V. Completa. Historias, mitos y contradicciones del cerebro humano. Jesús Porta-Etessam, neurólogo

Hola a tothom. Moltíssimes gràcies per ser aquí. No sabeu la il·lusió que em fa. Mirant una mica a la meva vida, dic: "Un nen que estava en un forn traient del forn els brioixos", que acabi estant aquí amb tots vosaltres i sent capaç de transmetre el que ha estat la passió, des que era petitó, que és la neurologia, i ser capaç de transmetre la bellesa que hi ha en poder ajudar els altres i, sobretot, com n'és d'excepcional el cervell humà... Realment em fa, com tots veieu, emocionar. I és que, realment, el cervell humà és una

cosa preciosa. Jo, des de petitó, he volgut ser neuròleg, és un problema que tinc de naixement. I, al final, he aconseguit tenir una carrera professional molt més meravellosa del que em podria haver imaginat a tota la meva vida. També la personal. Jo soc una persona molt afortunada. I no hi ha res més bonic a la vida que la teva feina sigui la teva afició. I jo tinc moltes aficions. M'encanta llegir, m'agrada la música, el teatre... M'agrada estar amb els amics, m'agrada divertir-me, jugar a tenis, que soc dolentíssim, per cert. Però, realment, el coneixement del cervell

i el que és la neurologia, m'han marcat. I, al final, nosaltres no som neuròlegs, tots som persones, però haver-me dedicat a alguna cosa com la neurologia ha fet que la meva visió del món sigui una visió totalment diferent de la que hauria estat si m'hagués dedicat a una altra cosa. Perquè, al final, quan veig una pel·lícula o passejo pel parc, veig tothom amb els ulls de neuròleg. I llavors, per mi, no són verdes les fulles dels arbres com les veieu tots vosaltres, per mi són de color vermell, Perquè sé que la longitud d'ona és de

color vermell i que el nostre cervell ens enganya i fa que la vegem verda perquè sembli la realitat. Perquè el cervell intenta que la realitat sigui molt més real del que és. Mai no m'hauria pogut imaginar que, a sobre, he tingut la sort de viure dos segles que han estat absolutament fonamentals en la història de la medicina i de la neurociència, que és el segle XX, que va ser el segle del cervell, on hem tingut els avenços més importants del coneixement del cervell, I ens hem adonat que el que pensàvem que era l'estructura més complexa

de l'univers conegut era encara molt més complexa del que pensàvem. I estic vivint ara mateix, com a neuròleg, el segle XXI, que és el segle de la neurologia. I, a sobre, tinc la sort d'estar treballant a un hospital com és la Fundació Jiménez Díaz, on tinc moltíssims recursos per poder ajudar els meus pacients, i la gran sort que els meus companys neuròlegs m'hagin elegit president de la Societat Espanyola de Neurologia, amb la qual cosa puc tenir molta projecció social i, a més, prendre decisions que per mi són molt importants, Com que una de les obligacions

que tenim tots els metges és ser capaços de transmetre a la societat el que és la malaltia, l'esperança dels nous tractaments, que ells se sentin identificats, i intentar canviar aquest món perquè, al final, quan estiguem en una consulta, el que tenim davant de tots, pensem que és una persona que té una malaltia i no un malalt. Perquè, al final, com he començat en aquesta petita introducció biogràfica, tots som persones i, per tant, són dos cervells els que s'estan comunicant i com a tal ho hem d'entendre. De vegades és difícil i ens passa a tothom, però

hem de fer un esforç cada dia per intentar posar-nos al lloc dels altres, és a dir, utilitzar aquestes neurones en mirall que tots tenim, i en lloc d'inhibir-les per no patir, perquè de vegades la transmissió del que passa a l'altra persona és patiment, siguem capaços d'entendre el patiment de l'altra persona sense patir-ho nosaltres, que això també és molt important. Tenir compromís amb les persones, però intentar limitar, dins del que puguem, aquesta implicació que comporta que pateixis i, per tant, no li donaràs un tractament O no prenguis unes decisions adequades amb aquest pacient perquè t'estàs posant

al seu lloc. I tu no ets el pacient, tu ets la persona a qui aquest pacient ha vingut. Aquesta persona ha vingut perquè intentis ajudar-lo. I així, pensant en pacients, jo recordo moltíssims noms dels meus pacients. Des que era resident, que ja han passat molts anys, a les guàrdies... Recordo els noms de malalts a qui, realment, el fet que hàgim avançat i tinguem uns tractaments els ha canviat la vida. Aleshores, de tant en tant, veig en xarxes socials que m'envia un missatge: "Jo vaig ser el teu pacient, he tingut fills i estic casada". I han

passat 20 anys des que la vaig veure. Però és clar, t'adones que, sense adonar-te'n, pots canviar la vida de les persones, no? I una altra cosa bonica que té el segle XXI i que té la medicina del segle XXI és que tu et creus que quan tractes una persona, ajudes aquesta persona, i això no és veritat. Estàs ajudant moltes més persones. Quan ve una persona amb migranya a la consulta I li millores la qualitat de vida, que lluites per això, que de vegades no ho aconseguim perquè encara no som capaços de millorar tothom, de tractar

totes les malalties, no estàs ajudant aquesta persona, estàs ajudant la seva família, al seu entorn laboral, als amics. És tota una dimensió, i et posa una responsabilitat que tots hem de tenir en compte i hem de continuar lluitant per avançar amb la investigació, que és un altre dels punts fonamentals que ha de tenir un metge: investigar per poder canviar l'evolució natural de les malalties. I després, un altre dels punts és el punt social. Com hem de mirar la societat i adonar-nos que hem de canviar molts aspectes de la societat. I per acabar, volia també comentar

en aquesta introducció, en aquests moments, una cosa que estem vivint. I és que recentment s'ha publicat un article en una revista que és de gran impacte, com ens agrada als metges. "Revista de gran impacte, és un D1". Bé, és el Lancet Neurology, una revista molt important on s'ha vist que el 43 % de la població mundial pateix una malaltia neurològica. I que al nostre país som un 1,7 % més que la resta d'Europa i, a sobre, un 18 % més que la mitjana, Per l'esperança més gran de vida que tenim, que és un element positiu.

Però això, fixeu-vos el que suposa des del punt de vista sociosanitari. És a dir, hem de canviar el món, hem de començar a prevenir. I un altre aspecte preciós que hem viscut en els darrers 10, 15 anys, és que el que, pràcticament des dels grecs, sabíem que eren mesures "cervell saludables", com l'exercici físic, cognitiu, etcètera, ara s'ha demostrat que realment pot endarrerir l'aparició de malalties tan discapacitants com l'Alzheimer. És a dir, amb prevenció, podríem prevenir El 40 % de les demències i fins i tot evitar el 90 % dels ictus, que és la primera causa

de mort en les dones i una de les primeres causes de discapacitat. De manera que hem de ser capaços de transmetre que cal canviar molts hàbits socials. Hem de fer exercici, hem d'intentar que no hi hagi diferències econòmiques o disminuir-les al màxim entre les persones que viuen als països, perquè les persones que han nascut en un ambient socioeconòmic baix tenen un 300 % més de possibilitats de patir un Alzheimer. I si a sobre no han tingut possibilitat de tenir estudis, Es multiplica per 4,5 la possibilitat. I, per tant, jo crec que és una responsabilitat de

tots, des d'un punt de vista social, però també des d'un punt de vista egoista, si ho mirem així, intentar disminuir la incidència de totes aquestes malalties. Així que jo crec que és la nostra obligació i hem de canviar aquest món perquè en el futur tinguem la mateixa esperança de vida o més, Però el que importa no és el que vius, sinó com vius aquests anys. I és molt important estar cognitivament bé, perquè quan passes una consulta i veus què suposa per a la persona I per a la família tenir un deteriorament cognitiu, realment t'adones de

com n'és d'important cuidar-se i, dins del que puguem, evitar-ho. Encara que hi haurà casos en què no puguem fer res, avui dia, però ja veurem en el futur. I si us sembla bé, jo soc aquí, disposat a intentar contestar totes les preguntes que us plantegeu. Hola, Jesús, soc la Marcela. M'agradaria saber què és el que més t'interessa o el que més t'impressiona del cervell. Moltíssimes gràcies per la pregunta, Marcela. Doncs gairebé hauria de pensar Què és el que no m'interessa del cervell. Realment, el cervell és apassionant. Fixeu-vos que, al final, no hi ha cervells millors

o pitjors, ni entre les persones, evidentment, i encara menys si veiem què és l'evolució. Cada cervell ha estat adaptat a les circumstàncies de cada espècie. El cervell d'un ocell és meravellós per ser ocell. Però sí que és veritat que a l'ésser humà hi ha hagut un canvi que va passar fa molts anys i que ens ha donat una característica que és totalment diferent del cervell de la resta de les espècies. Potser el que va ser aquest canvi, que és la capacitat d'abstracció I l'aparició del llenguatge humà, em semblen dos elements que realment han estat meravellosos.

