Sempre m’ha fet gràcia i vergonya aquesta part, perquè dic: “Per què aplaudeixen? Encara no he fet res”. Dic: “Bé, doneu-me quarter”. Moltes gràcies. Bé, només començaré a introduir una mica la meva biografia, perquè la part que més m’interessa d’això és la curiositat que podeu mostrar a través de les vostres preguntes. Soc en Cris, un tipus normal al qual li agrada fer coses que l’apassionen. Soc de Móstoles. Vaig fer EGB, normal. BUP, normal. Em va apassionar molt la manera en què els meus professors Transmetien els coneixements. De fet, encara mantinc l’amistat amb part del professorat. Gràcies

al tracte dels meus professors, vaig voler fer Magisteri. Quan estava fent Magisteri, va sorgir l’oportunitat de poder fer televisió. Després de Desesperado club social, vaig vaig viure un moment difícil. Després de guanyar un Premi Ondas, quan va acabar aquell programa, per motius polítics, no vaig poder continuar a la televisió. Pensàvem que ens trucarien i no va trucar absolutament ningú, i vaig treballar en una botiga de joguines. Després de la botiga, va arribar l’oportunitat... Una trucada et pot canviar la vida. En el meu període a Desesperado club social, hi havia un company que va treballar amb

mi i uns anys més tard, va decidir que: “Mira, per Caiga quien caiga, conec un tipus amb qui vaig treballar”. Em va trucar i em va canviar la vida. Vaig fer Caiga quien caiga durant un parell d’anys també i, a la fi, bé, doncs des de l’estiu del 2007, em dedico a fer “rosques” a la televisió. Tal com heu comprovat, el resum de la meva vida... Ho dic amb molt d’orgull i potser amb un lleu somriure, soc un intrús. Però un intrús amb rigor, amb objectivitat amb respecte i, sobretot, amb compassió. Aleshores, vull parlar de

la part més bonica, la part pedagògica, la part de la democratització de la cultura. Em costa molt observar la cultura en certs cercles tancats. Jo els anomeno sanedrins, no permeten democratitzar la cultura. I precisament d’això m’agradaria parlar amb vosaltres. Com aconseguir rescatar d’una de les èpoques que més m’apassionen a la vida, Que és el Renaixement, el respecte a la multidisciplina, el respecte a la polimatia. Entenc que la majoria de vosaltres coneixeu la figura de Leonardo da Vinci. Podeu aixecar la mà? Sense por. Crec que el 99,9 periòdic pur coneixeu la figura de Leonardo. Quants dels

que coneixeu Leonardo considereu que és un geni? Gairebé el 100% dels que heu aixecat la mà al principi, oi? Quants de vosaltres podríeu definir la paraula genialitat? Com definiria vostè la genialitat? Com una curiositat. Com una curiositat exponencial. Una curiositat exponencial. Quanta gent hi ha ara mateix aquí? Uns quants, oi? Lògicament, el primer motor de ser aquí és la curiositat. Potser he d’aplaudir jo, perquè veig molts genis, aleshores, en potència. És a dir, si més no, s’hi ha atrevit. És a dir, a més de curiositat, té valentia. Segons la nostra RAE, la genialitat és la

capacitat extraordinària que tenim cadascú per fer coses diferents i dignes d’admiració, oi? Leonardo era capaç de fer coses diferents, coses dignes d’admiració, oi? Quants de vosaltres sou capaços de fer coses diferents gràcies a la curiositat? I és curiós que Leonardo ni es considerava un geni ni va ser considerat un geni a l’època. Només Miquel Àngel, Michelangelo Buonarroti, va ser considerat un geni. I quan el van anomenar geni, quan va posar l’estàtua del David a la Piazza della Signoria a Florència i van dir: “Sou un geni”, ell va respondre: “Si sabéssiu les hores que he necessitat,

no m’anomenaríeu geni”. Per tant, parlem de curiositat, d’observació, de sacrifici, de perseverança... En definitiva, de passió. I jo obria directament el torn de preguntes, perquè crec que em puc estendre més en allò que podeu voler preguntar. Així que, directament. Hola, Christian. Em dic Ángela i soc una estudiant de quart d’ESO. Li vull preguntar per què es dona tanta importància a aquesta etapa de la història i què suposa el Renaixement per al coneixement humà. T’explicaré què no és el Renaixement, entesos? El Renaixement no és una època de llums que deixa enrere, entre cometes, el que comunament

s’ha denominat l’obscurantisme de l’edat mitjana. No és això. No és un període de la història en què, de sobte, a Florència diuen: “Pintarem, esculpirem i dissenyarem edificis molt macos”. Mira, si tenim en compte la història de l’univers, de la humanitat, el Renaixement és el període de la història de l’home on ens sentim adolescents. I per què dic això? Potser t’hi sents identificada. El Renaixement és el període històric de l’ésser humà en què ja no es fa cas del pare. Qui és el pare? Déu. “Ha caigut un raig. El pare s’ha enutjat”, com a l’edat mitjana.

No, potser hi ha una explicació científica. Per què sorgeix el Renaixement? Hi ha molts factors perquè, tal com et dic, no és només una època de llums en què es desenvolupen les arts. Per què es desenvolupen les arts? Ocorren un munt de coses. Des de la no celebració del Concili de Basilea per culpa o gràcies a la pesta, que s’acaba celebrant a Florència, la invenció de la impremta el 1440 amb Gutenberg, L’arribada de, per exemple, Lorenzo de Medici al poder a Florència. Això suposa no només un mecenatge pels artistes, també suposa l’obertura de les primeres

biblioteques públiques. És a dir, que la gent té accés a la lectura. Es tradueix, gràcies a Mirandola, gràcies a Marsilio Ficino... Es tradueix Plató. Fins aleshores, Aristòtil era l’únic acceptat per l’Església catòlica. Aleshores, a l’hora de traduir Plató, sorgeixen escoles neoplatòniques i s’amplia aquest coneixement. També sorgeix la part científica, oi? Es comença a desenvolupar I es comença a valorar la polimatia i la multidisciplina, la capacitat múltiple de certes persones de fer coses diferents sense cap tipus de prejudici. També és una època en què la guerra es troba molt present. No només França amb el nord

del Milanesat. Des d’un punt de vista bèl·lic, s’intenten unificar els estats italians per primera vegada. Espanya, França i Anglaterra ho havien aconseguit, i els estats italians trigarien 300 anys, oi? La guerra també s’hi troba molt present. L’art com a propaganda econòmica i política, per exemple a Florència, O també religiosa, com és el cas dels estats vaticans. 1492, es provoca un cisma a la societat i a la religió. A nosaltres ens expliquen: “Va arribar Cristòfor Colom amb La Pinta, La Niña i La Santa María. Hi arriba, en torna i diu: ‘Una ruta comercial nova’”. Fins i

tot Colom, uns creien que hi havia l’Índia, i uns altres creien que allà hi havia dragons. Però quan Colom torna, explica que ha vist flora, fauna, territoris i races de persones que no apareixen a la Bíblia. Això provoca un cisma. I si Déu no ho sap tot? I comença el pensament, també, científic. Hi ha Copèrnic, però recordem que Leonardo... No és per portar l’aigua al meu molí, però Leonardo s’avança 25 anys a la teoria heliocèntrica. Sorgeix el pensament crític. Després, Carles I, Carles V, el saqueig de Roma... Tot això és el Renaixement. No és que

la gent practiqués art sense més ni més. I en aquest maremàgnum de coses, sorgeixen els polímates, els artistes, sorgeix la curiositat, l’autoformació, En què es vol especialitzar cadascú jugant amb la transversalitat de coneixements. Tu m’has dit que curses quart d’ESO. Quants anys tens? -15 anys. -15 anys. Als 14 vaig haver de prendre una de les decisions més importants. Als 30 en vaig prendre una altra, però als 14 vaig haver de decidir: lletres o ciències. “Ja? Marcarà la meva vida ja aquesta decisió?”. Sí, sí, sí, sí. Jo era un talòs en Matemàtiques, però un talòs brutal.

