, escoltar, parar atenció. A la meva vella facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Complutense, a l'edifici A, hi ha al frontispici una frase llatina que comença dient: "Siste, viator", "atura't, caminant". Aquest és el primer avís que llança la lectura. "Atura't, atura't. Comença a crear un espai
nou i un temps nou perquè entres en una altra dimensió que sí que et requerirà una cosa fonamental: que li paris atenció. La Simone Biles diu que l'atenció és la més important de les virtuts, i, efectivament, només es pot llegir estant atent i sent atent. Dos, segon verb importantíssim: llegir és interpretar. És fascinant. En dècimes, mil·lèsimes de segon, El nostre cervell reconeix en uns trets establerts sobre una paret, sobre un paper, sobre qualsevol altra superfície, elements que el porten al reconeixement de la lletra que el porten al reconeixement de la paraula que el porten al
reconeixement del sentit i del significat i automàticament s'hi orienta. És meravellós, és meravellós. I dius: "Interpretar?". És clar. Estem començant a entrar al grup de cambra que forma la llengua, perquè la llengua és la suma d'instruments de corda i vent. El vent són els pulmons que impulsen l'aire. La corda són les nostres cordes vocals. L'auditori, la caixa de ressonància, la nostra boca i el nas. I l'articulació, el moment en què l'arc passa sobre la corda i sona la nota. I de la nota, la melodia, els llavis i la llengua. I és meravellós, perquè en tot
aquest viatge es dona la unió en parella. Dos pulmons, dos extrems de cordes. És meravellós. Dues denticions i dues llengües. La nostra llengua es genera a partir de dos rovells que s'uneixen, per això tenim el solc labial, per pronunciar al seu moment la paraula, Que sempre és d'unió i per això mai no s'hauria de convertir les llengües en elements de desunió i encara menys en elements d'enfrontament. Tercer verb fonamental per entendre què és llegir. "Comprendre". Compte, comprendre és molt més que entendre. Per descomptat, exigeix l'aportació decisiva de la raó. Però una mica més: per comprendre
de veritat necessitem raó i les altres tres qualitats sobiranes de la intel·ligència que es diuen "imaginació", Aquesta és molt important, "emoció" i "intuïció". La intuïció, que sempre s'ha entès com la germana petita de la intel·ligència, és tot el contrari. És la velocitat punta de la intel·ligència. La que, amb menys informació, aconsegueix arribar més lluny i la que curiosament està darrere de moltes, per no dir-te totes, de les grans decisions de la nostra vida. Els següents verbs que expliquen llegir deriven, curiosament de l'ètim d'aquesta paraula, Del llatí "legere", perquè una de les màgies, dels encanteris, de
les sorpreses, que guarden les paraules, és que moltes van existir abans fins i tot de l'ús preferencial que avui els donem, del significat preferencial que avui els concedim. Per exemple, la paraula "escriure" existia molt abans de l'escriptura. L'escriptura és un invent relativament recent. Té només 5000 anys d'existència. La nostra espècie es mou entre els 300 i els 400 000 anys d'existència sobre el planeta. ¿Què significava en llatí "escriptore", "escriure", si no hi havia escriptura? És preciós: significava "brodar". És clar, qui escriu broda sobre un teixit, sobre un teixit, 'textum', "text", amb fils de lli que
anomenem "línies". ¿I què significava "llegir" abans de l'accepció que avui li concedim com a principal? Doncs, en primer lloc, una cosa que tenia a veure amb la relació íntima de l'home amb la terra. Significava "recollir", "collir", "recollir". ¿I què som els lectors sinó recol·lectors de la sembra de l'autor al text? El segon significat que ens porta a Ariadna, al mite del Minotaure, al fil màgic que salva Teseu, era "desembolicar". Generar del cabdell una troca. I això és la lectura: la que ens permet travessar el laberint de la vida i sortir vius, encara que no indemnes.
