Què tal? Com estan? Moltes gràcies per la rebuda.
Què els sembla si parlem d'educació i de comunicació? Ho hauran llegit, ho hem llegit tots, que el món es divideix així o de l'altra manera. Es divideix en nord-sud, es divideix en rics i pobres, es divideix en qualsevol classificació.
Va ser en Gabriel García Márquez, Premi Nobel de Literatura, el que va dir: "No, mirin, el món es divideix entre els que saben explicar històries i els que no en saben". I jo crec que tenia tota la raó, perquè quantes vegades ens trobem que un professor sap molt, però no ho explica amb emoció. I si no genera emoció, no ajuda a que quedi en la memòria d'aquests alumnes aquella història.
O altres persones, en la política, o a l'empresa. Hi ha qui ven ascensors sense passió, i hi ha qui els ven amb passió i, per descomptat, qui comunica millor i genera més confiança és el de la passió, aquest ven més. Per tant és cert, el món es divideix entre els que saben explicar històries i els que no en saben.
On s'aprèn això? Doncs el mateix García Márquez diu que ho va aprendre de la seva mare. Diu: "La meva mare, a l'hora de dinar, ens explicava sempre una història que li havia passat a ella al mercat, amb una veïna.
. . qualsevol cosa.
I com explicava les històries la meva mare", diu en Gabo, "que quan semblava que allò ja s'acabava, es treia com un conillet de la màniga i allò tornava a tenir moltíssim interès". I deia el mateix García Márquez que hi ha persones que a la vida passen anys tractant d'explicar les històries igual de bé que les explicava la seva mare. Doncs, probablement, a casa, en Gabriel García Márquez, va aprendre un codi narratiu que després va portar a les novel·les i que després, perquè ell era periodista de l'Espectador a Colòmbia, com saben, era capaç d'introduir literatura en aquelles històries que com a reporter va conèixer al carrer i que, al cap i a la fi, és el que hem anomenat "nou periodisme", on es barreja el millor periodisme i la millor literatura.
Així que aprenguem a explicar històries. Si expliques bé les històries, et dediquis al que et dediquis, aniràs molt millor. Tindràs més resultats, vendràs més, generaràs més confiança.
Així que li hem de donar importància a la comunicació i li hem de donar importància a la paraula. Moltes vegades es parla, però no se sap exactament què es diu. Hi ha una dita florentina, una mica cruel, que diu: alguns parlen per airejar les dents.
És veritat que aquestes coses poden passar. Però una sola paraula et pot canviar la vida. Una sola paraula t'allunya d'una persona, potser d'una persona que pretens sentimentalment i et genera un rebuig.
O et permet un acostament. El mateix Gabriel García Márquez explicava una història que ell mateix va estar a punt de morir atropellat per una bicicleta quan tenia 12 anys. Baixava per una pendent sense adonar-se que darrere seu venia un home absolutament bloquejat, en una bicicleta sense frens, que anava a xocar contra la seva esquena i, per sort, un sacerdot que passava per allà li va dir: "Compte!
". Ell se'n va adonar, va poder esquivar la bicicleta i el sacerdot ni tan sols es va aturar, va passar a la seva altura i li va dir: "S'ha adonat del valor de la paraula? Doncs només amb dir-li "compte!
" va salvar la vida". Tots hem manejat l'eslògan "<i>Yes, we can</i>", són tres paraules, i ens ha omplert d'esperança, ens ha omplert de força, ha estat mobilitzador. I deixin-me posar algun exemple més, amb deu paraules es pot enderrocar el mur entre dos països.
Ens ho va demostrar el 1989, en una roda de premsa, un fosc funcionari alemany, encara de la República Democràtica d'Alemanya, de la república socialista, per entendre'ns, quan ja hi havia molta tensió, quan es deia: "Autoritzaran en algun moment que puguem passar del Berlín Est al Berlín Oest". Però no se sabia en quin moment seria. I en una pregunta en una roda de premsa, va dir un periodista: "Escolti, però això quan serà possible?
". I ell va respondre: "Jo crec que, efectivament, en qualsevol moment, sense demora, ja es pot fer". Aquella mateixa nit els berlinesos van entendre aquelles paraules i van saltar el mur i vam veure tots la imatge de com es reunificava un país després de dècades d'haver estat dividit.
Per tant, donem-li importància a la paraula perquè una sola paraula, o molt poques, ens poden situar molt millor, o no, a l'escenari professional, personal, social, en què visquem. I deixin-me dir, és important acompanyar aquesta paraula amb el silenci. El silenci previ és el que permet que esclati la paraula, que la percebem.
I el silenci després de pronunciar-la, després d'aquesta frase, és el que ens permet que tothom el faci seu, l'incorpori. És com si estiguéssim davant d'un ordinador i diguéssim: "Guardar", doncs just aquest moment. Així que, si som capaços de tenir cura de la paraula, de preparar-la, si som capaços d'embolicar-la i presentar-la així, embolicada en silencis, aconseguirem que amb aquestes idees siguem capaços de convèncer altres persones, siguem capaços de defensar millor les nostres posicions i serem, en definitiva, capaços de fer un món millor.
Perquè moltes de les persones, milions de persones afortunadament, que hi ha a tot el món tractant de fer el bé: tractant d'ajudar els refugiats, tractant d'ajudar les persones que arriben a les nostres costes, tractant d'ajudar els que tenen menys oportunitats, tractant d'ensenyar a les escoles i a les universitats. Si manegessin millor la paraula, si la combinessin bé amb els silencis, serien capaços de multiplicar l'eficàcia de la seva acció. A això els convido i estaré encantat, si els sembla, d'ajudar-los i als seus comentaris.
