-Massimo, benvingut. -Gràcies. Gràcies per prendre't el temps per estar avui amb nosaltres. He de dir que el teu recorregut és impressionant. Ets doctor en biologia, concretament en genètica i biologia evolutiva, i en filosofia. -Sí. És impressionant. Però ets més conegut com a filòsof pel treball i la investigació que has fet sobre l'estoïcisme. I d'això parlarem durant aquesta conversa. Primer, per emmarcar aquesta xerrada, quan la gent en general pensa en l'estoïcisme ho veu com una manera més aviat freda de veure la vida, com una manera una mica insensible de tractar amb la gent. És això correcte?
No, no ho és. És un estereotip. Però com tots els estereotips, té alguna cosa de cert, és clar, surt d'algun lloc, i crec que és el següent: els estoics divideixen el que anomenem emocions en dues grans categories: les emocions negatives o disruptives i les emocions positives o constructives. Les emocions disruptives són coses com la ràbia, la por, l'odi, etcètera. Les emocions constructives, en canvi, serien l'alegria, l'amor, el sentit de la justícia, etcètera. L'estoïcisme intenta eliminar al màxim les emocions destructives i cultivar les positives. Per això, en comptes de suprimir les emocions en general, el que
intenten els estoics és canviar l'espectre emocional que experimenta un ésser humà normal, allunyant del negatiu i apropant-lo a la part positiva. Per això, la veritat oculta en l'estereotip és que sí, s'eliminen algunes emocions, però només el tipus d'emocions concretes que els estoics consideren que no ens deixen gaudir de la vida. No volem estar enfadats tot el temps, ni volem tenir por constantment ni odiar tothom. Aquesta mena de coses no ens permeten dur una bona vida. En canvi, sentir amor, alegria i tenir un bon sentit de la justícia i de com han de funcionar les coses
millora les nostres vides. Per això, la idea és allunyar-se de les primeres i apropar-se a les segones. Si haguessis de descriure breument què és l'estoïcisme, què diries? És una filosofia de vida i, en això, no és diferent d'altres filosofies de vida o fins i tot religions com el budisme o el cristianisme. Totes les religions són filosofies de vida, ja que una filosofia de vida té dos components: la metafísica i l'ètica. La metafísica es refereix al fet que, d'alguna manera, entens com funciona el món. Si ets cristià, el món va ser creat per Déu de tal
manera i per tal motiu, i funciona perquè Déu diu que ha de funcionar així. Si ets budista, la teva visió metafísica de per què el món funciona serà diferent, si ets estoic, també, etc. El segon component és l'ètica. L'ètica dicta com et comportes al món. Normalment aquestes dues van de la mà. És a dir, si ets cristià... Jo vaig créixer sent catòlic, si ets cristià no només entens que el món es va crear d'una certa manera, sinó que t'has de comportar com Déu diu que ho has de fer. L'estoïcisme és simplement una versió més d'això,
és una manera d'orientar-se en la vida. Específicament, el que diferencia l'estoïcisme d'altres filosofies de vida o religions és que comença amb una premissa molt important i que, com a pràctica, s'enfoca de dues maneres diferents. Breument, la premissa de tota filosofia estoica és que hem de viure d'acord amb la naturalesa, com deien els antics estoics. En escoltar aquesta frase la gent comença a pensar que han d'anar despullats pel bosc o abraçar arbres i coses així. No és això, no té res de dolent fer-ho si és el que t'agrada, però no és això. Viure d'acord amb la
naturalesa significa que els estoics es pregunten a si mateixos quin tipus d'éssers són els éssers humans, quin tipus d'organismes som, què ens diferencia d'altres organismes. Tots els éssers vius intenten viure conforme a la seva naturalesa: si ets una planta, intentes que et toqui el sol, perquè és la teva naturalesa com a planta. Si ets un lleó, et comportes de certa manera, perquè és la naturalesa d'un lleó. D'acord amb els estoics, la naturalesa dels éssers humans és, fonamentalment, que som éssers socials i que tenim la capacitat de raonar. Som socials, és a dir, podem sobreviure pel
nostre compte si cal, però només prosperem en societat, en contacte amb altres, quan interactuem amb els altres. I raonem, però això no vol dir que sempre ho fem bé. De fet, es podria dir que no sol ser així. Però som capaços de fer-ho, som capaços de raonar a nivells molt més elevats que cap altra espècie a la Terra. Per això, basant-se en aquestes dues premisses, que som socials i capaços de raonar, els estoics van concloure que una bona vida humana, una vida humana que val la pena és aquella en què apliquem la raó per millorar
la societat, per millorar la vida en comunitat. Aquesta és la noció fonamental de l'estoïcisme. Tota la resta sorgeix d'aquí. Hi ha tècniques específiques que posen en pràctica els estoics, enfocaments específics dels quals en podem parlar després, però fonamentalment, el que diferencia l'estoïcisme d'altres filosofies de vida és que, per a un estoic, una vida humana que val la pena és aquella en què fem servir la raó per ajudar els altres i a nosaltres mateixos. No es fa una distinció fonamental entre un mateix i la resta de la societat, som part d'aquesta societat, si millorem com a
persones estarem millorant, automàticament, la societat i si treballem per millorar la societat ens estarem millorant, automàticament, a nosaltres mateixos. Massimo, t'has descrit a tu mateix com estoic. Quan i per què vas decidir adoptar aquesta filosofia de vida? No fa molt, fa uns cinc anys. Tot va començar perquè estava travessant la típica crisi dels 40. Una cosa normal, que li passa a molta gent quan arriba a aquesta edat, es divorcia o canvia de treball. A més, el meu pare va morir, bé, coses que passen a la vida. I no és que la situació m'aclaparés massa, però
