Gràcies. Gràcies. Em dic Duncan i durant trenta anys vaig tenir l'honor de treballar per a Disney.
Primer repartia cafès a la seu de Londres. Cada dia li portava sis caputxinos de la cafeteria local al meu cap. Feia això.
Així és com vaig començar. El 1986 la seu de Disney a Londres només tenia sis empleats. Ara en té 2500.
Els primers vint anys em vaig dedicar a pensar bogeries i tirar-les endavant. Per exemple, quan vam llançar <i>Toy Story</i>, vam haver de crear un truc publicitari. Si recordeu la pel·lícula, el somni d'en Buzz era poder volar.
Perquè no podia volar, era una joguina. Fa mal només de pensar-hi, oi? I em vaig dir: "I si fem realitat el seu somni?
I si en Buzz pogués volar? ". L'equip em va dir: "I com ho penses fer?
". Els vaig dir: "L'enviarem a l'espai en una nau". Llavors encara no havia parlat amb la NASA.
Em vaig reunir amb ells i els vaig dir: "He tingut una gran idea. Heu d'enviar en Buzz Lightyear a l'espai. Serà genial".
A la meitat els va agradar, però ningú va dir: "m'encanta la idea". L'altra meitat em volien llançar per la finestra sense ni obrir-la. Al final, la NASA va accedir a enviar-l'hi.
Bé, mig any abans del llançament, ens van trucar del Centre Espacial Johnson i ens van dir: "Necessitem en Buzz demà a les tres en punt". "Però sí encara falten sis mesos. Per a què el voleu ara?
". I van afegir: "Necessitem dos Buzz idèntics, perquè en desmuntarem un peça per peça, no fos cas que hi hagi una bombolla d'aire a dins, exploti en el buit i ens mati un astronauta". I així el Buzz del meu fill va acabar a l'Estació Espacial Internacional, amb l'obertura del Toy Story Mania.
Va viure 18 mesos a l'espai, fins que vaig convèncer la NASA que el tornés. Ara és al Museu de l'Aire i de l'Espai de Washington. I així és com em guanyava la vida.
Fa deu anys, el president em va trucar i em va dir: "Les millors idees sempre les tens tu. T'encarregaràs d'Innovació i Creativitat". Tots som creatius quan naixem.
Tots naixem amb molta imaginació. N'estic segur. Quan el meu nebot tenia cinc anys li vaig comprar una bici.
Era la d'en Rayo McQueen a la pel·lícula <i>Cars</i>. Només era una bici vermella, però li vaig dir que era la d'en Rayo, perquè era l'oncle pobre d'Escòcia. Va arribar en una capsa gran, embolicada i amb un llacet.
El nen va estripar papers una bona estona, com fan els nens, per intentar treure-la de la capsa. I amb què va jugar la resta del dia? Per què?
Per què amb la capsa? Perquè podia ser el que ell volgués. Un castell, un fort, un coet, una cuina.
Quan vau veure un coet per últim cop? Segurament als sis anys. Els nens són curiosos.
Quines preguntes us fan? Quines preguntes us fan? "Per què?
". I quina és la pregunta següent? "Per què?
". I la següent? "Per què?
". Així és com aprenen. Nosaltres ens quedem al primer "per què?
". perquè a l'escola i a la feina ens diuen que només hi ha una resposta i no en busquem cap més. Si li preguntes a algú per què va als parcs Disney, normalment et responen: "Perquè m'encanten les atraccions".
Llavors n'hauria de fer més. Puc invertir milions de dòlars en noves atraccions i la gent hi vindrà. Però si insisteixo i pregunto: "Per què t'agraden?
". -"M'agrada Small World". -"I per què t'agrada aquesta?
". "Perquè hi anava amb la mare". "I això és important?
". "És que ara hi porto la filla i li passo els meus records". Llavors dius: "Tu no pagues per les atraccions.
Tu pagues pels records". Hem perdut la creativitat. No sé en què treballeu, però estic segur que en algun moment de la vostra vida, des que teníeu sis anys fins ara, més d'un cop us han assenyalat i han dit: "Tu, cap a economia; tu, Recursos Humans; tu, informàtica.
