Versión completa: “Las emociones no se aprenden por apuntes, hay que vivirlas”. Mar Romera, maestra

Vaig néixer el 1967 i ara deixaré uns segons als qui no hem desenvolupat la competència matemàtica encara. Ja? Aquests són els anys que he gastat. Tot just quan només havien passat cinc anys de la meva vida, hi va haver algú, un espavilat, que em va diagnosticar com superdotada. En aquell moment jo no vaig cursar primer d'EGB, perquè em van col·locar a segon directament. La raó de per què era superdotada era que sabia dividir amb decimals. Una gran raó, esclar, amb això ja ho tens tot arreglat. Però va passar el temps i ja era a setè

d'EGB, tenia 12 anys. I llavors un altre espavilat va trucar al meu pare per dir-li que era deficient. La pregunta és: què va passar en aquest temps d'escola per passar de superdotada a deficient? Em van obligar a repetir i van aconsellar que mai estudiés a la universitat, perquè no tenia possibilitats de fer-ho. Però, bé, el meu pare, que era pràcticament analfabet, igual que la meva mare, nascuts durant la Guerra Civil i amb molt poques oportunitats, són molt més intel·ligents del que altres que tenen títols pensen. I ells van apostar el seu futur, la vida i

la transcendència per mi. I ells sí que van confiar en mi Amb aquesta confiança, després de moltes raons i vicissituds, vaig arribar a la universitat. I hi vaig poder arribar, no amb un expedient brillant, però sí amb la confiança de qui creu que el futur pot ser molt millor. Això va ser el que va fer que la meva vida canviés i em va fer pensar que volia canviar l'educació, que volia apostar per la infància i que ningú té dret a etiquetar una nena o un nen petit per la resta de la seva existència. Crec i

penso, per la meva experiència a la vida, que confiar, apostar tot allò que tenim, tot, a la nostra borsa, a la partida que cada nen ha de jugar, és l'essència. A partir d'aquí, per moltes raons i per molta sort que vaig tenir de trobar alguns referents després, a la universitat, realment penso que el futur té solució, perquè jo la vaig tenir. I si jo la vaig tenir, li dec a la vida apostar perquè la resta també en tingui. Penso que les persones només han de trobar el seu element, com diu Sir Ken Robinson, i també

penso que pensar en la utopia quan parlem d'educació és una opció. Avui dia, podria dir que tinc un munt de sort. És una expressió fantàstica que fan servir els nens d'infantil. I tinc un munt de sort perquè espais com aquest em permeten compartir un futur esperançador. I és realment la meva pròpia història de vida. Les persones, els moments i les situacions són importants. Família, companys, arreglarem el món. I, per fer-ho, teniu la paraula i la pregunta. Soc el Martín, estudio segon de batxillerat i he notat que, al llarg dels anys, es va formant una barrera

entre professor i alumne. I, a més, els adults volen que aprenguem molt, però la meva pregunta seria què poden aprendre ells de nosaltres. Tu bé, no? Què poden aprendre ells de nosaltres? T'has enamorat mai? Sí, no ho sé. Ai, això no es diu en públic i menys encara davant d'una càmera, oi? Quan et vas enamorar, una cosa et va pujar per aquí cap amunt. I tu, d'aquella persona de qui et vas enamorar... Encara que fos una estona, perquè un noi com tu, amb aquests ulls, es deu haver enamorat molt... Però, durant aquella estona, no pensaves

absolutament en cap moment què et donaria l'altra persona. Tu pensaves què li donaries. Perquè enamorar-se és admirar. És el que ha de provocar una relació entre dues persones. Admiració. Quan t'admiro, et miro. Quan et miro, t'estimo. Quan t'estimo, t'aprenc. Realment, el professorat, en relació d'amor amb qualsevol alumne, amb l'alumnat... No és què poden aprendre de vosaltres, és que us han, us hem, d'aprendre a vosaltres, perquè només quan t'aprenc t'estimo realment. I quan t'estimo, estic en condicions de compartir i d'ensenyar-te alguna cosa. Saps què passa? Que hi ha tant de soroll al voltant dels programes que

tenim que, realment, la por a no estar a l'altura ens fa posar aquesta barrera de la qual parles i ens fa amagar-nos darrere de les nostres misèries. Però som persones, el professorat també és persona. Després també hi ha la dificultat de la societat tan boja que tenim, que pensem que, com més contingut us donem, més us preparem. I, tanmateix, us prepararem molt millor com més estratègies pel fracàs us puguem donar. D'ara endavant, quan tinguis un professor al davant, no li ensenyis quant saps, enamora'l amb qui ets. Hola, Mar, soc la Maricruz. Soc mestra d'infantil. La

meva pregunta és: què necessitem els mestres per treballar d'una manera eficaç la intel·ligència emocional, no sé si mitjançant una formació o de quina manera, per ensenyar-la millor als nens? Aristòtil deia que és molt fàcil enfadar-se, que allò difícil és enfadar-se amb la persona oportuna en el moment oportú, amb la intensitat oportuna i en el context adequat. Però ell va parlar d'enfadar-se, i parlo d'Aristòtil. Els neurocientífics, avui, diuen que la persona intel·ligent, emocionalment parlant, és aquella que sap triar l'emoció oportuna en el moment oportú, amb la intensitat oportuna. És a dir, els neurocientífics han tunejat Aristòtil

amb demostracions científiques. Fins la Segona Guerra Mundial, diu Aguado, se'ns va controlar amb la por i la culpa. Era la manera de controlar la societat. Règims polítics, religions, etcètera. Després de la Segona Guerra Mundial, en concret al nostre país una mica més tard pel nostre sistema polític, no se'ns pot controlar amb la por i la culpa. No existeix aquesta forma de control. Tanmateix, se'ns ha controlat amb l'alegria. Quan arribo a la porta d'una escola i pregunto a les mares o pares: "Què vols pel teu fill?" i diuen: "Que sigui feliç", quin mal rotllo! Jo no

vull que les meves filles siguin, del verb "ser", felices, perquè la felicitat, que ve de l'alegria, és dopamina. La dopamina (dopar, dopamina), té un petit problema i és que és addictiva. És a dir, jo, avui, amb aquesta dopamina estic bé, però demà en necessito més i demà passat, una mica més. La felicitat és una recerca, no un estat. Per tant, que les mares i els pares vulguem que siguin feliços és un símptoma d'hipersupersobreprotecció per garantir una entelèquia que no pot ser real. El que ens caldria de veritat és aprendre a triar l'emoció, el moment i

