Versión Completa. Mitos y realidades sobre la alimentación saludable. J.M. Mulet, científico

Hola, J.M., em dic Rafael García. Soc psicòleg, treballo amb gent amb trastorns d'alimentació. Per mi, l'alimentació és molt important a nivell personal i professional. M'agradaria començar preguntant-te: què és per tu una alimentació sana? Doncs jo crec que una alimentació sana, tothom, a grans trets, té clar què és. Una alimentació sana és una alimentació basada en fruites i verdures, ha d'haver-n'hi molta presència, una mica menys de cereals... Sé que hi ha piràmides nutricionals capgirades, però això és un tema que estem debatent molt i a totes hores. De la proteïna animal, principalment del peix, I de la

carn vermella, no abusar-ne. Alcohol, brioixeria industrial, plats ultraprocessats: com menys, millor, fins i tot si és res, tampoc passa res. I, sobretot, no fer una vida sedentària. Moure's, no quedar-se tot el dia assegut al sofà, sinó obligar-se a caminar, a anar amb bicicleta... Compte amb córrer, perquè ara la gent s'està posant a córrer, i córrer, sobretot si tens sobrepès, bàsicament és fer-te pols els genolls, per començar. Per no parlar de perills més apressants o cruels com ara un infart. I ja està. El problema és que això que és fàcil i que crec que qui vegi

el vídeo més o menys ho tindrà clar, aplicar-ho és més complicat. Per què? Perquè anem al supermercat i les temptacions són grans i ens podem equivocar fàcilment. A vegades podem veure un producte en què posi: "ric en ferro", i que sigui una pasta. -Ja. És a dir, la quantitat de ferro d'aquest producte de pastisseria és ridícula si la compares amb una llauna de sardines o de musclos. Ja ho entenc. Creus que estem donant massa importància a l'alimentació? O al contrari, que no estem donant importància a l'alimentació? És cert que ara està de moda perquè ara

podem triar què mengem. Tingues en compte que 800 milions de persones passen gana. Que a Espanya vam viure una postguerra molt dura, com a gairebé tota Europa. És clar, si tu no tens res per menjar, qualsevol cosa serà benvinguda. Ara tenim el luxe de no preocupar-nos perquè pràcticament ningú passa gana als països occidentals. És clar, quan una necessitat bàsica està coberta i, a més, a un preu assequible, és quan comença tota la ximpleria i quan comença a venir la mala informació. Venen les <i>fake news</i> i, de cop, es confon informació certa amb informació de molt

mala qualitat. I d'aquí prové gairebé tota la confusió. Imagina't una persona que volgués fer una dieta i anés a una llibreria. Jo crec que es perdria. O si cerca a Google o a qualsevol cercador d'internet, encara pitjor. Hi ha moltíssims mites relacionats amb el món de l'alimentació. Quins diries que són els principals mites alimentaris? Mites populars i que circulen de boca en boca, n'hi ha un que em fa molta gràcia que és que abans es menjava millor. A veure, miri, abans es menjava el que es podia i quan es podia. I abans no hi havia

la varietat d'aliments d'ara. A vegades oblidem que en zones de l'interior d'Espanya hi havia molts casos de goll i problemes de tiroides perquè la gent no tenia accés al iode. Es va haver de iodar la sal. O que a les zones pobres la gent tenia pel·lagra per dèficits de vitamines. Ara això no passa. Ara tu te'n vas a qualsevol supermercat i tens una varietat de productes durant tot l'any i no tens cap problema per fer una dieta equilibrada i molt bona. Abans als pobles hi havia el producte de la temporada. Una temporada menjaven una cosa

I una altra, una altra cosa. No hi havia alternativa. Potser ara als supermercats tenim uns productes que hi són totes les temporades. I, potser, abans això estava més lligat amb les temporades. Potser ara no estem fent ús d'aquesta varietat com feien anteriorment els nostres avis. Els nostres avis ho feien per obligació, hi havia el que hi havia. Nosaltres, curiosament, som a l'altre extrem, i ara ja ningú sap quina és la temporada de quin producte. Hi ha una manera molt fàcil d'orientar-se. Primer, anar a la secció de fruita i verdura, que molts cops és on menys

temps passem i hauria de ser on més temps passem. I preocupi's del que estigui molt bé de preu. Sobretot de quins productes estan molt barats i n'hi ha molta quantitat. Segurament és perquè som al pic de la temporada i el preu ha baixat. La fruita i la verdura solen ser molt cares al principi o al final de la temporada perquè n'hi ha poca. Fixant-se en quina fruita i verdura ara està més barata, probablement està agafant el màxim d'oferta, per això està bé de preu. És una manera de menjar productes que estan al millor moment de

la temporada i de no gastar gaire. Tenint en compte que dels trastorns un dels principals disparadors són les dietes, a vegades per sobrepès, en quina mesura creus que els familiars o educadors podríem incidir en l'alimentació dels menors? Cal dir que en el sobrepès, el menys important és l'estètica. És a dir, és important tenir un pes adequat. Perquè si no tens el pes adequat, probablement, al cap d'uns anys tindràs artrosi, tindràs diabetis, tindràs problemes cardiovasculars... Això és el primer. Perquè si diem que el problema del pes és l'estètica, Acabarem en els problemes contraris. I els problemes

contraris són: l'anorèxia, l'ortorèxia... Problemes que poden ser tan greus com una obesitat. O més. O pitjor. Segon. En el tema del pes, molts cops, són molt culpables els pares. Per què? Fixem-nos en les escoles. Fixem-nos en el que porten els nens de berenar a les motxilles. Quantes pomes, taronges, peres, plàtans hi veus? I quants productes lactis, brioixeria industrial, etc.? El problema és que sembla que el nen que duu una poma De berenar és un pària. I, de fet, el mateix nen es queixarà que tots porten un producte que dona cromos i en fan la col·lecció,

i porten l'àlbum, i ell és el marginat de la classe. Perquè com que tots els pares ho fan, no n'hi haurà un que faci el contrari. És una qüestió d'educació. Que el teu fill porti una poma no el fa un pària, al contrari: li estàs creant bons hàbits. Que el teu fill s'acostumi a menjar fruita, amanides, verdura des de molt petit, perquè estàs invertint en salut, Li estàs fent el millor regal possible. Això val més que pagar-li classes d'anglès, de música o del que sigui. S'ha dit durant anys que la dieta mediterrània ha sigut la

