Hola, Óscar, soc l’Ana. Treballo en una escola d’educació especial. Ets director d’una escola pública, i entre altres de les característiques que teniu és l’ús de la tecnologia per millorar l’aprenentatge.
Com es pot utilitzar aquesta tecnologia a les escoles, sobretot en nens que tenen dificultats per aprendre? La veritat és que la tecnologia, quan s’introdueix als centres educatius, s’introdueix de maneres diferents, i crec que el més important de tot és fer-ho amb creativitat. En la majoria d’ocasions, s’introdueix la tecnologia com un substitutiu de qualsevol altra acció o recurs que teníem prèviament.
I això no serveix per a gaire. Si tenim un llibre de text i traiem el llibre de text per posar una tauleta com a llibre digital, estem fent el mateix. Si tenim una classe magistral on un docent està explicant constantment a alumnes que tenen una actitud passiva davant del que reben i es replica el mateix per videoconferència, tampoc estaríem avançant.
A mi el que m’interessa és que, sobretot, els estudiants sentin que utilitzant la tecnologia, no com una finalitat, sinó com un mitjà per aconseguir altres coses, poden desenvolupar la seva creativitat i tenir un paper molt més actiu en l’educació. I això crec que és la clau, perquè això sí que aconsegueix motivació. La motivació no ve pel fet d’utilitzar la tecnologia.
La motivació ve pel fet de poder crear amb la tecnologia. I quan això ho comencen a fer els estudiants, quan s’adonen que poden utilitzar els nous mitjans per fer coses per ells, coses seves, coses que poden significar perquè són una cosa bonica que han creat, aleshores és quan la motivació realment augmenta, i a partir d’aquí, sí que hi ha una transformació educativa. El que passa és que, després, la realitat actualment és una altra.
Tenim escoles que no es poden dotar d’aquestes tecnologies, tant perquè es troben en unes zones més desfavorides com perquè hi ha un absentisme per part de l’alumnat. La societat actual tu creus que assistirà a una educació a dues velocitats? Jo crec que és una qüestió que hem de mirar amb preocupació, perquè aquesta situació es pot donar.
Aleshores, jo crec que hi ha tres factors, tres actors fonamentals que hi han d’intervenir per començar a funcionar de manera efectiva. Un serà l’administració educativa, un altre seran els centres educatius i també les famílies. Crec que l’administració ha de donar resposta a aquesta necessitat.
Si sabem que hi ha alumnes que no poden tenir accés a la tecnologia, evidentment, necessiten ser dotats de dispositius, però no només de dispositius, perquè en moltes ocasions, se’ls ha dotat de dispositius, però no d’una bona connexió a internet, que significa que els poden començar a utilitzar, i a la setmana ja no tenen dades a la targeta de la tauleta. És molt important que es faci d’una manera global, parlant amb els docents i veient quines són les necessitats reals, i a partir d’aquí, es prenen decisions justes que permetin que totes les inversions públiques tinguin un sentit i tinguin una funcionalitat. D’altra banda, des dels centres educatius crec que hem de conèixer molt bé la realitat dels nostres alumnes.
Hi ha famílies que no tindran la possibilitat d’accedir a diversos dispositius dins de casa, o que el pare o la mare hagin de treballar utilitzant la tecnologia perquè estan teletreballant. Cal tenir-ho en compte, per exemple, amb les videotrucades. Pots tenir diverses videotrucades, però si tens videotrucades i tens diversos fills i, simultàniament, has de teletreballar, és pràcticament impossible que hi puguis tenir accés.
Hi ha una altra sèrie de continguts que es poden preparar, continguts en vídeo, en presentacions, en documents, que també es poden utilitzar perquè, d’aquesta manera, hi puguin accedir en diferents moments i, d’aquesta manera, treure’n un major rendiment. Cal tenir en compte que hi ha molts alumnes, moltes famílies, que només poden accedir a aquests continguts no amb un ordinador, no amb una pantalla de 19 polzades, sinó amb un telèfon mòbil. I cal tenir-ho en compte també amb tot el que fem, que els vídeos es puguin llegir bé, que les presentacions puguin tenir el text gran perquè es puguin seguir amb un telèfon mòbil.
I les famílies crec que també s’han de coordinar molt bé amb els centres educatius i amb l’administració. Quan tenim una situació així, el més important de tot és que parlem molt entre nosaltres, que s’expliquin molt bé les diferents accions educatives que es desenvolupen als centres i que ens puguem donar suport i comprendre’ns bé els uns als altres. Molts cops, per poder aconseguir que tot funcioni d’una manera efectiva, has de preparar uns materials determinats i donar la possibilitat als estudiants perquè col·laborin en el desenvolupament dels materials.
A nosaltres ens encanta crear contingut audiovisual. Tenim un munt de canals de televisió al centre, i per aquests canals de televisió, els nostres professors generen contingut que pot ser accessible en qualsevol moment pels estudiants. Però ens agrada també que siguin els estudiants qui generin contingut, que ells mateixos facin vídeos, que ells mateixos facin ràdio digital i que puguin compartir aquest treball amb la resta dels alumnes.
No hi ha res millor per un estudiant que aprendre amb materials que ha preparat un amic seu, un germà gran seu, que vegin que l’aprenentatge no es deté, que l’aprenentatge el fem entre tots, que el contingut és només una cosa que tu puguis utilitzar per generar noves accions que et permetin millorar el teu entorn i millorar la teva vida. I això, per mi, és l’essencial. Utilitzar aquest tipus d’eines per donar participació a l’alumnat i participació, a més, audiovisual, que els encanta.
I això ho esteu fent des que són petits, a mesura que són petits, vosaltres ho aneu introduint. Sí. Ens interessa, a més, molt com poden utilitzar aquestes eines des d’un punt de vista creatiu.