Hola, Manuel. Sóc l'Alexandrine i m'agradaria que ens expliquessis, per què és tan important en el nostre dia a dia comunicar bé? Jo crec que la comunicació és la gran assignatura pendent que tenim.
Ni tan sols en les escoles de Periodisme, en molts països, i he tingut oportunitat de comprovar-ho, s'ensenya a comunicar bé als estudiants de Periodisme. Pot semblar sorprenent, però és ben bé així. I el mateix a les facultats de Drt, i el mateix en qualsevol altra cosa.
Perquè fixem-nos en la medicina, ¿no és important la comunicació en la medicina? És fonamental. És fonamental escoltar per comprendre bé la història clínica.
Perquè comprenguin bé el nostre diagnòstic, per part del metge, dels tractaments. Per convèncer de com qualsevol pacient ha de modificar els seus hàbits, la seva conducta, perquè d'aquesta manera serà possible sortir de la situació. I moltes vegades es queixen els pacients a tot el món que el metge està mirant l'ordinador i li va preguntant: "Vostè com està?
Com es troba? ". Però no mira ni tan sols al pacient.
O l'hi explica amb unes paraules tècniques absolutament incomprensibles. I, per descomptat, aquella persona sap que el metge en sap molt, però que no li ha transmès exactament el diagnòstic perquè el comprengui. Perquè està comprovat que si al pacient se li comunica bé, si comprèn el tractament, si comprèn els mals de no seguir-lo, això genera molta més adhesió al tractament, i hi ha menys deserció dels qui ja van ser diagnosticats, ja van comprar el medicament, però l'abandonen al cap d'un temps.
Així que en qualsevol àmbit de la vida que busquem: el periodisme, el dret, en la vida quotidiana, per descomptat en la medicina, en tots els àmbits és absolutament fonamental comunicar bé i és una paradoxa que sigui l'assignatura que menys s'ensenya. Manuel, jo sóc la Susana. Sóc professora, i al fil del que estàs comentant a mi ningú m'ha ensenyat a parlar en públic, en vaig aprenent dia a dia amb la meva experiència.
A mi m'agradaria saber si tu consideres que parlar en públic hauria de ser una assignatura obligatòria dins del currículum escolar. Jo crec que podria ser una assignatura obligatòria i ajudaríem molt a tothom, però n'hi hauria prou que en la pràctica ja es fes. ¿Què diferencia un nen espanyol, en general un nen llatí, hi ha algunes excepcions, d'un nen anglosaxó?
O una nena. Quan té sis anys, quan té vuit anys, però també quan estudia en una escola professional de Formació Professional, o en una universitat. Que els anglosaxons estan constantment intervenint i els llatins no, perquè no se'ns pregunta.
No ens han format com a emissors, ens han format només com a receptors. Som allà, davant del professor, gairebé amb un comandament a distància mental, en el sentit que si no ens interessa, no ens atrau, no ens emociona, li donem al botó i canviem de canal i ens posem a pensar en altres coses, que ningú sabrà quins són els nostres pensaments, però no ens han ensenyat a ser emissors. Això canvia.
La vida professional canvia moltíssim, perquè després aquells joves que tenien exàmens orals constantment, que havien d'intervenir gairebé cada dia, que tenien una pràctica de comunicació des de nens, vencen la por escènica i són capaços de fer millor els exàmens, són capaços de dir les coses millor. Mentre que nosaltres estem absolutament amb por i, a més, si algú intervé a classe perquè parla, desgraciadament i ho sabem, la mediocritat dominant, que està envejosa perquè aquell venç la por escènica, comença a dir: "Tu ets un pilota, vols que el professor es fixi en tu". I hi ha un element de coerció sobre aquest jove que vol intervenir.
Així que és just a l'inrevés del que hauria de succeir. Hola, Manuel. Sóc la Cristina.
Volia preguntar què li diries als joves o als nens que tenen por de parlar en públic. De la por a parlar en públic també en va parlar en García Márquez, que tenia molta por. Era meravellós escrivint, però es posava malalt cada vegada que li feien donar un discurs.
I, a més, és molt divertit saber, ho explica ell en un article, que va anar a un sopar on hi havia unes quantes persones, la gran periodista italiana Oriana Fallaci, que deia que tenia por escènica abans d'una entrevista. No hi era en aquell sopar, però hem sabut que el cantant Joaquín Sabina es posa malalt abans de sortir davant d'un estadi que l'està esperant. I així successivament.
Ell va dir: "La por escènica em domina". Jo vull dir-vos que hem de distingir entre por escènica i tensió escènica. No és el mateix.
És normal que tinguem una tensió. El professor, el més conscient, té una certa tensió abans de parlar en públic. Jo mateix que he fet moltíssims programes de televisió en directe, gravats, etc.
, però sentia tensió abans d'entrar aquí. La sento perquè vull comunicar bé, perquè si comuniques bé. .
. fixeu-vos, comunicar cansa, perquè estàs movent les cordes vocals. Comunicar bé cansa encara més perquè estàs buscant la paraula exacta la frase que creus que pots comprendre.
Tractes de llegir la mirada de les persones que t'estan escoltant per veure si segueixen, si comparteixen o no els coneixements o les explicacions que estiguis donant en cada moment. Per això és important que distingim i ens tranquil·litzem sobre la qüestió. Distingim entre por escènica i tensió escènica.
Tens tensió? Jo també, hem començat igual. Però deixa que et digui una cosa, per la meva experiència personal d'observació, jo he fet molts programes de televisió, gravats i en directe, jo m'equivoco més en un programa gravat que en un programa en directe.
