No seguiu aplaudint, que se’ns acaba el temps. Em dic Rafa Yuste. Soc del barri del costat, d’Argüelles. Em vaig criar aquí a Madrid, vivia a Rodríguez San Pedro. Vaig anar a l’escola Decroly. A banda de jugar a futbol al carrer, que és el que fèiem sempre, em va encantar això de la ciència quan tenia 14 anys o així. El meu pare em va regalar un llibre de Ramón y Cajal, una autobiografia, i em va capturar. La mare em va regalar un altre llibre Que es deia “Caçadors de microbis”, en què es descriu la història dels
bacteriòlegs del segle XIX que van descobrir com les malalties infeccioses eren produïdes per bactèries. Total, que em vaig quedar amb la idea que em dedicaria a mirar pel microscopi i veure aquestes bactèries i els circuits neuronals de Cajal. També vaig tenir la sort de tenir professors que em van inspirar i recolzar. També vaig estudiar fort. Vaig acabar al Ramiro Maeztu per fer el COU. Després vaig anar a l’Autònoma. Vaig fer Medicina. Perquè em vaig començar a decantar vers el cervell. Una mica per la influència de Cajal. Si et vols dedicar a la ciència a Espanya,
tenint una figura com Cajal, és molt difícil evitar la neurociència perquè la tens al davant. Em va semblar meravellós entendre com funciona la ment humana en realitat. Ens interessa el cervell per això, per entendre’ns a nosaltres mateixos. Com som, com sorgeix tota la nostra vida mental d'allò que tenim dins del crani. Total, que fins fa dos anys estava col·legiat com a metge generalista a Madrid, Però no he practicat la medicina des que vaig sortir de la facultat. De fet, vaig fer la part de la clínica dins la Facultat de Medicina a la Concepción, a la
fundació Jiménez Díaz. Allà em van donar facilitats per sortir a l’estranger durant els meus estudis i vaig treballar en un lloc d’Anglaterra on ja vaig acabar... Va ser una experiència crítica treballar amb un sud-africà anomenat Sydney Brenner. És un jueu sud-africà que va ser la persona que va descobrir que el codi genètic té tres lletres. Brenner em va fer anar als Estats Units i em va dir el que deien a les pel·lícules de l’Oest: “Go West, young man”. “Ves a l’Oest, jove”. Doncs em va dir: “Rafa, ves a l’Oest, jove”. Vaig anar a Nova York
i encara soc a Nova York. No he sortit d’allà, de la Gran Poma. Però això és perquè vosaltres em feu preguntes, no perquè jo m’enrotlli. Em podeu preguntar qualsevol cosa. Rafael, bona tarda, em dic Mercedes. Voldria saber què és el projecte BRAIN. -Sí. Com i per què sorgeix? El problema és que encara no entenem com funciona el cervell. Duem ja més de 100 anys, des de Cajal, Generació rere generació, milions i milions de diners invertits a tots els laboratoris del món. La idea era que, al cervell, la unitat de funcionament del cervell era la neurona
individual. És una teoria que precisament va proposar Cajal. L’anomena “la teoria neuronal”. Li van donar el Premi Nobel per això, per la teoria neuronal. L’anomenen “la doctrina neuronal”. Ja és com religiós, és una doctrina religiosa. Però, si mires el cervell de qualsevol animal, el nostre, per exemple, té 80 mil milions de neurones. Imagineu-vos què són 80 mil milions de neurones. Uns nombres astronòmics. Es troben totes connectades entre elles. Aleshores, no hem pogut desxifrar el cervell estudiant les neurones una a una. Punxant-les amb elèctrodes i veient com s’activen o inactiven quan l’animal s’està comportant o quan
el pacient té un pensament. Aleshores, és possible que el problema vingui d’aquí, que la unitat no és una neurona, la unitat és un grup de neurones treballant en conjunt. Us en poso un exemple. Quan us asseieu a veure la televisió... Imagineu si intentéssiu veure una pel·lícula Mirant només un píxel. Per molta estona que el miréssiu, no us assabentaríeu de què passa a la pel·lícula. Perquè la pel·lícula, la imatge de la pantalla, sorgeix de la interacció entre píxels. És el que els científics anomenem una “propietat emergent”. Sorgeix de la interacció entre partícules o entre píxels o
entre neurones. Per molt que miris un píxel, per definició, mai veuràs la pel·lícula. Imagineu que el cervell és com una pantalla que té 80 mil milions de píxels. En aquesta pantalla, les neurones s’activen En patrons a l’espai i el temps, així com els píxels s’activen en una pantalla de televisió. Si no les captures, si no veus la pantalla sencera, no t’assabentes d’allò que veus. Aquí és on comença el projecte BRAIN. Del fet de pensar que ens hem equivocat a la neurociència perquè hem anat a veure què fan les neurones individuals quan hauríem d’haver mirat què
fan en conjunt. I per què no ho hem mirat? Perquè no tenim tècniques per veure-les totes. Tenim tècniques de fa molt de temps, quasi 100 anys, per veure-les d’una a una, però no per veure-les en conjunt. Aleshores, la proposta del projecte BRAIN és: Desenvolupem tècniques per veure-les totes alhora, o totes les que puguem, per veure les propietats emergents dels cervells, per veure, per fi, la pantalla de televisió i veure què surt a la pantalla per assabentar-nos de la pel·lícula. Aquest projecte el vam presentar al president Obama i li va encantar. Aleshores, ell el va agafar
i li va canviar el nom. Si ets president dels EUA, pots canviar el nom a les coses. Li va posar el nom de BRAIN, la seva empremta. Tot el món ja reconeix que el projecte BRAIN és d’Obama. Ara mateix duu tres anys, som al quart any. Hi ha 500 laboratoris implicats que treballen per desenvolupar tècniques per registrar l’activitat global de cervells sencers en animals petitons i animals més grans. S’espera arribar als éssers humans d’aquí 10 o 15 anys, el que duri el projecte. Aquest projecte no guarirà les malalties ni ens ensenyarà com funciona el cervell,
però ens donarà les eines per fer-ho. Què coneixem avui dia del cervell? ¿Quin descobriment ressaltaries o destacaries que hagi estat important dins d'aquest àmbit? Sí. Doncs mira… Com dic, portem 100 anys acumulant coneixement. Però són com peces d’un trencaclosques que no hem encaixat. Les peces són sobre la taula. Se sap que es compon de neurones i d'unes altres cèl·lules anomenades “glia”. La seva funció encara no és gaire clara. Com deia, cada neurona està connectada amb moltíssimes altres neurones. Sabem moltíssim com funcionen les neurones individualment perquè duem 100 anys estudiant-les una a una. Aleshores, això és
molta informació a nivell molecular. Quines molècules té cada neurona i, a nivell cel·lular, com funciona una neurona. Com funcionen les connexions entre elles. D’això se sap molt. Però del que no sabem és d’allò que anomenem “circuits neuronals”. Quan comences a connectar neurones, comencen a passar coses, i aquí ja entrem en un terreny bastant desconegut. No sabem els patrons de les connexions. Si t’imagines que el cervell té tants milers de milions de neurones, cadascuna connectada amb 100.000 o més, No sabem d’on ni on van aquestes connexions. És un embolic. Cajal ho anomenava “selves impenetrables” i molts