dieta per excel·lència que havíem de seguir. I hi ha un altre tipus de dieta, relacionada amb els països nòrdics, que pot estar vinculada amb una salut millor. M'agradaria saber què n'opines. Els estudis sempre s'han d'agafar i llegir-ne el context, llegir com s'han fet i llegir quines variables han mirat, perquè molts cops estudis observacionals i correlacions, són cosa del diable. Tenim molts exemples de conclusions tretes d'estudis Que després eren tot el contrari. La dieta mediterrània hem de pensar que és una cosa que s'inventa, entre cometes, Ancel Keys, un dels pares de la nutrició, a la Universitat

de Minnesota. Es basa en un estudi de després de la Guerra Mundial que comparava la dieta de set països, i els millors índexs els tenia Creta. Què passa? Què menjaven a Creta? Menjaven oli d'oliva, menjaven formatge, menjaven poca carn, menjaven molts cereals i bevien vi. A partir d'aquí, tot el que menjaven a Creta era bo. D'aquí prové la idea que beure una copa de vi al dia és sa. Que sabem que no, cap alcohol és sa. El problema és que no es van adonar que a Creta eren pobres i hi havia detalls que no tenien

tant glamur ni eren tan vendibles, com que la ingesta total de calories era molt més baixa que en altres països perquè era gent molt pobra. I, d'altra banda, que les professions principals eren agricultors, pescadors o pastors. És a dir, no tenien vides sedentàries, sinó que tenien una activitat física diària. Això no es va tenir gaire en compte o no va ser el que es va anunciar. Llavors, després, sobre la dieta mediterrània s'han hagut de fer moltes revisions, molts estudis. Ara l'estudi PREDIMED defineix més o menys bé Què és una dieta mediterrània. També és veritat que

al Japó tenen una dieta bastant bona, i possiblement per un tema genètic, si nosaltres féssim la dieta del Japó, no ens aniria tan bé com a ells. Ara, per exemple, s'està posant de moda menjar algues com bojos, però les algues tenen uns carbohidrats difícils d'assimilar. En canvi, els japonesos tenen una flora intestinal acostumada a digerir aquests sucres que a nosaltres ens poden causar problemes o, sobretot, molèsties. Una dieta equilibrada no és com sumar dos més dos, que sempre faran quatre. Poden haver-hi moltes dietes equilibrades Que no s'assemblin gens entre elles. També cal tenir en compte

que hi ha les adaptacions genètiques. Els esquimals mengen poca fruita i verdura, però tenen unes adaptacions genètiques brutals i treuen les vitamines que els calen de les foques i les balenes. Òbviament, si una persona mediterrània se n'anés i fes una dieta esquimal, no sé quant temps aguantaria. I tenim més casos: els pastors massais tenen unes dietes molt estranyes, però per unes adaptacions genètiques, més o menys, ho poden suportar. Llavors, la dieta mediterrània per a nosaltres segueix sent la millor. I si veiem els índexs de salut dels països del voltant, Segueix sent millor que la de

molts d'aquests països i això s'ha de veure amb dades com: l'índex d'infarts i l'esperança de vida. I cal tenir en compte que aquesta informació s'ha de matisar. Quants cops hem sentit la paradoxa francesa? Tot i que a França tenen una dieta alta en greixos i beuen molt vi, el seu índex d'infarts és molt baix. D'acord, això no és del tot cert. Si en lloc de l'índex d'infarts mirem l'esperança de vida, la d'Espanya és més alta que la de França. A més, les estadístiques mèdiques no es fan igual a tot arreu. El que és un infart

o un accident cardiovascular en un lloc, potser en un altre no es qualifica així. Això també hi pot haver influït. Després hi ha el tema que a vegades ens han dit que s'ha de menjar molt formatge i altres cops, que s'ha de beure molt vi per la paradoxa francesa. Jo et diria que de cap dels dos aliments se n'ha d'abusar, perquè a Espanya sense tant formatge ni tant vi, vivim millor i molt més. Recollint un concepte del qual parlaves, que és la piràmide alimentària, m'agradaria aprofundir una mica en alguns tipus de dietes. Hi ha algunes

piràmides alimentàries que s'inverteixen ara, ho has comentat abans, en les quals es parla molt més d'un consum excessiu de greix i de molt poc consum, gairebé nul, d'hidrats. M'agradaria saber què opines d'aquest tipus de dietes. A veure, el consell fàcil és: fuig de qualsevol dieta amb nom propi. Per què? Perquè cada persona té una constitució genètica diferent, unes circumstàncies laborals o socials diferents... Aleshores, una dieta estàndard difícilment s'aplicarà. I les dietes amb nom propi, en general, solen ser força perilloses perquè darrere hi sol haver algú que s'ha forrat venent llibres i, sovint, també venent pastilles

i suplements. Moltes d'aquestes dietes... És clar, el ventall és molt gran, podem tenir dietes que es basen en circumstàncies Sense base científica, com per exemple la dieta alcalina, la del grup sanguini... Simplement són coses que se li han acudit a algú. Després hi ha dietes que poden tenir certa base, que hi ha gent a qui poden ajudar, perquè si menges molt malament, et compres un llibre o et baixes una dieta d'internet, i comences a menjar més fruita i verdura, comences a controlar... Potser a curt termini t'ajuden si les compleixes. En general, jo diria a la

gent que, si té problemes de sobrepès, problemes de salut o, simplement, vol portar una dieta millor, es posi en mans d'un bon professional, un dietista-nutricionista, i que li faci una dieta adaptada Perquè cada persona potser necessita una dieta diferent. Ara, per exemple, tenim la moda de la paleodieta. Aquesta és una de les que més triomfa. La paleodieta fa temps que sabem que no funciona perquè per començar no és una cosa gaire estàndard. En què consisteix la paleodieta? -La paleodieta assumeix que durant la major part de la nostra història evolutiva hem viscut al paleolític, a la

sabana, que no estem acostumats als aliments moderns com ara: cereals refinats, productes ultraprocessats... I que s'ha de menjar com es menjava al paleolític. D'acord. Tu mires el que diuen ells que es menjava al paleolític I qualsevol expert en la prehistòria o que sàpiga una mica de la història dels aliments et dirà que no hi ha per on agafar-ho. A més, moltes de les coses que diu la dieta no són certes. També hi ha el tema que en aquest món hi ha tan poc control que hi ha gent que et fa paleodietes o gent que te'n

fa d'alcalines i cadascú diu una cosa que no s'assembla gaire. Aleshores per això jo sempre recomano anar a un bon professional que et faci una dieta amb el teu nom. La dieta del Juan o de la María. I ja està, no la d'un senyor desconegut. Ja ho entenc. Un altre punt que em preocupa molt són els complements vitamínics. Hi ha alguns xavals que van al gimnàs i intenten, Diguem-ne, a nivell muscular, prendre complements proteics per tenir més múscul, un múscul més gros, definit, etc. En quina mesura poden ser perjudicials els complements vitamínics, proteics? -A veure,

