Moltes gràcies a tots. Bé, primer em presentaré em dic Joaquín Valdés. Soc psicòleg esportiu, pertanyo actualment al cos tècnic de la Selecció Espanyola de Futbol, els meus estudis, a part de la psicologia, he fet anteriorment magisteri, soc professor. També he fet, bo, soc professor també de judo, professor d'esquí, he vinculat molt, ja que estem aquí a "Aprenem junts", al tema de l'aprenentatge, la meva carrera professional. El que he procurat sempre és, bé, doncs fer d'una cosa que és el que més m'agrada, que és l'esport, doncs fer d'això, en la mesura que sigui possible, la meva
feina. Considero que avui dia tenir feina és una cosa que és una sort, i, a més, que la feina t'agradi no és només una sort, sinó a més un privilegi. Els meus primers passos, diguem, en l'àmbit de..., l'esport, de la psicologia de l'esport, va ser amb els meus propis companys de judo, quan jo era competidor. Va arribar un moment en què cal passar a una part molt, diguem, dolorosa, entre cometes, que és passar al dic sec quan l'esportista deixa de fer esport i ha de, perquè arriba a una edat en què físicament ja no hi
ets per competir. Quan arriba aquest moment d'abandonar, diguem, la part purament esportiva doncs passo a ser el psicòleg dels meus propis companys d'equip. Treballo en aquest moment amb molts esports diferents, amb judo, tennis, futbol, golf, etcètera, i arriba un moment en què, bé, em criden del club de la meva ciutat, de Gijón, de l'Sporting de Gijón, i em contracten per treballar-hi com a psicòleg esportiu. Llavors estic en aquest equip, posteriorment em crida el Luis Enrique. Aquí és el meu inici amb el Luis Enrique l'any 2008, fins el moment actual, que pertanyo al seu cos tècnic,
i ho he fet en equips com la Roma a Itàlia, el Celta de Vigo aquí a Espanya, després el Futbol Club Barcelona en el primer equip, i, com us deia, actualment a la Selecció Espanyola. Una pregunta que m'han fet en moltes ocasions és la de: "Què és el que fa un psicòleg de l'esport?" "Què fa un psicòleg en una banqueta?" "Què fa un psicòleg en un terreny de joc, en una pista d'atletisme?" Bé, doncs, ara el que intentaré al llarg dels propers minuts és respondre-us una mica aquests dubtes, aquestes preguntes, i per això, doncs, quan
vulgueu, vosaltres mateixos podeu iniciar les preguntes. Quan vulgueu. Hola, Joaquín, et volia preguntar, a més de l'entrenament físic, fins a quin punt és important la motivació i l'aspecte psicològic en un esportista. Jo us faria una introducció inicial, que és la de quins aspectes creieu que influeixen en l'àmbit de l'esport per aconseguir un bon rendiment. Parlem, d'una banda, de l'aspecte físic. ¿Quin altre aspecte creieu que és molt important per a l'àmbit de l'esport? -Creure en tu mateix. -Creure en tu mateix. Més coses. -Emocional. -L'aspecte psicològic. Aspecte físic, aspecte psicològic, què més? Què necessita un esportista per
executar el seu treball? -Esforç. -Esforç, confiança, quines coses més? -Autoestima. -Autoestima, què més? -Tot això és del camp emocional. -Control mental. Control mental també és del camp emocional, no? -Més coses. -Tècnica. Tècnica, aspectes tècnics. Estem d'acord? Ja tenim, físic, tècnic, psicològic, i finalment un altre aspecte, que diria que és l'estratègic. Hi ha una teoria que es diu teoria del rendiment, que són aspectes físics, tècnics, tàctics i psicològics, formen part del rendiment. Si ens plantegem en aquest moment un esport concret, com pugui ser per exemple el futbol, l'aspecte físic té importància? -Què en penseu? -Sí. Té
molta importància. Podríem valorar-lo en importància de 0 a 10. Ara penseu mentalment en un jugador en concret o en vosaltres mateixos jugant un partit o algú que li agradi jugar a tennis o qualsevol altre esport. Bé, a veure, jo físicament en aquest esport que m'agrada, de 0 a 10, com m'avaluaria? -Un vuit. -Un vuit? Però vaja! Un altre? Perfecte. Cadascun mentalment pensa: "Bé, doncs jo em valoraria en un vuit, em valoraria en un set, perquè ara he de baixar una mica de pes, igual en un quatre", el que sigui. Bé, en l'aspecte tècnic, quina és
la part tècnica? La part tècnica és els coneixements d'aquest esport, les habilitats tècniques que es tenen d'aquest esport. En l'aspecte tàctic, què és l'aspecte tàctic? És, bé, de quina manera enfrontaré aquest partit? Jugarem amb una línia de tres, anem a jugar amb un 4-4-2, anem a, vaig a, en una competició de judo, per exemple, passaré el primer minut controlant les agafades, o sigui, de quina manera enfocaré aquesta situació. I després la part mental generalment és com soc jo, com és aquest esportista psicològicament. Si ara us digués, per exemple, el Rafa Nadal. Puntuem-lo. -Físicament. ¡Puf! -Un
deu. Un deu. -Tècnicament. -Un deu. Un deu. Tàcticament. Un deu. Psicològicament, un quinze. D'acord. De zero a deu, un deu. Fixeu-vos, si sumem tot això, ens adonem que estem davant de qui? Davant d'un "crac", d'acord? Però segurament que també coneixem en el nostre entorn, sense haver de parlar ara d'un "crac", esportistes que, si els valorem, doncs segurament, mira, físicament, està fortíssim, un vuit. Tàcticament, sap com enfrontar, posarem un altre vuit. Tècnicament, té bona habilitat. Psicològicament, buf!, quan arriba a la competició, s'ensorra, un quatre. Bé, doncs ja sé que potser on cal intervenir més és aquí,
en aquesta part psicològica. És un factor molt important en la mateixa mesura que altres que tenim al voltant. Tan important que fins i tot, estant molt bé en els altres tres aspectes, si l'aspecte mental no l'aconsegueixes millorar, o controlar, pot ser que no et serveixin de res els altres aspectes. No vull dir amb això que sigui el més important, perquè a vegades et pots compensar entre uns i altres. Aquesta és una mica la idea quan t'intento explicar aquesta resposta. Una altra pregunta. Hola, Joaquín. Ja saps que, quan veiem futbolistes a la tele o en diferents
llocs, veiem que sembla que tenen com la vida resolta. Però suposo que també s'enfronten a situacions de pressió. Com ajudeu els psicòlegs a aquestes situacions? Molt bé. Doncs mireu, efectivament, pot semblar que quan veiem un futbolista professional a la tele dius: "Aquest ja té la vida resolta". Jo us diria que no la té tan resolta. Potser en el moment present la tingui resolta. Però li queden molts anys encara per davant perquè generalment aquests futbolistes dels que parlem són gent molt jove. En l'àmbit esportiu, amb 34 anys, ets un esportista molt veterà. I amb 34 anys
