L'optimisme és una manera de connectar amb la realitat. És a dir, tot el que ens passa en aquesta vida ho podem veure com a problema o com a oportunitat. La felicitat no és el que ens passa, sinó com interpretem el que ens passa.
Un dia arribem a la feina, el nostre cap està de mal humor, ens renya, ens diu que no arribem a les coses com a ell li agradaria, arribes a casa de mal humor i passa una cosa a casa positiva i et costa percebre-ho. Ets en una mena de mentalitat negativa i tant és la cosa bona que passi perquè, en el fons, a la feina les coses no van bé. Un dia, arribes a la feina, el teu cap et diu que està encantat amb tu i que t'apuja el sou.
Arribes a casa, el teu fill ha suspès Matemàtiques, hi ha hagut un problema, s'han barallat i, vaja, tampoc n'hi ha per a tant, tota la canalla es baralla. Aquesta interpretació té molt a veure amb l'optimisme i el pessimisme. S'ha investigat si és un tema genètic, si és un tema d'aprenentatge, per què de vegades tenim aquesta veu interior negativa.
Si jo hagués de definir l'optimisme o l'actitud positiva, diria que té molt a veure amb com em parlo. Aquesta veu interior té una influència molt important a la nostra vida i està científicament demostrat que l'actitud prèvia a moltes circumstàncies de la vida influeix poderosament en el resultat. Si tu vas, per exemple, un dia a una entrevista de feina i dius: "Segur que no m'agafen, segur que hi ha gent que parla millor anglès que jo.
Hi ha gent que té unes eines o que sap més d'aquests temes d'economia o de finances, o del que sigui, i que en sap més que jo i no crec que m'agafin". La manera en què tu et parles influeix a l'àrea cerebral que, en aquest moment, ha de trobar la solució per convèncer al del davant, per solucionar el que t'està preguntant, per ser creatiu. Quan jo em parlo malament, la meva escorça prefrontal s'omple de grisos, està menys lúcida, està menys brillant i responc pitjor a les coses que em passen.
Un altre exemple típic és el dels exàmens. Quan una persona va a un examen, a una oposició, a les PAU, als exàmens finals de la universitat, quan portes la informació més o menys sabuda i et poses al davant de l'examen, el normal i lògic és que aparegui a poc a poc la solució i que siguis capaç de plasmar el que saps. Però, si tu arribes a l'examen nerviós, pensant: "Segur que em surt malament, segur que no me'n recordo.
. . ", el teu cervell té menys capacitat de trobar la solució.
Per tant, tenim un tema fonamental amb l'optimisme, i és: la meva veu interior m'estira cap amunt o cap avall? La veu interior influeix poderosament en el resultat de moltes de les coses que ens passen. La veu interior influeix en el sistema immune.
L'optimisme, per tant, influeix en el sistema immune, influeix en la manera que jo tinc d'afrontar la malaltia. Perquè la felicitat, al meu parer. .
. És una paraula molt gastada, la felicitat, però acostumo a dir que la felicitat és gaudir de les coses bones quan arriben i gestionar les dolentes quan arriben. Tots els que som aquí, inclosa jo, evidentment, els càmeres i tot l'equip que tenim aquí d'<i> Aprenem junts</i> , tots lliurem batalles en temes de la nostra vida.
A tots ens preocupen moltes coses. No conec una vida sense batalles, per més guapo, ric, poderós i. .
. Tots tenim coses que ens preocupen. A la microvida que portem, tots tenim algun tema: de parella, de salut, d'alguna cosa de les nostres ferides sense resoldre, del futur, del passat, del present.
. . Però la clau és com jo em parlo d'aquestes coses que em succeeixen.
Si jo em parlo en negatiu de tot el que em succeeix, perquè de vegades les coses que ens passen són molt doloroses, això influeix en com jo seré capaç de gestionar-ho. Podem educar l'optimisme? Podem educar l'optimisme.
Tenim aquesta neuroplasticitat meravellosa, amb aquella frase de Ramón y Cajal, el nostre estimat premi nobel de Medicina, que deia que tot ésser humà, si s'ho proposa, aquesta és la clau, si s'ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell. Per què el "si s'ho proposa" és tan important? Perquè aquesta és la part d'actitud, de jo arrenco i ho intento.
Si jo soc dels que pensen que l'optimisme no serveix per a res, no m'ho proposaré mai. Per a això, el primer és identificar com em tracto, identificar com parlo en general, com és el meu discurs, quines són la mena de paraules que jo acostumo a emprar. ¿Soc dels que sempre parla en negatiu, criticant-ho tot i jutjant, o intento que hi hagi un discurs una mica més neutre o positiu?
Com parlo dels altres? ¿Com parlo de les meves decisions, del meu passat, del meu present i del meu futur? Començar a visualitzar coses bones de la vida.
De vegades, tendim a tenir aquest filtre, aquestes ulleres que ens fan veure-ho tot de manera grisa i només veiem problemes i no veiem oportunitats. Quan parlo de visualitzar, significa de vegades visualitzar il·lusions. Acostumo a dir que no importa fer castells en l'aire, sempre que siguem capaços de crear fonaments sota aquests castells.
Somiar en gran, actuar en petit. "Vull ser metge". "D'acord, posa't a estudiar".
"Vull tenir una salut física millor. Començo a fer exercici cada dia". "Vull trobar parella".
"Vull aconseguir una feina als Estats Units". "Vull. .
. ". Per voler.
. . Voler és meravellós.
El tema és que jo sigui, a poc a poc, capaç d'anar forjant aquestes eines per aconseguir-ho. L'optimisme és una manera de connectar amb la realitat i de veure la realitat. Però l'important és que, sota aquest optimisme, jo vagi desenvolupant eines per aconseguir fomentar aquesta veu interior positiva.
Però hi ha moments a la vida en què som incapaços d'activar aquest optimisme, perquè hem patit molt, perquè estem travessant una depressió, un problema de salut greu, tenim circumstàncies molt adverses. . .
Quan no tenim ni una eina per activar l'optimisme, perquè la vida ha sigut molt dura o està sent molt dura amb nosaltres, que no tinguem por de demanar ajuda perquè algú ens recondueixi cap a una nova manera de mirar la realitat, tornar a veure la realitat amb ulls nous. Sabem que això, a la llarga, millorarà la nostra salut física i psicològica.
