Cal ensenyar als nens des de ben petits determinades lliçons emocionals. Algunes són més fàcils, altres són més difícils en funció de variables que tenen també a veure amb el temperament i el caràcter de cada un. La primera lliçó és, posar nom.
Hem d'ensenyar-los a posar nom a les seves emocions. Que des de petits, si tenen, per exemple, dos anys i tenen un incipient llenguatge, puguin dir: "Estic content o estic enfadat. O estic trist.
O tinc por". Quan van sent una mica més grans poden aprendre a anomenar la vergonya, l'enveja. .
. perquè, identificant les seves emocions i adonant-se del nivell d'intensitat, és més fàcil després poder regular aquesta emoció. La segona lliçó emocional, que per mi és bàsica per al desenvolupament de la personalitat equilibrada en qualsevol nen, és que aprenguin a estimar-se, a valorar-se.
És a dir, que es desenvolupi la seva autoestima, que s'adonin que són éssers únics en l'univers, amb potencialitats i amb limitacions, com qualsevol, que no tenen facilitat per a tot. A vegades, les famílies em diuen: "Jo li dic al meu fill, per potenciar l'autoestima, que és molt bo en tot". Doncs no és veritat, i no és adequat.
L'autoestima s'alimenta des del realisme. Quan un nen o una nena tenen una bona autoestima és com que tenim una terra fèrtil on qualsevol cosa que vulguem sembrar, prosperarà. La tercera lliçó, que és tremendament important, i que en això, jo crec que les famílies hem de procurar una miqueta més de posar-hi l'accent, és que han d'aprendre a tolerar la frustració.
I hem d'educar els fills dient-los: "Mira: a la vida, hi ha coses que pots triar, però d'altres, no. Si plou, plou, i per més que t'enfadis, no té sentit que t'enfadis, perquè seguirà plovent, no depèn de tu". Tolerar la frustració significa que s'ha d'aprendre a esperar, que s'ha de ser pacient i adonar-se que en tot moment no ho tens ja, el que tu vols i de la manera que vols.
És també, preparar-los per enfrontar-se a aquest malestar emocional que comporta qualsevol frustració, perquè això no ho podem evitar. Si et trobes una pedra en el camí, hauràs d'aprendre a saltar-la. No es tracta de blindar els fills davant les dificultats, sinó de donar-los eines perquè sàpiguen enfrontar-s'hi.
La quarta lliçó emocional, que tot nen i nena ha de rebre des de ben petit, és aprendre a regular les seves emocions, que no vol dir reprimir-les, significa aprendre a expressar-les de forma adequada, legitimant les emocions, i això és molt important. Un pare li pot dir al seu fill, entenc que t'hagis enfadat perquè tenies molta il·lusió per anar al campament i resulta que no es pot realitzar el campament, d'acord. Però, estar enfadat per una cosa que tu no pots canviar, no té sentit.
Legitimo el teu enuig, però, a veure, què faràs amb aquest enuig? Seguiràs enfadat amb pensaments remugants, tot el dia protestant perquè no podràs anar de campament? La bona gestió emocional és bàsica en la convivència.
Llavors, hi ha estratègies que es poden ensenyar per desenvolupar aquest autocontrol. Però, molt associada a aquesta quarta lliçó, ve la cinquena, la cinquena és, aprendre a entrar en calma. Jo crec que una lliçó bàsica, més en la societat que tenim, tan estressada, tan estressant, i que prima la immediatesa, la velocitat, la rapidesa.
Sembla que si un ordinador va més de pressa, és millor, si un cotxe corre més, és millor. Els éssers humans tenim necessitat de calma, necessitem ritmes, i hem perdut el ritme. Acció, acció, acció.
No. Imagina't el que suposaria estar menjant tot el dia. Bé, és que hem de menjar, i després, digerir.
En molts centres educatius ja s'han adonat que abans d'un examen, és molt bo fer un exercici de relaxació, perquè l'atenció es concentra. I també s'han adonat que un excés d'estrès o d'ansietat, bloqueja, davant d'un examen, a alumnes brillants, que han pogut estudiar moltíssim, però que després no els llueix, perquè el primer símptoma de l'estrès, és el bloqueig de la memòria. I la sisena, que és molt important, és aprendre a pensar en positiu.
Ser optimista, però realista. No podem negar la realitat, no es tracta de posar-nos unes ulleres de color de rosa i dir que el món va fenomenal, que tot està molt bé i que no hi ha problemes, no. Però es tracta de veure l'ampolla mig plena.
La percepció de les persones que s'enfoquen en positiu amplia la seva mirada, els dona més creativitat, més capacitats de reaccionar, de resoldre problemes. Una visió optimista fa que t'enfoquis en la solució, en comptes d'estar donant voltes i voltes al problema. La setena lliçó que qualsevol nen ha d'aprendre i que per això també els adults som miralls, som referents, han d'aprendre a ser empàtics.
Per què? Perquè vivim en un món envoltat de persones, som éssers socials, el nostre cervell és social, sobrevivim gràcies als altres, som feliços perquè estimem i ens estimen, perquè interactuem amb els altres. Després l'empatia et permet posar-te al lloc de l'altre, comprendre'l, entendre les seves motivacions.
No vol dir estar d'acord amb el que fa o amb el que pensa o amb les seves creences, però et poses en la seva pell. Hi ha un proverbi indi que diu: "No jutgis a ningú fins que no hagis caminat mil milles en els seus mocassins". L'empatia és la base de l'educació en valors, però a més, és l'element fonamental en la prevenció de la violència.
I l'última lliçó, no és perquè sigui ni més ni menys important, però és aprendre a comunicar-nos amb els altres de forma assertiva. Hi ha tres tipus de comunicació: agressiva, submisa o passiva i assertiva. Seria la fórmula equilibrada.
La persona agressiva imposa la seva voluntat. La persona submisa és el tipus camaleó, el que tu diguis, on tu diguis, com tu vulguis. Perquè si una persona s'estima a si mateixa pot expressar les seves necessitats, els seus desitjos, les seves opinions, sense enfrontar-se amb ningú.
I parlar en missatges: "Això és el que jo penso, això és el que jo necessito, això és el que jo crec, però respecto que tu pensis, necessitis i creguis coses diferents". Aquesta és l'assertivitat. Empodera molt, l'assertivitat, en els nens, perquè els permet sentir-se capaços, sentir-se competents i sentir que la seva veu compte.
Jo crec que si en totes les escoles del món i en totes les famílies es treballessin aquestes competències, la societat seria totalment diferent.
