Versión Completa: Victor Küppers, El valor de tu actitud

Hola, bon dia. Benvinguts, gràcies per venir. Espero que en tingueu ganes, jo vinc molt content. Avui, com sabeu, parlarem de la importància de l'actitud, dels valors humans, els principis, de viure amb alegria, i com que estic a la vostra disposició, no sé qui començarà. Hola, Víctor. Em dic Felip, sóc profe de Primària i sóc pare de dos nens. Tu que també ets pare, que tens fills, quin consell els podríem donar perquè siguin feliços? Hola, Felip. Gràcies per la pregunta. Quins consells? Ets profe de primària, deus tenir una resposta molt millor que la meva. No sóc

ningú per donar consells, però la meva resposta seria: jo als meus fills sempre els he insistit en tres conceptes, així que ja n'estan fins al monyo, d'escoltar els meus rotllos, però jo ho he resumit tot en tres idees. La primera és desenvolupar la bondat, l'ésser bones persones. Al final, a la vida, el talent és important, els diners són importants, el teu càrrec és important, però a la vida és més important ser bona persona. És incompatible ser professor i mala persona, ser bona parella i mala persona. A la vida el que compta és ser bona persona.

A mi quan em diuen: "Quina és la virtut que més t'agrada?", la bondat, i així els ho explico als meus fills, persones bones. Quan agafo l'últim tren que torna a Barcelona, quan arribo, veig gent dormint al carrer. Veus algú dormint al carrer, buscant en un contenidor i no et commous, no hi ha alguna cosa dins que et faci mal? T'has tornat insensible, una persona inhumana, no mala persona, però sí insensible i inhumà, perquè a força de veure-ho, ens hi hem acostumat. Un no pot ser insensible al sofriment aliè, perquè és el que ens fa bons,

ens fa despertar aquesta inquietud per ajudar els altres, la compassió. Aquest és el consell que jo els dono als meus fills. La primera de les idees, ser bons. A mi m'encanten, les frases. Una de Martin Luther King sempre em ve al cap quan explico això, que diu alguna cosa així com que en aquesta generació, perquè és veritat que a la gent jove els deixem un món que és una merda, ho hem fet molt malament, i en aquesta generació hauríem de penedir-nos, No de les maldats que fa la gent dolenta sinó de l'aclaparador silenci de les

persones bones. Un no pot tirar la tovallola i un ha de lluitar per ser la millor persona que pugui i per ser bona persona, i això no és cursi, és el sentit que té la vida. El segon consell que els dono és no perdre mai l'alegria. L'alegria ajuda molt, no és ser pallasso, bromista o graciós, és aquest concepte de l'alegria de viure. Un ha d'intentar viure alegre, perquè no és un tema genètic, s'aprèn, es desenvolupa, i s'aprèn veient la part positiva abans que la negativa i, quan un és alegre, les relacions funcionen millor, Quan un

és alegre, un s'enfada menys, un assumeix que hi ha coses que ens agraden i coses que no, i en les relacions personals un genera menys conflictes. Ajuda, molt ser alegre, però costa trobar persones alegres. Jo recordo una anècdota que em va passar fa dos mesos. A Barcelona em moc en moto, em resulta més còmode, més ràpid. Anava a la moto a les vuit del matí i estava parat en un semàfor, al costat hi havia un taxista, el miro i em vaig fixar que en el tauler estava marcada la temperatura i hi posava 31 graus. Miro

el taxista i li dic: "31 graus? Quina calor, no?" L'home es gira i em diu: "Vostè què és, meteoròleg?", Que t'agafa aquesta ràbia de dir: "quin idiota". Era espontània, i hi ha gent que va de mal humor a primera hora del matí. Segueixo passant semàfors i quan ja era molt més endavant, em trobo en un altre semàfor, miro a la dreta i també hi tenia un taxi, i dic: "Me la jugo o no me la jugo?" Jo buscava la temperatura en el tauler, però no la trobava, i li vaig preguntar al taxista: "Perdoni, quina temperatura

marca?", i em diu: "31 graus", dic: "Morirem com pollastres, no?", i es gira i em diu: "Jo no, perquè ja m'he acostumat a anar tres vegades al dia a un túnel de rentat, Sota les finestretes, que entri l'aigua i a treballar fresquet". I clar, vaig pensar... Jo estudio psicologia positiva, i es redueix a aquesta anècdota: Per què hi ha persones que el mateix dia, amb la mateixa feina, a la mateixa hora, amb la mateixa temperatura, hi ha persones alegres, amb sentit de l'humor, que gaudeixen treballant, que somriuen, i d'altres amb les mateixes circumstàncies són ràncies,

pansides, molestes, antipàtiques? On és la diferència? Hi ha persones que lluiten per viure amb alegria, queixar-se menys, per valorar les coses positives, I és un consell que dono sempre als meus fills: viure amb alegria. Tots els que som aquí sabem que quan un va alegre, la vida és increïble i quan va fins als nassos, és una merda. Cal lluitar per ser bona persona i cal lluitar per viure amb alegria. La vida ens donarà drames, per descomptat, hi ha motius per perdre l'alegria, però no tot és per perdre-la. Estem en un entorn de persones que s'han

tornat tristes. I la tercera i última cosa que els dic és, primer, bondat, segon, alegria, i tercer, sobretot, pensant en la seva trajectòria professional. Seguint amb les frases, tenia un professor que sempre deia: "Küppers, la vida és simple, però ens la compliquem. Quan tinguis una feina, quan estàs treballant, no es tracta de fer coses extraordinàries, sinó de fer de manera extraordinària les petites coses ordinàries". Aquí hi ha la diferència entre persones grans i mediocres, en no fer coses extraordinàries, sinó fer les petites coses ordinàries de manera absolutament extraordinària. Jo firmaria si els meus fills fossin

bones persones, bondadosos i tinguessin aquesta sensibilitat per ajudar els altres i aquesta sensibilitat per percebre el patiment dels altres. Si fossin persones alegres que transmetessin alegria i fossin persones que, en el seu dia a dia, amb la feina que facin, més important o menys important, fessin coses extraordinàries en les coses ordinàries de cada dia. -Hola, Víctor. -Fas una cara de divertit... Sí, oi? Moltes gràcies. Em dic Sergi, sóc professor del Grau de Narratives Transmèdia, i la pregunta és simple però complicada, no sé si et posa en un compromís, que és si es pot aprendre a

