És un privilegi sempre tenir l'oportunitat de poder compartir un escenari, un prosceni, amb gent que un estima, amb gent que un admira, i ser en un país completament diferent del meu. És un honor, mai m'ho prenc com una cosa comuna, sens dubte té un toc de misticisme, veritat? Espero que el temps que passarem junts sigui de servei, sigui de benedicció.
Si dic alguna estupidesa, m'excuso per endavant. I, quan em van convidar a participar en aquesta ocasió, jo solc fer xerrades que duren un parell d'hores, no? Tres, quatre hores.
Reduir un missatge, en el meu cas, és un repte bastant complicat. Soc algú que sol parlar una bona estona. I em va venir una ansietat creativa de dir: "Bé, i de què parlaré ara?
Quin tipus de públic és? ". I sempre he apostat molt per l'autenticitat.
Però fa un parell de dies, un dels meus millors amics de fa més de trenta anys em va dir en una trucada: "Daniel, em sento molt buit". Això va ser el que em va dir. Estic parlant d'una amistat de debò, de fa més de trenta anys.
I no sé per què, estimats, però em va sacsejar. Crec que, quan un sent això i surt de la boca d'algú que estimes tant, aquesta frase et toca i ressona d'una forma diferent. Jo he dit aquesta frase en algun moment de la meva vida.
L'he dit per a mi en diferents èpoques de la meva vida. Però no m'havia sacsejat d'aquesta manera. Aquella trucada va durar uns 45 minuts.
Va ser fa una setmana. I ell parlava de diferents coses. Ell va començar a esplaiar-se amb mi en aquella trucada.
I al final d'aquella trucada vaig entendre una cosa que probablement jo havia estat buscant durant diferents moments a la meva vida, però. . .
A Mèxic diem: "Me cayó el veinte", sabeu? I és el que desitjo compartir el dia d'avui. Crec que el que el meu amic sentia no era del tot un buit, sinó un ple.
Un ple d'angoixes, un ple de silencis, un ple de passats que turmenten, de futurs incerts, d'alguns somnis oblidats. A què em refereixo amb això? Aquest buit paradoxalment és un ple que pesa.
És alguna cosa que pesa en l'ànima com si cada emoció no resolta s'anés acomodant o acumulant sense permís, oi? Llavors és la saturació del que no hem pogut deixar anar o del que no hem pogut resoldre el que ens va marcint. Crec que a ell l'angoixaven moltes coses, però sobretot coses del passat i d'altres del futur.
Ell es recriminava cruelment situacions que avui eren impossibles de canviar, però, mentre que ell estava parlant, mentre que ell m'estava explicant les coses, a mi em va sortir només enviar-li una fotografia de nosaltres en una platja de Mèxic a la qual vam anar quan teníem com 16 anys, jo crec. Després vaig començar a trobar un munt de fotografies. Tenia jo un àlbum sencer de fotografies amb el meu amic.
Llavors li vaig enviar una fotografia extra, li vaig enviar una foto meva amb els ulls rebentats després d'haver plorat que ell em va fer, i jo tenia una cervesa a la mà. Res com plorar amb una cervesa a la mà de ràbia, oi? Llavors jo l'escoltava, però no deixava d'enviar-li fotografies.
Després li vaig enviar una altra fotografia on recordo que vam sortir completament afònics d'un concert. I. .
. Mentre que jo li enviava fotografies, jo vaig començar a sentir que la seva veu començava a canviar. I per què, estimats?
Perquè. . .
a vegades ens oblidem com tornar a aquell lloc on vam ser tan feliços. Fa tant de temps que patim angoixa, tant temps amb ansietat. .
. I això ens va pesant, es va convertint, per descomptat, en una càrrega, en una saturació, no? A algú d'aquí li ha passat això?
Vaja, almenys actes d'honestedat sí que n'hi ha, no? Perquè després demano que aixequeu la mà i tothom és com que: "No, no, jo aquí m'ho estic passant genial", no? I és interessant el que passa quan simplement recordem aquest moment en què érem feliços.
Voldria demanar-te que recordessis un moment d'aquest any on has estat molt feliç. Tan sols fes aquest acte de creativitat. Jo li vaig enviar aquelles fotos perquè el que volia era transportar-lo a aquell lloc.
