¿Cuáles son los retos de la educación del siglo XXI? César Coll, catedrático de Psicología Evolutiva

L'educació formal ha tingut, realment, el paper d'ascensor social. Ha tingut aquest paper, ha sigut fonamental. A la meva generació, la gent que arribava a la universitat, les estudiants i els estudiants universitaris de primera generació d'estudis universitaris érem una minoria.

Avui dia, això ha canviat radicalment. No només l'educació bàsica, sinó els percentatges d'estudiants universitaris que són primera generació, ara i des de fa ja, jo diria, un parell de dècades. I tot això és fruit de les transformacions.

Quan mirem els índexs d'escolaritat i com estaven vinculats els nivells d'estudi al nivell sociocultural de les famílies i al nivell econòmic fa 30 anys i el que succeeix avui, no hi té res a veure. Avui dia, tothom està escolaritzat a primària i, a la majoria dels països, o en molts, desafortunadament no a tots, també fins als 15, 16 i, en alguns casos, fins als 17 anys. És a dir, és espectacular.

Si ens haguessin dit que, en 60 anys, s'aconseguiria això, no ens ho hauríem cregut. No només a Espanya i Portugal, sinó que a tota la regió iberoamericana ha passat el mateix. No a tots amb la mateixa intensitat, però el recorregut i el camí.

. . La direcció és claríssima.

La segona lectura és que som molt lluny, encara, d'aconseguir el que ens agradaria aconseguir. I és que, realment, aquesta educació sigui una educació, per començar, que arribi a tothom sense diferències d'origen social, ètnic o cultural. Que arribi a tothom.

I que sigui de qualitat. ¿Quins creus que són els reptes a què ens enfrontem, com a docents, en l'educació en aquestes pròximes dècades? Doncs jo crec que, com a docents i en el conjunt del sistema educatiu, hi ha dos reptes fonamentals que tenen a veure amb l'equitat i amb l'excel·lència o amb la qualitat.

Jo sempre penso que la qualitat té dos vessants: l'excel·lència, en el sentit d'aprendre bé el que s'ha d'aprendre, i l'equitat, en el sentit de realment no deixar ningú fora d'això. Jo crec que en aquest sentit, avui dia, tenim dos reptes, no només per als professors, sinó per a tot el sistema també i, sobretot, per a les administracions educatives, les administracions públiques i també les privades. Un és el problema del sentit de l'aprenentatge.

Com que cada vegada, dèiem, hi ha més contextos d'activitat més enllà de l'escola que han adquirit pes i rellevància, on s'aprenen coses importants, cada vegada més, no a primària, però sí a la fi de primària, hi ha un sector molt important de l'alumnat que no fracassa en el sentit tradicional del terme. No abandona l'escola, no repeteix curs i, inclús, pot arribar a treure bones notes. Però quan hi ha confiança i els dius: "Escolta, i l'escola què?

Com et va? ". Diuen: "Molt bé, l'institut, molt bé.

No tinc cap problema. Ho aprovo tot. Però quin avorriment!

". Això és un problema de sentit perquè què vol dir? És clar, cada vegada més, el que fan a l'escola, com ho fan, el que aprenen, per què ho aprenen, les eines que fan servir i el que aprenen fora, fan fora, les eines que fan servir, amb qui ho fan, està més separat.

Són com dos compartiments estancs. Aleshores, quan això es produeix, hi ha un problema de desdibuixament del sentit. I això, curiosament, sol passar a l'inici de la secundària.

És clar, perquè és el moment en què aquests contextos d'activitat externa prenen aquesta rellevància, aquesta importància, a la preadolescència i a l'adolescència, tan important. Això és un problema important. Cal trencar les barreres que en aquest moment separen el que és l'aprenentatge, en el context espacial i temporal de l'escola, del que és l'aprenentatge fora, en altres contextos d'activitat.

I això com s'aconsegueix? Aquí ve la segona qüestió. Per superar aquest problema del desdibuixament del sentit de l'aprenentatge escolar, no basta.

. . Perquè el que dèiem tradicionalment, que dèiem als joves quan començaven: "No, ara no saps per a què et servirà, però ja veuràs que al futur et servirà molt".

Aquest missatge ja no serveix. Cal passar de model, cal canviar de model. Aleshores, l'escola continuarà sent la institució que té la responsabilitat fonamental d'assegurar que els aprenentatges fonamentals, sobretot, aquest.

. . de ser capaç de continuar aprenent quan deixen l'escola o l'institut, arribin a tot l'alumnat.

Però per a això cal que canviï tot el sistema, no el professorat, tot el sistema. Perquè ara tenim un sistema educatiu muntat sobre el principi de l'educació entesa com a escolaritat. I tothom ho troba tan normal.

Doncs no, aquest és el model d'escolarització que durant dos segles, el XIX i el XX, i inicis del XXI i poc, ha donat molts fruits. Però, avui dia, el món no és aquest, ha canviat i, per tant, cal passar d'aquest model d'escolarització a un model que tingui en compte que l'aprenentatge, avui dia, està distribuït i, desgraciadament, no sempre interconnectat. D'això ve, jo crec, un dels reptes fonamentals de les institucions, de les escoles i dels instituts, perquè són les úniques institucions que poden fer aquesta feina de convertir-se en nodes fonamentals d'aquesta xarxa de contextos d'activitat.

¿Com passem d'un model d'escolarització basat en la idea que l'aprenentatge és escolarització a un model basat en la idea que l'aprenentatge està distribuït i que ha d'estar interconnectat? ¿I com ens assegurem que els centres d'educació formal, que el sistema d'educació formal, garanteixin aquesta interconnexió? Perquè ja està distribuït, ho vulguem o no.

¿Però com aconseguim que es converteixi en una cosa que realment connecti aquests diversos espais d'aprenentatge, on, realment, els nens i les nenes aprenen moltíssimes coses interessants?