ser optimista. Saps que em poses en un compromís, és clar. A més, ho saps quan fas la pregunta. Aquí l'important és què diuen els experts, Què diuen els psicòlegs de l'àmbit de la psicologia positiva. Perquè la psicologia positiva és una ciència molt simple, molt bàsica, són coses de sentit comú, però és la mateixa metodologia que tenen la resta de ciències. Aquí hi ha estudis empírics, hi ha tesis doctorals, hi ha gent que està estudiant si efectivament s'hi neix o s'hi torna i, sense cap dubte, s'aprèn, és clar que s'aprèn. És a dir, un no neix

malastruc. Quan vam néixer els que som aquí, no van dir: "Ha estat nen, pesa dos quilos 800, i llàstima, fa pinta de malastruc". No, un s'ha anat fent, La vida, els problemes, les circumstàncies ens fan malastrucs. Aquí hi ha persones d'una generació que hem sentit allò de que l'actitud, la teva manera de ser, el teu caràcter es formava de zero als cinc anys, dels zero als set anys, i després havies begut oli, doncs no. Avui se sap que no, perquè fa 20 anys no existia la neurociència. Fa cinc anys, buscaves documents sobre la neuroplasticitat del

cervell i costava trobar-ne algun. Avui hi ha molta gent investigant, estudiant, i se sap que la teva actitud, que la teva manera de ser la pots treballar, millorar, desenvolupar tinguis 5, 25 o 125 anys, el que passa que no és fàcil, és clar que no, Però no ho és perquè estem en un entorn que per cada alegria, són 27 disgustos. Tots tenim cinc moments al dia, tots, absolutament tots, que ho enviaríem tot a prendre pel sac, tots. És la societat en què vivim, hi ha molts problemes, és complicada, estressant, hi ha molta gent fins als

nassos, farta, hi ha molta gent amb tants problemes que no ha de lluitar, però quan un deixa de lluitar, ha de tenir en compte que en la vida només queden dues paraules: amargor i mal humor. Hi ha moltes persones que viuen amargades i de mal humor i no s'ho mereixen, I viure així és fastigós, sobretot sabent que hi ha una altra alternativa, perquè hi és. L'alternativa és lluitar contra corrent per viure amb il·lusió, amb alegria, que és molt més difícil. És molt més difícil ser optimista que pessimista, molt més, però és un esforç, és una

lluita que val molt la pena, és una lluita titànica, minut a minut. Com s'aconsegueix ser més alegre, més optimista?, que és la pregunta que feia en Sergio. Primer, sent conscient que és una elecció. Ser alegre no és una conseqüència, ser alegre és una elecció, i hi ha persones que estan compromeses, Que volen viure amb alegria, i fallen un cop i segueixen, fallen una vegada i es tornen a aixecar... però hi ha gent que lluita per viure amb alegria, i després esforç, esforç i molt d'esforç. Però quan un desenvolupa l'esforç de viure amb alegria, al principi

costa, al segon intent costa, però al tercer és més fàcil, i al final canvia la teva manera de ser. La psicologia positiva el que aporta són moltes maneres senzilles de viure amb alegria. Faig aquest parèntesi: sembla que tot sigui molt simple, que tot sigui senzill, que tot sigui fàcil, i no és veritat, no ho és, una cosa és simple i una altra cosa és fàcil. El tennis és simple, passi la pilota per sobre de la xarxa i ha d'entrar en una línia, això és simple d'entendre, no és fàcil. Ara posa-t'hi, fàcil no... No és fàcil,

però val la pena i es pot fer, i tots coneixem exemples de persones que viuen així. No sé si tinc temps d'explicar-te un exemple, però ho faré. Jo volava de Barcelona a Astúries o a Cantàbria, al nord. M'agrada dormir a casa si puc, jo sóc molt habitual de a les sis del matí, avió o tren, i el client em va enviar un bitllet a les 6:25 del matí amb el seient 2C. És un seient que et permet entrar abans, sortir abans, I ara que són molt moderns et permet tenir un endoll, és molt pràctic, en

les primeres files sols trobar un endoll. Ara, té un altre avantatge. Hi ha un moment en què les hostesses o els hostes expliquen les portes d'emergència: "Hi ha vuit portes d'emergència...", sabeu aquell moment mític, que tots hem viscut? Comença explicar les portes d'emergència, el seient, a part dels avantatges que he dit, és que encara que siguis miop, l'hostessa o hoste el pots veure en viu i en directe, gairebé els pots tocar, comença a explicar i li pregunto: "Perdona, et mira algú?", Perquè és molt trist, estan explicant les portes, i si tu mires a la resta,

la meitat està dormint i l'altra meitat llegint el diari, dic: "Mira algú?", i em diu: "Amb vostè he comptat cinc cares", dic: "M'estranya, perquè és importantíssim, és un espectacle, vaig a treure la llibreta i prendre notes. Es gira i em diu: "Menys bromes, cavaller, menys bromes, que el veig molt deixat anar. Vostè atent i escolti, perquè un dia passarà el que ha de passar per estadística, que l'avió entrarà en una tempesta que no tocava i hi haurà un aterratge complex". Jo la mirava així i pensava: "Com de complex?", i em diu: "No es preocupi, que

no hi ha ni un núvol. Vostè viatja molt? Doncs li tocarà, és qüestió de temps, només de temps. Què passarà?, el que passa, som un país d'última hora, i tots aquests que van tranquil·lament, dormint, quan notin que la cosa es complica, començaran a espavilar, i veurem algú preocupat: 'L'armilla em va estreta, hi ha la XL?', 'Quina porta em tocava?, no me n'he assabentat', Escolti, estem pel que estem, no estem per explicar el rotllo, no tinc temps", tot això a les sis del matí, una noia de Canàries Que no l'oblidaré, divertidíssima. Segueix amb el rotllo i

quan està amb les mascaretes diu: "Perdoni, n'he perdut tres. Em queda vostè i un altre, vostè aguanti, ja que ha arribat fins aquí és absurd perdre's el final". Se'n va anar a seure al seu seient i jo pensava: "Però què t'han donat per esmorzar? Jo vull el mateix que tu", perquè si tens una mica d'empatia, les hostesses són com nosaltres, Sergio, tenen els mateixos problemes que els altres, també els agrada dormir a les sis del matí, tenen son, tenen un problema amb el seu banc, una mare que està malalta, Un altre té un cap que