Vull que et transportis a aquell lloc per uns segons. Això valdrà la pena. N'hi ha prou amb una olor per portar-nos al present un bonic record que ens aixequi una mica, oi?
Aquesta felicitat del que és aparentment senzill, de l'inútil, una copa de vi amb un amic, un missatge inesperat, un "t'estimo" del no-res, una cançó que sona a la llunyania que t'obliga a ballar al mig del carrer, un "et trobo a faltar" que et travessa, un missatge que diu: "He vist això i he pensat en tu". Jo soc de les persones que creuen en aquest miracle de sorprendre's amb el poc que es necessita per reprendre la plenitud de la vida. Per a mi l'amistat és un do sobrenatural, d'acord?
Perquè és una decisió que fa que la vida valgui la pena. Perquè una amistat veritable t'ensenya i t'acompanya a afrontar amb serenitat les dificultats de la vida. Beneïda sigui aquesta amistat que t'ajuda a solcar els mars de la por i de la tristesa, oi?
I molt més en aquests temps on l'amistat està plena de turistes. La trucada, que es dirigia cap al final. .
. Abans d'acabar li vaig dir: "Carnal, no tot està fotut. No deixis que els teus errors defineixin un dia més la teva vida.
Envia a la merda tot això que han presagiat de tu. És hora de tancar les orelles i de recuperar la confiança, encara que sigui a poc a poc". I jo sabia que ell pensaria que no valia la pena intentar-ho, perquè el sofriment en el qual ell es trobava li diria que era impossible aconseguir-ho.
I és obvi. Estar així no és un delicte. Però crec que la nostra resistència a patir sol ser el que més ens fa mal.
No sempre l'adversitat és el que ens fa mal. Estem aferrats. Aferrats a aquests dolors.
Mantenir-te aferrat al dolor, a l'adversitat, a ser igual requereix una energia mental i una energia emocional que és molt constant i molt massiva, oi? Que acaba per ser anímicament esgotador Això sempre et portarà a la irritabilitat, a la neciesa i a altres emocions, per descomptat, bastant negatives. Això acabarà per impactar en la teva salut en totes les esferes, perquè aniràs minant el teu interior, oi?
Aniràs minant les teves relacions i tot el que t'envolta acaba molt danyat. Si tu i jo ens aferrem a aquests dolors, a aquests ressentiments, acabes tractant les persones amb aspror, amb desconfiança. Si t'aferres a les pèrdues, aniràs fent malbé la qualitat de la teva vida, perquè aniràs cap a un aïllament.
Vas desenvolupant, de fet, en tu una incapacitat de crear nous vincles. I tots tenim aquests dies on no entens ni què carai estàs fent. S'hi val.
Però aquesta no hauria de ser la tendència de la nostra vida. Jo també a vegades no tolero la paraula "deixar anar". Odio que algú em digui: "Deixa anar".
Però la veritat és que hi ha coses que ja no són per portar a la vida, perquè si has de carregar alguna cosa, que sigui a tu, oi? Que sigui a tu, que et carreguis a tu mateix, no que vagis carregant el record absurd o la presència d'un dolor aliè. Perquè si només et centres en el que has perdut, en la traïció, en el rancor, què passa?
Doncs acabes hipotecant la teva vida. Però, si fem això constantment, en un obrir i en un tancar d'ulls perds la perspectiva, l'horitzó, perquè si t'aferres, la tensió interna t'eixordarà com ho està fent amb el meu amic, perquè això et distorsiona la realitat, perquè t'empeny a unir-te al món des d'una perspectiva negativa. Ets tu qui afecta la teva capacitat per trobar alegria, per apreciar les coses positives de la vida.
Llavors et provoca una addicció que et distreu de tot allò de bo que vol trobar-te. Para esment a això, hi ha coses bones que et volen trobar, però tu no has parat esment a la vida que t'envolta. Jo he entès que res a la terra és per sempre, però també he entès que allò que cuides dura més.
Res és permanent, ens queda claríssim, oi? Res és permanent. Però.
. . Allò que cuides sí que dura més.
