Com anem? Encantada de veure-us per aquí. És una plaer ser amb vosaltres. Estic una mica nerviosa, us ho dic ja perquè ho sapigueu. M’encantaria que passéssim una bona estona junts conversant. No sé si el que us he d’explicar us interessarà, però ho intentaré. Em dic Blanca Portillo, també em coneixen com Rojiblanca Portillo. Soc de l’Atlético de Madrid de tota la vida. Em declaro addicta a la interpretació. És el que més m’agrada del món I allò a què dedico tot el meu temps, la meva energia i la meva passió. M’encantaria compartir amb vosaltres com vaig començar
en això i per què ho estimo com ho estimo. En primer lloc, em va canviar la vida. En segon lloc, és el que més m’ha ensenyat a totes les vivències que he tingut. Ha estat el meu guia, allò que m’ha obert les portes al món, allò que ha fet que em conegui millor a mi mateixa i a la resta. Soc la quarta filla de vuit. Som vuit germans d’una família d’allò més normal. Més aviat tirant a una economia baixa. El meu pare va morir quan jo tenia 18 anys. Vaig estudiar formació professional quan vaig acabar
l’EGB. Allò que abans era l’EGB. I vaig estudiar formació professional d’administració. Quan tenia 13 o 14 anys no sabia gaire bé què volia ser a la vida, no en tenia ni la més remota idea. M’encantava la idea d’explicar històries, perquè reconec que he sigut lectora des de molt petitona. Perquè, probablement, com que no m’agradava la vida que tenia, la millor manera d’escapar-ne era llegint. Em posava dins un llibre i vivia aquell llibre, vivia com vivien els personatges i em traslladava a altres llocs, a altres mons, a altres ciutats, a altres paradisos. Això em feia escapar
d’una realitat que, ja us ho dic, no m’agradava gaire. Després d’estudiar la formació, vaig decidir que si volia explicar històries o contactar amb la gent, que això m’agradava molt també, la millor professió que podia escollir, no rigueu, era hostessa de congressos. Per què? Doncs no ho sé. Em semblava interessant ser amb gent, poder compartir i, si tenia un congrés, segurament aprendria coses I podria, bé, doncs créixer en certa manera. Vaig començar a estudiar això. Vaig fer uns quants congressos on em vaig morir d’avorriment. Et posaven un uniforme i només havies de dir bona tarda, passi
per aquí, bona tarda, passi per aquí... I allò no era explicar històries ni ser amb la gent. Però vaig tenir la sort de tenir un professor, un professor que ens donava Geografia turística. I ell tenia un grup de teatre. Jo no tenia cap relació amb el teatre. A la meva vida personal... A la meva mare i a la meva àvia Els agradava anar al teatre i al cine, però jo només hi havia anat un cop a la vida. No més. Em vaig enamorar d’aquell professor. Era tan fascinant tot el que explicava, era tan intel·ligent, tan
meravellós... Va ser un amor molt platònic. Asseure’t i escoltar-lo era com llegir un llibre, viatjar a altres llocs. T’obria el cap, et feia analitzar les coses d’una manera diferent. Aleshores, ell anava escollint persones perquè entressin al seu grup de teatre, Que eren una mica selectes, el grup dels exquisits. El primer curs no hi vaig entrar, i al segon curs em va convidar a participar al grup de teatre. En aquells moments, jo estava molt obsessionada amb Lorca. Sempre m’ha agradat, des de joveneta, i tota la història que hi ha al voltant, tot el que li va
passar. Aquest moment de la història d’Espanya em tenia molt fascinada. Un poeta tan meravellós que de sobte vam perdre d’una manera tan estranya. I ell estava fent una obra sobre Lorca, curiosament. Aleshores, per poder ser en aquell grup, vaig dir: “Som-hi”. Jo tenia un xicot amb qui m’anava a casar. Teníem un pis ja, teníem un munt de coses més o menys fetes. Jo tenia 18 anys, era molt jove, però ho tenia com molt clar, que era, en certa manera, l’home de la meva vida i que, d’altra banda, hi havia la meva professió o la meva
carrera. Aleshores, quan vam començar a fer teatre, jo vaig descobrir un món completament estrany que em feia viatjar de debò, no llegint. El personatge era jo i qui vivia les coses era jo. Un dia en un assaig, algú que estava veient aquest assaig se’m va apropar i em va dir: “M’has emocionat molt”. I allò es va convertir en el súmmum, pensar que l’emoció que jo sentia mentre feia aquella feina, o aquella investigació, perquè ni tan sols era una feina, traspassava el meu propi ésser i connectava amb un altre que era al davant i li produïa
una emoció. Allò ja va ser com dir: “No pot ser, això és màgia. És a dir, el que jo sento, ho pot sentir algú de fora, dient coses i vivint coses, no llegint-les”. A partir d’aquell moment, vaig decidir que allò era el que volia fer. S’hi conjuminaven les dues coses que més m’interessaven, que era explicar històries i ser amb gent, Perquè una gran part d’aquesta feina té relació amb la idea d’equip. La interpretació no existeix per si mateixa, tu amb tu mateix, sinó que hi ha d’haver un receptor i, després, gent amb qui ho comparteixes.
Recordo que jo no sabia que això s’estudiava. Aleshores, el xicot que tenia em va dir: “Doncs sí, hi ha un lloc que es diu Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza de Madrid”. “I allà que s’estudia?”. “Anem-ho a veure”. M’hi vaig apropar. Aleshores era a la plaça de Ópera, on avui és el Teatro Real. Vaig fer unes proves En què et demanaven que interpretessis un text en vers i fessis una improvisació i un examen escrit. Em van agafar, vaig aprovar. I aleshores vaig començar a estudiar. No em vaig tornar a pujar a un escenari
fins que no vaig acabar la formació. Quan la vaig acabar, hi havia un senyor allà molt important que es deia José Luis Gómez, que és un dels nostres grans actors, directors i productors, que va convocar unes proves per una obra de teatre quan jo ja era a tercer, acabant. L’obra era “Bodas de sangre”. La vida rimava, de nou apareixia Lorca a la meva vida. Jo no em volia presentar a les proves perquè recordo que era feliç dins l’escola, dins d’aquella placenta ideal, on parlàvem tot el dia de teatre i creàvem. Sortir fora i afrontar la
professió per mi era un món que em produïa molt de terror perquè no sabia com funcionava això. Recordo que el meu professor, en Pepe Estruch, em va dir: “No tinguis por, presenta’t a aquesta prova i, si t’agafa, surt d’aquí, perquè n’has de sortir, en algun moment has de sortir del lloc on t’estan educant I posar en pràctica allò que has après”. Em vaig presentar a les proves gairebé a punta de pistola, perquè jo no ho volia. El senyor Gómez em va agafar. Aleshores, això em va impedir fer quart curs, que era ja només un muntatge.