és un ximple, la majoria no són ni mileuristes, és una feina que és físicament cansada, passen moltes nits fora de casa. Té un component rutinari important, no ens enganyem, explicar portes d'emergència vuit hores al dia, 88 anys de vida, molt emocionant i creatiu tampoc és. Doncs hi ha persones que, malgrat totes aquestes circumstàncies, segueixen sent un espectacle. Hi ha persones que, tot i els problemes, segueix somrient, segueixen treballant amb alegria, segueixen transmetent il·lusió, i a les sis del matí. Què fan aquestes persones?, perquè si ho fan algunes, ho podem fer tots. Però és un problema,

u, de decidir, de compromís; i segon, d'esforç, molt esforç, perquè és una lluita titànica contracorrent, l'entorn no ajuda a anar amb alegria. Hola, Víctor. Em dic Paloma, soc estudiant de Magisteri d'Educació Primària i m'agradaria saber què els diries als joves d'avui que se senten desmotivats i que pensen que no tenen futur. Moltes gràcies, Paloma, per la pregunta. Espero que siguis conscient que estudies una cosa molt important, i espero que la resposta la tinguis tu millor que jo, perquè estaràs davant dels alumnes I intentaràs que no es desanimin. Jo crec que és veritat que tenim un

problema d'ànim. Jo li diria bàsicament dues coses: la primera, mai s'ha de perdre l'esperança, mai. Quan un perd l'esperança, quan un perd l'ànim, s'ha acabat. La societat que hem creat les generacions anteriors és una societat complicada, difícil, que no ajuda gens els joves, però un no pot perdre l'ànim. Pensa que quan perds l'ànim, perds el millor que tens. Mira, aquí m'han deixat una fórmula que m'ha encantat, és un gran detall. El que ve a dir és que vals els teus coneixements, Vals la teva habilitat o experiència i la teva actitud o manera de ser. L'actitud

multiplica, és a dir, la diferència entre el gran i el mediocre està en l'actitud. Quan tu et desanimes, tu no perds coneixements, no perds experiència, pots estar molt desanimat però segueixes aprenent. Quan et desanimes, perds el millor que tens, que és la teva actitud, és la teva manera de ser. Quan et desanimes, passes de ser una persona absolutament estratosfèrica, que és el que ets, perquè no ho dubtis, ets una persona estratosfèrica, però quan perds l'ànim passes a ser-ne una més, de ser un professional brillant a ser mediocre, De ser una parella espectacular a ser seriosa,

correcta, professional. Però quan un perd l'ànim, ho vèiem abans, un li posa una miqueta menys d'afecte, il·lusió, interès, ganes, professionalitat i un entra en la mediocritat. Hi ha molta gent que va per la vida a nivell mediocre, no perquè ho siguin, no hi ha ningú que sigui mediocre, absolutament ningú, és un problema d'ànim. La vida és estat d'ànim. Quina és la feina de les persones que som professors o les persones que no tenim cap drama, cap problema gran? Ajudar els altres a no perdre l'ànim. És un dels treballs importants que té un professor, Que els

nostres alumnes no perdin l'ànim perquè l'entorn tendeix a això. La vida és estat d'ànim. Si jo dic que la vida és estat d'ànim, conceptual, intel·lectualment ho entenem, però posaré un exemple i en comptes de dos segons en el teu cervell, que és un vist i no vist, passarà un minut, i potser et fas conscient de l'important que és fer-te responsable del teu estat d'ànim. Hi ha algú del Madrid a la sala? Com et dius? Álvaro. Poso aquests exemples perquè la vida és futbol, hi ha gent que encara no ho ha entès, però hi ets a

temps. Si a algú no li agrada el futbol, suposo que sap el que és la Champions. La Champions, si no sabeu el que és, penseu que a la vida hi ha coses importants, hi ha coses molt importants i després hi ha la Champions. El campió actual és el Reial Madrid i, a més, la va guanyar jugant bé, sorprenentment no hi va haver gols en fora de joc ni penals injustos... No, la va guanyar bé, donant espectacle, 4-1 amb la Juve. Imaginem... Com et diuen a casa? També, Álvaro, no és reietó ni tresor, Álvaro. Doncs imaginem-nos

l'Álvaro aquesta nit. Acaba el partit, campió de Champions, que no se m'acut una alegria més gran que guanyar la Champions, allà al sofà alegre, feliç, content, i que vingui la seva mare i li digui: "Álvaro, que et toca rentar els plats", "Els plats i el que calgui, som-hi a rentar els plats, perquè així es renten els plats quan un ha guanyat, amb alegria, Fairy va, Fairy ve, vaig a rentar els plats". Que toca baixar les escombraries, i com baixa l'Álvaro les escombraries?, doncs baixa les escombraries baixant els graons de dos en dos, i es creua

amb un veí i diu: "No siguis ranci, fes-me una abraçada, que t'estimo molt". Perquè tens ganes d'abraçar els veïns quan ets campió de Champions. I com tira escombraries al contenidor?, fent un ganxo, i veus que va així. Perquè no cal que ens ho expliqui cap expert, ho hem viscut tots, quan vas alegre, quan ets feliç, quan estàs motivada, quan vas eufòrica, quan tens il·lusió, digue'n com vulguis, però en aquests moments és quan treus el millor que portes dins, perquè existeix aquest tu, i és el tu en la seva millor versió, amb les teves millors actituds

i sentiments, és un tu fantàstic que tens, és clar que el tens. Quin és el problema? El problema és que estem en una societat difícil que ens empeny a l'altre extrem. Llavors, posats a imaginar, pots imaginar el que vulguis, imaginem que no va guanyar, siguem feliços cinc segons i imaginem que va guanyar la Juve, cinc a zero, imaginem. Vegem l'Álvaro aquesta nit, després de perdre una final de Champions. Com està al sofà? Arrugat, enfadat, i que vingui la seva mare, la mateixa mare, i li digui: "Álvaro, et toca rentar els plats", i li diu: "No

has vist el que ha passat? No em toquis els nassos, els rentarem després o demà o els rentes tu". "Doncs baixa les escombraries, que et toca". Com baixa l'Álvaro les escombraries per les mateixes escales? Arrossegant els peus, perquè així es baixen quan un és subcampió, arrossega els peus, es creua amb un veí: "Bona nit de què? Que et petin". Com tira les escombraries? De mal humor: "Collons amb el contenidor". Perquè ho hem viscut tots i més vegades, quan estàs enfadada, quan no gaudeixes, Quan no estàs motivada, quan n'estàs fins al monyo, fins als nassos de

tot, treus el pitjor que portes dins, perquè també hi ha aquest tu, és el tu en la seva pitjor versió, amb les teves pitjors actituds i sentiments. Què diu la psicologia positiva? Que els professors teniu aquesta gran responsabilitat, que és fer entendre a les persones amb les que treballeu que la diferència entre el tu en la seva millor versió i el tu en la seva pitjor versió és l'estat d'ànim. Tu tens un alumne sense ànim I cal ajudar-lo, perquè la diferència entre aquesta persona grandíssima que és o la persona mediocre que pot ser rau en