Per què? Perquè el directe m'exigeix molt més. Si jo m'equivoco i dic que el papa de Roma és en Leo Messi en un programa en directe, em quedo a YouTube per tota la meva vida i no em treu ningú.
Si ho dic en un programa gravat es fan un tip de riure, no sé què, "tornem a començar". A vegades no t'avisen, per cert, però aquesta és una altra conversa. Per tant, de tensió n'hi ha sempre, cal conviure amb ella.
Com la vencem? Hi ha un protocol que podem seguir. El millor és arribar aquí, conèixer l'espai on parlaré, aquí hi haurà un grup de persones, aquí un altre, hi ha unes càmeres per aquí.
. . Ambientar-te, és igual que vagis a una classe, on sigui, això ajuda molt, rebaixa la tensió.
Per descomptat portar-ho preparat, si no som uns insensats. Aquests que diuen, a veure què em surt. .
. Doncs surt qualsevol barbaritat o res, o alguna ximpleria, que és bastant pitjor la bestiesa que no que no et surti res. L'altra qüestió et sorprendrà potser, cal menjar alguna cosa.
Cal menjar. Algunes persones diuen: "A quina hora té la seva intervenció en públic? ", "A la una".
I esmorza una mica a les vuit del matí. Amb això pots tenir una baixada de sucre, no dic que hagis de caure rodó, però pots estar menys clar. Per tant, cal menjar alguna cosa.
Et sorprendrà també, et dic coses molt senzilletes, passar pel servei. Hi ha alguna relació no explicada entre l'alleujament fisiològic i l'alleujament psicològic que ha d'existir per aquí, i el que sigui científic que ho estudiï. És molt convenient, és molt convenient.
Dono cursos de comunicació a l'Institut de Comunicació Empresarial i una jove d'uns 30 anys em va dir: "Mira, ens vam reunir totes les que havíem fet. . .
feia molts anys que havia acabat l'institut, vaig tornar a l'institut i em van dir: per què no prepares unes paraules? , que tu parlaves molt bé. Vaig arribar allà i gairebé no vaig poder parlar perquè em vaig emocionar tant que em vaig posar a plorar.
Què em recomanes? ". Aquesta no tenia por escènica, tenia el contrari.
Es va emocionar tant que plorava. Li vaig dir: "El primer que has de fer és anar a conèixer el lloc en el qual has de parlar. Torna al teu institut, plora el dia abans, veu plorada aquest dia".
Ja has incorporat aquesta emoció, primera qüestió, que és el que has de fer. Així que anar a conèixer el lloc us ajudarà molt. I per descomptat, prendre la decisió de fer-ho.
Cal intentar parlar sempre de forma oportuna, preparada. . .
però amb la pràctica, l'exercici, es va vencent. Jo veig cada vegada més persones que estan disposades a aprofitar el privilegi de parlar en públic. Que jo estigui parlant ara i que aquest grup de persones m'estigui escoltant amb l'atenció amb la qual vosaltres ho feu, és un privilegi que jo agraeixo i faré tot el possible per no defraudar.
Per tant, sempre que tinguis una oportunitat, prepara-ho bé i aprofita-ho. Hola, Manuel. Sóc l'Alberto.
Tu has estat milers de vegades davant d'un micròfon, ¿has sentit por de parlar en públic en alguna ocasió? A vegades no veus el públic, però tu saps. .
. quan vaig començar el meu primer telenotícies, a Espanya hi havia pràcticament només dos canals, el primer i el segon. Hi havia un excel·lent amic, sotsdirector com jo d'aquell informatiu, en Secundino González Romero, que em deia: "Manuel, tu tranquil, tu mira a la càmera i oblida't que aquí hi ha 12 milions de persones".
La veritat és que l'hi vaig agrair molt, l'hi vaig agrair molt. Ja tenies el sentiment i, per descomptat, aprima de veritat. De debò que em vaig aprimar, perquè em vaig pesar abans i després.
Jo sóc molt minuciós per això i vaig perdre dos quilos amb allò. També hi havia anat massa carregat amb un jersei i tal, i vaig suar com no et pots imaginar. Però, sobretot, era una suor psicològica.
Por com a tal no. A vegades has de pujar a l'escenari i saps que hi ha moltes persones allà i bé, tens una mica de tensió. Home, por no perquè si no no hauríem fet els programes, però anem a la tensió, la tensió sí que la tens.
Però també et diré que la tensió ajuda a treure el millor de tu mateix. Perquè si tu entres per parlar amb relatiu desinterès: "Bé, això m'ho faig jo fàcil", i no tens la tensió prèvia, llavors no tens un rendiment tan eficaç en la teva comunicació com pots tenir, a vegades no ho aconsegueixes, quan estàs concentrat, cal concentrar-se en la qüestió. Així que, si has de parlar en públic no aprofitem per anar mirant el WhatsApp, per anar trucant per telèfon o per altres qüestions.
Concentrem-nos en el que hem de fer. Apaguem el telèfon, procurem anar a una cantonada per preparar-nos i d'aquesta concentració en sortirà el millor de tu, el millor que saps. Hola, Manuel.
Has estat un gran impulsor dels debats presidencials en aquest país, t'hem vist tots. ¿Quins són els beneficis dels debats i com aplicar-los a l'escola i en l'educació? En el món de la política, que és on es produeix, jo crec que els debats són enormement interessants.
En primer lloc, perquè generen la participació de tots electoralment, però no només dels partidaris de les dues persones si es tracta d'un cara a cara dels dos partits allí representats, sinó en general. Ajuden al clima de participació perquè genera en aquest espectacle polític, no m'importa dir que també és un espectacle polític, aquest dramatisme de l'enfrontament que ajuda a que tothom digui: "Són importants aquestes eleccions i hi vaig". Encara que votis a un tercer, encara que votis a un quart.