en general si tens una bona dieta, no necessites cap tipus de complement. Una persona que segueixi una dieta que l'obligui a prendre alguna cosa, o a comprar pastilles o suplements, és el primer senyal que la dieta no és bona. A veure, una dieta molt rica en proteïnes, amb excés de proteïnes, A la llarga pot causar problemes renals. Parlo de molt a la llarga. I problemes de descalcificació d'ossos, d'àcid úric, la temible gota que es feia abans. Parlo de dietes molt riques en proteïnes i a llarg termini. En general, si la persona independentment d'anar al gimnàs

i prendre els batuts de proteïnes que pren, té una dieta normal, l'única cosa que li passarà és que gastarà molts diners. Però si es passa començarà a tenir problemes de salut. L'esport també: el millor és fer-ne amb supervisió. I, si us plau, si has de començar a fer esport en un gimnàs d'alta intensitat, o a entrenar per a una marató, en comptes de gastar 200 euros en unes vambes I 300 euros en suplements, gasta'n 50 o 60 en una prova d'esforç. En anar a un metge i que miri que no tinguis cap problema cardíac, que

pots aguantar. Estem tenint problemes, sobretot amb gent de mitjana edat que es posa a córrer i a fer mitges maratons i maratons... -I hi ha problemes cardíacs. -Sí, i gent que s'hi està quedant. Per això, per gastar 300 euros en unes vambes i 50 en una prova d'esforç, no. M'agradaria saber la teva opinió, per exemple, de les dietes veganes, vegetarianes... A veure, tornant a la idea que hi ha moltes solucions Per a una dieta bona i no una i prou, una dieta vegetariana pot ser tan bona com una dieta omnívora. Has d'anar amb més compte.

Per què? Perquè hi ha molts nutrients i vitamines d'origen animal. En canvi, en una dieta vegetariana que inclogui ous i llet pots tenir-ho pràcticament tot. Potser hauràs d'anar amb compte amb la vitamina B12, perquè la majoria de fonts bones i assimilables són d'origen animal. Convindria una supervisió o consulta amb un dietista-nutricionista i, sobretot, que sigui vegetariana però molt variada. És a dir, sobretot alternar llegums i cereals. Per què? Perquè les proteïnes d'origen vegetal No són nutricionalment tan riques com les d'origen animal per un tema de composició d'aminoàcids. Però si combines llegums i cereals, obtens molta

varietat de verdures i no és un problema. Les dietes veganes. Això ja és més problemàtic. Aquí fa falta una supervisió més propera, principalment per la vitamina B12. I, puntualment, també poden aparèixer problemes de iode. Però bàsicament la vitamina B12. I a algú que volgués fer una dieta vegana sempre li diria que anés a un dietista i que ho tingués controlat. Una dieta crudivegana em sembla molt bé, però és una dieta molt complicada de seguir. Per què? Perquè el simple fet de cuinar els aliments, a part de ser un tema de seguretat alimentària, és un tema

que fa més assimilables molts nutrients. Augmenta la biodisponibilitat de nutrients. Una persona crudivegana ha d'anar amb compte i ha de seguir la dieta de prop, perquè pot incórrer en carències d'alguna vitamina o nutrient essencial. Estàs parlant molt, J.M., de la vitamina B12. M'agradaria que desenvolupessis més la importància d'aquesta vitamina. La vitamina B12 és una cobalamina. No em vull enrotllar, però vaja, és una vitamina que conté cobalt. Com qualsevol vitamina, No tenim la capacitat de sintetitzar-la, això vol dir que el que tu necessites ho has d'assimilar per la dieta. Quan tens falta de vitamina B12 pots

notar rampes, pots notar cansament, algun altre tipus de problema... A la llarga, la falta de vitamina B12 pot provocar problemes neurològics que poden esdevenir molt greus. Per tant, en qualsevol dieta... A veure, has de tenir suplements de totes les vitamines, perquè la falta de qualsevol vitamina causa problemes de salut, dels aminoàcids i àcids grassos essencials, però parlant de dietes veganes, el principal problema pot ser la falta de B12. De falta de vitamina C és difícil que en tingui un vegà, perquè la majoria de vegetals tenen vitamina C. Però, amb la vitamina B12, com que no

té fonts animals, tenim un problema. La majoria de vegans prenen suplements de B12. Hi ha molts mites relacionats amb el sucre, que si sucre blanc, morè, estèvia... Com molts succedanis, edulcorants... M'agradaria que em parlessis de tot el món del sucre. Amb el sucre tenim un problema. És el dolent que està de moda. A veure, el sucre és un nutrient, és una font de carboni, ens proporciona energia, És la font d'energia preferida de les cèl·lules. El nostre cervell només consumeix glucosa, que és un sucre. Quin és el problema? Que n'hem abusat molt. Per què? Perquè quan

als anys 60, per Ancel Keys, de qui ja hem parlat abans, va aparèixer la moda antigreix, els productes, sobretot els ultraprocessats, van començar a augmentar la quantitat de sucre, a augmentar-la a nivells molt alts. Aleshores el problema és que la injecció de sucre que ens estem posant a Europa i a Espanya no tant, però als Estats Units, a la dieta mitjana és brutal. El problema és el sucre que no veiem. El problema no és deixar de prendre el cafè amb sucre o que em posi sacarina. El problema és que en una beguda refrescant amb bombolles

i negra hi pot haver l'equivalent de sis a vuit sobres de sucre de cafè, que molts productes ultraprocessats, la quantitat de sucre que porten... O en productes de brioixeria industrial, és exagerada. Aleshores quin és el problema? Que la quantitat de sucre que prenem ara comparada amb la de fa uns anys està creixent i això comporta problemes de salut. El primer consell seria no demonitzar el sucre, no prohibir el sucre, però tenir clar que no és bo consumir productes Amb molt de sucre. A les etiquetes a vegades no surt com a tal, pot aparèixer com a

sucre, glucosa, dextrosa, xarop de blat de moro, xarop d'atzavara... Les alternatives són millors? És més sa el sucre de canya o la mel que el sucre? No, és tot el mateix, és sucre. "És que la mel a més a més té vitamines, té minerals. El sucre de canya té minerals...". Sí, però la quantitat que té comparada amb la injecció de sucre, és ínfima. Si el metge et diu que has de controlar-te el sucre, no serveix que et posis mel, això t'ho dirà ell. No serveix que et posis sucre de canya. O no serveix que et