l'ànim. Estem en un entorn que no ajuda a mantenir l'ànim. La resposta seria, primer, no perdre mai l'esperança, no perdre mai l'ànim, perquè quan l'has perdut, s'ha acabat, i el segon, plantejar-se quin és el teu objectiu a la vida, què és el que et motiva, perquè hi ha molts joves confosos, i educar també vol dir donar llum sobre quin és el sentit que pot tenir la teva vida. Sempre he pensat que la felicitat a la vida és trobar-hi el sentit, I cadascú té el seu, és la vocació. També és feina dels professors, ajudar els seus

alumnes a trobar quina és la seva vocació. On és la teva vocació? La teva vocació està en l'eix en el qual convergeixen quatre idees. La primera, què és allò que fas molt bé? Pensa allò que fas molt bé, tothom té un do, tothom té talents, què fas molt bé?, perquè hi ha una cosa que fas molt bé. Què és el que t'apassiona?, seria el segon. Què t'apassiona? Hi ha algú que l'emociona dibuixar caps de cavalls, però no en sap. No, què t'apassiona i què fas bé? La tercera és què t'apassiona, què fas bé i on

pot haver-hi mercat, com et pots guanyar la vida? Sempre hi ha alguna cosa que fas molt bé, una cosa que t'apassiona i et pots guanyar la vida. El quart eix és: aquesta cosa que t'apassiona i que fas molt bé ha d'ajudar la societat, ha d'ajudar els altres. Quan tu trobes una activitat, tu mateixa, Paloma, professora de primària, on és el sentit de ser una grandíssima o un grandíssim professor? En ajudar els teus alumnes, entre altres coses, a mantenir l'ànim i al fet que descobreixin la seva passió, com l'has descobert tu. Perquè tu seràs feliç perquè

fas bé la teva feina t'apassiona, se't veu a la cara, que t'apassiona, ho faràs bé perquè si t'apassiona, lluitaràs per fer-la cada vegada millor, a més és una feina amb la qual et guanyaràs la vida, perquè hi ha una feina que és ser professora de primària i té un component d'ajuda social que no tenen d'altres, molt poques feines tenen aquest component social, d'aquí ve la felicitat, d'aquí ve l'alegria, però ho aconseguiràs si no perds l'ànim. Hola, Víctor. Em dic Margot, treballo amb joves i també sóc mare de joves. M'agradaria saber quines actituds consideres que són

importants d'ensenyar per educar bé els nostres fills i també què podem fer si veiem, en un moment donat, que els nostres fills deixen de brillar. D'acord, moltes gràcies, Margot. Jo què diria? Després del llegat dels experts i de l'experiència que veus en altres pares, al final, les coses són de sentit comú. L'important és que entenguin que la vida va d'actitud. Jo sempre ho redueixo a una. Una actitud que m'agradaria dels meus fills: l'amabilitat. Jo crec que l'amabilitat, primer perquè ens falta, tractem les persones com boles peludes amb potes, i aquesta experiència la tenim tots. Agafes

l'autobús, el metro, el tren en una ciutat gran i quan t'asseus et separen dos centímetres d'una altra persona, no és una bola peluda amb potes, és un ésser humà, doncs el més normal és seure i no dir res. El pitjor és que hem assumit que és normal, no ens sorprèn, al contrari. Tu prova un dia a seure i al del costat li dius: "Bona tarda, com va?", Si ho dius, agafarà la bossa amb més força, "M' atraquen". Per què? Perquè en un país de tarats la gent no es saluda, va a la seva, camina ràpid

esperant que sigui divendres i no somriu. Aquesta és la societat en què vivim, per això a mi m'encanta el concepte d'alegria, perquè els experts han demostrat que la forma més ràpida, més eficaç i més fàcil, o sigui ràpida, eficaç i fàcil, o sigui ràpida, que funciona i fàcil de viure amb alegria és ser amable. Ser amable amb els altres, i tenim 1500 oportunitats Per a ser amables cada dia; amb el conductor de l'autobús, que no el saluda ningú, en sortir d'una cafeteria amb qui et creues, o amb la qual vas a l'ascensor, ser amable. Hi

ha un mecanisme que tenim tots, és indiscutible, fas alguna cosa bona i et sents bé, és innegable. Tothom que s'hagi dedicat a algun voluntariat sap que és molt gratificant perquè fas alguna cosa pels altres, aquest mecanisme el tenim. Quan fas una cosa bona pels altres et sents bé i quan és dolenta et sents malament. De la mateixa manera que cal ajudar gent Perquè són pobres materialment, econòmicament, hi ha moltíssimes més persones que viuen sota el llindar de la pobresa en termes d'afecte, amabilitat. Llavors, quan tu ets amable amb els altres... Tens un mecanisme, prova-ho, quan

surtis d'una cafeteria, en comptes no dir res, prova a dir-li al cambrer: "Perdoni, espectacular, el cafè". No saps per quin motiu tens una sensació, però és pel mecanisme. El cambrer, has de trucar al 112 i que vinguin amb desfibril·lador perquè ha tingut un atac, no hi està acostumat. Els psicòlegs que estan en l'àmbit de la psicologia positiva, que estudien, Et diuen que juguis a ser amable amb els altres. Quan ets amable et canvia el caràcter, ets més alegre, és que a part que estàs millor, i els altres també i que és gratis, ser amable té

un quart avantatge enorme. El quart avantatge és que t'obliga a intentar ser la millor persona que pots arribar a ser. Quan vols ser amable, de vegades has d'escoltar, de vegades has d'acompanyar, de vegades simplement ser-hi. Cal desenvolupar la paciència, cal ser generós, aquest és el gran avantatge de ser amable. Quan intentes ser amable estàs lluitant per ser bona persona, per ser el millor que es pugui. Jo crec que una societat no és rica perquè tingui petroli sota les pedres o gas. Una societat és rica per la qualitat humana de les persones que la formen. D'aquí

ve la riquesa de la societat, és la qualitat humana, i la qualitat humana té a veure amb persones educades, amb persones amables. Necessitem persones, necessitem futures generacions que canviïn la societat, i es canvia amb educació. És quan s'utilitza "per favor" i "gràcies", que són dues paraules que trauran del diccionari per falta d'ús. Un dia els nostres néts diran: "Què vol dir si us plau?" I caldrà explicar que s'usaven a principis de segle, que s'acompanyaven per demanar alguna cosa. Però ara és que es perd, per tant, necessitem persones amb una gran qualitat humana, això ens fa

rics com a societat, no el PIB. Després, m'has preguntat què fem quan no brillen. Quan no brillen, que té una resposta llarguíssima, no és fàcil, de vegades no brillen, però, el que comentava abans també la Paloma, de vegades les persones es desanimen, lògicament. L'entorn tendeix al desànim, quan algú es desanima, quan són els nostres fills, jo només conec dues paraules: afecte i temps, perquè aquesta és la base de les relacions humanes. No només amb els nostres fills, amb la nostra parella, amb els nostres amics... Es cuiden amb aquestes dues paraules: afecte i temps. A la

vida hi ha una regla que es compleix sempre en les relacions humanes, és de sentit comú però ho oblidem: planta que no regues, planta que la dinya, així de simple, planta que no regues, planta que la dinya. En les relacions passa el mateix, amb els nostres fills, parella, amb els nostres amics... El que no cuides, la dinya. La gent diu: "La mitja taronja". La mitja taronja no existeix, això és un sopar de duro. L'has espremut en tres mesos i després aniríem de taronja en taronja. Després el que queda és afecte i temps. L'afecte què és?