investigadors s’hi han perdut. Ell ho deia de si mateix perquè es va passar tota la vida intentant desxifrar aquests embolics i no ho va poder fer. Sobretot a l’escorça cerebral dels humans, que és la major part del nostre cervell, que la tenim just sota el crani i és, en realitat, el que ens fa humans. La compartim amb els mamífers, Però tenim una escorça molt desenvolupada. Aleshores, aquests embolics de connexions no s’entenen. Ningú els ha mapat i no se sap quin sentit tenen. Un descobriment que puc ressaltar d’aquests últims anys és l’estudi de com el cervell
dels mamífers, quan l’animal es mou... Això s’ha estudiat, sobretot, amb ratolins i rates. Com sap on es troba. Això també és possible que funcioni igual que nosaltres. Resulta que tenim una mena de GPS al cervell que ens mapa, ens diu on som en relació a allò que tenim al voltant. No és un GPS que ens diu que som al bell mig de Madrid, però ens diu que som en una habitació envoltats de parets, amb aquesta gent. Hi ha una zona del cervell que sap on som en relació a les coses que veiem a fora. Aleshores,
quan ens movem, es creu que s’utilitza aquesta informació per mapar-nos a nosaltres mateixos en una mena de mapa mental del món. Això s’ha descobert fa relativament poc. Van donar el Premi Nobel a dos noruecs i un americà, els descobridors. Bé, van descobrir una part del cervell que funciona d’aquesta manera. L’anomenen “hipocamp”. La gent el descriu com “el GPS del cervell”. Això potser és un dels èxits més espectaculars de la neurociència. Tenim un mapa espacial del món dins del nostre cervell. Una altra pregunta. Hola, soc l’Antonio Alonso. M’agradaria preguntar quin impacte pot tenir fer un mapa
del cervell a la societat. Pot tenir un impacte enorme pel següent. Si penses que el cervell genera la ment humana... M’explico. Les capacitats mentals i intel·lectuals de les persones es basen en l’escorça cerebral. Si tens pacients que tenen danyada l’escorça cerebral, tenen problemes amb les habilitats cognitives, mentals o intel·lectuals. Aleshores, si entenem com funciona això, ens entendrem a nosaltres, per primer cop, per dins. Tindrà grans conseqüències per la medicina. Com tots sabeu, cadascun de vosaltres, per experiències en familiars o amics, els problemes cerebrals no tenen remei. Les malalties mentals i pràcticament totes les malalties neurològiques
Actualment no tenen cura. És terrorífic perquè no s’hi pot fer res, malgrat els esforços heroics dels psiquiatres i els neuròlegs, que tenen les mans lligades a l’esquena. Perquè no poden guarir el problema perquè no entenen com funciona el teixit, el sistema. Imagineu que teniu un cotxe i el voleu arreglar, però no sabeu com funciona. Doncs quina mala jugada, no el podràs arreglar. Doncs aquest és el problema que tenim avui dia els metges amb els pacients mentals i la immensa majoria dels neurològics. Imagina que poguéssim entendre aquesta màquina. Tindria unes conseqüències per la medicina directes, transformadores.
Per últim, que és una cosa que crec que també ens vindrà, és una revolució de la tecnologia. És a dir, els darrers 30 anys som al mig d’una revolució industrial punt dos, que són les computadores, la tecnologia de computació. Des del desenvolupament de les computadores digitals, el món ha canviat i ens ha canviat la vida. Aleshores, penseu què ocorrerà. Tota la tecnologia de les computadores actualment es basa en uns algoritmes matemàtics i en una arquitectura de computadores que són relativament simples i no s’aprofiten. Imagineu quan desxifrem els secrets del cervell, no només de les persones,
sinó fins i tot d’animals, i que puguem copiar aquests algoritmes, entendre com ho fa la natura i imitar aquests algoritmes amb la nostra tecnologia. És a dir, tecnologia inspirada per la biologia. Bioinspirada. Crec que hom pot esperar que això transformi la tecnologia computacional I que això porti a la humanitat també a una altra revolució industrial punt tres, que serà la neurotecnologia, en què la informació sobre el cervell s’incorpori a les màquines, a les computadores i a les eines que fem servir els humans. Rafael, soc en Juan Carlos Hervás, professor de secundària. M’agradaria saber què ocorre
al cervell quan aprenem. Doncs mira, molt bona pregunta, no ho sabem encara. Però Cajal ja va posar sobre la taula dues o vàries possibilitats. Una és que es formen noves connexions entre neurones. Una altra és que les connexions que existeixen es fan més fortes. I una altra, que hi hagi noves neurones que s’incorporen a aquests circuits. D’aquestes tres opcions, la 3a opció, que hi hagi noves neurones... Que, per cert, Cajal va dir que això mai ocorre. D’una manera molt taxativa i aragonesa va dir: “Això no ocorre”. Doncs tenia bastanta raó. Hi ha alguns llocs al
cervell humà on es generen neurones noves però, en general, les neurones que tenim són les que s’han generat quan hem nascut i no tenim neurones noves. L’aprenentatge, molt possiblement, no tingui relació amb neurones noves. Però les altres dues opcions, que hi hagi noves connexions o que s’enforteixin les que tenim, ara mateix s’estan examinant amb lupa per part dels neurobiòlegs. Hi ha un problema més bàsic. Això et pot dur també a entendre una mica la meva desesperació per la falta d’enteniment dels conceptes més fonamentals del cervell. Per exemple, què és un pensament? Per intentar esbrinar com
s’aprèn, seria bo saber què és un pensament. Doncs és que no sabem què és un pensament. Una de les meves passions és esbrinar què ocorre en un cervell quan té un pensament. Quan tu tens una idea, què passa al teu cervell? Hi ha de passar alguna cosa, si no, no tindries la idea. Si apagues el cervell, no hi ha idees. Si l’encens, hi ha idees. Aleshores, ¿com es correlaciona l’activitat de les neurones amb el fet de tenir un pensament? Quan tu penses, canvies d’un pensament a un altre. És com una mena de navegació mental. Doncs
hi ha gent que diu que això que us explicava abans de les cèl·lules de l’hipocamp, que et diuen on et situes a l’espai, també hi ha gent que diu que el cervell evoluciona per solucionar problemes espacials. Aquest “hardware” que s’utilitza mentalment I que, quan nosaltres pensem, és una mena de camí mental. Anem d’una idea a una altra, a una altra idea, a una altra idea. Com si anéssim d’un lloc a un altre, a un altre lloc físicament. Una de les teories que estem intentant investigar sobre l’origen dels pensaments és precisament aquesta. ¿Es podria saber quins
són els majors obstacles per l’aprenentatge i els principals aliats? Hem après molt els humans al llarg de la història sobre les maneres que funcionen i no funcionen per educar els nens, per exemple. I per aprendre. Això ha estat... Ho hem après, potser, d’una manera... No diria de prova i error, però quasi. Una mica provant coses, a veure què funciona i què no funciona. Però tots aquests coneixements, que és el que forma el cos del que s’ensenya a les escoles de Magisteri i el que s’ensenya als sistemes educatius, no encaixen amb la màquina que els genera,
que és el cervell. Aleshores, tenim una dissociació entre l’educació i la neurobiologia. Evidentment, han d’estar connectades. Perquè, si un nen aprèn, li ha canviat alguna cosa al cervell. Hi ha d’haver algun canvi, però no en sabem exactament la relació. Aleshores, és difícil respondre a la teva pregunta. Per què? Què ajuda i què no ajuda? Bé, jo et dic... Jo també soc educador, dono classes. Soc professor de la facultat de Biologia i he de donar una assignatura cada any. T’ho dic per experiència personal, no soc un expert en educació. Simplement de la meva experiència personal de