Tu, medicina; tu, negocis; tu, enginyeria; tu, dret. Tu no ets creatiu. Els creatius són aquí.
Ells són els creatius. Tu no n'ets. I nosaltres, com uns rucs, ens ho creiem.
Però tots hem sigut nens. Tots hem vist la nau espacial. Tots tenim una imaginació increïble.
Tots hem sigut molt curiosos, però la vida laboral ens ha fet deixar de ser-ho. Pensem en la trajectòria de la intel·ligència artificial. Diuen que en deu anys deixarà sense feina trenta milions de estatunidencs.
És el deu per cent de la població. Com competirem amb algú que pensa 5 000 cops més ràpid? Creativitat, imaginació, intuïció i intel·ligència emocional.
I curiositat. Els robots això no ho replicaran abans de deu anys. Penseu en les decisions que preneu.
Quan et compres un vestit, quan canvies el cotxe, quan esculls un restaurant, on anar de vacances. . .
Va ser una decisió racional? No. Intuïció.
Així distingim el que està bé del que no ho està. A quins de vosaltres us animen a ser juganers a la feina? Un, dos, tres, quatre, cinc, sis.
. . A la majoria, no, oi?
No ens animen a ser juganers. No ens prendrien seriosament si som juganers, oi? Ara, tanqueu els ulls.
Tanqueu els ulls. Us faré una pregunta y no vull que penseu la resposta. Només digueu-me la primera paraula que us vingui al cap quan us faci aquesta pregunta: ¿On sou.
. . i què esteu fent normalment quan se us acudeixen les millors idees?
-Al llit. -Al llit. -Dormint.
-Dormint. -Dormint. -Dormint.
-A la dutxa. -A la dutxa. -Caminant.
-Caminant. Llegint. -De festa.
-Festa. Sobretot amb una copa a la mà, oi? Ja podeu obrir els ulls.
Heu dit caminar, trotar, córrer, al llit, al llevar-vos, a la dutxa. . .
Què més? Potser al cotxe. .
. O escoltant música. Però ningú ha dit aquestes tres paraules: A.
. . la feina.
Mai ho he sentit. Ho he intentat amb cinc mil persones i mai m'han dit "a la feina". I això és un problema, perquè ens paguen per tenir bones idees, oi?
Torneu a tancar els ulls. Ara imagineu-vos l'última discussió que heu tingut amb algú. La bona notícia és que no cal que ens l'expliqueu.
Només vull que us la imagineu i obriu els ulls. Acabeu de discutir i esteu molt enfadats amb en Fred. "Com li has pogut passar aquell correu al meu cap?
No treballaré més amb tu". Sortiu de l'oficina, esteu molt empipats amb en Fred, feu un cop de porta, agafeu el cotxe, passeu per davant de la cafeteria, us aneu relaxant, us preneu un caputxino, seieu. .
. Al cap de cinc minuts d'haver discutit ja esteu relaxats, fent un caputxino. Què us passa pel cap?
El que voldríeu haver dit durant la discussió. El comentari perfecte. "Tant de bo ho hagués dit".
"Ui, si hagués dit això! ". Sempre cinc minuts després, mai durant la discussió.
Bé, la meva dona sempre té el comentari perfecte. Procuro no discutir-hi. Però la majoria hi pensem cinc minuts tard.
Per què? Perquè quan discutim el cervell es defensa. Està així, enfeinat.
I així és com està a la feina. Correus, presentacions, contactes, reunions Molt enfeinat. I llavors us dieu: "No tinc temps per pensar".
I sense temps per pensar, no se'ns acudirà el comentari enginyós. Ni una gran idea. El cervell, per increïble que sembli, és un 13 % consciència i un 87 % subconsciència.
Un 87 %. Ho heu sentit bé. Però només en fem servir el 13 % durant el 95 % del dia.
La resta és aquí, disponible, però quan estem estressats no hi podem accedir. Els nens riuen molt. Són juganers.
Tenen molta imaginació. Nosaltres no riem prou. No cal que ens passem el dia jugant, però quan volem tenir una bona idea, ens pot anar bé ser juganer.