Doncs és afecte, petons, abraçades i tocaments diversos, el que vindria a ser l'afecte. Però estem en una societat que, com que ens hem desanimat, Com que anem arrossegant els peus, hem perdut l'afecte. Necessitem reivindicar l'afecte, la tendresa en les relacions amb les persones que més estimem, i després és temps, i si algú diu que no té temps per dedicar als fills, és que no és veritat. Hi ha una estadística que és oficial que diu que en aquest país la mitjana de televisió per persona i dia és de quatre hores, per persona i dia quatre hores.

Doncs hi ha qui diu que no té temps. "Jo no la veig", dius, "doncs tu vuit, per fer la mitjana". No és una qüestió de no tenir temps, és una qüestió de no tenir ànims Perquè, de vegades, arribes a casa, aquell dia que arribes cansat, rebentat, que no has menjat, creues la porta de casa i surt la teva filla: "Mama, m'expliques un conte?", i dius: "Que te l'expliqui el teu pare, demà te n'explico dos", i això és el que fem moltes vegades. Després hi ha pares i mares que el dia que arriben cansats, esgotats, que

potser no han menjat, expliquen el conte i el representen, aquests són herois. Tots els que som pares sabem que és heroic, Qui no s'ha saltat un paràgraf explicant un conte?, això que m'estalvio. El llibre més venut de contes en aquest país, és un llibre de contes curts, que a l'índex hi diu: "Miri, 50 segons, 49 segons, un minut amb dos el més llarg", "Un minut amb dos ? Doni'm aquest". Retallem temps per explicar contes als nostres fills, el que més estimem, no dediquem temps. A aquest pas, els contes seran de cinc segons: "Venia la Caputxeta

amb l'àvia, es van creuar amb el llop i es va menjar a l'àvia. Bona nit ". És feina nostra, com a pares i professors, educar, i educar es fa amb afecte, molt d'afecte, i temps, molt de temps. Això de: "jo poc temps, de qualitat" és un altre sopar de duro per tenir la consciència tranquil·la, agafa una planta i hi poses dues gotes al mes de màxima qualitat, la dinya igualment. Em dic Javi i estudio segon de batxillerat. Volia preguntar-te sobre què estudiar, perquè, com la majoria d'alumnes de segon de batxillerat, no tinc gens clar què

estudiar. Encara que siguis del Barça, et cedeixo el consell. Sóc del Barça però intento ser bona persona. Jo et diria la resposta que t'he donat abans: allò que facis bé, una cosa que t'apassioni, una cosa que impliqui ajudar els altres I que et puguis guanyar la vida. Jo l'error que no cometria és: "Estudiaré alguna cosa que tingui futur, a mi m'agradaria fer Geografia, m'han dit que no té molt de futur, però ADE té molt de futur, faré ADE, siguem pràctics". A mi ser pràctics em sembla una ximpleria, bàsicament perquè l'important en la vida és ser

feliç, encara que soni cursi. Pel que hem de lluitar tots és per ser feliços, i si t'apassiona la geografia, jo m'hi llençaria de cap, perquè quan alguna cosa t'apassiona ho faràs tan bé Que segur que trobaràs una oportunitat laboral, segur, i si no trobes l'oportunitat laboral, hauràs estudiat una cosa que t'agrada i ho podràs desenvolupar com a hobby, però no et preguntaràs sempre: "Què hauria passat si hagués estudiat allò?". Parla amb persones que es dediquin a això, què t'informin, que t'ajudin, perquè com més informació tens, més criteri. Hola, Víctor. Em dic Juanmi, director d'una escola.

Volia saber com podem aconseguir que els líders del futur siguin els professors, Com podem treballar perquè es facin els grans líders i poder transformar la societat. Mira, el que tens tu, perquè a més ho transmets, perdona que t'ho digui així de clar. A mi m'agrada explicar allò de les bombetes. Les persones transmetem, tots transmetem, que de vegades coneixes algú i al cap dels tres segons notes el que transmet. Al final, quin és el paper d'un líder? No és a dir a la gent el que ha de fer i verificar que està en temps i forma

adequats. El paper d'un líder és el d'influir, És el d'inspirar, és el de transmetre, és el de contagiar, és el d'il·lusionar, és el de motivar, és el d'ajudar, i té a veure amb el que transmets com a persona. Quan influeixes en els altres, tenim dos tipus de comportament, tots tenim un comportament que es diu comportament normatiu. Normatiu és el que cal fer per no tenir problemes, normatiu és que a classe no es ve amb xancletes, que el que condueix autobusos ha de parar a les parades establertes, i si no pares, tindràs un problema com a

conductor d'autobús, i per als meus fills, és portar el plat Des de la taula fins a la cuina. Si no ho fas, tindràs un problema, normatiu. I tots tenim un comportament que es diu espontani. Espontani és el que fas perquè et dona la gana. Quan un conductor, entre dues parades, veu que una persona s'ha perdut la parada i està corrent i decideix frenar per esperar-la, això no és normatiu, això és espontani, ho fa perquè li dona la gana. Hi ha gent que mira i diu: "Que el petin", i hi ha gent que decideix parar i

esperar-lo. El que ha d'aconseguir el líder és que les persones donin el normatiu i l'espontani. El treball d'un líder és treure el millor que porten les persones. Quina és la teva feina com a professor? És intentar treure el millor que porten els alumnes a dins, ajudar-los a que treguin el millor, i requereix no tractar-los com una classe de 20, 40, com un número, sinó una a un, per això és tan difícil ser professor, és un a un. I la teva feina com a director, ho saps millor que jo i ho deus fer perquè es veu,