la manera. Per tant, la nostra infància, la nostra adolescència, ha de viure l'alegria, la por, l'enuig, la tristesa... Han de viure totes les emocions. I això no s'ensenya amb paraules, s'ensenya de cor a cor. I a ensenyar de cor a cor no s'aprèn amb apunts. Som al segle XXI. I l'educació del segle XXI, de la qual ens ha parlat Gerver o de la qual tants podem discutir, no pot ser l'educació del saber, ha de ser l'educació del ser. I t'has d'ensenyar a tu mateixa. I, per ensenyar-te a tu com a mestra, primer t'has de treballar

molt bé bé l'equilibri emocional que serà del que aprendran els nens i nenes. No significa ficar-los a grans centres comercials o parcs temàtics o d'animació perquè siguin feliços tota l'estona. La felicitat, gent, són pessiguets, són moments, i la gaudirem més quan siguem conscients del canvi emocional d'un lloc a un altre. Passa que la imaginació i l'emoció sempre vencen la raó. I els racionals intenten convèncer-nos a l'emoció que sentim altres coses. Per això, som en un segle complicat i la vertadera relació ha de ser de cor a cor. Hem d'entendre que, en aquesta relació, que és

entre un tu i un jo, tu seràs l'alumne. Vostès són ara el meu alumnat i jo soc la profe. És una relació i és necessari que un dels dos estigui bé, preferiblement el profe. Hola. Soc la Maria Jesús. Soc professora de primària i, al llarg de la meva vida professional, és cert que trobes alumnes que no sempre estan feliços, no sempre venen contents a l'escola. I, de vegades... pateixen situacions com pot ser la desaparició d'una persona estimada. Llavors, jo et volia preguntar com... Ens ajuntem i ho intentem tractar de la millor manera possible, però no

sabem si l'encertem o no. És bo que es tracti a l'aula? A veure... Jo, aquí, voldria diferenciar dues coses. Una, el mestre o la mestra no és un terapeuta. Quan hi ha un problema, quan hi ha una dificultat real, un trauma, cal anar a un terapeuta. Els docents no som terapeutes, però sí que som educadors. I, quan parlem d'educar, parlem del desenvolupament integral. I parlar del desenvolupament integral no suposa exclusivament aprendre a sumar, llegir, derivades o integrals. No suposa això. Suposa el desenvolupament integral. Què passa en l'entrenament emocional? Just com deia abans, estem evitant que

els nens i nenes visquin, caiguin, es trenquin, es facin malbé, perquè els sobreprotegim d'una manera tal que quan arriba la circumstància traumàtica real no estan preparats per viure-la. És una qüestió d'entrenament. I la nostra caixa negra, això que tenim entre orella i orella, necessita entrenament. Primer, perdré en una partida de parxís. Després, una amiga no em convidarà al seu aniversari. Després, morirà la mascota. Després, potser se separen els meus pares. Després, morirà el meu avi. Si m'has evitat tot el procés d'adaptació i d'entrenament emocional, el dia que tinc la pèrdua i mor algú, malament, perquè

no estic preparada. Quan ocorre una pèrdua, apartem el nen d'això i el nen només percep felicitat, només percep aquest món fantàstic. Això ho fem perquè l'estimem de manera incondicional i perquè no volem que vegi la pèrdua. Però passa que no ho podem evitar. I passa que un noi amb 15 anys diu a una noia "t'estimo". I vostès saben què suposa això amb 15 anys... És importantíssim. Això... I la noia li diu que no. Si tu no m'has preparat pel "no" i per la pèrdua de mica en mica, és la fi del món. Per tant, incloure

la mort des de la normalitat. A veure, amb tot el sentit comú que no és igual parlar amb un nen de quatre anys que amb un de vuit o de dotze. Però no els podem evitar les caigudes perquè el que cal és sotmetre'ls a les caigudes perquè es facin forts quan s'aixequin. No els hem d'aixecar nosaltres. Per tant, treballar la mort des d'infantil, sí. Sí. I així m'habituo, insisteixo, que la vida és espectacularment meravellosa, és un regal, no és més divertida perquè no ho permetem, però això és així perquè hi ha mort. Jo no sé

quants anys tinc. Sé quants anys que he gastat. I viuré els que em queden com si fossin l'últim de la meva vida. Hola, Mar. Em dic Víctor. Estudio segon de batxillerat i la meva pregunta va orientada cap als coneixements que adquirim a l'escola i l'institut, perquè penso que alguns s'allunyen força de la nostra vida quotidiana. Per exemple, per què estudiem tants números imaginaris en lloc d'aprendre a solucionar problemes reals? Saps què em ve de gust ara mateix? Fer-te una abraçada, tio. Perquè hi ha escales i la faria grossa, però et faria una abraçada. Si algú

vol saber què són els treballs forçats, però de l'edat mitjana, que vagi a segon de batxillerat. Em sap greu, em sap molt de greu. Dit això, t'has d'aguantar. No et puc dir res més. Un títol de pel·lícula per segon de batxillerat, saps quin seria? Missió impossible. L'heu vist? És increïble. Això és segon de batxillerat: Missió impossible . L'has vist? En munten una... I tot per una pota de conill. Què és la pota de conill? La pel·li acaba i no sabem què és la pota de conill. Però hi ha pel·lícula perquè guarden, persegueixen, custodien i es

barallen per la pota de conill, no? Això és el batxillerat. Aquests continguts amb els quals treballaràs, que, a més jo... Vull rompre una llança per aquest grup de nois. De què t'examinaràs? No se sap. Quines optatives puntuaran? Tampoc. A Història entrarà tot o al maig decidiran que et posaran tres segles? Mira, com si fos... Per què serveix tot això? Per fer-te fort. Per aguantar-te. Per creure en tu mateix. Per buscar possibilitats. Perquè et puguis enfrontar a coses. Però, en realitat, el contingut com a tal és la pota de conill de Missió impossible. Hola. Mar, soc

la María José. Soc mestra. Treballo en una escola rural que es diu CRA Los Olivos, i soc tutora de primer, segon i tercer. Fa temps que treballo les emocions amb els meus alumnes. Així els ajudo a expressar què senten. A més, les identifiquen perfectament. Almenys, ells saben quan senten ira, quan senten enuig... I ho diuen. La meva pregunta és: per què els adults no som capaços d'identificar o posar un nom a aquestes emocions no tan agradables? Bàsicament perquè tenim una motxilla. La motxilla no és fàcil de... Durant molt de temps, la cultura, la societat, ens

ha dit què hauríem de sentir, quan ho hauríem de sentir, i quines coses es podien expressar en públic i quines no. És a dir, enfadar-se no és bo, ens han dit durant molt de temps. Plorar no és bo. "No ploris, no t'enfadis, no cridis, no estiguis trist". Això és una ximpleria. El nivell d'educació, la cultura del nostre entorn, ens ha condicionat i ens ha dit què es podia sentir i què no. De tot això, fins i tot les mateixes teories que giren al nostre voltant, ens han dit que hi ha emocions bones i emocions dolentes.