Perquè, si reflexionem, si agafem un nen nounat, ara mateix, el posem a la màquina del temps de Wells i anem a fa 4.000 anys i el deixem allà, es desenvoluparà perfectament en aquest ambient amb el que passa allà. De la mateixa manera que si agafem un nen de fa 4.000 anys, el fiquem a la màquina del temps de tornada i el portem al nostre moment, es desenvoluparà igual que un nen d'aquesta època, No hi haurà cap diferència. El nostre cervell continua sent el mateix. Del que ha estat capaç el cervell és de canviar el món

i la societat. I un dels grans avenços que jo crec que ha aconseguit l'espècie humana és fer que desaparegui la pressió ecològica. La resta de les espècies depenen molt de l'ambient per sobreviure, però l'ésser humà ha estat capaç de canviar el món, que té la part negativa que ens estem carregant la natura, per això és molt important cuidar el nostre entorn, Perquè, a més, la contaminació és un factor de risc per a moltes malalties neurològiques, però ha estat capaç de canviar el món i de no tenir pressió ecològica. Aleshores, som capaços de viure i ens

és igual la temperatura que faci fora, hem estat capaços, a molts llocs, de portar l'aigua a casa nostra... Hem estat capaços de canviar realment el nostre ambient i d'adaptar-nos de tal manera que el que és una cosa excepcional ho transformem en normal. Aleshores, jo sí que diria que és, d'una banda, la capacitat d'abstracció, que ens ha permès veure més enllà, anar canviant el món i, després, el llenguatge. El llenguatge humà és una autèntica meravella. Si veus en Noam Chomsky, totes les primeres descripcions de com s'estructura el llenguatge humà al cervell, realment és apassionant. I no

és un sistema de comunicació, és molt més. És una capacitat creativa amb uns codis que, en paraules dels que s'han guiat per la gramàtica transformativa generativa, qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment de la nostra vida, hem construït una frase que mai ningú no ha dit en la història de la humanitat. I és molt bonic veure el llenguatge humà des d'aquest punt de vista. Jo diria que aquests dos elements són els que em criden més l'atenció. Però des del punt de vista també emocional, hi ha un altre element que és bonic, i és, encara que també

passa en altres espècies, com els éssers humans hem estat capaços de cuidar els malalts, que és un altre dels elements que es veuen quan els antropòlegs arriben a un lloc i veuen que una persona que s'ha trencat una cama ha sobreviscut moltíssim temps. En una altra espècie, el deixen abandonat I arriben les hienes i els voltors i s'alimenten, dins del que és la cadena de la vida, fora dels que no tenim pressió ecològica, que és normal. I, tanmateix, veus que des d'etapes molt primerenques de l'evolució, abans de l'"Homo sapiens sapiens", ja hem tingut aquesta capacitat

de cuidar dels nostres i considerar que la malaltia no és un obstacle, sinó que hem de lluitar perquè les persones sobrevisquin el màxim possible, encara que no siguin elements que produeixin de la mateixa manera que la resta. Jo crec que potser aquests són els elements que més m'emocionen i que més considero fonamentals del cervell humà. Hola, Jesús? Soc en Sergio. Molt es parla que utilitzem només el 10 % de la nostra capacitat del cervell i que tenim molt de potencial sense utilitzar. Què se sap sobre això i quina és la teva opinió? Moltíssimes gràcies, Sergio.

Aquest és un dels grans mites que hi ha del cervell. A més, té un altre mite a dins. El primer mite és que utilitzem el 10 % del cervell, quan per a la majoria de les accions que fem, fem servir tot el cervell. Això s'ha vist amb la neuroimatge funcional. També s'ha vist que els pacients que tenen lesions cerebrals com l'ictus, que fins i tot lesions molt petitetes poden produir grans dèficits a la persona que el pateix. L'altre mite el va dir Albert Einstein, que tampoc no és veritat. Això ve, realment, dels primers estudis que

es van fer a finals del segle XIX i del segle XX, no se'n sap exactament l'origen. Sí que és veritat que el 10 % del nostre cervell, més o menys, són les neurones, i la resta està format per unes cèl·lules que són fonamentals i que cada vegada tenen més importància dins de la neurologia i les ciències neurològiques, que són les cèl·lules del glia. No sabem si ve pel que fa a aquest comentari, o també que es pensava que hi havia zones del cervell que no eren funcionals. De fet, hi ha una anècdota en el que

és la història de la neurologia, que sempre us la comentem als estudiants i als residents, sobre un personatge que es diu Phineas Gage, que treballava al ferrocarril i utilitzava una vara de metall. Feien uns trepans, hi introduïen pólvora i després ho compactaven i ho detonaven. Aleshores, es van oblidar de posar sorra o un material que posen per evitar que amb la barra es produeixi una combustió i salti. I, llavors, va saltar la barra i li va entrar pel maxil·lar i li va sortir per la part posterior del cervell i va caure. Li va travessar mig

lòbul frontal i quan es va aixecar, va dir: "Què m'ha passat?". Aleshores, sempre ho expliquem, com és la primera descripció d'una síndrome frontal, de com una persona pot tenir una lesió i mantenir tota la seva capacitat cognitiva, però perdent, realment, la conducta social. Et transformes en una persona que no té unes capacitats normals, Simplement per haver perdut la conducta social. Inicialment es va dir que si tens una lesió al lòbul frontal pots fer una vida completament normal. És a dir, se li va capgirar fins que, posteriorment, en Harlow i altres investigadors es van adonar que

el que li havia passat era una disfunció frontal i, per tant, pràcticament tot el cervell el necessitem per a tot. Un cop dit això, en qualsevol acció de la nostra vida, i en neuropsicologia es diu que per fer una tassa de cafè necessites utilitzar tot el teu cervell... Un cop dit això, sí que és veritat que nosaltres podem millorar molt Les nostres capacitats. És a dir, fem servir tot el cervell, però és veritat que si jo, per exemple, vull aprendre a tocar la guitarra, puc practicar, tocar la guitarra, i milloraré les meves capacitats en aquest

sentit. Una de les grans meravelles del cervell humà és aquesta capacitat, podem dir, plàstica, que té, i que ens permet, realment, aprendre i agafar diferents habilitats. Però, realment, utilitzem pràcticament tot el cervell i des de fa molts anys ho sabem. Tot i això, aquest mite continua existint i es continua transmetent. Hola, Jesús. Com a pacient teva i educadora... Se sol sentir que depenent de quin costat del cervell estigui més desenvolupat, el dret o l'esquerre, tindrem més facilitat, més capacitat per a les matemàtiques o per a l'art. Volia preguntar-te fins a quin punt és així i

com ho podríem... La teva resposta serà molt útil en temes educatius. Moltes gràcies. Moltíssimes gràcies, Fátima. Aquest és un altre tema que ve del segle XIX. Realment, per a la majoria de les accions que fem Utilitzem tot el cervell, com comentava. Per a l'art s'han d'utilitzar les parts visuoespacials, però també la part que correspon a la capacitat d'abstracció, a les habilitats motores... És a dir, al final, el cervell es fa servir en conjunt. Però el començament de les neurociències va començar, com tantes coses a la història de la vida, amb una mentida. Hi havia en

Gall, que va pensar que al cervell humà hi havia diferents nuclis. Era la primera hipòtesi, que eren diferents nuclis i que cada nucli tenia una funció i que, per tant, teníem una zona de l'emoció, Una altra zona que corresponia al llenguatge, una altra zona que corresponia a l'escriptura, una altra zona que corresponia exclusivament a la visió... I es va crear una tendència, el que seria el començament de les neurociències, encara que fos fals, que es va anomenar "frenologia". De fet, deien que mirant les característiques cranials de les persones i mesurant el nostre crani, podien saber

les teves capacitats. Això va ser tan horrible que fins i tot als judicis hi anava un frenòleg i, aleshores, segons eres al judici, arribava el frenòleg i deia: "Aquesta persona té les orelles petites i una mica enlairades. Això és típic de les persones psicopàtiques, per tant...". I ho tenien en compte. Fixeu-vos si això va ser horrible, que al món només existeix una raça, tots pertanyem a la mateixa raça. I, tanmateix, una de les èpoques més horribles que hem viscut en la història de la humanitat i, especialment, a la història europea, simplement amb mesuraments cranials, deien

l'estat evolutiu d'aquesta població, que era més gran o més petita. I tot es va basar en aquesta mentida. Arran d'aquesta mentida es comencen a descobrir les primeres àrees, que són les àrees del llenguatge. La primera que es descobreix la descriu un neuròleg que es diu Pierre Broca, a París, i és l'"àrea de Broca", com diem nosaltres, o l'àrea motora del llenguatge i vam veure que quan un pacient tenia un infart en aquesta zona, doncs tenia dificultats per al llenguatge. Posteriorment, un altre neuròleg, en Wernicke, descriu una altra àrea que és més l'àrea que constituïa la

part semàntica del llenguatge, que està una mica més posterior, al lòbul temporal. I, aleshores, vam començar a pensar Que, realment, el cervell funciona com aquests nuclis, encara que no tenen una repercussió directament a l'estructura cranial de cadascun de nosaltres, però sí que hi ha aquests nuclis. I quan es comença a estudiar la vista, que és molt bonic com veiem, perquè nosaltres creiem que veiem el conjunt, però no, nosaltres veiem diferents parts. Hi ha com cinc parts i després el cervell les va integrant, però veiem el color per una banda, la forma... I cadascuna és conscient

de manera independent. És una cosa realment preciosa. Fem la construcció, després donem una categoria al que correspon I després el nom. Es va veure que eren com a diferents vies i sorgeix el que és la "modularitat", que dins dels estudis del cervell, la ment seria l'expressió del cervell, En Fodor parla de la modularitat de la ment. Amb els darrers estudis s'ha vist que, realment, al cervell, encara que hi ha funcions que estan més balancejades cap al costat esquerre i funcions que estan més balancejades cap al costat dret i, per tant, en lesions perdràs una capacitat

primària, el cervell té aquestes capacitats primàries, però hi ha unes àrees que s'anomenen "polimodals", que s'encarreguen d'integrar-les. I després en tenim d'altres, les supramodals, al lòbul frontal, que fins i tot inclouen l'emoció. Per tant, al final, el cervell funciona en conjunt. I és veritat que podem millorar una sèrie d'habilitats, però, de vegades, t'emportes la sorpresa que per millorar la capacitat pictòrica has de millorar un element pràctic, que és a la banda esquerra i no al costat dret. O sigui que, al final, necessitem tot el cervell. Pel que fa a l'educació, és important tenir en compte

les capacitats de cada nen a l'hora de donar-li una educació adequada, això és veritat, Però jo no crec que tingui cap relació amb el desenvolupament, més o menys, d'un dels hemisferis. Hola, Jesús, em dic Nacho, soc fisioterapeuta, i m'agradaria saber si ens pots explicar on es produeix el llenguatge, si hi ha alguna àrea del cervell que s'hi dediqui exclusivament. A més, quan es produeix un ictus, habitualment hi ha una pèrdua de la parla, per què passa això? Fixeu-vos què curiós és que, de petit, se'm donaven fatal els exàmens de Llengua. I la meva mare em

sent... Se'm donaven regular. I, tanmateix, soc un apassionat del llenguatge i he llegit molta més gramàtica arran d'haver acabat EGB, perquè jo sí que vaig anar a EGB, perquè em sembla preciós. I, probablement, és perquè mai em van explicar com està al cervell el llenguatge. Si m'ho haguessin dit al seu moment, hauria estat una passió i, probablement, hauria tret un deu a Llengua. Amb alguna manca d'ortografia, probablement, però bé. Aleshores, això és preciós. Al llenguatge, al final, funcionen moltíssimes àrees del cervell. El que analitzem nosaltres que és el llenguatge, ja des de la gramàtica transformativa,