El subconscient recorda els menjars que hem tastat, les textures que hem tocat, els llocs que hem visitat, les persones que hem besat. També les que volem oblidar i ens apareixen al Facebook. Ho tenim tot aquí, guardat al subconscient, com estímuls interns que podem fer servir i connectar amb idees diferents.
Vull contestar les vostres preguntes, però abans. . .
. . .
m'agradaria fer un experiment. Us donaré set segons per nombrar un objecte i l'haureu de dibuixar. Però només teniu set segons.
Després, deixeu els bolis. No és cap competició, pareu quan hagin passat set segons. No comenceu a.
. . Bé, doncs.
Som-hi? Una casa. Endavant.
Set, sis, cinc, quatre, tres, dos, u. . .
Temps. No feu trampes. Ara ensenyeu el dibuix a la persona del vostre costat.
Per què la porta sempre és al davant i al mig? Per què dues finestres? I per què sempre hi dibuixem creus?
Per què la teulada sempre és triangular? Perquè la vostra experiència us diu que normalment són així. Vaig demanar a deu membres de Disney Imagineering que dissenyessin un nou centre d'oci i restauració per a Hong Kong Disneyland.
Hi vaig convidar la xef executiva de Hong Kong Disneyland, perquè no era un home, no tenia 55 anys i no era dels Estats Units. Quan van ensenyar els dibuixos, tots havien dibuixat això menys ella. Ella va preferir el <i>dim sum,</i> un estil arquitectònic que desconeixia.
Tenia la forma circular del plat en què se serveix el <i>dim sum,</i> amb un bol de gambes i un bol de <i>poke </i>fumejants. Van ensenyar els dibuixos i van riure, perquè van veure que tots havien dibuixat la típica casa en què la majoria pensem. Ella els va animar a ser creatius i a pensar d'una altra manera.
Els "experts ingenus", com en dic jo, no et solen solucionar els problemes, però si volem ajuda externa, va bé que no vingui d'algú del sector. Ens faran les preguntes ximples que mai faríem. Plantejaran aquella idea atrevida que no gosem proposar als companys.
No ens solucionaran el problema, però ens faran pensar de forma diferent. Ara passem a les preguntes. Podeu deixar bolis i llibretes.
Preguntes, sisplau. -Hola, Duncan. -Hola.
No soc gens creatiu. Tinc altres habilitats, però no la creativitat. Et volia demanar, després d'escoltar-te, què puc fer.
. . per potenciar la meva creativitat.
Molt bé. Hi ha una sèrie d'eines molt fàcils de fer servir. Per començar, pensa en com encararies un repte.
Per exemple, quan Walt Disney va inaugurar el parc, el 17 de juliol del 1955, en lloc de dir: "Tindrem clients al parc", va dir: "No, no hi tindrem clients, només hi tindrem convidats". I aquesta afirmació tan senzilla, aquesta reformulació del repte, és l'origen del millor servei al client del món. Ningú ha aconseguit replicar-lo, i ho ha intentat molta gent.
També va dir: "No tindrem empleats. Tindrem un elenc". Cada membre interpretarà un paper i portarà una disfressa en lloc d'uniforme.
Ara, 80 anys després, tinc un amic, l'Héctor Rodríguez, de Puerto Rico. Un tipus fornit i molt alegre. Porta les barques d'un costat a l'altre del llac cinquanta-set vegades cada dia.
Al·lucinant. I al final de la jornada, t'arriba amb una rialla i et diu: "Saps què he fet avui per un convidat? ".
I t'explica què ha fet pel convidat. I tot perquè Walt ho va reformular perquè la gent penses de forma diferent Fa sis mesos, era a la sala d'espera d'una oficina de Nova York. Vaig seure i vaig parlar amb la noia de recepció durant deu minuts.
Després vaig pujar a veure el cap i li vaig dir: "Tens una recepcionista fantàstica. Te la prenc i me l'enduc". I ell em va dir: "Quanta estona heu parlat?
". Jo li vaig respondre: "Deu o quinze minuts". -"Que estrany", va dir.
-"El què? ", vaig dir jo. I em va dir: "És que no tenim recepcionista".