va ser una època dura. I va ser en aquest moment quan vaig començar a estudiar filosofia de veritat. Era científic, treballava en biologia evolutiva, i em vaig voler treure un doctorat en filosofia. No es pot començar a estudiar filosofia, fins i tot a aquests nivells en què és una filosofia més tècnica, sense passar per coses més bàsiques com el significat de la vida, l'ètica, com viure la vida, etc. El fet d'estar passant per una crisi personal alhora que estudiava filosofia em va fer pensar que hi podria haver certa manera de trobar respostes, certa manera de
pensar que fos útil per a mi. Quan em vaig posar a investigar vaig veure amb claredat que la millor candidata, al menys per a mi, era una cosa que en filosofia es diu "ètica de la virtut". L'ètica de la virtut és un enfocament de la vida que et diu, bàsicament, que has de millorar com a persona. Aquesta seria la idea bàsica. Quan comences a estudiar aquest tipus d'ètica trobes diverses opcions, perquè en les antigues Grècia i Roma hi havia diverses escoles d'ètica de la virtut. La més famosa és la d'Aristòtil. Comences amb Aristòtil, em vaig
posar a llegir i vaig pensar: "Vaja, és interessant". I sí que deia coses molt interessants, però no tenia moltes aplicacions pràctiques, no hi havia una manera clara de transferir les idees d'Aristòtil al meu dia a dia. No podia ajudar-me a bregar amb el dolor del dol per la mort del meu pare, per exemple. La segona parada normalment és Epicur. L'epicureisme és un altre tipus de filosofia de l'ètica de la virtut molt interessant, perquè posa l'èmfasi en l'amistat i les relacions. El problema de l'epicureisme és que la meta dels seus seguidors és minimitzar el dolor en
les seves vides. Normalment pensem en els epicuris com aficionats al sexe, les drogues i el rock, però no és així. És cert que pensaven que el plaer era important per als humans, però fonamentalment el que intentaven era evitar el dolor, tant mental com físic. Per això, Epicur deia que per aconseguir-ho no hauries d'involucrar-te en política ni ésser social, ja que, com sabem, tant la política com les relacions socials causen dolor. I vaig pensar: "És interessant, però no és per a mi, ja que crec que la vida no té sentit llevat que et relacionis i t'involucris
en política". Així que estava indecís, sabia que l'ètica de la virtut era un camp que podia proporcionar-me les respostes que buscava, però ni Aristòtil ni Epicur em convencien. I un dia a Twitter, justament, vaig veure un tweet que posava: "Ajuda'ns a celebrar la setmana estoica". I vaig pensar: "Què és la setmana estoica? Per què celebren l'estoïcisme?". Recordava més o menys que els estoics formaven part de l'ètica de la virtut, que eren una altra de les escoles d'aquesta ètica. Havia llegit Marc Aureli a la universitat, fins i tot vaig traduir Sèneca del llatí quan estudiava, però
mai havia pensat que aquestes persones parlessin d'una filosofia de vida. Em va entrar la curiositat i em vaig apuntar a la setmana estoica, que es fa un cop l'any, normalment a l'octubre. Durant una setmana vaig viure com un estoic, és a dir, vaig començar a llegir sobre els estoics, em vaig baixar una mena de manual amb exercicis diaris de meditació, vaig començar a portar un diari, coses així. Ho vaig fer durant una setmana i em va canviar. Vaig pensar: "Això és el que buscava, m'ajuda i m'està marcant un camí que vull seguir". Així que quan
va acabar la setmana vaig decidir seguir així durant un altre parell de mesos, com a experiment personal. I després d'això, durant un altre any, i aquí estem, parlant del tema, un parell de llibres després. Genial, Massimo, de fet, el que estaves explicant té a veure amb el que t'anava a preguntar: has esmentat que l'estoïcisme és una filosofia molt antiga, de fa més de dos mil anys, però estem veient com reviu aquest tipus de filosofia en el present. Quina creus que és la causa d'aquest retrobament amb l'estoïcisme? Bona pregunta. No tinc una resposta concreta, crec que
hi ha dues o tres coses importants sobre aquest retorn de l'estoïcisme. Primer, sí, té més de 2.000 anys, va començar l'any 300 a. C. amb Zenó de Cítion, a Atenes. Però el budisme també és antic, té 2.500 anys, i el cristianisme 2.000. Totes aquestes filosofies o religions segueixen amb nosaltres i segueixen sent importants, encara que superficialment les nostres vides siguin molt diferents de com eren en les antigues Roma, Palestina o l'Índia. I dic superficialment perquè sí, és cert que portem "smartphones" i tenim ordinadors i tot això, però també és cert que la nostra essència segueix
sent la mateixa. Tenim les mateixes necessitats que abans, necessitem ser estimats, ens enfadem pel mateix tipus de coses... La nostra vida com humans no és tan diferent, i per això totes aquestes filosofies i religions segueixen sent rellevants. Pel que fa a l'estoïcisme en particular, l'última escola estoica formal que coneixem és la d'Epictet, que va viure al segle II de la nostra era. Al segle III l'estoïcisme va decaure com a filosofia formal i, en canvi, es va convertir en una influència per al cristianisme. Pau de Tars, o Sant Pau, sabia molt d'estoïcisme i va escriure sobre
els estoics de manera crítica perquè tenia altres creences, per dir-ho així, però respectava molt aquesta filosofia i, de fet, diverses idees pertanyents a l'estoïcisme es van incorporar en el cristianisme. Tomàs d'Aquino, en l'Edat Mitjana, el que pot ser que sigui el teòleg més important de la història del cristianisme, va redactar una llista de set virtuts que hauria de practicar qualsevol cristià, i les primeres quatre són les mateixes que predicava l'estoïcisme: saviesa, valor, justícia i temprança. A aquestes, Aquino hi va afegir altres tres virtuts clarament cristianes: esperança, fe i caritat. L'estoïcisme va influir en molts pensadors,