Els catalans tenen una paraula preciosa que és "lletraferits", ferits per la lletra. Però és que hi ha ferides molt sanadores que fan créixer. El significat següent del verb "legere" és molt actual. Significava "navegar". "Legere epora", escriu Horaci. "Navegar els mars". Què curiós que ara, quan parlem d'internet, parlem d'internautes, i per a una cerca a internet diem "navegar per la xarxa". I el darrer significat, abans del que evidentment Nosaltres li concedim avui com a principal és fonamental. "Legere" és "escollir". Seleccioneu. És clar, per això d'un lector ve un elector. Que no "votant", perquè "elector" i "votant"
no són necessàriament sinònims. Els verbs següents que completen el fet de llegir són "transformar", mai la lectura no és un exercici passiu. Conrad diu: "L'autor escriu el 50% del llibre. L'altre 50% del llibre l'escriu el lector". És clar. La lectura és un fet de resurrecció, de transformació alhora. Per això mai no hi ha ni dues lectures iguals ni dos lectors iguals. I quan dic que no hi ha dues lectures iguals, fins i tot dins del mateix lector. Perquè tu ja mai no tornaràs a ser, Heràclit, "panta rei", aquell que vas ser fa uns quants segons
quan feies la primera lectura. Ja t'has transformat, ja estàs veient coses noves, ja estàs descobrint nous matisos. Per tant, la lectura és un fet de creació, de creació, perquè és de recreació i de resurrecció. I dos darrers verbs que la completen. Llegir és assimilar. És clar, tot el que nosaltres hem anat recorrent ho anem guardant a la nostra memòria, que no té res a veure amb la que, des del meu punt de vista de manera equivocada, ens referim quan parlem dels ordinadors. Per què dic jo que els ordinadors no tenen memòria? Perquè la memòria és
un òrgan viu. L'ordinador el que té són magatzems de dades. D'acord, perfecte. La memòria està permanentment funcionant, permanentment recreant. No només registra els fets, els va transformant. Al nostre interior, tota aquesta assimilació lectora es transforma de manera infinita. I finalment llegir és compartir. Tot l'exercici de lectura és un exercici de conversa, de diàleg. Tot és un exercici d'intercanvi d'aliança. Per això la paraula "pàgina". "Pàgina" ve del llatí "pago", amb dues accepcions: "pacte", "aliança", i "espai", "lloc". És clar, la pàgina és l'hàbitat del lector I alhora la que explicita l'aliança entre qui va escriure i qui
llegeix. ¿Recordes quan a 'Alicia al país de les meravelles' ella troba l'unicorn i li diu: "Unicorn, tu existeixes de debò?". I li diu l'unicorn: "Si tu creus en mi, jo crec en tu". O l'infant Arnaldos. "Si no hi hagués tal ventura sobre les onades de mar com va haver-hi l'infant Arnaldos a la nit de Sant Joan", que acaba dient el que ens diu la lectura als lectors: "Jo no dic la meva cançó, sinó a qui amb mi va". Compartir la lectura, aquest és el secret de l'èxit dels clubs de lectura, és llançar-la a la seva
màxima potencialitat, perquè llegir és un prisma d'infinites cares, permanentment viu. Això és la lectura. Aquest és el tresor que la lectura ens ofereix, que hem d'oferir en igualtat d'oportunitats a tothom perquè després elles sí, lliurement, en exercici del seu lliure arbitri, optin o no optin per elles. Amb una única advertència: ets totalment lliure de no llegir, Però allò que et concedeix la lectura només t'ho concedeix la lectura. Escoltant-te parlar sobre el teu amor per la lectura, m'agradaria que em guiessis en la que crec que és una de les preocupacions principals dels mestres avui dia. Com
podem fomentar la lectura en els nostres alumnes? Celebro enormement que aquesta sigui una de les vostres preocupacions, perquè no pot deixar de ser-ho. La lectura és substancial, essencial, per al nostre periple com a persones I, per descomptat, per al nostre periple formatiu. No pensem en la lectura només des de la disciplina de la llengua i la literatura. Pensem des de la totalitat de les àrees. Els centres han de ser centres fonamentalment de foment de lectura des de la globalitat de les disciplines, per així poder acudir a les apetències possibles dels lectors des de diversos àmbits.
Em demanes què podríem fer per incentivar la lectura a les nostres aules. I a mi se m'acudeixen una sèrie de reflexions, totes elles molt elementals, Però de vegades en allò simple potser també hi ha el més eficaç i el més valuós. Veuràs: a llegir se n'aprèn fonamentalment per contacte i per contagi, de manera que qualsevol mestre que vulgui incentivar la lectura als alumnes ha de ser primer lector. I, a més, expressar l'amor que té per la lectura i a més comentar amb els alumnes per què ell està dedicant part del seu temps a llegir tal
o qual obra I per què ell creu que la lectura és fonamental per viure, i per què ell no és explicable sense la lectura. I això és una cosa fonamental. Segon, a la lectura cal donar-li temps. Temps. Les aules han de ser també espais per llegir, Marta. I m'aterreix veure com al sistema educatiu espanyol el temps de lectura a les aules es va reduint de manera progressiva, des d'una entrada com pot ser a primer o segon de primària On l'accés és molt gran, molt ample i el temps s'acomoda a aquesta possibilitat d'oferir espais i temps
lectors als nostres alumnes, i com això es va tancant progressivament i es va estrenyent de manera dramàtica, tan dramàtica que en un estudi que he fet recentment es demostra que per als alumnes de darrers cursos de secundària o de batxillerat els temps de lectura lliure i personal a les aules es redueixen escassament A 30 minuts a la setmana. Així, no es formen lectors. Així es destrueixen lectors, com es destrueixen lectors mitjançant les lectures obligatòries. No, veureu: "llibre", "lector" i "lectura" comencen per ela de "llibertat" i la llibertat és molt important per al gaudi i l'emoció.