Recordo que a l’últim examen de Matemàtiques vaig obtenir un zero. Zero, però zero. El professor em va demanar perdó. Sí, no rieu. Va dir: “Gálvez, he intentat fer tot el possible, però no hi ha manera”. Li vaig pregar: “Si us plau, faré lletres pures, faré Llatí, Grec, Història de l’Art”. “M’ho promet?”. “L’hi prometo, l’hi prometo. No faré res de Matemàtiques”. Em va passar de curs i vaig fer Llatí, Grec, Història de l’Art... Però quan hom comença... No a estimar l’art, a estimar els artistes, la psicologia dels artistes, per què van fer el que van fer...

En el cas de Leonardo, s’adona que no es pot estudiar Història de l’Art sense Matemàtiques. No només el Renaixement, la perspectiva, Alberti, el número pi, La proporció àuria... Parlem del Partenó, de les piràmides, tot és matemàtiques, inclús la música. Aleshores, vaig pensar: “La transversalitat de coneixements, per què no? Per què tendim a certes especialitzacions? Però, en aquest període, el que més rescato, i el que hauríem de rescatar tots al segle XXI, és el respecte a la polimatia, el respecte a la multidisciplina. Lògicament, jo, sobretot, perquè soc una persona que treballa a la televisió. És clar,

qui treballem a la televisió, per exemple, no podem escriure llibres. És curiós aquest prejudici, a vegades. A mi, quan em pregunten: “A què et dediques?”. “Jo presento i escric”. “Escull-ne una. A què et dediques?”. “A les dues”. “Sí, home!”. O tinc amics que arriben i diuen: “Tu a què et dediques?”. “Jo soc actor o actriu”. “Entesos, però la feina de debò”. “No, em dedico a això”. Aleshores, és clar, hem arribat a un moment que, fixa-t’hi, ens exigeixen l’especialització, però, no obstant això, ja et tocarà, tens 15 anys. Quan et facin un contracte, t’exigiran una especialització,

però et demanaran multidisciplina i no et pagaran per això. Al Renaixement, hom diu: “Mira, jo soc pintor, escultor, arquitecte, poeta, filòsof, botànic...”. I deien: “Demostra-ho”. I si ho demostraves, et respectaven per tota la vida. Aquesta és la grandesa del Renaixement, aquesta sincronia de coneixements, aquesta transversalitat de les arts i les ciències. Hola, Christian. Em dic Lucía i estudio batxillerat. Tu que ets un apassionat de Leonardo da Vinci i has dedicat moltes hores a estudiar-lo, què podem aprendre avui, 500 anys després, d’ell? En el cas de Leonardo, en primer lloc, hauríem de desaprendre. I per què

dic desaprendre? Perquè hi ha certs conceptes que estan instal·lats al nostre cap pel pes de la tradició, per la psicologia de masses, però que, de sobte, hauríem de plantejar-nos si és veritat. Si és cert tot el que ens han explicat, sobretot, perquè hi ha un període romàntic en què es reinterpreten moltes coses, al segle XIX, sobretot amb Leonardo. També amb els víkings i amb els romans, però el cas de Leonardo, no només ell, sinó més la seva productivitat, La Gioconda... En el cas del Romanticisme, al segle XIX, Sorgeix un canvi massa brusc. Ja hem parlat

de la genialitat. Nosaltres el considerem un geni, però al segle XV, al Quattrocento, al Cinquecento, no era així, es considerava un bitxo raro. Què podem desaprendre? Tenim certs prejudicis, també. Per exemple, la longevitat al Renaixement. Quan Leonardo mor, als 67 anys, sempre hi ha un leitmotiv que diu la gent: “En son molts per l’època, oi?”. És curiós que, per exemple, Leonardo va morir als 67 anys. No va ser notícia per això. Michelangelo Buonarroti va morir a un dia de fer-ne 89 i tampoc va ser notícia per això. Sí que ho va ser Rafael, que va

morir als 38 anys, perquè va morir massa jove. En segon lloc, també sembla que, destil·lant una mica la higiene de l’edat mitjana, també solem pensar que al Renaixement eren una mica porcs. És curiós que, en el cas de Leonardo, a les biografies de l’època... Parlem de l’Anònim Gaddiano, de Paulo Jovio, d’Antonio Billi o de Giorgio Vasari, tots coincideixen en una cosa amb Leonardo: que era alt, fort, bell, Que es pentinava molt bé i que feia una olor molt bona. Per tant, hi ha un altre prejudici amb la higiene. Un altre és la sexualitat. Quan parlem

de la sexualitat dels artistes del Renaixement, automàticament, pensem: si agafem la Santíssima Trinitat del Renaixement, que es considera així, Leonardo, Miquel Àngel i Rafael, el 66,6% d’aquests tres personatges eren gais. Tenim un problema al nostre país. Per exemple, a la figura de Leonardo... Fins a l’any 75, Leonardo era catòlic i hetero, segons la bibliografia. Des del 75, Leonardo es torna homosexual i ateu. Ningú té raó. Hem de tenir en compte que, encara que molts considereu la genialitat com l’element diferenciador de Leonardo da Vinci, parlem d’un tipus illetrat, il·legítim, dislèxic, bipolar i amb dèficit d’atenció, i

això no ens ho expliquen. A l’hora de desaprendre i tornar a aprendre, és molt més fàcil per qui s’apropi per primera vegada a una figura històrica, en aquest cas, a la figura de Leonardo... Crec que és molt millor treure la pàtina de genialitat, desbancar-lo del pedestal i presentar un home de carn i ossos, Un tipus que va fracassar molt per ser tan estrany. En el cas de la sexualitat, recordem que Leonardo va practicar el celibat des dels 24 anys. Leonardo és acusat de manera injusta i anònima de sodomia, passa dos mesos a la presó. El

seu pare en vivia a 150 metres com a notari dels Medici i no va moure ni un dit per treure’l d’allà. Per culpa d’aquest episodi, Leonardo va patir dues coses. Una, la pràctica del celibat durant tota la vida. L’altra, a causa de l’episodi d’acusació de sodomia, l’absència de la figura paterna a tota la seva obra. Si ens allunyem de Leonardo i anem a Miquel Àngel... “Però Miquel Àngel era homosexual. És clar. Va escriure poemes d’amor a Tommaso Cavalieri”. A vegades, la història ens arriba esbiaixada. Durant la segona meitat de vida, va escriure poemes d’amor a