Vaig renunciar al muntatge, però això em va obrir les portes al teatre professional. Només acabar, amb 21 anys. Em vaig adonar que, allò que havia après, jo sentia que no em serviria per a res. Perquè hom creu, mentre està aprenent, Que allò que t’ensenyen... “Això per a què?”. Després va resultar que tot allò que havia après ho podia bolcar en aquella feina. El mateix Gómez em va dir que tenia una bona formació, perquè era conscient del meu cos a l’espai, sabia gestionar les meves emocions, col·locava la veu al seu lloc, era capaç d’entendre què significava
un personatge dins l’estructura de la funció. Em vaig començar a adonar que totes aquelles assignatures que creia que no eren de teatre, que eren d’estudiar, eren superútils. Aleshores, bé, vaig entrar en aquella companyia i me’n vaig anar de gira. Aquí hi va haver un altre moment crític a la meva vida perquè vaig decidir que això de casar-me i d’anar-me’n a viure... No tenia cap sentit. Que el món era immens, que la vida era plena de reptes, plena de llocs per conèixer, de gent amb qui compartir i què volia dir fer la meva vida. Si em
quedava a casa amb el meu xicot meravellós, no funcionaria perquè era com incompatible, en certa manera. Jo volia seguir corrent i caminant. Així que, en certa manera, això marca un punt d’inflexió a la meva existència i, a partir d’aquí, tinc la sort de no haver deixat mai de treballar més de sis mesos a la meva vida. Penseu que això eren 20 o 21 anys i en tinc 55. Per tant, només agraeixo enormement l’empenta del meu professor, que va dir: “Presenta’t a les proves”. I al xicot que va dir: “Existeix la Escuela de Arte Dramático y
Danza”, sense saber què feia. O això és una mica l’origen de per què em dedico a això. Mai ho he deixat de fer perquè sempre és diferent, perquè m’ha ensenyat moltíssim, aprenc molt cada dia de les persones amb les quals treballo, de la gent que s’asseu al davant per veure una funció. He conegut països, maneres de pensar, m’ha obert molt el cap, m’ha ensenyat molt i cada dia ho segueix fent. Per això crec que no se me’n treuen mai les ganes i em segueix produint una emoció enorme i un vertigen enorme. Amb els anys, cada
cop em fa més por. Així que qui cregui que això amb els anys va desapareixent S’equivoca. La por augmenta perquè com més temps t’hi dediquis i més experiència tinguis, més responsabilitat. Abans feies un personatge que sortia, deia “bona tarda” i se n’anava. Ara, tens un monòleg de 50 pàgines. Per tant, la responsabilitat va sent cada cop major, i la por augmenta. No saps què espera la gent de tu, a vegades s’espera massa, et crea una inseguretat enorme, però, tot i així, em segueix fent feliç. El dia que perdi la por, ho deixaré, Perquè, si no
em fa por, ja no m’interessa. Sentiré que ja ho sé tot i, si ho sé tot, no em mereixo treballar d'això. Així que, bé, aquesta és una mica una introducció. A partir d’aquest moment, si vosaltres em voleu preguntar qualsevol cosa, seré feliç de compartir. Això és una xerrada, eh? Conversem els uns amb els altres. Hola, Blanca, em dic Sandra. Soc actriu i professora de teatre a Cuarta Pared. Bé, des de Cuarta fem també activitats extraescolars a les escoles. No pretenem que els nanos siguin Blanca Portillo o Robert de Niro, però, bé, ho fem perquè creiem
que és important per ells i que els va molt bé per relacionar-se. La meva pregunta és, des de la teva experiència, ¿quins beneficis creus que té el teatre en els nens i les nenes del nostre país? Uf, moltíssims, n’estic segura. De fet, molts països el tenen d’assignatura obligatòria. Obligatòria. És una cosa que tothom hauria de fer un cop a la vida. Tothom, tant és l’edat que tinguis. Però a la infància, amb els nanos, És un moment difícil perquè no tenen eines per moure’s per la vida. Jo he donat classes a nens i nenes. Els falten
eines. I hi ha molts pudors, és un moment en què afronten l’exterior quan tenen el seu món a casa, més o menys còmode. El teatre et permet, per començar, entrar en contacte amb altres d’una manera sincera. Això és una cosa curiosa que cal matisar. Quan tu ets a l’escola, comparteixes allò que es pot compartir a l’escola. Però quan fas teatre, Per començar, has de compartir la por, l’emoció. Treballaràs amb les teves emocions, amb el teu sentit del ridícul. Perdre el sentit del ridícul. Tots intentem ser al màxim de sensats i de correctes a la vida,
fer les coses més o menys bé, no caure’ns quan caminem, no trabucar, no fer... No passa res, el dret a l’error, els ensenyaments teatrals t’ho permeten de manera constant. De fet, la base del teatre és l’equivocació. Cal equivocar-se per aprendre, per poder-ho fer bé. L’error, encert, error. Investigar com poder-ho fer millor. Per tant, se’ls obre el cap, perden la por. Recordo que, donant classes, hi havia un nen que era, diguem-ne, el dolentot del grup. Sempre hi ha rols que es van... Hi havia un nano que era com el més gall de tots. La resta li
tenia una mica de por. Quan ell feia una broma, tots reien. Vaig decidir donar-li el personatge més seriós, el més sensible, el que estava més trist. Va descobrir, dins d’ell, que això no només no li feia perdre autoritat vers els seus companys, Sinó que mostrava a la resta una faceta que no sabia que tenia i que feia que la resta l’estimessin de debò o l’admiressin de debò. Ell s’ho va prendre molt seriosament i va començar a treballar-hi amb molta dedicació. Amb això, va començar a ser el líder d’una altra manera, d’una manera molt més honesta,
perquè plorava, perquè era capaç de plorar davant dels seus amics. I això va ser com una carambola, això va anar passant a la resta. Bé, en aquella ocasió, jo vaig tenir un problema amb els professors Perquè els nens van voler deixar de fer tot tipus de classe, tot tipus d’activitat, perquè només volien fer classes de teatre, i els professors em van dir: “S’està convertint en un problema perquè els pares volen que estudiïn altres coses”. En fi, els obre moltíssims camins, sobretot a la ment. I a la seva manera de relacionar-se amb els altres i de
perdre el pudor. A vegades diuen que els actors som els grans mentiders. Es diu que un actor menteix. Jo crec que és al contrari, som les persones que menys mentim. Crec que el ciutadà en general, les persones en general, Ens construïm personatges que moltes vegades no tenen res de cert. Ens fem els forts quan som fràgils, ens fem els fràgils quan en realitat tot ens és igual, ens construïm un personatge cap enfora i intentem ser coherents amb aquest personatge al llarg de tota la vida. No obstant, els actors vivim, precisament, sense la màscara posada, traient
de nosaltres tot allò que a vegades no volem veure que tenim. Això ofereix als nens una possibilitat de veure’s d’una altra manera. Perdre el sentit del ridícul. Fem moltíssimes coses o deixem de fer-les, Perquè ens fa vergonya, perquè tenim pudor. “Jo no podré fer això”. Per què no? Sempre hi ha un: “Per què no?”, i crec que això és saníssim. Després, d’altra banda, quan fas teatre... Els ho explicava a ells, i eren ben petits, eh? Vam fer “El somni d’una nit d’estiu” de Shakespeare. Inevitablement, comences a parlar de mitologia, a parlar de Shakespeare com a
autor no només teatral, comences a parlar de la seva època. Per tant, comencen a aprendre un munt de coses col·laterals que tenen relació amb l’ensenyament general, però les veuen a través d’ells, a través del seu propi cos. Allò que representa en Puck a la funció, que és una espècie de follet, té el seu valor i el seu sentit dins la història i ho comencen a entendre. “Això on ho puc aprendre? Quins llibres hi ha sobre això?”. Se’ls desperta la curiositat d’una manera increïble. Després comencen a aprendre que, sense l’altre, tu no ets res, i això
també és important. No es tracta de ser el millor, es tracta de ser una anella forta d’una cadena forta. Es forma un equip, es forma un grup en què tots s’ajuden a tots i s’eliminen les rivalitats. Sempre hi ha algú que diu: “Per què jo tinc menys frases? Jo vull tenir més frases”. Tots duem un protagonista dins. Però, bé, quan se n’adonen... Els vas donant responsabilitats i s’adonen que no cal ser el protagonista dins la funció. Perquè després tens molta més feina per fer també al darrere. Tu ets qui ajudarà aquest quan surti, tu t’encarregues
del vestuari, tu l’ajudes... La sensació de feina en col·laboració, tots junts, que això és la base del teatre, els ensenya una barbaritat. Jo, ja t’ho dic, sé que em van acabar dient: “No vinguis més perquè no volen fer res més”. I ho van fer tot. Van fer ells el vestuari, la música, ho van fer tot. Era preciós veure com nenes que no s’atrevien a dir ni piu van acabar pujades dalt d’un escenari fent uns personatges meravellosos. Això és molt bonic de veure. Hi ha un aspecte que em sembla molt important, que és el fet d’aprendre
a parlar en públic i saber transmetre les idees. No sé si alguna vegada has tingut aquesta por de parlar en públic. Què li diries a un nen o a un jove que tingui aquesta por? Això de parlar en públic és una cosa molt particular. Heu de tenir en compte que, el 99% de les ocasions, un actor no parla amb la seva pròpia veu, sinó a través d’un personatge. Per tant, jo sé què he de dir, ja m’ho he après. I no ho dic jo, ho diu ella o ell. Això et treu la meitat del problema.