estàs normalment en un terç de la teva vida. Potser quan veiem un jugador que sembla que té tota la vida solucionada, la té solucionada en funció de molts factors. La gent que se li acosti, la gent que l'assessori al seu voltant, com tingui de moblat el seu cap. Hi ha un munt de factors que el poden ajudar a tenir la vida solucionada en el futur, o no. Tingueu en compte que sí és possible que hi hagi determinats esportistes que gairebé, tot i que gastin a propòsit, pot ser que no s'ho gastin tot en la resta
de la seva vida. Però són alguns, no tots. No tants com estem parlant ara. Això què genera també? Bé, doncs una pressió afegida, en la qual també pensen molt que "he d'intentar, en la mesura del possible, en aquest moment en el que estic, aconseguir el màxim possible perquè després també haig de viure". Els psicòlegs, com treballem en aquest sentit? Doncs en moltes ocasions és preparant-los per a aquest passi de la vida esportiva al dic sec, que serà una altra vida diferent. Hi ha molts esportistes professionals que no els agrada parlar del final de la seva
carrera. És com si no volguessin veure això. Això és un problema. Si no ho vols veure, no t'estàs preparant per aquest número d'anys que encara et queden per viure. Llavors cal intentar, en la mesura del possible, treballar aquest tipus de situacions, primer perquè facin unes bones inversions si cal, perquè es formin en la mesura del possible per a la possibilitat que poden tenir després, que els pot ajudar moltíssim, que és la de, per exemple, si has estat esportista d'elit, és més fàcil que després, com a entrenador, continuïs una vida també relacionada amb l'esport, amb aquests
coneixements. Però compte també, perquè, que hagis estat un gran esportista no vol dir que seràs un gran entrenador, ni molt menys. Hola, Joaquín, jo et volia preguntar una mica arran d'això, com ajudes tu a gestionar les emocions quan un equip s'ha d'enfrontar en una competició, doncs a situacions complicades, com ara una tanda de penals. Ahà, bé. Ja no només una tanda de penals, sinó que es donen quantitat de situacions complicades, lògicament, al llarg d'una competició de qualsevol tipus esportiu, sigui futbol, sigui handbol, sigui bàsquet, qualsevol tipus d'esport. Potser la idea que tots tenen quan es
parla d'un psicòleg esportiu, d'un psicòleg de l'esport, és que el psicòleg està contínuament parlant amb tots els jugadors, i dient-los què han de fer en cada moment, etcètera. Sento defraudar-vos, no és així. La forma de treballar no sempre és directament amb el jugador. La meva forma de treballar, també en aquest sentit cadascú té el seu mètode, però la meva manera de treballar per intervenir sobre problemes col·lectius és més a través de l'entrenador. A través del cos tècnic. L'assessorament a ell. Per què? Primer punt. L'entrenador és la persona que més influeix en els esportistes. És la
persona que qualsevol cosa que digui és la que tindrà més en compte l'esportista perquè d'ell depèn que jo participi, no participi, d'ell depèn que em convoquin, que no em convoquin, etcètera. Llavors, el que fem en totes aquestes situacions és assessorar, de quina forma, quin enfocament, de quina manera, per on ha d'anar la xerrada, quins són els missatges que cal intentar transmetre, en funció també de com es vegi l'equip. Què fa el psicòleg esportiu? Observar molt. Tenim una feina molt còmode. "Tu et passes el dia mirant". "I et paguen?". Bé, doncs fixa't. Doncs sí. Passa que,
bé, no és el mateix mirar que observar. Tenim una funció, els psicòlegs, de captar tot aquest tipus de conductes, de qüestions que estan passant, per intentar intervenir sobre elles i poder-les optimitzar. Sempre es dona en l'esport la situació que pugui haver-hi molta igualtat entre els seus contrincants, no?, amb la qual cosa, abans del partit, abans de la competició, dius: "Bé, doncs això està molt difícil, a veure com acaba". Però hi ha vegades en què dius: "Se'ls menjaran". Perquè hi ha una diferència molt gran entre un equip i un altre. Per exemple, a nivell de futbol,
hi ha moltes ocasions en què, bé, passa a la Copa del Rei, doncs que toca jugar a un equip de Primera Divisió amb un equip de Segona B. A priori, el que sol semblar és allò de: "No té res a fer". Però hem vist quantitat de cops com passa el contrari, no? Per què passa això? Per una qüestió que es dona en el comportament humà, que és l'activació. Hi ha una sèrie de variables que es donen en l'ésser humà, en l'esportista, que, com el seu propi nom indica, fluctuen, no?, varien. Pot ser per exemple la
motivació. En la motivació, puc estar molt alt de motivació, o molt baix de motivació. L'extrem de motivació alt, sobremotivació, no és bo. L'extrem de motivació baix no és bo. Cal buscar sempre un equilibri en tot això. El d'activació que us estava comentant abans, que és el nivell de tensió que pugui tenir l'equip o els esportistes, també, pot haver-hi un excés o sobreactivació, o una molt baixa activació o una activació adequada. Imagineu la corda d'una guitarra. L'afinaré. Si està molt fluixa, sona bé? No. Si la tibo molt, què acaba passant? Trencarà. He de deixar-la que ni
molt fluixa ni molt tensa? O he de donar-li la tensió suficient perquè soni bé? Bé, doncs la tensió suficient perquè soni bé. Els esportistes hem de veure'ns a nosaltres mateixos com una guitarra i afinaré ara el meu nivell de tensió, a veure com estic. Els psicòlegs tenim una caixa d'eines i d'elles traiem, "a veure, què necessites, baixar la tensió?" Bé, tinc aquesta eina. Quina? La respiració, per exemple. Un bon treball de respiració m'ajuda a poder baixar el meu nivell de tensió. "Tinc la tensió massa... massa baixa, i així no em trobo bé". Trauré una altra
eina. La respiració. "Utilitzaràs la mateixa per al mateix? Això com és?" Doncs sí. Fixeu-vos. Puc utilitzar la mateixa per al mateix. Perquè, què em passa quan estic molt tens? Que respiro de manera entretallada, no? Doncs quan estic molt baix de tensió per augmentar aquesta tensió l'única cosa que he de fer és respirar com no he de respirar quan volia abans. Llavors, augmento jo de forma voluntària, augmento la meva freqüència de respiració, llavors elevo el meu nivell de tensió. I m'estic autoregulant. Ho he solucionat? Potser no ho he solucionat del tot, però, he millorat la situació?