I, d'entrada, si hi ha emocions bones i emocions dolentes, hauríem de sentir només les bones. Les dolentes no s'haurien de sentir. "Aquest nen és genial, no s'enfada mai". Un nen, una persona que no s'enfada mai, té orxata, no té sang. Per tant, podrà evolucionar poc. Una altra cosa és com gestiona l'enuig. Però esclar que ens hem d'enfadar, esclar que hem de sentir fàstic. Se'ns ha dit què és bo i què és dolent i no tenim aquesta cultura de coneixement de nosaltres mateixos. Això d'una banda. Això ens ha portat a pensar: "com he de dir jo

com a profe, com he de dir jo com a mare, que aquesta persona em cau mal o em fa fàstic? Estaria fatal". Ja, però és el que passa. Si no ho puc verbalitzar, si no ho puc reconèixer, difícilment ho podré reconèixer en els altres. I tampoc se'ns ha ensenyat. Treballar amb les emocions implica, primer i fonamentalment, treballar l'autoconcepte. Treballar l'autoconcepte no implica treballar l'autoestima. Estic una mica cansada de l'autoestima. Estic una mica cansada del "tu pots". Estic una mica cansada de pensar que puc menjar un iogurt i millorar l'autoestima. Però...? Han dit i diuen que

hem de dir: "Tu pots, endavant, serem els millors", "Això és esforç! Tu pots! Som-hi, endavant!". No, mira, no puc. Saps què et dic? Que no puc. Per què? No em facis propostes. Primer treballa el meu autoconcepte. Dona'm l'oportunitat de conèixer-me, de conèixer les meves habilitats, quina és la meva fortalesa, quin és el meu element, on és el meu tresor. I amb això sí que puc. Ni la mare ni vosaltres em digueu sempre que puc. No és l'autoestima, és l'autoconcepte. Dona'm l'oportunitat d'equivocar-me. Dona'm l'oportunitat d'enfadar-me. No em jutgis quan m'enfado. No em diguis quines coses puc

sentir i quines no, perquè sento el que sento. Les emocions no són positives ni negatives, són química i són respostes adaptatives. Darwin ens va explicar què eren les emocions. I ens va dir que, gràcies a elles, les espècies poden evolucionar. Necessitem sentir fàstic. Si no sento fàstic em menjo la carn podrida i em moro. Necessito sentir por, perquè, si no sento por, poso el cotxe a 250 i em mato. Les necessito totes. I necessito conèixer-me per saber quina reacció cognitiva, quina reacció fisiològica, quina reacció física tinc davant d'aquesta vivència emocional. I he de tenir la

cobertura necessària per utilitzar-les en el meu benefici propi. No hi ha judici de valor. Educar les emocions és conèixer-nos sense jutjar l'altre. Evidentment, puc sentir enveja, evidentment, puc sentir gelosia... El que no puc fer és pegar-te, aquesta seria l'altra part. I hi ha un altre problema a l'estructura educativa, i és que confonem emoció amb sentiment i amb valor. I, quan apliquem programes d'educació emocional, barregem les coses... He llegit: "La generositat com a emoció". Però què dius? No és una emoció. Ni tan sols la felicitat és una emoció. Ni tan sols la felicitat és una emoció.

Les emocions són respostes adaptatives, molt ràpides i molt químiques. Un neurotransmissor deixa anar química i et posa d'una manera. Per tant, no es pot emetre un judici de valor sobre això. Què ens passa als adults? Que estem una mica obligats a l'aparença. I aquí tenim una dificultat gran amb els joves. Penso que un dels problemes principals de l'adolescència que viuran els nostres nens és, precisament, la falta d'autoconcepte, fixin-se que no és l'autoestima, i el seu maneig de les xarxes socials. Tot és aparença. La gent ho passa molt bé de vacances, coi... No tenen mai problemes.

Ningú es troba un embús. Ningú té un mal moment. Ningú té un dia plujós. Ningú perd un avió. Ningú res. Menteixen. Es fan selfies que aparenten com s'ho passen de bé. Per què vas anar a la Torre Eiffel? Per gaudir tu o per pujar la foto al Facebook? Això és un problema important d'autoconcepte. Hola, soc el Nico. -Hola, Nico. -Estudio segon de batxillerat. La meva pregunta era... Bé, has parlat de la felicitat que se'ns imposa i em sembla que potser estem una mica fora de casa... No sentim la llibertat en general de mostrar els sentiments.

Com podem fer que la gent no se senti incòmoda quan tu m'expliques els teus sentiments, quan t'expresses? La clau, Nico, és l'autoconeixement. L'autoconeixement significa saber com mirar-me per conquistar-me. Significa saber que el somriure que fas ara mateix, realment, m'ha guanyat de bon començament. Saber quin gest fer per fer-me enfadar. Saber com gestionar el món emocional de l'altra persona. Aquest saber gestionar sorgeix del teu autoconcepte. Sorgeix de reconèixer en tu aquest món emocional. Sorgeix de trobar en tu la sensibilitat, la capacitat de parar. Jo deia abans que hi ha emocions que solen aparèixer al teu cos,

orgànicament, com més agradables que altres. No positives ni negatives, perquè totes són absolutament necessàries. Poder triar l'emoció adequada en el moment adequat és el que et farà molt gran. Decidir quan t'enfades i quan no. Com a noi de segon de batxillerat a qui també vull fer una abraçada, sou la part del sistema a qui més abraçades faria, aquest és l'autoconeixement que et porta a l'autocontrol i a l'autogestió. Donar-te la llibertat de preguntar-te, d'ubicar-te en curiositat, de saber que el món és increïble i que tu el pots conèixer "a poquet a poquet", com diria la meva

iaia. Donar-te la possibilitat d'admirar la possibilitat de desenganxar-te del telèfon mòbil una estona, perquè vols contemplar. I en aquesta contemplació ve el món interior cap a tu. Tant fa les tècniques amb què estàs. Donar-te la possibilitat de mirar per poder admirar, per enamorar-te. Enamorar-te de persones, d'objectius, de somnis i de possibilitats. Entendre que el veritable tresor el tens a l'ànima, al cap i a les mans i que tu el poliràs com vulgues. Donar-te la possibilitat de sentir-te segur sense entendre o sense mirar que la teva seguretat depèn d'altres. La teva seguretat depèn de tu. I