Quan són petits. . .
-No en saben, oi? És clar. Molts cops, a l’hora de plantejar-ho, ells saben que volen fer un vídeo, però no saben bé ni com fer-lo.
I cal tenir en compte que amb la part tècnica no tenen mai cap problema, perquè els nens de seguida es fan amb tot i són capaços de generar qualsevol contingut audiovisual. Però és necessari que adquireixin aquesta cultura audiovisual. Per què es poden explicar les coses amb poques paraules.
Per què es pot utilitzar la música per introduir un element emocional dins d’un vídeo que estan generant. I quan comprenen tots aquests mecanismes de la creació audiovisual, són capaços d’expressar de manera transmèdia qualsevol idea d’una manera efectiva. Vosaltres en veieu l’evolució.
Des que són petits fins que són grans dius: “Mare meva el que han aconseguit aquests nens”. Sí, a més, és una evolució preciosa, perquè ho veus en les diferents competències que desenvolupen. En la competència audiovisual, en la competència per generar contingut gràfic, en la capacitat per parlar en públic i sortir-se’n davant d’un micròfon per poder transmetre qualsevol idea.
I aquestes coses fan que evolucionin també en la resta d’assignatures i àrees en què estan treballant. M’agradaria saber quina repercussió tindrà en l’educació tota aquesta situació de la pandèmia o com ho esteu veient vosaltres a les escoles. És una situació complicada, perquè ha provocat una transformació educativa immediata, que s’ha basat més a donar una resposta tècnica que una resposta pedagògica.
És una qüestió que repeteixo molt, perquè em sembla molt important que nosaltres, com a docents, puguem donar una altra sèrie de respostes basades en les competències i no en el contingut. Crec que el fet que els estudiants perdin una part de contingut no és rellevant comparat amb el fet que no sàpiguen què fer amb aquest contingut, que no sàpiguen com utilitzar-lo de manera adequada. Si som capaços d’aconseguir, a través d’aquesta situació terrible que estem vivint, donar resposta educativa real que permeti que els estudiants, les famílies i els professors deixin d’estar tan obsessionats amb fer el contingut per basar-se més en la idea de què podem fer amb aquest contingut, com el podem aplicar a la vida real, aleshores, no només no estarem perdent res, sinó que tindrem una possibilitat a causa de la situació de poder avançar pedagògicament i poder avançar de manera conjunta amb el nostre alumnat i amb els nostres docents.
I és possible. Jo ho veig possible i miro aquest futur amb optimisme, perquè estic absolutament convençut que tots pensem el mateix. No passa res perquè no hagis fet el tema complet dels vertebrats.
Sí que passaria si no sabéssim com els estudiants són capaços de generar contingut audiovisual amb el que han après, si són capaços de poder comprendre que un ocell que veuen és vertebrat. Com s’aplica el coneixement a la realitat? Aquesta és la clau de tot.
Tots els pares, ha estat una bogeria, que ens hem hagut de posar les piles amb els programes informàtics. Tu, com a director i com a professor, què ens aconselles als pares a l’hora de realitzar aquests teledeures? És una situació que ha estat molt complicada, perquè les famílies han estat sobrepassades, els professos igual, i ha estat molt incòmode habituar-nos d’una manera tan ràpida a aquest procés de transformació tan gran.
És una qüestió que he comentat molt amb altres companys, amb altres directors, i sempre arribem a una conclusió similar. Jo crec que caldria facilitar-ho per ambdues bandes. Jo crec que els centres educatius, d’una banda, han d’intentar fomentar l’autonomia de l’alumnat i intentar que qualsevol treball que es realitzi, l’estudiant pugui ser com més autònom millor per poder-ho portar a terme.
I les famílies han de fomentar també aquesta autonomia. Crec que en moltes ocasions intentem donar suport, construir molt amb els nostres fills i filles, i t’adones que no sempre els estem fent un favor, que molts cops és millor deixar-los temps perquè ells siguin capaços de poder desenvolupar les diferents iniciatives. Soc una persona que mai he cregut en els deures.
Quan vaig escoltar això dels teledeures, em va semblar una fórmula més perquè la tecnologia es convertís en un vehicle per al mal. Aleshores, estic intentant, al centre docent que dirigeixo, a altres centres educatius amb els quals parlo, que siguem conscients que hi ha moltes qüestions que es poden fer directament a l’aula i que quan els posem deures, tot i que a vegades has de tenir pràctica per fer problemes de Matemàtiques, operacions, i que és normal que això sí que ho hagis de practicar. .
. Hi ha una docent increïble al meu centre educatiu que va dir: “Nosaltres no diem deures”, a una pregunta així. I el que volia dir és: quan nosaltres demanem als estudiants que facin un projecte, sempre els demanem que facin alguna cosa il·lusionant.
Ells no sentiran que estan fent deures, que això és un deure per ells. D’aquesta manera, aconsegueixes que puguin practicar, que puguin desenvolupar iniciatives. No és el mateix fer un diari digital amb contingut interactiu que una redacció.
No és el mateix generar un contingut audiovisual o programar un dron que fer una lliçó de geometria. I jo crec que si som capaços de començar a dissenyar aquest tipus d’activitats per als estudiants, no només aconseguirem motivar-los, no només aconseguirem que els deures deixin de ser deures, també aconseguirem que tot aquest coneixement s’apliqui a escenaris reals, que és el que necessiten per al present i per al futur. Óscar, els nostres fills, això ho hem comentat molts pares, ja veuen molt poc la televisió.
