La disciplina positiva defensa que no existeixen els mals comportaments. No hi ha mals comportaments. Hi ha males decisions.
O moments de necessitat fisiològica que ens desborden. Estem, amb tot el dret, envaïts per l'emoció, perquè és així com ens connectem en aquest moment amb els nostres fills. Estan alterats, nosaltres també.
Llavors, els límits i tot el que signifiqui eines socials o habilitats socials que hagin d'aprendre els nostres fills els les ensenyem en un altre moment. I quin és aquest moment? Tots els moments.
És una actitud. Això, per mi, ja et dic, va ser també molt revelador entendre què necessita una persona per aprendre d'una altra. O sigui, tu ets la mare dels teus fills, els cuides, els atens, els estimes i els has d'ensenyar a viure d'alguna manera.
Llavors, ¿com necessiten sentir-se els teus fills respecte a tu, per voler aprendre de tu? Necessiten confiar en tu i sentir una confiança basada en la seguretat i en la capacitat. Amb tot el que els ensenyem, els estem fent sentir-se segurs i sentir-se capaços.
Llavors, partint d'aquí, els hem d'ensenyar límits. Jo he de ser una persona de la qual vulguin aprendre. Llavors, com actuo des de la seguretat i des de la capacitat?
Doncs aquí m'agrada posar. . .
És el meu exemple favorit. Imagina't que, de sobte, et ve de gust escalar una muntanya. Em torno molt boja, me'n vaig a l'Himàlaia i vull explorar i pujar la muntanya.
Hauràs de contractar els serveis d'un "xerpa", d'un guia de la muntanya. Doncs tu imagina't que vas amb el "xerpa" pujant la muntanya i, a mesura que puges, aquesta persona comença a tremolar i a mostrar-se molt nerviosa. -No és una bona idea.
-I comença com a dubtar, a mirar pel precipici, a aturar-se, a respirar molt fort i a mostrar-se realment insegur. Tu voldries pujar la muntanya amb ell? -Ni de broma, què va.
És clar. Doncs molts cops, sense voler-ho, com que ni nosaltres mateixes tenim clars els límits, els estem transmetent aquesta inseguretat als nostres fills. Llavors, molts cops, els límits no encaixen perquè no se senten segurs.
No és que se sentin insegurs, és que jo no puc aprendre d'aquesta persona perquè aquesta persona no sap el que em vol transmetre. Encara no ho té clar. Una de les eines de la disciplina positiva, que parla de límits i explica els límits, és l'amabilitat i la fermesa.
Tots sabem ser amables amb els nostres fills. I creiem que sabem el que significa ser ferms. I dic que creiem saber-ho perquè a vegades s'associa amb enfadar-se o posar-se vehement o treure el dit.
-Com. . .
Sí. -El dit, sí. Realment, la fermesa significa mantenir-se segur en el que hem planificat.
Aquests són els límits de la meva família. Aquests, els de la teva. Cada família ha de planificar els seus límits.
I la fermesa vol dir que tu et mantens en els límits quan ningú més vol mantenir-s'hi. I et mantens des de la amabilitat, és a dir, des del respecte. Imagina't una situació que hem passat totes i tots.
I és que portes els teus fills al parc. . .
Sí. Els has explicat i saben de sobres quan hem de marxar, però, arribat el moment de marxar, no volen marxar. Tu estàs molt amable i els recordes: "Nois, són les set, hem de marxar".
Llavors, com que tu estàs molt amable, no tens molta pressa, flexibilitzes i els deixes cinc minuts més, d'acord? Però arriba un moment en què has de marxar. Llavors, en aquest moment, no volen marxar.
Jo aquí tinc un truc que explico, que a mi em funciona sempre, i és que totes i tots hem passat pel que significa un nadó plorant, a les dues del matí, a tot el que dona, perquè necessita alguna cosa, no? Un nadó d'un mes, per exemple, un lactant. Què et mou?
Doncs et mou anar a atendre el teu fill o la teva filla. Perquè té una necessitat. Hi ha un punt en el creixement dels nostres fills que deixem de veure la necessitat i comencem a veure una nosa.
Tot ens ho prenem des del nostre ego i personalment. Ja no veiem la necessitat. El nen no sabrà dir-te: "Mare, per la meva psicomotricitat gruixuda necessito deu minuts més o llançar-me 20 cops més pel tobogan".
No et sabrà dir això. Protestarà. Llavors, si tu ets capaç de veure o escoltar o sentir aquest plor de lactant, encara que en tingui 15 i el que t'està protestant és que no vol tornar del cinema a una hora determinada, si tu pots veure aquesta necessitat darrere, ja no t'enfades tant, ja no et deixes portar tant per aquesta agitació ni et contagies, i afrontes la situació podent ser ferma i amable.
"Amor meu, sé que no vols marxar, et porto en braços". "No vull, no vull". Però tu et mantens amable i ferma.
Si te n'has d'anar, te'n vas. El límit el mantens. Ell té dret a enfadar-se.
-Sí. Això és el que no enteníem. Nosaltres pretenem que surti del parc, a l'hora i feliç, amb un somriure a la cara.
-I digui: "Gràcies, mama". -"Gràcies per educar-me tan bé". No existeix.
Hem de validar aquesta emoció, permetre-la i mantenir-nos ferms. Per què? Perquè ens sentin segures.
"La meva mare, quan proposa una cosa, diu una cosa, ho fa i ho manté i està tranquil·la quan ho fa". "I quan jo estic molt nerviosa, la meva mare està molt tranquil·la". I què passa amb això?
Què passa amb l'amabilitat i la fermesa? Què passa amb els límits? Que quan tu et mantens, fas això, quatre tardes de parc, a l'hora número cinc ja no has d'agafar l'infant.
Ja ve darrere, protestant, enfadat, però ve. -Sap el que hi ha, no? -Ja ha entès el "És pel teu bé".
El que ens deien quan calia menjar mongetes, doncs t'ho comences a creure. Nosaltres no ens ho crèiem. "La meva mare sap el que fa, la meva mare em cuida".
No "la meva mare em mana". I quan ja van 10, 15 vegades, ja està més tranquil. "On anem ara, mama?
". Ha entès el límit. No li has faltat al respecte mentre marcaves el límit i ha entès el perquè.
Perquè els nens, si entenen el sentit de les coses, ho accepten molt millor.