quan tu prens aquestes regnes, això voldrà dir no deixar-te dirigir per la gent que t'envolta. I en aquesta possibilitat és on t'has de trobar realment. Mira, explica una llegenda, amb tot el que tenen de veritat i de mentida, que això era i no era un senyor que potser feia segon de batxillerat... Aquest era una mica més gran, però potser feia segon de batxillerat. El senyor tenia un somni. Tens somnis, Nico? Tens somnis, oi? I a la nit, quan dorms, els veus i els veus realitzats. Doncs aquell senyor tenia un somni. I el seu somni era

tenir una casa. I somiava amb una casa gran, una casa amb pati. Somiava que al pati hi havia un pou i una figuera i un rellotge de sol. I va somiar tant, que cada vegada posava una hora diferent al rellotge i veia la figuera en totes les estacions de l'any. Veia la figuera quan tenia les figues petites i quan estaven madures. I les recollia perquè pintava cada figa al seu lloc. Perquè som amos del nostre destí si realment podem pintar els nostres somnis. I va passar que va treballar molt, es va examinar de tot, va

fer les optatives... Tot. Fins i tot la selectivitat. I el dia que va tenir la nota i el títol que volia, va sortir a la porta de casa i va veure que havia complit el somni. Tenia la casa construïda. La casa tenia pati, pou, figuera i rellotge de sol, com ho havia somiat. Però saps què va passar? Va passar que, el dia següent, quan es va llevar, ni la casa, ni el pou, ni la figuera, ni el rellotge de sol li van semblar tan bonics com el dia anterior. I així, molts dies. I saps per

què? Perquè va començar a somiar una altra cosa. Quin rotllo. Per què no somio sempre el mateix, ho aconsegueixo i em jubilo? Perquè, llavors, em moro. Perquè em moro. L'objectiu d'una vida és una vida amb objectius. I els objectius han de venir envoltats de somnis sempre. I aquell tio, saps què somiava? Somiava que, a la vella Alexandria, al gran temple, allà, darrere de l'últim mur, hi havia un tresor amagat. I el tio deia: "M'he esforçat tota la vida per aconseguir aquesta casa, aquest pati, aquest pou, aquesta figuera i aquest rellotge. I ara, em poso a

somiar una altra cosa". Però un matí es va llevar i va dir: "Prou, perseguiré el meu somni". Va emprendre el viatge i va arribar a la ciutat. I, llavors, va esperar que caigués la nit. Sabia que, si els guardians el trobaven, el matarien. És el perill dels somnis. Sempre tenen un risc. Sempre s'ha d'apostar molt. Però hi va entrar i va travessar el primer mur, i el segon, i el tercer i el quart. I just quan fregava amb els dits la pedra més fosca de l'últim mur, tal com havia somiat, van arribar els guardians del

temple i el van capturar. Allò suposava la mort. Era execució immediata. Portaven cap a l'execució aquell home. Ell estava angoixat i pensava: "Qui em manava somiar? Per què no m'he quedat tranquil a casa, amb un cap de cartró que gaudeix dels somnis dels altres, visualitzant centres comercials?". No li havia passat això. Ell havia somiat i tenia el seu somni. Però el rei, que devia estar avorrit el va fer anar davant d'ell. "Porteu-lo. vull saber per què ha entrat al meu temple a la nit". L'hi van portar i ell pensar: "Ho he perdut tot, diré la

veritat". "Vell boig, per què has entrat al meu temple a la nit?". Amb el cap cot, el Nico va dir: "Majestat, perquè tenia un somni". El rei es va riure i va dir: "Com pots tenir un somni l'any 2017? No es poden tenir somnis al 2017. Es compren, els somnis". "Tenia un somni". "I quin era el somni, vell boig?". "Majestat, somiava que darrere de la pedra més fosca de l'últim mur hi ha un tresor amagat". I, llavors, el rei va posar a riure, com tanta gent al nostre voltant. Però m'és igual, és el meu somni

i el vull compartir amb tu, Nico. Aquell va riure i va dir: "Mira, estàs boig. Estàs realment boig. Però, ves per on", va dir el rei, així, fent-se cap enrere al tron, "avui estic generós. Et perdonaré la vida. I et donaré una gran lliçó. Jo soc el rei. Fa molt de temps que somio, fa molt de temps que somio que a la vella Alexandria hi ha una casa de pagès, una casa preciosa que té un pati, un pou, una figuera i un rellotge de sol. Fa molt de temps que somio que 30 graus al sud-oest,

entre el pou i la figuera, a dos metres de profunditat, hi ha un tresor amagat. Tu penses que jo, el rei, deixaré el meu tron per anar a buscar el somni? Estaria boig. No es busquen somnis al 2017, es compren. Es pot arribar a llogar-los. Espero que aquest vespre hagis viscut una gran lliçó, i, com t'he dit, estic generós, així que et perdonaré la vida". El nostre amic el pagès, i espero que el Nico també, va sortir d'allà, va tornar a casa i va excavar exactament on el rei li havia dit. Trenta graus al sud-oest,

entre el pou i la figuera. I allà hi havia, a dos metres de profunditat, un gran tresor amagat. Mira, Nico, jo soc el rei. Fa molt de temps que somio que una tarda, potser envoltada de focus i potser acompanyada de gent absolutament amorosa, em trobaré amb la mirada d'un noi de segon de batxillerat que busca el futur. Que llegeix, que treballa, que escolta música, que discuteix, que lluita i que busca el seu somni. I ja fa temps que somio que li diré: "Ves a casa, busca al teu interior, perquè el vertader tresor el tens molt

amagat... Precisament a dins". És la possibilitat de créixer. Gràcies. Hola, Mar, soc la Rocío. Soc orientadora en una escola de Madrid i soc mare de tres nenes. Quines diferències, al pla emocional, a la formació emocional, a l'educació de les emocions, trobes més cridaneres entre la nostra generació i la seva, la dels nens d'ara? Bé... Jugaré una mica cap enrere. En lloc d'anar a la nostra, aniré a la dels meus pares, perquè ho veurem fàcilment. El meu pare era germà d'11 germans. Un equip de futbol ells sols. Vivien en dues habitacions menjaven quan podien. No hi