Vittoria Colonna. Ni més ni menys, la millor poetessa del Renaixement. És clar, des del Renaixement, també arriben les fake news. Aleshores, de Leonardo què podem aprendre? Gràcies a no sé què, Leonardo, per ser fill il·legítim, nascut fora del matrimoni, no va poder obtenir el cognom del pare, de la família dels Da Vinci Frocusino, ni tampoc va poder exercir la professió del seu pare, la notaria. No va poder ser notari i va començar amb la pràctica al taller d’Andrea del Verrocchio. Però gràcies a aquest nen, que no es va deixar de preguntar per què i per

a què, a aquest nen que era extremadament curiós, es va convertir en aquest tipus del qual, el 2019, estem celebrant el cinquè centenari. Fixa-t’hi, dislèxic, bipolar i amb dèficit d’atenció. Que, a pesar del que ens han explicat, va ser un tipus que va haver de marxar de Florència perquè no el volien. Leonardo canvia el paradigma de la representació de la dona. Hem dit que el Renaixement també és un període d’adolescència humana, però també és un període en què, gràcies a la recollida De les tradicions gregues i romanes, la dona es masculinitza una mica. És a

dir, té un cert accés al poder, com Lucrècia Tornabuoni a Florència o en l’art, com, més tard, Sofonisba o Artemisia. I l’home es feminitza una mica. Diguem-ne, la sensibilitat a l’hora de generar art. En aquest procés, Leonardo també cerca, des d’un punt de vida científic, l’ànima. Se cercava des d’un punt de vista teològic, però Leonardo la cerca des del científic. Leonardo estava convençut que l’ànima existia, però no l’ànima teològica, l’ànima que residia on residia el judici, I el judici residia on residia el sentit comú, el sensus comunis, aquí. És allò que ens permetia estar en

perpetuum mobile, en moviment constant. Aleshores, per ell, l’ànima residia aquí. De fet, per això podia albirar l’estat anímic de cadascuna de les persones. És clar, però Leonardo diu: “Bé, aquest noi té ànima, però la noia també. Per què no?”. Fins aleshores, les dones es retrataven segons marcava el Decor Polorum, un llibre de la fi del segle XV. La dona sempre s’ha de retratar de perfil, sempre que representi una dona, ella mateixa. Si interpreta un paper teològic o mitològic, la dona ja pot mirar, però no és una identitat individual. El Renaixement és una època en què

es dona molt de valor a l’objecte i, fixa-t’hi, de tant en tant, les dones, per desgràcia, eren objectes. Quan un pare entregava la filla en sant matrimoni, també entregava el retrat d’aquesta dona. Com una mena de dot matrimonial de perfil. Quan li fan el primer encàrrec, el primer retrat... És curiós que marca un cisma un retrat a la vida de Leonardo i marca un cisma a la fi de la vida de Leonardo, amb La Gioconda. Quan li encarreguen el retrat de Ginebra de Benci per un matrimoni, està convençut que Ginebra també té ànima i que

no la retratarà com marca el Decor Polorum, de perfil i amb les mans com La Gioconda, tot indicant que és una dona casta, noble, pura. No. Leonardo el que fa és que gira directament la mirada de l’espectador. Posició tres quarts, contrapposto, i presenta Ginebra de Benci mirant el seu interlocutor, aquest espectador a qui anava dirigit el regal. És clar, això suposa dues coses: un cisma a la creació artística, però també que els Medici diguin: “Has passat de la ratlla”. És clar, perquè el començarien a copiar els artistes. Quan el papa demana a Lorenzo de Medici

que li enviï els millors pintors florentins per pintar les parets de la volta de la Capella Sixtina, envia Perugino, Ghirlandaio i envia Botticelli, però no envia Leonardo. Leonardo fracassa a Florència. Leonardo arriba a Milà, es posa a les ordres dels Sforza i es ven com a enginyer militar. França envaeix Milà i Leonardo no fa escarafalls dels francesos. Això no agrada als Sforza i ha de marxar a Venècia. A Venècia arriba tard perquè a la caiguda de Constantinoble No serveixen els seus instruments subaquàtics de guerra, torna a Florència, competeix contra Miquel Àngel i perden els dos.

Marxa a Roma i a Roma fracassa perquè hi ha Miquel Àngel i Rafael, i acaba fugint a França els tres últims anys de la seva vida. Avui dia, això ho anomenem fuga de cervells. D’això que ens han explicat a això que t’explico... No és el meu punt de vista, és el que explica Leonardo. Quan ens apassiona un personatge històric, llegim sobre aquest personatge, però no llegim el personatge. I en el cas de Leonardo, és una de les cinc persones que més ha escrit a la història de la humanitat. Va fracassar a Florència, a Milà, a

Venècia, A Florència, a Roma i va triomfar a la fi de la seva vida. És la història d’un fracassat i la història d’un perdedor. Constant, apassionat i que, a la fi, tot i això, encara el gaudim i el celebrem. Aleshores, jo rescataria la història d’un tipus, d’un nen, que, tot i que va morir als 67 anys, no va deixar de ser el nen que es preguntava per què i per a què. Hola, em dic Raúl, i m’agradaria preguntar-te sobre els invents que s’atribueixen a Leonardo, com el paracaigudes, la forqueta, el tovalló... Voldria saber quina part

és realitat i quina part és llegenda. Ara és el moment en què cal explicar la diferència entre el Leonardo inventor i el Leonardo científic. Per què et dic això? Perquè el 50% de les coses que diuen que va inventar Leonardo no les va inventar. I les altres, les va inventar i no van acabar de funcionar gaire bé. És la part negativa, però vull deconstruir per reconstruir. És a dir, perquè hi ha una imatge ja assentada al nostre imaginari, per dir-ho d’alguna manera. En el cas de Leonardo, per què dic això? Leonardo va dominar 14 branques

del saber. Una era l’art. I s’estudia només a Història de l’Art. I les altres 13? I, a més, era un tipus transversal. És a dir, parlem d’un Leonardo que estudiava hidràulica i el moviment de les aigües per representar millor els cabells arrissats d’una dona. Sempre cercava aquesta transversalitat. Us en posaré un exemple. Entre Leonardo i Miquel Àngel, ens trobem amb dos tipus, grosso modo, d’intel·ligència: intel·ligència expansiva i intel·ligència concentrada, entesos? Una no és millor que l’altra. Són maneres diferents de fer les coses. Començaré amb Miquel Àngel, la concentrada. Per què? Perquè els dos eren polímates:

pintors, arquitectes, escultors, poetes, etcètera, etcètera, etcètera. En el cas de Miquel Àngel, ens trobem amb un clar exemple d’intel·ligència concentrada. Per què? Perquè tot el seu saber estava enfocat cap a una mateixa cosa, la força. A l’obra ho veiem. Quan parlo de la força, no és força física, no és vigorèxia. Parlo també de la força intel·lectual i psicològica. Miquel Àngel canvia la història perquè decideix canviar el com. Una cosa és el què, i l’altra és el com. Recordeu el David de Miquel Àngel, més o menys? Més o menys, oi? La tradició escultòrica del principi del

Quattrocento, si ens remuntem a Donatello, al mestre de Leonardo, Andrea del Verrocchio, veurem que el David sempre es representa de la mateixa manera: un jove, imberbe, amb casc, amb espasa i, normalment, es representa amb el cap de Goliat sota els seus peus. És a dir, representen el rei David, el David victoriós. Miquel Àngel canvia el com. Representarà qui es convertirà en el símbol de la ciutat de Florència. És curiós perquè, avui dia, hi ha la rèplica. L’original es troba a la Galeria de l’Acadèmia, però la rèplica es troba on va ser realment el David original,

i mira cap a una direcció molt concreta, mira cap a Roma, l’enemic. Compte, sou Goliat, però recordeu-vos de David. El que ell canvia és com s’expliquen les coses, la intel·ligència concentrada. I, en aquest cas, el que representa és el moment en què David ha de prendre una decisió: s’enfronta amb la bèstia o no? Mai abans ens ho havien explicat així. És la concentrada. En la intel·ligència expansiva de Leonardo passa el contrari. És a dir, ell, quan estudia coses, el que fa és ampliar el ventall, cerca la transversalitat dels coneixements. Leonardo va passar entre 15 i

20 anys estudiant el vol de les aus. Per què? Perquè estava convençut que l’home podia volar. Fins que es va adonar que la força motriu dels nostres braços mai podria a arribar a imitar l’aleteig dels ocells i va canviar d’idea. Va anar als ratpenats i va dir: “Ep, que potser podem planar”. Va inventar l’ala delta. Cinc-cents anys més tard, Bob Kein, quan era un nen, va veure El Zorro i l’ala delta de Leonardo i va inventar Batman. Ara bé, va inventar l’ala delta Leonardo o la va inventar Ibn Firnàs al segle IX a Còrdoba? Perquè