Aquests debats ens ajuden a triar millor. L'Alan Schroeder, un professor de l'àrea de Boston, d'una universitat a Boston, que jo crec que és qui ha estudiat més els debats electorals a tot el món, exactament de 65 països, i que va contactar amb nosaltres després de recuperar els debats. En aquest cas un Zapatero-Rajoy, l'any 2008.
Ell diu que un debat entre dos candidats a la presidència d'un govern no és un pugilat dialèctic, com a vegades es descriu. Ell diu: "És una selecció de personal". I a mi em sembla que està molt bé.
Diu que un s'asseu davant del televisor i amb el seu vot aposta per contractar aquest o aquest, perquè li genera més confiança, perquè li agrada més el seu programa, perquè creu que és capaç de dirigir el país, el que sigui, Espanya en aquest cas que em preguntes, d'una forma més eficaç. Així que, també, ens ajuda a triar millor. Què fem a les escoles?
És la segona part de la teva pregunta. És molt bo que ajudem els alumnes al fet que es preparin en debats per defensar una idea. Perquè vencen la por escènica, perquè són capaços d'argumentar, perquè busquen l'argument, perquè saben que no es pot parlar sense una preparació seriosa, sense un estudi sobre la qüestió, que no es pot anar a improvisar.
. . Si de cas, com deia en Winston Churchill: "He preparat meticulosament aquesta improvisació", perquè vull que soni amb naturalitat però la tinc perfectament preparada i he mesurat les meves paraules.
No vaig allà a veure què em surt perquè pots dir, tornem al principi, una paraula de més que pugui ser, realment, un inconvenient. Jo crec que cada vegada més estan creixent a les universitats, per descomptat a Espanya i en altres països també, sempre que podem nosaltres ajudem al fet que hi hagi tornejos de debats. Els tornejos de debats faciliten molt la tècnica expositiva i l'acompliment d'una persona que, després, li servirà per vendre un producte, per vendre un país o per qualsevol altra relació.
Ara, a més de la tècnica cal anar al contingut. Així que aquí cal preparar-ho tot: cal preparar i estudiar bé el percentatge, el contingut del que vols dir i això et farà créixer la presència i la força del que dius. Per descomptat, és molt important, com no, la comunicació no verbal.
És clar que és important el to de veu en què es diuen les coses. El maneig dels silencis cada vegada que es vulgui dir alguna cosa important. Però, per descomptat, jo sóc partidari de donar suport als debats i que hi hagi debats a les escoles i universitats.
Hola, Manuel. El meu nom és Cristina. A més de ser un expert moderador dels debats polítics d'Espanya també ets professor.
Llavors, volia que ens expliquessis ¿què et sembla més difícil de moderar, aquests debats polítics o una classe amb 35 estudiants? Gràcies. Depèn de com siguin els estudiants i de quina assignatura.
Bé, moderar els polítics és bastant difícil. És una situació de crisi, al cap i a la fi, és una situació de tensió perquè un dels dos que estan asseguts allà serà el president del govern, i l'altre enganxarà cartells quatre anys. Llavors és realment una diferència molt important, per a ell i per a tot el seu entorn, perquè normalment els que acompanyen a un debat a qui finalment és elegit president doncs, més o menys, seran ministres, secretaris d'estat, tindran responsabilitats.
Els que acompanyen l'altre candidat enganxaran cartells. Un durà la furgoneta, un altre la galleda. .
. Per tant, s'hi juguen molt. En conseqüència, hi ha aquí molta tensió.
I jo crec que, en aquest cas, la moderació sobretot, ha de començar per que el conductor de l'acte, el moderador, sigui de veritat moderat en tots els seus gestos. Ho hem d'entendre. Si en un moment determinat, imagina't, un d'ells fa una promesa electoral i diu: "Crearé un milió de llocs de treball", i a tu et dona un atac de tos.
. . has pres partit.
I, potser, tenies tos de veritat, cal empassar-se la tos perquè no pot ser. És igual com quan acaba, com que et quedes uns segons en pantalla, els dos senyors estan asseguts i diuen: "Ja hem acabat", tu creus que ja no estàs connectat, t'aixeques i t'acostes a un o un altre i dona la imatge de: "És molt amic d'aquest", etc. Per tant, aquí cal cuidar fins el mínim dels detalls.
La situació a una classe de 35 persones. . .
aquí jo no recomano la moderació, sense sortir-se del rigor has de ser tot el contrari. Jo crec que el professor apassionat, tot i al límit, a vegades, que algunes paraules puguin resultar en el límit de l'excés, però sempre amb la voluntat constructiva de fer participar aquelles persones. Jo crec que és enormement interessant.
Jo crec que, en general, excepte algun alumne pervers que pugui existir, n'hi ha a tots els llocs, que li interessi poc allò, que vulgui provocar una mica d'embolic. . .
quan als alumnes se'ls diuen coses interessants realment atenen. Jo tinc l'experiència de ser professor en diverses escoles i de forma molt habitual a Next, a l'escola de negocis que tinc l'honor de presidir i sempre, fins i tot amb el major nombre d'alumnes, una <i>master class</i> o el que sigui, amb 100 persones fins i tot, normalment hi ha hagut enorme interès. Però jo crec que això sempre està en relació directa amb la qualitat o amb l'interessant que sigui el que tu els estàs proposant.