havia protecció, no hi havia horaris, no hi havia moltes altres coses. La meva mare, semblant, amb cinc germans, però semblant. A ells, la vida els va entrenar de manera emocional. Puc dir que, malgrat la religió, que els obligava a no manifestar determinades circumstàncies, hi ha un múscul entrenat. Hi ha un múscul de la supervivència entrenat. Quan ells van poder assistir, no gaire, però van poder assistir a l'escola, aquella escola havia de compensar allò que no es donava de manera natural i ensenyar-los a llegir. L'escola no s'ocupava d'ensenyar-los a viure. Havia d'ocupar-se d'ensenyar-los a llegir, perquè

la vida no els ensenyava a llegir. En el cas de les meves filles, que ja són una mica grans, però, en el seu cas igualment, l'escola ha seguit entestada a ensenyar-los a llegir. Les meves filles ja sabien llegir i, si no, n'aprendrien. Tanmateix, qui les va ensenyar a viure? No tenen cosins, no tenen germans, viuen en un "camp de concentració" de rics, poso la ironia entre cometes, i amb apunts no es pot ensenyar a viure. Com a mare, necessito que l'escola ensenyi a viure, no a llegir. I l'escola s'entesta, i uns il·luminats que redacten les

línies tortes d'una cosa que s'anomena "currículum"... Aquests il·luminats s'entesten a que llegeixin i, amb aquesta tossuderia, m'hi fiquen més lletres, m'hi fiquen "més continguts", però no els donem permís per equivocar-se, no els donem permís per viure, no els donem permís per fracassar. Els obliguem a l'èxit, els obliguem a l'aplaudiment fàcil, els obliguem a ser paper cuixé, que per poc que bufi un bri d'aire, se'ns ensorren. Permet que visquin perquè s'equivoquin. Hola, Mar. Soc la Charo, soc mare de dos nois de quart d'ESO i d'un universitari i soc sociòloga de formació. Et volia preguntar si, atesa

la importància de l'educació emocional i la resposta que tens cada dia a les teves xerrades amb els professors i a cada escola on vas, si creus que hauria de ser d'implantació obligada als centres i si seria possible sense la implicació de les institucions: les comunitats autònomes, els ministeris... Ha arribat un moment en què no espero res de l'Administració. I que, per més que s'entestin a que sigui que no, serà que sí. És fàcil. Tan fàcil com que us demanaré a tots que tanqueu els ulls, sisplau. Ja? Ulls tancats, no s'hi val a obrir-los. Amb els

ulls tancats. Els del lateral també. Que us veig les trampes. Tothom amb els ulls tancats. Aixequeu una mà, la dreta o l'esquerra, i assenyaleu el nord. No s'hi val a obrir. Assenyala el nord. Tothom assenyala el nord? No s'hi val a moure el braç. No s'hi val a moure el braç. Obriu els ulls, però no mogueu el braç. I flipeu amb quants nords teniu a Madrid. Hi ha nords cap allà, nords cap aquí, nords cap a l'est, cap a l'oest... Però aquests són fantàstics, un cap aquí i l'altre cap allà. I ara et pregunto: a

veure, per què el teu nord estava cap allà? Per què? Bé, amb els ulls tancats he intentat pensar on som. Bé... He intentat fer una... M'he intentat ubicar, geoposicionar. Una altra pregunta. Tu ets bona persona? -Crec que sí. -Sí? Tothom aquí és una bona persona? Perquè si aquí se m'ha colat algú, potser el seu nord està despistat. Però d'entrada sou bones persones. I, malgrat això, tenim 50 nords. Espereu, per aquí hi havia una profe. Una profe! Una profe, això significa que té títol universitari. Sabeu cap a on ha assenyalat el nord? Cap a dalt. I

sabeu per què? Perquè, des que érem petites, ens han ensenyat que al nord hi ha el Cantàbric i al sud, l'estret de Gibraltar. I ha dit: "Nord? Cap allà". Aquí està el tema. Té justificació el teu nord? Sí. I el teu? També. Que fumut. Que fumut, perquè sou bones persones. Què li passa a...? Confiaré. Això és increïble. La Mar Romera confia en els polítics i les polítiques del país. Que fort. Com ens posem d'acord? És molt fàcil. Pablo, de l'escola IDEO, vine aquí, sisplau. A banda, no podia evitar abraçar-lo. Tota l'estona el miro i és

tan maco... Manuel, tu també. De l'escola Arcadia. Aquí tinc dos nois, eh? Em falta una noia, però tinc dos nois. Mireu. Nord. Pablo. -Quin curs fas? -Primer d'ESO. Primer d'ESO. El Pablo es comença a posar una mica vermell. Però... t'estimem molt. I hi ha un munt de nens i nenes que esperen i confien que ets aquí per assenyalar el nord, entesos? -Manuel, de...? -Quart d'ESO. És igual. De la Comunitat de Madrid. És igual de quina escola són. Ells representen, ara mateix, la infància... Et posaré a la infància, entesos? ...i l'adolescència. Vull que tota la sala

vegi que tinc agafat el nord per la cintura, veieu? Per cap institució, ni per la família, ni per l'escola, ni per l'Administració, ni per ningú, hi ha d'haver un altre nord quan pensem en el futur. Ni pactes educatius, ni religions, ni polítiques, ni comunitats autònomes ni punts suspensius. Només hi ha un nord i el tinc agafat per la cintura. Ara, amb els ulls oberts, tota la sala m'assenyalarà el nord. Nois, sou el nostre objectiu i nou el nostre nord. I, encara que no es pot en nom de tota la infància i l'adolescència sisplau, doneu-los un

aplaudiment. Gràcies. De vegades, quan les famílies es reuneixen, culpen l'escola o el professorat. Quan el professorat es reuneix, culpa la família perquè no participa. Quan les institucions polítiques o les corporacions locals es reuneixen, culpen la família... Tota l'estona això consisteix a rentar-se les mans. Doncs no. Vostès segur que saben la història del senyor que sempre guanyava el premi al millor blat de moro. Llavors, un reporter i li va dir: "Escolti, senyor, com és que guanya cada any el premi al millot blat de moro?". Diu: "Perquè tinc un secret". "I em podria explicar el secret?". "Sí

que puc". "Però soc reporter, ho explicaré per tot arreu. Si me l'explica, l'explicaré". "No m'importa, te l'explicaré". "I quin és el secret?". "Mira, rei, cada any, quan faig la recol·lecció de les panotxes del millor blat de moro, busco les millors panotxes i les guardo per fer llavor. I aquestes, les millors, les reparteixo entre els veïns". "Però, senyor, si repeteix les millors llavors entre els veïns, és molt probable que, l'any següent, guanyi el premi algun dels seus veïns". "És cert, jove, és cert. És probable que guanyi algun dels meus veïns, però una cosa és segura: el

meu blat de moro es pol·linitza amb el dels veïns. Si ells no tenen el millor blat de moro, és impossible que jo guanyi el premi". En l'educació d'un nen, el premi és el nen. Escoltem, mirem i admirem el nen. I, per fer-ho, la família ha de treballar en equip. Però la família, el professorat i la institució educativa han de treballar en equip. Fins i tot les institucions, els mitjans de comunicació social, els ajuntaments, l'animació, les activitats... Hem de remar tots en la mateixa direcció, perquè aquests nois diran que els prenem el pèl. Hola, soc la