Jo no sóc sospitós de no estimar els clàssics, els estimo profundament, però crec que és aberrant introduir els lectors nens En el coneixement dels clàssics quan no tenen la maduresa ni personal ni lectora per poder entendre el tresor que ells ens regalen. Deixem que aquests llibres arribin en el moment que les persones tinguin els nivells de maduresa i de preparació necessaris i, mentrestant, treballem a la classe amb la facultat fonamental de la llengua que és la de la comunicació. Res no agrada més que parlar al voltant dels llibres que estem llegint i res agrada més
als teus alumnes que explicar a un altre alumne allò que l'està apassionant, Que pot ser un llibre de literatura o pot ser un llibre sobre esport, o pot ser un llibre sobre biologia, o pot ser un llibre sobre qualsevol dels àmbits temàtics o genèrics que tenim a la nostra vida. Contagi i contacte i exemple. Temps. Llibertat. Diversitat. A Espanya tenim un tresor que és el tresor editorial. L'oferta editorial espanyola és extraordinària, en nombre de títols i en qualitat d'edició d'aquests títols. Per tant, també els professors tindrem l'obligació d'estar informats permanentment respecte a tot aquest torrent
de nous llibres que van arribant i que tan útils poden ser a les nostres aules. I per això tenim mecanismes múltiples. La bona relació amb el bibliotecari del nostre districte, la visita freqüent a les llibreries o l'entrada a les pàgines webs que informen d'una manera objectiva i veraç sobre la qualitat o no qualitat dels llibres que se'ns presenten. Amb la suma de tots els impactes i sabent una cosa, que mai no es deixa d'aprendre a llegir, És fantàstic, perquè aprendre a llegir és aprendre a viure. I de la mateixa manera que mai deixem de viure,
mai deixarem d'enriquir el nostre afany lector, la nostra visió lectora. Insisteixo: en la suma de tots aquests elements es poden construir lectors. Al teu llibre 'Llegir contra el no-res' dius que el lector és un rebel. Per què qui llegeix es rebel·la? Bé, perquè, si qui llegeix viu, la vida és un exercici de rebel·lió. Els físics ens dirien que tot l'univers camina cap al caos. Camina cap a l'extinció. L'origen, el principi de la vida, és un exercici de rebel·lia. Hi ha una primera cèl·lula que diu: "No, no, jo em nego a caminar cap al clavegueró. Intentaré
aguantar una estoneta i no ser absorbida pel caos". I aquesta cèl·lula fa el seu esforç, però malauradament té poc vigor i continua en el viatge cap a l'extinció. Però hi ha una segona cèl·lula que s'associa a una tercera i que s'associa a una quarta i que s'associa a una cinquena. I va sorgir al seu moment la vida. I la vida és un pols, al final. Nosaltres l'única veritat constatable que tenim és que som finits. Que tenim un final. Que som, com dirien els gladiadors romans, "morituri". Que morirem. Ja, però volem viure. Volem viure fins a
tal punt que la vida es rebel·la en els moments fins i tot més dramàtics. Mira, un dia em comentava l'Edurne Pasaban, la meravellosa alpinista i muntanyenca espanyola que anant a un rescat a l'Everest i després d'haver rescatat una persona que es trobava en una situació molt complicada, ella va tenir un accident. Anava sola. Es va trencar el turmell. Ja no podia baixar al campament base. No tenia roba per poder sobreposar-se al fred glacial que ja començava a fer I durant tota la nit va pensar que aquest era el final. I em deia: "El que em
sorprenia és que, malgrat la meva extenuació, malgrat el meu cansament, malgrat la immensa dificultat que jo sabia que suposava baixar, hi havia una veu al meu interior que em deia: 'Baixa i viu. Baixa i viu'". I va baixar i va viure. Per rebel. Rebel, com diria en Sidney Poitier, aquest actor que ha mort recentment i que jo sempre tinc associat a dues pel·lícules canòniques: 'Endevina qui vindrà aquesta nit' i 'Rebel·lió a les aules'. Doncs cal rebel·lar-se. I és clar que la lectura és una rebel·lió. Contra què es rebel·la la lectura? Doncs es rebel·la contra infinitat
de vicis i de patologies, contra el pensament únic i la seva imposició. Contra la superficialitat de les paraules, contra la sacralització de la instantaneïtat, contra el menyspreu de la pausa, de la serenitat que, per cert, és l'única que pot portar al ben pensar, a reflexionar. Contra el valor del col·lectiu que anul·la allò individual. Continuo pensant que l'aleteig d'una papallona en un lloc del planeta pot provocar un canvi fonamental exactament als antípodes d'aquest. Es rebel·la contra el fet que la imaginació no es valori. Es rebel·la contra l'anul·lació de les emocions. Es rebel·la contra la tendresa. Es