Perquè fins i tot els alumnes menys vocacionals del que sigui, tenen una certa curiositat. Llavors, plantejar assumptes concrets, plantejar exemples, plantejar experiències, tractar de ser autèntic. .
. jo crec que això, en general, l'alumnat, i aquí hi ha professors i ho saben, atén i aquests professors són recordats. Hi ha discursos de personatges rellevants de la societat, així com de la política, que han passat a la història, quin seria per a tu un exemple brillant i inspirador de discurs i per què?
És veritat que hi ha alguns discursos que han perdurat al llarg de la història i que tots hem escoltat. Quan el president John Fitzgerald Kennedy va ser a Berlín i encara hi havia aquell mur que dividia la ciutat, ell va aprendre unes paraules en alemany i els va dir a tots: "Jo també sóc berlinès", com pots imaginar allò s'enfonsava, com se sol dir, s'enfonsava el local d'aplaudiments, d'entusiasme, d'emoció, d'adhesió, de les persones que hi eren. Tots recordem els discursos d'en Martin Luther King, després assassinat, igual que en Kennedy.
Fixa't que són persones que arriben a commoure milions de persones arreu del món, i que acaben amb ells perquè han estat capaços de posar en marxa a moltes persones en favor d'una idea de llibertat, en favor d'una idea d'igualtat racial, com era aquest cas. Bé, jo crec que de forma contemporània, els discursos d'en Barack Obama han impactat a tot el món. Jo acostumo a referir-me gairebé sempre, perquè m'interessa de forma especial, al discurs que ell va fer en la convenció demòcrata a Chicago.
Allà es triava un altre candidat, concretament en John Edwards com a vicepresident i en John Kerry com a possible president. Però com se sol fer en aquests mítings es va dir: "Bé, que intervingui algú del poble", per dir-ho així, "Que intervingui algú de Chicago". Llavors, va passar per allà un jove senador anomenat Barack Obama que va fer aquest discurs que si jo hagués estat el candidat, després no surto perquè després d'aquell discurs.
. . I la prova és que quatre anys després el candidat era ell, i, a més, va guanyar les eleccions.
Va ser un discurs extraordinari, sobretot perquè ell, que era una persona que va acabar brillantment els seus estudis a Harvard, que tenia una dificultat respecte a d'altres pel color de la seva pell, i a més perquè tenia un nom àrab i acabava de succeir uns anys abans l'atemptat contra les Torres Bessones, ell va entrar en aquell discurs amb enorme humilitat i va començar dient: "És insòlita la meva presència aquí. El meu avi era un cuiner dels anglesos a Kenya, el meu pare va estudiar en una escola que tenia un sostre d'uralita". I aquí, l'avi va entendre que volia una vida millor per al seu fill, per al pare d'Obama, va aconseguir una beca per anar a un lloc meravellós que era màgic, Amèrica.
I a partir d'aquí va anar creixent. Ell no va dir en cap moment: "Sóc l'alumne més brillant de Harvard". Ell no va dir en cap moment: "Compte, jo tinc un nom àrab, però compte".
No, ho va dir d'una altra manera: "Em van posar els meus pares un nom màgic per a ells que volia dir 'Elegit'", i va resoldre el problema. I sobretot va saber sumar, va saber unir. Extraordinari discurs el d'Obama, però em permetràs que posi un exemple més: la Shakira.
La Shakira va donar un discurs a Oxford parlant d'educació. La Shakira promou una fundació que es diu Peus Descalços, a la qual dedica molts diners personals, que té uns col·legis a la zona de Barranquilla, Colòmbia, on ella ha nascut. I és capaç de parlar amb molta senzillesa a aquelles persones que estaven acabant els seus estudis a Oxford.
I els diu la Shakira en aquest discurs: "Senyors, jo no he vingut aquí a cantar, sóc una artista, no hi haurà moviment de malucs. . .
", tots van pensar: "Quina decepció, esperàvem una altra cosa". "Vinc a dir-los a vostès que si vostès volen un món segur apostin per l'educació. I que si és possible, en comptes d'enviar 30.
000 soldats a l'Afganistan enviem 30. 000 educadors". Aquell discurs de la Shakira a mi m'ha impactat especialment, perquè veiem una altra cara d'aquests personatges.
A vegades d'un futbolista, o d'un cantant, o d'un polític en veiem les seves idees, però no veiem la seva vida personal. Bé, tots aquests discursos són realment importants, sobretot perquè tenen contingut, perquè estan molt ben pensats, perquè estan molt ben plantejats, perquè són capaços d'arribar al cor d'aquelles persones que hi són. I alguna cosa més, si em permets, la Shakira els diu en aquest discurs: "No els estic parlant que donin suport als nens del món que tenen fam o que viuen en un estat fallit per un tema de caritat, això no és un acte de caritat, és un acte de seguretat.
Així que si estem tolerant que hi hagi països on es formen terroristes, vostès no viuran segurs. Tots nosaltres no viurem segurs". Això vol dir planificació en l'educació.
Així que abans de parlar, abans de donar una classe, abans d'educar, hem de planificar. I ella ho fa, planificar quins seran aquells arguments més eficaços per poder convèncer aquelles persones perquè avancin en aquesta direcció que els estem proposant. Bona nit, sóc l'Anselmo Mancebo.
Què tal, Anselm? Et volia preguntar. .
. A vegades t'equivoques, com qualsevol. Ens equivoquem, et quedes en blanc, fiques la pota, no saps per on sortir.
També m'imagino que cal aprendre a controlar-ho. Tu ens pots explicar algun exemple o alguna anècdota? Sí, jo recordo el lliurament d'uns premis Príncep d'Astúries al teatre Campoamor d'Oviedo.