I em vaig quedar pensant: "Amb qui coi he parlat tanta estona? ". Li vaig dir: "Es deia Sara i vestia de color crema".
I ell va dir: "La Sara? És la directora de primeres impressions". Només va reformular un repte.
Aquesta eina la va crear Walt Disney. El 1940 va fer la pel·lícula <i>Fantasía. </i> Qui ha vist <i>Fantasía?
</i>Molt bé. Walt volia ruixar la sala durant <i>Pluja d'abril,</i> volia bombar-hi calor durant <i>Una nit a la Muntanya Pelada,</i> quan surten les flames. L'amo va dir: "Ni parlar-ne.
Massa car. És una bogeria. Mai ho farem.
És massa car". Doncs l'eina funciona així. Primer enumerem les regles del repte.
Walt va dir: "És fosc i brut, hi he d'anar a una hora concreta, seure amb gent que no m'agrada i no en controlo l'ambient". Primer pas: enumerar les regles. Segon pas: ens preguntem "I si.
. . ?
". Esculls una regla i intentes trencar-la. Walt va escollir "no controlo l'ambient" i va dir: "I si el pogués controlar?
". Bé, aquesta pregunta no és provocativa. Ha de ser provocativa.
Walt va dir: "I si trec les pel·lícules del cine? ". El 1940 aquest suggeriment era absurd, un disbarat.
Doncs imaginem-nos un món on no ho sigui. No podrien ser pel·lícules en dues dimensions. Haurien de ser en tres dimensions.
Però si són en tres dimensions, necessitaré actors que facin de Ventafocs i de Jack Sparrow. I si els personatges els fan actors, princeses i pirates no podrien estar junts, perquè la gent s'ha de centrar en una història. Haurien d'estar en mons diferents.
Ja ho tinc: en diré Disneyland. El fundador de Netflix va fer servir la mateixa eina. Va llistar les regles de veure pelis i en va triar una, "He de conduir fins a la botiga".
I es va dir: "I si no calgués? ". Un altre bon exemple és el d'una empresa anglesa que fabricava vasos.
Es van adonar que se'n trencaven molts durant l'embalatge i l'enviament, així que van anar al taller i van enumerar les regles d'embalatge. Capses de cartró, diaris, empleats que llegeixen el diari. .
. El motiu per què se'n trenquen tants pot estar aquí, a la fase de producció. Llavors algú va fer la pregunta provocativa, o relativament provocativa: "I si traiem els ulls als empleats?
". Bé, no seria gens agradable, és il·legal i no ho podem fer. Però a partir d'aquesta pregunta, la persona del costat va dir: "Doncs contractem invidents".
I ho van fer. La producció va augmentar un 42 %, els vasos trencats van baixar un 18 % i el govern els va concedir una subvenció del 50 % per contractar discapacitats. En suma, és una eina molt senzilla.
Enumerem les regles del repte, n'escollim una i ens preguntem: "I si la regla no existís? ". I ens imaginem un món on podríem assolir l'objectiu.
Quines altres eines hi ha? I si algú ja ha resolt el meu repte? Per exemple, el 1996, l'Associació de Natació Olímpica dels EUA va demanar a l'empresa Speedo que els fabriqués un banyador que permetés nadar més ràpid.
Speedo va fer un cop d'ull al món i va dir: "Al món ja hi ha criatures i artefactes que van ràpid a l'aigua. Delfins, taurons, torpedes, llanxes. .
. ". Van decidir fer una prova d'imitació a la pell d'un tauró brau i van veure que hi tenia milers de granets afilats.
Sota els granets hi havia bombolles d'aire microscòpiques que el tauró podia expandir per ampliar el fregament contra l'aigua. També li servia per reduir velocitat, parar i girar, com fan els nadadors amb la paret, o podia expulsar les bosses d'aire per anar ràpid com una bala. Speedo va aprofitar aquest principi per fabricar els banyadors dels nadadors olímpics dels EUA als Jocs de Sidney, que anaven del coll als bessons.
Van batre 14 rècords mundials. Eren tan innovadors que els van acabar prohibint. Vas ser un nen amb molta imaginació, oi?
Tots ho vam ser. La creativitat no és només saber pintar o compondre. Ets creatiu, t'ho prometo.