Leonardo era científic, i una màxima de la ciència és treballar a espatlles de gegants. Miro el que han fet, en recullo les errades i els encerts i continuem aquesta investigació. És el que feia Leonardo. Els paracaigudes ja existien, però que funcionessin, no. Però et donaré una bona notícia. Si entres a YouTube i poses “Leonardo Parachute 2000”, trobaràs que un paracaigudista professional, l’any 2000, va tenir el valor de llançar-se amb aquest paracaigudes. Recordem: corda, lli i fusta. Es va llançar i va funcionar. Els tancs o els carros armats ja existien a l’edat mitjana. No funcionaven, però

el de Leonardo tampoc. Si seguim els plànols de construcció del carro, ens adonem que el tanc només giraria 360 graus, no avançaria mai en línia recta. I així, un munt de coses. Fins i tot l’Home de Vitruvi el va copiar com a disseny. És cert que ell, estudiant Vitruvi, segle I aC, l’arquitecte de Juli Cèsar... És cert que va trobar la solució del problema, però el dibuix era una còpia. Però la va millorar. Aleshores, veiem que és un Leonardo, no inventor, Un Leonardo científic que fa servir els seus coneixements per aplicar-los a la invenció, que

és diferent. Ara et dono una bona notícia: va inventar el tovalló. Fins i tot ell... És cert que la cort dels Sforza es netejava les mans amb les pells de conills a les taules. I Leonardo va escriure: “S’hauria d’inventar una peça quadrada de tela reutilitzable per poder-nos netejar, perquè semblem uns porcs amb la pell de conill”. Aleshores, això resta grandesa a Leonardo? No. Perquè si hom observa l’imaginari o la ment polièdrica de Leonardo, s’adona que el noi ho intentava una vegada i una altra. És clar, Leonardo també deia: “Els tipus genials inventen grans coses, els

treballadors les acaben”. Ell dissenyava esbossos espectaculars que després no es podien portar a la pràctica, però és molt gran. Per un dels meus últims treballs literaris, vaig encarregar una anàlisi grafopsicològica de Leonardo. Només te’n faré el resum: una gran olla de pressió de creativitat. És el que diu la seva lletra 500 anys més tard, però està molt bé. Bé, a mi m’agrada molt. Al teu últim llibre ens parlaves sobre La Gioconda. Qui era aquesta dona? Somreia? No somreia? Tenim sempre aquest dubte que sempre es troba latent. Ens en podries parlar? És important conèixer per què

és important el retrat. La cara, el rostre, els trets facials s’estudien des dels temps d’Aristòtil. Aristòtil ja escriu un tractat de fisiognomica, que més tard es coneixeria com a fisonomia, que més tard quedaria, amb Lavater, al segle XVIII, força obsoleta, perquè sorgiria la morfopsicologia. Després arriba la psicologia facial, la sinergologia i l’estudi de les microexpressions. Tot això des d’un punt i des d’un àmbit científic barra psicològic. Per què és important el rostre? Reconèixer les faccions? Ja hem parlat de Leonardo. La cerca científica de l’ànima, que es troba aquí, i gràcies a l’ànima, l’estat anímic de

les persones. Per tant, és important l’estudi de la cara. Ja hem parlat de com Leonardo va provocar un cisma a la història de l’art girant la dona, com representa la dona mirant l’espectador de cara. De fet, Leonardo... És un leitmotiv a tota la seva obra. Hem parlat de l’absència de la figura paterna, però també dels estudis fisonòmics. Leonardo atorga personalitat a cadascun dels personatges que representa. I, en el cas de La Gioconda, és la sublimació d’aquest inici. És a dir, comença la seva gran vida artística amb el retrat d’una dona, i acaba amb el retrat

d’una dona. Què passa amb La Gioconda? El que crec que hauríeu de saber és que La Gioconda no és la gran obra de Leonardo o, almenys, així ho consideren els escriptors de l’època. Quan parlem d’Anònim Gaddiano, de Paulo Jovio, d’Antonio Billi... Coincideixen en una cosa: la gran obra mestra de Leonardo era El Sant Sopar. Quan contracten Leonardo per combatre Miquel Àngel després de plantar-hi el David, és perquè acaba de fer El Sant Sopar, Que és l’obra que tothom avala. És a dir, el rei Lluís de França, quan envaeix Milà, diu: “Ep, podem retallar aquesta paret,

de cinc metres per vuit, i emportar-nos-la a França?”. “No, home, rei, no podem”. A la fi, s’acabarien emportant Leonardo. En aquest cas, Francesc I. La Gioconda no era res, era un retrat sense més ni més. Què va passar amb La Gioconda? Que hi ha cinc evidències històriques que, a més, no es posen d’acord. Tenim Antonio de Beatis, Vespucci, tenim Cassiano dal Pozzo, Giorgio Vasari o Antonio Billi. Cinc evidències que demostren que Leonardo va pintar una dona. Uns diuen que era Lisa Gherardini, dona de Francesco del Giocondo. D’altres, que no va pintar Lisa Gherardini, que va

pintar el marit, Francesco del Giocondo. D’altres, que va pintar una dama florentina de qui desconeixem la identitat. D’altres, que va pintar una tal Gioconda, una dama que somriu. I ja, al segle XVII, Cassiano dal Pozzo ho embolica directament perquè diu: “No. Leonardo va pintar Lisa Gherardini, però també va pintar una tal Gioconda”. Cinc evidències i cap vinculant, totes discrepants. Què passa amb La Gioconda? Que no era un quadre famós. És a dir, La Gioconda és fruit d’una campanya de màrqueting quan no es coneixien les campanyes de màrqueting. Això què vol dir? Parlem del segle XIX,

el Romanticisme. Què passa al segle XIX? Ja ho hem comentat, la unificació dels estats italians, el Risorgimento. I això què comporta? Sentiment patriòtic, anhel nacionalista i la recuperació dels éssers patris: Dante, Petrarca, Miquel Àngel, Rafael. “Ep, i Leonardo? Però Leonardo no hi és. On és?”. “És a França, que més o menys el vam fer fora”. “Ja, però era italià”. “Però és a França”. “Però tenim El Sant Sopar. Tots els biògrafs coetanis alaben El Sant Sopar”. Sí, però diuen els francesos: “Nosaltres tenim La Gioconda”. “No, El Sant Sopar”. “No, La Gioconda”. I els poetes romàntics francesos

i italians generen un dol intel·lectual artístic per veure qui és més leonardista. En aquest cas, El Sant Sopar es torna a convertir en obra suprema. La Gioconda es converteix en femme fatale, i a Leonardo el converteixen en un geni. Quan es provoca el cisma? El 1911. El 1911, Vincenzo Peruggia, un antic treballador del Louvre, decideix que, en passar per davant de La Gioconda, que es trobava en un passadís i que ningú l’anava a veure, va dir: “No, jo vaig mirar...”, declaració a la policia, “jo vaig mirar La Gioconda i La Gioconda em va dir: ‘Si

us plau, treu-me d’aquí i porta’m a Itàlia’. I jo, és clar, m’ho demana La Gioconda i jo me l’emporto”. Va mirar, va agafar La Gioconda, se la va posar sota l’abric i adeu. Ell, quan arriba a Florència i l’entrega a la Uffizi, els directors diuen: “Això no és ni legal ni moral, tornem La Gioconda a França”. I guanya França. És clar, La Gioconda no s’acaba dipositant on era. Se li dona una sala perquè han guanyat la guerra intel·lectual i artística. Deu haver-hi gent que digui: “El que expliques és ciència ficció”. Als futbolers, qui va guanyar

l’últim Mundial? França. Com va celebrar França el Mundial? Amb una imatge de La Gioconda amb la samarreta de França. A qui va molestar? Als italians. Què ha passat quan el Louvre ha demanat alguna obra a la Uffizi de Leonardo per commemorar-ne el cinquè centenari? Que ha dit: “Fins mai”. És a dir, la guerra continua vigent avui dia, continua vigent. De fet, els francesos generaven cues Per veure el buit que havia deixat La Gioconda. Anaven a veure el buit d’un quadre que no havien anat mai a veure. La psicoanàlisi estudia això, oi? L’enyorança de l’objecte perdut.