És un moment meravellós, jo sempre que em conviden, hi vaig. Allà vaig veure el Stephen Hawking, allà vaig veure la Liv Tyler, allà vaig veure en Yàsser Arafat, a grans personalitats del món. Alguns dels premiats donen un discurs d'agraïment, i en un d'ells, el de la Carmen Martínez Gaite, una escriptora espanyola molt important, va perdre els papers literalment.
Tenia el discurs sobre la taula, no ho tenia numerat, llavors aquella senyora no trobava el fil. Amb el príncep, amb tots els premiats, amb tot el públic expectant i en directe a la televisió. Jo crec que, per solidaritat, el patiment dels presents.
. . ens vam identificar tant amb el que aquella pobra dona estava passant que jo, per descomptat, vaig acabar aquell acte esgotat perquè dèiem tots: "No ho troba, no ho troba, no va".
I no va durar un moment, ni dos, ni tres. Davant de tot això cal portar algunes mesures de seguretat, per descomptat portar el teu discurs numerat, si el portes escrit. Si pot ser a dalt i a baix, primera qüestió, així no has de baixar tant la vista per veure-ho, etc.
Jo sempre recomano portar el teu discurs escrit o un esquema. Si vols t'explico el meu mètode. Encara que jo estigui parlant en un discurs, que a vegades em toca fer a l'Acadèmia de Televisió o qualsevol altra raó, jo procuro portar el discurs escrit en una butxaca i un petit resum, un esquema, el que a Espanya anomenem una xuleta, els professors saben molt bé el que és la xuleta, per si de cas.
Perquè si et quedes en blanc treus el paperet i mires més o menys per on vas, que no es mor ningú. Així aprofites per fer una pausa. Les pauses són molt importants en el discurs.
Si la cosa està molt malament, el treus i el llegeixes. Però si ho llegeixes, llegim-lo bé, llegim-lo mirant les persones. Alguns fan un discurs i des de: "Senyor president de tal", fins a: "Moltes gràcies per haver-me escoltat", no aixequen la vista.
I potser han passat 20 minuts. I és clar, si es fa un discurs llegint i no s'aixeca la vista, en aixecar-la es pot trobar que allà no hi queda ningú. Han marxat.
Diguem que queden els cossos, per cortesia, però les ànimes han marxat perquè ja desconnecten i ja marxen. És una altra història. Per tant, que no ens importi portar-ho i tenir algunes mesures de seguretat perquè pots no trobar-te bé, perquè pots, aquell dia, estar distret, perquè et poden donar una mala notícia abans de començar i això et fa començar a pensar en una altra cosa.
Reduïm tensió, reduïm tensió escènica si anem protegits. Per descomptat, això ens pot ajudar molt. Així que jo recomano que cadascú organitzi la seva pròpia tècnica, però que la tingui i que es protegeixi.
Manuel, sóc la Mercedes, m'apassiona la comunicació i volia preguntar-te, ¿quins creus que són els errors més comuns que cometem quan ens comuniquem? Bé, en uns països en els quals, en general, no hem tingut instrucció en comunicació, és normal que cometem errors, és normal. Potser, en general, com que no li donem importància a la comunicació, ens fiem de la improvisació.
I la improvisació és molt mala consellera. Jo crec que, en general, per comunicar bé cal escoltar. No només perquè deia Plutarc: "Aquell que escolta parla bé".
Només parla bé aquell que escolta, perquè tu quan escoltes pots conèixer l'estat anímic en què es troben les persones que hi són, qui són. Jo quan he arribat aquí he començat a preguntar com faig en qualsevol acte: qui són aquestes persones, d'on vénen, on treballen. .
. Qualsevol informació que puguis tenir sobre el públic que t'escoltarà és fonamental. A mi m'agradaria dir també, que cal controlar els temps.
Perquè si no un, si no controla els temps. . .
ja que tens l'enorme privilegi que t'estiguin escoltant, procura dir coses importants i ser breu. I hi ha persones que per donar-te una idea necessiten deu minuts. Que és com si un avió que va per sobre de la pista anés donant voltes i buscant la pista d'aterratge.
I tu quan veus això, sobretot al final del discurs, les persones que volen acabar i diuen: "Bé, per concloure", i és la tercera vegada que diu "Per concloure" i continua allà. Per què? Perquè no troba la paraula adequada, perquè no troba la frase.
Porta-ho preparat de casa i acaba bé amb aquesta frase, és a dir, troba bé la pista d'aterratge. I per descomptat, cal preparar-se també el principi, cal saber començar, cal saber acabar i cal tenir en compte les emocions. És molt important que les emocions aflorin.
I algunes persones parlen el més semblant a un full Excel, així de fred. I no, es pot posar passió. I el fet que algú posi passió en el que ens està explicant, sigui la matèria que sigui, en un professor, en un conferenciant, en un company que trobem, en un amic, té un efecte positivament contagiós i això és, realment, una cosa que t'ajuda, també, a comunicar.
Un afegit més, ho deia en Winston Churchill: "Vostès volen que parli dues hores sobre aquest tema del que sé? M'han de donar deu minuts, prenc unes notes i jo parlo dues hores. Vostès volen que parli deu minuts sobre el mateix tema?
Llavors necessito dues hores de preparació". Així que això és inversament proporcional. Hi ha un territori de risc, o invertiré molt més temps en precisar les idees, si ho porto preparat serem molt més eficaços.
Així que, si volem que ens escoltin, si volem que ens escoltin amb atenció, hem de donar importància a la comunicació, hem de preparar-la. Això té un efecte fonamental en l'educació, per això quan abans la Susana m'estava plantejant: "Bé, hi ha d'haver una assignatura específica? ".