En canvi, poden estar moltíssimes hores connectats a internet seguint youtubers, influencers, i són el seu referent. Tu què opines sobre aquest nou fenomen? És un tema que crida l’atenció, perquè hem aconseguit que hi hagi molts alumnes que tenen referències a internet, i aquestes referències són molt variades.
Una qüestió que ha estat molt rellevant en el camí que ha seguit tot aquest procés dels influencers és que la realitat que ens trobàvem al principi és que pràcticament tots eren influencers que parlaven constantment de videojocs o de moda i, de sobte, s’ha obert el ventall i tens influencers que parlen d’història, de literatura, d’art. I, de sobte, t’adones que els estudiants que han tingut aquesta mena de camí d’abandonar els mitjans tradicionals per centrar-se més en internet com un mitjà d’oci i un mitjà de comunicació comencen a trobar també qüestions més concretes. Jo crec que és més important que intentem aconseguir que aquestes persones que tenen veu, perquè tots hem de tenir una veu, i internet ens la dona, comencin també a desenvolupar àmbits més concrets.
Abans, si algú estava interessat en l’art, tenia poques possibilitats de trobar un programa on es parlés d’art, o un podcast on pogués escoltar persones parlant sobre art o sobre literatura, o sobre poesia del segle XVII. No obstant això, ara, en aquest estat de comunicació global, sempre hi haurà algú amb un micròfon, amb una càmera, començant a comunicar. I potser no és una audiència molt gran, però sí que dona la possibilitat que els estudiants que tinguin interessos concrets els puguin començar a seguir.
Molts cops, quan es parla dels influencers, es comença a comentar el fet que molts d’ells, potser, haurien de controlar certs llenguatges, controlar certes actituds. Però jo escolto els seus comentaris i penso: “Potser també els nostres polítics haurien de controlar certs comentaris i certes actituds”. Potser la societat en general, la societat en el seu conjunt, és la que hauria de tenir un plantejament més ètic de la realitat.
I crec que, partint d’aquesta idea i veient el gran ventall que, ara mateix, mostren els diferents influencers, que n’hi ha de menjar, n’hi ha d’escacs, la part positiva és aquesta, perquè jo crec que la gent vol comunicar, i qui té bones idees les acabarà transmetent. I la gent s’acaba cansant del mal contingut. Si us en recordeu, fa temps, Instagram eren fotos de peus a la platja.
I aquesta moda es va passar. Això dels gatets és etern, però la resta acaba passant, i crec que amb el contingut passa el mateix. El bon contingut, el contingut de qualitat, perdura.
El contingut que només és superficial per un moment determinat acaba desapareixent. I, finalment, confio que els nostres estudiants vagin tenint cada cop un major pensament crític i siguin capaços també d’apropar-se a les diferents propostes d’una manera rellevant. Jo he tingut estudiants, he conegut estudiants, que estan seguint, a més amb molta atenció, programes de literatura, de poesia, de narració.
Abans era molt normal que seguissin podcasts que parlaven sobre determinats fenòmens mediàtics que, gràcies a la televisió i al cinema, s’han convertit en una cosa rellevant. Però que segueixin programes de poesia, que segueixin un podcast de poesia, em sembla molt interessant, i crec que hem de confiar més en ells, perquè els nostres nens i nenes són més intel·ligents del que pensem, tenen més pensament crític del que pensem, i poden donar també moltes idees i moltes propostes per millorar la realitat. També, amb aquest confinament, hem vist el nombre d’hores que passen ells davant la pantalla.
A mi, com a mare, sí que em preocupa bastant, perquè és una cosa que els veus enganxadíssims, potser deixen de parlar, hi estan tot el dia posats. Això ho heu notat vosaltres a l’escola? Què podem fer nosaltres, els pares?
Treure’ls-hi? Limitar-los les hores? O si ens pots donar alguna recomanació.
. . Sí, crec que ens ha passat a tots com a societat.
Quan ens van posar a casa, internet era la finestra al món. Podies, a partir d’aquí, parlar amb familiars, amb amics, amb companys, i a ells els passava el mateix, ells desitjaven comunicar-se. Si per nosaltres era difícil, imagina-t’ho per un adolescent, és més complicat encara.
Aleshores, jo crec que era una qüestió normal que succeís. Però és cert que podem també prendre una altra sèrie de mesures. Crec que no són tan importants les limitacions, o tan efectives les limitacions, com pot ser donar una altra sèrie d’alternatives.
Per posar-te’n un exemple, recordo un bon amic meu que va treure els jocs de taula que tenia quan era petit i va jugar amb els seus fills i filles, i es va adonar de fins a quin punt podien resultar motivadors i interessants. Que és un moviment que s’ha produït també a diferents espais i que permet també tenir converses sobre qüestions que són emocionants. Qualsevol persona que hagi jugat a bons jocs de taula sap perfectament que pot donar peu a una bona conversa en família per treballar sobre continguts, sobre idees que tenen, sobre un joc en si, amb totes les possibilitats lúdiques que comporta, o per fer-ho amb amics.
El mateix passa amb la lectura. La lectura és una cosa meravellosa que tenim aparcada perquè teníem internet, i si hi pensem, pot obrir un munt de mons als nostres nens i nenes. I crec que aquí també hi hem de donar exemple nosaltres.
Sempre et comentaran, qualsevol docent et comentarà que els nens aprenen molt per imitació. I si s’adonen que el seu pare, la seva mare, llegeix al sofà, ho veuran com una cosa interessant. Si nosaltres li diem: “M’encantaria llegir, però mai tinc temps”, el missatge que transmetem és que és una cosa bona, però no tan bona, perquè no tenim mai temps per fer-ho.
I una bona manera d’enganxar-se a la lectura és estirar el fil d’aquelles qüestions que els poden interessar a ells. Aquests fenòmens cinematogràfics, després en buscaran referències, participaran en blogs, inclús escriuran a blogs. Aquest món transmèdia on ells poden participar, llegir i escriure és tremendament interessant per poder desenvolupar aquestes iniciatives.