és que els professors donin el millor que porten dins i ajudin els seus alumnes a ser millors persones I millors futurs professionals. Aquesta és la feina. L'essència és, per ser bon líder, tenir passió per ajudar. Quan tu tens passió per ajudar els altres, tens el primer requisit per ser un bon líder. Eduquem pares i professors, és responsabilitat de tots dos. Al final, és posar en el caparró de les persones, a mesura que van creixent, aquells valors i principis humans que tots volem per a la nostra societat, perquè ja ho tindran quan tinguin 25, 30 0

35 anys i un dia siguin líders i governants, seran bones persones, seran persones honestes, íntegres, Persones que volen ajudar els altres, però no s'hi neix, s'educa. Per això l'educació és tan important. Hola, em dic Alicia i et vull proposar un joc. Com que he vist que ets molt culer i t'agrada molt el futbol, vull que t'imaginis que ets l'entrenador del Barça. -Jo, entrenador del Barça? -Sí, però estem en una final molt important, i hem arribat al descans i el Barça perd zero a tres. Vull saber què... -No es pot canviar? -No. -Estava emocionat. M'agradaria saber

què li diries a aquest equip quan sou al descans I com els motivaries perquè sortissin una altra vegada al camp. Què els diria? És clar, m'he emocionat, has dit entrenador del Barça, final important, perdem zero a tres, m'he ensorrat. Què els diria? Pilotes a Messi, això el primer, pilotes a Messi, totes les pilotes a Messi. Què els diria? Sincerament, si fos entrenador del Barça, dubto que hi arribéssim. Jo seria un xurro d'entrenador. Trucaria a en Rijkaard, Frank Rijkaard, trucaria a aquest senyor. A mi, és l'entrenador de futbol que més m'ha agradat de tots els del

Barça, perquè era bona persona, Tu veies Rijkaard... No ens desviem. Què faria?, trucaria a en Rijkaard, li diria: "Frank, què faig?". Però et diré una cosa: a mi el món del futbol m'agrada molt, però, potser sóc una persona rara, però no sempre cal guanyar. Ja sé que en el futbol és la qüestió, però no sempre cal guanyar. Un no pot estar content només si guanya, perquè la vida no és així. Jo no crec que la vida sempre sigui ser el número u, guanyar, ser millor. A mi m'agrada una persona fantàstica, un equip fantàstic, no m'agrada

una persona millor que o un equip millor que, no sempre cal ser millor. Aquesta dicotomia de jo guanyo, tu perds... Covey explicava una cosa que era la mentalitat de l'abundància. Per què no em puc alegrar-me pel bé dels altres? Per què no puc alegrar-me'n? Estem parlant d'educació, caldria educar les persones en aquesta mentalitat d'abundància que deia Covey, no en guanyar, ser el primer, ser el millor. També diria una última cosa, és a dir, que no s'hagi de guanyar és compatible amb no llençar la tovallola. Al final, el resultat no és exigible, el que és exigible

és l'esforç, en el pla esportiu, també personal o professional, Exigir un resultat és molt injust, hi ha moltes variables que no controlem, l'esforç és exigible. Si jo fos aquest entrenador en aquest vestidor amb zero a tres, intentaria inculcar allò que és una idea molt de Rafa Nadal. Punt a punt, el punt a punt. Deixa't estar, si comences a pensar: "Ja no remuntarem, anem zero a tres, això és molt difícil...", comences a perdre l'ànim, a deixar de córrer, a deixar de lluitar i és impossible remuntar. Ara, si hi ha una manera de remuntar és lluitant i

lluitant. Quants partits s'han aixecat amb zero a tres? Anem a fa dues Champions, Faltava un minut i el Madrid havia perdut. L'exposo moltes vegades als meus alumnes, de vegades diuen que el Madrid té sort, no és veritat. Quan un hi va moltes vegades i hi va i hi va, té moltes més possibilitats. Llavors, no és una qüestió de sort, sinó d'anar-hi i anar-hi, i n'hi ha moltes que no surt, però alguna surt, si no hi vas, no en surt cap, i això s'aplica a tot. Si algú diu: "No m'entenc bé amb el meu fill", mai

cal tirar la tovallola, cal lluitar i lluitar, perquè mai se sap en quin moment les coses poden començar a millorar. "No trobo la feina que m'agradaria", doncs lluitar, lluitar i lluitar i lluitar, Perquè si lluites i quedes zero a tres o dos a tres i has perdut, has fet el que has pogut i més. Quan perds zero a tres però no has fet el que has pogut, llavors ets part del problema. Hola, em dic César. Sóc professor de secundària i batxillerat de ciències. Has dit que és fonamental distingir entre el que és important i el

que és realment important. Volia veure si ens donaves alguna pauta o algun truc per aconseguir-ho. Hi ha una frase, i d'aquí segurament ve la teva pregunta, que és d'Steven Covey, que la gent pensa que és una frase que m'he inventat jo, però res a veure, I la frase és: "El més important a la vida és que el més important sigui el més important". Sembla un joc de paraules, però no, el més important és que el més important sigui el més important. Què és el més important? És el mateix, és a dir, si preguntéssim als que

som aquí què és el més important, arribaríem a la mateixa conclusió, el més important són cinc coses: els nostres pares, germans, parella, fills i amics o amigues, és el més important. Quin és el problema? El problema és que ens ha tocat viure una època on tot va ràpid, conduïm, parlem, caminem ràpid, tot és urgent, tot és estressant, tot és per a ja, i quan un va ràpid, la vida es veu envaïda per allò superficial, urgent, intranscendent, i no hi ha temps per allò important o ens n'adonem tard. Beckett té una frase que diu: "La gran

incoherència de l'ésser humà és que ens adonem del que és important, moltes vegades, quan ja és tard", ens adonem de la importància, moltes vegades, quan és tard, i és una frase que hem sentit 150 vegades, però l'hem oblidada, aquest és el problema. Llavors, com recordar en el dia a dia, que anem tan bojos, què és l'important? Hi ha una pregunta de Barbara Fredrickson que t'ajudarà, i la pregunta és: "Jo per què no vaig alegre?", pregunta-t'ho cada dia, perquè la psicologia positiva és d'agafar hàbits, igual que es poden agafar hàbits per conduir i per fer determinades

tasques rutinàries, es poden agafar hàbits per ser positiu, per ser alegre. Al principi obliga't a preguntar-te: "Jo per què no vaig alegre?", amb el temps és una pregunta que et surt sola, espontània, i preguntar-te per què no vas alegre et permet dues coses. La primera, pares, pares i penses, que és una cosa que no fem, parar i pensar, i quan penses per què no vas alegre, un ha de ser conscient que a la vida hi ha problemes molt greus i d'altres que són ximpleries. Jo sempre explico que hi ha drames i hi ha circumstàncies a