rebel·la contra el valor d'allò senzill, d'allò simple. Es rebel·la contra el valor del complex. Es rebel·la contra el discurs buit. Es rebel·la contra la vida com a superficialitat i entreteniment. Es rebel·la contra la disgregació. Es rebel·la contra l'intent, una vegada i una altra de prescindir del discerniment. Contra tot això es rebel·la la lectura, perquè ens va proporcionant les eines que ens permeten afrontar cadascuna de les circumstàncies de la nostra vida. I això ho fa mitjançant un mecanisme que és prodigiós i que també s'ha descobert recentment i és que el nostre cervell, davant les experiències fictícies
llegides, reacciona igual i posa en marxa el mateix paquet neuronal Que davant les experiències reals. És clar, serà molt difícil que nosaltres a la nostra vida puguem ser tot allò que ens ofereixen cadascun dels llibres, però la lectura ens obre aquesta porta i ens obre aquesta porta en termes de tal credibilitat que nosaltres, quan estem llegint un llibre de Salgari, som pirates, i quan estem llegint un llibre de Verne som viatgers amb globus. I quan estem llegint un llibre d'Stevenson, som la Hispaniola per antonomàsia. I saps per què? Perquè quan llegim en silenci, la veu
fonamental és la nostra. No la que els altres escolten de nosaltres, sinó la que habita al nostre interior i que ens permet que, en escoltar-nos, creguem ser nosaltres els protagonistes reals del fet lector. I en un món on obtenim la informació a cop de clic, quin és el paper de l'escola en aquests moments? El paper de l'escola és un paper transcendental en un món que no només ens ofereix, Com molt bé dius tu, l'accés tan senzill, tan ràpid i tan global a la informació, sinó que ens manifesta dia a dia que està en un procés
de transformació absolut. Res no tornarà a ser com solia. I tampoc l'escola pot continuar sent el que solia. Tota la nostra estructura escolar continua sent diguem que prefixada per l'escola del segle XIX. Per la divisió de les matèries en disciplines, per l'agrupació dels nens Per edadisme i per cursos, per la individualitat del treball del professorat per la incorporació molt parcial dels pares i les mares com a elements educatius nuclears de la pròpia escola o l'absència de l'entorn on està l'escola. Tot això cal modificar-ho perquè tot el món s'està modificant. Mira, l'eix s'està desplaçant cada cop
més cap a l'orient i cap al sud. Hi ha fenòmens extraordinaris de revitalització de la nostra societat, com pot ser la incorporació progressiva de la dona Al món professional, que està variant les velles fórmules que anteriorment van existir. Elements nuclears sobre els quals es va basar la societat sempre, família, exèrcit o religió, s'estan transformant semànticament de continu. Avui tot es troba en una profunda transformació i el món ja no serà un món en funció del poder que cada país tingui per posseir matèries primeres o per la demografia O per la posició geoestratègica. Serà per la
capacitat que tingui d'importar, exportar i produir talent. Talent. I en això, l'escola és fonamental si és capaç de trencar una de les múltiples contradiccions sobre les que continuem habitant. Com si estiguéssim asseguts confortablement sobre un volcà que iniciarà la seva explosió en molt breus moments. Quina és aquesta contradicció? Tots afirmem que no hi ha un ésser humà igual a un altre. Que tots som diferents, feliçment diferents. Però l'escola durant molt de temps i el sistema educatiu es dirigeix a homogeneïtzar, a uniformar, responent a un món, insisteixo, que ja no existeix. La meva àvia, quan parlava
de la feina, parlava de col·locació. "Ha trobat una col·locació". És a dir, situar una persona Al lloc del puzle que li corresponia, del qual ja no es mourà durant tot el seu periple laboral. Això s'ha acabat. Les persones aniran canviant al llarg de la seva vida de manera permanent de feina. Tindran la necessitat d'aprendre de continu i, alhora, nosaltres tindrem la importantíssima necessitat de cultivar en cadascú allò que ell té d'exclusiu i extraordinari. En Benedetti deia: "Quan crèiem tenir totes les respostes, ens han canviat totes les preguntes", i això passa ara. Nosaltres no podrem respondre