posis panela, Perquè la panela simplement és un producte més cru, més bast, de la purificació del sucre. No tan refinat. No està tan refinat i diuen: "és més sa", però la gent que utilitza panela se'n posa i com que està més refinada i té menys sucre la nota menys dolça i se'n posa el doble. La majoria fa això. I al final acabes prenent el mateix. I la sacarina, l'estèvia, l'acesulfam, i tot això. Des del punt de vista de la seguretat alimentària, són productes segurs, són productes que no són tòxics, són productes que un consum no

suposa cap problema de salut. Quins avantatges tenen? Home, si prens sacarina, estèvia... Bé, estèvia no la planta, sinó el glicòsid d'esteviol, que deriva de l'estèvia, no tens tota aquesta injecció de calories buides que tens amb el sucre. Com a substitutiu, sobretot per a persones molt llamineres, és acceptable. El problema és que potser t'acostumes a sabors molt dolços. Si abuses de la sacarina, abuses de l'acesulfam, o abuses dels edulcorants, al final estàs acostumant el cos a unes injeccions de sabor des del punt de vista psicològic i després et continuaran atraient els productes amb moltes calories. També

hi ha un pensament que els nens, els escolars, necessiten fortes dosis de sucres o de glucosa, relacionat amb el tema de l'aprenentatge, l'estudi. M'agradaria saber què n'opines. A veure, no, no és cert i t'ho explico. El nostre cervell consumeix només glucosa. El nostre cervell és un òrgan molt car. És a dir, ocupa el 2% del pes corporal i consumeix el 25% de l'energia. Per això ens permet fer coses com el pensament abstracte, l'ús d'eines... Que els animals, en general, no poden fer. Això vol dir que hem de menjar molta glucosa O que si estem pensant

molt hem d'atipar-nos de sucre? No, ni de bon tros. Això serveix per als nens i per als adults. Per què? Perquè el metabolisme serveix perquè tot estigui en equilibri. És a dir, pensa que tinguis la dieta que tinguis, i mira quantes dietes hi ha al món, al cervell li segueix arribant glucosa, mengis el que mengis. Res del que menja un xinès s'assembla al que menja algú d'aquí. I a tots dos els arribarà glucosa al cervell perquè el metabolisme està adaptat perquè, a partir del que tu li dones, fabriqui el que necessita. És a dir, quan

una persona està amb una dieta De zero hidrats de carboni, com les dissociatives, no es mor. Com li arriba glucosa al cervell? Perquè tenim una ruta metabòlica, la gluconeogènesi, que el que fa és que a partir d'uns compostos, normalment d'aminoàcids que també tenen carboni, o de greixos, sintetitza la glucosa que necessita el cervell. Per aquest motiu algunes dietes dissociatives funcionen al principi, perquè és un canvi metabòlic molt brusc. Això ve a simular estar en una diabetis, entres en cetosi... No em vull enrotllar. Per això, primer tens una pèrdua de pes molt ràpida, i després pares.

El problema és que a la llarga pots tenir efecte rebot. Tornant a la pregunta, quan els nens estan d'exàmens hem d'atipar-los de coses dolces? No, perquè s'hi acostumaran i no sortiran dels productes ensucrats. Als nens quan estan creixent o estudiant se'ls ha de donar una dieta equilibrada i s'han d'acostumar a menjar fruita i verdura. No se'ls han de donar més coses dolces perquè el seu cos ja es busca la vida i es desenvolupa, si els dones molts dolços s'hi acostumen i acabaran amb problemes de sobrepès. Des del punt de vista psicològic i emocional, el sucre

té un paper molt important en moments en què, a nivell emocional, estem una mica més decaiguts o ansiosos. Hi ha moltes persones que recorren al sucre. Quin seria el mecanisme a nivell cerebral que empeny a algunes persones a...? El mecanisme del sabor dolç és bastant complex, i la gent que estudia la neurobiologia de l'alimentació ha arribat a resultats molt interessants. Tingues en compte que les postres sempre van al final. I encara que estiguis tip i hagis menjat un gran tiberi, et posen una cosa dolça i sempre tens un forat. Això no és casualitat. Això és

un tema genètic, perquè tingueu en compte que l'agricultura i la vida sedentària de l'home van començar fa 6.000 anys. Però tots els avantpassats evolutius havien passat milions d'anys sent caçadors-recol·lectors. Quan ets caçador-recol·lector, si caces, menges. Però si tens una època de poca caça passes molta gana. Clar, en unes circumstàncies així, el teu cervell s'adapta per sobreviure. Aleshores què passa? Primer, estem adaptats a acumular l'energia que ens sobra, no a llençar-la sinó a convertir-la en greix. Per això el sucre que no consumeixes va cap als saxons. Quan vius a la selva, una bresca de mel, una

fruita és una font de sucres molt rica. I això és una quantitat d'energia molt alta en poc espai. Aleshores tenim un mecanisme evolutiu perquè el cervell ens digui: "menja-te-la tota i que no en sobri", perquè això ho acumularàs i quan vinguin les vaques magres ho deixaràs anar. Aleshores tenim un cervell i un metabolisme que ha estat milions d'anys passant gana o amb fluctuacions en el nivell d'aliments. Què passa? Que des de fa 50 anys, que en termes evolutius no és res, vivim al costat d'una nevera plena. -Ja. És clar, tots aquests mecanismes que tenien un

significat i que ens ajudaven a sobreviure, Ara ja estan descontextualitzats, són els responsables del fet que tinguem tanta diabetis, tanta obesitat... Per això és complicat de gestionar. També es frivolitza, es parla d'addicció al sucre i el comparen amb la cocaïna. No, des del punt de vista cerebral són circuits diferents, mecanismes diferents. No ho oblidem: el sucre, malgrat tot, és un aliment. No se n'ha d'abusar, però és un aliment. La cocaïna i l'heroïna no ho són. Aquest any s'ha parlat molt de l'oli de palma per un tema de moda. A veure, no és cap meravella nutricional.

