Crec que era en Marcel Proust que tenia un aforisme meravellós que deia: "Encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia", i això té molt a veure amb l'educació, amb la transformació. Com la realitat és la que és, però el teu canvi et porta a percebre-la d'una altra manera, a veure noves possibilitats, a crear nous vincles. M'agrada molt una frase de Virgili, el poeta llatí, que resa: "Poden perquè creuen que poden".
No diu: "Poden perquè saben que poden", i crec que aquest és un matís important. Hi ha molta gent que sap que pot, però no fa. En canvi, hi ha gent que li han fet creure que potser no podia, però amb un exercici de transformació interior, han cultivat una enorme confiança en si mateixos, han experimentat, s'han arriscat i han pogut.
Jo crec que hi ha una diferència enorme entre saber i creure. Tots sabem que hem de morir, però gairebé ningú s'ho creu. I qui s'ho creu perquè li ha tocat la mort quan no toca i com no toca, viu la vida d'una manera molt diferent.
Per això m'agrada molt aquesta frase de Virgili: "Poden perquè creuen que poden". I, després, n'hi ha una d'Edison que diu: "Els que diuen que és impossible no haurien de molestar ni interrompre als que ho estem fent", i em sembla genial. És a dir, per als cínics, els que intenten carregar-s'ho tot, els que diuen que no hi ha res a fer, que sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà, crec que és una molt bona frase, i això també implica necessàriament l'univers de l'educació.
Podem millorar l'educació, podem fer un univers millor. Es parla molt en l'aprenentatge de la cultura de l'esforç, però crec que és un greu error, perquè l'esforç, en si mateix, només l'esforç, no és un valor final, és un valor instrumental. L'esforç és un instrument, tu t'esforces, però, per a què?
Per aconseguir. Per realitzar. Crec que, com a clau d'aprenentatge, hi hauria l'entusiasme, la passió, l'esforç, però l'esforç combinat amb alguna cosa fonamental, que és l'alegria i el reconeixement.
Bonica paraula, reconeixement, perquè no implica només valorar l'altre, sinó reconèixer, tornar-nos a conèixer contínuament, alliberant-nos de prejudicis, d'imatges projectades. ¿Què tenen els equips d'alt rendiment que funcionen a nivell esportiu, a nivell fins i tot d'organitzacions humanes, d'empreses? Tenen tres coses: en primer lloc, es respecten, sense respecte no hi ha res.
En l'aprenentatge és el mateix, s'ha de respectar la persona que està aprenent. Segon, l'admiració. L'admiració és fonamental perquè posa en marxa el mecanisme d'aprenentatge per imitació.
Jo quan admiro algú el vull imitar, inconscientment tendeixo a incorporar el seu llenguatge, els seus gestos. . .
I la tercera variable fonamental és que hi hagi un afecte profund. I, sobretot, deixar de projectar. És a dir, qüestionar-nos en quina mesura aquest nen fa aquesta activitat esportiva perquè nosaltres volíem ser un gran futbolista.
¿Estàs tenint en compte aquest ésser humà únic i excepcional, o estàs fent que compensi les teves faltes? La pregunta que hauríem de fer-nos moltes vegades és: Què és el que he d'acceptar? Que el meu fill no és com jo, que vol altres coses.
Doncs que bé, quant puc aprendre d'ella o d'ell. Parlem poc de l'amor com l'energia de la confiança, del vincle de qualitat, l'energia del compromís, l'energia de la transformació, l'energia del diàleg, l'energia que, realment. .
. digue-li "energia", digue-li, és clar, "emoció" que ens uneix. Crec que, realment, no hi pot haver un aprenentatge radical sense un amor radical.