al futur amb les respostes del passat. No, haurem de cultivar el pensament divergent, creatiu, crític, compromès. Això és l'escola. L'escola és la factoria de l'entusiasme i la vida. I si això l'escola no ho assumeix, hi haurà un altre segment a la societat que ho assumeixi si de veritat volem continuar progressant. A més del teu amor per les lletres, formes part d'un grup de persones que investiguen l'impacte de l'edat a la salut. Explica'ns una miqueta en què consisteix això. Doncs sí, efectivament. Jo treballo des de l'any 2016 en un projecte apassionant que va néixer a la
Universitat de Salamanca i que és finançat per la Unió Europea, que es diu Centre Internacional sobre l'Envelliment i la Longevitat, i que el que tracta és d'entendre, precisament en aquesta societat canviant de què fa un moment parlàvem, una cosa que s'està produint de manera imparable en la societat nostra actual i que modificarà radicalment el paper de les persones de més edat. El que s'està produint és, per una banda, la contenció de la natalitat i, altrament, l'extensió de la vida al llarg de la vellesa. Això, per exemple, a Espanya és un fet, a més, excepcional, perquè
som el segon o tercer país del món en esperança de vida. En aquest moment, cada 10 anys, la humanitat creix en dos anys d'esperança de vida, de tal manera que nosaltres el 2032 estarem molt més a prop d'una edat mitjana de 90, 91 anys que dels 80, 81 anys que globalment tenim al món, O dels 94, 95 a Espanya que dels 84, 85 en aquest moment. I així podríem continuar progressant. És clar, això obre una concepció radicalment diferent del que significa la vellesa. S'està arribant a edats avançades en millors condicions que mai i, per altra
banda, la societat no es pot permetre el luxe de desprendre's del coneixement i de l'experiència que s'acumula al llarg de la vida i que continua sent extraordinàriament productiva en aquesta recta final però cada cop més llarga, que serà la recta de la nostra existència sobre el planeta. Nosaltres estem valorant infinitat de perspectives, des de les econòmiques fins i tot les que tenen a veure purament amb la salut. I a mi em correspon fonamentalment l'àrea de la cultura i l'àrea de l'educació. Abans et comentava, Marta, que un descobriment neurocientífic extraordinàriament important és el fet que el
nostre cervell és l'òrgan del cos humà amb màxima plasticitat i amb més capacitat de creixement i aprenentatge al llarg de tota la vida. Per tant, la vellesa que hem d'anar preparant Des del moment en què comencem a ser persones és una vellesa que permeti mitjançant un conjunt d'accions que introduïm a la nostra vida quotidiana, arribar a aquestes edats en la plenitud més gran de facultats físiques i psíquiques. I això és possible. Avui sabem com es pot fer, sempre que es faci des de l'origen. El cervell humà comença a envellir al cap de 20 anys de
vida. Nosaltres hem de preparar des de la pròpia escola el nostre model d'envelliment de futur si volem realment assumir l'oportunitat extraordinària que hem aconseguit, Que és la d'estendre d'aquesta manera tan rellevant la vida de les persones. Però no només això. O sigui, l'important no és només donar més anys a la vida, sinó donar més vida als anys. En una longevitat pròspera i feliç és importantíssim, diguem-ne, la salut cerebral. I potser et sorprèn quan et digui: "¿Saps que hi ha una màquina de fitness cerebral imparable, que és la lectura?". Jo fa uns anys vaig acudir a
un dels meus museus favorits a Londres, que és el Museu de Ciències Naturals. Se celebrava una exposició precisament sobre el cervell humà i a la part última de la mostra el que s'exhibia era la reproducció a grans dimensions d'un cervell. I a la part superior d'aquesta reproducció hi havia tot un conjunt de focus que entraven o no en activitat, segons l'acció que tu pautessis de les que estaven ressenyades en un lateral i que tu podies engegar mitjançant simplement prémer un botó. Hi havia 52 àrees, que són les 52 àrees que tenen a veure amb la
producció de la intel·ligència, en el sentit que ja hem parlat: Raó, emoció, imaginació i intuïció. I el meu interès era veure com funcionaven cadascuna en segons quines accions. Veure televisió. Polsaves... No veure cine. Veure televisió. Polses un botó i de les 52 àrees se n'encenien cinc. I 47 àrees romanien en latència, la qual cosa venia a significar que la producció d'intel·ligència amb aquest estímul era molt discreta. Escoltar música. S'encenien 47 de les 52 àrees. L'escolta de la música provoca un enriquiment cognitiu extraordinari i, per tant, és molt recomanable. Llegir textos literaris. Vaig prémer... i es