Les tragèdies no són permanents, ni els errors, ni els dolors, però a vegades oblidem que el nostre estat actual no és el nostre estat permanent. La impermanència és una eina molt poderosa, perquè fa que la vida sigui dinàmica i estigui en moviment. Quan acceptes que res en aquesta vida és fix ni final, que només existeix l'ara, llavors així pots començar a veure cada situació des d'una perspectiva completament diferent.
Llavors no la veus com un veredicte de qui ets, sinó la veus com una part passatgera del teu camí. És una part que t'ensenya, una altra part que et forja, que et forma. Jo vull demanar-te aquesta tarda que el guió que uns van escriure per a tu, o que tu vas escriure per a tu et continuï limitant.
Perquè tots tenim el poder de canviar la nostra pròpia narrativa. Tu pots ser l'autor, de debò, d'una història que sempre està oberta a noves possibilitats, a nous capítols, però el més important és que sempre tens la capacitat d'escriure un nou final. El meu amic i jo vam continuar parlant per telèfon i de sobte va passar una cosa molt curiosa.
Es va fer un silenci, d'aquests silencis que et fan dubtar si la trucada s'ha tallat, ja saps. Jo vaig prestar moltíssima atenció i em vaig adonar que la seva respiració, encara que se sentia pausada, se sentia amb molta potència, amb molta energia. I del no-res el silenci es va acabar, i es va acabar amb ell dient: "S'ha acabat".
Ell de la seva part va dir: "S'ha acabat". Això va dir, així va trencar el silenci de la trucada. "S'ha acabat, Daniel".
I just aquí jo em vaig quedar en silenci. Ell va callar de nou. No eren necessàries les paraules en aquell moment per saber què estava passant en aquella trucada, el que ell estava dient.
Jo només l'estava acompanyant mentre que ell estava en aquest procés de prendre la decisió de començar a sanar. I jo vaig descansar en sentir aquell "s'ha acabat", perquè tu saps quan algú ho està dient de veritat. No ho està dient com una amenaça que no complirà, sinó que està dient "s'ha acabat" amb certesa, i aquest és un moment beneït d'inflexió psicològica tan significatiu a la vida de cadascun de nosaltres, perquè és aquí on arribes a un alliberament de càrregues i de preocupacions que uns minuts abans t'estaven afectant profundament.
No han desaparegut els teus problemes, però dius "s'ha acabat" i dius "s'ha acabat", no des del cinisme o des de la imprudència, no, sinó que ho dius amb una nova determinació d'avançar, m'explico? Perquè no has oblidat la lliçó que t'ha deixat l'adversitat, però aquest "s'ha acabat" és acceptació, no resignació. I explicaré una mica més això, perquè l'acceptació implica reconèixer.
No precisament conformar-te amb la realitat tal com està. L'acceptació no és conformitat, sinó la comprensió que un sí que té el poder de respondre a la teva realitat de manera molt més constructiva. I aquesta diferència és medul·lar a la vida, perquè implica una elecció conscient, una elecció deliberada de com vols viure en relació amb les circumstàncies que et passen a la vida.
Quan aquest "s'ha acabat" es presenta en un moment crític i és veritat, es produeix un canvi molt significatiu en la teva manera d'enfrontar les emocions, la situació de la vida. Aquest segon és un moment fascinant. És un moment multifacètic, és un moment que mereix una exploració detallada per part nostra, per això comparteixo això, perquè crec que existeix un punt de transformació, perquè, quan dius "s'ha acabat," deixes de ser passivament afectat per les teves circumstàncies a prendre per fi un paper actiu en la gestió de les teves emocions, de les teves respostes davant d'un conflicte.
Quan dius "s'ha acabat", és un manifest d'apoderar-te de mi. Avui sentim a les xarxes socials: "Jo vull empoderar la dona, jo vull empoderar l'home". No, jo vull que t'empoderis de tu.
Hi ha una enorme diferència, perquè això és una afirmació de buscar el control i la comprensió, sobretot, de tu. Fa quant que tu no intentes dir "s'ha acabat"? Perquè tots els que som aquí portem un munt de temps emmordassant un "s'ha acabat".