Si és possible, sí. Si no que hi hagi teatre, si no que hi hagi altres fórmules, però sobretot que hi hagi molta comunicació, molta participació de l'alumnat. Perquè també descobrirem que hi ha molt talent entre les persones que estan estudiant.
Hola, em dic Julio. He sentit que els ponents utilitzen alguns trucs per no posar-se nerviosos davant del seu públic, com mirar als ulls a una persona de mirada amable, o fins i tot imaginar-se tot aquest públic nu. Jo no sé si tu fas servir aquests trucs, o si pots compartir amb nosaltres algun d'aquests trucs.
Jo no sóc partidari d'imaginar a tot el públic nu perquè potser et distreu, no em sembla una bona fórmula. Jo crec que el millor és preparar-se'l bé, tenir confiança, estar atent, la mirada és molt important. Què és la mirada?
La mirada és un sistema d'escolta. Tu, a través de la mirada, és important que vegis si comparteixen o no, si segueixen o no el que estàs explicant, i aquí entra una qüestió que és fonamental, de la qual m'agradaria parlar-vos, que és l'arrogància. Normalment, una part dels ponents sonen arrogants, fins i tot és molt probable que alguns no ho siguin, però hi ha una certa distància.
Jo li dic a això, per posar-li un nom, arrogància virtual. Com que tu véns de Harvard, com que l'altre és un professor de no sé què, com que és un periodista reconegut, com que és un diputat, ja diuen: "Què em dirà aquest? ".
Ja hi ha una certa distància. Està provat que l'arrogància distància i la humilitat apropa, no la falsa humilitat, la senzillesa, l'apropament. .
. això afavoreix molt la proximitat. Així que si tu estàs mirant i veus que una part del públic no entén el que estàs dient, no pensis que ells no ho saben i tu ets meravellós, pensa que potser no ho estàs explicant bé.
Pensa-ho humilment i evitem aquestes frases que solem escoltar en molts conferenciants que diuen: "Ho explicaré d'una altra manera perquè vostès ho puguin entendre". No sé si us sona. O, per exemple, revisant paraules jo dic: "Poden vostès intervenir quan ho creguin convenient".
No: "Poden interrompre quan ho creguin convenient", perquè interrompre és una cosa diferent. Interrompre suposa que jo estic en un pedestal i vostè m'està pertorbant amb la seva intervenció. No interrompre, intervinguin quan vulguin, poden vostès fer els seus comentaris.
Així que jo crec que aquesta proximitat també et donarà seguretat. Hola, Manuel. El meu nom és Carmen, jo et volia preguntar dues coses, principalment.
La primera seria, ¿quan vas descobrir la teva passió per comunicar, la teva vocació? I la segona seria si has tingut referents o mestres al llarg de la teva carrera. Jo vaig tenir la sort que el meu pare explicava històries a casa meva, que el meu avi explicava històries i algunes molt divertides, i això a mi m'animava a poder explicar, depèn de com ets personalment, si ets una persona més extravertida que d'altres, a poder explicar històries als altres.
Sí que tinc més clar el moment en què vaig saber que volia ser periodista, tenia 12 anys i no hi havia cap tradició de periodistes a casa meva. I la meva mare em deia: "Però home, Manuel, periodista? Això és com els artistes, avui aquí i demà allà".
I jo pensava: "Què antiga que és la meva mare". Escolta, quina raó tenia. Avui aquí, demà allà.
Això és cert. Aquest moment el tinc bastant clar. És curiós perquè el meu pare, que estava en el món de l'electrònica, estava obstinat en què estudiéssim una Enginyeria Tècnica el meu germà i jo, i ho vaig fer.
Només vaig estudiar Periodisme quan vaig acabar l'enginyeria tècnica. No sabria canviar un endoll ara mateix, però sí que és veritat que aprens conceptes, aprens elements tècnics que t'ajuden molt. O sigui, que vaig ser conscient que sí que volia comunicar.
I agraeixo molt els mestres que he tingut. Quan era becari, perquè vaig començar de becari al diari Tele/exprés de Barcelona teníem un director, en Manuel Ibáñez Escofet, que permetia que els becaris entréssim cada dia a veure com es feia la primera pàgina. Per a mi va ser una escola de periodisme meravellosa durant aquells anys que va durar.
Després, quan vaig entrar al telenotícies, en Luis Mariñas, un excel·lent company, em va dir: "No escriguis tan llarg, a la televisió cal escriure més curt. Cal anar més a una successió de frases principals i no tant a una argumentació". Estem parlant d'un informatiu, en aquesta qüestió.
Al diari vaig tenir en Tristán la Rosa i em va ensenyar la importància de l'editorial i deia: "L'editorial és el cap del diari i un diari sense editorial és que no té cap, no té pensament, no té posició". I, al final em vaig aficionar molt i m'encarregava de molts editorials i em resultava enormement important. I així successivament.
Jo vaig tenir un professor a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials, el professor Manuel Castells, amb el qual comparteixo encara l'amistat i la seva referència intel·lectual, que va ser la persona que em va fer global, per dir-ho així. i a qui vaig visitar, vaig ser alumne seu a París, i quan va anar a Berkeley, Califòrnia, vaig anar a visitar-lo diverses vegades. i recordo que em va ensenyar, i ell és un gran comunicador, Silicon Valley.
Em va parar enmig d'una carretera, baixem a la vorera i em va dir: "Això és la Universitat de Stanford, això és la Hewlett Packard. . .