Fixeu-vos-hi, la fama de La Gioconda se la inventen. Tot això, sense saber a qui representa. És a dir, per les anotacions que ens arriben, podria ser Lisa Gherardini o Isabella Gualanda, Isabel d’Este, Pacifica Brandano, inclús Caterina da Vinci. Podria ser qualsevol d’elles. És important que sapigueu, ja ho he comentat al principi, que el pes de la tradició i la psicologia de masses diposita sobre nosaltres coses que, automàticament, donem per vertaderes. Ja sabeu que els víkings no tenien banyes, almenys als cascs. Els romans no jugaven amb els polzes, s’inventa al segle XIX i es potencia amb

Gladiator. Es feien “jugular”, aquest tipus de coses. Perquè, en definitiva, tant se val qui és La Gioconda. Crec que el més important és, no La Gioconda ni a qui representa, sinó la “giocondolatria”, què genera La Gioconda. Parlem del somriure, entesos? M’has dit: “Somriure o no somriure?”. Somriu La Gioconda o és un defecte de la no restauració? Perquè nosaltres no observem La Gioconda que va pintar Leonardo. No va pintar una Gioconda ocre, marró, groguenca... La va pintar de colors vius. Però, és clar, si restaures i neteges La Gioconda, perds molts diners. El període que es troba

fora d’exposició, perds diners, i hi ha gent que només paga l’entrada per anar a fer-se un selfie amb els 200 turistes que hi ha davant de La Giocondai marxar. I després mates el mite, mates l’icona, mates la femme fatale. Somriu o no somriu? Si somrigués, cal tenir en compte si és un somriure de felicitat o un somriure de postureig, això que es fa tant ara. A IG, a Instagram. És molt fàcil saber si riuen. Quan s’estudia la comunicació no verbal, quan s’estudia sinergologia o les microexpressions, si tapes la boca a l’interlocutor i somriu amb els

ulls, Veus un somriure sincer, un somriure de felicitat. Si no, pot ser una ganyota de cortesia, de protocol. “Et fas una foto?”. “Sí”. “No em ve de gust” o “Sí, és clar que me la faig”, oi? O si somriem només d’una banda, estem indicant menyspreu i supèrbia, oi? La Gioconda no sé si somriu o no. El més important és allò que provoca la “giocondolatria” i tot l’esperit leonardià. Quan mirem alguna cosa d’ell, espero que després d’aquesta xerrada, quan ho feu, almenys, us provoqui un cert somriure, però perquè us ha inspirat curiositat. És el més bonic.

La identitat me la guardo, de moment. Perquè seria una opinió massa subjectiva i, com que estem parlant d’educació, de transversalitat de coneixements i de la curiositat com a aquest motor de passió, et convido a ser curiosa. Hola, Christian. El meu nom és Sofía, i m’agradaria fer-te una pregunta. Quan parlem de Renaixement, pensem en imatges d’homes, i ens costa molt recordar figures femenines. Ens podries parlar del rol de la dona al Renaixement? No és que ens costi recordar figures femenines, és que no ens les expliquen. El problema és per què no ens les expliquen. Jo solc

dir, en aquest moment, que la història l’expliquen els homes. Posaré d’exemple Giorgio Vasari. Giorgio Vasari, conegut com el primer cronista o historiador d’art, més o menys, això diuen. Aquest home el que fa és recollir de la tradició oral, de la gran tradició oral i de la breu tradició literària, les vides dels personatges que van fer gran el Renaixement. Ell no l’anomena Renaixement, l’anomena Rinascita. La paraula Renaixement sorgiria segles més tard. Aquest tipus el que fa és alabar tots els homes Que van ser grans com a artistes al Renaixement italià, al Quattrocento i al Cinquecento. Si

són florentins... Bé, espectaculars. Dels centenars de vides que té, una dona, Propercia de’ Rossi. Si llegeixes la biografia de Leonardo, de Miquel Àngel, de Rafael, Botticelli, Del Verrocchio... Grans dones plouen del cel per parts dels déus per atorgar la genialitat a cadascun dels mestres del Renaixement. Quan llegeixes la biografia de Propercia de’ Rossi, malauradament, diu quelcom així. No són paraules textuals, però el resum n’és: Gairebé era tan bona artista com amb les tasques de la casa. I gràcies a l’esforç, va aconseguir fer art. És complicat, oi? És complicat. T’està molestant, però és el que diu

Vasari, no ho dic jo. Crec que cal fer justícia. He anomenat Lucrècia Tornabuoni des del punt de vista del poder. Però a més de Tornabuoni, a més de Sofonisma Anguissola, que va arribar més tard, Artemisia Gentileschi... N’hi va haver un munt, Nogarola... Hi va haver un munt de dones, Vittoria Colona, l’amor platònic de Miquel Àngel. Per què no s’expliquen? Quan parlem de la Reforma i la Contrareforma, sempre parlem d’homes. Una gran líder en va ser Vittoria Colona. Però, és clar, les dones van fer gran el Renaixement, van fer grans els artistes, com Isabel d’Este, van

fer grans, com a muses, els artistes. Hi va haver un munt de dones que van fer gran el Renaixement. I t’he mentit, sempre ve un nom a la ment, un, Lucrècia Borgia, puta i emmetzinadora. Sempre que llegim sobre Lucrècia Borgia, sempre diuen el mateix. És un punt de vista, potser n’hi ha més. Però sí, crec que és una gran injustícia. Avui dia encara segueix sent una gran injustícia. Repetim els mateixos errors. Hola, Chirstian. Em dic Esther i soc estudiant de... Bé, vaig ser estudiant de Belles Arts, ja he acabat. I sempre m’ha cridat l’atenció de

l‘art contemporani que s’ha perdut aquesta interacció entre l’obra artística i l’espectador sense cap mediador. L’opinió pròpia de l’art del Renaixement ens falta una mica, avui dia? És clar que falta, però els objectius són diferents. És a dir, quan parlem d’art contemporani, Existeixen espais expositius anomenats museus. Existeix un públic que té la necessitat de culturitzar-se pagant una entrada o no, però que té aquesta necessitat de satisfer el seu apetit intel·lectual visitant un museu, oi? Aprenent no només art, sinó història, tècniques, conservació, restauració, etcètera. Però què passa amb el Renaixement? Que no hi ha museus públics. Recordem

que, amb l’arribada de Lorenzo de Medici, s’obren les primeres biblioteques públiques. És a dir, la gent, no tothom, Però la gent ja comença a tenir accés a la cultura, la literatura. En el cas dels museus, sense anar lluny, Florència, és Giorgio Vasari qui s’encarrega de la galeria dels Uffizi. Giorgio Vasari té vuit anys quan Leonardo mor. I ho he comentat al principi, l’art s’utilitza com a propaganda. L’art existeix perquè existeixen els mecenes. Qui paga, exigeix. Ja pot ser en un contracte matrimonial, com un símbol d’una ciutat o per delit personal en una col·lecció privada. De

fet, al Renaixement s’estudien les figures de l’anamorfosi, que en el cas de Leonardo, és molt present. Quan gaudíem, a la Galeria dels Uffizi, De L’Anunciació, que es considera la primera obra en solitari de Leonardo quan abandona Andrea del Verrochio... L’Anunciació és l’àngel que aterra i dona la bona nova a la Verge. Leonardo, ja, de sobte, va deixar de banda la part teològica. És a dir, prescindeix de les típiques ales d’àngel i posa unes ales d’ocell. Però en el cas de... Si parlem de la morfologia o l’anatomia de la Verge, està mal construïda des d’un punt