I hi ha les llibreries. Res millor que anar a una llibreria i preguntar quin tipus de llibres poden interessar a nens d’aquesta edat. Tu que ets escriptor, poeta, creador, professor, has escrit un parell de llibres, i en un parles de tecnologia i d’internet com a mitjans per fomentar l’escriptura i la lectura als nostres nens.
Com ho podem fer nosaltres, els pares? Doncs a mi m’interessa molt aquest tema perquè crec que ha permès que els estudiants es comencin a apropar a la tecnologia des d’un punt de vista creatiu, i em sembla molt curiós, sobretot, el fenomen de transmèdia, és a dir, com ells es poden apropar a una sèrie de pel·lícules cinematogràfiques o a una sèrie de televisió, entrar en aquestes pàgines web on també comencen a aportar finals alternatius per una sèrie, finals alternatius per una pel·lícula. I això, si hi penses, és escriptura creativa.
El que fan ells és pensar com podrien arribar a controlar els personatges. Realment, estan fent guió, i el fan amb una cosa que és rellevant per ells, que els interessa. I, per mi, és una de les millors maneres d’aconseguir fer enlairar l’escriptura creativa als nostres estudiants.
Això i, per descomptat, acompanyar-ho amb continguts audiovisuals, que siguin capaços de generar guions amb els quals puguin fer vídeos, perquè després ho compartiran, en gaudiran i, també, trobaran punts de connexió amb altres estudiants, amb altres persones del seu entorn proper, o de qualsevol lloc de món, que els permeti seguir alimentant la seva imaginació per seguir, també, generant històries. I tu parles moltíssim. .
. Fas com a eina d’aprenentatge la comunicació. A la vostra escola, com fomenteu o què feu per portar a terme això, la comunicació?
Nosaltres tenim un projecte propi d’educació basada en la comunicació. I dins d’aquest projecte, comencem a treballar a través de mapes mentals el contingut perquè els estudiants sàpiguen quins són els elements essencials del contingut que es treballarà. I, a partir d’aquí, comença el procés de comunicació amb el qual treballen realitzant periòdics digitals interactius, programes de ràdio per internet o qualsevol dels deu canals de televisió que tenim al centre.
S’acostumen des que són petits a generar contingut, a tenir veu dins del centre. Això dels mapes mentals em crida l’atenció perquè ho he escoltat en un parell d’entrevistes. I què és això dels mapes mentals?
Imagina’t l’esquema de tota la vida, però posat d’una manera gràfica, on tens una idea central, i d’aquesta idea central van sortint idees secundàries, idees terciàries, de manera que els estudiants, a cop d’ull, comprenen, no només la informació amb què treballaran, sinó també com es gestiona i s’organitza aquesta informació. I de quina manera pots trobar enllaços entre els elements de contingut. No és el mateix revisar 15 pàgines d’un llibre per extreure’n les idees essencials que tenir, simplement en aquest cop de vista, l’essencial.
Un cop tens l’essencial, que tens aquesta petita brúixola, ja pots començar a comunicar. Pots començar el procés d’investigació on utilitzaràs llibres, internet, absorbiràs diferents fonts del contingut sobre el qual treballaràs i ja estàs preparat per començar a fer les diferents exposicions, que poden incloure un programa de ràdio amb un debat, on les persones poden confrontar idees, o pot ser una exposició per televisió, petites animacions audiovisuals generades amb diferents programes. I, finalment, el que aconseguim amb això és que ells no només siguin capaços de comprendre adequadament la informació.
Quan la poden expressar i la poden expressar d’una manera efectiva, significa que aquesta informació l’han interioritzada, l’han feta seva i la poden aplicar al món. Això té també efectes secundaris, que es converteixin en persones perfectament capacitades per desenvolupar qualsevol exposició oral. Tu creus que hi està totalment lligat el vostre programa de comunicació.
I per què la importància de parlar en públic? I jo crec que van començar fa uns anys les escoles amb l’oratòria, a parlar en públic, ara hi ha debats. .
. Ho feu de manera habitual des que són petits. Sí, ho comencem a fer des del principi.
L’oratòria em sembla una eina essencial per la vida en general. Qualsevol persona sap que sempre hauràs de fer una exposició oral, que sempre hauràs de parlar en públic. I això, que ens costa, està molt relacionat no només amb la por escènica, que a vegades també cal trencar-la per avançar, sinó també sobre com articules el teu discurs, com ets capaç de transmetre les idees d’una manera efectiva perquè puguin convèncer o acompanyar les persones que tens al voltant.
Cal tenir en compte que, en el fons, tots parlem en públic. Quan tens una conversa en una cafeteria amb quatre amics, estàs parlant en públic, estàs comentant les teves idees, però és molt important que siguem capaços de fer-ho d’una manera efectiva i adequada, perquè això no només ens permetrà poder transmetre idees, també ens permetrà entaular diàlegs, que els diàlegs siguin efectius, que puguem escoltar de manera activa la resta. Parlar no és només parlar.
Per parlar bé, per comunicar adequadament una idea i que arribi a la resta, el primer que has de fer és escoltar de manera activa. Si no som capaços d’escoltar-nos entre nosaltres, poc ens servirà que tinguem un munt de bons discursos. Els discursos han d’empastar, han de permetre que el diàleg flueixi, i per això li donem tanta importància.
Primer, escolta, comprèn les idees de la resta i, a partir d’aquest moment, comença també a rebatre-les, a enriquir-les, a confrontar-les en cas que sigui necessari, però sempre utilitzant la paraula d’una manera respectuosa i aconseguint que el missatge pugui arribar a la resta de manera emocional i directa. I la teniu com a assignatura independent, la d’oratòria, o com s’anomena? Ens agrada que ho impregni tot.