Merche, soc mestra d'educació infantil. Més o menys, tothom aquí hem estudiat amb el sistema tradicional. Hem après les matemàtiques de manera tradicional, les llengües... Fins i tot les persones que admirem, que lluiten perquè les coses siguin diferents. La meva pregunta és: Tan dolentes són les coses tradicionals? Podem rescatar alguna cosa de les coses de les quals hem après? Les persones. El mètode no importa. La transformació no és pel saber, és pel ser. No aprenem allò que se'ns ensenya. Aprenem a qui estimem, aprenem a qui tenim al davant, quan es converteix en el nostre referent. I

el referent, que al final és el que importa, és igual a la tradicional i a l'alternativa, a la verda i a la groga, és a dir: tant me fan les metodologies. M'és igual, profe, si treballes amb lletres rodones, quadrades o triangulars. M'és igual si ho fas amb tauleta, amb llapis i paper o amb carbonet. Seria guai rescatar el carbonet. M'és igual. El que necessito és una persona tan amorosa, tan orella gran, tan ulls que admiren i no només vigilen, que realment es converteix en referent. Això sí, és inevitable que no podem agafar models de transmissió

de coneixements per compensació, perquè aquests nens porten el món a la butxaca. El problema és que són uns inútils integrals per fer servir aquest món. I la meva obligació és no donar-los més informació, sinó entrenar-los per fer servir la que ja tenen. No és una qüestió de mètodes, és una qüestió de persones. Què em va canviar a mi? A mi em va canviar, com a referent, que, quan era estudiant de Magisteri, per qüestions d'atzar, em trobo un llibre de Francesco Tonucci: Amb ulls de nen. I aquest llibre, a mi, em va canviar la vida. Vaig

trobar un referent perquè vaig trobar algú que m'entenia. M'estimava en la distància sense conèixer-me. Em vaig proposar conèixer-lo. El vaig conèixer, Nico. M'ho vaig proposar, el vaig conèixer, el vaig conquistar, enamorar, i ara som molt bons amics. Perquè funciona així. Marca el teu somni. Però, en l'educació tradicional, hi ha mestres meravellosos, impressionants, increïbles, que me'ls quedo i me'ls emporto. I no passa res. I, en l'educació innovadora i alternativa, hi ha nyaps de mestres que s'haurien de dedicar a una altra cosa. L'educació del segle XXI és la que s'ocupa del ser, no del saber. I el

ser ets tu, la teva persona, la persona que aprenc. Us aprenen per dintre. Estima'ls de manera incondicional. I estima'ls per qui són i no per allò que fan. No t'estimo més perquè tens un notable. No, t'estimo per qui ets. I em tens ben trista, però t'estimo. I m'acabo d'enfadar moltíssim, però t'estimo. Així són les coses. I a qui no li agradi ser mestre, i qui no estimi la infància, i qui no entengui que això és molt més que una professió, sisplau, que ho deixi. Sisplau, que ho deixi. Tant és, la metodologia. Hola, Mar. Em dic

Raquel. Soc profe a l'escola Arcadia. També soc mare de dues nenes petites. Avui hem parlat de moltes coses i una de les més importants és que els nois i noies que avui van a l'escola són el nostre futur. A mi m'ocupa el tema de la convivència. M'agradaria saber com ho podríem fer per millorar aquest aspecte i per involucrar els nois i noies, perquè siguin els protagonistes de la convivència a les escoles, perquè això pugui sortir també a fora. Molt bé. Us doneu la mà vosaltres dos, sisplau? Pablo, et poses al seu costat i li dones

la mà? Una mà, eh? Així. I vosaltres dues també, sí? Teniu la mà? Vinga, vosaltres dues si voleu també. Una de les dues... I vosaltres dos, que em mireu. us podeu donar la mà de dos en dos. Volia buscar parelles per això. Una de les dues persones és l'u. Decidiu qui és l'u i qui és el dos. Era fàcil, no? Ja us heu donat la mà, sabeu qui és l'u i el dos. Sabeu que gravem això en directe. No tenim gaire temps i m'han dit: "No passis d'aquí ni d'aquí". Jo em porto bé, però vosaltres

fareu el que jo digui i us afanyareu a fer-ho. Complireu les instruccions. Jo soc qui mana i té el poder. Ho teniu clar, Raquel? Com l'aigua. Vinga, deixeu anar les mans ja. Tothom sap qui és l'u? Sí? L'u, tanca el puny ja, ràpid! L'u tanca el puny i el dos l'hi obre! Obre-li el puny, ràpid! L'u tanca el puny molt fort. Ja! I no deixa que l'hi obrin. I el dos obre el puny ja. Obre-li el puny ja! Ja, ràpid! Ràpid, obre-li el puny! Vinga! Vinga. Organització: teniu la UVI a la porta? Pareu. Mira-li la

cara. Mira-li la mà. Però què has fet, noi? Què ha passat, Raquel? Jo mano, dono les instruccions, tinc el poder. Jo soc l'artista convidada, així és. Demà no, a casa tampoc, aquí sí. M'heu fet cas, sou bona gent. L'u què ha fet? Tancar el puny. He dit: "Tanca el puny". Què ha fet el dos quan jo l'hi he dit? Obrir-l'hi. Aquí, si em diguessin: "Fes una selecció de la millor educació de tot Madrid, de la Comunitat de Madrid". "És aquí". Us compraria i us portaria a casa. Molt bé. "Tanca el puny". Què ha fet? Tancar-lo.