Tots els humans en som. Pregunta següent. Per què creus que al fer-nos grans perdem capacitat de somniar?
Una pregunta excel·lent: perquè ens ho diuen tot. Ens diuen que això és una capsa. Que no juguem.
Que no riguem a les reunions. Ens ho prenem tot massa seriosament. Mireu els nens: tenen imaginació, curiositat, són sincers, saben jugar.
Vull fer un exercici, però necessito un voluntari. Ningú? Vine aquí.
Un fort aplaudiment. -Hola. -Hola.
-Com et dius? -Amaia. Com?
-Amaia. Jo soc el Duncan. Molt de gust.
Et proposaré una idea. És aquesta: farem veure que tenim 50. 000 dòlars -per a la festa d'avui.
-Que bé! -Podem fer el que vulguem. -D'acord.
Digui el que digui, tu respon: "No, perquè. . .
". -D'acord. -Fes-ho bé.
"No, perquè. . .
" i una raó? "No, perquè. .
. " i una raó. "No, perquè bla-bla-bla".
Molt bé. Cinquanta mil dòlars! Convertirem això en l'Estrella de la Mort i que tothom vingui disfressat de personatges de <i>Star Wars.
</i> No, perquè són espanyols i mai no ho farien. Sí, d'acord. Molt bé.
Entesos. Cinquanta mil dòlars! Podríem convidar el Real Madrid i el FC Barcelona i jugar un partit de futbol entre nosaltres.
No, perquè no els agrada el futbol. I a mi tampoc. No t'ho compro.
Molt bé, llavors podríem muntar un festival intergalàctic de menjar i vi i que tothom porti el seu còctel favorit d'un planeta diferent. No, perquè tampoc beuen alcohol. Esclar, són espanyols.
Moltes gràcies. Un fort aplaudiment. Els venedors en saben molt de respondre a un "no, perquè.
. . ", perquè abans se'ls deia "no" i prou.
Si els dius "no, perquè. . .
", ells responen: "I això d'aquí? ". -"No, perquè.
. . ".
-"I això? ". Quan ens diuen "no, perquè.
. . " un parell de cops, pensem: "Què hi faig aquí?
". De debò, si m'ho diuen dos cops en una reunió, penso: "D'acord, continueu. Jo em prenc el meu caputxino".
Un altre voluntari. Perfecte. Vine.
Gràcies. Un fort aplaudiment. -Hola.
-Hola. Com estàs? -Com et dius?
-José. José. Molt bé.
Tenim 50 000 dòlars per a la festa. Et proposaré una idea i tu has de dir: "Sí, i. .
. ". I em proposes una idea.
D'acord? Perfecte. Els dos farem servir "sí, i.
. . ".
Entesos? Cinquanta mil dòlars! Podríem convertirem això en l'Estrella de la Mort.
I en un teatre. Sí, i si ho convertim en un teatre tothom podria venir disfressat de personatges de <i>Star Wars. </i> Sí, i.
. . tothom es podria banyar en una piscina.
Sí, i així tindríem la primera edició subaquàtica de <i>Star Wars. </i> ¡Dart Vader en un Speedo negre! I tothom podria portar-hi la família.
Sí, i tots portaríem un sable fluorescent. . .
amb la nostra beguda alcohòlica favorita. Sí, i tots podríem fer una lluita èpica de <i>Star Wars. </i> Molt bé.
Un fort aplaudiment. Ho has fet molt bé. Llavors.
. . .
la nostra idea ha anat a més o a menys? -A més. -Molt bé.
Al final de la conversa, de qui era la idea? Nostra. No subestimeu la capacitat de transferir el poder de la "meva" idea a la "nostra" idea.
"Si, i. . .
" té com a resultat una idea millor, però també transfereix el poder de la "meva" idea a la "nostra". També preguntaves com podem potenciar la nostra creativitat. Tots podríem trobar mil motius per quals una cosa no funcionaria.
Com més experiència i coneixements tenim, més raons podrem donar per explica-ho. Però només amb dir "sí, i. .
. " us sorprendrà com en podeu ser, de creatius. El vostre món s'expandirà.
