La paraula "educació", en el fons, vol dir "treure de dins". No som cubs buits que s'han d'omplir, sinó focs que cal encendre. En aquest sentit, m'agradaria explicar una història que m'ha marcat molt.
He parlat en diferents fòrums sobre aquesta història perquè assenyala el que, per mi, és la diferència entre professors i mestres. El 1951, a la ciutat de Detroit, neix un jove, un noi de color que aviat nota què és la pèrdua, perquè sent jovenet el pare se'n va i es queda la mare, una dona que no tenia estudis, una dona que s'havia dedicat a cuidar dels seus fills i es veu en la situació d'haver de tirar endavant una família. Es dedica a netejar apartaments, a netejar hospitals, etcètera, i, és clar, quan un ha viscut a Detroit com he viscut jo, vaig treballar a l'hospital Henry Ford, en neurocirurgia, quan un ha viscut allà s'adona que Detroit pot ser apassionant, però en certes èpoques de la història ha estat una ciutat força complicada.
En els anys 50 veritablement hi havia un <i>apartheid</i> una mena d'<i>apartheid</i>, és a dir les persones de color havien de seure en llocs diferents que les blanques, havien d'anar a banys diferents, etcètera, i aquest noi era de color, era un noi pobre, i aviat va anar destacant, no pel seu talent, sinó pel que consideraven que era la seva estupidesa. Tampoc per la seva serenitat, sinó per la seva tendència, el seu temperament violent. Qualsevol que hagués tingut una bola de vidre, hauria imaginat que aquest noi acabaria, sens dubte, en un penal dels Estats Units, o mort en un combat entre bandes enfrontades.
Passava les seves estones, s'oblidava de la seva trista condició veient la televisió, fins que un dia, la seva mare va decidir que veurien menys televisió i es dedicarien més a llegir llibres, i els va obligar a llegir llibres anant a la biblioteca pública de Detroit. El jove Ben, el jove Benjamin, va començar a enamorar-se dels llibres. Vull que entengueu que tenia les pitjors notes.
Però hi havia un professor, el de ciències, que, veritablement, era un mestre, ell creia que en tot ésser humà hi ha grandesa i potencial, i que la missió d'un mestre és ajudar que aquest potencial es desplegui i floreixi. Un dia, el mestre apareix amb una pedra molt rara, l'aixeca davant de la classe, i pregunta: "Què és això? ", es produeix un silenci perquè ningú sap què és això excepte una persona que ja us imagineu qui era, en Benjamin, però en Benjamin era el ximple de la classe.
La primera pregunta és: per què ho sabia? Ho sabia perquè a la biblioteca pública havia llegit llibres de ciències i, per casualitat o sincronicitat, qui sap, havia trobat llibres sobre minerals i hi havia una foto d'aquesta pedra. Però penseu que el ximple de la classe s'atreveix a parlar?
No, perquè tu mateix mates la resposta abans que neixi. "És impossible, si no ho sap la resta, he d'estar equivocat encara que sembli que tinc raó". Però el professor sostenia la roca: "De veritat que ningú sap què és aquesta roca?
", i, tímidament, el jove Benjamin va alçar la mà. És molt fàcil dir: "Benjamin, com ho pots saber tu, si tu no saps res? ".
Però aquell professor va mantenir un esperit curiós, interessat, ell sabia que dins de tot ésser humà hi ha grandesa, la buscava. "Benjamin, tu ho saps? ", "Sí", "Què és?
", "Obsidiana", "Correcte", Va dir: "Saps alguna cosa més de l'obsidiana? ", i vaga si ho sabia el jove Benjamin, va començar a parlar sobre l'obsidiana, les temperatures elevadíssimes, després el fred com cristal·litza la roca, etcètera. Va suposar un abans i un després en la vida d'aquest noi, perquè va recuperar la confiança en si mateix, va creure que era possible aprendre, va creure en si mateix.
Aquest noi va passar de ser l'últim de la classe a ser el millor estudiant de la seva escola. Va fer realitat el seu somni més profund, que era impossible: ser metge. Ha estat el millor neurocirurgià infantil de la història, el professor Ben Carson.
En Ben Carson, el 1987, va fer una operació de separar dos bessons siamesos units a nivell cranioencefàlic. Totes les cirurgies realitzades fins aquell moment per separar un craniòpag, aquesta malformació cranioencefàlica, totes, els nens havien mort a la taula de quiròfan. En aquesta operació, el 1987, van intervenir 70 professionals de la medicina i va durar 22 hores.
Els dos nens van tirar endavant, van viure i van estar bé i sans. Ell va aplicar tècniques especials de cirurgia cardíaca a la neurocirurgia, a ningú se li havien ocorregut. En tot ésser humà hi ha potencial, en tot ésser humà hi ha grandesa, i hem de, entenc jo, tenir aquesta disposició a crear espais d'oportunitat perquè aquestes persones puguin mostrar el que, en realitat, sempre han tingut i sempre tindran, però que no tothom mostrarà si no veu aquest espai d'oportunitat.