Per mi, parlar en públic és això que estem fent ara. Jo afronto una sèrie de persones que m’estan mirant i no tinc cap guió escrit, no sé què diré i soc jo parlant. Aquest cop soc jo, no un personatge. A mi això avui m’ha produït una enorme... excitació i una por terrible. Estic molt nerviosa, us ho he dit. És la primera cosa que hom ha d’assumir quan ha de parlar en públic. Posa nerviós, a qui no li posa nerviós? Perquè ningú vol fer el ridícul, això és habitual, oi? En realitat no passa res, el ridícul
és una cosa relativa. Jo intento... És cert que parlem amb un text que no ens pertany, Però, ho vulguis o no, hi ha 400 persones assegudes, així, esperant a veure què dius. Qui no es posi nerviós per això és un dement. S’ha de ser molt dement perquè això no et posi nerviós. Crec que és un problema, no dels nanos, crec que també un professor... Hom arriba a classe el primer dia, m’imagino, i hi veus un número de persones, així. I dius: “Hola, com anem?”. Una cosa és que tinguis costum de fer-ho i l’altra cosa és
que no et faci por. Fa por sempre, i això és una cosa que em sembla que cal assumir. Quan algú hagi de parlar, si ho heu de fer algun cop: “Hola, tinc por”. No passa res. D’altra banda, és bo saber que no passa res si t’equivoques, no passa res si quedes en blanc. Ningú morirà, ningú allà assegut farà “pum!”. Saps? No hi ha cap perill, no hi ha un risc real. L’únic risc és la teva pròpia por de fer el babau o de fer el ridícul, el nivell que tu et poses a tu mateix, el
llistó. Hi ha una cosa que a vegades ens costa també pensar Quan parlem en públic: la gent que és allà està disposada a escoltar. En un teatre, perquè han pagat. No sempre la gent paga per escoltar-te. A vegades ho penso i em posa molt nerviosa. Han pagat per escoltar. Per tant, també hi tenen una disposició. No són una massa de gent, són individus, són éssers humans amb nom i cognom cadascun d’ells. És una altra cosa que sovint se’ns oblida. Parlar en públic és parlar a una massa de gent. Són personetes amb sentiments, amb els seus
nervis també. M’imagino que avui vosaltres també teniu alguna cosa de: “Bé, anem a veure, soc aquí, a veure què ens explica aquesta dona”. També tu et trobes en una situació no còmoda a la sala de casa teva. Per tant, quan penses que l’altre es troba quasi a la mateixa situació que tu, comences a perdre la por, a relaxar-te. És evident que has de saber què vols explicar. Jo ara mateix no ho sé, perquè vaig veient què em pregunteu i vaig construint un discurs sobre la marxa. Però, bé, també això t’ho dona la vida, Els anys,
l’experiència i tenir de debò ganes de compartir alguna cosa. Això és una altra cosa que et treu molt la por, la idea de: “Vull compartir el que tinc amb vosaltres”. Sou aquí per escoltar i jo hi soc per donar-vos tot el que tinc, i em produeix benestar i plaer fer-ho. La nostra feina, la dels actors, sense vosaltres, l’espectador, no existeix. La feina d’un professor, sense alumnes, no té sentit. Qualsevol que faci un discurs té un auditori, té gent que l’està escoltant, Una audiència que és allà, pendent de què dirà. Tindràs nervis, tindràs por, però ets
un ésser humà que vol compartir coses amb altres éssers humans. Hi ha professors aquí, oi? Tu ets professora? -Jo sí. Pots venir un moment, si us plau? Estàs acostumada a ser davant de gent. -Sí. -Oi que sí? I normalment... A veure, un professor, a vegades, aquells que l’escolten hi estan obligats. No és que paguin per ser allà. Però, en general, hi són perquè hi han de ser i saben que ho han de fer i volen. Hi ha una diferència, m’imagino, digues-me si m’equivoco. És molt diferent veure una massa i passar-hi la vista que anar-los mirant
un a un, oi? -Sí, totalment. Intenta-ho, un a un, i fixa’t en un petit detall de cadascun d’ells. Tots et posen els ulls a sobre. No miren a una altra banda, oi? -No. -Això és interessant. -Molt. -Estan pendents de tu. -Bé, de tu. -No, ara et miren a tu. -Sí, també. Ara et miren a tu. Et miren. Ell, l’altre i ella. Veus que mou un peu, està una mica nerviosa. Els vas mirant i es produeix una connexió. -Sí. Tu, quan dones classes, mires la classe sencera o els mires individualment? -No, es mira individualment. -Oi que
sí? I això fa que perdis una miqueta la por. -I que estiguin més amb tu. -Ah, amiga. Aquest és un dels grans reptes de parlar en públic: aconseguir l’atenció. Captar-la. L’única manera de captar l’atenció és donar. Donar. És un acte de generositat. I això es nota molt en els polítics. No ho heu notat, quan un polític no parla per nosaltres? Fa així, posa la mirada cap endins i parla per ell o per una massa. Quan algú diposita en tu la mirada, dius: “Ai, és per mi, m’està parlant a mi”. Aleshores, s’estableix un vincle i els
nervis fan... fum! -Sí. -Oi que sí? -Una miqueta. -Mira que maca. Gràcies. -A tu. És molt bonic perquè és un acte de generositat. Parlar en públic és una acte de generositat. “Tinc una cosa per donar-vos”. A partir d’aquest moment, la gent ve amb tu. Si no dius una bestiesa. O una cosa a deshora. Però en general... És més, jo ho he comprovat, si tu dius a la gent... Al teatre, no els pots dir: “Hola, estic molt nerviosa”, perquè ningú t’ho perdonarà, oi? Ningú t’ho perdonarà. No els pots posar al programa de mà: “M’hagués agradat assajar
20 dies més”. No pots. Però hi ha alguna cosa d’això, de comunicar, de comunicació. Creiem que parlar en públic és una cosa d’un senyor o una senyora davant d’altres que no existeixen o que són una massa. No, són individus, un i uns altres, que tenen el seu interès i el seu... Si veus que algú de sobte fa... “Ai, se me n’ha anat un. Ho intentaré. Hi ha una cosa...”. És clar que per parlar davant de 5.000 persones, jo què sé, o de 45.000, però, en el fons... Ho he parlat amb gent del rock, per exemple,
amb músics, i és el mateix. Et diuen: “Jo no veig una massa informe de gent que canta alhora, jo vull anar al cor de cadascun d’ells”. O, com a mínim, aquesta n’és la intenció. I això és el que fa que deixis de pensar en: “Estic parlant bé? Estic maca? Se m’entén? He fet bé de tocar-me el nas?”. Deixes de pensar en això i et comences a comunicar amb l’altre, a respirar i a ser un ésser humà més que té alguna cosa per compartir, res més. És bonic, oi? Perquè si ho veus des d’aquí et treu
una part de la por. Hola, Blanca, em dic Jorge. Quan era petit, sovint anàvem, la meva generació, al cinema, al teatre, a compartir diferents activitats culturals. La meva pregunta és: Com podem ara nosaltres, a les noves generacions que venen darrere, inculcar-los l’amor per l’art i que també es puguin enganxar a aquestes activitats? Doncs mira, Jorge, aquesta pregunta m’inquieta profundament. Perquè vivim temps difícils per la lírica. Perquè les xarxes, perquè tot s’ha fet molt més individualista, tot té molta més relació amb tu, fins i tot l’opinió de l’altre a través d’un artefacte, ni tan sols mirant-te
als ulls i dient-te el “m’agrada” en persona, amb un “like” n’hi a prou, oi? Això ens preocupa moltíssim. Jo crec que tot allò que té relació amb el món de l’art... Imagineu-vos un món sense art. És inimaginable. És inimaginable! Imagineu-vos que no existissin els museus, els cinemes, que no existissin els teatres, tot allò relacionat amb la cultura. Que no existissin els balls regionals, que no existís la cuina, que no existís res d’això. Quin món tindríem? Seria la tristesa més profunda. A part, tot allò que té a veure amb l’art i la cultura es relaciona directament
amb el nostre món social, amb la nostra història, amb la present, la passada i la futura. L’art sempre és la conseqüència d’un moviment social, D’un temps històric. Si privem els nanos o els adolescents de tot allò que això dona, dels seus referents, del seu passat, quin futur construiran? Hi ha coses que són molt importants. Hom s’ha de formar per poder tenir una feina que li doni de menjar, hem de construir mons on totes les nostres necessitats estiguin cobertes, on tothom tingui una casa i un foc que li doni escalfor. Jo entenc tot això, però si
no els oferim tot allò que alimenta l’esperit, Tot allò que ens fa entendre el món, allò que ens dona punts de vista diferents sobre les coses, que és el que fa l’art i el que fa la cultura, en què es convertiran? En màquines de treballar. Quin avorriment, oi? Quin dolor. Jo crec que... A vegades, fins i tot obligats... Jo no tinc pudor amb això, jo tinc un nebot jovenet, molt petitó, encara no és adolescent, i no em fa res obligar-lo a això, el duc de l’orella si cal. Perquè, després, quan viuen certes experiències, No se’ls