fins i tot abans de la frenologia, es va veure que hi havia àrees determinades que tenien funcions fonamentals en el llenguatge. Per exemple, la part que és l'estructura gramatical del llenguatge. Quan fem les construccions, una estructura gramatical, és fonamental que hi hagi una estructura que és l'àrea motora o l'àrea de Broca, que està a la part més anterior del cervell, al lòbul frontal, al peu de la tercera circumvolució frontal. I això ens donarà l'estructura, de manera que si per alguna lesió, Un ictus o un tumor, se m'afecta aquesta àrea, el meu llenguatge tindrà una estructura

gramatical molt pobra, tendirà a fer frases simples i, probablement, conjugui pitjor els verbs, hagi d'utilitzar l'infinitiu, utilitzi menys nexes i, potser, no tendeixi a subordinar. Si el que m'afecta és una altra àrea que és l'àrea de Wernicke que és, com he comentat abans, al lòbul temporal, que s'encarrega sobretot de la part semàntica del llenguatge... Aleshores, si hi tinc una lesió, quan em parlen, no entendré el que m'estan dient, perquè no passo del significant al significat, Això que estudiàvem a l'escola. El que és l'ona sinusoidal complexa que el nostre cervell transforma en la suma d'ones sinusoidals

simples perquè s'activin les neurones, que realment ho fa l'oïda, i el llenguatge que jo emetré, serà inintel·ligible. Les persones no entendran el que dic. Això és quan s'afecta fonamentalment l'àrea de Wernicke. Però ja a finals del segle passat, als anys 80, es va veure que no només eren aquestes àrees importants, sinó que aquestes àrees polimodals que existeixen al cervell treballen en equip amb aquestes estructures, amb la qual cosa s'ha ampliat molt més El que correspondria a aquesta part del llenguatge, podem dir més teòrica, que tenim els éssers humans. Recordeu també que fins i tot dos

terços o el 70 % de les persones que són esquerranes de manera espontània tenen una dominància esquerra. Anomenem dominància al cervell on és el llenguatge, és a dir, bàsicament és allò que correspon. Però també el costat dret és important en el llenguatge, perquè ara mateix em sentiu parlar. I jo no parlo així, jo parlo donant entonació al que estic dient habitualment. La prosòdia és fonamental en l'expressió lingüística I, en espanyol, fins i tot li dona un component també de semàntica, de significat. Segons com dic les coses, potser l'altra persona s'enfadi o ho prengui com una

broma. Aleshores, tota aquesta part d'entendre què és la prosòdia del llenguatge i expressar el llenguatge amb inflexions i transmetent què és l'emoció en el propi llenguatge, passa més al costat dret. De manera que la majoria de les persones que tenen un ictus hemisfèric esquerre, que afecta aquestes àrees del llenguatge, tindran una alteració en l'estructura del llenguatge, Bé a l'estructura gramatical o en la comprensió del llenguatge, depenent de la zona, mentre que moltes persones a qui se'ls afecta més el costat dret poden tenir una alteració en el que és la prosòdia, l'expressió, l'entonació que donem al

llenguatge. Però, realment, si els analitzes amb detall, tant els uns com els altres comparteixen també alteracions en l'estructura si s'afecta el costat dret, encara que siguin menors, i a la prosòdia, a la banda esquerra, encara que siguin menors. Hola, Jesús, soc l'Alessandro, un plaer saludar-te. Fa un temps vaig veure un vídeo molt curiós i interessant D'una senyora que tocava el violí mentre li operaven el cervell i, la veritat, em va sorprendre moltíssim. ¿Ens podries parlar una mica de si hi ha alguna zona veritablement determinada per al llenguatge de la música al cervell? Moltíssimes gràcies, Alejandro.

La veritat és que m'encanten totes les preguntes. La música és meravellosa i és una cosa que ens ha acompanyat a l'espècie humana, fonamentalment els ritmes inicials, posteriorment la melodia i després el naixement de l'harmonia. Realment és una cosa preciosa. Sí que hi ha zones més balancejades, igual que passa amb el llenguatge. Al final, la música és un llenguatge. És el llenguatge musical, i té una part molt més emocional que el llenguatge habitual, però també té una part que l'ésser humà ha estat capaç de crear, que és la part gràfica, la part que els alfabets musicals

són capaços de transcriure, i els analfabets musicals, en veure un pentagrama, no som capaços d'entendre res del que hi ha posat allà. I sí que hi ha zones de la música, igual que passa en el llenguatge, és molt semblant. I començarem pel costat dret, en aquest cas. A la banda dreta del cervell sí que està més balancejada part d'entendre i expressar la música. És a dir, a la banda dreta hi ha més que jo vagi a un concert a l'auditori i hi ha el "Concert per a violí i orquestra" de Txaikovski i soc capaç de

saber que és el "Concert per a violí i orquestra" de Txaikovski i gaudir-ho, entendre que això és música. Mentre que, si jo vull cantar, això seria més a la zona temporal, posterior, molt semblant al llenguatge. Mentre que, si jo vull cantar, el mateix que amb l'entonació O l'expressió del que serà la música com a tal, és més a la part frontal dreta a la majoria de les persones. Mentre que, quan jo aprenc des de petitó o de gran, que també es pot de gran... Hi ha mites que la gent gran no poden aprendre. Les persones

grans poden aprendre, potser amb una mica més de dificultat perquè el nostre cervell té més significació prospectiva, però és clar que poden aprendre. Jo vull aprendre música, n'aprendré. El que és el llenguatge musical, el grafisme musical, el pentagrama, les notes, ho aprendré i, sobretot, es desenvoluparà més a la banda esquerra. Però l'expressió musical, al final, és global. Però hi ha anècdotes pel que fa a això. Tots coneixeu un compositor, que és Moris Ravel. El famós "Bolero" de Ravel. Tot i que té composicions, per a mi, molt més boniques que el "Bolero", que és la més

coneguda de totes. Doncs ell, malauradament, en les darreres etapes de la seva vida, va tenir una malaltia que pertany a un grup que els neuròlegs anomenem les "taupaties", i va anar degenerant la part dreta del cervell. Aleshores, ell era capaç de compondre, Però no era capaç de sentir la música que componia. Va perdre aquesta capacitat per la malaltia. O sigui, que sí que és veritat que, encara que necessitem tot el cervell, sí que està balancejat així el que és la part més emocional i d'entendre la música davant de la part més gràfica, que és més

a la banda esquerra. Hola, Jesús, em dic Andrés, un gust saludar-te. soc un apassionat de l'art. M'agradaria, si us plau, que poguessis explicar-nos com funciona la creativitat i com seria el cervell d'un artista. Moltíssimes gràcies, Andrés. És una pregunta molt complexa I que s'està investigant ara mateix, perquè el que teníem pensat, amb estudis fets el 2020, ens ha canviat una mica alguns conceptes que teníem. És clar que tots som creatius. Moltes vegades relacionem la capacitat creativa exclusivament amb els artistes, però un matemàtic que resol un problema irresoluble, no té capacitat creativa? Un metge que s'enfronta

a un pacient amb un problema que no ha estudiat i que no apareix a les cerques que fem al PubMed, no te capacitat creativa? Un mecànic que té un problema amb un vehicle I és capaç de solucionar aquest problema quan no venia als manuals, no té capacitat creativa? Tots tenim la capacitat creativa i és una cosa preciosa en l'ésser humà. El que passa és que els artistes tenen una expressió cap a fora, una expressió social diferent de les que tenim la resta. I nosaltres, com a persones, gaudim moltíssim amb l'art, i són capaços de transmetre'ns

canvis en l'evolució que veiem amb molta més facilitat que si un enginyer de camins ha estat capaç de modificar una estructura d'una via per evitar un desmunt i que no es perdi, per exemple, La natura que va acompanyant aquesta zona. Tots la tenim, però ho veiem molt més en els artistes. Clàssicament, sempre hem pensat i, de fet, és el que espontàniament diem tots els neuròlegs, que el lòbul frontal, per aquesta capacitat d'abstracció, és important en la capacitat creativa. Però darrerament s'ha vist que totes les estructures que participen en la memòria que anomenem "memòria episòdica" són

importants en la capacitat creativa. I quan a una persona li fas buscar els usos alternatius, què és la capacitat creativa o una altra sèrie de tasques, veus que no només s'activa el lòbul frontal, Sinó també totes aquestes àrees de la memòria. I això a mi em va fer reflexionar, quan vaig llegir aquest article fa un parell d'anys, sobre què hem passat, gairebé, d'un aprenentatge mnèsic a un aprenentatge plàstic. Però si ho necessitem realment i s'activen les àrees de la memòria quan jo vull tenir una capacitat creativa, potser la creativitat és la combinació de la memòria

que hem adquirit conjuntament amb el desenvolupament de les habilitats individuals de cadascú de ser capaços de veure on els altres no han vist. De manera que el cervell de l'artista és igual que el cervell dels altres, Però, probablement, bé perquè de genètica ha tingut unes característiques especials... Que tots som molt semblants, però hi ha petites diferències entre els uns i els altres que veiem en el dia a dia, afortunadament. La gran virtut de l'ésser humà és que tots som diferents. Seria horrible que fóssim tots iguals. O bé perquè s'ha desenvolupat el cervell d'aquesta manera, ha

tingut especial capacitat, ha estudiat, s'ha esforçat, i ha aconseguit que aquesta capacitat pel que fa a l'art sigui més gran que la resta. Ja ho va dir Picasso, realment cal estar treballant Perquè aparegui aquesta musa, aquesta creativitat. Si no ho treballes, no apareixerà mai. Així que moltes gràcies per la pregunta. Hola, Jesús, em dic Victoria i m'interessa l'aprenentatge. Es diu que els genis i els artistes tenen particularitats neurològiques. Ens en podries parlar? Moltes gràcies, Victoria. És una altra pregunta que té una part real i una altra part de mite. Moltes vegades, als artistes se'ls relaciona

amb trastorns de l'esfera psiquiàtrica com que tenen trastorns, per exemple, bipolar, O que tenen alguna malaltia psiquiàtrica. És molt important que siguem capaços de transmetre que la malaltia no és creativa. La malaltia et fa patir i produeix el contrari. Una altra cosa diferent és que una persona sigui capaç de treure aspectes positius de la malaltia i això l'ajudi a canviar i en tregui inspiració. Això és així. Ho dic perquè molts cops es parla d'aquest sentit, i la persona amb la malaltia, a qui relacionen amb l'artista, a sobre se sent malament, perquè la malaltia l'està fent