resoldre, tots sabem el que és un drama. Un drama és la mort d'un ésser estimat, una malaltia molt grossa, quan no té feina, té tres nens, no arriba a final de mes i ha d'anar a Càritas a buscar menjar. Tots hem passat o passarem drames. Quan un té drames és difícil anar alegre, es perdona. Hi ha persones que amb drames van alegres, això és monument nacional, es comprèn que algú amb un drama no vulgui somriure, només faltaria. No tots tenim drames, però anem com si els tinguéssim. Per què no vaig alegre? Perquè quan et passi

una cosa greu, el dia que sí que tens un drama, llavors t'adones que no era un drama, era una bestiesa. Obligar-te de tant en tant a parar, a pensar si allò és un drama o és una circumstància resoldre, t'ajuda molt. És un drama? Hi tens tot el dret, només faltaria. Ara, és una circumstància a resoldre?, gestiona-ho i acaba. Com es gestiona? Hi ha una cosa que els psicòlegs anomenen l'alleujament raonable. L'alleujament raonable és, encara que sigui una bestiesa, cal desfogar-se, A mi em costa molt enfadar-me, però quan m'enfado jo soc un energumen. Recordo fa dues

setmanes, tres setmanes, jo estava en un aeroport, no diré de quina ciutat, i el meu vol era a les 22:50, que és tard. Estava a l'aeroport i veia aquí en el tauler: companyia que fos, no diré el nom, retard. "Bé, no és un drama, no hi ha dret a perdre l'alegria, Només és una circumstància a resoldre", i una merda. Tu veus aquí: "Hora prevista de sortida: 00:30", i és que et surt espontani: "Em cago en la llet, cony, fills de no sé què", doncs clar que et surt i això és inevitable, no podem evitar les

emocions negatives, pensaments negatius... no ho podem evitar encara que sigui una bestiesa. Ara, si tu saps que és una bestiesa, desfoga't i acaba, i què vol dir desfogar-te?, doncs desfogar-se és: fots quatre crits, et desfogues, treus l'encenedor, cremes la pantalla, cremes l'aeroport i et quedes a gust. I aquesta sensació es diu serenor, I la serenor no és resignació, serenor no és conformisme, serenor és una virtut enorme que ens falta, que costa aconseguir, és acceptar que les coses són com són, no com ens agradarien, les coses són com són. Un ha d'arribar al punt d'acceptar-ho, a

partir d'aquí l'energia no la gastes queixant-te, sinó construint, millorant, avançant. Però molta gent no ha entès això de raonable, que porta cinc anys i cal dir-los: "Tens raó, però acaba", perquè a moltes persones ens encanta queixar-nos de tot, anar enfadades tot el dia, i anem en bucle. Llavors, una manera és, mira que és senzill, és simple, quan algú diu: "No es pot aplicar", pregunta't per què no vas alegre, comença a separar drames i circumstàncies a resoldre. No acceptar el que no ens agrada és el que ens fa patir, no acceptar el que no ens agrada,

i això li ha passat a molta gent, que veig estudiants: "Nota de tall, no he pogut entrar on volia", doncs clar que estaràs enfadat, desfoga't i acaba. Hola, em dic Gonzalo, estudiant del Grau Transmèdia. De la teva etapa d'estudiant, Què recordes com el més positiu i el més negatiu Pel que fa al sistema educatiu?, i si ens podries explicar alguna anècdota. Alguna anècdota, què recordo... El més negatiu ho tinc molt clar, de la meva època d'estudiant el que recordo pitjor és aquell sistema de memoritzar, vomitar. Jo dec ser molt curt, però em costava molt, a

mi, memoritzar... jo era de copiar, ho reconec, jo era de copiar. Era incapaç de memoritzar dates, aquells llibres d'història que t'explicaven... incapaç, i ara que soc més gran és que no li veig sentit. Quin sentit té recordar-se d'una data en concret més enllà de la cultura general? Doncs hi ha gent que té més capacitat per retenir, Ara busquem una data, poses Google i tens la data. Llavors, a mi, el sistema de memoritzar, vomitar, és el que pitjor recordo. Quin record positiu? Aquí m'allargaria molt, recordo professors espectaculars, recordo classes divertidíssimes, però em quedaré... El meu cervell

va buscant l'anècdota, ja tinc l'anècdota. Jo recordo la solidaritat i la companyonia que teníem, fins al punt que hi va haver un xaval, un company de classe, Que a més l'estimàvem molt, que va tenir problemes mèdics i es va presentar a algun examen, perquè si no, no podria passar de curs, perquè en aquella època, no sé si encara depèn de la facultat, si no aprovaves un nombre d'assignatures no passaves de curs. És clar, es va despertar una empatia per ell, dèiem: "A veure si repetirà no hi serà l'any que ve, ha estat malalt", i l'aplicat

de la classe, que era una grandíssima persona, va proposar fer l'examen posant el nom de l'altre noi que havia estat malalt i no hi havia estudiat, i el que estava malalt el nom de l'aplicat. L'aplicat portava un parcial boníssim i no se la jugava, Es jugava, en comptes d'un excel·lent, un aprovat justet. Sí, i ho recordo perfectament. Ell va treure un aprovat just però l'altre va passar. El professor no ho va saber, no se sap la lletra de 150 persones. Però ara estic explicant una cosa que és il·legal, no sé si quedarà molt bonic, però

és l'anècdota que jo recordo. Sí, és il·legal, per què ens hem d'enganyar, no s'ha de copiar. Jo recordo molt aquest gest i, en els sopars que hem anat fent, parlem moltes vegades d'aquell gest, va ser espectacular. Hola, Víctor. Em dic Suquara, sóc estudiant de Magisteri d'Educació Primària i he vist que en els teus llibres parles de la importància de saber comunicar-se bé amb els altres, i volia saber si ens podries donar algun consell pràctic per fer-ho millor. Algun consell pràctic per comunicar-nos millor, molts, però de sentit comú, són els mateixos que saps tu, els mateixos.

