Em dic Daniel Goleman, soc psicòleg i treballo com a periodista. Soc conegut pels meus treballs sobre la intel·ligència emocional i temes relacionats. Fa moltes dècades que escric sobre això.
I hi he dedicat la vida perquè crec que l'habilitat, la capacitat de ser intel·ligent utilitzant les nostres emocions, d'entendre el que sentim i per què és important com se senten els altres i fer-ho servir en les nostres relacions, és totalment necessària perquè funcioni bé un matrimoni, la vida en general, la feina. . .
És a dir, és essencial per a la felicitat. -Hola. -Hola.
Em dic María Luisa. Soc mare d'una nena meravellosa de nou anys. És un honor estar amb vostè.
És fantàstic passar una estona amb vostè, poder fer-li preguntes i que formi part d'aquest magnífic projecte que és <i>Aprendemos Juntos</i>. Moltes gràcies per ser aquí. Moltes gràcies.
-És un plaer. Una visita ràpida. -Gràcies.
Comencem amb el més fonamental? -Sí. Perquè, probablement, la majoria de gent que ens veu són pares com jo.
I pot ser que no estiguin familiaritzats amb què implica la intel·ligència emocional. Si ens en pogués fer una descripció. .
. Seria genial. -La intel·ligència emocional té a veure amb les habilitats personals, no és un aprenentatge acadèmic.
Se centra en com et gestiones i com gestiones les relacions. Hi ha quatre parts. La primera: la consciència d'un mateix, saber què sents, per què ho sents, cosa que en determina les conseqüències, el que pots fer bé o no.
Després, gestionar-se a un mateix. Ser capaç d'atènyer les teves metes, ser positiu davant dels contratemps, controlar les emocions pertorbadores perquè no et destrossin la vida o t'impedeixin fer el que vulguis fer. En tercer lloc, l'empatia, entendre com se senten els altres.
Les persones no ho diuen tot amb paraules, sinó amb el to de veu, amb el llenguatge no verbal. . .
Així que poder entendre això, el punt de vista de l'altre i, utilitzant això, saber què li passa a l'altra persona, i per últim gestionar bé les relacions, col·laborar, ser bo en un equip, resoldre conflictes, influenciar la gent, persuadir, comunicar-se, escoltar, aquestes habilitats. D'això va la intel·ligència emocional. Què vol dir ser intel·ligent si parlem d'emocions?
Aquest és l'objectiu de la intel·ligència emocional. A això es refereix. En primer lloc, és important adonar-se que cada emoció té un lloc, cada emoció és un missatge important.
El problema comença quan les emocions es tornen molt fortes o estan molt fora de lloc, són inapropiades o duren massa temps. Per exemple, si una nena de vuit anys s'enfada perquè no l'han convidada a una festa, és normal que estigui enfadada. Quant li dura?
Segueix enfadada dos dies o dues setmanes després? I la seva mare? Està enfadada només per això, per una sola cosa?
Es desperta a les dues preocupada? Estaria fora de lloc, és massa. Tenir intel·ligència emocional és principalment escoltar què et diuen les emocions, i assegurar-te que pots gestionar-ho si s'està interposant en altres coses que vols fer.
En altres paraules, una emoció té el seu propòsit. . .
-Sí. -. .
. però llavors acaba i has de seguir endavant. És molt important que els pares sàpiguen això.
I la gran pregunta és: podem ensenyar intel·ligència emocional als fills? Podem reforçar la seva intel·ligència emocional? Com ho podem fer?
Ja ho heu fet. Es fa des que neixen. Des que agafes el bebè, l'ajudes a deixar de plorar i el calmes.
-Sí. Ensenyes al seu cervell a calmar-se, a que li passi l'enuig. En tot el que fas amb un nen li ensenyes intel·ligència emocional.
I el cervell d'un nen està fet per observar atentament les persones, per aprendre a ser un home. -Sí. Si ets pare, no pots evitar ensenyar intel·ligència emocional.
Els pares són els primers mestres. Això em porta a una cosa important que em passa: no tinc el nivell d'autocontrol emocional que m'agradaria tenir. Intento ensenyar-ho a la meva filla.
. . -Sí.
. . .
però és una cosa que no tinc controlada. Això crea un caos a casa. Com ho podem gestionar?
Jo no em rendiria. Perquè, en certa manera, ets un exemple per a la teva filla, i sents que no ets tan bon exemple com caldria, potser ets millor del que penses. Però, d'altra banda, pots ajudar la teva filla a aprendre a calmar-se, a gestionar les seves emocions parlant amb ella: "per què estàs enfadada?