donar classes, jo sempre tinc la sensació que el que més m’ha marcat a la meva educació Ha estat el contacte personal amb un professor o una professora. És a dir, l’un amb l’altre. Això sí que se m’ha quedat marcat. La inspiració d’una persona en concret a qui coneixes, amb qui parles i amb qui et relaciones. Aleshores, jo sempre penso que la manera ideal d’educar és l’un amb l’altre. El que faig a vegades és donar-la com una tutoria, que cada estudiant, cada setmana hagi d’escriure un assaig sobre un tema. Jo se’l corregeixo, m’assec amb l’estudiant i
ho discutim. Així és com s’ensenya, per exemple, a les universitats angleses, A Cambridge i Oxford. La base de l’educació és la tutoria, l’un amb l’altre. La motivació és també fonamental, incorporar-los a les classes mitjançant preguntes quan tens un grup gran. A la meva experiència personal, el que em sembla millor és tractar-los directament. Contacte personal, inspiració directa. Estimular-los. Que s’hi involucrin emocionalment. Això sí que és cert. Això també en relació a la pregunta sobre la memòria, l’aprenentatge. El nostre cervell té components emocionals Ancorats al funcionament del sistema nerviós. No ho podem dissociar. Els components emocionals t’ajuden
a aprendre. La repetició t’ajuda a aprendre perquè se suposa que els circuits neuronals es reactiven i es fan més forts. Involucrar-s’hi emocionalment també t’ajuda. Em dic Mónica, soc mestra. A mi m’interessa molt saber, sabent el que se sap del cervell, que és molt el que queda, però sí que se saben coses, com organitzaria vostè les classes Per treure el millor rendiment del nostre alumnat. El que fem és: els dono classe a tots, però després els partim en grups de 10 a 20 y cadascun d’aquests grups es reuneix en petit comitè amb assistents, jo no em
puc reunir amb tots. Treballen junts estudiant, per exemple, un problema, un “paper”, perquè hi hagi un grup més petit. Jo crec que els grups grans, en general, és possible que siguin nocius al moment d’ensenyar. Com et dic, la meva recepta seria, l’ideal, l’un amb l’altre. Si no pot ser, doncs u a tres, u a cinc, u a deu, u a quinze. Com menys, millor. El cervell no és una màquina independent del cos. És part del cos. Sorgeix a l’evolució, com el cos. Funciona millor si s’acobla al cos. Aquí hi ha quelcom molt fonamental. Aleshores, per
exemple, quan estàs aprenent... Per exemple, ara que estic parlant, m’estic movent. Si em quedés així, completament sense moure’m, potser el meu cervell no funcionaria igual. Involucrar-los físicament a l’aprenentatge, que facin coses amb les mans o que es moguin, Això crec que hi deu ajudar. Em sembla lògic pensar que hi ajudi. Una cosa que no he comentat és el fet de dormir. En relació a això, ¿sabeu que passem un terç de la nostra vida dormint i que no sabem per què dormim? És un dels grans misteris de la neurobiologia. Et diu també... Jo em sento una
mica avergonyit de no poder explicar per què serveix el son. Però no sabem perquè serveix. I no només els humans, tots els animals dormen. Passen gran part de la seva vida a la Terra dormint I no se sap per què. I dius: “Doncs treu-los el son”. Doncs saps què? Si els treus completament el son, els mates. Els animals moren i, les persones, també. No deixar dormir és una manera de torturar. Si en comptes de treure-li el son el redueixes, l’aprenentatge empitjora. Sembla que, durant el son, una de les coses que ocorren és que es reactiven
els circuits que has utilitzat durant la vigília, quan estaves despert, i que potser això ajuda al fet que es consolidin les coses noves que has après. És prou evident que interferir en el son interfereix en l’aprenentatge. Per tant, crec que seria bo donar-te aquest consell. Assegurar-te que els estudiants dormin. Bé, dins del que... No durant la classe, evidentment. Rafael, escoltant-te, ¿què caldria canviar al sistema educatiu, el que coneixes dels EUA, perquè pugui millorar sabent el que se sap del cervell? És una pregunta que ara mateix no et puc respondre amb certesa. Al període crític del
desenvolupament, després de néixer, Durant uns mesos, el cervell és molt sensible a la interacció entre la informació dels dos ulls. Si hi ha un ull dominant, es pot quedar tot el territori de l’escorça visual, n'expulsa l’ull dèbil, i aquest animal és cec de l’ull dèbil. No hi torna a veure amb ell. Per això veieu nens que tenen pegats durant la infància a vegades. Si té estrabisme, un ull domina sobre l’altre. Posen un pegat sobre el dominant perquè el dèbil es mantingui al territori cortical. Això ho va descobrir precisament el meu mestre. Això del pegat funciona
si el nen és al període crític. En el cas dels humans, el període crític de la vista és, no ho sé, de dos a sis anys. Però si passa el període crític, la cosa es cristal·litza... Cajal parlava del “morter cerebral” que s’aferma. Encara que duguis un pegat a l’ull la resta de la teva vida, ja no fa efecte. Hi ha un període de molta plasticitat del cervell en què la informació de l’exterior te’n canvia l’estructura. Són els períodes crítics. Que, per cert, s’han descrit no només per la visió, sinó per tot. Per exemple, aprendre a
caminar té un període crític. Aprendre a parlar. Per això sabeu què difícil és aprendre una llengua a partir dels deu o onze anys perquè s’ha tancat el període crític de l’aprenentatge de la llengua materna i la següent ja és deu o cent vegades més difícil. Però hi ha períodes crítics que duren més o menys temps durant la infància i fins i tot l’adolescència. Hi ha alguns períodes crítics que encara estan oberts fins l’adolescència. Aleshores, heu de saber que per això és tan important l’educació, perquè es pot influir al cervell durant el període crític. Des d’aquest
punt de vista, no és qüestió de posar-hi quantitat, sinó qualitat d’informació. Un tipus diferent d’informació. Jo crec que això ha de ser bo perquè permetrà que l’entramat cerebral tingui una riquesa estructural major que si exposes la persona només amb una cosa. També una anècdota. Quan em vaig criar a Madrid, a mi m’agradava la música. Vaig estudiar també música al conservatori, que era al carrer Òpera aleshores. Tenia un professor que deia que la millor manera d’educar és exposar la gent jove a coses excel·lents, exquisides. És a dir, posar-los directament en contacte amb obres d’art... D’art del
tipus que vulgueu: literatura, música, pintura. O amb situacions que consideris excel·lents a la vida. Comportaments exemplars, biografies de gent concreta... En aquest sentit, és una mica... No puc dir que la neurobiologia demostri que això és cert, però és una anècdota, simplement. Tinc la sensació que això també ajuda. Als meus estudiants, els dono per llegir cada setmana articles que jo considero que són molt bons, exemplars, Perquè ells vegin directament què és bo. No sé, potser no serveix per a res, però potser una mica sí que se’ls desenvolupa el gust i l’esperit crític. L’últim que us diria...