Segur que si fessis la teva llista i jo la meva, coincidiríem. Hi ha una regla, la regla d'or, que l'hem sentida mil vegades, però que és l'essència. Al final, l'essència quina és? Tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu, així de simple. Ho hem sentit moltes vegades, però és que és la veritat. Tracta els altres com t'agradaria que et tractessin. Això què implica? Si féssim la llista de les habilitats per comunicar-se millor: somriu, és molt important, tu veus una cara rància... Somriu, posa una cara fàcil, hi ha gent amb cara fàcil, i gent

que no, caldrà esforçar-se. Hi ha gent que ha nascut amb cara una pansida. Cal fer un esforç. Somriu, ens agrada veure persones agradables, que somriguin, ens agrada molt. Sigues honest, perquè, al final, transmets la persona que ets, i en la comunicació hi ajuda. Sé una persona que escolta, i m'aturaré en aquesta, però acabem la llista. Sigues una persona agraïda, que valora les altres, sigues una persona que no tingui prejudicis, tolerant amb l'opinió dels altres, hi ha gent que no és gens tolerant. Però m'aturo en escoltar, jo crec que és la més important, perquè, a més,

és la que més costa, escoltar. A les persones ens encanta que ens escoltin, Però per què ens encanta? Si jo aquí digués: "El més important que s'ha dit aquí, en aquesta sala, ho has dit tu", ara mateix, per dins, ell està fent: "Sí, he dit diverses coses, quina de totes exactament?" Perquè, quan un t'escolta, tu et sents important, t'augmenta l'autoestima, et sents comprès, valorat, que és el que volem tots, i ens costa molt, escoltar. Ens costa escoltar, primer, perquè anem amb presses, i hi ha gent que s'enrotlla molt, no ens enganyem. Hi ha un estil

de parlar, l'estil <i>Oliver i Benji</i> , Algú recorda la sèrie <i>Oliver i Benji</i> ? <i>Oliver i Benji </i>era inhumà. Els que som impacients, aquella sèrie... Hi ha pel·lícules que t'aixeques, vas a buscar un got d'aigua, tornes a la butaca i t'has perdut la trama. <i>Oliver i Benji </i>era aquella sèrie, si algú no l'ha vista, que el tio xutava el dilluns i fins divendres no sabies si entrava, i era capítol diari. Amb <i>Oliver i Benji</i> , tu et podies aixecar, agafar el cotxe, anar al supermercat, carregar, tornar i el tio estava en la mateixa posició, era

desesperant. Doncs hi ha gent que parla així, i és l'estil que utilitzen les persones que més estimem. Tots tenim una mare que fot rotllos, tots, no és casual. Totes les mares foten rotllos, que sembla que està acabant i torna a arrencar amb una altra cosa. Les persones es van fent grans i es decoren, es tornen barroques. Alguns es tornen silenciosos, però n'hi ha molts que es decoren, i és l'estil propi de les persones petites. Tots els que tingueu fills o germans de cinc, sis, set anys, parlen així, i vas a buscar-los a l'escola i diuen:

"Saps què, i saps què, i saps què?", portes tres quilòmetres: "I saps què, mama, i saps què?", que dius: "Fill meu, ja n'hi ha prou, prou". Ens costa molt escoltar, molt, i en la comunicació no és el que jo dic, És més important que l'altra persona se senti escoltada, compresa. Quantes vegades t'ha passat que tens un gran problema, vas a veure un amic, li vomites el gran problema i et sents escoltat? Potser no ha dit res, però li dones les gràcies per escoltar, perquè ho necessitem No ens agrada que ens tallin, ens interrompin, ens fotin

el rotllo, ens agrada que ens escoltin. Tu vols entendre't amb algú? Escolta. Però és un esforç enorme, perquè implica ser generós, implica no pensar en mi sinó pensar en tu. Jo és el que et diria si vols comunicar-te amb els altres. No es tracta d'un tema de vocalitzar millor o pitjor, És un tema que transmetis honestedat, integritat, que siguis amable, agradable, que somriguis, no tinguis prejudicis, que siguis tolerant i que escoltis. Em dic Vania. La meva pregunta és: Com has arribat a pensar així? Hola. Quina pregunta més estranya. Com he arribat a pensar així? Mira,

no és que jo pensi així. Si aquests conceptes els hagués inventat jo, seria un crac. Però aquests conceptes, parles amb la teva mare, amb la teva àvia, és a dir, són els mateixos conceptes, són coses que tots sabem. Jo t'explico coses que llegeixo en els experts psicologia positiva, és de sentit comú. Viure amb alegria, ser bona persona, Ajudar els altres, no són conceptes meus, són conceptes que tots coneixem i des de fa segles. Aristòtil et parla del mateix, de desenvolupar les virtuts. Llavors, no és que jo hagi arribat pensar així, és que principis i valors

humans són eterns. És que en el fons tots pensem així, a tots ens agradaria ser així, ens agradaria viure així, amb alegria, ser feliços, ser bones persones i tractar bé els altres. És la lluita que hem de desenvolupar en un entorn que no ajuda. Aquí està el problema, que l'entorn no hi ajuda. Hola, Víctor. Sóc professor d'Història i a mi m'agrada acabar les lliçons, i que els meus estudiants es quedin Amb un missatge clar d'aquests d'ole, ole i ole. Llavors, amb quin missatge t'agradaria acabar per posar la cirereta a aquesta trobada? Hi ha una frase...

a mi m'encanten les frases, m'encanten els aforismes, m'encanten els refranys, perquè et diuen, d'una manera breu i graciosa, veritats profundes. La meva frase preferida, a les meves amigues els l'he regalada, la tenen els meus fills, està apuntada per casa meva, ja que em dones l'oportunitat m'agradaria acabar amb aquesta frase... Abans de dir-la, té a veure amb com aplicar aquestes coses, com aplicar aquesta idea de viure amb alegria, i la frase és de la Mare Teresa de Calcuta, i diu: "Que ningú s'acosti mai a tu sense que en anar-se'n se senti una miqueta millor i més

feliç". "Que ningú s'acosti mai a tu sense que en anar-se'n se senti una miqueta millor i més feliç". A mi aquesta frase em sembla brutal, espectacular. Em sembla espectacular per molts motius, és pràctica, no és etèria o abstracta, és pràctica. Què faig per viure alegre, ser feliç, ser amable?, que és el que hem parlat. "Que ningú s'apropi a tu sense que en anar-se'n se'n vagi una miqueta millor i més feliç". Em sembla brutal perquè és pràctica, perquè, si sortissis d'aquest món... Si se't pogués aplicar aquesta frase, no sé si sortiries amb molts iots, fortunes, mansions,

però sortiries d'aquesta vida per la porta gran, series estratosfèrica. Per a mi és la definició de persona espectacular, "Que ningú s'apropi a tu sense que en anar-se'n se senti una mica millor i més feliç". Però és que aquesta frase, se't pugui aplicar o no, no depèn de ningú, depèn només de tu, que vulguis, del teu compromís, no hi ha ningú més que influeixi, perquè n'estic plenament convençut, no tinc cap dubte que és tota una filosofia de vida. Si algú viu sent coherent amb aquesta frase, és impossible que no visquis feliç i facis feliços els que

t'envolten.