Aleshores, en lloc que fos una assignatura, que tot estigués relacionat també amb això. Si un estudiant vol fer una exposició de Matemàtiques, ell surt i fa la seva exposició, igual que pot generar un munt de vídeos resolent fraccions o resolent equacions. Al final, està comunicant tot el temps, i em sembla una eina suficientment important perquè impregni totes les diferents assignatures del centre i es pugui treballar d’una manera completament transversal.
Bé, des que estudiava jo, era molt important que famílies, estudiants i l’escola estiguessin units. Amb aquest canvi de societat, jo crec que ara és més evident que aquesta unió ha de ser molt forta. I què podem fer per millorar l’educació dels nostres fills si ens unim tots?
Com ho veus tu com a director d’escola? El primer que m’agradaria dir sobre això és que mai havia vist la comunitat educativa tan cohesionada i tan unida com ara. Em sembla que les dificultats que hem tingut amb el desenvolupament de les diferents accions amb la pandèmia han permès que les famílies comencin, també, a comprendre adequadament la tasca que es fa als centres.
Que comencin a comunicar les seves pors, inquietuds i alegries. I d’aquest procés de comunicació, que és el tema general del qual parlem, generes cohesió. Jo crec que el fonamental sempre és això.
És molt important comunicar, comunicar el projecte educatiu, per què fem les coses d’una manera concreta, que les famílies també comuniquin aquestes pors i preocupacions, i que arribem, dins d’aquest procés de comunicació, a entendre’ns, perquè aquesta és la clau. Quan tens aquesta comprensió mútua, tindràs suport. Parlant en general, he notat un suport per part de les famílies molt gran, una comprensió cap a la situació del professorat.
I jo crec que, també, una necessitat d’anar tots junts per aconseguir que tot millori i que puguem tenir les millors opcions educatives per als nostres nens i nenes. M’agradaria parlar de la teva trajectòria. Tu eres professor i ara ets director de l’escola Santo Domingo, a Algete, i teníeu, pràcticament, deies, 70 alumnes només, i ara teniu llista d’espera.
Em pots explicar una mica aquesta trajectòria que heu fet i quin és el vostre objectiu o què us diferencia d’altres escoles? Va ser una història curiosa perquè quan vaig començar al centre, teníem només 73 alumnes. I recordo que quan vaig signar el nomenament de director, el primer que em van dir des de la Conselleria és: “Que tinguis sort, l’any que ve el tancarem”.
Aquest va ser el punt de partida que vam tenir. I com et vas atrevir, tu? Hi havia un truc, jo havia estat alumne de l’escola.
Quan tens aquest nexe emocional amb un centre educatiu i dius: “He estat alumne d’aquí, no vull que la meva escola de quan era petit la tanquin”. Encara que et donin moltes opcions a la vida i moltes coses bones, hi ha coses que t’emocionaran, que et tocaran, que diràs: “Mira, jo hi vull deixar la pell, vull aconseguir que el centre funcioni, que el centre on he passat la infància no es tanqui”. I, a partir d’aquí, vam començar un projecte d’innovació que venia dins del projecte de direcció i que es va desenvolupar.
. . I tu venies amb aquest equip?
Perquè dius que n’éreu vuit. . .
No, hi vaig anar sol, i pràcticament tots els professors havien demanat el trasllat perquè temien la suspensió. De manera que només quedava la secretària, que es va quedar amb mi, i així vam poder començar el projecte. Però és cert que en aquest moment concret eren professors nous que havien arribat al centre i que no sabien res de l’escola.
Tampoc sabien que aquesta escola l’havien de tancar, i els primers claustres van ser divertits. Vaig presentar un projecte i els vaig dir clarament que ens convertiríem en un dels millors centres del món. Tota la gent em mirava dient: “Aquest director que ha vingut aquí no sé si té gaire contacte amb la realitat”.
I va passar. Vam créixer, el primer any vam tenir un creixement d’un 200 % en la matrícula, i els sis anys que van venir a continuació vam créixer fins al màxim de les construccions del centre, un 700 %. Aleshores, és cert que l’esforç per part dels docents va ser molt gran.
És cert que tot aquí comença amb una idea, però aquesta idea ha de ser suficientment flexible, suficientment rica perquè tot el claustre pugui fer les seves aportacions. I jo he tingut la sort de comptar amb uns companys increïbles, companys que poden estar més o menys d’acord amb les diferents iniciatives, però que han donat suport d’una manera clara a un somni. I aquest somni l’han fet seu.
I quan aquest somni és una cosa compartida, el somni és imparable. I és el més bonic de tot, cada cop que ens deien que una cosa era impossible, que era impossible que tinguéssim secundària i ho vam aconseguir, que era impossible que guanyéssim els premis que vam guanyar i els vam començar a guanyar, que era impossible convertir-nos en un centre de referència amb premis internacionals i ho vam aconseguir també. Ens va quedar el petit lema que teníem per nosaltres: “l’impossible no existeix”, que s’ha convertit, també, en una cultura de centre, i és el més bonic per mi, perquè els nens poden aprendre Llengua, poden aprendre Matemàtiques, però el més bonic que pots aprendre a la vida és una actitud davant la vida.
I quan tens aquesta actitud, “l’impossible no existeix” dins teu, és quan comences a abatre cadascun dels problemes que trobes. I és el millor ensenyament que podem donar als nostres estudiants. I vosaltres heu vist ja aquesta generació que ha sortit.
És a dir, els vau tenir de petits i ja són fora. Sí. Quin és el balanç?