Nosaltres, a la Universitat de Columbia... És una universitat americana, que és un sistema diferent a l’europeu. No només l’espanyol, sinó l’europeu en general. Però... Tenim la característica que tots els estudiants han de llegir durant any i mig els clàssics. Sobretot grecs i romans. Amb alguna cosa addicional des d’aleshores, però és el que anomenem el “Currículum central”. El “Core curriculum”. Com deia abans, els posem directament en contacte amb obres excel·lents. El millor de la tradició cultural. Es reuneixen en grups petits, com comentàvem abans. Al voltant d’una taula. Els que càpiguen al voltant d’una taula és el
grup ideal, on tothom és al mateix nivell, el professor amb els estudiants. Entaulen una discussió sobre allò que han llegit I han d’escriure també. Escriure és una cosa fonamental. Perquè, quan escrius, penses. El meu mestre suec ens deia una cosa, era molt divertit, que era que mai sabies què havies fet fins que no ho escrivies. Quan ho escrivies, t’adonaves, per fi, què portaves fent tots aquells mesos. Crec que, quan escrius, penses d’una manera més clara, més incisiva. Fem llegir els clàssics als estudiants, discutir-los, escriure durant any i mig. La idea és que així els entrenem
a saber pensar. Seria el millor regal que pots fer a una persona a qui intentes educar: ensenyar-los a pensar. Perquè el coneixement que els pots donar, se’ls dones i se’ls pot oblidar. El poden adquirir ells. Llegeixen un llibre i l’adquireixen. Però la manera de pensar, el fet de saber pensar, és com ser un totterreny, després ja... Els ensenyem a pensar i els enviem on vulguin. Si volen fer Lleis, Medicina, Enginyeria, que siguin poetes... El que vulguin, però ja saben una mica com moure’s, Com desembrollar un camí que no coneixen. És una mica com el que
es deia al “Llibre roig” de Mao Tse-Tung, que, si vols treure la gana a una persona, li dones un peix. Si li vols treure la gana durant un dia. Però, si li vols treure la gana per sempre, li ensenyes a pescar. Doncs, en aquest sentit, el que intentem, jo i els companys, a la Columbia és ensenyar una mica a pensar als estudiants a força d’entrenar-los. La repetició és bona, però no en el sentit d’insistir-hi com ens feien a nosaltres quan jo anava a l’escola. Veure la mateixa cosa des de diferents punts de vista, involucrar-los emocionalment,
tractar amb ells directament. Potser aquesta és la raó per la qual crec que és tan efectiva l’educació d’un amb l’altre, és precisament perquè t’hi involucres emocionalment. Si parles amb una persona, t’involucres emocionalment amb ella. Sabeu què diuen? Que la major part de la informació que transmetem quan parlem no és allò que diem, sinó la manera en què ho diem. I això ho han mesurat. Només el... No sé quin és el percentatge, però és molt menor. El contingut de la parla és menor comparat amb l’expressió facial i l’expressió corporal. També el to de veu i tot
això. Per això els actors professionals transmeten, perquè utilitzen tots aquests trucs. Bé, “trucs”, la base del teatre. Aleshores, crec que, de la mateixa manera que ho han descobert al teatre, això també es pot fer servir de manera positiva a l’educació, per transmetre el coneixement. Una altra cosa que no he comentat que crec que és molt important És la passió. Apassionar-se pel tema. Si tu estàs apassionat per un tema, això és contagiós. Aleshores, parles amb un grup de gent i alguns s’apassionen també pel tema. Si pots transmetre aquesta passió als estudiants, crec que és el millor
regal. És també una cosa... Jo tinc dues filles i també penso molt com és la millor manera d’educar-les. També tenia la sensació... A mi m’encanta que s’apassionin per un tema. M’és una mica igual quin sigui el tema. Però que sàpiguen involucrar-se emocionalment en alguna cosa. Crec que és una cosa bona. Això que parlàvem abans sobre com ser un totterreny a la vida. Si pots fer això, et deixen anar al món. Doncs res, acabes sent pastor de cabres. Però saps que t’apassiona la pastura de cabres, fas un formatge especial i bum! Ja està. Contribueixes al món
d’una manera completament diferent a com voldrien els teus pares però molt important, oi? I et realitzes a tu mateix. Crec que és bo tenir aquesta passió. Aleshores, no sé, són, com et dic, idees que, desafortunadament, no es troben ancorades encara a la neurobiologia. Són una mica experiències personals, de les coses que jo he vist a la meva pròpia vida. Però suposo que això ha de tenir una raó de ser neurobiològica que potser té a veure amb això que comentava de la combinació al nostre cervell de les parts emocionals del cervell, com aquestes influeixen sobre les
connexions sinàptiques i com poden ajudar, potser, a fer que els canvis del cervell siguin més efectius. Hola, Rafael, bona tarda. Creu vostè que, al futur, serà possible accelerar l’aprenentatge? Per exemple, com comentava abans, aprendre a tocar un instrument o una nova llengua. -Sí. Sí, jo crec que sí. Pensa-ho d'aquesta manera. Parlem d’una màquina biològica, que és el cervell. L'aprenentatge ocorre allà dins. Si aprenem com funciona, segur que podem millorar la manera en què funcionem, oi? No és una idea tan escabellada. Ara, com? Això és una cosa que depèn de com funcioni el sistema. Però, per
exemple, t’explico, perquè us en feu una idea, El tipus d’experiment que fem nosaltres a Nova York per entendre aquestes preguntes tan bàsiques com què és un pensament. I també us explico com van ocórrer aquests experiments. Hem desenvolupat tècniques... Com us deia abans, el problema fonamental de la neurobiologia, des del meu humil punt de vista, són les tècniques. Les tècniques que tenim són bastant primitives i no han evolucionat gaire. Hem d’inventar tècniques noves. En aquest sentit, les persones que inventen tècniques noves són les que de debò obren portes noves. Encara que els científics presumim de ser
molt intel·ligents I del fet que se’ns ocorren grans i brillants idees, al cap i a la fi només podem veure allò que ens ensenyen les tècniques. Potser, la gent que de debò porta el timó són les persones que inventen tècniques noves. Estem desenvolupant tècniques per veure l'activitat de parts senceres d'un cervell. Bé, parts senceres... Encara estem parlant de centenars de neurones només. És a dir, en són molt poques. Però estàvem fent uns experiments a l'escorça visual d'un ratolí per entendre, quan l'animal veu alguna cosa, què li passa a l'escorça cerebral, què respon a allò que
està veient. Vam veure que hi havia grups de neurones que es disparaven junts. Aleshores, tenim la hipòtesi que la percepció, la visual, és un grup de neurones que es disparen juntes a l'escorça visual. Aleshores, per provar aquesta hipòtesi, necessitem maneres d'estimular aquestes neurones i generar una percepció falsa. No ensenyar res a l'animal, donar-li les mateixes neurones i dir: "A veure si penses haver-ho vist". Estem fent aquests experiments. I sabeu què? L'animal creu que ho ha vist. És a dir, li substituïm... L'experiment és: li ensenyem un objecte. Veiem amb un microscopi especial quines neurones es disparen.