majoritàriament cristians, però també en alguns jueus durant l'Edat Mitjana, així com en filòsofs moderns com Descartes i Espinoza. Així que l'estoïcisme mai va arribar a morir, però sí que és cert que ha ressorgit de cop i volta en els últims 20 anys o alguna cosa així. I és una bona pregunta: per què? Hi ha diversos motius. Primer, perquè vivim en una època agitada, i això sol portar a la gent a adoptar filosofies que se centrin en millorar-nos a nosaltres mateixos i en coses que estan sota el nostre control. No crec que sigui casualitat que, per
exemple, moltes de les filosofies gregues i romanes sorgissin de sobte en un període d'uns 100 anys, entre la mort d'Alexandre el Gran i el començament de l'Imperi Romà. Per què? Perquè en aquest moment el món mediterrani estava sumit en el caos, les coses estaven canviant de manera dràstica, els imperis estaven col·lapsant, les vides de la gent estaven cap per avall i no sabien com tractar amb tot això. Aquest és, probablement, un dels motius. Així van sorgir aquestes filosofies, i el mateix va passar amb el budisme a l'antiga Índia, estaven passant per una situació cultural i
històrica similar. El mateix es pot dir del confucianisme a la Xina. Avui, de nou, ens trobem en una situació en què ens enfrontem al canvi climàtic, a la possibilitat d'una catàstrofe nuclear i que estem patint canvis polítics radicals i no podem fer molt per controlar res d'això. Crec que un dels motius de la tornada de l'estoïcisme és que és un tipus de filosofia que t'ajuda a centrar-te en el que pots controlar, la qual cosa ajuda a reduir l'estrès i a sentir que la teva vida té algun sentit. Aquest és un dels motius. Un altre és
que certs corrents de psicoteràpia moderns que van evolucionar durant el començament de segle XX i, especialment, en els anys 50 i 60, es van inspirar en l'estoïcisme. La més òbvia és la teràpia cognitivoconductual, que és un tipus de psicoteràpia molt important avui en dia. És una pràctica basada en evidències, és a dir, hi ha proves empíriques que funciona. La teràpia cognitivoconductual va sorgir a finals dels 50 o principis dels 60. Dos dels seus fundadors es van inspirar de manera directa en els estoics. Van llegir Epictet, Marc Aureli i Sèneca i van pensar: "Vaja, aquesta gent
tenia idees molt interessants que es poden sistematitzar i es poden aplicar empíricament per millorar les vides de la gent". Tenint en compte que la teràpia cognitivoconductual és actualment la psicoteràpia més popular, crec que ha ajudat a reviure l'estoïcisme, perquè ha demostrat que hi ha una base científica i empírica per a algunes de les coses de les quals parlaven els estoics. I el tercer motiu crec que és que hi ha hagut grups de persones, especialment en les últimes dues o tres dècades, fent esforços conjunts per reviure l'estoïcisme. El primer va ser en Pierre Hadot, un classicista
francès que va escriure dos o tres llibres molt populars a principis dels 90. Un d'ells va ser 'La ciutadella interior', un llibre sobre les meditacions de Marc Aureli. En Hadot mantenia que no ho feia perquè estigués interessat en la filosofia antiga "per se", sinó perquè estava interessat en la filosofia com una manera de viure, en tornar a la idea que tenien els antics grecs i romans que la filosofia no és un exercici acadèmic, o al menys no és només això, sinó quelcom que es viu dia a dia. En Hadot va influenciar al seu torn a
més persones, i fa uns anys un grup de psicoterapeutes seguidors de la teràpia cognitivoconductual, filòsofs, erudits del món clàssic i altres persones van començar amb la setmana estoica que he esmentat abans, així com amb la conferència anual "Stoicon" que ja porta cinc o sis anys en actiu. I es va popularitzar de seguida, va començar a acudir la premsa i l'estoïcisme va aparèixer per tot arreu: al 'New York Times', el 'Washington Post', diaris i revistes internacionals... perquè a la gent li agrada. Per posar-te un exemple, hi ha una pàgina de Facebook molt gran dedicada a l'estoïcisme,
n'hi ha diverses, però en destaca una. Fa un parell d'anys ja tenia molts seguidors, unes 30.000 persones. L'he mirat aquest matí abans de venir i ja va pels 55.000. És moltíssima gent interessada en una filosofia relativament poc coneguda. Entenc, Massimo, que perquè vivim, com has dit, en una època complicada, la gent vulgui trobar referències o maneres de viure que facin les seves vides més fàcils o que intentin minimitzar l'ansietat que ens produeixen les coses que estan fora del nostre control. Però el que veig és una tendència a portar tot això a l'extrem. M'explico: sobretot en
llocs com Silicon Valley, veiem CEOs, gent que treballa en el sector multimèdia i té moltíssims diners, mostrant orgullosos al món el que pateixen en no dutxar-se amb aigua freda als matins, en no menjar durant llargs períodes de temps o en aïllar-se de qualsevol contacte humà durant dies. ¿Per què aquesta necessitat de mostrar quant pateixen a la resta de món? Tens raó, és un extrem, i de fet, no només és un extrem, sinó que no és estoïcisme, encara que aquestes persones diguin que el practiquen. Jo ho dic, "Estoïcisme, però amb el símbol del dòlar", la qual
cosa, clarament, no s'assembla en res a l'original. Primer, sí, això passa, però no és una cosa típica únicament de l'estoïcisme, el budisme té un problema similar amb el "mindfulness", amb el fet que el "mindfulness" s'hagi convertit en un producte que serveix per a resoldre tots els problemes que se t'acudeixin. El budisme té aquest problema, el cristianisme té un altre problema similar, hi ha una cosa anomenada "els evangelis de la prosperitat", i la gent fa servir aquests evangelis per fer-se rica. Qualsevol bona idea pot convertir-se en una de dolenta si se l'entén malament o s'utilitza per