Hi ha gent a qui li fa terror renunciar a la seva feina, però no li fa por quedar-se 40 anys a la feina que odia. Aquesta és la veritat de les coses. Encara que et sigui incòmode, encara que no tingui sentit, podries repetir amb mi "s'ha acabat"?
Una, dues, tres. -S'ha acabat. -S'ha acabat.
Una altra vegada, vinga. S'ha acabat. -Una altra vegada.
-S'ha acabat. Una altra vegada, però digues-ho de debò. S'ha acabat!
Aquí hi ha alguna cosa que comença a succeir. Com. .
. "M'hi llenço ara mateix". T'aixeques i te'n vas.
Encara que la teva ment intentarà justificar-ho, raonar-ho, te n'aniràs a l'absurd. "Però per què estic fent això? Estic repetint com un venedor de fum".
No, no, no. Espera. Espera, perquè alguna cosa se sembrarà al teu cor.
Alguna cosa pot germinar i tard o d'hora acabarà donant un fruit. Potser necessitaràs recordar aquest moment quan hagis de dir-ho de veritat. Diem "s'ha acabat", no es diu "ja s'acabarà".
No, no, no, "s'ha acabat", està en temps present. Quan la ment està llesta per a aliar-se amb el cor, allò que semblava molt pesat de portar comença a transformar-se. La sanació no és negació ni oblit, ho sabem, sinó la integració de tot el que vas ser, del que ets i del que vols provocar ser, però només en aquest segon.
És ara quan tens l'oportunitat d'influir realment a la teva vida. És cert, no tots tenim eines per actuar ara mateix o per resoldre el que ens pesa, però el dolor només és una part de nosaltres, no és la nostra identitat permanent. Quantes persones no estan aferrades a la seva pròpia personalitat del dia d'avui, a la seva pròpia identitat?
Tu els coneixes. Tu coneixes a gent que diu: "Jo soc així, sempre he estat així i em moriré així". Tot ha canviat.
I tu quan, eh? Oi? Només que si els arrenques aquesta manera de ser ja no saben qui són, perquè han desenvolupat la seva personalitat al voltant de: "Jo sempre m'enfado ràpid, i així em quedaré".
M'estic explicant amb això, estimats? Estem tan aferrats als nostres punts de vista, a la nostra personalitat, que si només aconseguim allunyar-nos una mica de nosaltres mateixos o mínimament desenganxar-nos una mica de les nostres idees més arrelades fent-ho, dic, amb el mínim grau d'objectivitat crec que molts de nosaltres sentiríem vergonya dels nostres punts de vista, vergonya de la nostra ceguesa, de la nostra incapacitat per veure més enllà de les barreres que nosaltres mateixos hem aixecat. Avui el que ens separa no és la distància, sinó la indiferència.
Ens adonarem que les nostres opinions, sovint defensades amb tant de fervor, simplement reflecteixen les teves pors, les teves inseguretats i les teves experiències que són molt limitades. Perquè si et desenganxes de la teva perspectiva aprens a veure la vida des d'un angle molt més ampli. És com si de sobte s'aixequés un vel que enfosquia tota la teva visió.
Perquè per fi comences a veure una altra part de l'existència. Comences a veure la diversitat de pensament i aquesta diversitat sí que enriqueix el teu món. El que sabem no és fix, no és inamovible.
Així aprens a reinterpretar la vida. I és molt el que es pot aconseguir quan aprens a reinterpretar les coses. Aquesta capacitat de despreniment t'ajuda a abraçar la humilitat.
Un punt per a la humanitat. Perquè així és com t'ajudes a adonar-te que la saviesa no resideix a tenir les respostes, sinó a tenir la disposició de qüestionar, d'acceptar noves preguntes i que les teves respostes necessiten noves preguntes, perquè quan acceptes les teves limitacions, obres una nova perspectiva, perquè solament aquí ets capaç de resoldre els conflictes amb més capacitat. Per fi comences a ser creatiu, per fi el problema al qual no et podies enfrontar t'ajuda a viure en harmonia amb tu mateix i amb el món que t'envolta.
Però aquest canvi sempre comença amb un petit pas. Amb cadascun de nosaltres fent un esforç conscient de qüestionar-nos. Només en aquest procés t'enriqueixes a tu mateix.