Aquest any hi ha hagut una fòbia o un pànic. Per què? Perquè hi va haver un estudi que veia que l'àcid palmític, i no l'oli de palma, en un estudi amb ratolins es veia que era important per a la progressió del càncer. A partir de llavors es va dir que era cancerigen, i la gent es va posar a mirar etiquetes i va veure que l'oli de palma era a tot arreu. A veure, a poc a poc. Per què s'utilitza tant oli de palma? Per diferents motius. Primer, és barat. És barat perquè ve, normalment, de països

tropicals on la mà d'obra és molt barata i es fa a costa de desforestar zones d'alt valor ecològic, etc. Segon, no és perquè la indústria vulgui enverinar-nos. És un mal negoci, el client mort no paga. Però per a la indústria té avantatges. El primer és que no té sabor. Com que no té sabor el pots utilitzar i si és dolç, seguirà sent dolç i si és salat, seguirà sent salat. No és com l'oli d'oliva, que té un sabor molt característic i en un dolç és complicat de quadrar. I després, a part té una temperatura de

fusió que és a 37 graus. Això què vol dir? Que si menges una xocolatina, una pasta o un producte que té oli de palma, un cop a la boca, com que estàs a 37 graus, començarà a fondre's. Aquesta sensació és molt agradable, agrada molt al consumidor. Aleshores, és barat, no deixa sabor i dona una textura que el públic demana. Per això s'utilitza tant. És un verí? No. No ens hem de preocupar per l'oli de palma, sinó pels compostos que porten oli de palma, els productes que en porten, perquè són els menys aconsellables. Solen ser ultraprocessats

i elaborats i, a part d'oli de palma, solen portar molt sucre en molts casos, o molts greixos saturats. Els pànics són fàcils de desmuntar. L'estudi al qual fas referència no parlava de l'oli de palma, parlava de l'àcid palmític, el component majoritari de l'oli de palma. Però no oblidem que el 10% de l'oli d'oliva I l'1% de la llet materna és àcid palmític. Si comencem a estirar el fil potser ens espantem. Aquest estudi diu que l'oli de palma és cancerigen? No, no ho diu. És un estudi a partir de ratolins que caldria veure si és extrapolable

a humans, la quantitat d'oli de palma que s'hauria de menjar i el context de la dieta. Hi ha moltes més variables. A les mateixes dates va sortir un estudi que també relacionava un aminoàcid, l'asparagina, amb la progressió del càncer de mama. L'asparagina és un aminoàcid molt present en algunes verdures com les patates i els espàrrecs. Llavors les patates i els espàrrecs són cancerígens? No, ni de bon tros. Això vol dir que hi ha estudis que generen una onada de pànic i que ningú llegeix. Però a veure, que hi hagi un estudi, un, que en unes

circumstàncies vegi alguna cosa, no vol dir que sigui extrapolable. Perquè sigui extrapolable calen estudis en humans a llarg termini, i això se sol fer per estudis de correlació. Llavors s'hauria vist que qui consumeix molt oli de palma té tendència a un tipus de càncer concret. Qui consumeix molts productes amb oli de palma Té tendència a l'obesitat i a la diabetis. Cal preocupar-se d'això. -Sí. Per exemple, aquestes coses que sentim de petits, la típica frase de: "cal esmorzar com un rei, dinar com un príncep i sopar com un pobre". Alguna cosa així. No sé què n'opines,

del fet que es doni molta importància a l'esmorzar, i diguem que es vagi rebaixant al llarg del dia l'aportació. Jo crec que s'ho va inventar un fabricant de cereals. És veritat que és força controvertit, perquè la majoria d'estudis diuen que no importa tant. Si la dieta és equilibrada, No importa tant la distribució que facis. És veritat que no és aconsellable fer un sopar molt copiós i mitja hora després ser al llit. Per què? Perquè et costarà adormir-te. Et costarà adormir-te perquè el cervell està més pendent de la digestió que del fet que t'adormis. I és

aquella sensació que hem tingut tots que al llit tot ens fa voltes, que no ens adormim i tot això. Però la majoria d'estudis diuen que no hi ha tanta diferència entre fer l'esmorzar fort i el dinar lleuger com als països anglosaxons, o fer l'esmorzar lleuger i el dinar fort com solem fer aquí. Hi ha gent que té dietes molt bones, i que té una salut molt bona i que fa esmorzars lleugers i dinars forts. Fins i tot hi ha gent que fa cinc àpats i gent que en fa tres. I tampoc hi ha tanta diferència.

El més important és que quan acabi el mes o la setmana, mesuris tot el que has menjat i tinguis tots els nutrients, que no t'hagis passat de calories, etc. En aquest sentit, als esmorzars potser hi ha vegades que els pares poden sentir pressió perquè els seus fills tinguin un esmorzar fort per començar el dia, creus que és necessari obligar els nostres fills a fer un esmorzar molt potent? A veure, potent o lleuger, que el que esmorzin sigui sa. Si tu entens per un esmorzar potent cereals ensucrats, que tu en mires la composició i si li

apropes un encenedor explota del sucre que té, doncs no. Això no és un esmorzar potent. És un esmorzar dolent, directament, al qual l'acostumes. Si un esmorzar potent té unes torrades de pa integral, millor, amb tomàquet o algun tipus de verdura, o un got de llet, em sembla millor. Però si l'esmorzar potent són galetes, dolços, doncs no. Ja ho entenc. I si t'acostumes a menjar fruita per esmorzar, encara millor. Millor. M'agradaria que parléssim dels transgènics. És una paraula que, inicialment, quan la llegeixes genera molt malestar, molta por. A veure, és el camp en què treballo. Treballo

en la biologia molecular de plantes i em dedico a fer plantes transgèniques. Un transgènic, per definició, no és res més que un organisme que porta un tros d'ADN que ve d'un altre organisme. I per què posem un tros d'ADN d'un organisme a un altre? Doncs per fer-li una millora. Per exemple, si tu tens una plaga I tens una proteïna que està codificada en un trosset d'ADN que fa que la planta resisteixi aquesta plaga, posant-li aquest tros d'ADN al cultiu, t'estalvies l'insecticida. Això abarateix el cultiu, fa que tingui menys impacte ambiental perquè no has de posar-hi

insecticides, etc. Quan l'home passa de ser caçador-recol·lector a ser agricultor i ramader, comença a seleccionar les millors plantes, a fer creuaments, a fer modificacions. El que estava fent és el que t'acabo d'explicar jo, a cegues. Ara ho fem sabent on volem arribar, sabent el que volem aconseguir. El debat, el més divertit, és que s'ha centrat només en una de les aplicacions d'aquesta tecnologia: les aplicacions per a l'agricultura. Aquesta tecnologia l'estem utilitzant per a tot en tot moment. La roba de cotó que portem posada ara tu i jo, possiblement és transgènica. Però hi ha més: si

vas a una farmàcia, la majoria dels fàrmacs, possiblement, són transgènics. Si aquesta conversa la veu un diabètic que s'està injectant insulina, que sàpiga que sota la pell s'està posant el producte d'un organisme transgènic. Quins avantatges té per ser transgènic? Només cal pensar en com era la vida d'un diabètic fa 40 o 50 anys, Quan la insulina era un privilegi per a rics i a més, s'obtenia del pàncrees del porc i era exorbitantment cara i insegura, perquè es contaminava i causava problemes. Ara la insulina és un medicament barat i segur. Curiosament utilitzem transgènics per a tot,