de vista realista. És a dir, el braç dret de la Verge Té una posició que, anatòmicament és incorrecta. Però, és clar, a la Galeria dels Uffizi mires aquest quadre de cara. Aquest quadre està dissenyat per mirar-se de cara? Ens hem de plantejar des d’on. Com sabem el que Leonardo volia representar en aquest quadre? Ell, Miquel Àngel, Rafael... Si qui manava era qui pagava. Això s’hauria de preguntar a qui va ordenar l’obra d’art. No obstant això, l’anamorfosi consisteix a situar-nos en un punt de vista molt determinat, i l’obra pren la forma que hauria de tenir. És

a dir, quan ens posem de manera diagonal, Amb l’obra a una banda o a l’altra, des d’un punt de vista anatòmic, cobra sentit. I això ens porta a pensar: aquesta obra estava pensada per estar penjada en un passadís? És un punt en què no podem admirar el conjunt de l’obra de cara, sinó que, quan anem o quan tornem, podem gaudir de l’obra. Per tant, el discurs no és de l’artista, és un discurs de qui paga. Leonardo, quan va intentar, en aquest cas, ser lliure, no l’hi van permetre. O Miquel Àngel. Recordo que quan... Això apareix

a les cròniques. Quan Piero Soderini, gonfanoner vitalici de Florència, encarrega la figura del David i es disposen a col·locar-lo, abans va al taller de Miquel Àngel, la mira i diu: “Té un nas una mica jueu, oi?”. Sí, això és real. Tenint en compte que Miquel Àngel, al jardí de San Marco dels Medici, va estudiar el Midraix, la Càbala, etcètera. I si ens fixem en la volta de la Capella Sixtina, en la volta, no en El Judici Final, no apareix cap figura cristiana, són totes jueves. Després, amb El Judici Final, inclouria no només figures cristianes, També

Caront, per exemple, a la llacuna Estígia. Aleshores, és clar, el nas del David és jueu. Què va fer Miquel Àngel? Hi va pujar i, com que estava alt, va agafar pols de marbre, va fer com si tallés una mica el nas i va deixar anar la pols a terra. Quan va baixar, Piero Soderini va dir: “Ara sí, ara és un nas cristià”. S’havia quedat tal com estava. És una anècdota molt curiosa, però que ens permet conèixer qui enviava el missatge, si l’artista, el patró o el mecenes. Hola, Christian. Soc en Marc. Has comentat que Leonardo,

Miquel Àngel i Rafael Sembla que són els tres asos del Renaixement. Per tu, qui seria el quart as de la baralla? No tinc clar que siguin els tres asos. És a dir, se’ls coneix així. El tríptic, la Santíssima Trinitat, el triumvirat del Renaixement, però, és clar, no juguen a la mateixa lliga. Per exemple, Botticelli es va redescobrir molts segles més tard. I les Tortugues Ninja s’equivoquen. Donatello no hi havia de ser. Hi havia de ser Botticelli. Es van equivocar i van ficar la pota. I els rols estan canviats. Fixa-t’hi, si parlem només d’art, em quedaria

amb Miquel Àngel i amb Rafael, No em quedaria amb Leonardo. A Leonardo l’ubicaria a una altra banda. Aleshores, em costa molt dir... Però defugiré la pregunta, sobretot, perquè vivim, ara, en una societat en què, constantment, ens obliguen a decidir. I quan decidim i ens quedem en un lloc neutre, significa que estem a favor del contrari sempre. “Tu ets de dretes o d’esquerres? De la nova o de l’antiga? Del Madrid o del Barça? Ets ateu o ets creient?”. Desinteressadament, es busca el conflicte quan ens posicionem. Lògicament, aquí no tindrem cap mena de conflicte Si prefereixo Andrea

del Verrocchio abans que Donatello. Però per què no incloure Brunelleschi? Per què no incloure els grans mestres? Giotto, Piero della Francesca, Fra Angelico... N’hi ha tants. És clar, sense ells, no haurien existit els altres. Aleshores, és molt difícil, així que et diré que no ho sé, no n’escolliria cap i no els acotaria. Crec que la meva opinió és tan vàlida com qualsevol altra. Em quedaria amb Leonardo però com a prototip d’home universal, com a prototip d’home transversal, no com a artista. Com a artista, crec que pintava millor Rafael, però és tan subjectiu. Hola, Christian. Em

preguntava quin és el treball o obra de Leonardo da Vinci que més t’atreu o et crida l’atenció. Dues. Te’n diré una, directament, que és El Sant Sopar. Però començo per una altra i acabo amb El Sant Sopar. Perquè, és clar, amb el tema de l’exposició, mentre analitzava les pintures que explicaria i sota les quals podia explicar episodis biogràfics de Leonardo, veig La Verge de les Roques, que n’hi ha dues versions. La primera versió em crida l’atenció per diversos motius. En primer lloc, per l’absència de la figura paterna, que hem comentat. Si partim de la base

que Leonardo no fa cas de l’encàrrec, que és: Verge, nen, un tríptic i dos àngels als costats... Pinta el que li dona la gana. En aquest cas, pinta la Verge, l’arcàngel Uriel, Gabriel... El Louvre no es posa d’acord, el nen Jesús i el nen Sant Joan Baptista, oi? Prescindeix de la figura paterna. És un altre leitmotiv de Leonardo, l’androgínia a l’àngel. No saps gaire bé... I el dibuix preparatori és una dona. És a dir, no saps si és home o dona. Però el que em crida molt l’atenció és que això no apareix a la Bíblia.

L’escena representada al quadre no apareix a la Bíblia, apareix als evangelis apòcrifs descoberts el 1945, escrits en copte. Em crida l’atenció des d’un punt de vista teològic. Perquè, és clar, li encarreguen una cosa que no es va arribar a descobrir. No sé d’on prové la informació perquè Leonardo pintés això. I, en el cas d’El Sant Sopar, que és la veritable obra de Leonardo que més em crida l’atenció... No és per la tradició bibliogràfica que ja hem comentat amb ella, sinó perquè, gràcies a un episodi que vaig tenir el novembre del 2009, em vaig apropar a

ell per primera vegada. Mira, recordo que em trobava a Milà Fent uns anuncis per una marca de sofàs. Hi vaig anar amb el representant i els vam gravar. Els vam gravar massa d’hora i teníem temps per poder gaudir de la ciutat. Aleshores, vam dir: “Bé, mirem què fem. Perquè no tornaré mai més a Milà. Què se m’hi ha perdut, a Milà?”. Ara, és clar, treballo constantment entre Florència i Milà. Però aleshores no ho sabia. Encara destil·lava a l’ambient Dan Brown, El codi Da Vinci. Hi havia el cenacolo a Santa Maria delle Grazie, El Sant Sopar.