També estàs contribuint a la creació d'un món més bell. Allunya't del teu punt de vista, aquest punt de vista que saps que t'està afectant. Això t'ajudarà a descobrir la bellesa de la incertesa, la bellesa que ve amb l'obertura mental.
T'adonaràs que la vida sempre t'ofereix l'oportunitat de veure el món amb ulls nous. Què faries si tinguessis la certesa i l'absoluta consciència que la teva vida en realitat és sagrada? Canviaria alguna cosa?
Canviaria alguna cosa si demà et despertessis sent algú més? Suposa que et despertes amb la vida de la persona que tant admires. Quant temps creus que transcorreria abans que els teus problemes s'assemblessin als que ara tens?
Quant dolor hi ha en el nostre absurd esforç per sentir-nos valorats? Perquè com més et tanques en el teu dolor, com més t'aferres al teu egocentrisme, més et tanques en les teves inferioritats. Ens urgeix superar el costum de culpar els altres dels nostres buits.
Molts prefereixen ser admirats abans que ser estimats. Molts prefereixen ser importants abans que ser savis. És a dir, prefereixen semblar que ser.
Avui estem en aquest negoci, en el negoci del personatge que es va empassar la persona. Perquè ningú va penjant a les xarxes socials: "No, aquí jo vaig ben deprimit", tret que vagin de <i> pain fishing, </i> oi? Sí, ens encanta aquesta història.
Però els embats de la vida són els que ens ajuden a recuperar la humilitat. Per què? Beneït sigui el dolor que ens manté de genolls, nois.
Tot embat a la nostra vida sempre és una invitació a renéixer. I no a renéixer dues vegades, sinó les vegades que calgui i els cops que siguis capaç de fer-ho. En un sol dia es pot determinar una nova existència, perquè mentre que la teva biologia continua viva, tota biografia pot ser canviada i millorada, tota.
Tu i jo sofrim en grans quantitats perquè pensem que les coses haurien de ser d'una altra manera. És a dir, a la nostra manera. Per això, per a molts, assumir els riscos i les responsabilitats que són part, per descomptat, d'una autonomia o d'una autodeterminació genuïna és una maledicció.
Com diria la frase atribuïda a Aldous Huxley: "La veritat que fa lliures als homes és, en gran part, la veritat que els homes prefereixen no sentir". Per alliberar el nostre potencial primer hem de ser conscients que som nosaltres mateixos els que han esclavitzat el potencial, però per sortir d'aquí hem de reunir molt de coratge, molta determinació. No demà, sinó ara mateix.
És més tard del que ens pensem. Hem de deixar d'esperar l'oportunitat perfecta. Hem de deixar d'esperar l'oportunitat d'avançar, l'oportunitat de canviar, l'oportunitat de millorar.
Quants de vostès no estan esperant que sigui divendres per ser feliços? Divendres a les sis de la tarda, no? Una oportunitat rares vegades és una coincidència o el resultat de l'atzar.
Una veritable oportunitat és una elecció que arriba com a fruit de la provocació, de la preparació, de la perseverança, de l'ordre, de la disciplina, però, sobretot, de la disposició a anar i veure més enllà de l'evident. Triar veure l'oportunitat és primer triar reconèixer que enmig dels desafiaments de la vida hi ha camins de benedicció. Aquesta és la capacitat de reconèixer el potencial ocult en tota situació, i això, estimats, no és atzar, això és prendre la decisió d'actuar quan altres hi veuen obstacles.
És la decisió d'avançar on uns altres dubten. Llavors això no és casualitat. Això és la culminació de les teves eleccions, del teu esforç, de la teva preparació, de la teva disposició.
Però una oportunitat requereix un ull agut, requereix una ment oberta, però, sobretot, es requereix una ment disposada. No es tracta només de viure desitjant l'èxit, sinó d'estar disposat a caminar en els terrenys incòmodes, a buscar portes amagades en parets que semblen sòlides, perquè el que uns en diuen sort en realitat és la capacitat d'anticipar-te. És a dir, la capacitat d'estar llest quan el moment arriba i apareix, però això només passa quan has treballat per construir una mentalitat que sí que està preparada per a l'inesperat, perquè les oportunitats no tenen instruccions clares.