Els nens pensen: "Com podríem? ". I nosaltres: "Com podem?
". Feu servir el "Sí, i. .
. " i se us obrirà tot un ventall de possibilitats. Un altre comportament creatiu que podeu practicar és la curiositat.
Els nens són molt curiosos. Abans parlàvem del "per què, per què i per què". És com n'aprenen, oi?
A veure, us faré una pregunta. ¿Qui de vosaltres aneu al vostre restaurant favorit dos o tres cops l'any amb qui més us estimeu? Molt bé.
I quan hi arribem, llegim el menú. Llegim tots els aperitius, oi? Tots els plats principals.
Tots els postres, Parem atenció a les especialitats i després. . .
què demanem? El mateix. Pollastre Tikka Masala, oi?
Vull que sigueu sincers. Aixequeu les mans els que dormiu al mateix costat del llit sempre. Fins i tot quan dormiu sols en un hotel.
Quina gent més trista! Que trista! Bé.
¿Alguna vegada heu anat de la feina a casa, ja sigui en autobús, en bici, a peu o en cotxe. . .
i quan heu sigut davant la porta de casa heu pensat: "Com hi he arribat aquí? ". Em feu por, si hi vau arribar conduint.
Què us va passar durant el camí? El cervell es va desconnectar. S'avorria.
El cervell coneixia els supermercats que us trobaríeu, les botigues, la floristeria, les persones indigents. S'avorria i es va desconnectar. No rebia idees noves.
O més aviat no en creava per manca d'estímuls nous. Som animals de costums. Si fem sempre el mateix és impossible que tinguem idees noves.
Com més estímuls nous rebem, més creatius serem. Segur que feu la mateixa ruta cada dia. Un dia al mes, repeteixo, un dia al mes, no demano gaire, feu una altra ruta.
A veure què passa. Un cop al mes, escolteu una emissora de radio diferent al matí. Un podcast diferent.
Llegiu una revista diferent. Feu alguna cosa diferent. Proveu un esport que no heu fet mai.
Amb curiositat i amb noves experiències és com n'aprenen els nens Alimenta la seva creativitat. Llavors, la meva resposta a la teva pregunta és: sigues curiós. Hola, Duncan.
Em dic Francisco Javier i soc mestre. A vegades em trobo que la gent que m'envolta, a la feina, a l'escola, han perdut la motivació. Creus que hi ha alguna manera de recuperar-la?
Per motivar les persones els hem de donar eines, eines senzilles que els serveixin per a ser creatius i innovadors. Com la de "i si. .
. ". Enumera les regles del repte i pregunta't: "I si aquesta no existís?
". Els professors teniu milers de regles. Milers.
I si en poguessis trencar una? Però sense trencar-la de debò. I l'educació fos divertida?
Quina por, oi? I si. .
. ? I si els museus se n'anessin en orris en els pròxims cinc anys?
Fa quatre mesos vaig veure un nen a Brussel·les que s'apropava a un quadre penjat a la paret. Va intentar fer-lo lliscar. Em va fer sentir vell.
Però ahir era a l'òpera i li vaig preguntar a algú: -"Qui és el del quadre? ". -"Ni idea", va dir.
I si aquella persona pogués sortir del quadre i dir-te qui és? No? Amb la realitat augmentada?
Renoi! Per què no pot ser divertit? Per què l'educació o la vostra feina no poden ser divertides?
Mary Poppins: "En tota feina hi ha alguna cosa divertida". Per què no? Per tant, sigues valent.
Sigues juganers. Al principi et prendran per boig. Però els professors canvieu la vida de les persones.
I els alumnes continuen sent creatius quan estan sota la vostra tutela. La vostra feina, com a professors, és fomentar la seva creativitat. Hola, Duncan.
També soc professora i et volia fer la pregunta que es va fer en Kent Robinson sobre la creativitat. Les escoles maten la creativitat? Sí.
Per desgràcia. Al dir-nos que només hi ha una resposta bona no en busquem cap més. Però ja he dit abans que el món professional també la mata.