esborren mai més. Crec que és necessari que els nanos s’oblidin del mòbil i visquin aquest tipus d’experiències de què parlaves. No és el mateix veure una pel·lícula a casa teva ni a l’ordinador que veure-la en un cinema, perquè per alguna cosa existeixen. No és el mateix veure una sèrie de televisió que veure una obra de teatre. No té res a veure. No és el mateix escoltar música a Spotify o amb uns auriculars que veure un concert en directe. Aleshores, quan viuen tot això, Quan tu els asseus davant d’un quadre al Museo del Prado i diuen:
“Quanta estona hem de ser aquí?”. Dius: “Bé, ja ho veurem”. A partir d’aquest moment, el comences a estimular. Perquè, a més, no és tan difícil. És molt fàcil, en el fons. La ment d’un nano, d’un adolescent, està molt oberta, és molt esponjosa perquè hi entrin coses. L’asseus davant de “Las meninas” i li dius que t’expliqui la història de la nana, que tu no l’entens. Que te l’expliqui, que converteixi en història aquell personatge. La seva imaginació es comença a disparar i comencen a aparèixer coses. No ho sé, crec que és necessari i obligatori que la cultura
sigui gran i accessible per tothom perquè els nanos ho tinguin el més fàcil possible. Perquè, si no, estem construint una societat que a mi no m’interessa gens: gent amb diners o no. I prou. O tinc diners i, per tant, tinc feina, puc tenir una família i viatjar, un cotxe i un jo què sé, o no. A mi això em sembla molt trist. La cultura és l’aliment de l’esperit. És clar que cal tenir per menjar, Però per existir en felicitat i comunió amb la resta i amb la capacitat de percebre què passa al teu voltant... Ens
tornem cada cop més individualistes, som molt poc empàtics. Això a causa de ser tossuts, de no mirar. Creiem que les coses han de ser blanques o negres i, quan t’apropes a la cultura, t’adones que res és blanc o negre, sinó que tot té milions de matisos, i això t’ajuda a entendre. Segurament, veient “Las meninas”, acaba dient: “No te’n riguis, no l’anomenis ‘nana’”. Segur. Ho acabaria dient. No ho sé, crec que tots hi hem de fer un esforç. Perquè és una cosa que no és tan difícil d’aconseguir. I, és clar, els polítics. Aquest és un altre
tema, oi? Perquè tots podem tenir molts interessos i moltes intencions, però, bé, cal fer-ho assequible, és clar. I fomentar-ho. Hola, Blanca, com va? Em dic Luz, soc mare d’un nen de deu anys. Als pares ens preocupen les notes acadèmiques dels nostres fills, però també ens preocupa molt transmetre valors. La meva pregunta és, des del teu punt de vista, quins valors transmeten les arts, en general, i el teatre, en particular? Crec que, per damunt de tot, fixa-t’hi, i és una paraula que es fa servir massa últimament: l’empatia. No es tracta només... L’empatia és molt especial, és
posar-te al lloc de l’altre. No és simpatitzar amb una cosa, no és entendre-ho, és posar-te al lloc de l’altre. Crec que aquest és el gran valor que transmet aquesta professió I la cultura en general. Qualsevol cosa que succeeix a la vida, tendim a jutjar-la, oi? A dir si és bona o dolenta. Tu poses les notícies i n’hi ha que et semblen dolentes, notícies que et semblen bones, però gairebé mai et poses en aquell lloc. Imaginem les coses més terribles. No és el mateix veure una notícia d’una pastera que arriba a la costa i dir: “Mare
meva”, que posar-te en aquell lloc. Fer l’exercici de posar-te en aquell lloc, no el d’aquells senyors, sinó d’aquell en concret, Aquella mare amb aquell nen. Que és allà, a la balsa, amb el seu nen en braços. Posar-te allà. Ens obriria la sensibilitat molt més a les coses. Vull dir que l’empatia és un exercici molt dur de fer, però seríem molt més tolerants, moltíssim més comprensius. Crec que aquest és el gran valor, per sobre de tota la resta. La meva obligació és entendre un personatge i empatitzar amb ell, perquè, si no, mai faria d’algú dolent. Només
faria personatges formidables, meravellosos i fantàstics, persones ideals. La història del teatre, de la literatura i de l’art és plena de personatges terribles. I la meva obligació és entendre’ls i empatitzar amb ells. No justificar-los, hi insisteixo. Però sí entendre’ls. Això et fa, per començar, baixar la guàrdia. Després, dipositar les responsabilitats no només en una persona, sinó entendre el món que ha creat éssers així. Perquè sembla que no, Però existeix una pastera perquè hem creat un món on té cabuda. Ja no és només: “És un migrant que ve al meu país”, sinó: “De quina manera hem construït
el món perquè això passi, perquè aquesta dona amb aquest nen sigui aquí? Com hem construït un món en què existeixen persones que maten dones de manera sistemàtica? Homes que assassinen dones”. No es tracta només de dir: “No, això no pot ser”. No, espera, per què ocorre? Qui és aquesta persona? Això ens faria entendre quin món estem construint i ens faria molt millors persones. Treballaríem per evitar allò que entenem que fomenta aquest tipus d’horrors. Crec que aquest n’és el gran valor. A vegades es diu als nens: “Això està malament i això està bé”. I no tot
és “està bé” o “està malament”. A vegades, fan coses que estan malament però no entenen per què les fan. No ho sé, crec que és una feina que et permet, sobretot, això, posar-te al lloc dels altres i veure les coses amb matisos, no en blanc i negre. Hola, Blanca, em dic Gonzalo Palmeros. Soc actor també, em declaro addicte a la interpretació. També soc de l’Atlético. Et volia donar l’enhorabona per tota la teva carrera, em sembla meravellosa, i avui una miqueta més, escoltant-te parlar. -Vaja, que bé. Moltes gràcies. -La meva pregunta és, bé... Com ja saps
i has dit abans, una part fonamental de la nostra feina és gestionar les emocions. No sé si t’ha passat mai que has hagut d’anar a gravar, per exemple, com a Carlota a “Siete vidas”, i t’ha passat alguna cosa a la vida, aliena a la professió, i estàs trista o així. Com ho has fet? Com has sortit allà, en directe? No ho sé, explica’ns algun truquet. Home, és cert que, per molt que digui que la interpretació és la meva vida, a la vida passen coses que no són la interpretació. Et poden passar coses terribles o absolutament
meravelloses. També pot ocórrer una cosa inversa, que tinguis el dia més feliç de la vida i et toqui fer: “Hola, ploraré durant una hora i mitja”. Això també pot passar. I no en tinc gens de ganes perquè estic superfeliç. I crec que no em sortiran les llàgrimes. A l’inrevés igual, és cert. Tens un dia terrorífic i, de sobte, has d’explicar uns acudits i ser molt brillant. Sents que tens la gràcia en un altre lloc, que s’ha quedat a casa. Crec que per això no hi ha... Tu, si ets actor, ho sabràs. No hi ha... No
hi ha un truc per això. En el fons, l’únic avantatge que tens és que el que has de fer no ets tu. Jo no soc jo quan surto a l’escenari. Això també pot semblar de dona boja, però no ho soc. Bé, una mica boja sí, però la mida justa. Tots hem de tenir el nostre petit grau de bogeria, Que no va malament. Jo treballo… I per mi això és real, el personatges no és jo, és un ésser que té una veu, que té una paraula. Li succeeixen una sèrie de coses, i l’únic que necessita és
un cos, una veu i una intel·ligència que l’encarni. És com si fossin fantasmes, diguem-ne, sense cos, i tu els hi deixes. Però allò que diuen no ets tu. No són les teves paraules, són les seves. Per tant, els seus esdeveniments i les seves emocions són les seves. Aleshores, això t’alleuja quan deixes de banda El teu estat d’ànim en aquell moment. En aquell moment. Després s’acaba el riure i tornes a estar igual. O, amb sort, et sents molt millor perquè t’ha netejat, perquè t’ha fet riure. Perquè això s’ha demostrat, quan hom està molt trist, només cal
que rigui una mica i... Els estats d’ànim no es mantenen eternament. És impossible mantenir-los. Aleshores, quan una cosa et fa canviar... Heu sentit que als enterraments és on més acudits s’expliquen, oi? Hi ha un moment en què el dolor ja no augmenta, no pot més i necessita com trencar-se. El mateix que quan estàs: “Ha, ha, ha”. No pots estar així 60 hores perquè seria... És impossible, oi? Hi ha vegades que aquest canvi et produeix benestar interior. Hi ha vegades que, quan estàs superfeliç i arribes a fer una tragèdia, et fa baixar una mica i dir:
“Bé, encara hi ha coses terribles per les quals plorar i dolor pels quals patir”. És un exercici de voluntat, tu saps que és així. En el fons, nosaltres som atletes, en certa manera. Sona estrany dir-ho, però igual que un atleta físic es prepara, escalfa, es col·loca la musculatura i es posa a córrer, a jugar a futbol o a saltar amb perxa, nosaltres fem el mateix. Fas un exercici de neteja del teu esperit, de la teva ment, i entres a treballar. Ets un atleta que passa de zero a 100 així, oi? No hi ha més. Però
