Si observem les darreres dècades, les últimes cinc o sis dècades, veiem que gairebé tots els indicadors de malalties mentals han pujat. Ha augmentat l'índex de suïcidis, tant als Estats Units com a la resta del món. Han augmentat els casos de depressió, els d'ansietat, els de soledat.
Quan els investigadors treballen amb les estadístiques per intentar entendre què provoca aquesta crisi de salut mental, el que troben és que està motivada per l'absència de sentit a la vida de la gent, no tant per la falta de felicitat. Intenten separar els dos factors. I em sembla que és una distinció important perquè, sovint, quan patim o la gent al nostre voltant pateix, tendim a pensar alguna cosa com: "D'acord, no et sents bé, fem alguna cosa que et faci sentir bé, que et faci feliç".
Però la investigació sembla indicar que, sigui quin sigui el buit que sentim, l'únic que el pot omplir és el sentit de la vida. Moltes fonts tradicionals de sentit que solien estar a les bases de la vida de la humanitat, dels nostres ancestres, ja fos la religió, la comunitat o els rituals, ja no són tan essencials a la vida de la gent avui dia. El món és cada cop més individualista, secular i té menys en compte la comunitat.
Sense tota aquesta arquitectura de sentit a la vida, la gent ha de descobrir per si mateixa què fer per sadollar aquesta necessitat de sentit, que tant jo com molts psicòlegs creiem que és una necessitat fonamental i que sense sentit a la vida patim. Jo ho volia entendre. Si el que de debò importa és el sentit, què és el que hem d'incloure a la vida per trobar-li aquest sentit?
Així va ser com vaig mirar d'entendre i sintetitzar tota la informació que anava recollint. I vaig trobar quatre conceptes, quatre patrons, que sorgien una vegada i una altra. El primer, la pertinença, té a veure amb el tipus de relacions que tenim.
Qualsevol que hagi reflexionat o llegit sobre el benestar probablement haurà trobat estudis en què s'afirma que les relacions ens fan feliços, que contribueixen al nostre benestar. Però la pertinença es refereix a un tipus particular de relació. És una relació en què et sents valorat per ser qui ets, de manera intrínseca, i en què valores l'altra persona per qui és en essència.
Una cosa interesant que he descobert en estudiar aquest concepte, aquest pilar, és que no cal que la pertinença formi part d'una relació des del principi. És una cosa que es pot cultivar amb l'altra persona als moments d'interacció amb ella. Sintonitzant-hi, escoltant activament i establint una mena de connexió íntima en què ambdós senten que l'altra persona els veu, els valora i els escolta.
Les persones que tenen aquest tipus d'interacció se senten elevades, senten que són importants per als altres. Al contrari, les persones que se senten ignorades o rebutjades, encara que sigui per coses insignificants, com si estàs parlant amb mi i jo estic mirant el mòbil, fins i tot aquest tipus de rebuig provoca que les persones sentin que la seva vida té menys sentit, perquè t'estic ignorant i invisibilitzant, en certa manera. El segon pilar és el propòsit.
Propòsit i sentit són paraules que sovint es poden intercanviar. Però, com jo ho entenc, el propòsit és un component del sentit, és la part del sentit que ens guia cap al futur. Els psicòlegs defineixen el propòsit com un objectiu o un principi que orienta la nostra vida i que implica que aportem alguna cosa als altres.
Pot ser una aportació de tot tipus. Algú pot tenir com a propòsit trobar la cura del càncer. Per a una altra persona, el propòsit pot ser criar els seus fills.
Recordo una persona amb qui vaig parlar per al llibre, la qual també participava en un estudi sobre el sentit a la feina. Es tractava d'una netejadora d'hospital que treballava cada dia fregant terres i recollint orinals. Quan li vaig preguntar per la feina, va dir: "El meu propòsit no és netejar, sinó ajudar a guarir la gent malalta".
Era capaç de connectar el que feia amb una visió molt més global. Això és una part molt important del propòsit. El tercer pilar és la transcendència.
Les experiències transcendents són moments en què et sents per sobre dels atrafegaments quotidians de la vida i sents que estàs connectat a alguna cosa molt més gran que tu. Per exemple, quan ets sota un cel estelat mirant els estels, com això et pot fer sentir molt petit i com aquest moment et pot arribar a inspirar. Apareix en experiències amb la natura, quan ens enfrontem a alguna cosa sublim i inspiradora que ens pot dur a la transcendència.
També hi arribem amb la meditació o l'oració, o amb moviments col·lectius, com ho pot ser ballar amb algú. Totes aquestes experiències són maneres que tenim de disminuir la importància de la nostra individualitat i sentir que estem connectats a alguna cosa més gran que nosaltres. Hi ha alguna cosa en aquestes experiències que reorganitza la manera en què pensem en el món i ens empeny a actuar de maneres que aporten més sentit.
L'últim pilar és la narrativa. La narrativa tracta de la història que ens expliquem sobre nosaltres, sobre com hem arribat a ser la persona que som avui. La gent sovint troba aquest pilar fascinant i sorprenent.
Crec que és perquè, normalment, no ens adonem que som els autors de les nostres pròpies històries, que tenim una narrativa contínua al cap sobre qui som i com hem arribat a ser així. Si som conscients d'aquesta narrativa, la podem editar si la nostra pròpia història no ens deixa avançar. Això és, bàsicament, el que fa la gent que assisteix a teràpia o escriu un diari, la gent que sol reflexionar sobre la seva vida.
Aquest és el procés d'edició de la nostra pròpia història. Si la història que ens expliquem no ens deixa avançar, és possible modificar-la o reinterpretar-la, de tal manera que ens permeti anar cap endavant.