menys per a l'alimentació. Que, a veure, sí que n'estem utilitzant. A Europa tenim una llei molt restrictiva que ens obliga a etiquetar-los. Per això als supermercats hi ha pocs productes. A més a més, això està fent molt mal a l'agricultura europea. Perquè només es permet sembrar Una varietat de transgènics a Europa, però se n'importen 91. És curiós que als agricultors d'aquí no els deixem, però en comprem a agricultors argentins, americans o asiàtics. Per què utilitzem transgènics si aparentment no en volem? Ara mateix, pràcticament tot el pinso, tota la soja i tot el blat de moro

que mengen els animals que ens alimentaran, és transgènic. I fa gairebé 20 anys que és així i tots seguim aquí, siguem vegetarians o no. -Ja. Ho vulguem o no, és impossible fugir del món transgènic. Tu recordes, fa deu anys, quanta gent deia: "mai tindré internet"? O deia: "jo no tindré mòbil"? "Si tinc cabines al carrer, per què vull un mòbil? Quina vulgaritat". Imagina't que demà diuen que prohibeixen internet. Jo crec que seria una crisi a nivell mundial. Amb els transgènics seria igual. Totes aquestes ciutats que es declaren lliures de transgènics buidaran les farmàcies? Diran que

els diabètics no es poden tractar? Diran que una persona amb quimioteràpia no pot utilitzar medicaments? Buidaran els supermercats si és enzimàtic? Per què triomfa una tecnologia? Hi ha una empresa darrere que vol guanyar diners, però hi ha un consumidor que si li soluciona un problema i li fa la vida més fàcil, es gastarà els diners en això. I si no li soluciona cap problema, si no li fa la vida més fàcil, no ho utilitzarà. Per què estem debatent sobre els transgènics i per què t'he dit que utilitzem transgènics per això i allò? Perquè hi ha

un agricultor o un consumidor a qui aquestes llavors li faciliten la vida. Si els transgènics no funcionessin, ja s'haurien extingit, ja haurien desaparegut perquè ningú hauria comprat la llavor. Això és el que molta gent encara no ha entès. Una vegada, en una xerrada que vaig fer a Màlaga, va sortir un senyor ecologista molt indignat, molt vehement, dient que la culpa de tot és que les empreses Obligaven els agricultors a comprar transgènics. Curiosament, jo treballo amb transgènics i no soc a cap empresa. Treballo per a una universitat, amb fons públics, però vaja. I hi havia un

periodista a la sala que li va dir: "m'interessaria molt conèixer una persona a qui hagin obligat a sembrar transgènics per fer-ne un reportatge. Si us plau, passi'm les dades". Això va ser el 2013. I jo segueixo esperant que algú em presenti un agricultor a qui hagin obligat a sembrar transgènics. El dia que als agricultors no els interessi i no els serveixi de res, o als consumidors, no caldrà cap pancarta. Els transgènics desapareixeran. Si jo et poso aquí sucre blanc refinat d'una remolatxa transgènica i sucre blanc refinat ecològic d'una remolatxa que s'ha cultivat de forma ecològica,

no hi ha anàlisi químic al món que pugui dir quin és quin, perquè al final el que tindràs és sucre. I ja està. Al final, és una qüestió ideològica. No és una qüestió científica, ni d'alimentació. Per què? Perquè que un producte sigui transgènic o no, fa referència a com s'ha obtingut el seu organisme. És a dir, molts cops la millora que obtens en l'organisme amb enginyeria genètica, que és com es fan els transgènics, es pot fer per genètica clàssica, per creuaments, per hibridacions. Arribes al mateix organisme amb la mateixa millora, però un porta l'etiqueta de

transgènic i l'altre no, perquè el que es defineix és el mètode amb el qual has obtingut l'organisme. No l'organisme en sí. Etiquetar els productes com a transgènics ens està costant milions d'euros perquè cal fer anàlisis i vigilar que es compleixi la llei. Té sentit que estiguem gastant-nos diners per a una etiqueta, una etiqueta que pràcticament ningú llegeix? Perquè al supermercat on vaig hi ha una farina de blat de moro etiquetada com a transgènic i se segueix venent. Jo crec que ningú se n'ha adonat. I després, anar-te'n de vacances als Estats Units, a Cuba o a

algun dels centenars de països on no etiqueten els transgènics, estar menjant els mateixos productes sense etiqueta i ja està. El que s'ha d'etiquetar és que un producte sigui segur. I compatibilitzar-lo amb l'eco o amb l'hort urbà. A veure, "ecològic" fa referència al fet que el tipus de productes utilitzats en el cultiu siguin d'origen natural, No diu que sigui millor per al medi ambient, ni més sa. Si tu vols que un cultiu sigui ecològic, no per l'actual normativa que és força dolenta, la veritat, l'ideal seria... Si tens una planta transgènica que no necessita insecticida, això seria

perfectament ecològic. Jo crec que una normativa ecològica intel·ligent i realment eficaç seria la que agafés qualsevol tipus de tecnologia el resultat de la qual fos un aliment amb menys impacte ambiental, és a dir, que ha costat menys emissions de CO2, menys aigua, que ha utilitzat menys terra. Aleshores, jo crec que l'ecològic Serà ecològic de debò quan utilitzi transgènics, no ara, que s'hi neguen perquè la llei diu que està prohibit, però no per cap problema tècnic, sinó legal. De fet, a l'Índia, amb el cotó, hi ha estudis econòmics molt seriosos i els que més se n'han

beneficiat han sigut els petits i mitjans productors, perquè el de la finca gran sempre guanya diners. A qui té molta extensió de terra li és igual produir més o menys per hectàrea, té tanta terra que sempre guanya diners. El problema és el petit. Els transgènics s'utilitzen sobretot en petites i mitjanes explotacions, no en explotacions grans. I, de fet, la mida mitjana de les explotacions ecològiques és més gran que la de les explotacions convencionals. Per què? Perquè tenen menys rendiment. El problema és que el reglament actual de l'agricultura ecològica, i s'acaba de canviar, ha sortit un

reglament nou el 2018, no fa referència al fet que siguin productes locals ni al fet que siguin productes de temporada, et permet produir en hivernacles fora de temporada, et permet que venguis com a ecològics productes de l'hemisferi sud o de l'altra part del món, només fa referència als pesticides que pots utilitzar, que han de ser d'origen natural. Bé, d'acord, és un reglament que s'ha fet depenent d'uns paràmetres, però res et garanteix que el producte final sigui millor per al medi ambient ni per a la salut. Parlant de pesticides, m'agradaria que m'expliquessis o que parlessis del