L'he millorat. Què tinc, llavors, de cop i volta? Home, la sensació de tenir més control sobre aquesta situació. Quan tinc més control sobre una situació, què em genera? -Alleujament. -Sí, i major nivell de confiança. Què hem fet també? A més d'intervenir sobre l'activació, aquesta variable que puja i que baixa, també acabem d'intervenir sobre l'autoconfiança, elevant-la, en un moment en què la teníem baixa. L'autoconfiança és un altre tipus de variable que es dona en el rendiment de l'esportista. Si ara tornem a on era abans, d'aquests dos equips, que un és de nivell molt alt i un
altre de nivell molt baix, per exemple, el de nivell alt com creieu que té la confiança? Està molt alta, no? Estem d'acord? L'altre, molt baixa. Bé, jo he d'actuar, jo soc l'entrenador d'aquest equip, el qual té l'autoconfiança molt alta. I he de baixar-la. Hi ha dos tipus d'activació: positiva i negativa, amb les quals treballem els psicòlegs. L'activació positiva és aquella que fa que s'elevi, gràcies a la motivació, a les ganes d'aconseguir alguna cosa, no? Llavors això fa que l'activació augmenti. I hi ha una activació negativa, que és la que fa que també et tensis però
per por al fracàs, perquè t'està generant ansietat. Quina és la bona d'aquestes dues? La positiva. La positiva, no? Doncs no. Són igual de bones les dues. A aquest equip que tinc ara aquí, que té una confiança altíssima, Què haig de fer, motivar-lo? ¿"Va, nois, que sou els millors, no us preocupeu, que guanyareu aquest equip, tot està fet"? Creieu que és el que necessita? Què necessita? Que li fiqui ansietat, que li fiqui por al fracàs. Que li digui: "Escolta, compte, eh?" Qualsevol diria: "Ficar ansietat, por a fracassar, abans d'un partit, a algú, això és dolentíssim". No,
depèn del nivell d'autoconfiança que es tingui. Aquestes són les coses que cal observar i valorar per, en funció d'això, intervenir d'una manera o d'una altra. Aquest tipus de coses també es perceben, es capten estant allà. Jo soc un psicòleg de l'esport que està en el terreny de joc, en els viatges, en els partits, en els vestidors, contínuament treballant en el nostre despatx. La nostra forma de treballar, per exemple, del cos tècnic del Luis Enrique, és una forma de treballar molt d'equip, perquè la idea del nostre líder en aquest cas és que la majoria de les
coses es discuteixin, es posin en context i es parlin entre tots, de tal manera que cada situació requerirà d'una intervenció en funció de donar l'opinió, a nivell tècnic-tàctic, el segon entrenador, a nivell físic d'aquesta situació el preparador físic, i a nivell psicològic el que correspongui per la meva part. I amb tota aquesta informació rebuda l'entrenador després pren les seves decisions doncs en funció de totes aquestes coses, fent cas, no fent cas, o com correspongui. Perquè, d'altra banda, deveu creure que la feina d'un entrenador o d'un futbolista, bé, la de l'entrenador, almenys, que comença quan surten
els jugadors al camp i acaba quan acaben d'entrenar. Aquesta és, diguem-ne, la menor part gairebé de temps de treball. Hi ha moltíssima feina de despatx, matí i tarda, en què està contínuament analitzant qüestions, preparant xerrades, veient futbolistes, veient l'equip contrari, etcètera. Més preguntes. Hola, Joaquín, en el futbol, com en la vida mateixa, unes vegades ganes i altres vegades perds. Sembla que tots estem preparats per afrontar la victòria, però com s'afronta una derrota? Bé, això és una cosa, també, que, irremeiablement, és una cosa que saps que passarà tard o d'hora. I en aquest tipus de coses
és preferible que passi... Tots pensem: "Com més tard millor". Doncs no us diria jo que seria, que sigui això l'ideal. Recordo, treballant a l'Sporting de Gijón, que treballàvem molt amb el planter i amb el primer equip, com he comentat, que el que passa en aquest tipus d'equips és que sol haver-hi jugadors que comencen en els equips inferiors i que van poc a poc ascendint a altres equips fins que poden arribar al primer equip. Generalment, són molt pocs, diria un percentatge mínim, els que arriben al primer equip dels molts que han començat en les categories inferiors.