". -D'acord. -"I si fas coses que t'agradin?
". A certa edat, això la calmarà. -Sí.
Preguntar-li per què està gelosa, si li dol que no l'hagin convidada. Són coses que passaran, pots ajudar-la perquè n'aprengui. Ajudar-la perquè entengui més coses sobre les seves pròpies emocions.
I també donar-li mètodes. Potser respirar profundament. .
. -Sí. Tot això ajuda.
Això ajuda els pares, perquè els fills volen aprendre dels pares. -És cert. -Quan intentes ajudar-los a gestionar millor les emocions, a empatitzar millor, el que sigui, els estàs ajudant.
Genial. Això em fa pensar en les escoles. Perquè el que dius em fa pensar que les escoles es beneficien de l'aprenentatge social i emocional.
Què és aquest tipus d'aprenentatge? Quins beneficis té per a les escoles? Utilitza els elements de la intel·ligència emocional: consciència d'un mateix, autogestió, empatia, habilitats socials.
. . A més, afegeix la presa de decisions, sobretot decisions socials.
Les transforma en lliçons per als nens apropiades a la seva edat. Per als que tenen set anys la lliçó d'intel·ligència emocional, d'aprenentatge social i emocional, en diem SEL, seria: "imaginem que penses que algú t'ha agafat el llapis. Què t'ajudaria i què no?
". -D'acord. Pegar a algú no ajudaria.
Preguntar sí que ajudaria. . .
Demanar al professor que hi intervingui. En altres paraules, els nens passen per situacions diverses i decideixen què és el millor. Algunes de les coses que practiquen a les classes és que tenen un pòster, un pòster d'un semàfor amb el llum vermell, el groc i el verd.
Diuen: "quan t'enfadis, recorda el semàfor. Amb el llum vermell, atura't, calma't i pensa abans d'actuar". És genial, ensenya als nens que no pots controlar què sentiràs, quan o com de fort serà, però sí el que fas després de sentir-ho.
Pots parar, relaxar-te i pensar què passaria si fessis una cosa o una altra. El llum groc significa pensar tot el que pots fer i quines seran les conseqüències. El verd: escull la millor i intenta-ho.
A les escoles amb el mètode SEL, ho utilitzen amb totes les edats, fins i tot amb nois més grans, de 16 o 17 anys. Pensen en quines seran les conseqüències, perquè els ajuda a prendre decisions millors a la vida. Són moltes i molt determinants les dades que confirmen això.
Demostren. . .
Hi ha un estudi fet entre 750 000 estudiants. Una meitat tenia aquest ensenyament i l'altra no. Demostra que els nens que havien practicat l'aprenentatge social i emocional podien gestionar millor les seves emocions, es ficaven en menys baralles i discussions, es comportaven millor a classe, prestaven més atenció i tenien menys problemes.
Aquests indicadors, en diem antisocials, tots han descendit. I els indicadors prosocials han augmentat. "M'encanta l'escola", "crec que algú a l'escola s'interessa per mi", "no vull saltar-me classes, vull anar a totes".
Aquests han augmentat un 10 %. Els negatius van baixar un 10 %. I van baixar més en les escoles en què més calia, on hi havia més problemes.
Això és interessant: les notes van pujar un 11 %. Permet que els nens aprenguin millor. Per què?
Per com s'estructura el cervell. La part que aprèn és l'escorça prefrontal i el neocòrtex. Però la part del cervell que té emocions pertorbadores es troba entre les orelles.
El cervell s'estructura perquè aquesta part domini aquesta si estàs enfadat. -D'acord. Als nens els desequilibra el que passa a casa i el que passa amb altres nens.
Però si aprenen a gestionar això millor, no els altera tant. Tota emoció pertorbadora és una distracció, no pots prestar atenció ni al professor ni al llibre, penses en la festa a la qual no t'han convidat o en qualsevol cosa. Però si ensenyem als nens a gestionar aquests melodrames presents en les seves vides, podran aprendre millor.
Això és el que mostren les dades. -I per què no es fa a totes les escoles? És un moviment global a nivell mundial.
Singapur va ser el primer país que es va assegurar que cada alumne tingués SEL. Saps per què? Singapur no té recursos naturals, només té el que hi ha entre les orelles dels seus habitants.
Vol que siguin els més preparats per ser treballadors, bons líders i creadors, així que veuen el valor de l'aprenentatge social i emocional. De fet, solc parlar amb grups empresarials i companyies, i si preguntessis a la gent d'aquest món si la nostra intel·ligència emocional és necessària per triomfar, el 70 % de la gent et respondria que sí. -Sí.