Packard i Hewlett eren dos alumnes d'aquí, van crear la seva empresa i després van crear aquest imperi". Bé, de tots ells, per descomptat, jo n'he après moltíssim. Hola, Manuel.
Em dic Silvia i sóc professora. Jo, com molts, hem crescut veient la televisió i hem sentit l'expressió: "La televisió és la caixa ximple", quines possibilitats educatives creus que té la televisió? Bé, és veritat.
Jo tinc una sospita de qui es va inventar això de la caixa ximple. S'ho van inventar, l'enveja és molt dolenta, col·legues de la premsa, jo vaig començar a la premsa, també he passat per la ràdio, que estaven una mica gelosos de la capacitat d'atracció de la televisió. És clar que hi ha programes ximples de televisió, però també n'hi ha de ràdio.
I també hi ha articles ximples en alguns diaris, i també hi ha titulars absurds. I en qualsevol conversa pots trobar algú que et doni continguts ximples. Per tant, el medi no determina la ximpleria dominant.
Cap mitjà tecnològic t'està determinant això. Jo crec que hi ha experiències en el món per les quals hem comprovat, i ho comprovem diàriament, que hi ha una extraordinària capacitat d'utilització per a fins educatius de la televisió. Jo recordo, fa uns anys, vaig visitar a Mèxic la central de la Televisió Educativa, quin era el problema de Mèxic?
Que tenien necessitat de molts professors i no podien formar-los. Llavors, estava allò estructurat i deien, per exemple: "Dilluns a les 12:00 explicarem equacions", perquè aquell professor no sabia equacions, i estudiava totes les assignatures que explicava, totes les assignatures al mateix temps. A les escoles hi havia un televisor, connectaven i llavors algú explicava per a tot Mèxic les equacions i així successivament amb totes les assignatures.
Però bé, anys després, a la República Dominicana es posa en marxa una televisió educativa. No és exactament el mateix, perquè se suposa que els professors aquests ja expliquen equacions, però hi ha altres elements i continguts formatius que no tots els professors poden tenir en cada moment. Així que tenen un suport, encara que sigui per educar els pares perquè és evident que a més d'aprendre a l'escola, també cal educar els pares perquè, a vegades, en una conversa a casa es pot espatllar el que s'ha fet en un dia de classe.
Per tant, la televisió té enormes virtuts en aquest sentit, com les té la ràdio i com les té el diari. Hola, Manuel. El meu nom és Paz i m'agradaria saber quin missatge llançaries tu a pares i educadors per millorar l'educació dels nens i les nenes.
És molt interessant la pregunta i no és senzilla de respondre perquè no hi ha una fórmula en concret. Jo crec que convidar els nostres fills a que comuniquin, a que tinguin la possibilitat de saber escoltar, perquè si no tot passa enormement ràpid i mantenir-los i educar-los en la paciència d'escoltar les opinions dels altres i el respecte, és fonamental. Avui en dia, una de les pitjors coses que tenim és que els nens llegeixen poc.
Els nostres fills llegeixen menys que nosaltres, no és així en tots els casos, però costa molt fer-los llegir. En això hi ha mètodes i hi ha una inventiva molt àmplia. L'altre dia llegia que una mare italiana deia: "La contrasenya del wifi la canvio cada setmana", i deia: "Els dono un llibre i els dic que la contrasenya del wifi és el color del vestit de la protagonista del llibre".
I, llavors, els nens han de llegir perquè volen connectar-se al wifi. Jo no sé si hem de fer aquest tipus de trucs, en tot cas aquí queda, per si algú ho vol aprofitar, però em sembla que és fonamental comprendre que els nens van a l'escola, però no per això els pares ens hem de desentendre de l'educació perquè ja me'ls educaran aquí. Jo crec que és molt important que hi hagi una connexió, parlar amb els professors de tant en tant i escoltar, també, els nostres fills perquè moltes vegades no escoltem prou els nostres fills.
En un curs de comunicació a l'institut, em deia un metge, i em va agradar tant que l'he reproduït en un llibre, em deia que tenia un pacient, una noia d'uns 15 anys, a la ciutat de València, Espanya, que venia amb els seus pares i que ella li va dir: "Doctor, jo vull que m'atengui vostè, perquè vostè em parla a mi. Quan vaig a veure altres metges, parlen als meus pares quan la malalta sóc jo". Llavors, escoltar és fonamental.
Dirigir-se a la persona que realment té el problema és fonamental. Jo estic convençut que si escoltéssim més, en general, al món, aprendríem més, seríem més eficaços comunicant, però per descomptat, ajudaríem a resoldre molts més problemes. I en aquesta recomanació general d'escolta que jo m'aplico a mi mateix, hi ha també els nostres fills.
Els nostres fills han de ser escoltats, els que tinguin fills adolescents saben que el problema no és que no els vulguis escoltar, sinó que ells vulguin parlar. És molt difícil. Jo, recentment, vaig fer un viatge al sud de França a buscar la meva filla, vaig anar-hi sol en cotxe.
Havia de portar unes coses, moltes maletes, perquè acabava una estada allà, podria haver-li dit: "Agafa't. . .
", però vaig dir: "Ja vaig a buscar-te jo", perquè a la tornada la tinc captiva dins del cotxe i esperava que parlés, amb el risc que s'adormi a la sortida i es desperti a 200 metres de casa teva. Afortunadament va sortir bé. Què vull dir?
Cal propiciar aquests moments si és possible, encara que et costi un esforç, per poder trobar aquest moment en el qual la comunicació es produeixi. No pots dir: "Comuniquem-nos. A veure, nen, parla".
No, creem l'ambient en el qual això es pugui produir. Moltes gràcies per haver-me escoltat.