sempre és gratificant perquè, qualsevol estat d’ànim que tinguis, el pots abocar en el treball d’aquell moment concret. Ja sigui bo o dolent, a vegades... La comèdia diuen que, en el fons, és una successió de dolors immensos. Què ens fa riure? Un personatge que ho passa fatal, tot allò que li passa és un desastre. I vinga, cada cop que ho intenta, pitjor encara. Com més pateix el personatge, més rius. En el fons, bé, hi ha una mica de... Si poses una mica de tragèdia a la comèdia, és quan és més divertida. A la tragèdia, quan li
poses una miqueta de comèdia, més mal fa. És curiós això. Hola, Blanca, em dic Fernando. A mi em sembla que una de les coses més difícils per una actriu és fer un monòleg perquè ets allà, davant del públic. Aleshores, m’agradaria saber com t’ho fas per aprendre’t el text sense perdre’n el fil i ser capaç de donar emoció, de no perdre el ritme... Mira, jo només he fet un monòleg un cop a la vida. Una vegada. No compto el que vaig fer a “El club de la comedia”. Pujar a un escenari a fer un monòleg. Un
cop a la vida i no ho vull repetir. Jo no ho vull repetir. No dic que no ho faci, perquè no es pot dir que no, no sigui que després vingui la vida i et sorprengui. Però, bé, per elecció, així d’entrada, jo no vull tornar a fer un monòleg. Vaig patir moltíssim. Això d’aprendre’s el text, això us ho dic ja perquè ho sapigueu, això rai. És a dir, quan la gent diu: “No sé com tens tot això al cap”. Doncs és molt fàcil: estudiant. Això no té cap intriga, És com qui se sap la taula
o els rius d’Espanya, tant és. Memoritzar, això és fàcil, en el fons. Són hores fent colzes i posant-te a estudiar. Després d’aquesta frase va aquesta, després... I tens les teves regles mnemotècniques per intentar-ho ordenar. No hi ha més. És a dir, en el fons, això d’aprendre el text, rai. Per mi, el més difícil és no tenir ningú al costat. Jo visc de la mirada del company. Per això abans us deia, quan hom parla en públic... Jo visc dels ulls de qui m’escolta. Jo soc aquí perquè em mireu i perquè vull... Visc d’això. Si jo no
tinc un company a qui mirar a l’escena, em vull morir. Aleshores, això per mi va ser una commoció. El procés de treball és el mateix que qualsevol obra de teatre. Comences treballant el text, analitzant-lo, estudiant-lo, comences a veure qui és el personatge... En aquest cas, interpretava a Maria, la mare de Jesús. Què et sembla? Un text molt al·lucinant, el monòleg de la Verge a les seves darreres hores de vida, als seus darrers anys de vida. La feina, en principi, d’anàlisi del text és la mateixa: Vas creant el personatge, això i això... L’escenografia, els moviments... Aleshores,
vas aquí, després això... Era una obra en què jo havia de dialogar amb persones que no eren a escena, però jo també feia les seves veus. Jo deia: “On et vols emportar el meu fill?”. I feia: “Me l’emporto no sé on”. I deia: “No!”. És a dir, feia la veu de l’altre més la d’aquest personatge i els creava en escena, encara que no hi fossin. És a dir, era una feina de tornar-se completament boja. I, a sobre, no tenia... És un descans, un company sempre ho és. Et fa la meitat de la feina. Només l’has
de mirar als ulls i, quan li toca a ell, tu reps i dones, i ja està. Sempre dic que si ho faig bé és perquè tinc companys excel·lents, això ho tinc clar com l’aigua. Per tant, sortir a l’escenari tu sola... Jo no hi vull sortir. No hi volia sortir! Tenia clar l’esquema de com eren els moviments... És clar que sents que t’equivocaràs, Molt més que quan fas una obra normal. Perquè quan fas obres amb els altres, els altres tenen el seu diàleg i, si a tu se te’n va, l’altre dirà el seu, i jo: “Ho
sento”. L’altre t’ajuda i, si tu no te’n recordes, ho fa l’altre. Si no hi ha ningú, jo, fins al final... Ho vaig fer dos anys, eh? Fins l’últim dia vaig tenir algú entre caixes per si de cas. Assegudet en un racó, per si de cas se m’anava el text. L’home em deia: “Però si porto dos anys aquí i no se t’ha anat mai”. “Ja, però a mi em dona tranquil·litat”. Perquè totes les pors es multipliquen. Totes. Fa molta més por. No arribar al lloc, no seguir el ritme... Escoltes molt més l’espectador que quan ets amb
companys. És un... Mira, suo de pensar-ho. És a dir, vaig gaudir molt fent aquesta feina, però ho vaig passar també horriblement malament. Només em va salvar... Això ho vaig estrenar en una antiga capella dessacralitzada, una església que és a Barcelona, i ho vaig fer amb 250 espectadors. Després, en un teatre aquí a Madrid, en una sala amb 180. Els veia a la mateixa distància que us veig a vosaltres i quasi amb la mateixa llum. Per tant, com que jo no tenia companys a escena, els tenia al pati de butaques. Aleshores, això em va salvar la
vida, poder tenir... Jo dialogava amb cadascun dels espectadors. I aquesta frase la deia a aquesta persona de debò, i fins que no veia si m’havia entès no m’anava a l’altra. Això va ser un lloc on aferrar-me, on salvar-me d’aquell horror, perquè era una cosa terrible. Quan pujava la llum, i tu ets allà sola, dius: “Tothom m’està mirant!”. I és horrible, horrible! Quan hi ha més gent, poden mirar els altres, però si només hi ets tu... Ho passes molt malament, però també és una experiència que t’exigeix un nivell de concentració enorme i molta serenitat per no
defallir, per no dir: “Uf!”. Jo tinc companys que m’han dit que és el que més els agrada fer perquè així tenen llibertat absoluta per a tot. Per mi, al contrari. Jo allà no era lliure de res. De fet, hi ha una altra cosa que pot semblar ridícula, però insisteixo que crec que la feina de l’actor és un treball en equip. Sense la resta no vius. Aleshores, quan acaba una funció i tu estàs sola... Arribes al camerino i estàs tu sola, no tens amb qui comentar com de bé o de malament ha anat. Et desmaquilles i
te’n vas a casa sola. És una cosa terrorífica. Terrorífica. Aleshores, vaig fer molta pinya amb il·luminació, amb vestuari, amb tothom. Jo acabava la funció, m’esperava que ells acabessin i marxàvem junts, perquè érem una companyia de sis, encara que fos jo sola qui pujava a l’escenari, però érem una companyia important i gran amb la qual comentava. I això també va fer que la gent de llums o la gent tècnica es bolqués molt més en l’espectacle. Els demanava que em donessin referències de com ho havia fet cada dia. Perquè necessites una referència. Jo no ho faig bé
cada dia. Hi ha dies en què ho faig molt malament. Per tant, necessites que algú des de fora et digui... Quan no tens un company que diu: “Què t’ha passat? T’he vist...?”. Quan no tens això, necessites algú. Doncs això, el de la cabina de llums. Doncs molt bé, doncs fenomenal. Aleshores, és un món molt particular, això dels monòlegs. Jo, l’experiència del monòleg, no sé si la vull tornar a viure. Com va, Blanca? Em dic Marimar, soc compositora. Bé, m’agradaria saber, el dia que vas decidir ser actriu, com et vas sentir. Després, a més, doncs bé,
no ho sé, quin consell podries donar a la gent que, a part, vol ser actriu O es vol dedicar al món de l’art en general? El dia que vaig decidir que em dedicaria a això, vaig anar a la meva mare i li vaig dir: “No em pagaràs res mai més perquè faré una bogeria”. I ella ho va entendre i va acceptar el tracte. A la meva família, diuen que sempre he sigut boja però responsable. No sé com es menja una cosa amb l’altra. He pres decisions aparentment molt boges, però les he dut sempre fins al
final. Diu la meva mare que això és una cosa bona que tinc, que, quan em fixo una meta, vaig cap a ella. Fins que veig que no. Si veig que no, ja la deixo, però jo ho intento fins al final. Aleshores, jo crec que aquell dia va ser el dia més feliç de la meva vida. Vaig passar pànic, terror. Perquè no sabia què podia passar. Però és que mai sabem què pot passar, oi? Diuen: “Estudia aquesta carrera, que té moltes sortides”. O no. O a les que tenen sortides després no trobes res perquè tothom ha
dit: “Faré aquesta, que té moltes sortides”. Oi? Mai se sap què passarà. Hi ha una pregunta que em faig sempre: “I per què no?”. És un estimulant important. Quan dius, de sobte: “Mira, quina mandra, perquè jo crec que això és una bogeria”. Si tu mateixa et dius: “I per què no? Potser surt bé”. D’acord, hi ha coses que són més arriscades que d’altres. Sí, evidentment, ser actor és un camí complicat. Ara cada cop més, a més. N’hi ha a palades, en surten cent mil. La demanda d’actors és molt menor que l’oferta d’actors. Però és una
decisió de vida. Crec que ser coherent amb allò que desitges És el més difícil del món. No tothom decideix fer a la vida allò que desitja, sinó allò que creu convenient. Aleshores, quan prens el risc de desitjar una cosa i dur-ho a terme, això és... Tant és el fracàs, ho has intentat. Jo sabia que em podia no sortir bé, però ho intentaria, fins a la fi dels meus dies si calia. Crec que aquesta és la gran lliçó. A mi me la va donar el meu mestre, el meu professor a l’escola d’art dramàtic, en Pepe Estruch.