He dit: "Obre el puny". Què ha fet el número dos? Llençar-se a obrir el puny. Sí? Pots venir, Pablo, sisplau? És per no sortir-nos-en i no marejar-los. Ell serà el meu número u, sí? Tothom ha vist què ha passat, oi? Jo seré el dos. Pablo, tanca el puny. El dos l'hi ha d'obrir, oi? Pablo, sisplau, pots obrir la mà? Què heu fet? No volen explicar què han fet. Però... Esclar. Aquestes habilitats socials que pretenem que tinguin... Mira'ls. connecta. I juga al "sisplau". Als nens se'ls ha de mirar per admirar, escoltar, tocar, des de la perspectiva

intel·ligent, que podem connectar cor amb cor. S'ha de ser intuïtiu, perquè ni ells saben realment què pensen i què senten. Esclar que sí. I hem de paladejar cada minut de la seva existència com l'últim. Educar un nen no és emportar-te el valor propedèutic per demà, sinó aprendre d'ell i gaudir amb ell avui. Però això no només queda aquí, perquè tothom pot pensar: "Hi ha nens a qui demanaré que obrin el puny", que és un símil, "i em diran...". Entesos? Juguem. Gràcies, Pablo. Juguem. Ara jo soc el Pablo. Ara jo tinc el puny tancat i vull

que totes les persones que sou aquí em feu obrir el puny. -Sisplau... -Sisplau? Tu, a mi, sisplau? Què t'has pensat? T'estàs creant més tensió, eh? I a tu què t'importa com estic? Una vegada em va passar que el vaig obrir i vaig descobrir un món nou. Ja te'l pots quedar, perquè tinc el puny tancat, perquè jo el tinc molt tancat, amb tres youtubers i un iPad. -Farem una cosa junts. -Jo amb tu? Que no, tia, que no t'obriré el puny, que no m'importa el que em dius! Què t'has pensat? Vols que t'ajudi? Tu? Encara has

de menjar molt per poder-me ajudar. El meu pare et dona 40.000 voltes Has vist quin cotxe té? I tu ets mestra. Quin cotxe tens? Et penses que jo obriré el puny amb tu? Ni de broma. I què vols per obrir-lo? Res que tu em puguis donar. Soc aquí per obligació. Potser sí que ens importes. Doncs l'hi demanes al teu fill, a mi no. Aquest és el problema. I dic jo: per què voleu que contesti les preguntes? Per què voleu que obri el puny? Per què ningú s'ocupa de mi i em pregunta per què l'he tancat?

Només em pots entrar si realment t'interesses per mi, no per la meva conducta. Si em preguntes per què l'he tancat. "Soc aquí, amb tu, per què has tancat el puny?". Perquè ni jo mateixa dec saber per què l'he tancat. Et necessito com un ancoratge per entendre... Si això que em dius jo ja ho sé. Jo no, la Mar Romera ho sap. A l'adolescent, què li expliques? He tingut un moment de bipolaritat. Sí, però... realment, a mi què m'expliques? És com quan una mare diu a un nano d'infantil: "Estudia molt per tenir una bona professió". Però...

has begut alguna cosa abans de dir-li això? O li dius a un nen de primer d'ESO: "Estudia per apujar l'expedient...", cosa que és mentida, "...per poder entrar a la universitat". Però què dius? No funciona així. "Soc al teu costat. T'estimo per qui ets. I necessito que, junts, comprenguem per què has tancat el puny". Recordo quan treballava a una escola i tenia nens de la comunitat gitana molt interessants que em van ensenyar molt. Recordo un dia que va venir un pare. Un pare. Sí? Se'm posa al davant, així. Un pare, un gitano, guapo gran, alt, patriarca,

que jo deia: "Si em fum una bufa, em fan palmes les orelles". Se m'acosta i diu: "Miri, mestra. D'això... Diu: "Miri, mestra, com em tornis paia la Jenny, t'emportes la Jenny". No sé si vostès ho entenen, però jo no entenia res. Esclar, és que jo li tornava paia la Jenny. Per què li havia de tornar paia la Jenny? Si la Jenny ha de viure en un context de cultura gitana, qui soc jo, xula prepotent, quina falta d'humilitat per part meva, per dir-li que canviï? No, perdona. Jo he de poder entrar, si ella vol, per saber

per què ha tancat el puny. Jo el comprenia. Vaig pensar que em pegaria. Després em vaig adonar que no solucionaria res fent més paia la Jenny, sinó que només podia acompanyar-la i permetre que existís, però des de la seva realitat. Perquè els canvis no venen per una imposició, no venen per una ideologia. Venen per una transformació del món interior i del jo interior. Evidentment, això és la disciplina. Fixin-se que aquesta disciplina es generarà per autoritat i per respecte, per presència real de l'adult. I l'adult es converteix en referent quan és digne de ser-ho. Seuré una

altra vegada, així parlo menys. Hola, Mar, soc el Manuel, alumne de quart d'ESO. Gairebé el nord, ja ho saps. Bé... I jo penso que solem avenir-nos més amb un professor o amb un altre. Tenim més confiança depositada en algú. Però el que jo et volia preguntar és quins serien els requisits, segons la teva opinió, per ser un bon professor. Gairebé m'atreveixo a dir... Bé, dividiré la pregunta, entesos? Tu que ets un tio gran, aprèn també de qui no t'agrada i no ho facis servir com excusa per no aprendre. No dic que aprenguis la matèria. Aprèn

també de qui no t'agrada, però aprèn a escollir el teu referent. Quina seria, per a mi, l'habilitat bàsica d'un profe? Escoltar. Saber escoltar i escoltar sense emetre judicis de valor. Escoltar sense tenir una resposta, perquè si escolto amb la resposta, ja tinc un judici. T'ho he explicat molt difícil, però et preguntaré: Quant són dos més dos? Aquesta pregunta és fàcil, totes les de la vida. Si a la pregunta "Quant són dos més dos?" jo ja tinc la resposta i la resposta vàlida és quatre, qualsevol resposta que em donis que no sigui "quatre" està malament. I,

per tant, tu no ets tu, sinó que jo et jutjaré cada vegada que em responguis de manera diferent a la resposta que jo tenia. Això és una mica complicat i... Consisteix a saber escoltar sense emetre judicis de valor. Això seria fonamental. Evidentment, per a mi, un profe de veritat hauria de tenir el sentits al seu lloc. Mirar amb ulls de nen. I mirar amb ulls de nen vol dir mirar a l'altura d'un nen, no des de dalt. Això significaria canviar el paradigma de la diferència pel de l'eficiència. Ulls de nen, orella verda... La del senyor

madur que va agafar un exprés Sòria-Monterde i li van dir: "Té vostè una orella verda?". I ell: "Sí, per poder escoltar les coses que els nens i les nenes han de dir". Em calen ulls de nen, Francesco Tonucci, orella verda, Gianni Rodari, el paladar del millor dels cuiners per poder assaborir cada minut a l'escola com si fos l'últim, sense les pors de "preparar per", sinó vivint el present. Vista, oïda, gust, olfacte per intuir què necessites i abraçar-te cada moment que m'ho demanis sense demanar-m'ho. Olfacte. I, per suposat, tocar-te: tacte. Tocar vol dir permetre l'experiència. I

