Jo em dic Paula. Quan era més petita, els meus problemes no eren reals. Els meus pares hi eren per ajudar-me en tot i les decisions que jo havia de prendre, doncs o m'ajudaven en gran part d'ella o les prenien ells directament per mi.
I, ara, els problemes sí que comencen a ser més importants i la decisió que jo prengui repercutirà en el meu futur, per exemple. O sigui, ¿com es pot comparar la por d'haver perdut una pilota, o la tristesa, amb la por de: "No sé si em donarà la nota de la selectivitat per entrar a la carrera" o si arribaré a tenir una feina estable? Moltes gràcies, Paula.
El que et sento dir és una cosa que els passa no només a tu, sinó que els passa a moltes persones de la teva edat, i és la sensació de sentir-te aclaparada per decisions que has de prendre i per la responsabilitat de dirigir la teva vida. Això és una cosa que és inherent a créixer i fer-se gran. Hi ha dues claus que són molt importants.
La primera és entendre que equivocar-te és part del procés, que ningú sap prendre decisions perfectes des del principi, que potser, en aquell moment, no t'arribi la nota, però tens l'opció de repetir aquest curs i millorar-lo. Potser trobes altres opcions en què no havies pensat i puguis provar si funcionen per a tu. I la segona cosa, que crec que et pot ajudar molt quan sents aquesta incertesa, és entendre que les teves emocions et donaran moltes pistes, sobretot a l'hora de prendre decisions.
Mireu, tots a la vida us trobareu amb obstacles, això és una cosa a la qual no podreu escapar. I aquí heu d'entendre bé quina és la diferència entre motivació, constància i persistència. La motivació és la que ens posa dempeus, la que ens impulsa.
"Jo estic molt motivat per treure bona nota en aquest examen perquè me l'estic jugant amb aquesta assignatura". Aquesta és la motivació, el que ens posa en marxa. Però, com deia la meva mare, "el cementiri és ple de bones intencions", d'aquella persona que volia fer exercici, però mai va arribar a sortir a córrer, d'aquella persona que volia estudiar Medicina, però mai no es va posar amb els estudis com per treure la nota suficient per poder estudiar Medicina.
Molt més important que la motivació és la constància. La constància vol dir mantenir aquesta motivació durant temps. No té tanta força, però té molt més abast.
És com si llencéssim una pedra amb tota la nostra força. Això seria la motivació. O com si agaféssim aquesta pedra, la portéssim a la mà i caminéssim amb ella una llarga distància.
¿Quina de les dues pedres creieu que arribarà més lluny, la que llancem amb tota la nostra força o la que portem a cada moment a la mà fins assolir el punt que volem? La que portem a la mà. Això és la constància.
I la persistència és que, quan en aquest caminar, ens trobem amb obstacles, siguem capaços de continuar caminant en aquesta direcció i puguem superar els obstacles. Hi ha una paraula que segurament heu sentit, però que poques persones saben el que vol dir realment, i és la paraula "resiliència". Hi ha un psicòleg anomenat Boris Cyrulnik, que va estar en aquest mateix plató, que és el pare de la idea de la resiliència.
I aquest psicòleg, quan era petit, doncs va haver d'experimentar com als seus pares se'ls emportaven els nazis, perquè vivia a la França ocupada, i durant molts anys va sobreviure a base que hi va haver persones que el van anar ajudant fins que, per fi, es va alliberar França. I el que ens diu en Boris Cyrulnik és que les persones més resilients són aquelles que quan estan passant un mal moment, quan estan passant una situació difícil, són capaços de trucar a un bon amic, són capaços de parlar amb un professor, són capaços d'explicar el que els passa als seus pares i permeten que els altres els donin un cop de mà. Cada cop que expliqueu un problema, el que esteu fent és permetre que el vostre cervell processi la informació d'una manera diferent, i en aquest processament d'informació hi ha dues coses.
La primera és que l'estrès, l'ansietat, disminueix de manera considerable. No hi ha res millor que parlar sobre el que ens passa per reduir el nostre nivell d'estrès, especialment si tenim davant una persona que és capaç de comprendre'ns i entendre pel que estem passant. I, en segon lloc, en el mateix procés de conversar i explicar el que ens passa, el nostre cervell el que farà és, de manera automàtica, anar trobant o testejant solucions que ens poden ajudar a solucionar aquests problemes, perquè aquesta petita conversa pot ser la diferència entre quedar-vos amb l'angoixa i la preocupació i sentir que us continueu ofegant, o sentir que teniu un salvavides que us permet agafar aire i tirar endavant.
Els estudis ens diuen que les persones que viuen més anys, que tenen majors nivells de satisfacció amb la vida, que estan més protegits davant dels problemes de salut mental, són aquelles persones que s'envolten de companyies, que, al llarg de tota la vida, continuen mantenint amistats i creant amistats noves. Perquè una de les coses que més ajudarà a gaudir i a trobar sentit a la vida és tenir bones amistats. Així que, a mesura que us feu grans, no oblideu que això que esteu cultivant tant ara, que és el gaudi i les amistats, us ha de continuar acompanyant, perquè us ajudarà a sentir-vos bé i a estar protegits davant de qualsevol problema que us pugui sorgir.