a un fi per al qual no va ser creada. En el cas concret de Silicon Valley, el problema amb l'enfocament que s'ha fet de l'estoïcisme és el següent: l'estoïcisme és tant una filosofia de vida com una sèrie de tècniques. Com a filosofia de vida, et diu que has de viure, com he dit abans, d'acord amb la teva naturalesa. És a dir, usant la teva capacitat de raonament per millorar la societat, la qual cosa significa millorar la vida dels altres. Però també és una sèrie de tècniques, coses com sotmetre't a exercicis de privació moderada per aconseguir
un objectiu concret, per exemple, el dejuni o les dutxes fredes, i tot això pretén exercitar la nostra gratitud, hi són per recordar-nos que hauríem d'agrair el fet que tenim aigua calenta sempre que vulguem, que tenim menjar disponible al nostre gust, etc. Són tècniques, com escriure un diari amb els nostres pensaments cada dia amb qüestions específiques en ment com pot ser el fet d'avaluar el nostre comportament respecte les quatre virtuts cardinals de l'estoïcisme. Són tècniques, i les tècniques poden separar-se de la filosofia. Aquesta separació pot fer-se bé, o no tan bé. Hem parlat de la teràpia
cognitivoconductual, la qual utilitza unes quantes tècniques desenvolupades pels estoics, però no és una filosofia de vida. No vas a teràpia pensant: "Vull que em diguin com viure", vas a teràpia perquè tens un problema específic, una fòbia en particular, una depressió, el que sigui. Aquestes tècniques són útils, són eficaces per resoldre aquests problemes en concret, però no s'està practicant una filosofia, només s'està fent teràpia. El problema amb tot aquest assumpte de Silicon Valley és que se centren únicament en les tècniques i diuen que practiquen la filosofia estoica, però no és cert, sobretot perquè els estoics són
molt clars pel que fa al fet que tenir molta riquesa no és bo. Primer, perquè et distreu d'altres coses. Si la teva meta principal en la vida és fer-te ric, per als estoics ja vas mal encaminat. La teva meta principal en la vida hauria de ser ajudar en la Cosmopolis humana, com ells en diuen, la societat en general. Aquí ja hi ha una contradicció. Si la teva meta és ser ric, famós, poderós, coses així, vas per mal camí. L'estoïcisme no tracta d'això. He intentat educar aquesta gent el millor que he pogut, a vegades funciona i
a vegades no, aquesta és una de les coses que no es poden controlar, cal acceptar-ho i punt. Massimo, vull que parlem una mica més de les tècniques. Has escrit diversos llibres sobre el tema i en un d'ells, 'Com ser estoic', crec que esmentes 12 recomanacions perquè la gent utilitzi aquest enfocament per aconseguir tenir una vida millor en el segle XXI. Pots resumir aquestes 12 recomanacions? És clar, deixa que pensi en les més fàcils de practicar. Per cert, acabo de treure un nou llibre junt amb un bon amic meu, en Greg Lopez, anomenat 'A Handbook for
new Stoics', que sortirà aviat en espanyol, i aquest llibre conté 52 exercicis, així que ens dona molt on triar. Per descomptat, no és que s'hagis de fer tots, cal anar provant. Alguns exercicis són útils per a certes persones, altres per a un altre tipus de persones... És el mateix que la teràpia cognitivoconductual. Quan vas a un terapeuta, aquest anirà provant certes coses, si et funcionen, bé, segueixes fent-les, i si no, doncs es prova una altra cosa. Et posaré exemples dels meus favorits, el que faig jo de manera regular. Hem parlat una mica d'exercicis d'autoprivació, encara
que sovint dins d'aquests només s'esmenten les dutxes fredes i el dejuni, i sí, aquests estan bé, però hi ha altres maneres més interessants d'exercitar aquestes privacions. La privació és molt més útil si es fa en coses amb les quals tenim un problema en el qual volem treballar. Per exemple, si gastes molts diners perquè vas de compres molt sovint, es pot usar una tècnica que jo anomeno "el passeig pel centre comercial", en què trio una zona de Nova York que tingui moltes botigues i entro en totes i cadascuna d'elles. Miro tot el que tenen en cadascuna
i no compro res. A la fi de l'exercici acabes adonant-te d'una cosa de la qual, segons sembla, Sòcrates també es va adonar en el seu moment fent alguna cosa similar, i és que no sabies que hi havia tantes coses que no necessitaves. Aquest exercici és útil perquè vivint en una societat consumista estem sota una pressió constant d'altra gent i de la publicitat per comprar coses, i pensem que comprar coses ens farà feliços. Algunes coses són útils, tinc un "smartphone" perquè em resulta útil, no es pot viure en una societat tecnològica, o més aviat és molt
difícil viure en una societat així sense un mòbil modern. Però necessito l'última versió? No. Necessito reemplaçar el meu mòbil cada vegada que surt un model nou? No, perquè el meu funciona bé. És vell, però funciona. L'exercici et recorda que no és necessari cedir davant de la pressió, que la decisió de comprar està a la teva mà i que hauries de tenir un motiu per comprar o fer certes coses. Aquesta és una de les activitats. Una altra, que suposo que no sembla massa divertida, però és molt útil, és una que té molts noms però "Memento Mori",
del llatí, és el que més la representa, "Recorda que moriràs". Si hi ha una cosa de la qual ningú en vol parlar, sobretot als Estats Units al segle XXI i probablement en molts altres països occidentals, és la mort. Intentem mantenir-nos el més allunyats possible d'ella. En altres societats no és així, es deixa als nens veure gent morir o fins i tot cadàvers en descomposició perquè entenguin que la mort és una cosa natural i inevitable. Però nosaltres intentem allunyar-la, ens obsessionem amb mantenir-nos joves i sans, la qual cosa està molt bé, però és una batalla perduda,