I continuarà fent-ho fins que no comenci a fomentar la curiositat, a premiar la creativitat, a animar a pensar de forma diferent, i a reconèixer que la diversitat no és dolenta. La diversitat és bona. I si un nen pensa de forma diferent, quina meravella, oi?
Perquè també ens farà pensar de forma diferent. I si, per exemple, tenen autisme. .
. Autisme. Un cop va venir un nen autista a Disneyworld.
Tenia set anys. En feia quatre que no parlava. No sé si algú de vosaltres ha anat a Disneyworld fa poc.
Hi ha una atracció que es diu "Turtle Talk with Crush". És la tortuga australiana que diu "tiooooooo". Si heu vist <i>Buscant en Nemo</i> ja la coneixeu.
No la faig gaire bé, la tortuga australiana. Quan hi entres sembla una sala de cine. Hi ha una pantalla, els nens seuen al davant i els adults més enrere.
La Crush entra nadant i pregunta: "Tu, el de la jaqueta grisa, texans i sabates vermelles. Com et dius? I el nen va parlar per primer cop en quatre anys.
Tot el públic. . .
Encara m'emociono. Per mi, l'educació ha de ser divertida. És un altre estil d'ensenyar.
Crec que cal desafiar l'<i>statu quo. </i> És igual si ets professor o el que facis, has de desafiar l'<i>statu quo</i> i preguntar: "I si. .
. ? ".
I enumeres totes les regles de l'educació, una de les quals és que els nens la troben avorrida, I si no ho fos? Com puc fer-la divertida? Amb realitat augmentada?
Amb realitat virtual? Podem fer <i>paintball? </i>Fer més excursions?
Els recursos són limitats i moltes escoles no tenen realitat augmentada, però com podria ensenyar, un dia, només amb imatges? No sé si és una bona resposta, no soc mestre, però ¿que passaria si enumeréssim les regles de l'educació i en trenquéssim una? Fa poc vaig veure una nena al súper.
Era uns cinc metres darrere la seva mare. La mare estava pagant i jo em mirava la nena, que devia tenir uns tres anys, i pensava: "Què ets ara? Ets un unicorn?
Ets un dinosaure? Ets un gos? La imaginació de la nena era desbordant.
Penseu en la vostra infància. Aneu al parc, agafeu un pal i, de sobte, es converteix en un coet espacial, oi? Tot s'ha tornat massa previsible.
Quan nosaltres érem petits, un maó del Lego era un maó. No hi havia persones ni cares ni tots els objectes que hi han ara, però construíem alguna cosa i dèiem: "Això és una girafa. I això és un arbre".
Encara que per als altres fossin iguals. -Hola, Duncan. -Hola.
Em dic Oliva. No soc professora, però tinc dues nebodes de set anys i observo que l'entorn familiar al final és el mirall dels nens. ¿Què podem fer perquè siguin més resolutius i busquin les seves pròpies solucions davant aquest món tan canviant que els espera?
Fem massa coses pels nostres fills. Com més fem per ells, més limitem la seva imaginació i creativitat. Com més coses els deixem descobrir ells sols, més creatius seran, més intuïtius, més curiosos.
Penseu en l'exercici del "no, perquè. . .
" i del "sí, i. . .
". Què fem els pares? "No, perquè.
. . ".
Ens passem la vida dient "no, perquè. . .
", "no, perquè ho dic jo". Proveu de fer servir més el "sí, i. .
. " i a veure què passa. No cal que ho feu servir amb tot.
L'any passat vaig estar a Bombai i vaig anar a un suburbi que es diu Diwali. Cinc milions de persones viuen en una àrea de la mida de deu Bernabéus. Cinc milions de persones.
Però la creativitat que hi vaig veure. . .
. Jo crec que la economia de l'Índia superarà totes les altres en la pròxima generació, per dues raons. Com que no tenen res, la seva imaginació, creativitat i resolució creativa de problemes és increïble.
Hi ha 1400 milions d'emprenedors. I no tenen educació perquè no s'ho poden permetre, però s'han espavilat. Henry Ford: "Tant si creus que pots com si no, tens raó".
La gent renuncia als seus somnis massa ràpid. Quan entrem al món de l'ensenyament tenim molta imaginació, perquè ho fem als cinc o sis anys. Hi ha coets, hi ha unicorns, hi ha de tot.