Les cataloguem i diem: "Son aquestes, tal i tal". I amb un altre làser li encenem aquestes neurones quan no està veient l'objecte. Hem entrenat l'animal perquè, per exemple, llepi una cànula amb què li donem una mica de suc quan veu l'objecte. Quan encenem les neurones, la llepa com si l'hagués vist. Això ens comença a donar la pista que potser la idea, la percepció d'un objecte, és un grup de neurones que es disparen juntes. Anant una mica a la pregunta que feia abans Sobre què és un pensament, una percepció. T'ho pots creure? Estem fent aquests experiments
i, com a prova, li encenem vàries neurones al ratolí per veure si el microscopi funciona. Però a l’atzar. Nosaltres comparem el fet de tocar el piano amb els circuits neuronals. Imagineu que cada neurona és com una tecla del piano i hi entrem nosaltres amb els làsers i toquem tecles diferents per veure què ocorre. Aleshores, per provar que el nostre mètode funcionava és com si estiguéssim... Li estimulem moltes neurones alhora com si toquéssim el piano amb un braç per veure si s’escolta alguna cosa. I les neurones es disparen. Dius: "Bé, funciona. Podem estimular aquestes neurones amb
les tècniques òptiques". Bé, i em ve més tard i diu: "Rafa, t'he de dir una cosa. Les neurones que vaig estimular perquè es disparessin juntes encara ho fan soles, sense que jo les estimuli". I dic: "Com ha passat?". Les hem... A força d'estimular-les, les hem conjuntat i ara ja funcionen per si soles com si fossin un grup de neurones. Aleshores, hem demostrat directament la plasticitat del cervell. A força d'estimular neurones juntes, les podem enganxar. Tornant a la pregunta, si l'aprenentatge té relació amb enllaçar grups de neurones i sabem quines cal enllaçar, imagina't que ho féssim
des de fora. Els donem coses per enganxar-les, com ara les enganxem sense voler, d’una manera accidental. Aquí també us dic, amb molta humilitat, que molts descobriments científics són per atzar. Estàs buscant una cosa, saps molt bé què busques, però te’n trobes una altra de diferent. Aquí, és clar, has de tenir una mica de saviesa o intuïció i dir: “Això és una cosa que pot ser important. Canviem de rumb, anem per la dreta en comptes d’anar per l’esquerra”. I això és un clàssic exemple que m’ha passat a mi a la vida. Un dels grans descobriments de
la meva carrera ha estat aquest. I va ocórrer per atzar. Però això donaria peu a teràpies... Bé, “teràpies”... A tècniques educatives que utilitzin el coneixement sobre el "hardware" per millorar-lo. Rafael, ens explicaves la influència que havia tingut l’estudi del cervell sobre la tecnologia. Bé, sobretot la que tindrà. A la línia contrària, ¿l’ésser humà perd la capacitat de memòria Per l’ús de la tecnologia? Bé, t’explico, també amb tota humilitat, que jo no soc un expert en memòria ni tecnologia. Aleshores, pren-te algunes d’aquestes observacions una mica entre cometes, com una opinió personal més que una opinió professional.
Però, a veure, jo ho he vist també a la meva vida. Que utilitzem la tecnologia i deixem d’utilitzar, possiblement, certs circuits que ara no és que... No és que els deixem i s’apaguin, els utilitzem per altres coses. Heu sentit segurament que només utilitzem el 10% del cervell, oi? Quanta gent ho ha sentit de vosaltres? Tots, oi? Això sí que ho dic amb tota certesa, això és completament fals. Completament fals. Si mesureu l’activitat cerebral, ho utilitzem sempre tot. Això és un dels grans misteris de la neurociència. ¿Què és l’activitat contínua, espontània, que sempre està ocorrent? Això
ho descobreix un alemany, que va ser la persona que inventa l’electroencefalograma el 1922. S’anomena Hans Berger, un metge alemany. Inventa l’aparell i fa el primer experiment al seu fill de 14 anys. Li diu: “Nen, vine aquí”, li posa l’aparell al cap i li diu: “Mira per la finestra”. L’hi posa a la part visual, a la part occipital. Quan el nen mirava per la finestra, hi ha ones cerebrals. Per tant, diu: “Bé! T’estic mesurant l’activitat cerebral”. I li diu: “Bé, nen, ara tanca els ulls”. El que ell s’esperava és que s’apagués. Doncs saps què? Igual o
menys amb els ulls tancats que amb els ulls oberts. De fet, l’activitat amb els ulls tancats que va descobrir Hans Berger és una activitat forta i sincronitzada. El famós ritme alfa de deu hertzs. Deu vegades per segon: “Bum, bum, bum”. I diu: “Bé, què és això?”. L’activitat espontània, la manera tradicional de pensar del cervell, que ve de Cajal i d’un contemporani seu que s’anomena Sherrington, és que el cervell, com deia abans, funciona amb neurones individuals. La neurona fa una cosa i passa la bola a una altra neurona que fa una altra cosa i passa la
bola. Això es converteix en un reflex enorme. Una mena de reflex. Li dones un input, bum, bum, bum, i en surt un output. Tot el cervell és una taula de reflexos. Quan fem alguna cosa, tenim un estímul, bum, bum, bum, i en surt una resposta. Però això va estar bastant bé fins que Berger troba que el cervell està sempre actiu, encara que no hi hagi estímul. Inclús l’escorça visual. Encara que no hi hagi informació visual, es troba igualment activa. Què és això? No sabem què és. Però ha de ser molt gros perquè ho tenen tots
els animals. Es gasta en aquesta activitat espontània Gran part de l’energia que consumeix el cervell, gran part de l’energia que consumeix tot el cos. És a dir, si això fos... Si l’activitat espontània del cervell fos el soroll de la màquina, per exemple, doncs la natura l’hagués apagat perquè s’està menjant tota la glucosa. Aleshores, hi ha una teoria que crec que té prou sentit que suggereix... Aquesta és l’altra manera de pensar. I això també té a veure amb el que deies de les computadores. Els circuits cerebrals tenen neurones connectades entre si. Això ho va descobrir precisament
un aragonès, Rafael Lorente de No, que va ser deixeble de Cajal. Al mateix laboratori on Cajal proposa la teoria neuronal, el seu deixeble descobreix que les neurones es troben connectades i fan una mena de bucles, com circuits reentrants. Ell proposa que això s'ha fabricat per generar activitat espontània. Ho va anomenar “activitat reverberant”. Reverbera. Estimules el cervell i es queda allà: bum, bum, bum. Un eco que segueix allà per sempre. Aleshores, la idea és que el que fa el cervell S'ha fabricat per generar aquesta activitat reverberant. Aquesta activitat espontània. És molt important, des del meu punt
de vista, perquè suggereix que la natura troba una manera de fabricar una mena de segona dimensió del món que és una dimensió virtual. Perquè, al moment que tens aquests estats d’activitat que no es corresponen amb la realitat, que no estan estimulats per la realitat, els pots utilitzar com a referència abstracta. Poden ser pensaments, per exemple. O poden ser estats que es refereixin a estats del món. Aquí, el que estàs fent és una mena de realitat virtual. Aleshores, reprenent una mica al fil, és possible que l’activitat espontània sigui un reflex d’una activitat virtual que tenim sempre
al nostre cervell. De fet, aquesta realitat virtual és el nostre món. El món segons allò que experimentem es generaria internament pel cervell. Creus que m’estàs veient, però, en realitat, el que estàs veient és la imatge del teu cervell de mi. I per això tanques els ulls i segueixes imaginant que soc aquí i tens la mateixa activitat. Aleshores, aquesta manera de pensar resulta que encaixa Amb una tradició de la filosofia occidental, que és la filosofia de Kant. Els filòsofs... Els metafísics han estat intentant descobrir la naturalesa de la ment humana. I explicar per què la ment