És mínim. Però aquest que arriba generalment és algú que ha estat molt superior a tots els que... N'ha hagut de deixar enrere molts que tenien uns nivells més o menys com ell en categories, en edats inferiors. Un dels problemes que solien tenir per tenir aquesta, diguem-ne, habilitat, aquest talent, aquesta capacitat, i haver arribat aquí, era que molts havien arribat al primer equip gairebé sense haver tingut una competència forta fins aquest moment, i recordo un jugador que la primera vegada que es va quedar sense convocar era quan va arribar al vestidor del primer equip. És clar,
no saps el que és això, quedar-te sense convocar. Sempre, des que eres un nen, has estat algú important en el teu equip. Perquè has tingut unes qualitats, has entrenat, i has estat sempre superior a tots els altres. Això era un autèntic problema, perquè per a ell era una cosa nova, i una cosa molt frustrant no anar convocat. Però és clar, el pas de no anar convocat, el següent seria el d'anar a la banqueta. Tampoc és que anessis a... I aquest tipus de processos s'haguessin solucionat si abans d'arribar a aquest punt hi hagués hagut algun tipus
de frustració diferent. Què vol dir això? Que cal frustrar la gent perquè els vagi bé? Tampoc és això, no? Però el que sí està clar és que la frustració... Perdó, la frustració, la decisió, l'error, o perdre, sempre ho enfoquem d'una manera totalment negativa. I no, no és així. Vol dir això que hem de perdre, o hem de voler perdre? En absolut. El que vol dir és que perdre és una cosa que arribarà. Quan arribi, traiem-li partit a aquesta experiència. I com la trec? Bé, doncs, com un obstacle que he de superar, traient quines coses positives,
o quins aspectes puc millorar, per intentar portar-los i fer-ho sempre com un repte afegit. És clar, si no faig aquest tipus d'enfocament, el que passarà és que em frustraré i cada vegada serà més difícil, i el que acaba passant és l'abandonament. I això passa molt en l'esport. "Si no guanyo, ho deixo". Estem parlant d'esport i parlem en qualsevol situació de les nostres vides. No, jo diria que és pràcticament impossible que ens surtin bé totes les coses. Llavors, què hem de procurar? Aprendre del que ens surt malament i d'altra banda aquest entrenament d'imaginació que us deia,
és molt important anticipar les dificultats que podré tenir per intentar treballar-les i veure de quina manera les enfrontaré. Passa en moltes ocasions, quan hi ha un error, quan has perdut, quan t'has lesionat, etcètera, que a vegades pensem, acabes de perdre una gran final, o un jugador que acaba de fallar un penal importantíssim, i la sensació, com que aquesta persona es frustra, i com l'ajudem, també, com a psicòleg, no? Com ajudo jo aquesta persona? Sembla que algú ha de dir: "Vés i digues-li alguna cosa". Mireu, hi ha una cosa que jo anomeno el procés de dol.
Tots hem de tenir un procés de dol quan ens enfrontem a alguna cosa que no ens ha sortit bé, i que hi ha una fase d'impacte emocional inicial que cal deixar que la passi. Hem de deixar que passi. Hem de deixar aquest temps. No és el moment d'arribar, moltes vegades, intentant ajudar, acaba de trencar-se el creuat anterior i hi ha una fase d'impacte que comences a pensar: "Ara se m'ha destrossat tota la temporada, què faré?" I arriba un company: "Va, home, ànim, no passa res". Com que no passa res? Mira el que acaba de passar.
En l'ànim de "com ajudo". No, doncs cal deixar aquest petit procés de dol, aquest petit moment de frustració, perquè assimilem què està passant, perquè ens rebolquem en la nostra pròpia misèria en aquest moment, perquè arribarà un punt en el qual tallarem i a partir d'aquí avançarem cap endavant. Què ha passat? La nostra motivació està per terra. I hem de recuperar aquesta motivació. La motivació s'aconsegueix a força d'objectius. En aquesta caixa d'eines, aquest plantejament d'objectius que necessito per augmentar la meva motivació. Llavors, en el moment en què em passa una cosa així, si l'objectiu que perseguia
i em motivava ja no existeix, què necessito? Buscar un altre motiu. Per tornar una altra vegada a motivar-me. I quin és el motiu, la motivació següent? Doncs la de recuperar-me de la millor manera possible per tornar a jugar. La de tornar a entrenar per a, en la propera competició, estar en les millors condicions possibles. Com més aviat substituïm l'objectiu anterior pel següent, abans ens recuperarem d'aquestes frustracions. I aquí és on podem intervenir. Doncs ràpidament buscant aquest nou objectiu que em faci motivar-me de nou. Està clar que el motiu que busqui, l'objectiu que em trobi, no
serà tan atractiu potser com el que tenia abans. Però, donades les circumstàncies que tinc en aquest moment, és el millor al que puc accedir. I és el que he d'intentar. Els psicòlegs el que fem és ajudar a cercar aquest nou objectiu, que realment aquest objectiu no sigui un objectiu que et porti a la frustració, perquè sigui impossible. Perquè jo, per motivar-me en aquest moment, jo puc dir: "Saps què faré? Vull anar a la propera Olimpíada a competir en judo. Ja ho he pensat. Estic pletòric, no? Estic que... Quin objectiu!" És clar... Per poder anar a
la propera Olimpíada, he de quedar com a mínim campió d'Espanya. He de puntuar en campionats internacionals. Per poder quedar campió d'Espanya, he de quedar campió d'Astúries. Per a això he de quedar campió del meu gimnàs. I per a això he d'anar al gimnàs. Almenys. És clar, llavors, aquest objectiu que estava plantejant, és molt motivant? Sí. És realista ? No. No és en absolut realista. El primer que he de fer és que l'objectiu sigui realista. Ja començaria per l'edat. On vas? No? En qualsevol cas, llavors, és a dir, aquí és on nosaltres orientem perquè aquest objectiu
que persegueixes, em diuen: "M'acabo de trencar el creuat." Passa el temps de dol, i el següent és: "Diuen que en sis mesos puc començar a jugar, jo ho aconseguiré en tres". Potser cal dir: "No és realista, perquè, encara que tu vulguis fer-ho en tres, hi ha uns processos de cicatrització, processos que no pots avançar". Cal aconseguir... Per què? Perquè, com persegueixis un objectiu que no sigui realista, tornaràs una altra vegada a frustrar-te, i tornaràs a recaure. Llavors, cal ajudar-los a buscar aquest tipus de situació, aquest tipus d'objectiu, de forma adequada. Hola, Joaquín, jo soc docent,