Aquell dia que li vaig dir: “Jo no me’n vull anar d’aquí, jo em vull quedar sempre a l’escola”, ell em va agafar... Era un home molt llarg, molt alt. Em va agafar el cap, se’l va posar contra el pit i em va dir: “Ningú et farà fora d’aquesta professió si tu aguantes. Aguanta. Això és una carrera de fons”. I aleshores vaig dir: “Vinga, doncs la marató”. No hi ha més, és l’única cosa que se li pot dir a una persona a qui li agradi això. A mi, la gent que diu que li agrada interpretar... Tampoc
me’n fio. No és una cosa que t’hagi d’agradar, t’ha de matar, has de morir per això. Perquè et doblega des del començament, és a dir, et tomba. Si dius: “M’agrada”, la primera vegada que et diguin que no, que t’ho diran així de cops, ho deixes. Ha de ser una passió, ha de ser un acte de fe, creure en allò que no es veu, que no dona proves de la seva existència, creure en allò. Si no tens això, la professió et fa fora en dos minuts. Aleshores, el meu mestre, recordo que, quan vam arribar a l’escola...
Vam tenir una professora a primer curs. Ens la van treure perquè era molt gran i va entrar aquest professor. Jo sentia un rebuig enorme Perquè hauria volgut continuar amb la primera que teníem. Aquell senyor que la va substituir em va caure malament des del principi. Nena rebel, del tot ximpleta. Per què no? És un professor nou, potser... Quan ell va arribar, n’érem uns 20 a la classe. Ell va dir... Ens va mirar a tots, com jo us dic que cal mirar, d’un en un, i va dir: “Però de debò els 20 i escaig que sou
aquí creieu que sou actors? De debò? Penseu-hi una estona. De debò creieu que sou i que arribareu a ser actors? Torneu a casa, d’acord? Com a molt i amb molta sort, un dels 20. Segurament sou gent de la professió, actor aficionat... Actor o actriu? Un, amb sort. Així que, per la vostra pròpia voluntat, comenceu a anar-vos-en”. I jo vaig dir: “Que cruel, el paio! Jo sí que ho vull!”. Ell va aconseguir que acabéssim la classe 35 persones. No només no vam marxar, sinó que ens hi vam quedar. Ara, també et dic que d’aquell curs en
quedem dos. Treballant a dia d’avui. La resta es van dedicar a ser gent del teatre. Hi ha escenògrafs, hi ha gent que escriu teatre, de vestuari, hi ha de tot, productors... Però d’actors, en som dos. L’única cosa que puc dir a qui li agrada això i vol ser actor o actriu és que es pregunti si de debò està disposat o disposada a sacrificar tot allò que cal sacrificar. Es deixen moltes coses enrere. I aguantar que et diguin 25 vegades que no i una que sí. Aguantar, capacitat d’aguantar. Formació, sens dubte. Estudi, treball, preparació, respecte per
la teva professió, molt de respecte. Jo veig poc de respecte per aquesta professió a vegades i em fa molta pena. De fet, fins i tot la gent, l’espectador, el receptor, a vegades no sap com de sacrificada i dura és aquesta professió. Sembla que tot el dia fem festa, que ens ho passem superbé, que això es fa com si res. “Una pel·lícula? No n’hi ha per tant”. No, perdona, em llevo a les sis del matí, he de rodar a les set, em posen les pestanyes des de les set del matí, Acabo a les 12 de la
nit, arribo a casa morta. No sabeu què és un rodatge, només aquells que ho han viscut algun cop ho saben. No sabeu l’esforç que suposa muntar una funció de teatre. És una professió molt, molt sacrificada. A vegades se’n veuen només els colorins, el glamur. “Mira quin vestit, és en aquesta festa, treballa amb aquell”. Han hagut de fer moltes coses per poder treballar a certs llocs. Aguantar, amor per aquesta professió, perquè és un acte de fe. Hola, Blanca, em dic Araceli. Hem gaudit molt amb els teus personatges i hem rigut. Però, a la teva vida en
concret, quin paper té l’humor? És fonamental. Jo em ric molt a la vida. Mira que faig també personatges... Superseriosa i tot això. Jo em ric moltíssim. És així des de petita, això també m’ho diu la meva mare, que em reia de tot, fins i tot quan em renyaven. Crec que el sentit de l’humor és pura vida. La vida és tan esgotadora, veiem tantes coses tan dures que ens passen a nosaltres i a la gent del nostre voltant, i que passen al món en general, Que si hom no té sentit de l’humor ni és capaç de
somriure, tens ganes d’anar-te’n a un altre planeta o anar-te’n, en general, no ho sé. Crec que tot té un cantó còmic. Per això deia que la gran tragèdia sempre té alguna cosa de comèdia, i les comèdies sempre tenen alguna cosa tràgica. Per mi, l’humor és fonamental. Jo tot ho veig amb sentit de l’humor. I això també em relaxa bastant, perquè també... Els meus amics m’anomenen “Intensa” Portillo, un apel·latiu que a vegades no sé si és gaire bo. Tot ho visc amb molta intensitat. Les coses bones, també. Allò bo és fantàstic! Allò dolent és terrible! I
això... A mi m’agrada. Tinc una amiga que diu que ella no és de “like”, que és de coret. Ella no és de “m’agrada”, ella és de coret. Doncs jo soc així, molt apassionada amb les coses. Crec que l’humor és allò que em fa relativitzar, perquè, si no, no faries cap pas endavant. Hi ha coses que et deixen molt tombada i molt feta pols. Aleshores, riure és allò que et permet netejar i sanejar. Després, perquè m’encanta passar-ho bé. A mi no m’agrada plorar. No sé si hi ha gent a qui li encanti, però a mi, sens
dubte, riure m’encanta. M’ho passo bé a la vida, soc molt de gaudir. Sí, a vegades em passo fent el babau. Però, bé, em sembla que això és bo i sa. -Gràcies. -De res. Hola, Blanca, em dic Ali. Bé, aquest curs començaré el batxillerat d’Arts Escèniques. La meva pregunta és: Quin ha estat el moment més divertit que has tingut en un escenari i quin ha estat el pitjor? El més divertit en un escenari? Bé, jo en recordo un que va ser antològic. És entre divertit i terrible. Fèiem al teatre de La Latina una funció de Jardiel
Poncela que es deia “Madre: El drama padre”. Jo interpretava una mare que tenia quatre filles i que s’anaven a casar. Aleshores, el dia del casament... Era una comèdia delirant. Jo tinc un perill molt gran pel fet que ric molt. Quan ric a escena, ja no puc parar. Hi ha actors que guarden el riure a dins i segueixen. Veus com els ulls els fan pampallugues, però continuen parlant. Jo en soc incapaç. Una vegada faig “ha”, ja no em puc aturar. Quan he arrancat, segueixo. Aleshores, a les comèdies he d’estar superconcentrada perquè em pixo de riure. És
un gran problema. A més, també veig la feina del company i em fa riure. Si ho fa bé, doncs ric com riu un espectador. Ric. Bé, doncs jo estava superconcentrada i, en aquesta escena, les quatre núvies descobrien que eren germanes dels quatre nuvis i s’armava un daltabaix, d’acord? Aleshores, hi va haver un moment en què un dels actors baixava per unes escales, tot cridant: “Són germans, són germans!”. Perdoneu-me, perquè ho penso... I va baixant: “Són germans, germans!”. Es va entrebancar i va caure. Com quan vas pel carrer i algú cau... És terrible, riem. És terrible,
oi? No sé per què riem, però ens fa gràcia veure caure algú. Serà possible? Bé, doncs allà, en escena, més encara. Va caure i aleshores... Va ser un riure també com el dòmino, pa, pa, pa, pa, en cadena. Un, i l’altre, l’altre, l’altre... Jo et dic que a una de les noies, que duia vestit de núvia, Se la van emportar en sopols i anava amb el raig, és a dir... Literal, s’estava fent pipí. Es pixava de riure. Es va produir una reacció en cadena de “ha, ha, ha, ha, ha” impossible d’aturar. D’una banda, estàvem morts