a aquests cinc sentits molt ben desenvolupats, que anomenen vocació, però jo ho anomenaré sentits, els afegiria un parell de coses, fonamentals. Un sisè sentit que es diu sentit de l'humor. Necessitem professorat capaç de riure i de fer riure. I, per suposat, un setè sentit que seria molt de sentit comú. A partir d'aquí, si sap fer anar dispositius digitals, bé. Si no, també bé. A partir d'aquí, si fa servir lletra rodona, bé, si la fa servir quadrada, bé. Perquè, si escolta, sabrà treballar en equip. Perquè, si escolta, respectarà les famílies. Perquè, si escolta, respectarà l'alumnat. A

partir d'aquí, necessito profes del ser i no del saber. Hola, soc la Celia, mare de dos nens i pedagoga. Et volia demanar que ens parlessis de la transcendència. T'ho vaig escoltar al CIMCA i em va deixar força marcada i m'agradaria tornar-te a escoltar. A veure... L'ésser humà es diferencia dels mamífers superiors perquè pot pensar les seves emocions, recordar-les i entendre la transcendència. El món emocional, en els mamífers superiors, es exactament igual. El gos i el cavall tenen les mateixes emocions que pot tenir l'ésser humà. Quina és la diferència? Que les obliden. Que allò que han

pensat sobre aquella emoció, ho obliden. Per dir-ho així, d'una manera supersimbòlica. L'ésser humà no. I necessita ser educat en la transcendència. Per què? Perquè, com deia abans, això que passa aquí aquesta tarda realment valdrà la pena si té una repercussió, si hi ha persones que ho escolten, persones que s'emocionen i ho porten a altres, persones que canvien... Si no, tota la feina d'aquest equip, enorme, per cert, no tindria cap sentit. Això que fem aquesta tarda és vàlid si transcendeix. Sí? I no hi pot haver educació si no hi ha transcendència, perquè als nens els passa

que no es poden imaginar que els seus actes demà tindran una repercussió. Per això els valors no quallen. Quan era petita i vivia amb el meu avi, devia tenir quatre o cinc anys aproximadament, un dia em va dir: "Plantarem una noguera". Jo vaig anar a plantar-la. Un nen que planta una noguera, romanceja. El meu avi allà, va fer el forat i la va plantar. La recordo molt petiteta, però imagineu-vos quant de temps fa. I ell em va enviar a buscar aigua amb una galleda per regar-la. Vaig a la sèquia, porto l'aigua i rego la noguera.

I ell: "Vinga, som-hi". Jo li vaig preguntar: "I les nous?". Esclar, em portes a plantar una noguera, on són les nous? Ell em va contestar... Això és al·lucinant, perquè ho vaig entendre fa dos dies i ell m'ho va dir amb cinc anys. "No, no hi ha nous". "I per què hem plantat la noguera?". I ell: "Jo no menjaré nous d'aquesta noguera, perquè em moriré abans que en faci. No sé si tu podràs menjar aquestes nous. Espero que els teus fills en puguin menjar". No vaig entendre res. No vaig entendre res, però això és la transcendència.

I aquests nens, educats en menjar ràpid, en envasos ràpids, educats en tot ràpid... ...no hi ha transcendència. Llavors tu els dius: "En aquest món de pantomima absoluta...". Em té molt preocupada Instagram. Em té tremendament preocupada. I jo no dic que el professorat no us deixi el mòbils, em sembla absurd. El mòbil s'ha de convertir en una eina de treball. Però sí que em preocupa molt Instagram. Per què? Perquè et diuen: "No, si pujo una foto, 15 segons i es desintegra". Com els missatges de l'inspector Gadget. Quina transcendència té això? Ningú s'ho planteja. És a dir,

tot és ràpid, tot és fugaç, tot acaba i no es percep que hi ha transcendència per demà. L'educació és transcendència, és magnànima, ens diferencia i ens ajuda a prendre decisions. I hem d'incloure la transcendència a l'escola. Llavors venen els valors, però no n'hi pot haver sense transcendència. I la intel·ligència transcendental, la intel·ligència espiritual, tampoc ha d'estar lligada a la religió. Si tu vols, sí, és elecció teva, però no és obligatori practicar una religió per treballar l'espiritualitat i la transcendència de l'ésser humà. I sense transcendència no anem enlloc. -Gràcies. -A tu. Diuen que això era i

no era un arquer que es va enamorar de la lluna. Una altra ximpleria, enamorar-te de la lluna. "Com és que t'enamores de la lluna? És impossible, mai l'aconseguiràs. És molt més que difícil". I l'arquer va pensar: "Ja sé que és difícil canviar el sistema educatiu". Disculpeu, que era... aconseguir la lluna. L'arquer va pensar: "Ja sé que és difícil aconseguir la lluna, però m'he enamorat d'ella". I quan un s'enamora... Així són les coses. Estàs enamorat i s'ha de lluitar molt. I llavors va pensar: "Què és el millor que tinc?". I es va adonar que era un

arquer i que tenia grans habilitats per llançar fletxes. Llavors va pensar: "Ja ho tinc, caçaré la lluna i, quan la caci, serà meva". I, cada nit, disparava fletxes a la lluna. I un dia va pensar: "Que ximple que soc. Mai li clavaré una fletxa i, si ho aconsegueixo, la lluna es quedarà allà, no caurà a les meves mans". Llavors va rumiar i va dir: "Ja sé què faré. Posaré cordes a les fletxes". Llavors, lligava les fletxes i de passada les recuperava, que de recursos no anem gaire sobrats, sinó més aviat... Posem cordes a les fletxes.

I totes les nits, les de lluna plena, les de lluna minvant, creixent i quan no es veia, perquè sabia que hi era, disparava fletxes a la lluna. No l'encertava. Estirava de la corda i plegava. I, l'endemà, una altra vegada. M'han explicat que aquell arquer enamorat de la lluna mai la va caçar, però també m'han explicat que es va convertir en el millor arquer del món. Si disparem fletxes a la lluna i ho fem junts, no sé si la caçarem, però sé amb seguretat que el món que heretaran els nostres fills, els nostres nets i besnets,

serà molt millor que el món que hem heretat nosaltres. Així que, per avui, a les persones que sou a la sala i a les persones que ens escolten sense ser aquí, us demano que treballem en equip, que anem junts i que junts disparem fletxes a la lluna, perquè canviarem el món. Gràcies. Traducció: Anna Valor Blanquer Subtítols: Bbo Subtitulado