i, com saps, es diu que els nens neixen o no amb un talent. M'agradaria saber si tu penses que es pot desenvolupar o entrenar un talent mitjançant la psicologia, i si ens podries donar algun exemple d'alguna tècnica. Fixeu-vos el que us diré, crec que el talent està sobrevalorat. Algun em dirà: "Què diu! I tu ets psicòleg?" És un tema del qual parlava amb un company de l'"staff" tècnic, company i amic, sobre aquest tema, i comentàvem que ens hem trobat, al llarg de la nostra carrera professional, amb jugadors, amb algun jugador, amb un talent enorme, increïble,
però que, o sigui, que... i això, no vull fer efecte Pigmalió, però que mai serà un jugador de gran nivell. I per què? Perquè no posa aquest talent al servei de les necessitats de l'equip, sinó només en funció del que a mi em ve de gust en aquest moment. Un talent terrible per fer túnels, per fer floritures, per adornar-se, però després, quan toca realment doncs defensar, córrer, ajudar, fer coses, és totalment nul en aquest sentit. I amb un gran talent. Com a entrenador de judo recordo sempre una cosa que em passava amb certa freqüència, de
tenir nois judokes amb molt talent, amb deu anys, amb onze anys, amb dotze, d'aquests que, amb un quart d'hora que entrenessin, podien arribar a una competició, guanyar sense cap tipus de problema, pràcticament sense entrenar. Però què passava ? Molts d'ells, quan arribaven als 14, 15 anys, aquest canvi en el qual els que van entrenant segueixen millorant i el que té només el talent manté el talent, però arriba un moment que el talent no dona. No dona prou per poder aconseguir el que es persegueix. Llavors, el talent crec que és molt important, però si no va
acompanyat d'una bona motivació, si no va acompanyat d'uns valors adequats, crec que no serveix per a gran cosa. Perquè et pots quedar amb molt talent però en la mediocritat total. Hi ha vegades que amb esforç es pot arribar a una meta. Hi ha vegades que amb talent es pot arribar a la meta a mitges. Però amb talent i amb esforç no arribes a la meta, arribes a l'excel·lència. Llavors, la idea és la que, efectivament, bé, doncs es pot intervenir en aquest tipus de coses doncs a força de molt reforçament, a força de molta motivació, i
a força de que aquesta persona vulgui també arribar a aquest destí. En l'esport hi ha moltes vegades que hem de prendre decisions en qüestió de dècimes de segon. ¿Hi ha alguna manera d'entrenament per exercitar aquestes habilitats? I té això a veure amb la creativitat? Doncs mira, efectivament, la presa de decisions sí que té molt a veure amb l'entrenament. De fet, veiem com, en quantitat de disciplines, a força d'entrenament es millora molt la presa de decisions. Hi ha un treball específic en el judo, que es diu "Uchikomi", que consisteix a fer una repetició d'una entrada, una
tècnica, que és entrar, sortir, entrar, sortir, fer una sèrie de moviments, que busques l'automatisme, que fa que arribi un punt en el qual, sense fer un esforç conscient, tu aconsegueixis executar una tècnica, executar una entrada. Quan repeteixes i repeteixes i repeteixes un moviment, arribes a fer-ho amb una perfecció tal que surt d'una manera fluïda. Jo recordo que deien molts competidors que havia treballat jo amb ells com a entrenador, fins i tot en la meva època de competició, recordo que hi havia ocasions en què un podia, en un moment donat, guanyar una competició, havent fet una
tècnica en la qual, quan has acabat, no has estat del tot conscient de què has fet exactament. Però el teu cervell ha vist l'oportunitat, ha fet la tècnica, i ha sortit de manera fluïda. Llavors, el que es persegueix en això és, coses que requereixen a vegades un esforç conscient inicial, després es pot dur a terme d'una forma inconscient que et permet prendre decisions de manera molt més ràpida. Llavors, l'entrenament en repetició, en automatismes, m'ajuda molt a fer aquest tipus de presa de decisions. Després, també, la presa de decisions depèn molt de la velocitat amb la
qual l'hagis de prendre. Perquè, en aquest sentit, hi ha un aspecte, que és els àmbits de percepció, que pot ser, diguem, en l'àmbit del futbol, intervenen en aquest, el que és l'atenció, diferents tipus d'atenció, no? El que és l'atenció externa, atenció interna, atenció àmplia o atenció estreta. Quan has de fer una presa de decisions, doncs un esportista té, un futbolista, ha de fer, per exemple, decidir a qui li passarà la pilota, i ha de fer-ho a vegades en una dècima de segon, fer aquest tipus de moviment. Quan tinc un camp molt ampli extern a mi,
en el qual he de mirar, per veure si tinc un company a l'altra cantonada que està, que està sense marca, o tinc algú aquí proper, he de tenir diferents variables, diferents possibilitats al meu voltant, per decidir on enviaré aquesta pilota. En aquest moment, la presa de decisions, quan s'acosta un contrari, s'alenteix. Cada vegada penso més lent, no? En la mesura que jo entreno aquest tipus de situacions, cada vegada amb si fer una presa de decisions més ràpida. Per això he de treballar processos com l'atenció. Perquè l'atenció és una altra variable, de les que us comentava,
que també requereix, diguem, de control, perquè pot haver-hi una atenció massa, diguem, tensa, massa excessiva, en la qual veig gairebé de forma tubular perquè estic molt activat, o una atenció en què passa una papallona i em pot despistar. He de buscar quins estímuls he d'atendre en cada moment per fer una bona execució. Heu vist sempre, no sé, l'Iniesta, el Messi, jugadors que, de sobte, estan envoltats de cinc contraris i penses: "D'aquí no es pot sortir". I veus que aconsegueix sortir. Aconsegueix sortir del voltant d'un munt de contraris. Bé, què ha passat? Ha tingut una presa
de decisions d'aquestes que jo sempre dic que és com si tinguessin una visió 'Matrix'. De la pel·lícula 'Matrix', la recordeu? Que ve una bala i es tira cap enrere, i tot va molt més a poc a poc. És com si tinguessin la capacitat de prendre decisions alentint tot el que tenen al voltant. Això no és una cosa que neixis amb això, és una cosa que, a força de treball, a força d'entrenament, i també amb un talent especial per a aquestes coses, aconsegueixes un rendiment d'aquest calibre, diguem. Hola, Joaquín, t'he llegit, i apliques sobre els jugadors