humana s’adapta al món. És un problema bastant gros. Per què el que pensem s’adapta a la realitat exterior? La versió tradicional dels empírics britànics és que la ment humana s’adapta al món perquè la ment copia el món. Som un reflex del món. El que tenim dins és el que ve de fora. I Kant diu: “No, no, al contrari. El que veiem fora és el que tenim dins. El món és un reflex de la ment”. Aquestes idees d’intentar explicar l’activitat espontània és possible que tinguin a veure amb aquesta realitat virtual. Estem una mica vivint cadascú dins
del nostre propi món, que està generat pel nostre cervell. I quan estem desperts, aquesta realitat virtual s’adapta a l’exterior amb els nostres sentits. Això és important perquè, si no s’adaptés a l’exterior, Seria un desastre per l’evolució. No podries menjar, beure, reproduir-te. Estaries abocat al fracàs. T’eliminarien d’entrada com a animal. De fet, quan no s’adapta a l’exterior, pot ser el cas, per exemple, dels malalts esquizofrènics. Que viuen en una realitat que no està perfectament adaptada a allò que passa fora. Escolten veus. Però és que, si els mires el cervell, s’encenen els circuits igual que si escoltessin
veus des de l’exterior. Ells no poden distingir les veus que escolten de les veus reals perquè és el mateix. Tornant una mica, reprenent allò del son, és possible que els somnis siguin quan tens aquesta màquina de realitat virtual desconnectada de l’exterior. Quan els sentits no hi estan involucrats. Al somni, apagues els sentits i la bola segueix funcionant. Aleshores, aquesta és una mica la idea. Estaríem utilitzant sempre el 100% del cervell. Si no l’utilitzes per recordar els números de telèfon, cosa que fèiem abans, de petits, i ara els tens tots al mòbil, aquestes neurones fan una
altra cosa, no t'amoïnis. Aquí no es malgasta res. Hola, em dic Yolanda. M’agradaria saber si tots els cervells són iguals. És a dir, si nosaltres som els que definim el nostre cervell a través de les nostres accions o el que aprenem o viceversa, si el cervell ens defineix a nosaltres. Si compares cervells de diferents persones, hi ha una gran similitud, en general. Però hi ha diferències de persona a persona en mides, en certes capes, en certes parts del cervell. Això a un nivell poc precís. Si et poses a nivell ja microscòpic per veure com es
connecten les neurones, Ja no tenim informació per fer les comparacions. Però, bé, és una realitat que hi ha un variabilitat als cervells de les persones. No tenim tots el mateix cervell. Hi ha diferències físiques, les pots veure. Això té a veure amb les diferències mentals i de personalitat? Bé, jo crec que és possible que hi influeixin. Però el que és més lògic que hi influeixi són les diferències a nivell de microcircuits. Dels circuits d’aquests milers de milions de connexions de què parlàvem abans. Aquí jo crec que segur que... Vegem, jo posaria l’afirmació al contrari. Estaria
disposat a garantir-te que les diferències de personalitat i les diferències de comportament i de ments humanes tenen a veure amb aquest substrat. Segur que hi ha d’haver diferències. Perquè, una mica seguint l’argument, no hi ha màgia negra. No et surt la personalitat així, bum, del cap com si fos fum. Sinó que la teva ment està generada per l’activitat de neurones. No hi ha res més, si l’obres no és que hi hagi res més. És el que hi ha, oi? Si la fas malbé, tens problemes mentals. Hi ha una relació de causa i efecte entre el
“hardware”, l’estructura del cervell, I les habilitats mentals, per tant... Estic segur que les diferències que hi ha entre persones s’ancoren a les diferències de “hardware”. Poden ser diferències grans, de mida, o poden ser diferències microscòpiques. Crec que aquestes són les importants. ¿Com creus que poden ajudar les tècniques de relaxació com el “mindfulness” a pujar el rendiment escolar? Aquesta és una cosa que em toca directament a mi perquè practico “mindfulness”. De concentració a consciència plena, crec que s’anomena així a Espanya. I et dic per què. Jo, com t’he dit, soc molt crític. Jo sempre escoltava aquestes
coses i deia: “Bé, aquí... Et posaràs a pensar i et guariràs. Sí segur”. Total... Jugant a futbol amb els meus nebots, em trenco el braç. Estellat, fractura distal de radi. Una fractura molt complexa, m’han de fer dues cirurgies. M’ho deixen malament. Tinc aquí una placa de sis polzades. Se’m desenvolupa una síndrome de dolor crònic en un mes. Quan jo estudiava Medicina, aquesta era la pitjor malaltia que podies tenir. Perquè no saps... Comentava abans que els metges intentem aprendre quin n’és el problema. És a dir, la causa, l’etiologia. Després, el que funciona malament, que és la
fisiopatologia, per poder-ne fer un pronòstic. I, a continuació, terapèutica. Total, aquesta és una síndrome que té... No se’n coneix l’etiologia, no se’n coneix la fisiopatologia, no se’n coneix el pronòstic. El pronòstic incert no té tractament. És un dolor, a l’escala de l’u al deu, del deu. El pitjor dolor que puguis tenir. Aquests són els pacients que se suïciden. Perquè no els pots evitar el dolor amb cap tractament farmacològic. Vaig estar de pega. Vaig al més gran especialista en dolor. Bé, a un gran especialista del dolor a Nova York. Li dic: “Soc neurobiòleg, vull les coses
clares”. I em diu: “Rafa, no en sabem...”. El que us acabo de repetir. “Ni l’etiologia, ni la fisiopatologia”. I li dic: “I el pronòstic?”. “Incert”. Dic: “Coi! Quina creu, oi?”. I em diu: “Et tractaré amb tot per si alguna cosa funciona”. Aleshores em va donar un tractament farmacològic, les màximes dosis d’opiacis, benzodiazepines, Antidepressius, opioides... Tot. Evidentment, ibuprofè... Tot a la màxima dosi, cada dia. I el dolor igual. Era tan fort que no podia dormir, m’havia de medicar per dormir. Mes rere mes, els pitjors de la meva vida. Fixa’t com és la vida, pujant amb l’ascensor
a la consulta d’aquest metge, a Manhattan, coincideixo amb la seva... El que anomenen “attending physician”, que és com la metgessa que l’ajuda a atendre els pacients. La segona de bord. I em diu: “Has provat la meditació?”. “Com vols que la provi? Si no m'ho crec”. I em diu: “Et dono el nom d’aquesta persona, Jon Aaron. Fa un curs de meditació a consciència plena. Prova’l”. Total, començo a llegir i resulta que a la clínica de dolor de la Universitat de Massachusetts, fa uns 20 anys, un metge, Jon Kabat-Zinn, desenvolupa un mètode de meditació a consciència plena
per ajudar els pacients amb problemes de dolor crònic. Com us dic, és, potser, la pitjor síndrome que et pot tocar. Segons Kabat-Zinn, funciona. Aquest mètode s’estén per tots els Estats Units i per moltes part del món, aquí també hi és, i és el famós curs de vuit setmanes en què tens una sessió conjunta amb un grup de persones de tres hores i després una sèrie d’exercicis de meditació que tenen a veure amb la respiració. Una mica controlar la respiració. El que anomenen “body scan”, escaneig mental del cos. Que són tècniques que venen del budisme de