Molt emocionant, oi? És molt emocionant. De fet, ens visiten al centre.
Ens els trobem al costat de l’escola, perquè alguns d’ells viuen per la zona, i és molt bonic veure com ara estan desenvolupant les seves vides, fent les seves diferents iniciatives i que, d’alguna manera, has format part de tot això. I és molt bonic veure quan aquests alumnes s’apropen al teu centre emocionats i comencen a veure’l, per haver-lo vist créixer, i hi entren, i veuen tots els edificis nous que hi ha. Com ha crescut el centre de la seva infància i com, d’alguna manera, han compartit també aquest somni amb tu.
Crec que és una qüestió per mi molt rellevant. És compartir una cultura. Quan escoltes els mateixos estudiants davant un problema dir aquesta frase, dir: “Bé, tenim dificultats amb l’edifici”, “No et preocupis, ‘dire’”.
Això és molt bonic. Els inicis van ser molt complicats. Al final, rebies docents que no tenien ni idea del centre al qual arribaven.
No sabien res sobre els projectes educatius que havíem de posar en marxa. I això, de la mateixa manera que és difícil, també és bonic, perquè comparteixes la il·lusió amb ells, i a partir d’aquí, t’adones que cada petit avançament es converteix en una transformació. I això ens ha passat amb tot.
Recordo docents que han arribat al centre, que han vist el que estàvem fent i, directament, et deien: “Aquest centre és surrealista. He arribat aquí, m’han donat un full que no entenc sobre el que he de fer, tinc un iPad amb aplicacions, amb un munt de possibilitats i no sé ni com començar”. De fet, el primer claustre, els meus docents l’anomenen “el claustre del pànic”.
Sobretot, perquè comences a veure les cares de tots els docents que arriben nous, comencen a veure la presentació i el que passa pels seus caps és: “Per què jo? Per què he hagut de caure aquí? ”.
I després comencen a veure el bon ambient que tenim, la companyonia entre docents per poder-los acompanyar i poder desenvolupar les iniciatives. Un cop, una professora que va venir al centre, una professora magnífica, va arribar al centre educatiu i em va dir: “Mira, Óscar, el tema de les pissarres digitals, a mi em costa, però, ja, arribar a un centre que és tot tecnològic, que hi hagi iPads, jo això, de debò que no sé com ho podré fer. Dona’m una cabra que li ensenyaré a llegir”.
I jo li vaig dir: “Aquesta és l’actitud”. Si tenim aquesta actitud davant els problemes, davant la vida, no hi haurà res que se’ns posi per davant. Aquí l’important no és aprendre com funciona la tecnologia, l’important és desenvolupar la teva imaginació per aconseguir que la tecnologia es converteixi en una bona eina per a les teves classes, perquè permeti que es desenvolupin les diferents iniciatives, que els estudiants estiguin emocionats amb les coses que fem els docents, perquè hi haurà canvi, hi haurà motivació, hi ha ganes de transformar l’educació per aconseguir el millor per als nostres nens i nenes.
Alguna cosa que t’hagi sorprès d’algun exemple d’algun nen teu de l’escola? Que has dit: “Això és increïble, ostres, el que he tret d’aquest nen. .
. ”. Bé, amb tots ho has tret, però algun que t’hagi cridat l’atenció.
Recordo que fa tres o quatre anys, una alumna havia rebut. . .
Estaven començant a preparar una sèrie de narracions, una sèrie d’històries, i ella va decidir escriure la història, una història molt interessant i va decidir que faria il·lustracions per a la història. Va preparar il·lustracions, i quan ja en tenia diverses, va decidir que agafaria totes les il·lustracions i muntaria un vídeo sobre la història. Va muntar un vídeo increïble amb les il·lustracions que havia fet, amb música que havia preparat, amb la narració de la història.
I quan va acabar el vídeo, va considerar que la història havia de seguir. En va fer una segona part. Quan va acabar la segona part, va pensar que la història havia de continuar i en va fer la tercera part.
Unes setmanes més tard, havia fet 20 capítols de la història. Pràcticament, eren dues temporades d’una telesèrie amb una qualitat narrativa, una qualitat imaginativa, genial. Jo sempre dic que, als estudiants, si els dones les eines adequades i els dones la llibertat perquè puguin generar, molts cops t’emportes una sorpresa realment increïble.
Sí, Óscar, aquí, als directors que ens estan escoltant, tindries una versió de: “Bé, això que està explicant l’Óscar és impossible perquè al meu centre ni tenim mitjans ni en tenim ganes”. I, després, tindries aquells que dirien: “Ep, quines bones idees que té aquesta escola, com ho podem fer? ”.
Bé, la realitat és que un procés de transformació. . .
Qualsevol procés de transformació és dur i requereix energia i temps, i això és evident. No es farà tampoc d’una manera ràpida. Jo crec que el més important és plantejar-se petites fites, petits passos per anar avançant i poder-ho aconseguir.
Som un centre públic amb les mateixes limitacions que qualsevol centre públic: atenció a la diversitat, amb immigració, etcètera. Però el més interessant de tot és que, si et planteges que realment vols començar un procés de transformació, primer, que òbviament t’ajudarà tenir mitjans i poder-los comprar a poc a poc. Però no ho tindràs en un any perquè el pressupost anual arriba fins on arriba.
Nosaltres ho vam començar a fer pas a pas. Vam començar comprant uns petits dispositius per fer un projecte. L’any següent, en vam comprar uns altres, i així vam avançar progressivament fins a tenir el que necessitàvem per al projecte final que tenim desenvolupat ara mateix.
Però jo crec que una reforma educativa, o una rebel·lió educativa, per fer una cosa realment impactant, es tracta més de ganes, d’il·lusió, que de recursos. Els recursos no vindran mai malament, i si tens recursos, molt millor, però no comencis mai res amb la tecnologia. És la meva manera de veure-ho.