la tècnica d'entrenament imaginari. Ens podries explicar en què consisteix? Efectivament, més que imaginari, és un entrenament en imaginació, que també s'ha anomenat visualització, en més d'una ocasió. Jo prefereixo dir-ne entrenament en imaginació perquè dir-ne visualització sembla que només hi entra un dels sentits, el de la vista. No obstant això, en l'entrenament en imaginació, quan el portem a terme, pretenc que entrin tots els sentits quan imaginem. En què consisteix l'entrenament en imaginació? No és altra cosa que pensar amb imatges. La qüestió és la següent: s'ha demostrat de forma científica que, quan pensem en alguna cosa, quan
ens imaginem alguna cosa, s'ha fet amb un encefalograma, els moviments neuronals que es produeixen al nostre cervell són exactament iguals que quan realment s'executa aquesta cosa. Quan això passa de forma real. Jo penso ara mateix en què llançaré una pilota donant-li un cop, ho penso, i els moviments que es produeixen en les meves neurones són exactament iguals que si ara mateix m'aixequés ho fes, i tingués aquí aquesta pilota. Què vol dir això? Que, bé, és una forma, també, d'entrenament. Quan no tinc els mitjans necessaris per poder executar alguna cosa in situ, de forma real, ho
puc fer de forma imaginària. I el que puc aconseguir és intervenir sobre una de les variables que us havia comentat abans. Per exemple, la de l'autoconfiança. Qui d'aquí, fent esport...? A veure, per exemple, com et dius? -Cristina. -Cristina. -Quan tens el pròxim partit? -El diumenge. El diumenge. Tu t'imagines coses que poden passar en el partit? -Sí. -Sí, te les imagines. Sempre aconsegueixes imaginar-les de forma adequada? En quin sentit, positives, negatives? Dic adequat, de manera que et surtin bé. -No. -No. És clar, llavors, tu fas entrenament en imaginació. Però no ets conscient d'això, no? Sí. Jo
els dic sempre, quan treballo amb esportistes de molt alt nivell: "Mira, ara el que intentaré és trasmetre't alguna cosa que tu ja fas normalment. No t'explicaré alguna cosa nova. El que et demanaré és que ho facis de manera que ho controlis". Per què? Perquè si jo penso en alguna cosa trista, què em passa? Et poses trist. Si penso en alguna cosa alegre? Et poses alegre. Si m'imagino una cosa que em surt malament, em genera confiança? Si m'imagino una cosa que em surt bé em genera millor confiança. Què passa?, diu un: "Em poso a imaginar i
em surt malament sempre". No imaginis. No és aquesta la solució. Cal aprendre també a imaginar. No sempre és fàcil. La tècnica de l'entrenament en imaginació requereix una sèrie, també, diguem, d'aprenentatges previs. D'una banda, d'aprenentatge de la respiració, d'aprenentatge de la relaxació, també, amb la respiració pot ser suficient, per, quan vaig a fer aquesta tècnica, fer que el meu organisme baixi el seu nivell d'activació perquè em pot ajudar a imaginar en un estat agradable. Prèviament a treballar també l'entrenament en imaginació, he de fer també una altra tècnica, d'aquestes que tinc jo a la maleta d'eines, que
és el plantejament d'objectius. He d'aprendre a plantejar-me objectius. En aquest sentit he de buscar una conducta objectiva, que es diu. Què persegueixo el proper...? De què jugues? -Punta. -De punta. Bé. Què persegueixo el proper dia? "Bé, és que vam jugar contra aquestes, i tenen una defensa central que m'amarga l'existència, perquè no acabo de bloquejar-la", i cada vegada que et poses a recordar el que va passar... Oblida això. Llavors, conducta objectiva: què és el que vull aprendre en aquest moment? Perdó, aprendre. Entrenar. Vull veure superant aquesta noia, aquesta central. Llavors, la conducta objectiva és que rebo
la pilota, la regatejo i vaig sola cap a la porteria. Conducta objectiva. D'acord? Això m'ho plantejo, a més he d'intentar descriure-ho amb les paraules exactes perquè no hi hagi cap confusió ni pugui venir-me cap altre tipus d'imatge en aquest moment. I he de plantejar-me què passa just abans i què passa just després. Què passa just abans? Conducta, diguem, antecedent, no? Bé, doncs que tinc una companya que des de la zona de centrecamp em fa una passada interior i rebo la pilota. I què passa després? Que vaig i marco un gol per l'escaire que és meravellós.
Què pretenc amb això, amb la vostra recerca d'aquest objectiu? El que pretenc és controlar totalment la conducta que m'imaginaré perquè no hi hagi cap tipus d'interferència quan la imagini. Un cop que ja la tinc clara, el que fas és passar, m'estiro, intento, puc fer-ho tombada, o quan vaig a l'autobús cap al camp, puc fer-ho al vestidor, puc fer-ho en diferents llocs, el que passa, que per aprendre a l'inici el que haig de fer és facilitar aquest aprenentatge segons la situació en què tingui el menor nombre d'interferències al voltant. Llavors, el que faig és: baixo el
meu nivell d'activació, la meva respiració, i fem el que anomenem sèries, no? Sèries de repetició, en la qual, per exemple, primera sèrie, durant uns trenta segons el que faig és visualitzar de forma repetida al meu cap com rebo la pilota, el que faig és girar-me, anar-me'n de la contrincant, arribo a porta i marco gol. Torno una altra vegada, em torna la pilota, giro, tal, etcètera. Repetint això, una sèrie, dues sèries, així. He de, abans de començar tot això, imaginar-me, tenir clar, abans de començar, en quina zona del camp ho faré. Quina olor hi ha en
l'ambient. Quina hora del dia és. Fa fred, fa calor, està molt alta la gespa. Com més coses introdueixi en aquesta imaginació, més real serà aquesta estructura que em posaré al cap. ¿Vol dir això que arribarà diumenge i passarà justament això? Què en penseu? Llavors, de què serveix? -Perdó? -De preparació. -Preparació. -De preparació. Molt bé, de preparació. Del que serveix és que aconsegueixo preparar-me i no és el mateix arribar al partit amb un nivell de confiança en què tinc les coses controlades i sé com faré les coses, que arribar amb dubtes a un partit. Mireu, hi
ha un vídeo que faig servir moltes vegades, del Fernando Alonso, en el qual fa un recorregut del circuit de Montecarlo, en el qual va caminant amb un altre periodista, i va dient: "En aquesta corba el que fem és ficar primera, a fons, i fins la següent corba no doblem el volant". "En aquest altre lloc el que fem és accelerar a fons, i sense mirar, sortir del túnel fins a l'altre costat". "Aquí trepitgem el 'piano'..." Va fent com un recorregut, que és el que fa normalment mentalment al seu cap, de com durà a terme aquesta carrera.