de riure i feliços, és clar, perquè el riure sempre et dona felicitat i, d’altra banda, teníem una vergonya... En aquell moment, jo em trobava asseguda a terra, recolzada en una taula. Jo no parava de ficar-me sota la taula, sortir-ne de nou, fer un cop i dir: “Però, a veure!”, Per intentar que allò es tallés, perquè no hi havia manera d’aturar-ho. Com més intentava aturar-ho, pitjor era. Òbviament, la gent se’n va adonar. La gent no és ximpleta i diu: “Això no és de la funció”. Es va produir un efecte dòmino molt bonic, perquè tot el riure
d'escena es va contagiar a baix. Vam ser vora cinc minuts en aquell teatre de La Latina, tothom rient: “Ha, ha, ha, ha, ha”. Sense parar. I ja no sabíem per on anàvem. Allò va ser un caos, però meravellós. Quan ja la cosa es va calmar una mica, jo em vaig aixecar i vaig dir: “Perdoneu-nos, perquè ha sigut... Ha, ha, ha, ha, ha. Tornarem a reprendre l’escena des d’una miqueta abans, a veure si podem continuar”. Vam haver-ho de repetir, reprendre-ho, i la gent ho va viure com una experiència divertidíssima. Es va explicar a altres persones que
venien i deien: “Ai, m’han explicat que en una van riure i a la que jo vaig veure no van riure”. Va córrer la veu com una cosa divertidíssima de la funció. Crec que és un dels moments més bonics que he viscut mai. Encara que ho passéssim malament, la gent hi estava molt entregada. Aquí és quan jo parlo de la comunicació entre el públic i l’actor. Es crea una comunió preciosa. Allà érem tots junts, en companyia, i va ser molt bonic. I el pitjor moment? Crec que els pitjors moments... No em passa gairebé mai, eh? És
quedar en blanc. Això és el pitjor! Quan de sobte dius... I no hi ha res. Un buit total! S’escolta: “Cric, cric, cric”. Perquè no hi ha res! Però ni una paraula ni un so, res! Uf! Com un vertigen. Aleshores, el temps, que normalment és: “U, dos...”. El temps fa: “U... dos...”. És a dir, el temps s’estira, i tu dius: “Aquesta pausa infinita! Què dic ara?”. La gent que ho ha vist des de fora no se n’ha adonat. Perquè un blanc acostuma a ser gairebé un segon. A no ser que facis un monòleg, sempre hi ha
algú que... O ve, o la idea ve. Normalment, se te’n va com més esforç fas per recordar, és curiós. Si estàs dient: “Ara ve la frase de...”, se te’n va. Aleshores, recordo una... També té el seu cantó còmic. Jo estava fent un Lope de Vega, “Las bizarrías de Belisa”, i ella deia al galà: “Vos sou galà discret i entès, plàcid, valent, ben nascut, modest, airós, atent i de bon tracte, i només cal que parleu per ésser ingrat”. I surt la Blanca Portillo i diu: “Vos sou...”. Uf! I una cosa és que se t’oblidi un text
a una obra en prosa, Però que se t’oblidin uns octosíl·labs... Quan se te’n va el vers, és molt difícil improvisar. És molt difícil improvisar en vers. Aleshores, vaig dir: “Vos sou... ...ésser ingrat”. Perquè només en recordava la musiqueta. Les rimetes. Vaig fer així... Però molt... Mai oblidaré la cara del meu company, que va ser com de: “Eh?”. Crec que li va passar tota la vida sencera per davant. I un espectador de la primera fila... Perdoneu, però és que ho recordo i em moro. Eren dues senyores i una diu a l’altra: “Què ha dit?”. Ho vaig
passar fatal! Però ara ho penso i dic: “Mira que maco, és cert que va ser divertit”. Però, quan se te’n va un text, és horrible. Però això de la senyora em va encantar. Tan normal: “Què ha dit?”. Com si fos un problema d’ella, que no ho hagués entès. Et poden passar moltíssimes coses. Moltíssimes. Hola, Blanca, com va? Em dic Pablo Tercero, soc actor. Dir-te que m’emociona molt escoltar-te i mirar-te, veure’t els ulls, veure’t la mirada, com parles de la nostra professió i d’aquest amor que li tenim. Dit això... Al llarg de la teva carrera, has
treballat amb gent creativa i talentosa. Almodóvar o Milos Forman, per exemple. Quasi res. Aleshores, la meva pregunta era: Què és el més important o què és allò que has après d’ells dos? Després, a part... Aquesta gent és molt talentosa i creativa, aleshores... Creus que aquest talent i aquesta creativitat, es neix amb ella o es fa? Gràcies. És cert que he tingut molta sort treballant amb persones així. Crec que el millor que t’emportes d’ells són ells mateixos en si mateixos, no les seves feines. Conèixer-los. A la meva passió per les relacions amb la gent, en realitat,
allò que m'emporto és, sobretot, això. Jo tinc la sort d’haver conegut un ésser humà que a més té un talent increïble. Quan dic això, dic un munt d’éssers humans. I em quedo sempre amb la persona. De fet, no tinc la necessitat que em tornin a trucar. És una cosa curiosa. M’agradaria treballar amb ells i repetir amb la gent amb qui he treballat, que és meravellosa, és clar que sí, però en tinc prou, estic satisfeta d’haver-los conegut i de tenir l’oportunitat de compartir. Que després et tornen a trucar, molt millor. Jo crec que, fixa-t’hi, quan era
a l’escola... De fet, el meu professor, en Pepe Estruch, Deia que no tothom té talent per ser actor. Jo mai he cregut en el talent. De fet, em revelava contra això quan era joveneta. Jo li deia: “El talent no existeix, el talent és una tonteria”. I ell em deia: “No, tots tenim un talent. Cal descobrir per a què”. És a dir, per ser actor, cal tenir un talent específic. Però tots en tenim un, la sort és descobrir per a què. Talent per a què? Hom pot tenir talent per fer milions de coses. Cal tenir talent
per ser miner. I no tots els miners tenen talent per ser-ho. L’interessant a la vida és descobrir per a què estàs feta, per a què has nascut. O fet. Per a què? Quin és el lloc on tu podries desenvolupar amb més facilitat que la resta allò que tens? T’encaparres en coses que no tenen res a veure amb el teu talent natural. I això és allò que el meu professor deia que produeix una frustració profunda i un dolor profund, fins i tot. Perquè estàs fent una cosa per la qual no... Ell deia sempre que un actor
s’ha de formar, i amb formació pots arribar a ser un bon actor. Si tens talent i no et formes, el teu talent desapareix. Si tens talent i et formes, ets la canya. “Pots arribar a ser la canya”, deia. Com que mai vaig creure en això, em vaig dedicar a estudiar com una boja, a fer tot allò que calgués fer. I ell em va dir un dia: “Tens talent per això”. I li vaig dir: “No, no, no, que el talent ja m’has dit... El talent és una cosa que jo no puc tocar i que no em
crec”. Després, amb el pas dels anys.... Que ja en són uns quants, són molts més de la meitat de la vida dedicant-me a això, i creuant-me amb persones amb talent, amb moltíssim talent, M’adono que sí que existeix. Hi ha gent que té un do per fer allò que fa. Però pots tenir un do per ser el millor cuiner o per ser la millor professora o per ser el que sigui. La fortuna és que hi ha qui ho troba i per desgràcia hi ha gent que no ho troba. Jo crec que no em vaig equivocar. No
sé si tinc talent per això, però sí que he vist gent patint per fer una cosa que a mi no em costava gaire. I mai ho entenia: “Però si això no és tan difícil”. “Ho serà per tu”. I dius, bé... Amb els anys sí que m’he adonat d’això, que jo no m’he equivocat quan vaig escollir. Crec que això és la canya, haver trobat des del principi, com aquell qui diu, menys ser hostessa, la cosa per la qual, en certa manera, vens dotada de sèrie. En certa manera, tens una disposició natural per alguna cosa. Aleshores, ara