perquè acabarem sent vells i, finalment, morint. Per això la qüestió no és si morirem, sinó com arribarem fins aquest moment. La qüestió és si estem preparats per a aquest moment. Una de les maneres en què els estoics es preparen per a això és recordant la seva pròpia mortalitat, i hi ha diverses maneres de fer-ho. Una de les meves preferides és anar a un cementiri molt bonic que hi ha al sud de Manhattan, envoltat de gratacels i de trànsit, on hi ha molt soroll i gent per tot arreu però el cementiri, tot i que està enmig
de tot això, és un lloc tranquil, com solen ser tots els cementiris. El que faig és fer una passejada entre les tombes, llegir els noms i dates en elles i recordar que tots, jo inclòs, per descomptat, acabarem així. I diràs: "Per què fa això? No és depriment?". Jo no crec que ho sigui, de fet, crec que em dona energia. Surto d'allà pensant: "D'acord, el meu temps en aquest món és limitat, què vull fer amb ell? Com vull passar la meva vida? Quines coses m'importen? Com faig per no malgastar el temps que tinc?". No sé quant
de temps tinc, podria morir d'aquí a unes dècades, a uns anys, demà... Qui sap. Llavors la pregunta és: "Què vols fer mentrestant? Com vols passar la teva vida? Com pots arribar al teu llit de mort perquè en mirar enrere pensis: 'Ho he fet bé'?". Crec que és un exercici molt útil. Possiblement l'exercici més útil que faig de manera assídua és portar un diari. Els diaris tenen molta història al darrere: les 'Meditacions' de Marc Aureli són els seus diaris, així feia servir ell aquesta tècnica, que és fins i tot més antiga. Però és molt útil si
es fa de certa manera. Portar un diari no és només escriure el que ens passa cada dia, escriure: "Avui he anat a la platja" o coses així no és una cosa rellevant per als estoics. Bé per tu, has anat a la platja, però aquí no hi ha balanç ètic, no explica res interessant o, més ben dit, important sobre com has de viure la teva vida. Hi ha diferents maneres de portar un diari, tant Sèneca com Epictet són molt clars sobre com fer-ho i ens donen instruccions. La meva manera favorita és seguint les de Sèneca, que
ens diu que abans d'anar al llit, quan la casa està en silenci, ens asseguem en un lloc tranquil un moment i ens preguntem tres coses. Jo ho faig per escrit, és a dir, ho escric tot. La primera pregunta és: "Què he fet malament avui?". La segona és: "Què he fet bé?" i la tercera: "Què podria haver fet d'una altra manera?". La primera pregunta, "Què he fet malament?" no és per flagel·lar-se, donar-se fuetades a l'esquena i dir: "Que malament que ho he fet", sinó per aprendre de les teves experiències. Per als estoics, el passat està fora
del nostre control, no té sentit penedir-se de les coses, un error és un error i ja està. Sentir mal no canvia res, no desfarem l'error. L'únic que podem fer és aprendre d'això, reflexionar i dir: "D'acord, avui he fet això, aquí és on m'he equivocat". Per què és útil això? Perquè en les nostres vides hi ha menys varietat de la que creiem. Tendim a viure les mateixes situacions una i altra vegada, per la qual cosa tendim a cometre els mateixos errors una i altra vegada. Si fem cas a quins són aquests errors, llavors és possible, o
més probable, que la propera vegada actuem de manera diferent. La segona pregunta és: "Què he fet bé?". Hi ha dos motius per preguntar això: el primer és donar-nos un copet a l'esquena: "Molt ben fet". A tots ens ve bé el reforç positiu. Però el segon motiu és que així tindrem dues posicions que contrasten entre si: el que no volem fer, els nostres errors, i el que sí que volem, les coses que estem fent bé. Se suposa que dia a dia, parant atenció a aquestes coses, anirem progressant i allunyant-nos d'una per apropar-nos a una altra. Aquestes
són les dues primeres, la tercera pregunta és: "Què podria haver fet d'una altra manera?". De nou, no es tracta de penedir-se i dir: "Hauria d'haver fet tal o qual", sinó que ens ajuda a planejar el futur. "He comès un error, d'acord, en les mateixes circumstàncies, Com puc actuar millor?". Per exemple, jo soc professor, i potser un dels meus companys o un dels meus estudiants m'està fent enfadar i reacciono tractant-lo malament. No he fet el correcte, què puc fer millor en el futur? Doncs ara ja sé que és d'esperar que passin aquest tipus de coses. Si
ja ho espero, puc reaccionar de manera més positiva i dir: "Bé, està estressat o no entén bé el que li estic dient, intentaré explicar-li millor en comptes d'enfadar-me". Enfadar-se i contestar malament algú no ajuda ningú, ningú respon bé quan li parlen malament. Per això, si reflexionem sobre estratègies que podem emprar per reaccionar millor davant d'una situació en particular, això ens pot ajudar molt. Aquesta és una tècnica molt important de l'estoïcisme. Una altra de les meves favorites té a veure amb el que els estoics diuen "Vista des de dalt", que és, bàsicament, una manera de veure
les coses en perspectiva. Tendim a viure en el moment i pensar que el que sigui que estigui passant, si és dolent, és una catàstrofe. Diem: "Això és horrible, com em pot estar passant això a mi?". I parlo de nimietats com que el metro s'endarrereixi 10 minuts: "Déu, és horrible, com podré viure si el metro es retarda tant?". Bé, doncs vivint, no és tan difícil. Passa sempre, per què et sorprèn que el metro arribi tard? Si de cas, hauries d'alegrar-te que siguin només 10 minuts. Aquesta vista des de dalt és una manera de recordar-nos que hem
de posar les coses en perspectiva, i és una tècnica que també s'usa en la teràpia cognitivoconductual. Els terapeutes l'anomenen "catastrofitzar", ho converteixen en un verb, i es refereixen al fet que, en convertir-ho tot en una catàstrofe, estem fent un judici de valor sobre coses que no són per tant i convencent-nos que sí que ho són. En convèncer-nos que són terribles ens posem encara pitjor i això es converteix en una espiral que ens porta a enfadar-nos. En comptes d'això podem intentar pensar d'una altra manera i dir: "D'acord, posem les coses en perspectiva. M'estic queixant que el