“Per què no hi anem i mirem Si és cert que hi ha Maria Magdalena pintada?”. “Apa, som-hi”. No sabíem, aleshores... Et parlo del novembre del 2009, que per entrar al cenacolo a Santa Maria delle Grazie s’ha de comprar l’entrada dos mesos abans. Però no ho sabíem. Aleshores, hi vaig arribar i vaig xampurrejar en anglès. Aleshores, no parlava l’italià. Vaig intentar convèncer la persona de les entrades, si us plau, que me’n vengués una. Però em deia d’una manera molt ferma que no es venien entrades. Vaig arribar al punt de voler-la subornar. No vaig poder. A la

fi, com que vaig ser molt pesat, em va dir l’encarregada d’una manera molt cortesa: “L’única oportunitat que tens d’entrar a mirar-ho sense entrada és que ara, a les sis i quart que ve l’últim grup, els falti algú i et venguin l’entrada”. Vaig dir: “Bé, doncs esperaré. Falta poc temps”. M’hi vaig quedar. Va arribar l’últim grup i vaig veure la guia amb les entrades. Li vaig dir: “Et sobra una entrada?”. Va mirar: “Doncs me’n sobra una”. Vaig dir: “Entesos, hi entraré”. Heu estat al refectori? Algú ha vist El Sant Sopar? Vas a la plaça de Santa

Maria delle Grazie, Entres al refectori. Hi ha una entrada, hi entres, i s’hi troba, diguem-ne, no la taquilla, és l’oficina on hi ha qui s’encarrega de les entrades que has comprat prèviament. Gires a la dreta, hi ha un passadís, una sala d’espera, una persona en una porta que et marca l’entrada, gires a l’esquerra, s’obre una porta de vidre blindat, entren 25 persones, es tanca la porta, s’obre la següent porta, entren 25 persones, es tanca la porta, gires a l’esquerra i hi ha l’última porta. Aquest recorregut, com a bon espanyol que no em coneixen, el faig

a colzades per col·locar-me el primer. Com que s’obriran les portes, com que hi he aconseguit entrar, dic: “Jo hi entro el primer”. Miro a l’esquerra i hi havia la guia. Hi ha un moment que li dic: “Perdona, que no t’he pagat l’entrada. Digues quant costa i te la pago”, i diu: “No t’amoïnis”. Jo: “Hi insisteixo, si us plau”. I em diu: “No, de debò, si ens ha costat un euro”. I dic: “Un euro?”. I diu: “Sí, sí, és clar. Som un grup d’educació especial”. Faig així i m’adono que de les 25 persones que hi anàvem

a entrar, 23 tenien síndrome de Down. Tres persones en cadira de rodes i jo, com un autèntic pocavergonya, m’he dedicat a anar a colzades per poder-hi entrar el primer. I, en aquell moment, s’obren les portes. A l’esquerra, la guia. A la dreta, una nena rossa, així d’alta, italiana, amb síndrome de Down que em mirava somrient. Em dona la mà, fa el primer pas i, al refectori, gires a la dreta... A l’esquerra hi ha una altra pintura que ningú li fa cas. I tenim El Sant Sopar, cinc metres per vuit. S’hi apropa amb mi i, durant

els 15 minuts de la visita, ni em va deixar anar la mà ni em va deixar de mirar somrient. I, durant els 15 minuts, no vaig deixar de mirar la nena. La primera vegada que entro a veure El Sant Sopar, no el veig. No vaig poder veure si hi havia Maria Magdalena o no. Jo estava enamorat d’aquella nena, estava cec per ella. I vaig començar a llegir Leonardo. No sobre Leonardo. Volia formar la meva opinió i vaig començar pel Leonardo anatomista. A la meva exposició, hi ha dues persones amb síndrome de Down de caps de

sala. Jo mai dic “discapacitats”, digues “capacitats”. Hola, Christian. Em pregunto... Tinc tres nens a casa que t’admiren. No es perden el teu programa i han escoltat molt les teves vivències relacionades amb l’estudi que has fet sobre Da Vinci. La meva pregunta és què t’ha aportat a tu Leonardo da Vinci a la teva vida personal, diària, per dir-ho d’alguna manera, i que em permeti arribar avui a casa i dir-los: “He conegut algú que vosaltres admireu i és una persona que aplica això en relació amb un estudi que ha fet sobre un personatge molt gran a la

història”. En primer lloc, no soc ningú que et pugui donar un consell. És a dir, no puc carregar amb la responsabilitat d’haver-te de dir com has d’educar els xavals. Si tinc l’autoritat pertinent, que no la tinc, però si la tingués, et diria que no et quedessis amb el que he estudiat, que et quedessis amb l’experiència. Per mi, l’educació reglada és imprescindible. Però, a partir d’aquí, el que marca la diferència és l’autoformació, la curiositat. I que no expliquis als teus nens que el tipus al qual admiren perquè veuen a la tele dedica molt de temps a

estudiar Leonardo, és molt llest i en sap molt. No. Vull que et quedis que és un tipus que ha fracassat un munt, que li han dit intrús moltes vegades, que no per això es rendeix i que, a pesar de tot, no deixa de fer coses que l’apassionen. Que és un tipus com ells, de carn i ossos, i que gaudeix molt amb el que fa. Però no sé si tinc dret a dir-te això. Els pots dir el que vulguis. Però crec que si t’allunyes de: “Mira quantes coses sap” a “mira com ho sap”, crec que és

molt més bonic. Perquè és important com ho dius. No és que sigui igual el que els diguis quan arribis a casa, sinó com els hi diràs. I, com que aquí hi ha professors, m’agradaria rescatar un experiment que es va fer als anys 60 per explicar la importància del com des d’un punt de vista educatiu a uns nens que admiren o no determinats personatges. Recordem que durant la dècada dels 60 Hi ha el moviment hippy, sorgeix Kennedy, moren molts personatges històrics, Walt Disney, Marilyn Monroe, el Che Guevara. Suposadament, l’home arriba a la Lluna. Arriba a la

Lluna. Hi ha els Beatles amb aquells cabells. Però també hi ha l’auge del racisme, el Ku Klux Klan. Maten Martin Luther King. Era la notícia: han mort Martin Luther King. I un dels nens, en aquest cas, una nena, sou més curioses, pregunta per què han mort el rei. Per què han mort King. I, és clar, en aquell moment, Jane Elliot decideix arriscar-se. No ho ha de fer, Però tot i que alguns sectors de l’acadèmia, aquells sanedrins que no permeten democratitzar la cultura, la podrien haver assenyalat, com van assenyalar Leonardo, decideix fer un experiment, ser transgressora,

decideix canviar el com, el què és. Senyors i senyores, el racisme és dolent. El sentit comú... Som iguals. Però canvia el com i fa un experiment: ulls marrons i ulls blaus. Divideix la classe en dos i decideix que aquí van els nens amb ulls marrons, i aquí els nens amb els ulls blaus. I diu als nens dels ulls marrons que s’ha descobert que, genèticament, són superiors, Que són molt més llestos que els companys d’ulls blaus. Uns minuts abans, havien estat jugant junts, s’havien abraçat, havien fet els deures junts i, això no obstant, amb aquesta frase,

un experiment seguit pels pares a l’altra banda d’un vidre, els nens amb els ulls marrons van començar a mirar amb aires de superioritat els companys. Acabaven d’estar jugant, van fer un examen i van treure millors notes. Van tenir més esbarjo i ells van baixar les notes. L’endemà, la professora, amb aquesta transgressió, amb aquest canvi de com es diuen les coses, va demanar perdó Perquè deia que s’havia equivocat el dia anterior, que els nens i nenes amb ulls marrons no eren superiors, que ho eren els nens i nenes amb els ulls blaus. Ells estaven abatuts. Ells

van començar a mirar amb aires de superioritat els seus companys, quan el dia anterior havien tret pitjors notes i havien gaudit de menys esbarjo. L’últim dia va arribar i va dir: “Us he de demanar perdó”. “Per què?”. “Perquè em vaig equivocar. Perquè ni els d’ulls marrons ni d’ulls blaus sou superiors els uns als altres, sou tots iguals”. Es van aixecar i es van fondre en una abraçada. Anys més tard, Jane Elliot va visitar alguns alumnes de l’experiment, i havia desaparegut qualsevol rastre de racisme. Tu decideixes no només què vols explicar als teus nens, sinó també