glifosat. -Un altre pesticida de moda. Crec, corregeix-me si m'equivoco, que l'OMS l'ha categoritzat com a potencialment cancerigen. -Sí, igual que la carn, però en fi. El primer que voldria és tornar-te la pregunta, per què em preguntes pel glifosat? Per què no em preguntes pel paraquat? Per què no em preguntes per les atrazines? Per què no em preguntes pel malatió? Per què no em preguntes pel lindà? O per molts altres pesticides que en algun moment s'han prohibit perquè s'ha vist que eren productes químics persistents, o que eren perjudicials per al medi ambient. Per què estem parlant

específicament d'aquest? És una pregunta retòrica, ja la contesto. M'ho deus preguntar perquè està de moda o perquè se'n parla molt. -Sí. -I hi ha ciutats... -I potser per l'aportació de l'OMS que té cert pes, crec. Però la llista és llarga, hi ha moltes coses. A la mateixa categoria hi ha treballar en una perruqueria I no m'has preguntat pels perruquers. O treballar de nit, i no m'has preguntat pels taxistes o pels controladors aeris. És potencialment cancerigen treballar en una perruqueria? -És a la mateixa categoria. Treballar en una perruqueria, treballar en una cuina d'un restaurant, treballar al

torn de nit i el glifosat. El glifosat és un herbicida que va desenvolupar Monsanto als anys 70 que va tenir moltíssim èxit. Per què? Perquè la toxicitat que té és menor que la de la cafeïna o que la de l'aspirina. Amb la diferència que la cafeïna i l'aspirina Te la beus o te la menges, però el glifosat, un herbicida, has de gestionar-lo amb seguretat i no es beu. Va ser un èxit, es va començar a utilitzar, de fet, es va utilitzar sense cap problema. De fet, la gent va deixar d'utilitzar els anteriors, i com que

s'anaven prohibint, el paraquat i les atrazines es van prohibir perquè eren herbicides molt tòxics, el glifosat es va popularitzar molt. Què passa? Que aquesta empresa, Monsanto, en algun moment desenvolupa plantes transgèniques Resistents al glifosat. Que, de fet, cal dir que no les desenvolupa Monsanto, sinó una empresa petita que després va comprar Monsanto. I quin avantatge tenia? Doncs que tu pots sembrar aquestes llavors resistents, poses el glifosat i t'oblides de les males herbes. Però si no tens això, si el cultiu també és sensible a l'herbicida has de fer un pretractament, que es diu, llaurar la terra...

I és més costós i, a més, produeix molta més erosió i és més agressiu per al sòl. Comença la campanya antitransgènics. Algú recorda el que deia Greenpeace fa 20 anys Dels transgènics? Que ens causarien càncer, el mal de les vaques boges, ens enverinarien i ho contaminarien tot. Res d'això s'ha complert. És a dir, la fi del món que anunciaven, l'apocalipsi, l'estem esperant, però no arriba. És clar, arriba un moment que la gent es cansa d'aquest missatge. S'ha de canviar. Aleshores dius: "si amb els transgènics ja no em fan cas perquè tot el que dic...", si

mires les xifres de creixement, ha sigut la tecnologia agrícola que s'ha implantat més ràpidament, "...canviem la campanya i parlem del glifosat". Per què? Perquè hi ha moltíssims cultius transgènics, i són els que més han triomfat, que són resistents al glifosat. Llavors, la campanya dels transgènics la van focalitzar en el glifosat. Què passa? Que les autoritats sanitàries, els que han de donar permisos d'ús, els que han prohibit el paraquat, les atrazines perquè sí que hi havia perill, segueixen dient que no hi ha cap perill. Que no hi ha cap informe científic que justifiqui una prohibició. Per

això seguim utilitzant-lo. De fet, això del càncer a mi em va fer molta gràcia. Per què? Perquè aquesta llista de l'IARC, que és una institució que depèn de l'OMS, és una llista qualitativa, no és una llista quantitativa. Això vol dir que és una llista que et diu què, però no et diu en quina quantitat. Tradicionalment, el glifosat era a la categoria 4, no cancerigen. Arriba un moment, que em sembla que és l'any 2015, que avalua una sèrie d'estudis nous i el puja a la categoria 2A, probablement cancerigen. Això vol dir que no hi ha dades

que sigui cancerigen, però hi ha alguns indicis en animals. I diuen: "no, el motiu pel qual s'ha de prohibir és que és cancerigen". Escolti, a la categoria 1, com a segur cancerigen, Juntament amb l'alcohol, amb el tabac i amb el plutoni, hi ha la carn vermella processada. Carn vermella processada és: hamburgueses, pernil, mortadel·la, llonganissa, xoriço, embotit. Tenim dades que una dieta rica en aquests productes té correlació amb un augment de la probabilitat de càncer colorectal. Això és el mateix que fumar? No. I estan al costat a la llista. No, no, fumar... -És pitjor. ...multiplica les

possibilitats de càncer de pulmó crec que en un 30 o 40%. El càncer colorectal, l'associació que s'ha vist potser és un 1% o menys. Si l'argument que em dius és que s'ha de prohibir Perquè és una categoria 2A, com pot ser que estiguis venent carn de vedella ecològica que també és a la categoria 2A? Com és possible que venguis pernil serrà ecològic que és a la categoria 1? Mira, millora'm l'argument, que no cola. Relacionat amb el tema dels vegetals, circula la frase de: "els tomàquets ja no tenen gust de tomàquet". Què creus que ha passat

amb els tomàquets? Els tomàquets no tenen gust de tomàquet... Jo, quan la gent enyora el tomàquet de la infància preguntaria, sobretot a la gent d'una certa edat que són els més pesats dient que no tenen gust de tomàquet, Si ells recorden els tomàquets Raf o els tomàquets Kumato de la seva infància. Si els recorden, estan creant un fals record perquè tant els tomàquets Kumato com els Raf són unes varietats de tomàquet molt recents. I són sabors que a la infància no van poder tenir si tenen més de 50 anys. A veure, el tomàquet segueix tenint

gust de tomàquet i hi segueixen havent varietats que no són res de l'altre món, i varietats de tomàquet espectaculars. Quin és el problema? El tomàquet, perquè desenvolupi tota l'aroma i tot el sabor, ha d'haver-se madurat a la tomaquera I ha d'estar en temporada. Però moltes vegades comprem tomàquets fora de temporada madurats en càmera i a vegades s'han collit verds i han madurat pel camí, òbviament aquests tindran un sabor pitjor. Però dins de la temporada és relativament fàcil aconseguir tomàquets al punt de maduració. Si vius a prop de zones productores i te'n vas per mercats o

per molts llocs on l'agricultor és el que ven, trobaràs tomàquets excepcionals. Jo crec que això ja s'ha quedat com una frase feta que amb el temps que fa que es diu, no deu quedar ningú que hagi tastat tomàquets Amb gust de tomàquet, sempre s'ha dit que no tenen gust de tomàquet. I de què tenen gust? De bacallà? De paella? Que m'ho expliquin. Ja ho entenc. Reprenent el concepte de salut, hi ha moltes famílies que respecte al tema de les vacunacions dels fills, diguem que tenen cert recel. M'agradaria saber què opines del tema de les vacunes.