van encendre les 52 àrees cerebrals. Però no només es van encendre, parpellejaven els focus amb una intensitat extraordinària per fer-nos entendre que quan un està llegint tot el seu cervell està en marxa, Precisament pel que ja hem comentat. I és perquè tu has de recrear allò que llegeixes, donar-li color, donar-li sabor, donar-li ambient, donar-li perfils, donar-hi llum. I la prova del cotó que la lectura mobilitza la totalitat del cervell i, per tant, és una pràctica d'exercici cognitiu extraordinària és que quan llegim només podem llegir. Ens hem de lliurar a la lectura com es lliura un
a l'amor: completament. Abans esmentàvem el paper de la intuïció, que és tan important. En aquest moment en una universitat alemanya S'està fent tot un desenvolupament metodològic per crear la didàctica de la intuïció, per veure com aquesta facultat tan poc cultivada la podem també començar a cultivar, entre d'altres, a l'àmbit de les escoles. Un cop més ens guanyeu per golejada les dones, de la mateixa manera que paraula i llengua és femení, intuïció també és femení. És que tot el que té a veure, a més, amb el desenvolupament de la intel·ligència té a veure amb els primers
coneixements que estem tenint del cervell, que és una ciència relativament recent, Tant que realment podem estar entenent com funciona el cervell només des de la implantació de les ressonàncies magnètiques, que és una tècnica, diguem-ne, mèdica d'implantació molt recent. Tot just té 30 o 40 anys. I és fascinant perquè al cervell hi ha registres increïbles. Per exemple, a mi m'encanta recordar-los, aquells que tenen a veure amb la nostra memòria com a espècie. Els que, per exemple, permeten que ningú davant del mar no es commogui, com es van commoure els nostres avantpassats, aquells soldats romans que ploraven
agenollats al Finisterre de la Hispània Perquè entenien que allà es posava el sol i allà moria el món, el final de la Terra, o passar davant d'un foc i no mirar-lo amb fascinació, en aquest joc permanent de la flama, "a l'embruix", que diria Manuel de Falla. O curiosament, deixar de marcar el ritme d'una música amb el peu quan l'escoltem, que no és sinó una herència dels grecs, que tenien una llengua amb síl·labes llargues i síl·labes breus el ritme d'emissió del qual el marcava un peu Perquè el seu idioma era fonamentalment musical. Nosaltres tot això ho
hem anat conservant perquè el cervell capta senyals permanentment de tot i les porta a la nostra pròpia vida. Cada cop és més important l'impacte de l'entorn. El 25 % del nostre cervell és genoma, desenvolupament genètic, però el 75 % depèn dels estímuls que nosaltres li brindem. ¿Quins estímuls brinda la nostra societat perquè els cervells creixin? ¿Quins estímuls ofereix l'escola Perquè el cervell continuï creixent, es continuï manifestant com aquest tresor absolut que ens presideix, aquest òrgan sobirà tan carregat de misteri i tan proper al cosmos? El nostre cervell té cent mil milions de neurones, com cent
mil milions de cossos estel·lars té la nostra galàxia i d'aquest univers gegantí neuronal tot just n'estem començant a conèixer les xarxes principals, les autopistes. Però ens queden per conèixer les carreteres comarcals, les carreteres locals, els camins, Les senderes, les sendes, les tortuositats en què trobem les claus de moltes de les coses que evidentment haurem d'aportar per poder respondre a tots i cadascun dels interrogants que aquesta societat nova però pròspera i, per què no, més feliç que l'actual tenim davant nostre. Vas desenvolupar també un projecte sobre la percepció de l'ancianitat als adolescents i vau indagar sobre
el coneixement que tenen els adolescents sobre la figura del seu avi. A quines conclusions vau arribar? Doncs, mira, la conclusió és una conclusió molt inquietant. L'estudi jo el vaig fer per a la Comunitat de Madrid, es va fer al segment escolar de l'Educació Secundària Obligatòria. Hi van participar més de 2500 estudiants, per tant, la mostra és prou rellevant com perquè les conclusions que s'estableixen a partir de l'estudi de la mateixa siguin fiables i consistia bàsicament a llançar-los un conjunt de preguntes que ens permetessin saber quins detalls de la vida dels seus avis ells coneixien, sabien.