Les oportunitats, de fet, solen aparèixer disfressades de desafiaments que et fan morir de por, apareixen en els camins on ningú més vol caminar. Això no és màgia. Això no és atzar.
Aquesta és la teva capacitat de transformar l'ordinari en extraordinari. El moment no arribarà a tu per si sol, tu l'has de provocar. Tu l'has de forjar, tu l'has de reclamar com a teu.
La pregunta sempre serà: "Esperaràs que arribi o sortiràs a provocar-lo? ". Respon-te.
"Continuo esperant l'oportunitat perfecta". Perquè no existeixen els errors del passat, ni els errors del futur, només l'error de no intentar-ho ara. Perquè existeixen oportunitats que només vindran una vegada a la teva vida.
Oportunitats que són úniques i exclusives per a tu. No les deixis passar. Baralla-les encara que t'estiguis morint de por.
Encertar, encertar sempre és una cosa avorrida. De fet, equivocar-te és divertit quan es tracta de crear, d'innovar, de trastocar, de modificar quan vols trencar una tendència, una estadística. Sabeu quantes vegades em van dir a mi: "Però és que tu ets molt intens".
"Però per què parles així? ". Les meves rareses són els meus luxes.
Perquè ara, fins i tot els rebels s'assemblen. És difícil descobrir qui és qui. Encertar constantment t'allunya de l'expansió mental.
Aquesta expansió que et fa tenir gana de més. Si sempre estàs encertant, potser necessites equivocar-te en una cosa nova. Si fa temps que tu no t'equivoques a la teva companyia, al teu negoci, hi ha alguna cosa que t'està estancant, hi ha alguna cosa que t'està fent molta por.
No et sembla absurd desconfiar de la creativitat i tenir-li por a la innovació? La majoria de la gent que s'apega a l'<i> statu quo</i> és perquè li té tanta por al canvi. .
. Perquè el canvi amenaça la seva tradició, el seu ritual. El canvi és perdre el vell per l'aventura del nou.
Fixeu-vos que, després d'aquell llarg silenci que els he esmentat amb el meu amic, després d'aquell decisiu "s'ha acabat", ell em va dir una cosa que també em va sacsejar. Em va dir: "Demà surto a caçar la vida de nou". Fixeu-vos en la frase.
"Demà surto a caçar una cosa". I em va encantar, perquè en aquell moment la imatge se'm va fer poderosíssima. Perquè hi ha alguna cosa que ens ha d'aixecar diàriament amb una fam de caçador.
Alguna cosa que sigui prou aterridora que hagis d'activar totes les teves virtuts i capacitats. Una cosa que sigui tan grandiosa que sàpigues que necessitaràs fins a l'última gota de fe que tens. Tu i jo necessitem una cosa per caçar, una cosa per construir, perquè si no ho fem, alguna cosa o algú més ens caçarà.
Les teves mans estan fetes per a moltes coses: per aixecar al caigut, per abraçar a qui estimes, però també estan fetes per subjectar el que és teu. Les decisions només es transformen quan les portes a l'acció. Si jo pogués definir el moment en què realment vaig provocar el meu èxit, sempre triaré l'instant en el qual vaig començar a actuar.
Quan vaig portar els meus llavis als llavis de la meva actual esposa. Quan vaig signar la renúncia. Quan vaig trepitjar el primer graó que em va pujar a un escenari.
Quan vaig prémer la primera lletra per escriure el meu llibre en un teclat. L'únic pas indispensable és el que fas amb la resolució de no retrocedir. Aquest és el pas que es fa amb coratge.
Sense coratge, estimats, sense coratge, en aquesta vida, és impossible avançar. La falta de coratge. La falta de coratge causa disminució de moments increïbles, així de simple.
Cada cop que t'acovardeixes, cada cop que cedeixes davant la por, tu estàs renunciant a viure l'extraordinari. Tu creus que per a mi va ser fàcil pujar a aquest escenari? "No, però si tu has fet 500 conferències".
Però em continuo morint de por de totes maneres. Continuo respectant el que faig. Però hi pujo, i els passos que he fet d'aquí a aquí són dels més dignes que he fet en tot l'any.