fa més de 2.000 anys i que les adopta Kabat-Zinn, els treu el significat religiós i les empaqueta en un curset d’aquests Per l’aplicació a la clínica. Bé, doncs no tenia res a perdre. M’apunto al curset. Destrossat, com us podeu imaginar. Començo el curset prenent nou tipus de medicaments alhora i, quan l'acabo, n’estic prenent només dos, perquè els he anat baixant de dosi i els he anat descartant. Als pocs mesos ja no tinc dolor, se me n’ha anat. I dic: “Bé, doncs potser ha estat la meditació”. Ara, com a bon científic, no puc demostrar que sigui
la meditació, perquè potser s’hagués guarit sol. Els científics hem de fer el que anomenem “control”. Algú altre, un altre Rafa amb el mateix dolor, A aquest li dones la meditació i a aquest, no. Si el de la meditació es guareix, t’ho pots començar a creure. Aleshores, jo no vaig fer cap control perquè només en soc un. Per tant, no et puc demostrar que la meditació fos el que em va treure el dolor. Però crec que hi està molt relacionat. Aleshores, des de llavors, no he deixat de meditar. No pel dolor, sinó perquè vaig notar que
m’ajudava en general, a la vida. I és una cosa que us recomano a tots que mireu, que us assabenteu de què va la cosa. Em sembla que és una molt bona recepta Contra l’estrés del món modern, sobretot a la vida a les ciutats. Quan vaig fer aquest curset, encara que el curset fos dissenyat per malalts de dolor, molts dels que el feien no tenien problemes mèdics, sinó que el feien perquè volien baixar l’estrés i aconseguir relaxar-se. Però s’ha demostrat ja d’una manera... Amb controls, amb pacients que tenen el mateix problema mèdic. A uns els fan
meditar i als altres, no. Doncs ajuda, no en tot, però sí en certes coses molt específiques com el dolor crònic, ajuda en la depressió, l’ansietat. I... Atacs de pànic, per exemple. Aquestes tècniques t'hi ajuden. Però hi ha altres problemes mentals o psíquics en què no t’ajuda en absolut quan es fan comparacions amb controls. No és una panacea. Però sí que ajuda en certes coses concretes. Això també indica que hi ha alguna cosa real, que no és com un efecte placebo, que creus que et millora la vida. T'ajuda en certes coses i, en d'altres, no. Ho
fan en alguns llocs dels EUA. Es recomana... Ho comencen a fer a les escoles. Sé que a Wisconsin ho fan a les llars d’infants. Encara que jo ho recomanaria, sobretot, en adolescents. Perquè he tingut dos adolescents a casa i dic: “Aquests necessiten meditació”. Hola, Rafa, soc la María. Soc mare adoptiva. Et volia preguntar, des del teu punt de vista, què influeix més al cervell: la genètica o l’educació? No sabem si és 50-50, 10-90 o 90-10. Precisament, jo em vaig entrenar al laboratori d’aquest senyor, Wiesel, a qui van donar el Premi Nobel perquè va ensenyar com,
entre altres coses, l’entorn canvia el cervell. Però al seu propi laboratori ens explicava Que moltes altres coses que havia mirat no havien canviat per l’entorn. Aleshores, pots considerar que l’educació és part de l’entorn. Potser el més seriós que et puc dir és que hi ha estudis de bessons univitel·lins, els bessons idèntics, que tenen exactament... Bé, no és exactament el mateix component genètic, perquè també hi ha diferències en com el cos es desenvolupa a partir del genoma. Fins i tot dins de l’úter, abans que neixi el nen, ja hi ha molts... Encara que comencis amb el
mateix ADN, Pots anar en direccions diferents. Però els bessons concorden molt. Són estudis fascinants. Tenen moltes concordances en malalties, en patrons de comportament, en personalitats, característiques no només físiques, sinó també mentals. Això que deia que el cervell és part del cos. Si passa al cos, per què no al cervell? És bastant lògic esperar-ho. Els bessons univitel·lins tenen també diferències entre ells. Són persones diferents. És a dir, no tot és genètic. Després, quan creixen a poblacions diferents perquè els adopten dues famílies diferents, molts cops et sorprèn com de similars són en certes coses. A vegades es
casen amb el mateix tipus de persona. I el mateix any. Coses d’aquestes. Com pot ser possible? Però hi ha també moltes diferències. El nostre camp no ho sap encara, però hi ha evidències per ambdues bandes. Hi ha trets que són heretats i trets que no són heretats. Hola, soc l’Ana. En relació als avenços de la ciència I els transplantaments que es fan de cor, de ronyó i d’altres òrgans, creus que serà possible alguna vegada fer un transplantament de cervell? Si estàs d’acord amb el que hem parlat abans, que la ment surt del cervell, si trasplantéssim
el cervell... La ment va amb aquest cervell, estàs posant la persona en un cos nou. És a dir, que no és que li posis una ment nova, sinó que és la mateixa ment amb un cos nou. Perquè això ocorri, hem de tenir moltíssima més informació sobre com mantenir vius els cervells. És una cosa difícil de mantenir viva. Bé, ho sabeu perfectament, els pacients que tenen allò que els metges anomenen “accident cerebrovascular”, els infarts cerebrals maten zones del cervell que no es regeneren, com deia Cajal. Si es perden les neurones, ja està, tens dèficits. Si et
passa de gran, no ho pots reemplaçar. Aleshores, des d’aquest punt de vista, crec que depèn una mica de la tecnologia. Però arribarà un moment en què es puguin mantenir els cervells vius. En aquest moment, es podran trasplantar, no serà... Ho veig possible en un futur bastant llunyà. Però, més que trasplantar el cervell, com et deia, seria trasplantar un cos nou al cervell, a la ment. Però, si es fa amb altres òrgans, per què no? Hi ha qui opina que, en un futur pròxim, els éssers humans serem capaços de comunicar-nos mitjançant la telepatia i, fins i
tot, de moure alguns objectes amb la ment. ¿Creu que això seria possible? No directament, sinó a través d’interfícies cervell-computadora. Què és una interfície cervell-computadora? Doncs un aparell electrònic... Ara són electrònics, però poden ser d’un altre tipus. ...que et registra l’activitat del cervell, d’algunes neurones, i que estigui connectat a una computadora. I la computadora pot estar connectada, per exemple... A allò que vulguis: braços robòtics, cames robòtiques, a un altaveu o a una altra computadora. O a una altra interfície cervell-computadora d’una altra persona que en llegeixi l’activitat. Això sí que s’ha fet ja amb animals. S’ha fet
ja amb micos. Hi ha molts pacients, milers, que tenen interfície cervell-computadora per poder moure braços robòtics i cames robòtiques. La resposta és sí, serem capaços de comunicar-nos mentalment, Però no perquè les ones arribin a algú altre. No, sinó perquè hi haurà una interfície que les transformi mitjançant corrents elèctriques o òptiques que s’enviïn per tecnologia a un altre cervell i allà ho llegeixis. I moure braços ja es fa amb aquestes interfícies. Crec que hi ha una fàbrica al Japó de maquinària pesada on els operaris controlen aquests braços robòtics a través dels seus cranis. Ara mateix és
difícil. Als pacients, això els va fenomenal, podrem ajudar moltíssim. Hola, Rafael, soc en Javier Rodrigo. M’agradaria saber quins són, segons la seva opinió, Els grans reptes que té per davant la ciència del cervell. Opino que el repte és decidir a quin nivell funciona. ¿Funciona a nivell de les neurones individuals o dels grups de neurones? Ara, si ho penses en general, el repte de la neurobiologia és entendre com es genera el comportament amb el funcionament d’aquests circuits de neurones. Aleshores, una manera que tenim els neurobiòlegs de descriure això és entendre allò que anomenem el “codi cerebral”.