Veuràs, sens dubte, la majoria d'ells Va respondre favorablement al nom dels seus avis i a l'edat dels avis. Quan se'ls preguntava el lloc de naixement dels seus avis, el nivell d'èxit baixava considerablement. Però quan entràvem en com s'havien conegut els seus avis, com eren els seus avis en una determinada etapa de la seva vida, qui eren o havien estat els amics dels seus avis, quines havien estat les seves aficions, les respostes pràcticament eren nul·les. Eren nul·les. I això ens posa Davant d'un problema veritablement molt important. Jo sempre dic que el millor regal que pares i,
per tant, educadors podem fer als nostres fills o als nostres alumnes, és temps i paraules. Temps de qualitat i paraules de qualitat. Cal tornar a recuperar els àlbums familiars, com cal que a les aules arribin els records familiars dels nostres alumnes i a les aules es valori el que significa l'aportació de les generacions anteriors al nostre propi desenvolupament. Que tinguem un noble sentiment de deute cap als qui ens van antecedir, perquè la major part del bo que puguem tenir no ens ho devem a nosaltres mateixos, els ho devem a generacions molt anteriors, algunes de les
quals, i més al nostre país, van travessar circumstàncies molt complicades d'enfrontaments fraternals. I lamentablement aquesta memòria s'està perdent, com lamentablement s'està perdent el passat pagès i rural D'un país com el nostre. Cal recuperar-ho i cal recuperar-ho sobretot perquè en la perspectiva d'aquesta extensió de la vida, el més ric que ens pot passar és la construcció de les connexions intergeneracionals. No hi ha res millor que construir un projecte educatiu en una escola on participin alumnes, pares, mares àvies, avis, amics, professors i direcció del centre. Això és un autèntic projecte educatiu, perquè, com diu el proverbi africà:
"A educar s'hi deu tota la tribu". Per educar necessitem les forces de tot l'entorn i això és el que ens queda ara per reivindicar. No podem, no podem assumir que aquest desconeixement de les generacions anteriors es continuï produint, primer per injustícia i segon per ineficàcia. Perquè cada vegada que perdem els nexes ens morim com al cervell. Cada vegada que trenquem els enllaços, les sinapsis, el nostre cervell s'empobreix. ¿Com poden l'educació i la cultura ajudar-nos a envellir millor? Sens dubte, generant-nos una cosa que em sembla molt important i és la il·lusió per viure. Abans parlàvem de
la importància de l'emoció. Veureu: si jo hagués d'importar un R+D+I a la nostra actual societat, sense menysprear el valor d'allò que compon la investigació, el desenvolupament i la innovació, jo me n'aniria A un R+D+I més humil però potser més necessari i més eficaç, el que compondria la suma d'intel·ligència, decència i il·lusió. Necessitem intel·ligència per abordar els reptes que hem de fer front al davant. Necessitem decència, honestedat, honradesa, ètica, també per tractar tots els desenvolupaments que venen per davant, i necessitem il·lusió. Una persona o una societat sense il·lusió No té futur i l'educació i la cultura
s'hi basen. Cultura. "Cultura" ve de "cultivar". Qui cultiva té sentit de l'espera. I qui té sentit de l'espera té sentit de l'esperança. Esperança, il·lusió, cultura i educació formen un conjunt irrenunciable per a l'aventura meravellosa de viure. "Al principi era el verb i al final som les paraules". Què vols dir amb això? Exactament. Aquesta frase de l'Evangeli de Joan: "Al principi era el verb, el verb es va fer carn i va habitar entre nosaltres". Fixa't, i diu "verb". És clar, en dir "verb" i no "nom", el que està dient és: "Entre nosaltres habita la paraula que
porta a l'acció". És clar, les paraules porten a la pau i porten a la guerra. Les paraules porten al tedi i porten a la joia. Les paraules porten a la llum i porten a la nit. Som nosaltres els que hem de ser portadors d'aquelles paraules que ens ajudin a créixer, les que ens van fer comunitat i ens van fer civilització, perquè allò que ens va fer comunitat i civilització van ser les paraules que compartim, convertides en històries. En aquelles nits ancestrals, quan al voltant d'una foguera el grup humà nòmada es reunia, es reunia per intercanviar
experiències que s'explicaven per paraules I històries que ens construïen com a comunitat Aquí neixen els mites. Els grans mites fundacionals de la humanitat neixen en aquest intercanvi permanent. I és que aquest intercanvi permanent és el que ha de ser l'element fundacional del nou model social a què hem d'anar. O entenem definitivament que aquest planeta feliçment és rodó i que, per tant, tots som tots, que no som res ni ningú sense l'altre i que per molt que hàgim desenvolupat Dels tres principis de la Revolució Francesa, la llibertat i la igualtat de poc valen si no cultivem