com els hi vols explicar. Quan estudiem els grans genis del Renaixement, Rafael, Leonardo, sempre ens fixem en les seves grans obres d’art, però no recordem, gairebé mai, els seus fracassos. Ens podries parlar sobre algun d’aquests fracassos dels grans genis? -Si no m’equivoco, ets mestra. -Sí. Anem a Història de l’Art, facultat, Renaixement, assignatura, un semestre. És molt complicat parlar de tot el Renaixement en un semestre. Per parlar de Leonardo, de Miquel Àngel i de Rafael, podem parlar de les seves aportacions artístiques. No hi ha temps per explicar-ho tot. No hi ha temps per explicar-ne la situació

política, econòmica, religiosa, etcètera. Perquè s’està parlant d’art, però crec que quan es parla d’art, no es pot parlar d’art sense història, sense economia, sense matemàtiques, sense religió. No es pot parlar d’art sense religió. I per què defenso constantment Aquesta transversalitat de coneixements a la pedagogia? Perquè fa més de 30.000 anys, quan naixíem com a espècie, fèiem art, pintàvem bisons a les coves. I, quan vam mirar amunt, fa 6.000 anys, i vèiem l’espai i l’intentàvem comprendre, què hi havia i què no hi havia, què és el primer que vam fer? Dibuixar constel·lacions, que no existeixen. Però

per comprendre què hi havia més enllà, per comprendre la ciència, fèiem servir l’art, dibuixàvem figures. Des de l’inici dels temps hi ha transversalitat dels coneixements, hi ha la curiositat incessant de l’ésser humà. I, en aquesta curiositat, el fracàs és el que ens forma com a persones. No el fracàs, sinó també com afrontem aquest fracàs. I estem acostumats que... Recolliré alguns titulars. “Nadal perd contra Djokovic. Nadal està acabat?”. “Carolina Marín no guanya el Mundial, està acabada?”. Ep, que és la segona millor del món! És plata! Però som especialistes a exalçar, després utilitzar i llençar. Crec que

no s’ensenya a gestionar el fracàs. Crec que no. Crec que hi ha un punt d’humiliació, i l’ésser humà, des d’un punt de vista psicològic, crec que dedica més temps a utilitzar l’energia per assenyalar i criticar el millor i el pitjor de la resta que a utilitzar l’energia per fer coses que li provoquin satisfacció. I la satisfacció es troba al camí. Sempre al camí, no a la meta. Però se’ns ensenya que és la meta. “No estudiïs això, no hi ha sortida!”. “Però com ho saps? Si falten cinc anys”. Recordo quan vaig dir als meus pares: “Vull

ser profe”. “Però, bitxo raro, profe? Si hi ha un excedent de professors. Estudia telecomunicacions, que és el futur”. “Però jo vull ser professor. M’encanten els nens. Vull fer Magisteri, primària”. No vaig acabar la carrera, però tots els meus companys, la meva promoció, van acabar la carrera. Tres anys més tard, hi havia sobresaturació d’enginyers en telecomunicacions i faltaven professors. No podem saber què passarà. Hem de fer el que ens apassiona, perquè en això marcarem la diferència. No estudiïs el que diguin, estudia el que vulguis. I si, a mig camí, t’adones que això no és el que

vols exercir, deixa-ho. “Sí, però he perdut...”. No, has guanyat, al contrari. T’has adonat d’allò que no vols fer, i segur que alguna cosa d’aquest coneixement pot generar la sinergia suficient amb una altra per ser millor. Aleshores, el fracàs és un pas i un element fonamental per ser millors persones, per ser millors professionals i, sobretot, per ser més feliços. Hola, Christian. Soc en Gonzalo. Ens has retratat un Leonardo da Vinci amb TDA, bipolar... En aquesta educació actual on el sistema espanyol comença a anar cap a les competències, què creus que ens diria als professors Leonardo da

Vinci Per potenciar que no es perdin aquests Leonardos da Vinci del camí? És clar, avui dia, no fem amb els xavals el que feien amb Leonardo: “Surt al camp i juga. Surt al camp i gaudeix. Surt al camp i observa, experimenta, fracassa. Permet-te el fracàs. Permet-lo”. I jo crec que això és el que ens diria, que gaudim de l’experiència, sense l’experiència no som res, si ens quedem amb el que ens expliquen, maten, poden o seccionen la nostra capacitat d’anar una mica més enllà. Que la clau és la passió, tant de qui ensenya com de qui

aprèn, I la curiositat, per damunt de tot. I a partir d’aquesta curiositat, hi ha una frase meravellosa amb la qual va tancar el seu últim còdex Leonardo da Vinci: “Jo crec que ho deixo aquí, perquè la sopa es refreda”. I fixa-t’hi, a partir d’això, per acabar, Leonardo, quan no l’accepten els Medici el 1481, envia una carta a Ludovico Sforza. Parlem del 1481 en uns estats italians en què canviar de Florència al Ducat de Milà era com canviar de país avui dia. L’acaben contractant com a músic i com a organitzador d’esdeveniments. Leonardo arriba a Milà i

li encarreguen un casament. Un casament al Ducat de Milà pels Sforza, tot i que era artista. Us explico això per la importància del com, des del punt de vista pedagògic. Leonardo decideix que, al casament, farà el pastís més gran del món al Castell Sforzesco, una gran plaça oberta al Castell Sforzesco, i decideix que farà el pastís més gran del món. Ludovico Sforza li diu que el pastís ha de ser molt gran, que assistiran 300 convidats al casament. I diu Leonardo: “No, no, no. No m’heu entès. El pastís serà tan gran Que el casament se celebrarà

dins el pastís. I quan acabi la celebració, menjareu la polenta dura de postres”. El taxen de boig. Contracta els millors arquitectes, pastissers, els millors cuiners, els millors artistes per dissenyar aquest pastís. S'hi posa a treballar i l’acaba. L’endemà, just el dia en què es celebrarà l’enllaç nupcial, Leonardo arriba el primer. I, quan arriba al palau, veu que ja s’ha celebrat el banquet. “Però com és possible? Si el casament és aquest vespre”. Totes les feristeles de la ciutat havien devorat el pastís. Hi havia rates, ocells, tot ple de polenta dura per terra, escampada. Què va fer

Leonardo per resoldre-ho? Va tocar el dos, va marxar. Ho va deixar tot allà, tenia por. No tenia un altre pla, i lluny d’abatre’s pel fracàs, es posa a treballar, es posa a investigar, es posa a tafanejar. I es posa a treballar. I quan acaba el treball, convoca un altre cop la ciutat de Milà. Ludovico Sforza, emprenyat. Els peixos grossos de la ciutat de Milà: “Mira”, l’assenyalaven pel carrer. “Mira, Leonardo, el geni de Florència que, compte, No sap alimentar 300 persones”. I quan presenta el seu últim treball, diu: “Ciutadans de Milà, tots aquells que m’assenyalàveu i

dèieu: ‘Mira’l, és aquí, que no sap alimentar 300 persones’, us dic ara: “Com no he de ser capaç d’alimentar 300 persones si soc capaç de donar el sopar al fill de Déu?”. I va presentar El Sant Sopar. A vosaltres què us han explicat? Que hi ha la Maria Magdalena a El Sant Sopar o que Leonardo va fracassar i va fracassar i que, gràcies al fracàs, no només va obtenir l’èxit, sinó que aquest èxit va ser tan gran que va eclipsar el fracàs? No ens han explicat això. Ens han explicat que hi ha personatges tan excel·lents

que són inabastables, i jo penso que no és cert. A través de la curiositat, l’observació, el sacrifici, la perseverança i la passió, podem ser com Leonardo, o Leonardo com nosaltres. De fet, fixeu-vos-hi. Curiositat, heu vingut. Observació, heu atès. Perseverança, encara sou amb mi. Sacrifici, potser ara teníeu alguna cosa per fer. Però crec que una cosa ens uneix a tots avui aquí, i és la passió per ser millors persones i, sobretot, per ser més feliços. Gràcies.

Las claves de la genialidad: curiosidad, perseverancia y pasión. Christian Gálvez