patir i li està produint mal. Això és un aspecte important. Però en els darrers estudis, i a més fa poc, se n'ha publicat un sobre el cervell humà i la importància que té l'ambient. Durant molt de temps considerem que la genètica era un element molt important perquè, de fet, si estudies les famílies dels Bach, tots han estat músics i, en un grau o un altre, han estat músics virtuosos. O tenim famílies d'esportistes, oi? Aleshores, se li ha donat molta importància a l'aspecte genètic. Però s'ha vist que té molta més importància l'aspecte ambiental. L'ambient és molt

important. L'aspecte ambiental, dins del que és la variabilitat habitual, pot modificar i fer que una persona, encara que potser la seva genètica no estava especialment dotada, entre cometes, per tenir aquesta funció, sigui capaç de modificar-la i fer-ho. Amb una excepció: hi ha una paraula horrible que s'utilitza i és que un pot ser tot el que vulgui si s'ho proposa. No és veritat. És a dir... Perquè això genera frustració. Un pot fer coses meravelloses si s'ho proposa. Tots nosaltres podem fer coses meravelloses si ens ho proposem. Però, per exemple, jo, encara que m'ho hagués proposat de

petit, mai no hauria estat capaç de córrer els 100 metres llisos en 10,5. Aleshores, és veritat que cal transmetre aquests elements de: "Tu ets capaç de superar-te", però sempre posant uns límits i no transmetent idees que no són correctes. Però sí que és veritat que puc modificar el meu cervell i ser capaç de ser un artista o tenir capacitat creativa. I, de fet, s'ha vist en molts grups que molts dels grans artistes que coneixem són generacions espontànies. O tenim, fins i tot, exemples com pot ser Van Gogh, que va modificar la manera de pintar i,

realment, si ell no hagués estat un pintor... Ja en el seu moment va passar desapercebut, però no l'hauríem conegut i hauria estat una persona amb unes malalties psiquiàtriques i que hauria viscut unes condicions i probablement ningú no havia mirat aquest cervell com el cervell d'un artista. És a dir, que moltes vegades és el moment que té aquesta persona, les circumstàncies, l'ambient on està, les persones que coneix i la decisió personal per canviar aquests aspectes. Hola, Jesús. soc la Nebraska, i és molt interessant escoltar-te, especialment quan vincules com la ciència i l'art poden explorar mons interns.

La meva pregunta era sobre que es parla molt d'aquesta capacitat de fer diverses coses alhora com un sinònim d'èxit. ¿Què opina la neurologia sobre sotmetre el cervell a fer moltes tasques alhora? Al nostre cervell... Tenim dues lectures de la pregunta. Una: soc capaç de fer diverses coses alhora, posant atenció alhora a totes? Això no. D'això no és capaç l'ésser humà. L'ésser humà activa el lòbul frontal per focalitzar l'atenció en una tasca que està fent. És molt bonic com això funciona, també en els animals. La manera com ho fem nosaltres és que si jo faig una

cosa molts cops, al principi he de posar l'atenció i faig servir el lòbul frontal. Però què faig? Ho transformo en el que anomenem una "memòria motora", una praxi. Es transforma en una praxi, amb la qual cosa ja ho faig automàticament. Als que toquen instruments musicals els estic explicant una obvietat. És a dir, jo començo "pam, pam, pam" i, quan l'agafo, puc estar cantant alhora però al principi, en assajar, no puc cantar alhora que toco la guitarra perquè he d'estar concentrat. O conduint, quan comencem a aprendre a conduir i després ja ho fem automàtic. I què

aconsegueix l'ésser humà i altres espècies? Perquè això no és propi nostre... Que jo pugui fer una tasca de manera automàtica i sobre aquesta tasca puc aprendre una cosa nova focalitzant l'atenció només en una cosa nova de les que estic fent. Aquesta "multitasca", com l'anomenem nosaltres, que som capaços de fer com a éssers humans, al cervell existeix. El nostre cervell està fent milions de coses mentre jo n'estic fent una conscient. Però està fent milions de coses, és una meravella. No tot està centrat. Veiem que s'activen moltes més zones, zones per defecte que estan... És a dir,

estem atents a l'ambient, o hi ha un moviment de sobte i fa que miri cap allà... El nostre cervell està funcionant, però jo estic en una tasca. Aleshores, això que parlem com d'èxit, realment, el que fa la persona és canviar l'atenció diverses vegades en diferents tasques que està fent simultàniament. Això depèn. És molt important tenir una memòria episòdica a curt termini, una de les nostres memòries, molt desenvolupada. Per què? I això sí que és veritat, Perquè si jo estic canviant l'atenció constantment, he d'haver guardat al meu cervell la memòria del que estava fent prèviament quan

torno a aquesta tasca i he deixat aquesta d'aquí. Això és veritat. Però això ens està fent potenciar un dels sistemes clàssics, que és el sistema ràpid de presa de decisions, que no sempre és el millor i que és un sistema molt més instintiu i immediat, davant del sistema més prefrontal, més maduratiu, de presa de decisions a llarg termini, que sol ser molt més encertat i amb menys component emocional. I després, per a la majoria de nosaltres, no hi ha cap problema. En aquesta societat gairebé ens veiem obligats a fer-ho. Malauradament, jo també ho faig, ho

confesso, no ho puc evitar, perquè aquesta és una societat que és així. Però a les persones, per exemple, que tenen problemes per fixar l'atenció, posteriorment els genera un gran problema. Als nens que tenen problemes per fixar l'atenció, o als nens, fins i tot, que no en tenen, els genera un problema, perquè des de petitons estan canviant de pantalles, de tasques, estan amb el mòbil tota l'estona, i no són capaços de focalitzar l'atenció en una tasca. Els costa molt més, els resulta avorrit, no alliberen dopamina a l'accumbens. Aleshores, això fa que després els costi molt més,

per exemple, la lectura o tasques en què han de mantenir l'atenció constantment, en una conferència, etcètera. Aleshores, quin és el meu consell? Jo crec que en els nens cal evitar aquests estímuls ràpids, immediats, i de canvi d'estímuls, perquè aprenguin a focalitzar i a potenciar aquests aspectes molt més lents i reflexius. I, quan som grans, Hem d'entendre el món on vivim i ens hem d'adaptar, dins del que puguem, a les circumstàncies en què estem vivint. I, desgraciadament o afortunadament, estem en un món on això ja forma part de nosaltres i és molt difícil, ara mateix, lluitar

davant de la multitasca, que no és multitasca, sinó canvis d'atenció, quan estàs fent una feina. Perquè, vulguis o no, estàs escrivint i, de sobte, t'arriba un avís d'un email i és impossible, tret que ho treguis, no contestar aquest email. I, si no el contestes, l'altra persona s'enfadarà. Però jo crec que en la mesura del possible ho hem d'evitar. I jo crec que tots hauríem de lluitar per moments, no de meditació, perquè hi ha estudis que diuen que la meditació és bona, sinó moments d'estar amb nosaltres mateixos, de reflexió, i que cadascú busqui el seu. Un

busca el gimnàs i és el seu moment. Altres fan ioga, altres fan "mindfulness", altres meditació... Però és curiós que per tenir temps per a nosaltres ho hem de posar a l'agenda amb algun nom que no sigui "temps per a mi", perquè si no, ens fa la sensació d'estar perdent el temps, quan realment el que fem és guanyar temps. Però bé, ho podem anomenar com sigui, però hem de tenir també temps per parlar amb nosaltres mateixos, perquè ara mateix només queda la dutxa. És l'únic temps que tenim per a nosaltres mateixos. I quines bones idees se'ns

acudeixen mentre ens estem dutxant. Per què? Perquè estem reflexionant amb nosaltres mateixos. Jesús, novament jo, en Sergio. Tinc una malaltia autoimmune i molt es parla també que el cervell podria estar implicat en malalties, o relacionat amb altres parts del cos, potser el cor, o l'intestí, del qual de vegades es diu que és un segon cervell. Què té això de cert i què se sap? Realment, tot el que sentim nosaltres és al nostre cervell. Aquesta és la realitat. Quan nosaltres ens emocionem, ens emocionem al cervell, però de vegades alliberem adrenalina i el nostre cor s'accelera, les

nostres pupil·les es dilaten. Aleshores, notem el cor i nosaltres, espontàniament, diem: "Ostres, m'he emocionat". I t'emportes la mà al cor perquè és el que sents. El cervell és força egoista, però en això és generós i els atorga a altres òrgans un protagonisme que realment no es mereixen. El protagonisme és el del cervell. I després hi ha un altre aspecte que és interessant, I és la relació entre el cervell i l'intestí, que és una relació bidireccional. El mateix que passa amb el cor, que després ho comentaré. L'intestí no és el segon cervell, només tenim un cervell

i és el que ho controla tot. Però sí que és veritat que hi ha moltíssimes neurones per controlar l'aparell digestiu. Tingueu en compte que, durant l'evolució, hem estat capaços de ficar un món dins nostre, que és l'aparell digestiu. És part del món que hem ficat dins nostre per alimentar-nos. Aleshores, hem fet un tub on passen els aliments I som capaços. Això requereix una enginyeria brutal. Dissenyar durant l'evolució aquest sistema, que aparegui i que compartim amb moltíssimes altres espècies. De manera que té un control brutal. Què passa? Que molts dels símptomes de l'aparell digestiu, sobretot de

l'aspecte parasimpàtic, quan s'originen a l'aparell digestiu, activen el nostre cervell i ens canvien una mica els neurotransmissors que tenim i de vegades ens fan una sensació, per exemple, de cansament, O fins i tot una sensació de tristesa en determinades circumstàncies. De la mateixa manera que quan algú té taquicàrdies. No sé si algú ha tingut la mala sort de tant en tant de tenir alguna taquicàrdia i se li accelera el cor. Tot i que no tinguis ansietat, et transmet una sensació d'ansietat en aquell moment. i et fa la sensació que tens ansietat, quan realment no has

tingut ansietat. El que ha fet és accelerar-se el cor. De manera que aquesta visió que tenim de vegades tan simplista que el cervell està per una banda i la resta... Tot l'organisme és meravellós i tot ha de funcionar en equip I, per tant, el cervell sent totes les altres estructures. Fixeu-vos que tot està inervat, és a dir, a tot el nostre cos hi arriben nervis per sentir, menys al mateix cervell. Comentaven abans en una de les preguntes això del violí. És a dir, tu pots operar a un pacient el cervell, estant despert, i no tindrà