Si tu poses simplement tecnologia en un centre educatiu per, en lloc de tenir llibres, tenir llibres digitals en format PDF, no estàs canviant absolutament res. Si hi poses tecnologia, que sigui per alguna cosa. Quan fem mapes mentals, es pot fer un mapa mental amb un dispositiu, però pots fer un mapa mental perfectament en una cartolina.
Quan fem exposicions orals en vídeo, es pot fer una exposició oral a classe. Quan fas un debat a la ràdio digital, es pot fer gravant-lo simplement amb un ordinador i un parell de micròfons. Sempre es poden fer coses.
L’únic que necessitem és el poc temps que ens deixen per innovar, que és una dificultat molt afegida que tenim els centres educatius, que pràcticament no hi ha temps per fer res, i sempre demanem, també, que relaxin la burocràcia. Jo crec que, ara mateix, tots els centres estem treballant bé, estem fent tot el que podem i hem d’intentar aconseguir que els papers no acabin coartant la llibertat d’acció i el desenvolupament de les iniciatives que estan portant a terme els docents. Perquè si ens donen una mica de temps i ens baixen una mica la burocràcia, jo estic convençut que, pas a pas i a poc a poc, qualsevol centre educatiu es pot entregar a la innovació educativa.
Amb projectes variats, amb el que vulguin fer. Hi haurà centres que els encanti l’art, centres que els encanti el teatre, centres que els encanti la música, i puguin generar continguts i projectes educatius basats en aquests focus d’interès. Crec que és una qüestió que ocorrerà.
La innovació educativa és imparable. La societat ens ho demana, ens ho requereix. Hem de preparar adequadament els nostres nens i nenes.
I el que hem de demanar com a centres educatius a l’administració és temps i recursos per poder acompanyar l’enorme esforç que ja estan començant a fer els docents. Parlem sempre d’innovació educativa, però la gran pregunta és: què és la innovació educativa? Molta gent pensa que, per canviar els espais o per introduir tecnologia a les aules, ja estàs innovant.
I per mi això no és així. La innovació educativa parteix d’un concepte molt clar: hem d’aconseguir que el rol de l’alumne i el rol del docent es transformin. Que no siguin simplement una persona activa i un munt de nens i nenes passius que reben informació, sinó que puguem, a través de metodologies actives, començar a aconseguir que tinguin més participació.
I que siguin capaços, també, de crear i de generar les diferents propostes que es posen en marxa a les aules. Per mi, és la clau. I això es pot fer amb tecnologia o sense.
El més important és que aquest alumne es converteixi en protagonista, però protagonista de debò, que quan es treballi sobre un contingut concret, siguin ells mateixos qui puguin començar a generar aquest contingut audiovisual, o fer una representació de teatre per parlar d’un contingut, o preparar en paper algunes propostes perquè després les puguin debatre. És a dir, que aprenguin més perquè aprendran de manera activa i, sobretot, que canviem completament els rols. Que el professor es converteixi en un facilitador, en una persona que és capaç d’impulsar, de motivar l’alumnat, i que els alumnes, alhora, comencin a tenir un paper cada cop més actiu en l’educació, perquè és el que els demanarà la vida.
La clau fonamental per mi és que abans s’ensenyava la lliçó i ara es dissenyen experiències educatives. Fas un disseny perquè la gent participi, perquè els estudiants puguin aportar diferents propostes. Aquesta és la clau.
Per mi, la base de tot és aconseguir que l’alumnat adquireixi aquesta responsabilitat, que ells mateixos agafin el contingut i diguin: “Amb aquesta idea ho puc aplicar a aquest altre tipus de factor que pot tenir un canvi a l’entorn, que pugui millorar el que estem vivint, que pugui transformar també el que fem a l’aula”. I ells són ràpids per tenir aquestes idees, són ràpids per aplicar el contingut. Només necessitem dissenyar bons escenaris perquè en siguin els protagonistes.
Sí, encara estem assistint, crec, a dos tipus d’educació, la vostra, que està canviant i, després, la de la vella escola, que és aquest professor. . .
, i la gent molt arrelada. És difícil canviar a la gent aquesta mentalitat de: “Escolta, està canviant la societat, per què no fem això? ”.
Em sembla molt complicat. És complicat perquè pensa que, d’una banda, els docents fa molts anys que treballen d’una manera concreta. I, d’altra banda, les famílies fa molts anys que esperen una cosa concreta.
I el que al final esperes és els exàmens amb bones notes, un munt d’exercicis al quadern. . .
I tenir-los ocupats tota la tarda. Això també segueix sent. .
. Segueix sent conflictiu. Crec que aquí cal valorar fins a quin punt aprens quan fas tasques repetitives.
Si copies i enganxes el que veus en un llibre per posar-ho en un quadern, realment no estàs aprenent gaire. Aleshores, crec que aquest entreteniment que comentàvem, que hi ha cops que tens una realitat social que t’impulsa a això, ha de canviar. Els projectes que fan els estudiants, els projectes d’investigació, poden ser motivadors, poden ser-ho.
Per què ens quedarem només en l’exercici número 3 de la pàgina 24, quan podem fer un projecte sobre els amfibis o preparar qualsevol mena d’iniciativa que realment tingui una influència en el que vius i en el que sents? I a les universitats està també ocorrent aquest canvi o l’esteu veient? Crec que les universitats són, possiblement, l’organisme educatiu més complex per provocar una transformació.