És entrenament en imaginació. Quan arribi a la cursa, realment passarà això, exactament? Podrà potser trepitjar a fons? Potser té davant un altre cotxe que no el deixa, un altre que l'avança, no podrà. Però no obstant això arribarà a la línia de sortida pensant: "Ho tinc tot controlat, estic forta, sé com em trobo", etcètera. Què estic aconseguint? Augmentar el meu nivell d'autoconfiança. Parlo d'esportistes, i qui no, com a professor, com... En qualsevol professió en la qual tinguem, al final l'autoconfiança és el que necessitem també per aixecar-nos de vegades al matí, en qualsevol lloc, no? La motivació
de la qual estem parlant és també necessària en qualsevol àmbit en què ens moguem. A veure, per exemple, quina és la teva professió? -Jo soc mestra. -Tu ets mestra. Dels quatre factors que havíem comentat al principi, en l'àmbit de l'esport, en la teoria del rendiment, hi havia uns factors físics, tècnics, tàctics i psicològics. En el teu cas, per exemple, a nivell tècnic, ¿creus que com a professora necessites tenir coneixements tècnics? -Sí? -Sí, és clar. Bé. A nivell estratègic, a nivell de tàctica, ¿creus que influeix en el teu rendiment, en el teu treball, aquest tipus de
situació? També. En certa manera també. Has de, per exemple, en un moment donat, "Avui he d'explicar una sèrie de qüestions tècniques, però tinc als nens avui que és que fa una calor terrible, és l'última hora del dia, i potser he d'adoptar una altra estratègia, perquè potser avui no és el millor moment per explicar això". Cal tenir uns coneixements, també, estratègics, no? A nivell físic, creus que és important la teva forma física, diguem, per poder rendir bé? Què opines? Doncs crec que sí, com millor siguis físicament més aguant tindràs a l'aula. Efectivament, però bé, en l'àmbit
de l'educació, com a professora no crec que tinguis molta necessitat d'aguant, no? No. Hi ha una altra part que és la psicològica. ¿Creus que té una part d'importància en el teu rendiment, aquesta part psicològica? -La que més. -La que més. Amb la qual cosa, ¿podem fer un paral·lelisme entre el que passa a nivell esportiu i el que passa en qualsevol altre nivell professional, en el fet que per poder rendir necessito tenir tots aquests factors, diguem, en la nota més alta possible? -Sí. -Estem d'acord en això. Moltes gràcies. Què tal, Joaquín? Jo et volia preguntar, bé,
tots coneixem jugadors que són líders en els seus equips, i com es porta això, com es gestiona en un vestidor, tenir tant líder junt. Bona pregunta. Mira... Gestionar aquest tipus de coses, que qui ha de gestionar-les principalment és l'entrenador, amb l'ajuda del cos tècnic i la funció que cada un té al seu voltant, fa que el que us transmeti ara sigui que, bé, ja us ho he comentat, crec que anteriorment, que un entrenador, un bon líder, gairebé ha de tenir més coneixements i més... diguem preparació en gestió de persones que gairebé d'aspectes purament tècnic-tàctics. I
sobretot en situacions amb vestuaris en els quals... Doncs en què estem parlant d'això, de líders, de "cracs", etcètera. És clar, quin és el millor entrenador? El que té grans coneixements tècnics i el que és gran coneixedor de la gestió de persones. Llavors, quan parlem d'aquesta... Un vestidor és un lloc ple d'egos, que cal satisfer, i de persones que t'avaluen cada dia. En tots els vestidors, tots els que esteu en un vestidor esportiu, sabeu que, bé, doncs que sempre hi ha una avaluació l'entrenador o entrenadora, persona que arriba, del que diu, de les vegades que repeteix
una paraula que no ve al cas, les vegades que es grata el nas, o sigui, hi ha quantitat de coses que... Jo recordo que em comentava un entrenador, que... Bé, un entrenador ara que quan era jugador doncs explicava les vegades en què l'entrenador, quan arribava, deia: "D'acord?", "D'acord?" I llavors estava més pendent de comptar els "d'acord" que del que realment estava volent explicar l'entrenador. Això pot semblar una ximpleria, però això implica que per una petita... una petita situació de comunicació, doncs el que està passant és que no està algun jugador del tot atent al que
està dient. Què vol dir això? El primer punt que ha d'aconseguir un entrenador és captar l'atenció. Llavors, ha de ser com millor i més format sigui en habilitats de comunicació, que és l'eina gairebé tan important, o més, que la del propi coneixement tècnic, la treballin de forma adequada. Per poder llançar aquests missatges que activin o desactivin, perquè generin por al fracàs o generin motivació, en funció, una mica, del que els transmetin. Les... entrevistes que fan als jugadors sempre, les seves contestacions, dependran de la xerrada que han sentit de l'entrenador. En realitat, és a dir, les
contestacions són coses que ha dit l'entrenador en la xerrada anterior. Sempre. Llavors, si vols ser un element de transmissió, has de tenir molt clar el que transmetràs perquè això serà, diguem, els suports o els conceptes que ells utilitzaran després, quan surtin d'allà, per parlar amb els mitjans. La teva col·locació, el teu to de veu, la teva... O sigui, tots els aspectes, la teva imatge, són tots aspectes que has de tenir molt en compte quan estàs davant d'un grup d'aquest calibre que estem parlant. Llavors, bregar amb aquest tipus de situacions requereix, doncs, no només creure que
ets un gran entrenador pel que fa a coneixements, sinó un gran entrenador molt també format pel que fa a la gestió de persones. Hola, Joaquín. Amb certa freqüència, sabem de pares, familiars, que perden els papers veient competicions o partits dels seus fills, interferint en la tasca dels entrenadors, increpant àrbitres, també moguts per l'obsessió per l'èxit dels seus petitons, i, ¿des de l'educació es pot fer alguna cosa per transformar aquestes actituds tan negatives en respecte i comprensió per al creixement d'aquestes primeres edats? Efectivament, malauradament, aquest tipus de coses es veuen amb massa freqüència. Jo crec que,