cap dolor quan l'estàs tocant, fins i tot traient parts del cervell, perquè el cervell no fa mal. I, no obstant això, sí que sentim a la resta del cos. De manera que, l'altre dia, en una reunió que tenia amb els meus companys neuròlegs, dèiem: "Hem dividit el sistema nerviós perifèric i central", Que per a nosaltres és molt important per les malalties i pels símptomes que tenen els malalts i per al diagnòstic, però realment tot és funcional, és a dir, tot són sistemes. I com que té molt sentit en el que és la neurociència, la ciència

neurològica, tan important és que s'activi aquí i transmeti a l'intestí com que l'intestí em transmeti sensacions al meu cervell. Aleshores sí que hi ha una relació bidireccional, encara que al final tot ho sentim al cervell, que és l'únic que no sent. Jesús, soc la Paula. Soc una de les teves pacients. Feliç de veure't aquí. A mi m'agradaria saber com podríem diferenciar un mal de cap que considerem normal d'un mal de cap que podria ser més perillós. Si hi ha algun senyal, algun indici, quelcom que ens doni l'alerta per poder diferenciar-ho. Moltes gràcies. Moltes gràcies, Paula,

i moltes gràcies per haver vingut i ser aquí. Em fa moltíssima il·lusió. Això és molt important, perquè fixeu-vos que la migranya afecta el 13 % de la població. Jo dic de vegades que a Espanya hi ha més persones amb migranya que rossos. Aleshores, una persona que té migranya pot tenir una altra cefalea, una cefalea greu, i que nosaltres o ell mateix consideri que és una migranya. Sí que hi ha una sèrie de dades que ens ha de fer pensar que aquest maldecap pot ser una altra cosa. N'hi ha molts, però n'hi ha un que per

mi és absolutament fonamental i que des de petitons ho hauríem de tenir tots après. I és la cefalea que s'instaura de manera brusca, com un esclat. Si algú nota que la seva cefalea es posa bruscament... Quan dono classe als estudiants de Medicina, pico de peus a terra i s'espanten tots i així els activo l'amígdala I soc capaç de transmetre'ls aquesta memòria episòdica, que recordin definitivament, de com és d'important. Una cefalea que s'instaura bruscament, que arriba al màxim en menys d'un minut, és una de les dades més importants per pensar que el que està patint aquesta

persona no és una migranya i que, probablement, alguna cosa rara està passant al seu cervell. O bé una hemorràgia, o bé que els vasos es contrauen, que es diu "síndrome de vas espasme" i que pot ser greu. Si algú ens explica això o ens passa a qualsevol de nosaltres, hem d'anar ràpidament a Urgències. Potser després es queda en res, Però el risc de tenir una patologia greu és important. N'hi ha d'altres que són menys importants. Per exemple, la cefalea que apareix, no que empitjora, sinó que apareix amb els esforços o amb la tos. És a

dir, si jo faig un esforç i em fa mal el cap o estossego i em fa mal el cap en aquell moment i abans no em feia mal, és una altra de les dades que hi ha menys risc que sigui greu, però també ho hem de tenir en compte. I, finalment, la majoria de les "cefalees primàries", que és com anomenem els neuròlegs a les cefalees on la malaltia és el propi maldecap i no hi ha res més, solen debutar generalment per sota dels 45 o 50 anys. És molt rar que debutin per sobre d'aquesta edat.

Si una persona de 60, 70 anys que mai a la seva vida ha tingut mal de cap comença a tenir mal de cap, el més segur és que sigui una primària i que no passi res, és el més probable, però augmenta la probabilitat que hi hagi alguna cosa més i, per tant, també ho hauria de consultar. Però si em dieu: "Queda't només amb una, Jesús", sens dubte, la cefalea que anomenem nosaltres "en tro" o "en explosió", que és aquest esclat que nota el pacient al cap. Això, per descomptat, la major part de les vegades, serà

una cosa greu. I de vegades no consulten I quan ve el pacient està molt pitjor. I moltes vegades, a més, relacionem el mal de cap amb l'ictus, i és veritat que hi ha ictus que poden fer mal, per exemple els hemorràgics, però la majoria dels ictus no tenen mal de cap. Aleshores, moltes vegades, la persona no es preocupa, perquè li han dit que el cervell, la major part de les vegades, no fa mal. Aleshores, relacionem que alguna cosa és greu quan ens fa mal. Si em fa mal el cor penso que tindré un infart agut

de miocardi i vaig a Urgències. No obstant això, quan tens un ictus el més normal és que no et faci mal. Per això és tan important que hàgim de fer una tasca d'educació a tota la població per reconèixer els símptomes inicials de l'ictus. Perquè, fixeu-vos, ¿quina és la primera causa de mort de les dones al nostre país? L'ictus. La primera causa de mort. I també és perquè moltes malalties tenen un estigma de gènere. El té la migranya. Té un estigma de gènere. Com que és més freqüent en les dones, no és important. Es triga més

a diagnosticar els ictus i van més tard a Urgències, Perquè com que són dones se li dona menys importància. Es pensa que una dona és menys probable que tingui un ictus. O un jove. Hi ha nens, jo he vist nens amb ictus. O persones de 40 i tants anys amb ictus. Teníem un company que és fisioterapeuta que abans ha fet una pregunta i ell deu haver vist nens i persones relativament joves que, per altres causes diferents, per la hipertensió, etcètera, han tingut un ictus. Però si van a les primeres hores a l'hospital, a més del

50 % som capaços, o bé amb una substància que posem per la vena Que neteja el trombe, o bé ficant un catèter i traient el trombe, de canviar-los el pronòstic i que aquesta persona pugui fer una vida normal. O millorar tant, que amb una rehabilitació adequada pugui recuperar la vida. Això és fonamental. Si, malauradament, no hem estat capaços o ha arribat tard o no ha respost als tractaments, actualment hi ha rehabilitació d'alt impacte que farà que molts millorin, i això és molt important. Però és fonamental a les primeres hores. Quan algú perd el llenguatge de

manera brusca, per exemple, O té dificultat per parlar... Imagineu-vos que ara jo començo a tartamudejar i tinc problemes per parlar com li va passar a un actor nostre quan li van donar un premi i havia tingut un AIT, un esdeveniment vascular, un ictus. Doncs, realment, és un dels símptomes que he de tenir en compte. Un altre és si jo perdo força. A mi no hi ha res que més tristesa em doni, que quan una persona ve a Urgències l'endemà al matí i diu: "No, és que ahir vaig perdre força Al costat dret del cos i

m'he ficat al llit a veure si em passava". I ve vuit hores després. Ja no podem fer gaire per ell. Podem fer molt, però no podem fer res agut per ell en aquell moment. Pèrdua de força o pèrdua de sensibilitat brusca en un costat del cos. Una inestabilitat, també, brusca, és una altra de les dades habituals de l'ictus, o el que és la paràlisi facial que nosaltres anomenem "central", que és que et torça la boca. Normalment, això dels ulls no, però ja ens encarreguem nosaltres de saber si és central o perifèrica, Però et torça la

boca bruscament. És una altra de les dades que veurem habitualment. O algú que, sense venir a tomb, perd la consciència relativament aviat i costa recuperar-lo. Un síncope, que podem tenir qualsevol de nosaltres. Amb tots aquests símptomes, si en tenim, cal activar el codi ictus. No és només que vagi a Urgències, moltes vegades ell no pot, és que l'acompanyant activi el codi ictus, bé amb una ambulància, o bé en un helicòpter, fins i tot. A les zones on no tenen accés directe a la sanitat són capaços de traslladar-lo a temps I s'activa el codi ictus per

intentar canviar la vida d'aquesta persona. És una cosa absolutament fonamental i tots n'hem de ser conscients. Tot i que és meravellós, com a neuròlegs, hem de lluitar perquè encara sigui millor, perquè no ens hem de conformar. Perquè no hem de veure el que tenim ara, hem de veure el que volem tenir d'aquí a deu anys i volem tenir-ne encara més. Hola, Jesús. Em dic Jesús, encantat. El cervell és un òrgan complex. Sempre s'ha dit que les seves malalties seran difícils de tractar. Com van les investigacions en aquest camp? I què opina sobre això? Gràcies. Estem

ara al segle de la neurologia. Estem vivint uns canvis que són apassionants. Realment apassionants. Això ve de la investigació. És a dir, quan vaig començar la residència, no em podia imaginar el que havia de viure. Estem sent superafortunats. Però passa una altra cosa preciosa al cervell humà I és que, com que el cervell es va adaptant als canvis, ho veus normal. Aleshores, a tu et sembla normal el que tens ara, però quan ets capaç de posar-te als ulls d'aquest resident, que jo ho faig de vegades per intentar estimular-me i emocionar-me... Als ulls d'aquell resident que

va començar el 12 d'octubre, l'any 94 o 95, amb uns companys meravellosos, no em podria imaginar què estic vivint ara mateix. No només en l'àmbit de la migranya, on encara hi ha pacients que no som capaços de millorar, Però tenim tractaments que són gairebé de precisió. Es va descobrir als anys 80 que hi havia una substància que s'alliberava, que és el pèptid relacionat amb el gen de la calcitonina, CGRP per als amics, que s'allibera i inflamava les meninges i que era el culpable del mal de cap. i també d'altres símptomes associats a la migranya, i

s'han pogut crear anticossos monoclonals que són defenses nostres. Es creen en un laboratori i van dirigits contra aquesta substància i ho bloquegen. És a dir, es punxa el pacient de forma intravenosa o subcutània, Que és el més habitual, li van per la sang i, quan allibera aquesta substància per al mal de cap, aquests anticossos, aquestes defenses s'uneixen al CGRP i eviten que tinguin les crisis i els milloren. No tothom. Hi ha pacients que responen a altres tractaments diferents i no als monoclonals, però responen a aquesta medicació i canvia totalment la vida. O nens que naixien

i estaven condemnats a estar en cadira de rodes i a morir aviat per una malaltia que s'anomena "atròfia muscular espinal". Gràcies al tractament gènic, ara mateix es poden tractar des de petitons I evitem que passi això. Malalties que afecten la vista perquè... Tenim una estructura a totes les cèl·lules que es diu "mitocondri", que és com la nostra central elèctrica que produeix 24 ATP. Però, de cop i volta els fallaven aquestes estructures i, als ulls, les cèl·lules ganglionars, que són les neurones que hi ha darrere dels ulls, deixaven de produir i es quedaven cecs. Ara mateix,