És complex perquè, primer, són, evidentment, molt grans. Són aspectes, a més, molt concrets, amb una metodologia que ha estat molt tradicional durant molt de temps, però crec que és necessari que es transformin. Jo crec que, al final, els docents del futur surten de les universitats del present, i necessitem que, també, les universitats comencin amb projectes d’innovació.
Ho estan començant a fer. Les universitats estan començant ja a portar a terme el repte de començar a transformar l’educació, i tot i que encara no s’ha provocat un canvi global, crec que són conscients de la necessitat que es desenvolupi aquest canvi. I, després, les escoles són molt importants a les zones rurals, als pobles, no només com a mitjà educador, sinó perquè transformen i milloren la vida de tot el poble.
Vosaltres aneu amb aquesta idea, on sou ara, a Algete, com esteu canviant tot aquest entorn o quines millores esteu fent? O com poden les escoles intervenir als barris on hi ha les escoles? Qualsevol docent que vulgui engegar un projecte d’aprenentatge i servei, el primer que ha de percebre és una necessitat, una necessitat al seu entorn proper, o una necessitat, o un interès, que estiguin marcant els estudiants.
I, a partir d’aquí, fer el possible perquè siguin ells qui donin una resposta adequada a aquesta necessitat. Encara que tu, com a docent, hagis pensat bé les respostes que els nens i nenes et donaran, sempre et sorprenen, sempre trobaran una nova resposta a una idea imaginativa. Això és el que necessita la societat, idees imaginatives, noves i fresques, que siguin capaces de millorar la realitat en què vivim.
Crec que, si els donem aquesta llibertat, podrem aconseguir que puguin posar en marxa qualsevol mena de proposta. I les famílies hi poden donar suport des de casa, motivant l’alumnat, donant-los idees, donant-los propostes, buscant informació, compartint amb els seus fills i filles les propostes que s’estan començant a desenvolupar des del centre educatiu. Per mi, l’aprenentatge i servei és una eina de transformació real de l’educació i, sobretot, és una eina que permet empoderar l’alumnat per fer-los entendre que les coses que fan, que les iniciatives que posen en marxa poden tenir una repercussió real sobre el seu entorn.
Que no només els nens aprenen, estan motivats durant el desenvolupament de les accions. Aprenen una cosa més, que el coneixement pot transformar el món. Aprenen que, a partir d’una idea que tenen ells, poden canviar radicalment el seu entorn.
Recordo que vam començar a treballar amb això des del primer any que hi vaig arribar. I el primer any havia plantejat que busquessin un repte al seu entorn, a la realitat que vivien i que el tractessin de transformar, de donar resposta a aquest repte. I, quan hi van començar a treballar, van sortir tres propostes.
Una d’elles era per reforestar l’entorn que tenia l’escola, que ho van aconseguir fer. Una altra, que em va semblar preciosa, que tenien un diàleg amb la residència d’ancians que tenim al costat, de manera que entrevistaven els ancians, muntaven després una sèrie de vídeos i, en aquest muntatge dels vídeos, s’intercanviaven els papers. Així, sortia en José Luis Martín, que tenia 83 anys, i deia: “Em dic Borja, tinc set anys i aquesta és la meva història”.
I explicava la història d’en Borja. I en Borja deia: “Em dic José Luis Martín, tinc 83 anys i aquesta és la meva història”. Així, vam treballar l’empatia, la història d’Espanya i un munt de possibilitats més partint d’una idea dels nens.
I el tercer grup es van quedar tranquil·lament al mig de la pista mirant cap a dalt. Em vaig apropar a ells i els vaig dir: “Què feu? ”.
I ells em van dir: “Ja t’ho comentarem a classe”. Vam pujar a classe i em van dir: “Director, estàs molt estressat. I els nostres pares i mares estan molt estressats.
Quant de temps fa que no us relaxeu? Quant de temps fa que no sou als núvols? ”.
El que se’ls havia ocorregut era fer un munt de fotografies de núvols que després pintarien els nens de l’escola i, amb una música relaxant, fer un vídeo relaxant per nosaltres. Són coses que canvien el món, a un nivell petit, però el transformen. A partir d’aquí, vam fer projectes de tota mena, per enviar materials educatius al Sàhara, materials sanitaris, propostes per aconseguir que s’apadrinessin gossos a una protectora d’animals.
Hi ha hagut tota mena de propostes i iniciatives que permeten que utilitzin el seu coneixement, les seves idees, les seves inquietuds, per aquest gran repte, que és transformar la societat en què vivim. Hem parlat d’assignatures de comunicació, d’oratòria, i també teniu altres assignatures com són l’empatia, el treball en equip i els valors. Sí, per mi és bàsic, jo crec que tot ha d’estar lligat.
Has d’aconseguir que aquesta empatia es converteixi en una clau per desenvolupar les diferents propostes. I crec que és fàcil, perquè si ensenyes als estudiants, si ensenyes a la societat que tots siguem capaços de comunicar, de compartir les nostres idees, de posar-nos en la pell de l’altre, de fer aquesta escolta activa, aleshores, és molt possible que, comprenent-nos millor, puguem arribar a acords i a entendre, d’una manera emocional, els pensaments, les pors i les alegries de la resta. Crec que és la clau per canviar la societat.
Crec que si som capaços de transformar l’educació, podrem transformar el món. I ho crec de debò, amb tota la sinceritat amb què t’ho estic comentant. Crec que els docents que creem en l’educació, les famílies que són capaces de valorar l’enorme esforç que estem fent per transformar els nostres centres educatius, creiem també que estem fent els passos adequats per millorar el món, i que aquest món es podrà millorar gràcies a l’ajuda, el suport i la motivació que posem a tot el que fem.
Doncs, Óscar, moltes gràcies per aquesta entrevista i enhorabona pel teu projecte. Moltes gràcies, Ana. Ha estat un plaer.