a través de la formació, a través d'aquest tipus de... sobretot de tenir molt en compte les persones, sobretot adultes, que estan al voltant del treball dels nens, és la manera en què realment podem intervenir. Crec que és una cosa que cal fer no quan ja passa, sinó abans que passi, aquesta tasca preventiva que sempre busquem, i que hauríem de dur a terme. Jo, en la meva experiència, que vaig treballar molt amb categories inferiors, a més de amb l'equip, el primer equip, a l'Sporting de Gijón, vaig treballar molt amb nens, allà, i fèiem, o vaig proposar
una intervenció que es diu psicologia del triangle esportiu, que fos als tres costats d'aquest triangle, que formen el triangle esportiu de l'esport base, que és, d'una banda, els propis esportistes, futbolistes en aquest cas, d'altra banda els pares i l'altre costat el dels entrenadors. Com fèiem aquesta intervenció, formació? Doncs a força de xerrades, a força de donar-los molta formació als pares, en coses en les que, bé, que no tens per què néixer après, i no tens per què saber. Molts pares no tenen... Molts no. Jo dic que el 99,9% fan amb els seus fills el que
creuen que és millor per a ells. La qual cosa pot ser equivocada. Però del que no hi ha dubte és de la intenció, de la bona intenció en aquest sentit. Llavors arriba un punt quan cal explicar-los quines coses estan fent que no són bones per al nen. I sobretot fer-los partícips i donant-los la importància que tenen en aquest triangle, en aquesta necessitat. En l'àmbit dels entrenadors, amb moltes xerrades també, treballant sobre, d'una banda, mentalitzant-los que el pare no és l'enemic, perquè també és una mica com: "Pares, l'enemic a abatre". No, el que cal també és
manejar aquest tipus de situacions, donar-los la informació que necessiten, etcètera, i fer-los veure que no té per què ser un enemic, sinó que pot ser un aliat, en tot això. Llavors, els explicàvem això, cursos i formació en habilitats de comunicació, en habilitats d'autocontrol, vídeos en què es veiessin ells en situacions en les que a ningú li agrada veure quan es perd el control, pel to de veu, per insults, per formes, etcètera, i tot això, juntament amb normes, també, de comportament i de formació en el fet que està representant també a un club, doncs també s'influïa
d'aquesta manera en el seu comportament. I finalment, en l'àmbit de la part dels nens, la intervenció es feia, eren molts nens, no podia fer una intervenció, diguem, individual, sinó que feia una intervenció que anomenem indirecta, a través dels entrenadors i dels adults que estan al seu voltant. Tant als entrenadors com als pares els fèiem veure que en el moment en què estàs amb un nen, abans que un entrenador, abans que un delegat, abans que un directiu, ets un educador. I llavors, a través dels entrenadors, per exemple, fèiem, doncs, un sistema de punts, punts que es
deien "sportings", amb la paraula "sporting", per exemple, doncs havíem fet un decàleg, que era "Sporting" que significava "salut, seguretat i higiene", la P de "puntualitat", l'O d'"ordre" la T de "tenacitat i esforç", la R de "imatge", la N de "noblesa i dignitat", etcètera, i amb cadascuna d'aquestes parauletes uns comportaments, unes normes, etcètera, per anar a poc a poc inculcant d'una banda el sentit de pertinença a aquest club, i una sèrie de valors que havien de tenir quan representaven un esport, un club, etcètera. El que destacaria, sobretot... amb tota l'experiència que he adquirit al llarg d'aquests
anys, per la meva professió, per les situacions que he viscut, és que qualsevol d'aquests aspectes que hem parlat ara, de les variables que comentava abans de motivació, confiança, estrès, atenció i nivell d'activació, són variables que es poden donar tant en l'esport com en qualsevol de les situacions que pugueu estar vivint vosaltres en el vostre dia a dia. Tant si esteu estudiant com si esteu treballant, com en l'àmbit de la docència, qualsevol àmbit en el qual puguem pensar. Per a totes aquestes situacions que estem comentant, també paral·leles a l'esport, aquestes eines que he comentat també abans
podem aplicar-les i poden ajudar-nos també a aconseguir aquest, bé, aquest objectiu que perseguim, perquè al final en l'esport es persegueixen metes, objectius, però en qualsevol altra faceta de la nostra vida estem també contínuament perseguint metes i perseguint objectius. I durant tots aquests anys, també, una cosa que m'ha agradat tenir molt en compte cada dia és el fet de valorar cada moment que estava vivint com un moment important i d'alguna manera no habituar-me a creure que això és el normal. O sigui, jo penso d'haver pogut treballar en un Futbol Club Barcelona, estar ara mateix a la
selecció, etcètera, és una cosa per a la qual també cal estar preparat, des del punt de vista que té una fi, segur. Això s'acaba segur. El problema més gran que es pot tenir és el de creure que això és el normal, acostumar-te a això, no valorar-ho de la forma adequada, i llavors arribar a una gran frustració el dia que s'acabi, que s'acabarà. Cal gaudir cada moment del que s'està vivint, del que estem fent, perquè són moments irrepetibles. I finalment, dir-vos també qualsevol cosa de les que fem ara té una repercussió sempre en el futur. Jo
ara estic a la Selecció i no sé si estic ara a la Selecció perquè abans vaig estar al FC Barcelona, no sé si vaig estar al FC Barcelona perquè abans vaig estar al Celta, no sé si abans perquè abans vaig estar a la Roma, i en altres equips, no sé si perquè abans d'això jo el que vaig fer va ser judo, va ser psicologia, no sé si perquè en un primer moment vaig tenir el meu primer auditori de nens asseguts en un matalasset escoltant, no sé si va ser el dia que jo, de forma més
o menys estratègica, vaig fer que un metge de l'equip de l'Sporting sabés que jo era psicòleg de l'esport posant-li damunt la taula quan m'anava a mirar una espatlla, no sé on va ser, però sé que tot va tenir una repercussió i un efecte dòmino fins arribar a aquests dies. Llavors, transmetre que tot el que fem ara té una repercussió en el futur i que també hem de tenir-ho en compte és una mica, diguem, l'aprenentatge que m'agradaria transmetre-us. Moltes gràcies.