s'han dissenyat uns virus que infecten aquestes cèl·lules ganglionars. Els fiquen un material que produeix el nucli I després es fiquen dins del mitocondri. I no aconseguim que es curin, però sí que millorin moltíssim a la vista. Està ara mateix en assaig clínic, però els resultats són superesperançadors. Què he d'explicar de la malaltia de Parkinson. Al principi tots els pacients solen anar bé amb el tractament, no els Parkinson atípics, sinó en la malaltia de Parkinson més habitual, però amb el temps tots comencen amb complicacions. I vam ser capaços de posar-los un tractament directament al duodè Amb

un catèter, amb una bombeta, perquè milloressin. Ara mateix també es pot posar subcutani. Posem la fosduodopa subcutània per millorar els pacients. Pacients que tenen tremolor essencial. Això que es diu de: "És que tens mal pols". També ho té el teu pare i no és mal pols. És una malaltia que s'anomena tremolor essencial, que de petit potser dius: "Doncs no em faré arquitecte", encara que ara mateix amb AutoCAD pots ser arquitecte perfectament tenint una tremolor essencial, però ara mateix, quan passa el temps, pot ser molt incapacitant. ser incapaç ni tan sols de menjar. Doncs amb ultrasons

d'alta freqüència, és a dir, sense necessitat d'obrir el crani, se'ls col·loca un casc i som capaços, amb la ressonància, de localitzar un nucli molt petitó i fer una lesió exclusivament en aquesta zona i que els pacients millorin del tremolor en quatre hores. Passen de no poder menjar sopa a poder menjar sopa en quatre hores sense necessitat d'obrir-los el crani. És una mica molest, el que és el procediment, però els canvia totalment la vida. Si algú diu: "Escolta, Jesús, malalties neurològiques?". L'Alzheimer és una malaltia neurològica. Fixeu-vos que s'acaba d'aprovar per l'EMA el lecanemap. El donanemab ve

aquí. No és meravellós, no curarà l'Alzheimer. Està destinat a molt poquets pacients, però és un gran avenç. Encara que no el curarem i, probablement, en els pròxims anys no es curarà l'Alzheimer, però és un gran avenç tenir teràpies contra l'amiloide que canvien l'evolució d'un petit percentatge de pacients molt seleccionats, per evitar les complicacions que també tenen aquests tractaments. I algú em diu: "Ostres, l'ELA, quina malaltia més dura". L'esclerosi lateral amiotròfica, una malaltia duríssima. Hi ha res amb l'ELA? Doncs fixeu-vos que s'han descrit noves variants genètiques i nous mecanismes pels quals es produeix l'ELA i ens

hem adonat que, és clar, abans consideràvem que l'ELA era una sola malaltia, amb la qual cosa, poses la medicació per a tots igual. Però ara hem vist que hi ha diferents formes d'arribar a la mateixa malaltia, amb la qual cosa, cada tractament va destinat a un subtipus diferent i estem començant a tenir resultats positius. I en una de les variants hereditàries que afecta menys del 5 %, que és una mutació del que s'anomena "superòxid dismutasa", ja hi ha tractaments Que poden canviar una mica l'evolució d'aquesta malaltia. Això és veritat que és per a pocs, però

ja ens està obrint el camp per continuar investigant i aconseguir-ho per a moltes més persones. I una altra malaltia també és l'esclerosi múltiple, que és la primera causa de discapacitat a les persones joves. Ho comentava l'altre dia amb els residents. Encara hi ha persones que no responen al tractament i, malauradament, acaben amb moltíssima limitació o amb una cadira de rodes però ja és excepcional. Amb la majoria dels pacients aconseguim que, amb els tractaments, canviant les diferents línies, tinguin pocs episodis, pocs brots, I que els quedin pocs dèficits i puguin fer una vida força normal. I

podria continuar parlant de l'atàxia de Friedreich i de moltes malalties neurològiques. Ha canviat totalment en els darrers anys i és el fruit de la investigació. De manera que, ara mateix, en neurologia, sempre es pot ajudar les persones, hi hagi tractament o no. Sempre podem posar tractaments simptomàtics perquè les persones estiguin millor. Però ara mateix estem entrant en una època de tractaments etiològics, i alguns de precisió, que realment modifiquen l'evolució de les malalties, I fins i tot se'n poden curar algunes. És un moment absolutament meravellós i d'esperança total per als pacients, el 43 % de persones

que pateixen malalties neurològiques. Així que t'agraeixo moltíssim la pregunta, perquè em fa estar encara més content i emocionat. Hem de continuar lluitant per la investigació i pel desenvolupament de noves teràpies per canviar la vida de les persones. I, especialment, a les malalties rares. Ara mateix sorgeixen nous tractaments i em sembla preciós que estiguin invertint en aquestes malalties que afecten tan poques persones, tan greus, i que realment els canvia la vida. Moltes gràcies, de debò. Hola Jesús, soc en Toni, estudiant de Nutrició. Tinc familiars amb migranyes que m'han comentat que, després de menjar xocolata, el dolor

els ha augmentat. Volia saber què opines sobre això i quina relació hi pot haver. Moltes gràcies, Toni. Què important és la nutrició i com hem de cuidar la nostra dieta, evitar els tòxics i fer una dieta mediterrània, i com cal adaptar cada dieta a cada persona. Això de la xocolata és molt bonic, realment. Jo soc superaddicte a la xocolata, m'encanta. El meu fill ha sortit igual. Hem d'amagar amb clau les tauletes. Jo les amago per menjar-me-les jo i que no se les mengi ell. Aquesta és la realitat. Durant molt de temps es va pensar que

la xocolata pot desencadenar crisis de migranya. I és veritat que, en alguns pacients, sí. Però, en els darrers anys, ens hem adonat i hem posat el focus en què la migranya és molt més que el mal de cap. Aleshores, ens vam adonar que els pacients amb migranya tenen uns símptomes, no tots però molts, que es diuen símptomes, en anglès, "premonitoris". A mi, "premonitoris" no m'agrada, perquè en castellà, en espanyol, Té un significat una mica diferent al significat en anglès, que anomenem els "prodròmics". Però bé, ja sabeu que al final manen els anglesos. Uns símptomes premonitoris

que tenen els pacients amb migranya. I això vol dir que abans que els faci mal el cap, hores abans, o fins i tot el dia abans, tenen uns símptomes que són el començament de la seva crisi de migranya o el primer dels canvis abans que els doni la crisi de dolor, com a tal, de la migranya. Molts són badalls, cansament, mal humor, inatenció, que noten ells. I els que tenen molta capacitat introspectiva, que curiosament són molt més les dones que els homes, són capaços de reconèixer-ho i saber que els donarà una crisi de migranya. Quan

els ho expliques, et diuen: "Doncs és veritat, tinc fotofòbia, em molesta la llum just el dia abans que em faci mal el cap". Un d'aquests símptomes premonitoris molt típic és l'apetència per dolços. Aleshores, et venen de gust dolços i, què fas? Quin dolç tenim tots a casa? Xocolata. Aleshores van i mengen xocolata. I després, l'endemà, els fa mal el cap. I diuen: "La xocolata m'ha desencadenat el mal de cap". I, a la majoria de les persones, no és així. Ha estat la migranya el que li ha fet que prengui xocolata, el començament de la migranya.

De manera que, si a algú li agrada especialment la xocolata, té migranya i té aquesta relació, el que ha de fer quan no li vingui de gust molt, és prendre xocolata i veure si es desencadena o no la crisi de migranya. Si no es desencadena, probablement sigui un símptoma premonitori o prodròmic i pot continuar prenent xocolata, que està boníssima, sobretot la que té 80 % de cacau. I si no, si veu que es desencadena, doncs potser ha d'intentar, dins del possible, encara que de tant en tant Em sacrifico, em prenc la meva medicació i em

prenc la meva xocolata si tinc moltes ganes, intento evitar-ho. Això és molt del cervell humà. El cervell humà busca una causa. Com David Hume, una causa-efecte. Veus la xocolata, et fa mal el cap i no penses que pot ser al revés. Però gràcies a la ciència... Això és interessant, perquè es va ficar en una dona... De tots aquests símptomes, els neuròlegs sempre diem: "Això és l'hipotàlem!". No totes les crisis s'originen a l'hipotàlem. Però una dona voluntària va estar dins d'una ressonància magnètica, Anant i venint, durant, pràcticament, un mes. I va ser capaç de registrar una

crisi de migranya. I es va veure que el primer que se li activava era l'hipotàlem, abans que li fes mal el cap. I tots els neuròlegs somriem, com: "Ja ho dèiem nosaltres!". Perquè molts d'aquests símptomes ens orientaven a aquesta estructura, a l'hipotàlem, i probablement és això. És un símptoma premonitori, amb la qual cosa, molts dels pacients amb migranya sí que poden prendre xocolata si els ve de gust. I això ens porta a una cosa que és important, que són els desencadenants de la migranya. Nosaltres diem que la migranya es tracta de tres maneres. Amb hàbits

personals per evitar els desencadenants. El tractament de les crisis. "Em farà mal el cap, em prenc una medicació per evitar que em doni la crisi o, quan comença la crisi, que se'n vagi com més aviat millor", que això dona la llibertat al pacient. Perquè fixeu-vos què és anar al concert de Nadal. Ho has aconseguit. Anar a Viena. Has entrat al sorteig. Compres o llogues... Vas a l'avió, arribes al teu hotel, Et comences a vestir i a col·locar la corbata de llacet, et dona una crisi de migranya i no pots anar al concert de Nadal i

et quedes vomitant, amb la teva parella, a l'hotel. L'endemà agafeu l'avió de tornada i li has d'explicar a tothom que has tingut una crisi de migranya al concert de Nadal. La migranya no és una malaltia, la migranya són les persones que pateixen la malaltia, realment. Aquest és el patiment real de les persones. És impredictible. Si hagués tingut el tractament, se l'hauria pres. I potser no hauria anat en perfectes condicions, o sí, A aquest concert, però hi podria haver anat. I després, el tractament preventiu, per intentar disminuir la freqüència, la intensitat, la durada, i millorar la

resposta de les crisis al tractament que he comentat abans dels atacs de migranya. Aleshores, és molt important també veure els desencadenants, per si es poden evitar o no. Hi ha desencadenants que no es poden evitar. Els canvis atmosfèrics. Hi ha desencadenants que el pacient de vegades no vol evitar. Per què? Perquè hi ha alguna cosa que li agrada molt i és un desencadenant de les crisis. Aleshores, ho has de regular, però si ell vol continuar fent aquesta activitat, l'hem d'ajudar. No hi som per decidir què han de fer les persones, hem de ser-hi per acompanyar-les

i ajudar-les en aquest sentit. Però sí que hi ha desencadenants que es poden evitar. Per exemple, l'estrès. Relaxar-se després de l'estrès és un clàssic desencadenant. Si jo faig teràpies per evitar aquest estrès, doncs tindré menys relaxació després de l'estrès i potser evito algunes de les crisis. Això no cura la migranya, és un desencadenant. La migranya no és per l'estrès, és una malaltia del cervell. Però aquest és un desencadenant. Igual que la migranya no es produeix per la menstruació, però la caiguda d'estrògens abans de tenir la menstruació la dona és un desencadenant clàssic de la migranya.