metro arriba 10 minuts tard, però soc un dels poquíssims humans amb la sort de tenir accés al metro en tota la història de la humanitat". Durant la majoria del temps la gent havia d'anar caminant o anar a cavall, si és que tenien la sort de tenir-ne un. En canvi, nosaltres podem anar de Manhattan a Brooklyn en menys d'una hora gràcies a aquest artefacte tan genial que va per sota de la terra i funciona gairebé sempre. Posar les coses en perspectiva ens ajuda a bregar amb aquestes situacions i ens recorda que, dins del que podria haver
passat, tampoc n'hi ha per tant. O diguem que et passa alguna cosa dolenta, que tens un amic i la vostra relació està passant per un mal moment i la vostra amistat és important, així que et poses malament. Bé, sempre pots recordar que li passa a tothom, no només a tu, no és que l'univers estigui en contra teva. És una cosa totalment normal. Les parelles trenquen, els amics se'n van, les coses canvien. De fet, Marc Aureli deia que el canvi era l'única constant de la vida. Si esperem prou, tot canvia. Això no vol dir que el
distanciament amb el teu amic o els problemes que tinguis en algunes de les teves relacions no siguin un problema. Ho són, però si ho poses en perspectiva pots dir: "D'acord, a veure si puc fer alguna cosa constructiva i positiva al respecte. I si no, tampoc és la fi de món". Les relacions s'acaben, tant en parella com amistats, aquestes coses passen, i no és una catàstrofe. Sobreviuràs i estaràs bé un altre cop. Vindran altres persones, tindràs altres amics, tindràs més relacions. Aquesta "vista des de dalt" posa les coses en perspectiva, es diu així perquè t'has de
veure des de dalt, des de la distància, per poder veure les coses d'una manera més normal i raonable al mateix temps que àmplia. Massimo, una de les coses que més em va sorprendre de l'estoïcisme, crec que l'has dit tu, corregeix-me si m'equivoco, és que ningú fa una cosa dolenta a propòsit. -Ja. Que el mal prové de la ignorància. M'agradaria que m'expliquessis més sobre això. Sí, i cada vegada que ho dic s'enfada algú. El primer que diuen és: "Ah, llavors Hitler no era dolent?", perquè evidentment l'exemple típic del mal és Hitler. Bé, el que els estoics
van voler dir és el següent, la frase és de Sòcrates: "Només hi ha un mal: la ignorància". No obstant això, si observem la paraula grega utilitzada per Plató per transcriure les paraules de Sòcrates, la paraula és "amathia", que no es tradueix exactament com "ignorància", sinó que literalment significa "no saviesa", "falta de saviesa". La gent fa coses dolentes per falta de saviesa, no per ignorància en el sentit que no saben el que estan fent, no és que siguin ignorants per no ser universitaris o alguna cosa així, és per falta de saviesa sobre què és el correcte.
La saviesa, després de tot, al menys una de les seves definicions, és "el coneixement del que és correcte i el que no". Fins i tot després d'explicar-ho, molta gent segueix enfadada, i segueix dient-me que si estic dient que Hitler era poc savi, que era dolent i punt. Pensem-ho així: la majoria de la gent, diria que gairebé tots els que fan coses dolentes, no s'adonen que estan malament. El típic malvat que es desperta al matí, va al mirall i es pregunta: "Quines coses dolentes puc fer avui?". Això és Disney, això passa en els dibuixos, ningú fa
això. Segurament ni Hitler. De fet, sabem molt sobre Hitler, perquè escrivia el que pensava i tenim molts documents, cartes i testimonis d'altres persones. Ell pensava que tenia raó, que Alemanya havia estat menyspreada després de la Primera Guerra Mundial. I és cert, de fet, tots els historiadors ho reconeixen. Pensava que la majoria de culpables eren els jueus, i aquí no tenia raó, però pensava que tenia motius per fer certes coses. Creia que estava fent un bé a la població alemanya en intentar resoldre aquests problemes de certa manera. D'acord, això era un error? Sí, per descomptat, no
hi ha cap dubte. Haurien d'haver-lo rellevat del seu lloc? Per descomptat, li haurien d'haver tret el càrrec el més aviat possible. ¿Hauríem d'haver lluitat en la Segona Guerra Mundial contra els nazis? Totalment, no hi ha dubte. Però fins i tot parlant d'aquest nivell de maldat, si només diem: "Són dolents" i ja està, ens estem negant a entendre'ls. I si no entenem per què la gent fa el mal, no ho entendrem el proper cop que passi i cometrem els mateixos errors una i altra vegada. Quan va ocórrer l'atac de l'11 de setembre, el president Bush va
dir que ens odiaven perquè som lliures. No, no és així, hi ha molts motius pels quals va passar l'11-S, relacionats amb les polítiques americanes a l'Orient Mitjà de les últimes dècades, amb la presència de tropes americanes a l'Aràbia Saudita, en un terreny sagrat per als musulmans, etc. Hi ha molts motius, això sí, però aquests no ho justifiquen. Pots tenir mals motius per fer certes coses o tenir bons motius i malgrat tot fer una cosa dolenta. El menyspreu a Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial era un bon motiu, no voler tropes americanes al teu país
era un bon motiu, però això no vol dir que la resposta correcta a aquests problemes fos el genocidi o un atemptat terrorista. Però si seguim posant l'etiqueta de "dolent" el que fem és deshumanitzar aquestes persones i, per tant, negar-nos a intentar comprendre-les. Si no entenem els altres, caurem de morros una i altra vegada amb els mateixos problemes, perquè no els entenem. Per què ho fan? Perquè són dolents. Això no és una resposta, és una etiqueta que li posem a les coses. I el mateix per a qualsevol altra etiqueta de les que solem usar: si algú