Però tinc coratge, perquè el coratge és el combustible de les grans experiències. Sense coratge et quedes atrapat en aquella zona que sembla que et manté fora de perill, però et manté fora de perill a costa de sentir-te buit, com el meu amic. Els moments increïbles no succeeixen en els terrenys segurs, sinó en els marges.
Aquí on el risc i la por s'estan trobant. És aquí on les històries neixen. Cada vegada que tu tries no arriscar-te estàs deixant passar l'oportunitat de ser testimoni de la teva pròpia grandesa.
El coratge. Obre les portes a l'inesperat. Convertirà l'ordinari en alguna cosa que es diu "llegat".
Si el que tu vols és una vida memorable necessites coratge, perquè sense coratge només ets un espectador més. Un espectador atrapat en una rutina que tard o d'hora t'anestesiarà. Estàs anestesiat?
Perquè el veritable èxtasi de la vida sempre succeeix en un altre lloc, molt lluny de tu, quan tu no avances amb coratge. Perquè els moments que en realitat et transformen, els moments que electritzen, que et fan sentir viu, només arriben quan tu t'atreveixes a desobeir la por. Què diran?
Què pensaran? Fallaré? Si tu vols moments increïbles, llavors hauràs de decidir ser audaç.
Hauràs d'avançar sense demanar permís, sense esperar garanties, perquè aquí hi ha una veritat: el que és increïble mai se li entrega als covards, mai. Perquè l'increïble no és segur. La història no es cansa de mostrar-nos que els assoliments extraordinaris mai s'aconsegueixen esperant-los.
Noah Webster, 28 anys per a fer el seu diccionari. Beethoven, set anys a compondre la <i> Novena simfonia </i> sent sord. Leonardo da Vinci, 30 anys treballant en què?
En els seus estudis sobre el cos humà. Joyce, set anys escrivint <i> Ulisses. </i> Víctor Hugo va trigar 17 anys a publicar <i> Els Miserables.
</i> Gutenberg va trigar 15 anys a desenvolupar la impremta. I tu dius que fa un any que treballes i que ja és molt. "No, no, però és que ja ho he intentat tot".
Em puc quedar aquí fins demà passat repassant noms. Cada respiració que fas és un acte de rebel·lia, de rebel·lió. Això és un acte de rebel·lió.
I cada vegada que respires, al mateix temps és un testimoni de la teva fugacitat. La nostra existència és molt curta. Però tens el poder d'engendrar meravelles com aquestes persones.
Però depèn en gran manera de tu fer d'aquesta vida una cosa tremendament significativa. El teu destí està passant ara. No demà, ara.
"No, no, no, ara que comenci l'any nou". A tu qui t'ha dit que arribaràs a Nadal? No, no, no, és de debò.
Si som un parpelleig, nois. Estàs tota l'estona ensopit. "No, no, és que ara que acabi la universitat".
"Ara que acabi el nou diploma, ho faré". Saps què passa? Per això hi ha gent que avancem molt ràpid, perquè tenim molt clavat on anem.
Li hauràs de dir que sí a tot això que et fa por, perquè és l'única manera de saber si l'encertes o la treus de l'estadi. La por no sempre ha de ser un enemic o un adversari. Moltes vegades, la por és la sensació que alguna cosa valdrà la pena també.
És un desafiament. Comença amb el que ja tens. No necessites saber-ho tot.
No necessites que el temps sigui perfecte. No necessites 30 papers més que et certifiquin un diplomat més. L'acció és el que et defineix.
Els que s'atreveixen a actuar, fins i tot quan no tenen totes les respostes, aquests si que són els que acaben deixant una empremta. Són els que a pesar de les incerteses i els desafiaments avancen, carai. Ho fan amb por, però ho fan amb coratge.
La perfecció és un mite. Aquí hi ha perfeccionistes? Vinga, vinga, nois.
Aquesta és una altra manera de fugir de tu mateix. Quants de vostès no prefereixen escombrar abans de posar-se a fer el que en realitat han de fer? Perquè aquesta és una altra forma de procrastinar, oi?