-Si ho preguntes als educadors, potser no ho saben. -Sí. Els ensenyen que habilitats com les matemàtiques o el llenguatge, que són importants, són el que t'ajudarà a la vida.
Però la veritat és que les dades del món empresarial demostren que són habilitats bàsiques, tots les tenen. Clar que cal tenir un bon nivell de matemàtiques, però el que et farà ser un bon membre d'un equip, el que et farà destacar i ser un gran líder, no té a veure amb el que aprens a l'escola. Les habilitats que et diferenciaran són al camp de la intel·ligència emocional.
Pots persuadir, autogestionar-te, empatitzar? Aquestes són les habilitats importants al món laboral. Crec que el currículum escolar hauria de reflectir-ho.
Ensenyar aquestes habilitats de lideratge, de ser un treballador eficaç, bon ciutadà, bon marit, bona muller, bon pare. . .
S'ha d'ensenyar a l'escola. Pel que dius, hi ha una connexió directa entre la intel·ligència emocional i l'èxit a la vida i en el camp professional, no? Les dades són molt convincents.
Si observes els estudis que fan les empreses per identificar els millors líders, els millors treballadors, conclouen que el que caracteritza els grans treballadors és la seva intel·ligència emocional. Ni el que aprenen a l'escola ni una habilitat tècnica ni el quocient intel·lectual. Fa poc vaig veure un estudi sobre enginyers.
Es qualificaven entre ells per veure qui tenia més èxit. Va resultar que la correlació de l'èxit, qualificada pels enginyers, amb el quocient intel·lectual era zero. Amb la intel·ligència emocional era alta.
Dius que el quocient intel·lectual és menys important que la intel·ligència emocional. -Bé, és important, importa molt, sobretot a l'escola, tindràs millors notes, aprendràs millor, i en els primers anys d'una professió. Però més endavant, durant la carrera professional, quan ascendeixes a gerent, per exemple, i et converteixes en un alt executiu, no importa tant.
Per ser un alt executiu has de tenir quocient intel·lectual, el que tècnicament s'anomena una "desviació estàndard" sobre el normal. El normal són 100. Una desviació estàndard són 114 o 115, que és el que necessites per treure't un grau avançat, un Màster en Administració d'Empreses.
Així que ajuda molt. Però un cop ets allà, competeixes amb gent tan intel·ligent com tu. Així que el teu quocient no marca la diferència.
Hi ha dades que diuen que després del 120 no hi ha relació entre èxit professional i quocient intel·lectual. Zero. Un quocient de més de 124, per als líders és negatiu.
. . És interessant.
-Molt. Però el que no diu és que el que importa és al costat de la intel·ligència emocional. Això marca la diferència.
-Tornem als nens i a com aprenen. Es diu molt que els nens han de cometre errors, que és important que cometin errors. Per què els errors i les frustracions són tan importants?
-Jo no ho diria així, no diria que són oportunitats d'aprendre, diria que com gestionen els errors i les frustracions és el més important. Equivocar-se, si no n'aprens, no ajuda tant. -És veritat.
Tot i això, un dels elements de l'èxit professional i de l'èxit a la vida és ser capaç de recuperar-se d'un fracàs i d'un contratemps. La vida és plena de contratemps i d'obstacles. Si deixes que t'aturin i no segueixes intentant-ho, no aprens de l'error.
Però si ets capaç de veure l'oportunitat que hi ha en aquella situació, encara que estiguis molt enfadat, controla les emocions i segueix endavant. En altres paraules, els que compleixen els objectius no deixen que els aturin obstacles, contratemps i frustracions. Aprenen a seguir endavant.
Això és valuós per als nens. -Totalment. Has mencionat una cosa.
És una habilitat específica que sempre has destacat i dius que cal reforçar en els nens. És molt interessant: la concentració. -Sí.
Quina importància té i com podem ensenyar-la? Primer: és la capacitat de prestar atenció o d'ignorar les distraccions, de posar atenció en el que vols. No treure el mòbil i jugar a un joc, no enviar-li un missatge al teu amic, no entrar a Facebook o el que facin els nens avui dia.
És una temptació, una seducció. Parlant un dia amb un company que era de l'equip inventor del primer iPhone, em deia: "amb vint anys, tots els enginyers estàvem solters, el vam intentar fer el més atractiu possible. Ara que tinc dos fills, me'n penedeixo".