diu alguna cosa qüestionable pel que fa a temes d'ètnies o gènere i immediatament li posem l'etiqueta de "racista", d'acord, pot ser, però així no entenem res, no sabem com tractar amb aquesta persona ni per què aquesta persona pensa així ni com podem intentar corregir-la. Els estoics ho enfocaven d'una altra manera. Marc Aureli va dir: "Només tenim dues opcions respecte la gent malvada: ensenyar-los o suportar-los". La primera opció és ensenyar-los, cal intentar explicar les coses a la gent, intentar que vegin que el que estan fent no és el correcte. Si no es pot, perquè a vegades
les persones no escolten o no volen aprendre, les hauràs de suportar. Si el seu comportament és violent i destructiu, se'ls aparta de la societat. Els estoics no tenien cap problema en utilitzar la violència si calia, però era sempre l'última opció. I els estoics no són els únics que ho enfoquen d'aquesta manera, els cristians sovint diuen: "Odia el pecat, no el pecador", i la idea és la mateixa. No es persegueix a la persona, i si és necessari se li impedeix tornar a fer coses dolentes, però no vas darrere d'ell dient: "És dolent, una mala persona", no,
dius: "S'ha equivocat, no sabia fer-ho millor. Impediré que faci el que anava a fer, però intentaré recuperar-lo com a persona en comptes de tancar-lo i tirar la clau". Massimo, hi ha un parell de coses que crec que s'han convertit en coses característiques de la societat en què vivim al segle XXI, aquesta societat tan tecnològica. M'agradaria saber què diu l'estoïcisme sobre això i com tractar amb elles, perquè no crec que desapareguin. La primera és un fenomen que va ser considerat "Un mal necessari" durant molts anys i que ara es considera alguna cosa genial, sobretot als Estats
Units, la cultura americana i a l'Europa occidental. Parlo de l'estrès, del concepte d'estar estressat, del concepte d'estar sempre ocupats. Abans es veia com una cosa dolenta, però ara, si mai pots fer res perquè estàs ocupat, es pensa que és una cosa bona. La hiperactivitat s'ha convertit en una cosa genial. Vull saber què opinen d'això els estoics. Sí, Sèneca parla d'això de manera directa, parla que estar massa ocupats no és bo, i el motiu és que ens distreu de les coses que de veritat importen. No tot és important, només perquè estiguis fent alguna cosa no vol
dir que sigui una cosa bona, alguna cosa útil, interessant o significativa. Per això, els estoics tendeixen a centrar-se i parar atenció al que fan i, sobretot, per què ho fan. Estar ocupat perquè sí o per aparentar estar ocupat és una ximpleria. Tothom pot estar ocupat fent coses sense sentit o que no serveixen per a res. Preguntem-nos el següent: "Si avui fos el meu últim dia, voldria estar fent això?". Aquest és un dels exercicis que proposem el meu amic Greg i jo en el nou llibre, demanem a la gent passar una setmana parant atenció al que
fan durant el dia per a la nit fer una llista de, al menys, tres activitats a les quals dediquin diverses hores i preguntar-se, primer, si aquestes activitats estan millorant les seves vides i segon, si voldrien fer-les si fos el seu últim dia de vida. És un exercici interessant, no cal prendre-s'ho literalment, no està dissenyat perquè ens posem a pensar molt seriosament en el nostre últim dia, sinó que és un experiment. Per exemple, si avui he passat molta estona en xarxes socials, voldria passar així el meu últim dia en aquest món? Segurament no. La majoria de
gent diria que no. Bé, doncs si la resposta és que segurament no, podem treure-li temps a això, és un senyal que és una activitat a la qual no hi volem dedicar tantes hores. Estar ocupat simplement per estar-ho, estressar-nos per enviar un missatge als altres que valem per a alguna cosa, que el nostre temps és valuós... No té sentit. Primer de tot, els estoics dirien que l'únic que està sota el nostre control són les nostres opinions, judicis i decisions, i no les dels altres. Així que les opinions d'altres poden ser interessants si aprenem d'elles, però no
són més que això, les seves opinions, no les controlem. I si ens passem la vida intentant que opinin bé de nosaltres, fer-nos famosos, etcètera, estem desaprofitant moltíssim temps. Perquè la fama és molt voluble, pot ser que avui siguis famós i parlin bé de tu, i que demà tothom es posi en contra teva, depenent de com canviïn les coses, com canviï la cultura, com canviï la gent... És una pèrdua de temps. Hauríem centrar-nos en el que de veritat ens importa i preguntar-nos: "Per què m'importa això? Què estic fent i per què?". He de preguntar-te una cosa,
Massimo, perquè gairebé que has introduït aquesta segona característica de la nostra societat, i és que ara tothom vol ser famós. Tothom vol ser un model a seguir per als altres, i hi ha una eina nova, una eina moderna que utilitzem tots, que són les xarxes socials. S'han convertit també en una font d'estímuls constants, que no sempre són bons. Voldria saber la teva opinió i què diu l'estoïcisme sobre això. Sí, això és, les xarxes socials són eines, i com qualsevol eina, es poden fer servir bé o malament. Si tens un martell i el fas servir per
clavar coses a la paret, és un bon ús del martell, però si ho fas servir per anar pegant la gent amb ell, doncs ja no ho estàs fent servir bé. El mateix passa amb les xarxes socials. Jo, per exemple, les uso bastant, però principalment per dos motius: un és mantenir-me en contacte amb la meva família a l'estranger, perquè la majoria de la meva família viu a Itàlia i jo visc a Nova York, així que és difícil mantenir-nos al dia. M'agrada poder veure fotos o vídeos dels meus nebots, per exemple, i coses així. Però tinc present
que aquest és el meu temps en família i, per tant, ha de ser limitat. Ho faig només uns minuts al dia, i ni tan sols tots els dies, perquè no cal més. Si ho fes de manera regular es convertiria en una pèrdua de temps, perquè tampoc em cal veure tantíssims vídeos i fotos dels meus nebots. I mai em poso a veure fotos de gats, no crec que sigui un bon ús del meu temps. Tinc clar com és un gat. El motiu principal pel qual utilitzo les xarxes socials és per treballar. Utilitzo les xarxes socials, d'una