Sabeu? El codi genètic descriu la relació entre l’ADN, l’ARN i les proteïnes. Ho anomenen “dogma central de la biologia molecular”. Va consistir en desxifrar com l’estructura de l’ADN especifica l’estructura de l’ARN i l’estructura de les proteïnes. Per tant, si tens un... És com entendre una llengua estrangera. Van fer-ne el diccionari i poden saltar d’un lloc a l’altre i obrir el genoma per veure què hi ha escrit. Llegir el genoma. Nosaltres, els neurobiòlegs, volem veure el cervell. Hem de desxifrar aquesta llengua estrangera. Tenim aquestes neurones que es disparen de maneres molt complexes. És com quan al
metro algú parla una llengua que no coneixes. Dius: “Què deu estar dient?”. Són coses molt... És a dir, no està parlant... No són paraules a l’atzar, hi ha un patró, però no en puc desxifrar el sistema. Això ens passa als neurobiòlegs. Obrim el cervell i tenim patrons de neurones que es disparen. Ens impressiona perquè no és a l’atzar, hi ha una certa lògica, però no n’entenem la lògica. És un exercici de criptografia. Necessitem que algú escrigui el diccionari que desxifri el codi neuronal o el codi cerebral. Jo crec que això serà... Quan arribem a aquest
moment, La neurobiologia es convertirà en una ciència madura com ho és ara la genètica, com ho pot ser la física o la química, que tenen les seves bases centrals ja ben ancorades. Som en un moment semblant a aquell en què es trobava la genètica abans del descobriment de l’ADN. O on era la física, potser, abans de les lleis de Newton. Tota la presentació, del que jo he entès, se centra molt en el moment present, com es fa aquest mapa del cervell, com percep, com aprèn, com sent. Però... Així com deies: “Tinc aquesta obsessió per saber
què és un pensament”, La meva és la identitat. El que jo percebo de mi, des que tenia cinc anyets, segueix sent la mateixa persona, però és molt diferent, les connexions que hi ha... Però és la mateixa identitat. Sí, bé, hi ha dues preguntes dins la teva pregunta. Una: Com sabem que en som un? I l’altra és: Com sé que jo soc la mateixa persona d’abans? Són dues preguntes diferents. Treballem la primera. Hi ha una noia que s’acaba d’unir al laboratori que és psiquiatra. Està interessada en com el cervell genera el concepte del jo. Ho estem
investigant en animals molt simples. Perquè tenim la hipòtesi, que potser està equivocada, que això és una cosa que ha d’haver sorgit molt aviat en l’evolució. Per la raó següent: quan tens un comportament, sempre saps que tu n'ets un. Com saben les neurones que pertanyen totes al mateix sistema? Tots els comportaments es basen en la idea de la identitat. Perquè, si l’animal no té la idea d’identitat, per què es mourà d’una manera determinada? Si la natura aconsegueix fabricar el concepte del jo, pot utilitzar aquest concepte per tots els comportaments. En canvi, un autòmat, si vols fer
que es comporti d’una manera homogènia i coordinada, per cada cosa que fa has de solucionar de nou el problema de coordinar-ho tot altre cop. És molt més fàcil referir-lo a un concepte del jo que es trobi inscrit d’alguna manera física al sistema nerviós, i apliques aquest concepte a tot. Aleshores, intentem investigar aquest problema en els cnidaris, que son els primers animals amb neurones. Les meduses, els coralls, les anemones de mar i les hidres, que són com meduses d’aigua dolça. Investiguem les hidres. Resulta que tenen una activitat coordinada de moltes de les seves neurones que es
disparen juntes espontàniament. Això que parlem de l’activitat espontània. Potser l’activitat espontània és el jo, és la idea de: “Nois, en som un. Responem tots alhora”, i aquesta és la manera en què la natura escriu el concepte d’identitat. És un gran misteri. Crec que és una pregunta vàlida i molt interessant I que és una cosa que pot donar molta profunditat a la neurobiologia. Si entenem quina part d’allò que fa el cervell és generar el concepte del jo... Però no solament d’una persona, sinó també d’un animal. Aleshores, potser amb aquesta peça del trencaclosques ja posada, comencen a
encaixar-hi les demés. El que jo us volia traspassar és, a part de la ignorància que tenim, també l’entusiasme de viure en el moment en què vivim, perquè és possible que veiem a les nostres pròpies vides com es desxifra el cervell. Serà un moment espectacular a la història. Crec que serà una transformació Com quan l’home inventa la roda o com quan s’inventa l’alfabet. Hi haurà un canvi, un abans i un després. Jo ho veig com un nou Renaixement, hi haurà una... Per començar, ens entendrem a nosaltres per dins. Podrem, per fi, educar els nens d’una manera
basada en el “hardware” que tenen. D'una manera més efectiva. Podrem contestar a totes les preguntes que heu fet, que són fonamentals. Crec que tindrà repercussions també a la societat. Canviaran les regles socials. Entendrem per què la gent pensa d’una manera i com decideix, I crec que això serà... No sé, el coneixement sempre ajuda, sempre és bo, i podrà acabar amb aquests prejudicis que tenim, atàvics, d’uns contra els altres, de certs grups socials. Farà que ens entenguem d’una manera més humana. Espero que tingui grans conseqüències per la medicina i, també, per la tecnologia. És una cosa
que hem d’assegurar-nos també que es desenvolupi d’una manera que sigui bona per la humanitat. Aquí us involucraria a vosaltres, a cadascuna de les vostres vides i feines. Penseu sobre aquests temes al futur, quan es vagin desenvolupant, perquè necessitem la veu de tota la ciutadania per dur aquest cotxe pel bon camí. Perquè sabem que això canviarà la societat, però ens hem d’assegurar que aquesta vagi per un camí que sigui bo pel futur de la humanitat, que no es pugui utilitzar contra la humanitat, abusar d’aquestes tecnologies, d’aquesta informació. Som en un procés de canvi, però aquest serà
un canvi a millor i necessitem també el vostre suport, suport social, per poder seguir amb la nostra feina i poder ajudar els nostres pacients. És indispensable. Moltes gràcies a tots.