Posar-te a fer coses inservibles. Però ho vols tenir tot sota control. Això és un parany que t'impedeix avançar.
Perquè la veritable màgia té lloc quan fas el primer pas, encara que el pas sigui petit, encara que el pas sigui imperfecte, encara que el pas sigui incert. No es tracta de quant saps, de quants títols tens penjats en la paret. "Jo soc el triple enginyer".
Està bé. Sempre tot això es tracta de quant has contribuït a la societat, a la vida. Quantes vides has tocat amb el molt o amb el poc que saps.
Estimat, jo estic a punt d'acabar de cursar la meva tercera carrera. Continuo sent un alumne. M'encanta continuar aprenent.
Però sempre vaig saber que en aquesta vida era més important estar disposat que saber, estimat. Les accions sempre han de parlar més alt que qualsevol certificat. I si hi ha alguna cosa del que jo avui t'he dit i t'ha mogut i t'ha fet sentit, vull que sàpigues el següent, presta molta atenció, d'acord?
Ja veuràs que tot això que estàs fent amb tant d'amor amb tant d'esforç i creus que ningú està veient molt aviat valdrà tant la pena que miraràs aquesta temporada com una de les millors de la teva vida. Perquè les accions que estàs fent avui amb aquesta devoció pura sense que ningú t'aplaudeixi és la pedra angular que sostindrà el teu futur. Cada gota de suor, cada llàgrima que has vessat, cada nit sense dormir tard o d'hora pagarà rèdit.
Veuràs que ni el fred ni la fatiga faran que et detinguis. Els somnis no són aquelles coses que un veu mentre està adormit, sinó tot el contrari, són aquestes coses que no et deixen dormir. És més, la negació dels altres farà créixer la teva obstinació, com ho va fer amb mi.
Si avui prens aquesta decisió, a cada envestida podràs respondre amb una millor maniobra, amb una determinació més forta. Tu pots tallar a martell el teu propi heroisme. El silenci que avui envolta el teu esforç t'asseguro que, si decideixes seguir, molt aviat serà una ovació.
Continua. Però continua amb la certesa que estàs construint la invisibilitat temporal. Solament és el preludi d'un despertar, d'acord?
Així com la trucada del meu amic, aquesta trucada a mi em va fer recordar moltes coses, em va recordar que he de continuar vivint intensament, perquè tu i jo sí que tenim la possibilitat que demà no veiem ni una vegada més la posta del sol, m'explico? Actuem amb energia d'una vegada per sempre. Amb passió, amb vigor.
Viu aquesta vida que t'agrada encara que els altres no l'entenguin. Comença a abraçar la teva essència. Això és un acte revolucionari, l'autenticitat.
Segueix el teu ritme, avança sense esperar l'aprovació dels que no comparteixen amb tu els teus somnis, perquè la felicitat mai està en els altres. No està en el que els altres esperen de tu. Està en el que tu cada dia tries per a tu mateix.
Ja no tinguis por de decebre. Perquè si vius la vida amb autenticitat, decebràs un munt de persones, però descobriràs que el més important no és que els altres entenguin la teva vida, sinó que tu la sentis. Els bojos fem gust de vida.
Permet-te explorar la vida. I fes-ho sense demanar permís de tant en tant. Sigues un incòmode en la vida.
Equivoca't, celebra sense demanar disculpes o oferir disculpes. Avui jo us desitjo, sabeu què? Que visquin l'enorme satisfacció de no encaixar, perquè no sempre el camí cap al goig és compartit, i molt menys compartit amb altres, és teu.
Vam néixer per viure, d'acord? No per complaure. La vida autèntica no és fàcil, però és la més plena.
Arrisca't, si us plau. Arrisca't a ser incomprès, a ser jutjat. No som tan importants, nois.
Arrisca't a perdre el que en realitat mai ha estat teu. Abraça les teves rareses, perquè aquesta vida és un fideïcomís. Sigues, si us plau, un bon custodi de la vida que se t'ha atorgat.
Atreveix-te. Atreveix-te a viure sense trair l'oportunitat de viure, perquè el destí més que esperar-lo cal provocar-lo. Moltíssimes gràcies, estimats.
Gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies, un plaer.
Gràcies.