Però als 18 anys no hi queda res. L'ensenyament és un repte. Conserveu l'unicorn.
Conserveu la nau espacial. I als 18 anys hi continuaran creient, perquè encara ho fem. Encara tenim somnis bojos quan dormim, oi?
Encara tenim somnis. Per això us animo a continuar sent creatius tant com pugueu. No parlo de pintar o tocar un instrument.
La creativitat és la capacitat de pensar diferent. I fomentar-ho, a l'escola o a la feina, ens ajuda a pensar com els nens. La imaginació, el joc, la creativitat, la curiositat.
Ells pensen: "Com podríem? ". I nosaltres: "Com podem?
". A quants us animen a arriscar-vos a la feina? Molt bé.
Més que no m'esperava. A la majoria no ens animen a arriscar-nos. I no es recompensen els fracassos.
Thomas Edison, un dels grans inventors del segle XX, va dir: "No vaig fracassar. Vaig descobrir 999 maneres de com no es fa una bombeta". Va reformular el repte.
Bé, farem un experiment de valentia. Faré sortir algú a cantar amb mi. Posarem música de seguida.
És una de les meves cançons preferides, del 1973: <i>Don't go Breaking My Heart</i>, de l'Elton John i la Kiki Dee. Podeu fer de John o de Kiki, com vulgueu. Tinc la lletra al mòbil i cantarem una tornada plegats.
Si algú surt a cantar amb mi demostrarà valentia, oi? Un segon, però gràcies. Em pensava que no s'hi oferiria ningú, però gràcies.
No m'esperava tenir voluntaris. Llavors. .
. No, no mireu fins que compti fins a tres. El que he fet és entrar abans que vosaltres.
Abans que entréssiu, i us recordo que no ho podeu mirar fins que digui "tres", he enganxat un paper a sota d'una de les cadires. Només hi diu: "Ets tu". Quan compti fins a tres, mireu sota el seient i si hi trobeu aquest paper, vull que sortiu a cantar.
. . i a fer d'Elton o de Kiki.
Sí? Vinga, quan digui "tres" mireu si teniu el paper, d'acord? Un, dos, tres.
Molt bé, gent. Tranquils. No us ho faré passar malament ara al final.
Podeu seure. Només ho he fet per veure las cares que hi posàveu. Us heu tornat britànics de cop.
"Ja vinc, Duncan. Sisplau, Duncan. Em puc amagar sota la cadira?
Quin és l'animal més valent? El lleó? Doncs no.
La petita i senzilla papallona. La gran papallona. La papallona.
La papallona enorme que us ha entrat a l'estómac i ha dit: "Ai mare! M'escollirà a mi. Hauré de cantar amb ell".
Una sensació de por, preocupació i pànic. "Em veurà si m'amago a sota de la cadira? Sí?
". Com us heu sentit fa deu segons? Quan us vau sentir així a la feina per últim cop?
Així de preocupats, nerviosos i espantats? No cal que us sentiu així tots els dies. Ni totes les setmanes ni tots els mesos.
Però si no us sentiu així almenys dos cops l'any voldrà dir que feu la mateixa feina que l'any passat i que els anteriors. I la intel·ligència artificial s'apropa amb força i amenaçadora. Si no us sentiu així de tant en tant, vol dir que no esteu sent innovadors.
La innovació comporta riscos. I el risc ens angoixa, oi? Si no us sentiu així de tant en tant, no esteu pensant de forma diferent ni fent coses de manera diferent.
Heu de ser valents. Però tinc bones notícies. Vau néixer amb creativitat, amb molta imaginació, i encara la teniu, la feu servir quan somnieu.
Vau néixer amb curiositat i vau néixer amb intuïció, quatre habilitats que la intel·ligència artificial no replicarà abans de 20 anys. Però vosaltres les teniu de naixement, són innates. Només heu de recordar com les podeu fer servir de nou.
Acabo amb la meva cita preferida: "El contrari de la valentia no és la covardia sinó el conformisme". Moltes gràcies. Gràcies.
Moltes gràcies. Gràcies. Adeu.