Aleshores, no es pot evitar, però podem tractar-ho abans per evitar que tingui el mal de cap durant els episodis. I després hi ha molt de mite pel que fa a l'alimentació. Hi ha aliments que desencadenen la migranya? Sens dubte. En el 20 %, si no entrem en substàncies, per exemple, com és l'alcohol, Que no cal considerar un aliment, evidentment. Ni tan sols el vi. El vi i els alcohols tenen unes taxes molt més altes de desencadenar la migranya, especialment els vins. I, curiosament, a Espanya, els pacients ho expliquen més amb el vi negre, perquè se'n

consumeix més. però en altres països, quan es fan estudis, es veu que el produeix més el vi blanc, en general, que el vi negre, per les diferents substàncies. El vi no és mai saludable. No s'ha de recomanar a cap persona que begui vi. No, els metges no ho podem recomanar. Una altra cosa és que sigui una cosa social, ens agradi a les reunions, etcètera. Però, per tant, no ho podem recomanar. Ho dic perquè és important, ara que parlem d'aquest tema. Aleshores, sí que hi ha desencadenants de l'alimentació en un 20 %. I cadascú té el

seu. És a dir, que moltes vegades, quan ens fan entrevistes i ens pregunten, diem els aliments que ho produeixen i apareixen en una taula, i potser algú ho llegeix i diu: "Doncs he de deixar aquests aliments, He de deixar els fruits secs", que són les llaminadures bones, com diu un amic meu. Doncs no, si no et desencadenen mal de cap, que visquin els fruits secs i les llaminadures bones, que són molt millors que les llaminadures dolentes. "He de deixar de prendre conserves". "He de, per exemple, deixar de prendre cítrics". "No puc prendre tomàquet", no? "No

puc prendre embotits". Aleshores, t'estan restringint moltíssim la dieta. I després resulta que, potser, un element que no hi és en aquesta taula, És el desencadenant en aquesta persona de les seves crisis de migranya. És a dir, que és molt individual. De manera que la majoria de les persones que tenen migranya ja saben quin és el seu desencadenant i ho solen comentar a la consulta. Diuen: "Miri, jo no puc anar al restaurant xinès, perquè vaig als restaurants xinesos i, pel conservant que hi posen habitualment, sé que tindré un maldecap posteriorment". I ja ho saben ells. De

manera que, si ho saben, hem de dir que, en la mesura del possible, ho evitin. Que diuen: "Doncs clar, ho evito". T'ho diuen ells directament. Amb com n'és d'incapacitant la migranya, doncs t'ho diuen. I si no, doncs que s'hi fixin. Però si no hi troben res, poden menjar absolutament de tot. I després, l'altra part de la pregunta, la positiva. Que ara hem de parlar positivament, sobre prevenció. ¿Hi ha alguna cosa que jo pugui fer pel que fa a la dieta o pel que fa a la meva vida per millorar? Sí, sí que hi ha coses.

Tenir una dieta sana i equilibrada s'ha vist que és molt bo i que millora realment els pacients amb migranya. Això vol dir, no només una dieta equilibrada respecte al que estic menjant, sinó que ara s'ha posat, per exemple, molt de moda, fins i tot hi ha articles publicats al New England, Que fer un dejuni perllongat pot ser fins i tot positiu. Però depèn de per a qui. Hi ha moltes persones amb migranya als qui, si fan dejuni perllongat, els dona una crisi de migranya. Després, no ho poden fer. Una dieta adequada per a una persona

amb migranya és tenir uns horaris establerts, molt estrictes, a l'hora de dinar. A la feina diuen: "Aquest sempre menja a les dues". Però si no com a totes dues m'he de prendre una pastilla, prefereixo menjar a les dues que prendre'm un tractament per a les meves crisis de migranya. I després, un altre aspecte que és superimportant ara mateix, dins del que és la prevenció, és el son. Per a tot, però també per a la migranya. S'ha vist que els trastorns del son predisposen a malalties neurodegeneratives. I això també té un altre aspecte molt maco. Quan

vaig estudiar Medicina, es deia que el cervell era l'única estructura que no tenia sistema limfàtic, que és el que es dedica a netejar. Neteja les coses, les deixalles. Es deia això, i fa pocs anys, fa com vuit anys, unes investigadores van descobrir que sí. Fixeu-vos que el cervell, que ho estem estudiant des de fa molts anys, fa vuit anys es descobreix que sí, Que té sistema limfàtic i que s'anomena "sistema glinfàtic", per la glia, i que a les nits, sobretot, neteja de proteïnes i de deixalles el nostre cervell. Però és quan estem adormits quan ho

neteja. Per això és tan important el son. I és important per prevenir malalties, però també per a les persones amb migranya. Que tinguin un son adequat és absolutament fonamental. I, moltes vegades, si els regules bé el somni, aconsegueixes, potser, no posar un tractament preventiu a aquesta persona. És a dir, en persones que tenen insomni O trastorns del son, poden millorar moltíssim. Per això sí que hi ha activitats a la vida, com l'exercici, a la migranya episòdica, el son, o una dieta equilibrada, que són recomanables per a les persones amb migranya. És clar, de vegades és

impossible. En quina societat vivim? Li dius a algú: "Ha de fer exercici". I diu: "I quan ho faig? Entre que acabo de la feina i recullo un dels meus fills per portar-lo a violí, ho deixo a violí i després recullo els altres fills Per portar-los al bàsquet?". I dic: "Doncs té raó". De vegades és difícil. Moltes vegades hem de canviar els nostres hàbits. Pujar escales en lloc de l'ascensor, que l'electricitat que gasta són diversos arbres, quan pugem per l'ascensor, O sigui, que de vegades és millor pujar per les escales o utilitzar la bicicleta, si visc

en un medi que és raonable i on no hi ha riscos, de tant en tant, al lloc del transport públic. O, simplement, anar caminant a bon ritme és una manera de fer exercici quan no tinc temps per fer-ho. Però això ho ha de decidir la persona, perquè de vegades és molt complicat ficar una capseta més a totes les capsetes que tenim a la nostra vida. Hola, Jesús, em dic Yolanda. Jo pateixo de migranyes des de fa molts anys i m'encanta ser aquí, coneixent-te i escoltant-te, per com ens expliques les coses. I m'agradaria preguntar-te per què

de vegades el mal de cap apareix només els caps de setmana i si hi ha algun tractament que ho pugui alleujar i a què es deu. Moltes gràcies, Yolanda. La Yolanda i moltes de les persones que són aquí saben què és patir una migranya. Saben que és la primera causa de discapacitat a les dones menors de 50 anys. I saben què limita i també coneixen la incomprensió social i com hem de lluitar per canviar-ho. I la pregunta que m'has fet és superinteressant. A mi m'encanta i a totes les xerrades que dono als neuròlegs ho acostumo

a colar, perquè m'agrada especialment, perquè de vegades ens n'oblidem. És a dir, sí que hi ha migranya de cap de setmana. No és a la classificació, Però sí que hi ha persones a qui els fa mal. O bé divendres a la tarda, o ja comença dissabte al matí. I això pot ser degut a tres causes. És a dir, al final, quan alguna cosa passa cíclicament i no correspon a cicles biològics propis, tenen a veure amb cicles, coses que fem al llarg del dia que es modifiquen el cap de setmana. És així com hem de pensar

habitualment. Una de les causes més habituals és relaxar-vos després de l'estrès. Jo tinc la tensió dels cinc dies inicials i quan em relaxo i arriben les dues o les tres o les quatre o les set, depenent de cada persona, i surto de la feina, em relaxo, I en lloc de gaudir del cap de setmana, em castiguen amb un atac de migranya que em pot durar aquest dia, l'endemà, i fins i tot els tres dies. El que és important és aconseguir un tractament agut que m'ho eviti. Aquesta és una de les causes més habituals. Una altra

de les causes, que és menys freqüent, però que també ho pot produir, és el canvi de ritme de vida. Moltes vegades, ens aixequem entre setmana, per exemple, jo acostumo a aixecar-me a les 06:10 del matí. M'aixeco a les 06:10. I arriba el cap de setmana i dic: "No m'aixecaré a les 06:10, Jo m'aixeco quan m'aixequi". I m'aixeco a les 08:00. I aleshores, per haver incomplert els ritmes que he establert com a normals per al meu hipotàlem, doncs em regala un atac de migranya. I llavors, dic: "M'he d'aixecar a les 06:10 també el cap de setmana?".

Doncs no, perquè tenim altres solucions. Però també pot ser degut a això. Normalment, quan és per l'estrès, moltes vegades comença ja divendres a la tarda. Quan clarament és pel canvi de ritme, Sol començar just dissabte. Just quan m'aixeco dissabte, ja començo a notar això. I dius: "No, per favor, ja, és aquí". És el que passa habitualment. I n'hi ha una altra més. Que això, també a l'ambient mèdic passa molt, i és el cafè. El cafè s'utilitza com a tractament de la migranya moltes vegades. De fet, hi ha substàncies que es venen sense recepta que contenen

cafè, a part d'algun analgèsic, algun antiinflamatori, per tractar la migranya. Aleshores, el cafè sí que va bé. Hi ha pacients que ho saben I de vegades es prenen el fàrmac, el triptà, amb una mica de cafè, perquè noten que és una miqueta més eficaç. Aleshores, jo prenc molt consum de cafè al llarg de la setmana i em privo del cafè el cap de setmana. I, aleshores, dissabte a la tarda, m'apareix un mal de cap per la privació del consum excessiu de cafeïna que he tingut durant tota la setmana. La nostra funció és, a la història

clínica, quan el pacient ens ho explica, saber si és una causa o una altra o són diverses, perquè de vegades estan diverses associades, i intentar modificar-les, si es poden modificar, Perquè al pacient no li faci mal el cap de setmana. De vegades no és possible, perquè l'estrès laboral de vegades no es pot disminuir. Aleshores tenim dues opcions. Si teniu molts dies al mes mal de cap, imagineu-vos que comença divendres, dissabte i diumenge. Al final ho sumes, ho multipliques per quatre, són 12 dies, pràcticament quatre mesos a l'any en què aquesta persona està patint migranya. Val

la pena posar-hi un preventiu, que el pren cada dia, i disminuir la probabilitat que el tingui, a banda del tractament de les crisis. Si és de vegades, el que fem de vegades és posar-hi un tractament previ. Si jo sé que et farà mal el dissabte al matí, ja et poso la teva medicació de les crisis divendres a la nit per evitar que et faci mal dissabte el matí. Perquè com saben molt bé els pacients que pateixen migranya, les persones que pateixen migranya, com més precoç el tractament, més eficaç serà. Ho podem fer també així. És

molt interessant des del punt de vista mèdic, però molt incapacitant i un patiment absolut per als pacients que pateixen la migranya del cap de setmana. Hola, Jesús, soc la teva mare i el teu pacient. Estic orgullosíssima, ja ho saps de sobres, de tu. Quan vaig a un metge, que surtin i em diguin: "Ai, és la mare del doctor, el famós doctor Porta", em cau la bava i penso que és el millor. El millor que m'ha passat a la meva vida són els fills que tinc. Moltes gràcies. M'agradaria saber una cosa. Com es forma la memòria?