És molt important que els nens puguin, sobretot en aquest món, ple de distraccions tecnològiques, posar l'atenció on vulguin, perquè és la base de l'aprenentatge. -Sí. Per què no ensenyem atenció a les escoles?
Les dades demostren que com més puguis concentrar-te, millor aprendràs. Hi ha una manera de fer-ho. Vaig estar en una classe de nens de set anys en una zona molt pobra de Nova York, el Harlem hispà.
Els nens d'allà viuen en habitatges de protecció social, hi ha molta violència, tenen una infància molt difícil. Jo pensava que la classe seria molt caòtica, però em vaig equivocar. Estaven molt tranquils i concentrats.
Li vaig preguntar a la professora què passava. Em va dir: "passa això. Cada dia fem una cosa que es diu 'amiguets de peluix'.
Cada nen agafa el seu peluix, s'estira a terra, se'l posa a la panxa, i veu com es mou quan inspira i expira. Puja quan inspira i baixa quan expira". Això és un entrenament per a l'atenció, gimnàstica per a la ment.
Quan vas creixent treballes amb distraccions, perquè la ment sempre es distreu. A vegades d'això en diem <i>mindfulness</i>. És un avenç tenir-ho a les escoles.
Quan l'atenció se't dispersa, te n'adones i et concentres. -D'acord. Això ajuda a enfortir els circuits neuronals de la concentració.
Cada cop que t'adones que t'has distret i tornes a concentrar-te, enforteixes el sistema de concentració. És com anar al gimnàs. Cada vegada que aixeques un pes, cada repetició enforteix el múscul.
Cada vegada que un nen o un adult torna a concentrar-se enforteix el seu sistema per fer-ho. Això es pot ensenyar. El cervell vol aprendre a prestar atenció.
És el primer per a qualsevol tipus d'aprenentatge. L'atenció es pot entrenar, és la base de l'aprenentatge. Per això a les escoles s'hauria d'entrenar l'atenció.
Què me'n dius de la meditació? Hi està relacionada, ajuda? La meditació és un terme genèric.
L'atenció plena és l'adaptació dels mètodes clàssics de la meditació. Acabo d'escriure un llibre sobre la ciència de la meditació tenint en compte els estudis acadèmics científics, i hem trobat que l'atenció plena o entrenament de l'atenció, prefereixo dir-ne així i no "meditació", enforteix la concentració. En l'època de la universitat, si practiques això, resulta que obtens millors resultats a l'examen d'accés a l'escola de postgrau.
Tens notes millors. Si et preocupes pels fills, vols que tinguin aquesta capacitat. Sí, això és una cosa realment important que cal ensenyar als nens i que s'hauria d'ensenyar a les escoles.
S'ensenya el que es coneix a les ciències com el control cognitiu. És l'habilitat de concentrar-te en el que vols i ignorar les distraccions. Resulta que és el mateix sistema de control que ajuda a gestionar les emocions desagradables.
El cervell utilitza el mateix sistema. Que aquells nens de set anys es concentrin en els peluixos els ensenya aquest control. Una de les proves més conegudes de control cognitiu és la prova del <i>marshmallow</i>.
Si no la coneixes, ho hauries de fer. Es va fer a la Universitat de Stanford. Un per un, uns nens entren en una habitació i veuen una llepolia apetitosa.
Crec que dieu "llaminadura". -Sí. Llaminadura.
La deixen a la taula davant del nen, i l'examinador diu: "te la pots menjar ja. Si t'esperes que torni, te'n donaré dues". Se'n va de l'habitació i el nen es queda pensant què fer.
Un terç se la mengen de seguida i la resta s'esperen. Els segueixen la pista, i quan estan a punt d'entrar a la universitat, 14 anys més tard, resulta que els que s'havien esperat, en comparació amb els que no i que van ser impulsius, retarden la gratificació per perseguir els seus objectius, la prova va d'això, es porten millor amb els amics, i a l'examen d'accés, de 600 punts en total, obtenen un avantatge de 210 punts. En altres paraules, aprenen millor.
Tots els seus pares havien anat a Stanford. Venien de famílies amb un quocient intel·lectual alt. A Nova Zelanda van fer un estudi sobre el control cognitiu.
El van fer amb nens de quatre a vuit anys. Van avaluar el seu control. -Sí.
Els van tornar a avaluar als trenta anys i van descobrir que el control cognitiu pronosticava millor l'èxit econòmic i la salut als trenta que el quocient intel·lectual a la infància o la riquesa de la família en la qual has crescut. Això significa que és una manera d'ajudar els nens més pobres a tenir una vida més plena, perquè poden autogestionar-se millor. -Està bé.