Avui dia no hi ha cap motiu per no vacunar els teus fills. És més, no només per la salut dels teus fills, és per la salut de la gent que tens al voltant. Perquè si hem eliminat malalties com la verola, i hem mantingut a ratlla la pòlio, el xarampió i les galteres és perquè tenim una cobertura de vacunacions molt alta, I això fa que no es propaguin. El que ha passat és que als països on està de moda no vacunar, aquestes malalties han ressorgit. Ara pensem que la varicel·la o les galteres són malalties benignes i

no passa res. No, perdó, són malalties benignes perquè estem vacunats. Però una varicel·la o una diftèria si no estàs vacunat pot ser mortal. Aleshores, un pare que no vacuna els seus fills està fallant com a pare i com a mare. Està fallant com si no li donés menjar, no el vestís o no li donés educació. I no només amb el seu fill, també està fallant Amb els fills que té al voltant. Tenim un marc legal, i això és curiós, en el qual és obligatori vacunar el gos, però no és obligatori vacunar els fills. Això és

indignant, s'hauria de canviar la llei. Crec que les vacunes haurien de ser obligatòries. Per què? Perquè ja estem veient que fa dos anys, per culpa d'uns pares que no havien vacunat el fill, vam tenir un cas de diftèria a Olot. El primer mort per diftèria des dels 80, una malaltia pràcticament erradicada ha tornat, més el problema i el dolor per a la família. Si us plau, deixem-nos de bestieses. Si algú creu que les vacunes són dolentes, està equivocat. És irrefutable I tenim les dades que ho atesten. Avui dia, creure que són perilloses és com creure

que la Terra és plana. Sé que hi ha gent que ho creu, però no té raó, ho sento. M'agradaria comentar amb tu el tema de la pseudociència, de la pseudoteràpia. M'agradaria saber què n'opines. Aquí hi ha una línia vermella molt clara, quan tu vas al metge i et posa un tractament o et recomana una teràpia, se suposa que han fet una sèrie d'assajos, han vist que funciona millor que el <i>controlled</i>, el que es diu el placebo, que és una cosa que et diuen que funciona, però realment no té cap efecte. Aleshores, el tipus d'assajos que

es fan quan es vol veure si una teràpia funciona o no, s'agafa un grup de pacients, a un se li dona la teràpia i a un altre, el que creu que és la teràpia, però no ho és. I es diu "doble cec" perquè ni el metge sap quin pacient té la teràpia i quin pacient no la té, ni el pacient sap si té la teràpia o no la té. Quan es demostra que un tractament funciona millor que el placebo, la teràpia es considera vàlida o que té una evidència científica objectiva que l'empara. I això és

el que s'anomena teràpia i és el que s'inclou en tots el protocols mèdics I són els tractaments que s'administren i tot això. Què passa? Que hi ha moltes pràctiques pretesament mèdiques, o que en teoria tenen un efecte sobre la salut, però que no han superat mai un assaig i mai han demostrat ser efectives. Compte, això no vol dir que no s'hagin assajat, en molts casos s'han assajat i el resultat ha sigut negatiu. Aquestes teràpies hi ha gent que s'entesta a utilitzar-les, tot i que no hi ha cap evidència. S'estan donant teràpies com l'homeopatia, com l'acupuntura,

com moltes pràctiques orientals que no hi ha cap evidència que funcionin. I s'estan venent i cobrant. Des del punt de vista de protecció del consumidor, vens una cosa amb unes propietats que mai ha demostrat. I en alguns camps com la psicologia, suposo que ho sabràs, hi ha un món fosc on el pacient molts cops no sap distingir el psicòleg seriós del que li està venent fum. El problema és que es permet. El problema no són només els diners, és que si tens un problema de salut greu i et poses en mans d'un terapeuta, el problema

és que et doni un tractament no efectiu mentre la teva salut empitjora. N'hem tingut exemples. A València vam tenir el cas de Mario Rodríguez, que va intentar curar-se una leucèmia amb vitamines. O vam tenir el famós cas d'Steve Jobs i molts més casos. Fa poc, el doctor Bosch-Barrera, un oncòleg, a Catalunya, va fer una foto esgarrifosa d'una persona que tenia càncer de mama i s'havia tractat amb sucs, fruites i tot això. El càncer havia anat creixent i al final, la senyora va morir. És a dir, no ens hi juguem només els diners, ens hi juguem

protegir la salut de la gent. De quina manera podríem empènyer el món universitari l'adolescent que estigui decidint quina carrera escollir cap a la ciència, que és molt interessant i té sortides? T'ha d'agradar. Per què? Perquè és una carrera que requereix un esforç molt considerable d'estudi I tindràs unes condicions laborals que no et faràs milionari. En el context actual és molt complicat fer una carrera científica a Espanya. Un altre tema és que t'agradi viatjar, si surts d'Espanya tens moltes oportunitats, més que a Espanya. A Espanya tenim el problema que venim de governs que no és que

no hagin invertit en ciència, sinó que els països del voltant pugen el pressupost, i a Espanya el baixem, cosa que és un suïcidi, crec. Un cop dit això, quan vaig dir que volia ser científic, la gent de l'entorn, de la família, em va dir que no ho fes, i ho vaig fer Perquè vaig voler i no me'n penedeixo. Amb una altra professió hauria guanyat més diners? Potser sí. O no. No ho sé. Hauria sigut més feliç? No ho crec. Aleshores jo, si algú vol estudiar ciència li diria que s'animi, que ho faci, que tingui clar

que no serà fàcil, però bé, res és fàcil en aquesta vida. I que poques professions o poques activitats hi ha que et creïn tanta satisfacció a tu mateix com quan fas un descobriment nou, com quan d'un experiment que t'ha costat molt al final en veus el resultat, o quan es confirma una hipòtesi. Aleshores, malgrat totes les coses dolentes, ja se sap, Si t'agrada, t'agrada. I ja està. Bé, J.M., doncs moltíssimes gràcies. Ha sigut una conversa molt sincera. Ha sigut instructiva, i també reflexiva, respecte a alguns punts. T'agraeixo moltíssim tot el que hem parlat, i res

més. Gràcies. -Espero que us sigui útil.