la fraternitat, veure'ns realment com a companys de viatge capaços d'afrontar qualsevol dificultat i de vèncer-la. Perquè difícil no és igual que impossible. Difícil és simplement un repte, un desafiament, un mur. Totes les generacions han tingut murs a enderrocar, a saltar o de sortejar per continuar progressant. El dia que a la humanitat s'eliminin les fronteres i s'eliminin les banderes I s'eliminin els elements d'oposició... Quan, com dirien els físics, abandonem l'energia de fissió per anar a l'energia de fusió, haurem fet un pas molt important i, entre altres coses, començarem a justificar l'adjectiu amb què ens hem autoqualificat:
"homo sapiens". Home, quan un veu la informació de cada dia, 'sapiens', 'sapiens'... Ens queda molt per assolir. Però hi ha una vegada més una il·lusió i una esperança. I és que la nostra espècie és molt jove. El camí comença. No tenim més de 300 000 anys i la terra on habitem, 4500 milions. Potser per ser sapiens ens queda una llarga ruta per cobrir. La nostra responsabilitat és que la jornada que ens correspon estigui orientada a la millor de les adreces. Bé, Antonio, per acabar, després d'haver parlat amb tu, amb algú a qui li agrada tant
llegir, m'agradaria que ens fessis unes recomanacions literàries. Doncs encantat. Encantat. Mira, a veure, en el terreny de la novel·la m'atreviré a recomanar-vos la novel·la que per mi ha estat una autèntica revelació aquest any que no pertany a un autor conegut ni a una gran editorial: es diu 'Quercus. A la ratlla de l'infinit'. El seu autor és en Rafael Cabanillas Saldaña i l'ha publicada una petita editorial de Castella-la Manxa que es diu IV Centenari. És una obra basada en l'espai de les muntanyes de Toledo, A la zona pobra i buidada que comparteixen Extremadura i Ciudad Real
i és un autèntic prodigi de literatura en el sentit més ampli del terme. En el que explica, com ho explica, en la bellesa extraordinària de la seva escriptura i en la coherència i l'honestedat del compromís de la història que desenvolupa. Un altre llibre? Doncs mira, 'Neuroeducació' d'en Francisco Mora, una persona que jo admiro profundament. Jo crec que és un dels més grans neurocientífics que tenim a Espanya I sens dubte el millor divulgador del que la neurociència està aportant. Curiosament, va participar, a més, en aquest mateix projecte i és un llibre de capçalera per a qualsevol
educador es digui "pare" o es digui "docent". I finalment m'atreviré a recomanar-te el llibre més bell que jo mai he llegit sobre el que és llegir, que és 'L'infinit en un jonc' de la Irene Vallejo i que vam tenir l'enorme fortuna de publicar a Siruela. És un llibre absolutament magnífic, d'una profunditat extraordinària I amb una habilitat increïble per convertir el sempre dificilíssim exercici de la divulgació en un gaudi absolut. Llegint 'L'infinit en un jonc' sabem què significa realment llegir, el que això suposa per a les nostres vides i com continuarà suposant sempre la lectura a
la peripècia fascinant de dones i d'homes. Bé, i un clàssic, i és que no pot ser un altre: el Quixot, un llibre que jo recomano que es tingui sempre a la tauleta, al costat del nostre llit I que el llegim per fragments. Pot ser un paràgraf o dos, un trosset de capítol o, per descomptat, la totalitat de l'obra, a aquell que li vingui de gust fer-ne una lectura seqüencial. És meravellós. És un tractat d'humanitat, de filosofia, d'ètica, i un prodigi d'acció literària gairebé inexplicable des del punt de vista humà. Recordo que al meu doctorat nosaltres
vam tenir una assignatura íntegrament dedicada a la lectura del 'Quixot'. Ens la donava un emèrit de la universitat, a qui jo recordo amb extraordinari afecte, don Luis Morales Oliver, que amb la seva prodigiosa memòria dia rere dia, des d'octubre fins a juny, va anar desvetllant-nos tot el que aquesta obra contenia i estàvem ja aproximant-nos als darrers dies del curs quan ell ens va dir: "Senyors, demà arribarem al capítol darrer de l'obra, és un capítol per a mi transcendental, tant que els adverteixo Que és possible que m'emocioni. Si és així, no li donin importància. Jutgin-ho simplement
com la fragilitat d'un vell". I efectivament. Va arribar el dia en què el senyor Luis Morales Oliver, que no llegia, reproduïa de memòria passatges complets del 'Quixot' sense fallar en un sol terme es va enfrontar a aquest passatge meravellós i dolorosíssim el que Alonso Quijano, el Bo, mor de seny. Mor quan ha de renunciar al somni Que la justícia és possible, que el bé és possible, que la humanitat és possible. "On va haver-hi ocells antany, estimat Sancho, no hi ha ocells hogany. I ens n'anem anant a poc a poc". En aquell moment, el senyor Luis
Morales Oliver treia un mocadoret del vestit, s'eixugava les llàgrimes i tots nosaltres l'acompanyàvem al sanglot en un moment veritablement inoblidable, inoblidable. El 'Quixot' és un prodigi i al 'Quixot' cal tornar-hi sempre. Bé, Antonio, t'agraeixo enormement temps que m'has dedicat. Ha estat molt enriquidor. Un plaer i ens veiem aviat. Un plaer, el meu, Marta, moltíssimes gràcies.