Per què no ho ensenyem a tots els nens? Podem parlar de la compassió? -Sí.
Vaig veure la xerrada TED. Em va sorprendre molt perquè tendeixo a vincular la compassió amb la caritat o amb sentir-se malament pels altres. Però ho ensenyes d'una altra manera.
Com descrius la compassió amb les teves paraules? Crec que la manera més bàsica de pensar en la compassió és el sentit d'un exercici que es troba en un estudi de l'Institut Max Planck d'Alemanya per augmentar el sistema de compassió del cervell. És un dels tres tipus d'empatia.
El primer tipus és l'empatia cognitiva, entendre el que penses, veure el teu punt de vista. Significa que puc comunicar-me eficaçment amb tu. El segon és l'empatia emocional.
Sé com et sents perquè jo també ho sento. I el tercer és la preocupació empàtica. -Sí.
Cada tipus utilitza una part diferent del cervell. La preocupació empàtica, que és la base de la compassió, utilitza el sistema de preocupació d'un pare, l'amor d'un pare pel seu fill. Jo crec que la compassió és agafar el sentiment que tens pel teu propi fill i aplicar-lo a qualsevol persona.
Hi ha un exercici, com he dit, que reforça aquest sistema, en el qual primer penses en algú a qui estàs agraït, que ha sigut amable i t'ha ajudat, els teus pares o una altra persona, i li desitges que estigui segur, sa, que sigui feliç, i que tingui una vida plena. Després, ho desitges per a tu i per a la gent que estimes, els fills, la família, els amics. Després per a la gent que coneixes, de la feina o de la comunitat, i llavors ho estens a tot el món.
I el que comparteixes és el desig que la gent tingui una vida feliç, segura i plena. Això és la compassió, i s'expressa de moltes maneres, depenent de la situació. Potser només prestant atenció a gent a la qual pots ajudar, donant diners a algú necessitat o fent obres de caritat.
Són les maneres més òbvies, però crec que hi ha un gran espectre de compassió, que va des del que pensem que és la caritat, fins només prestar-li atenció a algú. Això és microcompassió. Estar absolutament present.
-És una cosa que es pot ensenyar. Es pot ensenyar i és factible. I crec que en necessitem més.
D'acord. Com a mare, m'interessa l'èxit a la vida de les meves filles, però m'interessa més la seva felicitat. Sí.
Com es vincula la intel·ligència emocional amb la felicitat? La gent que té més intel·ligència emocional és més feliç? Per definició, de fet, si ho penses, la capacitat de controlar les emocions negatives, desagradables: ràbia, por, gelosia, és part de la intel·ligència emocional.
Diria que els que són més feliços són més intel·ligents, i també que la intel·ligència emocional fa més probable que algú sigui feliç. Quin impacte ha tingut en l'educació la intel·ligència emocional durant els últims trenta anys? Quan vaig escriure el llibre<i> Intel·ligència emocional</i>, fa temps, era una defensa de la intel·ligència emocional a les escoles i per als pares.
Ara hi ha manuals per a pares sobre intel·ligència emocional. Deuen estar disponibles a Espanya. -Sí.
Com he dit, moltes escoles de tot el món estan utilitzant l'aprenentatge social i emocional, que és la nova imatge per a nens de la intel·ligència emocional. Perquè sigui apropiada a l'edat, cobreixi tot l'espectre i estigui ben implementada els professors l'adapten, cosa que és important. Quan vaig escriure el llibre no sabia que això passaria, però ho esperava.
Així que estic molt content. -Hi ha algun últim suggeriment o idea que vulguis donar a les escoles o als pares? Als pares els diria que no es preocupin pel que ensenyeu als vostres fills.
Són molt bons aprenents. Ensenyeu als nens bons models a la vida. Fins i tot els nens amb famílies no gaire brillants poden tenir molt bons models.
I a les escoles, que si de veritat volen preparar els nens perquè aprenguin bé, han de prestar atenció a com funciona el cervell, la funció de l'emoció, i ajudar els nens perquè gestionin bé les seves emocions perquè ho posin més fàcil als qui els ajuden a aprendre. Moltes gràcies, senyor Goleman, per aquest temps, gràcies per la seva saviesa. Moltes gràcies per estar amb nosaltres.
Ha sigut un plaer. Gràcies, María Luisa. -Gràcies.
Gràcies.