I per què unes romanen i les altres els perdem? Mama, no sé si donar-te les gràcies o enfadar-me per aquesta pregunta. Perquè és una pregunta molt complicada. Però bé. Sí, és molt bonica la memòria. S'ha avançat moltíssim. Tenim, de fet, un dels premis Nobel amb qui vaig tenir la sort de ser fa poc, que és l'Eric Kandel, que ja té 80 i tants anys i té un cervell rapidíssim. M'encanta aquesta gent gran amb cervell ràpid. Un cervell rapidíssim. Ell fa cada dia uns 10.000 passos i en fa gala. I en els seus estudis que va

fer en un model animal, l'aplísia, va fundar les bases del que és la memòria. I ha canviat. Nosaltres entenem la memòria com una, Però, realment, al nostre cervell tenim diferents memòries. Per exemple, la memòria muscular als esportistes o als músics, que són les praxis, com les anomenem nosaltres, que és que, quan jo realitzo un moviment moltes vegades, aprenc a fer-ho de manera automàtica, com pot ser conduir, anar amb bicicleta, etcètera. Són els exemples clàssics que posem, però n'hi ha milions. Fer-se el nus de la corbata o cordar-se els cordons, que ho fas pensant en el

que faràs aquell dia. Aquesta és una memòria que està, sobretot, en unes estructures del cervell anomenades "ganglis de la base", que hi són, com ficades dins del cervell i el cerebel, Que és aquí darrere, i és el que funciona. Si jo tinc una lesió als ganglis de la base o a l'escorça que és a prop, puc perdre aquestes capacitats. I hi ha persones que tenen una lesió, per exemple, a la zona parietal-temporal dreta, i no saben com vestir-se, de sobte. Perquè han perdut la praxi del vestit, encara que participen altres parts del cervell, o els

moviments complexos. Per exemple, el moviment de raspallar-se les dents. Un pacient pot ser que tingui una lesió, més al costat temporal esquerre, habitualment, I agafa el raspall de dents i ja no és capaç de raspallar-se les dents de manera automàtica. Ha de pensar com es fa per poder-ho fer. Aquesta és una mena de memòria. I després hi ha altres memòries. Tenim la memòria que anomenem "episòdica", que és el que m'ha passat, i la memòria "semàntica", que forma part del llenguatge. La memòria semàntica és a les zones del llenguatge que participen com a tals, que és

on jo dono categoria a les coses, dono un nom a les coses. Ho he d'aprendre i es queda a la meva memòria, que de vegades és complicat. Algunes de les paraules que he d'aprendre van quedant a la memòria. I és molt bonic, perquè es fa una relació entre que primer apareix per a què serveix aquest element i que després li dono la memòria. Amb la qual cosa, potser no sàpiga el nom i sàpiga per a què serveix, perquè he tingut una lesió. O potser fins i tot no sàpiga per a què serveix aquest objecte, o

ni tan sols, si és de la visió, sigui capaç de veure'l Com és aquest objecte directament. Això pot passar. Això seria més la memòria semàntica. I després tenim què és la memòria episòdica. Tenim una memòria, dins d'aquestes memòries, que és la que anomenem nosaltres, clàssicament, "memòria de treball", però que és la memòria immediata, que és la que utilitzem, que dura molt poquet i se'n va. Això és quan dius: "Escolta, quin és el teu telèfon?". "Sis, set quatre...". "Escolta, quin era el teu telèfon?". Que la necessitem, per exemple, per als càlculs. Vas a la botiga i

dius: "A veure quant costa això? M'estan enganyant, diu que això val tant, però són 200 grams i, encara que està d'oferta, és més barat aquest". Per al maneig d'aquests elements al cap necessito aquesta memòria. Si falla aquesta memòria, que passa de vegades a lesions frontals, el pacient té dificultat, per exemple, per repetir una sèrie de números que diem al pacient, en sentit invers. Perquè no és atenció. Amb l'atenció, ho dic directament. És tenir-los al cap per ser capaç d'utilitzar-los. Això és el que és la memòria, no l'atenció, que és simplement repetir-los. Els tinc al cap

i els dic al revés. Per això necessito la memòria. O si faig un càlcul. Aquesta mena de memòria. I després tenim la memòria episòdica, què m'ha passat. Aleshores, a la memòria episòdica, és molt bonic el que hem vist en els darrers anys. A la memòria episòdica immediata o a curt termini, la que anomenem "a curt termini", s'estableixen unes estructures que s'anomenen "estructures hipocamp" i "parahipocamp", que són al lòbul temporal, per dins, ficades. I això és el que s'afecta més precoçment en una de les malalties més dures que existeixen, que és la malaltia d'Alzheimer. Aleshores, què

passa? Que jo he de gravar en aquestes neurones el que acabo de fer o el que he fet fa uns dies o fa unes quantes setmanes. Aleshores, hi vaig ficant els fitxers. Mentre que la memòria episòdica a llarg termini depèn d'altres estructures, també més frontals. Aleshores, què passa en malalties que afecten primer els hipocamps? Que el que oblida primer la persona és l'última cosa que ha fet. I, tanmateix, pot recordar perfectament Coses que havia fet fa anys. Aleshores, tu visitaràs el teu familiar, per exemple, a la teva àvia que té un deteriorament cognitiu, i li

dius: "Què has menjat avui?". I diu: "Si no he menjat", i té el plat, parat a taula, que s'acaba de menjar. I diu: "Però me'n recordo de quan eres petit, que vam anar un dia i vaig agafar un tomàquet, el vaig partir per la meitat i te'l vaig donar i el vas mossegar i de la cara d'il·lusió que vas posar". I recorda els detalls del passat, i té a veure amb això. Però també el lòbul frontal participa en la memòria aquesta que comentàvem de més a curt termini. Perquè jo tinc les fitxes, però he d'agafar

la fitxa correcta. Qui decideix quina fitxa agafo és el lòbul frontal. Aleshores, en una altra mena de demència, com la que s'anomena "demència frontotemporal", de vegades als pacients també els falla la memòria, però no pas perquè tinguin malament l'hipocamp. Si els dones una pista, ho treuen. És perquè el lòbul frontal no és capaç d'agafar les fitxes adequadament, encara que aquestes fitxes de memòria hi siguin. De manera que, resumint-ho d'una manera didàctica, tenim moltíssimes menes de memòria i en cada malaltia, malauradament, se n'afectarà una de diferent i pot ser una dada, Conjuntament amb la resta de

les proves, per fer el diagnòstic. Però, realment, fins i tot com s'emmagatzema la memòria i els tipus de memòria que tenim al cervell humà és una cosa realment apassionant. Bé, al final a la nostra vida cuidem el cotxe, no? El portem a les revisions, la majoria. El portem a la ITV, perquè si no, ens posen una multa de 200 euros. Rentem la roba, netegem les sabates, no? Ens cuidem els cabells. Fins i tot prenem medicació per ser eternament joves. I, tanmateix, la joia de la corona que tenim tots la cuidem molt poquet. Hem estat parlant

aquí, i podríem estar parlant del cervell tota la vida. D'aquesta estructura que són 1.400 centímetres cúbics que tenim dins del crani, que és força lletja. El cervell és lleig, però és meravellós. I, tanmateix, és el més bonic que hi ha. Una estructura que és nosaltres mateixos, l'estructura més complexa de tot l'univers. I li dediquem molt poquet temps. Dedicar temps al cervell és dedicar temps a nosaltres mateixos. Tenir cura del nostre cervell és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Pensar en el cervell és pensar en nosaltres. La ment és al cervell, les emocions són al cervell. La tristesa,

l'alegria, el plor, mirar una altra persona i que se'ns dilatin les pupil·les i sentir-nos compresos. Aleshores, a mi el que sí que m'agradaria és que comencem a cuidar molt més el nostre cervell en el dia a dia. Entenem que és fonamental fer exercici, estar cognitivament actius, ajudar els altres, intentar ser feliços, disminuir les pantalles, Evitar els traumatismes del cervell posar-nos casc sempre que muntem en un monopatí o muntem amb bicicleta. I educar els nens des de petitons sobre com n'és d'important cuidar el cervell i prendre aquestes actituds. Intentar que, si vull vetllar, vetllo, però que

ja no sigui un hàbit. De vegades és obligatori per la mena de feina que tinc, però, quan pugui, intentar fer-ho. Gaudir de la nostra dieta mediterrània. Que em diuen: "No, és que és molt difícil”. No, perdona, Et compres un turbot de piscifactoria i el poses al forn i la feina que li has dedicat són dos minuts i tens un producte molt més ric i molt més sa que molts que consumim habitualment. Igual que una bona amanida o els llegums. És a dir, que ens cuidem molt més, perquè tenir cura del nostre cos és tenir cura

del nostre cervell. I entenguem que va tot en conjunt. Així que volia agrair-vos de cor que hàgiu vingut i, als qui ens veuran a l'altra banda, Agrair-los que estiguin atents. Espero que siguem entre tots capaços de canviar aquest món. Un món on siguem tots una mica més feliços i aconseguim que hi hagi moltíssima més equitat en tots els aspectes, que és important, i que ens cuidem molt més perquè continuem sent el país amb més longevitat, però que aconseguim ser el país d'Europa amb menys malalties neurològiques. Moltíssimes gràcies a tothom.