sí que hi crec, quan em creuo amb gent que dius: “És un talent que et fa caure de cul”. També t’adones que, el 99% dels casos, hi ha una part de feina, De treballar-s’ho molt. D’estudis, de preparació, d’elaboració, de crear equips, de buscar ajuda... En fi. Almodóvar no és un talent i prou, no és màgia. Té un talent, sens dubte, però el que té és amor per allò que fa, una dedicació de 24 hores al dia, els 365 dies de l’any. Aleshores, aquest talent vola, oi? Ara crec en això, el que deia el meu mestre:
“Si tens talent... Si no el tens, treballa molt, esforça-t’hi. I si el tens, esforça-t’hi també, Perquè aleshores arribaràs molt més amunt”. Vivim en un estat on la cultura es té una mica apartada, però a mi em sembla que és molt important pel desenvolupament d’una societat. Dit això, si tu tinguessis un ministre de Cultura d’aquest país, tant és el seu signe polític, què li diries per...? Per... -Els he dit unes quantes coses, eh? -Sí, sí, sí, però no sé. Gràcies. Jo sento una decepció profunda quan venen les eleccions, es fa campanya i no hi ha cap
líder polític que parli de cultura. Però de manera sistemàtica. Ni un de sol que digui: “Respecte a la cultura del nostre país...”. Ningú. Ningú! La vida m’ha anat demostrant també que els ministres de Cultura gairebé mai tenen res a veure amb la cultura. Pot ser gent que es dediqui a algun sector de la cultura, no dic que no, però el concepte, la idea de cultura i, sobretot, un programa, Una idea de què vols aconseguir quan vols fer cultura. He vist que en moltes ocasions ha estat un ministeri per provar-los, a veure com va, per després
canviar-los. Gent... Només cal veure-ho també quan surts de gira i veus els programadors dels teatres. T’arriba un senyor que està programant en un teatre importantíssim i et diu: “És el meu primer any, vaig sortir de Biblioteques...”. I dius: “Com?”. Quan no et diuen: “Jo vinc del sistema penitenciari”. “I ara programes teatre? Quin n’és el criteri?”. Jo crec que som un país molt maldestre amb això. No hi ha res més important que un país culte. El que passa és que un país culte fa por. I això sempre ha anat lligat, això ho sabem, n’hi ha prou
amb mirar enrere. Un país culte és un país que escull i que opina, que té opinió, que no es deixa enganyar i que exigeix. Aleshores, doncs no és fàcil. Creiem que un bon ministre és el que baixarà l’IVA. No, no. Un bon ministre de Cultura és qui de debò es preocupa que això sigui una cosa tan important com la sanitat... I ho dic així. Com la sanitat, com l’educació. Aquests són béns bàsics. Que s’ha de preocupar de l’accés de la gent a la cultura. L’accés absolut a la cultura. El patrocini, és clar que sí, de
la cultura i de les persones que es dediquen a fer-la. Com que no? Com que vivim com burgesos? Qui ha dit...? Qui s’ha encarregat de dir...? Quins ministres de Cultura s’han encarregat de dir que la cultura és una privilegiada? Si hi ha milions de coses moltíssim més subvencionades i moltíssim més protegides! Amor per això, crear criteri en les persones. Jo què els diria? Que si de debò volen ser ministres. Seria la pregunta: De debò vols ser ministre de Cultura? Per què? Per fer què? Però que t’ho diguin, com el d’Economia diu: “Jo vull pujar aquests
impostos per...”. Bé, i vostè què vol fer? “La cultura per tothom”. I això com es fa? Quins diners demanarà vostè quan s’assegui al Consell de Ministres i digui: “Quant hi ha per al meu departament?”. “És el que menys en té”. “Doncs me’n vaig”. No, que de debò lluitin per allò que volen. No s’ha aconseguit fer una llei de mecenatge i seguim sense llei de mecenatge. No ho sé, que de debò això es fa a altres països i hi ha pactes per la cultura. També hi hauria d’haver un pacte per la sanitat i l’educació per acabar
amb el fet que, cada cop que hi hagi un canvi polític, tot es desestructuri. Allò que s’aconsegueix fer i aixecar durant tres anys, hom s’ho carrega en dos mesos i ja no es pot refer. Un pacte per la cultura i per l’educació, que van lligades. Si us plau, perquè sigui una cosa que no depengui de vaivens ni de vents polítics. Però no... No hi ha cap criteri, tampoc. Jo no veig al de Ciutadans barallant-se amb el de no sé què per la cultura i dir: “No, la nostra posició és molt millor per això”. Jo no
els he vist discutir mai sobre cultura. Vosaltres sí? On? Perquè m’encantaria veure’ls. Heu vist algun cop al Congrés dels Diputats que es debati sobre cultura? Ni tan sols dels pressupostos de Cultura. Els preguntaria això: Per què volen un Ministeri de Cultura? Si no el fan servir. Que el treguin! S’ha acabat! És una mica desesperant. Bastant. Gràcies. Hola, Blanca, em dic Alfonso. Jo al·lucino perquè ets actriu, productora, directora, professora, hostessa... A mi m’agradaria saber, de tot allò que has après a la teva trajectòria vital, així com a lliçó de vida, amb què et quedaries i per
què. Crec que, malgrat totes les coses que he anat fet al llarg dels anys, m’encanta dirigir, m’encanta produir, crec que em quedo amb això que parlàvem, amb aquesta màgia d’aquest segon de comunicació amb la gent. Jo sento que soc intèrpret per damunt de tot. Actriu. “Intèrpret” és una paraula que a mi m’encanta. Jo interpreto les paraules que ha escrit un autor. I amb les regles que més o menys marca un director. Interpreto emocionalment, les converteixo, en canvio l'idioma. La comunicació que s’hi estableix. Per això sempre dic que mai sabria escollir entre el cine, el teatre
o la televisió. Però, si n’hagués d’escollir una, mai... Mai n’exclouria el teatre. Seria l’únic a què no voldria renunciar mai, perquè es produeix aquest efecte que us dic. No té preu. Penseu-hi. Oi que sí? Us deu haver passat que heu sentit una emoció, ho heu explicat a algú. I aquesta persona s’ha emocionat amb vosaltres. Se li han saltat també les llàgrimes o també ha rigut. Amb aquesta comunicació, dius: “Aquest és un amic o una amiga a qui puc dir què sento”. I aquesta persona entra dins teu amb l’empatia de què parlàvem, es posa al teu
lloc i viu el mateix. Tinc el privilegi de viure-ho cada dia de la meva vida. I això és el més bonic que m’ha donat aquesta professió. Sentir que allò que jo sento és real i arriba a qui és a l’altra banda. Ho compartim. Comunicar-se. Ens falta moltíssima comunicació, és una pena. Us ho dic de debò. No escoltem, no veiem, no mirem als ulls. Vas pel carrer i no saps amb qui et creues. Jo beneeixo cada matí que vaig pel carrer i algú somriu quan passa. Algú et passa pel costat i et somriu, i dius: “Ai!”.
De manera gratuïta, per res, perquè sí. Veus algú malament i tens ganes de dir: “Li passa alguna cosa?”. I no ho fem. Jo tinc el privilegi de comunicar-me cada dia de la meva vida. Això és la canya. Molt més que muntar una funció i guanyar un bon sou. Molt més important. Bé, dons res, així, mirant-vos als ulls, us dono les gràcies perquè ha sigut realment agradable ser aquí amb vosaltres. Gràcies per cadascuna de les preguntes i per compartir aquesta bogeria meva. Us convido, de debò, a cadascun de vosaltres, si en teniu l’oportunitat, que el toqueu,
que toqueu aquest món d’alguna manera, que us hi apropeu. Espero que ens veiem pels teatres del món. Us hi espero, eh? Gràcies.