banda, per promocionar els meus treballs, tant llibres com articles, podcasts, vídeos, el que sigui. Les xarxes socials són un bon lloc per dir a la gent: "Escolta, si t'interessa pots veure això". També les utilitzo per seguir persones que considero interessants, perquè publiquen coses que vull llegir, vull veure, etc. Però segueix sent alguna cosa relacionada amb el treball, i s'han de posar uns límits. No ho faig durant hores i hores cada dia, perquè si ho fes, no passaria aquest temps llegint aquests llibres o articles o veient aquests vídeos i podcasts. Si segueixo en les xarxes socials
acabo perdent el temps. Els estoics dirien dues coses: primer, que una eina és això, i res més i cada un té l'opció d'utilitzar-les bé o malament. L'eina no et dirà com utilitzar-la. Els 'Discursos' d'Epictet comencen amb una frase molt interessant que diu: "Tens diners, què faràs amb ells?". Els diners no t'ho diran, perquè els diners també són una eina. No acumulem diners per tenir-los acumulats i ja, això no té sentit. Volem diners perquè volem fer coses amb ells, volem comprar una casa, comprar un cotxe, fer alguna cosa, anar de vacances... Sigui el que sigui, no
volem tenir diners per tenir-los. Els diners no ens diran com utilitzar-los correctament, això depèn de nosaltres. I això s'aplica a qualsevol eina que utilitzem a la vida, incloent-hi les xarxes socials. Pel que fa a la fama, Marc Aureli parla molt d'aquest tema. Recordem que era emperador, per la qual cosa era, literalment, la persona més poderosa de l'Imperi Romà en aquell moment, i li preocupava el fet que altres persones l'adulessin per apropar-se a ell i obtenir algun tipus de benefici. Tenim moltes proves de fonts independents que sempre intentava ser el més just possible en tractar amb
la gent, però sempre estava sota molta pressió d'aquesta gent que l'adulava. En les seves 'Meditacions' escriu una vegada i una altra: "Recorda, Alexandre el Gran era molt més important del que ets tu, i tot i així va morir. Ser famós no li va servir per a res". I de fet, molta gent se centra tant en el tema de la fama que perden el control i s'obliden del que realment és important per a ells. De nou, preguntem-nos això: "Si arribo al meu últim dia i miro enrere, de quines coses puc estar orgullós?". Avui tenim respostes per
a això, perquè hi ha psicòlegs que han estudiat què pensa la gent que està a punt de morir, i et garanteixo que no és quants seguidors tenen a Twitter. El que pensen és: "He fet alguna cosa significativa amb la meva vida? Com han estat les meves relacions i els meus amics?". Aquestes són les coses en què pensa la gent, no en els seus seguidors en xarxes socials, ni tan sols en quants diners han tingut, llevat que hagin fet servir aquests diners per fer alguna cosa significativa per millorar les vides dels altres. Massimo, m'agradaria acabar aquesta
entrevista resumint tot el que hem parlat i mirant una mica al futur. Hem començat aquesta conversa parlant sobre el ressorgiment que estem veient de l'estoïcisme. Com ho veus? ¿Creus que ha vingut per quedar-se o que serà reemplaçat per, qui sap, un altre corrent? Com creus que evolucionarà? Bona pregunta. Primer, predir el futur és un sense sentit, així que hem d'anar amb compte en fer-ho, qui sap què passarà. És molt possible que l'estoïcisme gaudeixi d'una onada de popularitat que acabi decaient i una altra cosa ocupi el seu lloc. Per descomptat, és una possibilitat. Però aquestes idees
han sobreviscut durant gairebé dos mil·lennis i mig, així que no desapareixeran. Vull dir, si alguna cosa dura tant de temps, ja sigui l'estoïcisme, el budisme, el cristianisme, el confucianisme... no desapareix així com així. Així que jo diria que les idees es mantindran independentment de si la popularitat del moviment filosòfic decau. Però, al mateix temps, no veig cap motiu pel qual l'estoïcisme no pugui tornar-se tan popular com, per exemple, el budisme, amb el temps. De fet, crec que l'estoïcisme és l'equivalent occidental del budisme. Les dues filosofies són molt similars des d'un punt de vista ètic. Les
seves metafísiques són diferents, la seva visió de com funciona el món, però les seves ètiques són molt similars. I quan dic això la gent no sol creure-s'ho, perquè diuen: "Però l'estoïcisme és molt dur, és una filosofia molt exigent". I la meva resposta és que totes les filosofies o religions ho són. No és fàcil ser un bon cristià, és fàcil dir que ets cristià, és clar, això ho pot fer tothom, i és fàcil dir que ets budista. Però ser un bon budista, practicar el Camí òctuple, no és fàcil. Ser practicant dels evangelis i viure la teva
vida d'acord amb ells no és fàcil. Així que no crec que l'estoïcisme sigui tan diferent. I ja hem parlat que alguna gent practica aquesta filosofia d'una manera que probablement Marc Aureli no hauria reconegut com estoïcisme. Crec que tenim motius per pensar que ha vingut per quedar-se, pot ser que la seva popularitat pugi o baixi, però això no importa. El que importa és que sigui útil per a la gent, i sembla que ho és, tinc molts testimonis de persones que han llegit els meus llibres o els meus articles i no paren de dir-me que els han
canviat la vida per a millor, a vegades de manera dràstica i a vegades en petites coses del dia a dia. És una eina útil, és una manera molt útil de veure la vida. No és l'única manera, pot ser que per a uns funcioni millor que per a altres, no ho sabem. I, de fet, estem investigant si hi ha tipus de personalitat que responen millor a l'estoïcisme que altres. Però el que suposo i, en part, espero és que duri molt, perquè crec sincerament que és una cosa bona. -Moltes gràcies, Massimo. -A vosaltres.
